Una muntanya de sal que creix malgrat la pluja. Sediments marins que emergeixen per formar muntanyes. Estalactites i estalagmites. Coves de barreres d’esculls coral•lins fossilitzats. Plecs de l'escorça terrestre que revelen estrats antics al seu nucli. Jaciments salins i minerals. Finestres al passat de la Terra. Testimonis de quan Manresa i la Catalunya Central estaven submergides en un mar i de la seva transformació a causa de l’enlairament dels Pirineus. El Geoparc Mundial de la Catalunya Central, pioner al país, preserva i divulga una rica col•lecció d'indrets emblemàtics i tresors naturals.

És un dels vials més antics i ja el trobem documentat amb el mateix nom al segle XIII. Els testimonis del pas de sant Ignasi de Loiola hi són molt presents, hi han nascut personatges importants, sovint en cases benestants, amb tines i cellers que aprofitaven el desnivell del carrer. La 67a Innocentada portava el nom de Sobrerroka 13 i abordava el tema de l’ocupació. Ho feia en clau d’humor, però aquest és un dels problemes que pateix el carrer, juntament amb la crisi del comerç, a causa del desplaçament del centre cap a altres indrets de la ciutat.

Avui no ho discuteix ningú: a la ciutat, els arbres són una font de salut i benestar. Parlem dels arbres als parcs, és clar, però també dels dels carrers. Plegats, milloren el clima urbà, la qualitat de l'aire i ens fan la vida un xic més agradable. Manresa en aquest sentit sembla progressar adequadament. Si l’any 1989, Ramon Ferrer Bolasell a Els arbres a Manresa —accèssit al premi Oms i de Prat d’aquell any— xifrava en 6.229 els arbres a la ciutat, avui la xifra s’eleva fins a 33.399. Ferrer, a més, establia una ràtio de 10,29 persones per arbre, a partir dels 64.155 habitants d’aleshores. Avui, arrodonint als 80.000 habitants, tindríem un arbre per cada 2,4 persones. Aquests nous 27.000 arbres guanyats il•lustren la millora al llarg de quatre dècades d’ajuntaments democràtics, però la xifra encara hauria de continuar creixent. Fins al dia que a Manresa no comptem el nombre de persones per arbre sinó el nombre d’arbres per persona.

Manresa i el seu entorn han estat víctimes de diverses catàstrofes importants al llarg del segle XX. En aquest reportatge deixem al marge les pandèmies que ara tenim tan presents, tot i que cal remarcar la importància d’altres epidèmies estudiades per Soler i Cornet; abans del segle XX, el còlera havia provocat a Manresa més de 1.800 defuncions i la tuberculosi causava fins al 10% de la mortalitat a la ciutat les dues primers dècades del segle. La més important, però, va ser la grip de 1918 i 1919. Les catàstrofes es poden classificar pel seu origen, natural o humà. Les primeres, amb l’excepció dels terratrèmols, es relacionen amb el temps i el clima, com les grans nevades, glaçades, ventades, les inundacions o els incendis forestals, i s’estan agreujant en el segle XXI amb el canvi climàtic. Les catàstrofes causades per les persones s’han produït en dos grans àmbits, el laboral i el del transport, i amb l’augment de les regulacions i de la seguretat haurien d’anar a la baixa en l’actualitat.

En una societat cada vegada més necessitada d’estímuls positius, la pràctica artística –en les seves diverses expressions– s’ha convertit en una eina de treball especialment idònia en la preservació de la salut psíquica i social.

Ens hem acostumat a veure les imatges del passat en blanc i negre, mentre que el color ha esdevingut sinònim de contemporaneïtat. De fet, la fotografia en color no es va popularitzar fins al darrer quart del segle XX. Però és evident que tots els episodis històrics que la fotografia havia permès recollir fins aleshores no havien succeït en una escala de grisos. Ens atrevim a reviure-la? Des d’El Pou de la gallina hem provat de posar-hi color. Som conscients que la tria és parcial i que no tothom aprovarà aquesta intervenció tècnica, però hem gosat seleccionar deu imatges de la ciutat al segle XX, amb les multituds com a fil conductor. Les hem triades i després acolorides mitjançant els nous processos d’intel•ligència artificial, i el resultat és una visió sorprenent de la història de Manresa. Al capdavall es tracta d’unes fotografies que potser ja havíem vist d’altres vegades però que ara se’ns fan singulars, a tot color. Al darrere, hi batega la ciutat al llarg de cinquanta anys, des de la inauguració del Kursaal el 1927 fins a la visita del president Tarradellas, l’any 1978, aleshores que semblava que tot tornava a ser possible.

