Les xemeneies industrials, entre la història i el patrimoni

Abans de tractar-les una a una, cal plantejar-se què és una xemeneia. Es tracta d’un mecanisme consistent en un tub vertical llarg, en general construït d’obra, que pot tenir entre 10 i 40 m d’alçada. Com explica Ramon Soler en el llibre Xemeneies del Berguedà, funciona per la diferència de pes entre l’aire calent i el fred.
 

Per a què servien les xemeneies?

El vapor i el fum, menys pesants, pugen per dins i creen un corrent d’aire que assegura el tir del foc d’una caldera que es comunica amb la base de la xemeneia per un passadís de fums horitzontal. Com es pot veure en el plànol de la nova xemeneia de la fàbrica de Pere Parera de 1902, el diàmetre interior es va estrenyent a mesura que es puja per evitar que el fum es refredi i quedi retingut, tot disminuint el tiratge. L’interior es dividia en trams, en aquest cas en quatre, i en la part subterrània de la base s'aprecia l’entrada del passadís de fums, que sovint era corbat per afavorir el tir. A la part interior hi ha una escala de gat formada per peces de ferro collades a la paret i, per l’exterior, solen tenir un parallamps a la part més alta connectat per un cable al terra. L’escala servia per fer-ne el manteniment, bé per reparar-la o bé per netejar-hi el sutge acumulat, que podia arribar a provocar l’incendi de la xemeneia si no s’enretirava. Els professionals de la neteja s’anomenaven escura-xemeneies i solien ser homes poc corpulents i àgils, capaços de treballar en condicions extremes de temperatura i alçada en espais tancats.
 
 Un exemple del perill que podia comportar una xemeneia el veiem en un informe de l’enginyer Antonio Vega, de 1902, conservat a l’Arxiu Comarcal del Bages (ACBG). Quan descriu la instal·lació de la fàbrica de gas Mansana, que hi havia al passeig del Riu, a tocar del carrer de Francesc Moragas, diu que «La xemeneia presentava algun defecte en el vèrtex que ja ha estat reparat i no ofereix perill. L’inconvenient principal de la fàbrica és el de tenir aquesta xemeneia adossada a la sala de forns i dins del magatzem del carbó d'hulla que, quan és ple, ha de tenir el carbó descansant sobre la mateixa xemeneia a risc d'escalfar-se fins a poder produir un incendi, que podria ser greu perquè la coberta és de fusta i està al costat de la sala de forns i, per tant, de les canonades principals de gas».
 
Des d’un punt de vista estètic, les xemeneies segueixen el model de la columna clàssica, amb base, fust i coronament en comptes de capitell. La base sol ser de secció quadrada i pot arribar als sis o vuit metres d’alçada. El fust, anomenat també canya o tronc, sovint és troncocònic o de secció circular, però també n’hi ha de troncopiramidals, amb secció quadrada, hexagonal com a la fàbrica del Guix, o octogonal com a la fàbrica dels Panyos. Per evitar el deteriorament, algunes xemeneies tenen reforços en forma de cèrcols metàl·lics o amb tirants interiors. Algunes tenen elements ornamentals com collarins, motllures o sanefes, com la de l’Alcoholera Manresana. Solen acabar amb un coronament, de vegades més gruixut, amb collarins, perfils o cornises fetes amb maons específics.
 
Per les dades de què disposem, la construcció de les xemeneies anava a càrrec de les empreses que fabricaven les màquines de vapor o els forns Hoffmann, com es veu en el projecte de la nova xemeneia de la fàbrica esmentada de Pere Parera, signat per l’enginyer Fèlix Cardellach, de l’empresa barcelonina de màquines de vapor Alexander Hermanos. Es començava per la col·locació d’uns fonaments de morter de gran solidesa, en relació a l’alçada i l’amplada de la xemeneia, i es continuava amb la tècnica de pujar bastides de fusta, a mesura que s’anava construint. gairebé sempre es feia amb maó aplantillat i ciment, i les peces de l'interior es feien amb material refractari d’alta resistència a la temperatura. Aquest material es feia en bòbiles especialitzades. La grandària de la xemeneia depenia de dos factors, sobretot de la potència de la màquina –si era més alta necessitava calderes més potents amb més tir–, i de les normatives municipals.
 