Quan l’any 1987 la revista es va publicar per primera vegada ja ho va fer amb la voluntat de ser un mitjà d'informació i opinió. Un espai de debat que afavorís la reflexió local amb noves idees i també amb un punt d’humor. Al cap de 400 números podem parlar d’un renovat miracle ignasià: El Pou de la gallina ha sortit puntualment cada mes i, tot i que no sempre hem aconseguit encertar-la —les idees costen, l’humor és fràgil— la voluntat hi ha estat de manera innegable. I Manresa ha anat fent el seu curs fins al punt que, mirant aquell 1987, bé podem dir que la ciutat no és la mateixa. I per repensar aquests anys i posar la mirada en el futur hem demanat deu col•laboracions que ens hi acostin. Us convidem a capbussar-vos-hi malgrat saber que el conjunt sigui per força incomplet, perquè volem afavorir la reflexió a l’entorn de Manresa. Si els primers 400 números del Pou ens hi han acostat una mica, ja ens donaríem per ben pagats.

El creixement de llars amb mascota, especialment gossos, s’està multiplicant en els últims anys i, per fi, moltes persones han entès que, abans de comprar-ne un amb pedigrí, potser és millor adoptar-ne algun —encara que sigui petaner— que pot proporcionar les mateixes o encara més satisfaccions. Però ser propietari d’un quisso, especialment en àmbits urbans, implica unes responsabilitats que no tothom coneix o està disposat a assumir.

Tots tenim un conegut que ha migrat: perquè els negocis li han anat bé, perquè està ampliant estudis, perquè ha volgut cercar nous horitzons o perquè Manresa se li ha fet petita. Moltes vegades la destinació és Barcelona o s’enfila nord enllà. Fins i tot pot prendre una dimensió intercontinental. Però sovint oblidem que Madrid també pot ser una destinació alternativa. Una ciutat que ha atret alguns dels nostres veïns fins al punt que alguns han decidit quedar-s’hi.

A Manresa i el seu entorn hi ha una bona colla de formacions diverses i amb un repertori ampli. Hi ha cantaires joves, amb una formació musical sòlida, i també gent d’altres edats, amb ganes de passar-ho bé, socialitzar-se i desconnectar dels problemes del dia a dia.

Manresa va ser la tercera ciutat del país a tenir registrat un cos de Bombers, ara fa 170 anys. La commemoració coincideix amb l’acord entre el Departament d’Interior i l’Ajuntament perquè la ciutat aculli aviat la seu del Museu dels Bombers de Catalunya. La renovació i millora del parc està projectada i l’augment de personal ha començat a reforçar la Regió d’Emergències Centre després d’anys de retallades: del 2009 al 2019 no es va incorporar cap bomber ni cap bombera al cos. Ara se n’incorporen 250 cada any. La convocatòria d’enguany aplicarà per primera vegada d’una reserva del 40% de places per a dones, que servirà per capgirar situacions com la del parc de Manresa, on no hi cap bombera.

Deu llistes concorren a les eleccions a l’Ajuntament de Manresa del 28 de maig. Marc Aloy, que va pactar amb Junts el 2019, aspira a mantenir l’alcaldia. Però l’embranzida del PSC a escala global i la divisió de l’espai postconvergent poden canviar la composició dels partits de govern.

Fa un parell d’anys vam analitzar la recerca que es fa a Manresa i el 2006 també havíem entrevistat científics manresans que han fet carrera a Catalunya, a l’Estat espanyol i arreu del món, però en aquest reportatge parlem amb joves investigadors manresans i bagencs que se’n van a fer recerca a fora, per saber amb quins problemes es troben si volen tornar al país i les condicions que se’ls ofereixen. Perquè fer recerca a l’estranger és per a ells, sens dubte, una experiència positiva, però cal que, si ho volen, puguin tornar per aportar els seus coneixements aquí.