La majoria de les grans xemeneies es van construir per assegurar el tir de les calderes que alimentaven màquines de vapor i algunes per al tiratge dels forns moderns de tecnologia Hoffmann per a la producció de maons i teules, com els sis forns amb xemeneies de la Compañía Fabril de Carbones Eléctricos (situada a Castellgalí, a tocar del terme de Manresa, a l’alçada del mas de l’Angle), el de la fàbrica de gas Mansana, al passeig del Riu, o les bòbiles avui desaparegudes.
 

El context de les xemeneies

Tot i que avui dia es continuen aixecant grans xemeneies per a alguns processos industrials, es pot dir que les grans xemeneies d’obra històriques que es conserven a Manresa es van fer dins de l’era del vapor que, a nivell internacional, va del final del segle XVIII fins a mitjan del XX (dins d’aquest període també es desenvolupen els forns Hoffmann). La màquina de vapor és un dels grans invents de la Revolució Industrial britànica i l’havia perfeccionat Thomas Newcommen al final del segle XVII per extreure aigua de les mines. Uns setanta anys més tard, James Watt la va perfeccionar fins al punt de convertir-la en un potent motor, que es podia instal·lar a les fàbriques o en les locomotores de tren, en un context en què no s’havia desenvolupat l’ús de l’electricitat.
 
A Catalunya, segons l’historiador Jordi Nadal i Oller, l’era del vapor comença el 1833 amb la instal·lació d’una màquina a la fàbrica Bonaplata de Barcelona i el 1848 amb el primer ferrocarril de Barcelona a Mataró. D’un estudi seu sobre la principal empresa constructora de màquines del mercat espanyol, La Maquinista Terrestre y Marítima, es desprèn que més de la meitat de les màquines es van instal·lar a Catalunya i que el Bages va ser la segona comarca en la compra de màquines de vapor fixes, darrere del Barcelonès, per fer funcionar les fàbriques tèxtils. La majoria es van instal·lar a Manresa i les altres a Cardona, Sallent, Balsareny, Artés, Navarcles, el Pont de Vilomara, Castellbell i el Vilar i Monistrol de Montserrat. En un article de Jaume Perarnau sobre Manresa s’especifica que en començar el segle XX hi havia més de 30 instal·lacions de vapor que desenvolupaven més de 2.300 CV (cavalls de vapor).
 
Segons les dades del llibre del geògraf manresà Josep Oliveras, Desenvolupament industrial i evolució urbana a Manresa, 1800-1870, a Manresa l’època del vapor comença el 1855 i dura fins als anys cinquanta del segle XX, quan encara es van recuperar vapors a causa de les restriccions elèctriques de la postguerra. El declivi del vapor, i de les seves xemeneies, va començar a la segona dècada del segle XX amb l’electrificació de la indústria. Oliveras constata que la introducció va ser tardana en relació a la Catalunya costanera o a d’altres ciutats industrials sense gaires recursos hidràulics. El primer vapor que s’instal·la és al 1855 a la fàbrica Pons i Pla o cal Serrano del torrent de Sant Ignasi, just al davant del col·legi dels Jesuïtes. S’estava fent una important ampliació de la fàbrica i l’escàs cabal del torrent no podia donar gaire més energia. De seguida va provocar conflictes amb el veïnat per l’ús de carbó mineral, que feia mala olor i era dolent per a la salut. Aleshores es va fer servir llenya i carbó vegetal. Per això, l’Ajuntament va publicar unes reglamentacions el 1857 sobre l’alçada de les xemeneies, que s’haurien de fer en relació a l’alçada dels edificis propers a les fàbriques.
 