Nou anys després de la publicació del tema "Manresa, vista pels escriptors", presentem un nou recull de textos literaris ambientats en èpoques i espais diversos de la ciutat. Si en aquella ocasió ens fèiem ressò de la ruta literària elaborada per l’escriptor Llorenç Capdevila, a partir d’una selecció de textos narratius i poètics d’autors locals i d’arreu, entre els segles XVI i l’actualitat, en aquest número reproduïm alguns dels textos recollits en aquell itinerari i en proposem de nous, extrets d’obres literàries aparegudes amb posterioritat.

Tot i que encara no és possible parlar d’una normalitat plena pel que fa a la presència femenina en els mitjans de comunicació en igualtat d’oportunitats i càrrecs de decisió, tot sembla indicar que hi som més a prop, després d’haver recorregut un camí no gens fàcil.

Amb la perspectiva de l’any 2024, Manresa es proposa repetir sis dècades després la capitalitat de la sardana. I així com és evident que en aquest temps la ciutat ha canviat, cal dir que la sardana també. El seu indiscutible interès musical o plàstic ara conviu en un entorn diferent i, fins i tot, han aparegut d’altres formes de ballar-la. Perquè molt subtilment el moviment sardanista ha evolucionat i avui és en una nova dimensió que conserva la vigència i l’atractiu. Una sardana menys multitudinària, és cert, però viva, capaç de concebre les propostes més desencotillades. Una sardana que a Manresa compta amb col·lectius prou bregosos, disposats a ballar-la... i fer-la ballar.

Si torneu per un moment a la portada d'aquest Pou, hi veureu les escales del Puigcardener, allà on comença la història de la ciutat. La foto és una composició de Francesc Rubí i vindria a dir-nos allò de que «tants caps, tants barrets». Però més enllà de les idees particulars de tots els que hi vivim, a Manresa –com a totes les ciutats– hi conviuen una petita col·lecció de tòpics més o menys compartits. Alguns tan inofensius com el que fa referència a les temperatures extremes locals –la cèlebre dita que ens fa oscil·lar entre "Manrússia" i "Manràqueix"– com si a Cardona, Agramunt o Gandesa no patissin la mateixa llei. Després en venen d'altres que es voldrien gairebé exclusius: que si Manresa és fosca, avorrida, bruta, vella o lletja. També insegura. De veritat és així o només són... tòpics?

La delegació d’Òmnium del Bages i el Moianès arriba als cinquanta anys de vida amb una mirada retrospectiva cap al passat, per recordar les diferents iniciatives que s’han impulsat al llarg dels anys, però amb l’esperança d’encarar un futur ple de reptes.

De Sant Domènec a la Bonavista hi ha el quilòmetre més popular de la ciutat: el passeig de Pere III. Ara fa un segle era a punt d’arribar a la Bonavista, tot i que, per ser exactes, la seva construcció ja havia començat quaranta anys abans. I encara que des del primer dia el seu trajecte va acollir els establiments, habitatges i despatxos de més prestigi, també és veritat que la presència creixent de tota mena de terrasses o els equipaments culturals més emblemàtics n’han fet un recorregut absolutament popular. Perquè al Passeig tothom hi pot trobar el seu espai: és el més democràtic dels carrers de Manresa. I aquest estiu una mica més, ara que les cadires de la inoblidable Rosita tornen al primer tram, gratuïtament i sense les restriccions de la covid: 275 seients a l’abast de tothom per tal de fer més suportable la canícula.

El 31 de desembre de 1981 naixia l’empresa municipal Aigües de Manresa SA, que es posava en marxa l’endemà, 1 de gener de 1982, amb els 38 treballadors de l’antiga Junta d’Aigües Potables de Manresa. Quaranta anys després, el creixement i l’evolució tecnològica de l’empresa són indiscutibles.