El 1862 només funcionaven dos vapors, aquest i el de la modesta fàbrica de cintes de Francesc Cornet, entre els carrers de Botí i el Pedregar, on tampoc hi havia aigua disponible per produir energia. Més endavant s’instal·laria una tercera màquina, també modesta, en la fabriqueta de teixits d’Ignasi Torra al carrer Urgell, que al cap de poc es va traslladar a un local de la muralla de Sant Francesc. El 1864 arribava a la fabriqueta vella de Pere Parera, al núm. 9 de la muralla del Carme i el 1876 ja hi havia 15 vapors Aleshores s’utilitzava el lignit de Calaf, però el combustible resultava car i s’havia de fer transportar amb tren, d’aquí el relatiu poc èxit d’aquesta font d’energia. El 1863, l’Ajuntament havia publicat unes noves disposicions sobre els vapors i xemeneies: “La xemeneia podrà ser d'obra o de metall i quedarà un espai buit entre ella i la paret mitgera de mig pam almenys, pujarà recta sense estar arrambada a cap fusta de l’estructura de la casa”.
 
Si bé l’energia hidràulica, que resultava pràcticament gratuïta, era un fort avantatge per a la indústria del Bages, calia que els fabricants invertissin en vapors a causa de les temporades amb poc cabal d’aigua per poder competir amb la indústria del pla de  Barcelona i d’altres ciutats i aleshores. Aquesta inversió en vapors a Manresa i al Bages al final dels segle XIX va potenciar l’explotació dels lignits de Fígols al Berguedà.
   

Les grans xemeneies que queden a Manresa 

Després d’una recerca en diferents documents de l’ACBG, la consulta d’obres especialitzades i del catàleg de patrimoni de Manresa, així com l'observació de fotografies històriques, hem localitzat tretze grans xemeneies d’obra en el terme de Manresa, a més de les sis que hem citat de la Compañía Fabril de Carbones Eléctricos, situada al costat del Llobregat però en terme de Castellgalí. A més, hem localitzat tres xemeneies de petites dimensions adossades a fàbriques metal·lúrgiques. caldria parlar de la presa de mides que s,ha fet per primera vegada i de la infografia on s,han detectat 64 fàbriques amb xemeneies. Moltes s’han ensorrat per l’adequació de les fàbriques a nous sistemes energètics, altres que no feien nosa han caigut pel desgast que es produeix quan deixa de circular-hi el fum i altres s’han ensorrat per la pressió urbanística i el canvi d’ús del sòl en el nucli urbà. En els darrers anys hem vist la desaparició d’almenys dues xemeneies de dimensions mitjanes, la de la fàbrica dels Dolors, al costat de l’estació elèctrica de la plaça Prat de la Riba, i la de la fàbrica Vinyes, al carrer de la Concòrdia, darrere les instal·lacions de la universitat. Després d’un treball de camp que ha comportat l’amidament de la majoria de xemeneies amb tecnologia làser, passem a situar cadascuna de les grans xemeneies que han sobreviscut el pas del temps
 

L’Anònima

Formava part de la primera companyia d’electricitat de Manresa, anomenada Compañía Anónima Manresana de Electricidad, després Fuerzas Hidroeléctricas del Segre, SA i finalment va passar a Fecsa. És un cas únic a Manresa perquè no eren pròpiament d’una fàbrica tèxtil, sinó que servia per a dues màquines de vapor que produïen electricitat que es distribuïa a Manresa, tot i que durant un temps també van donar energia a una fàbrica modesta de teixits. Es va construir el 1894 amb la resta de la fàbrica i està molt a prop del centre de la ciutat, al carrer Llussà. Justament aquesta situació tan cèntrica li dona un gran valor patrimonial perquè es veu des de tota la ciutat i forma part del seu skyline. Per això forma part del catàleg i El Pou en va publicar un article l’octubre de 2020.
 