La nostra ciutat és un referent per a aquells que hi han nascut, encara que, des de fa anys, facin vida en altres latituds. Precisament, deixar-hi de viure convida a obrir el focus i, mirant-se-la des de fora, saber apreciar-ne les virtuts, endevinar-hi potencialitats, però també adonar-se dels retrocessos o les barreres que Manresa, tot i el pas dels anys, és incapaç de trencar.

Fa una dècada dedicàvem el tema central a parlar de dotze anys d’obres a la Seu i en aquest reportatge constatem que d’un temps ençà la basílica i el seu entorn s’han anat obrint a la ciutat. S’escau que fa 700 anys que es va signar el contracte de construcció amb Berenguer de Montagut, que en fa 650 del trasllat dels Cossos Sants, que el dia 18 d’abril tornarà l’orgue restaurat i que el recinte acull concerts multitudinaris i fins i tot rodatges de pel·lícules. De tot plegat en parlem amb dotze persones que viuen el dia a dia de la Seu, que per a molts manresans és una gran desconeguda.

L’humil i ambiciós projecte del Baxi Manresa ha arribat al seu punt àlgid aquesta temporada. A l’excels rendiment esportiu s’hi uneix una comunió total amb l’afició i la ciutat. Cinc anys després de baixar a l’infern, el Bàsquet Manresa torna a tocar les portes del cel.

El nostre temps recent està marcat pel coronavirus, però, des que la humanitat s’organitza en societat i les persones conviuen en nuclis, les malalties infeccioses i contagioses han tingut una gran importància i s’han convertit en protagonistes de la història. El 1348 la pesta negra va causar 2.600 morts entre els 5.000 habitants censats a Manresa i el 1854 el còlera va provocar 1.529 defuncions a la ciutat. La covid-19 n’ha causat 323 des de l’esclat de la pandèmia.

El gener de 2021 vam presentar una panoràmica de Manresa a partir de les seves deu places més cèntriques i populars. Érem conscients que es tractava d’una visió reduïda, que una visió així feia curt. Per això, i tal i com ens vam comprometre, un any després presentem una dotzena de places més, algunes igualment històriques i d’altres absolutament modernes: places que a cada barri poden ser només una cruïlla o, molt millor, veritables espais de trobada i intercanvi.

El dia 11 de gener de 1972 va ser plantada la primera llavor de la futura Escola Agrària de Manresa, que va néixer com a centre experimental de Formació Professional Agrària de primer grau, a l’empara del Servei d’Extensió Agrària del Ministeri d’Agricultura.

El 25 de maig de 2017 es va engegar la Plataforma en Defensa de les Pensions Públiques i els Drets de la Gent Gran, formada per associacions de veïns, casals, sindicats, coordinadora de jubilats i pensionistes, amb la Marea Pensionista. Junts fan sentir la seva veu en manifestacions, concentracions, assemblees, xerrades per defensar unes pensions dignes i la gent gran davant dels abusos de la banca, però també el jardí de la residència de la Font dels Capellans o una residència pública al Xup.

La violència de gènere és una xacra per a la societat. És per això que cada any es commemora, i no pas celebra, el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència envers les Dones. D’aquesta manera es pretén sensibilitzar la població de la pandèmia mundial del masclisme i les brutals conseqüències de portar la desigualtat i la violència a l’extrem.

Gairebé 400 barraques de vinya –d’un total d’unes 4.000 en tot el Bages–, tines, marges, camins empedrats, pous, fites o fins i tot una era. L’inventari fet per Jaume Plans, per encàrrec de l’Ajuntament, ens dona fe que el terme de Manresa conserva nombrosos testimonis de construccions de pedra seca. L’any 2018, la Unesco va declarar aquest art Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat i a la ciutat hi ha diverses iniciatives per mantenir i refer barraques, camins i marges en mal estat.

Es tracta d’un fet contempo­rani: la passió per les furgonetes, les càmpers o les autocaravanes. Aquella antiga dèria de la classe mitjana per disposar d’un apartament a la costa o bé instal·lar la caravana al càmping tota la temporada d’estiu ha deixat pas a una pràctica més lliure, itinerant i cada dia a l’abast de més butxaques. Fins al punt que alguns d’aquests vehicles ja no són un recurs puntual per a les vacances sinó que, si molt convé, poden esdevenir l’habitatge quotidià.