La xemeneia és troncocònica i fa una alçada total de 41,84 m, la més alta de la ciutat, té una base de secció quadrada de 3x3 m i de 9 m d’alçada fins a la cornisa i un diàmetre exterior a la base del fus de 2,90 m. Està situada just al costat de l’antiga sala de les màquines i actualment la major part de la base està dins d’un cobert construït posteriorment. El passadís de fums, la caldera i les carboneres estan a sota del nivell del terra. Al voltant del fust hi ha quinze cèrcols metàl·lics de reforç i un collarí de maó. El coronament és més ample, descansa sobre una motllura i té un parallamps.
   

Alcoholera Cura

És una de les dues grans fàbriques d’alcohol que hi havia a Manresa i es va construir cap al 1935. Necessitaven calderes potents per obtenir l’energia i l’escalfor necessària per convertir els vins i les deixalles de la premsada en alcohol natural o esperit de vi. És una de les xemeneies més espectaculars de les que queden a la ciutat i el catàleg de Manresa la protegeix pel valor històric, social i tecnològic i perquè manté l’antiga estètica industrial de la zona. El Pou en va publicar un article l’abril de 2019, tot just durant les obres de restauració que s’hi feien.
 
És troncocònica, té la base de secció quadrada i té una alçada total de 43,3 m, que podria ser una mica menys que l’alçada original perquè ha patit l’impacte de dos llamps i, de fet, en les fotos antigues es veu un coronament més ample. La base està situada a l'interior d’una nau que es fa servir d’aparcament i no s’ha pogut amidar l’amplada ni el diàmetre del tronc, l’alçada  de la base sembla d’uns 4 o 5 m a les fotografies. Molt a prop del coronament presenta un collarí de maó i té un parallamps. L’antic coronament sembla d’un metre més alt, era més gruixut i estava fet amb motllures de maó.
 

Alcoholera Manresana

És l’altra alcoholera gran de la ciutat, en aquest cas de 1914, propietat de Bartomeu Casas i dels seus socis, que es va cremar el 1930 i es va reconstruir el 1932 amb l’arquitecte Josep Firmat. Està protegida i destaca perquè és molt esvelta. El Pou en va publicar un article el juny de 2023, després de les obres de restauració que s’hi van fer el 2021. Actualment és un exemple de descontextualització perquè s’ha enderrocat la fàbrica que li donava sentit.
 
La xemeneia té la base quadrangular, el cos és troncocònic i està reforçada en el coronament, tot i que al final del segle passat ja havia perdut el barret original. Fa 32 m d’alçada total i no s’ha pogut amidar l’amplada de la base perquè és de difícil accés. L’alçada de la base és de 5 m. El fust té la particularitat de tenir una sanefa helicoidal feta amb maons aplantillats de diferents colors i també té tirants interiors.
 

Fàbrica del Salt

La fàbrica del Salt, també coneguda com l’Aranya, és un edifici industrial típic de pisos amb coberta a doble vessant que actualment s’utilitza com a mesquita. Fou construïda i explotada per Josep Pons i Enrich i després passà a Josep Pons i Fills. La fàbrica amb la seva xemeneia estan protegides perquè són l’última indústria gran de la zona, aixecada el 1862 aprofitant el salt d’aigua d’un antic molí. Forma part del catàleg perquè és l’únic referent del passat industrial del torrent de Sant Ignasi.
 
La xemeneia té la base quadrangular, el cos és troncocònic i està bastida en maó aplantillat. El coronament té un collarí i està reforçat amb motllures de secció circular. És de 30 m d’alçada, la base és quadrada, cada costat és de 2,64 m d’amplada i fa entre 3,35 m i 3,82 d’alçada perquè la connexió entre la base i el tronc no és plana sinó que fa forma de coberta a dues vessants. Conserva la porta de l’antic passadís de fums, d’1,18 m d’alçada. La xemeneia es va restaurar el 2008 i se li va corregir la inclinació.
   

Fàbrica dels Panyos

Es tracta de la fàbrica més antiga que es conserva a Catalunya, edificada entre 1821 i 1828. Era propietat de la companyia de Pau Miralda. Primer fabricava draps o panyos de llana i després es passà al cotó i tornà a la llana. El 1866 la comprà l’industrial manresà Manuel Portabella, que hi instal·là una primera màquina de vapor abans de 1876 i que es va renovar el 1901. Possiblement la xemeneia és d’aquest darrer any. Té el valor de ser la fàbrica dempeus més antiga d’Espanya.
 
La xemeneia també és peculiar perquè és de de secció octogonal o vuitavada. Fa una alçada total de 25, 24 m i té una base d’1,20 m de costat i 5 m d’alçada, separada del tronc per una motllura formada per tres fileres de maons, El coronament està malmès i se’n desconeix la forma original.
   

Els Docks

No es coneix gran cosa sobre l’origen d’aquesta xemeneia, però en aquests terrenys propers als afores de la ciutat ja hi havia un tint de la companyia de Pau Miralda, constructora dels Panyos, al principi del segle XIX. Sembla que després s’hi instal·là una fàbrica que al final del segle XIX hi posà un vapor i anava a nom de Rafecas i Sanromà. Després s’hi va posar el convent de les monges Reparadores i finalment la residència Montblanc, mentre que els terrenys del davant es van anomenar els Docks (magatzems en anglès i en aquest espai funcionaven tallers que anaven amb la màquina de vapor i magatzems de diversos negocis fins als anys seixanta del segle passat. El catàleg de Manresa només protegeix la xemeneia pel seu valor testimonial.
 
És de cos troncocònic i està escapçada aproximadament a la meitat de la seva alçada original. Ara fa 16,7 m d’alçada. La base, de secció quadrada, i el diàmetre del tub són d’1,83 m i es veu l’entrada del passadís de fums i l’escala de gat interior.
 

Tints Flotats (Navarro)

És una instal·lació del segle XX pensada per funcionar amb vapor i per això no depèn de cap curs d'aigua. Durant el primer franquisme moltes empreses van instal·lar noves màquines de vapor per produir energia alternativa a l'elèctrica, que patia molts talls. L'empresa es dedicava al tenyit de fils.

És una xemeneia de maó aplantillat, troncocònica i de base quadrada, inclosa dins de l'edifici, que no s'ha pogut amidar. Fa una alçada total de 35,6 m i té el coronament format per un collarí que fa de cornisa i està protegit per un cèrcol metàl·lic ample. Fa uns 40 m d'alçada i manté intacte el coronament original. Té una estructura de columna clàssica, amb base circular, fust i coronament.
 

 
Fàbrica vermella i fàbrica Blanca

Són dues fàbriques construïdes en paral·lel prop del barri de Sant Pau i tenen unes xemeneies molt semblants. Entre 1852 i 1855 Jaume Miralles va comprar els terrenys per edificar-hi dues fàbriques i, després d’aixecar la Blanca, l’any 1859, el fabricant Gaspar Pla li va comprar un terç dels terrenys i van convenir la construcció de la resclosa i el canal a mitges. El 1864 van convenir la construcció de la segona fàbrica, la Vermella, que s’acabà el 1866. Estan protegides per la importància històrica i artística i actualment continuen tenint un ús industrial, especialment la Blanca.
 
Les dues xemeneies són troncocòniques amb base de secció quadrada que, en el cas de la Blanca, que s’ha pogut amidar, és de 2,35 m de costat. L’alçada d’aquesta és de 19 m, mentre que l’alçada de la seva base és de 3,26 m. La de la fàbrica Vermella és de 22,84 m d’alçada total. Totes dues tenen una base semblant i el coronament està format per un collarí situat un metre per sota del cim, i una motllura de maons que sustenta un cornisa. L’estat de conservació d’ambdues sembla una mica precari.
 

Fàbrica de la riera de Rajadell

El darrer nom de la fàbrica va ser Rajadell Fabril, però ja existia des de 1845. Està situada a tocar del Cardener, entre el pont de Sant Pau i la fàbrica dels Comtals. Sembla que la factura de l'edificació era de poca qualitat i per això no s'ha mantingut la major part de la fàbrica. La seva resclosa, de la qual es va publicar una foto en el número del Pou de desembre 2024, és una de les més impressionants del terme de Manresa. En aquest indret actualment hi ha l’estació depuradora de l’aigua residual de Manresa
 
La xemeneia, feta el 1902, és de maó aplantillat i té forma troncocònica. Fa uns 40 m d'alçada, tot i que no s’ha pogut amidar amb exactitud, i manté intacte el coronament original en forma de bulb, d’un diàmetre força superior al tronc. Tanmateix, s’aprecia una bona esquerda sota el coronament i sembla que es pugui trencar de manera imminent. Té una estructura de columna clàssica, amb base circular, fust i coronament gran, a l'estil d'un capitell.
   

Fàbrica dels Comtals

És la fàbrica amb colònia industrial situada més al sud del terme. També és una de les instal·lacions més antigues, d’inici del segle XIX. Al final d’aquest segle els fabricants Bach hi van instal·lar el vapor amb la seva xemeneia.
 
És de secció hexagonal i la base no es pot veure perquè està envoltada per un edifici. Té 34,4 m d’alçada total i està una mica retallada perquè el coronament, format per un collarí i una motllura que forma una cornisa, està malmès.
   

Fàbrica del Guix (actual Tous)

El Guix és una colònia industrial situada al nord del terme. L’empresa Soler, Padró i Cia. Va començar a construir la fàbrica el 1872. A cavall dels segles XIX i XX, es va fer una gran ampliació i s’hi va instal·lar un vapor A partir dels anys vint l’empresa Textiles Bertrand Serra hi va fer nous edificis productius i va completar la colònia, amb més habitatges i serveis. Després hi va passar Manufactures Especials del Plàstic i actualment hi ha l’empresa Tous.
 
Tot i que no ho sembli a cop d’ull, aquesta fàbrica té una xemeneia escapçada situada a la part del darrere. És de secció hexagonal i té una base quadrada força alta i no s’ha pogut amidar. En la darrera rehabilitació dirigida per l’arquitecte Esquius es va restaurar i s’ha protegit amb un coronament metàl·lic.
   

13. Farinera la Favorita

Era la farinera més important de la ciutat, propietat de la família Gabriel i després de Sants Yellestich. També s’hi va instal·lar un vapor al final del segle XIX.
 
La xemeneia està separada de l'edifici a la part nord i sembla escapçada, tot i que arriba als 20, 7 m d’alçada. És troncocònica i amb una base quadrada de 2,5 m de costat i una alçada de 4 m. Actualment no té un coronament separat.
 

14. Petites xemeneies metal·lúrgiques

Les altres tres xemeneies que es conserven són de petites dimensions i corresponen a empreses del sector metal·lúrgic. Una és la de la fàbrica de pintes i lliços Payàs del carrer de Sant Antoni M. Claret, just al davant de l’Alcoholera Manresana, que té una xemeneia alta de secció quadrada adossada a l’edifici i que, de fet, no sobresurt pràcticament de la gran torre característica d’aquesta fàbrica. una altra de més baixa està a la part del darrere de la Foneria Manresana o del Carreras del carrer del Sol i només és visible des del carrer de l’Era del Firmat. La darrera, que ens ha indicat Jaume Perarnau, és la d’un modest taller que es veu a la pujada Roja, darrere el bar Berga, al passatge del Forn.
 
No podem acabar aquest reportatge sense agrair la col·laboració del grup de persones que ens han ajudat: els historiadors Francesc Comas i Jaume Perarnau, que han contribuït a localitzar més xemeneies, l’enginyer Josep Llobet, que ha pres les mides de totes les xemeneies amb l’ajut d’un potent làser; Mercè Argemí, que ha escrit una columna d’opinió; Marc Torras, que ens ha facilitat material gràfic i escrit de l’arxiu; la dissenyadora Judit Feliu, que ha elaborat el mapa i totes les persones que ens han obert les portes de diversos recintes industrials privats, com també els responsables del gimnàs DIRGimbe, que ens han permès usar les instal·lacions per veure millor la xemeneia de l’Alcoholera.