TEMA DEL MES

El Geoparc Mundial de la Catalunya Central consolida el geoturisme sostenible

Una muntanya de sal que creix malgrat la pluja. Sediments marins que emergeixen per formar muntanyes. Estalactites i estalagmites. Coves de barreres d’esculls coral•lins fossilitzats. Plecs de l'escorça terrestre que revelen estrats antics al seu nucli. Jaciments salins i minerals. Finestres al passat de la Terra. Testimonis de quan Manresa i la Catalunya Central estaven submergides en un mar i de la seva transformació a causa de l’enlairament dels Pirineus. El Geoparc Mundial de la Catalunya Central, pioner al país, preserva i divulga una rica col•lecció d'indrets emblemàtics i tresors naturals.

Muntanya de Sal de Cardona. La muntanya és un diapir que creix quan plou gràcies a l'erosió que l'aigua causa a terra i les roques | Enric Casas
per Ferran Sardans Serra, 2 d'abril de 2024 a les 11:10 |
Fa 40 milions d’anys, Manresa era en un mar. El Mediterrani, tal com el coneixem avui dia, no existia: era una extensa terra ferma que s'allargava fins més enllà de les illes Balears actuals. L’actual golf de Biscaia s’allargava fins a Manresa i l’aigua cobria bona part de la Catalunya Central, des d’on s’estenia cap al nord-oest de la península Ibèrica, connectant amb l’Atlàntic. Manresa feia gairebé de frontera entre l’aigua i la terra. De riba, de límit, de marge. Vorejava la costa i es banyava a l’aigua alhora.

Fa 40 milions d'anys manresa vorejava la costa 


Dels relleus terrestres de l’actual Mediterrani baixaven rius que durant milions d’anys desembocaven als deltes allò que transportaven: sorra, còdols i fang. Milions d’anys més tard, i a causa de poderosos processos geològics, tots aquests sediments esdevindrien la muntanya de Montserrat i el massís de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, que eren la part de la desembocadura.

Però fa 36 milions d’anys aquest mar va quedar aïllat de l’Atlàntic a causa de l’aixecament de les serralades que l’envoltaven, com els Pirineus, i es va anar restringint formant un gran llac salat, fins a pràcticament evaporar-se. Aquest procés deixava enrere una notable acumulació de sediments dipositats en diferents ambients marins: deltes que abraçaven zones que ara coneixem com Montserrat i Sant Llorenç del Munt fins a llocs com Manresa; esculls a zones com Navarcles, Calders o Moià; dipòsits de roques calcàries a Castellgalí, Castellbell i el Vilar o Sant Vicenç de Castellet...

Com a punt culminant de la darrera etapa d’evaporació, el mar va deixar rastre de guixos, com els que es poden observar a Artés, així com capes substancials de sals, incloent-hi potassa, halita i carnal·lita. Aquestes reserves minerals han estat aprofitades principalment en localitats com Cardona, Súria, Sallent i Balsareny, i continuen sent abundants en el subsol de la zona.

Amb la retirada del mar, rius i llacs van ocupar el seu espai i van donar lloc a la formació de les roques vermelloses que a dia d’avui configuren part del nostre paisatge. Els darrers deu milions d’anys, els rius que abans desembocaven al mar de Manresa han experimentat un canvi de direcció, i els seus cursos han estat capturats pel Mediterrani, ja en la seva ubicació actual, per configurar la xarxa fluvial dels nostres dies.


Durant aquest període, l’erosió exercida per rius com el Llobregat i el Cardener han modelat el relleu i han creat muntanyes, planes i altres formacions geogràfiques. Aquest procés, que encara està actiu, ha definit el paisatge, la història i la societat d’aquest territori, i ha deixat tota mena d’empremtes: Montserrat, formacions rocoses, patrimoni geològic, recursos naturals, jaciments salins i minerals, roques calcàries i, en definitiva, una gran geodiversitat.  
 

Evolució de la paleogeografia de la conca de l'Ebre Foto: Dr. Oriol Oms Llobet
 

Parc Geològic

Tot aquest patrimoni geològic, miner, natural, històric, cultural i tradicional i la necessitat de protegir i difondre aquest singular entorn va impulsar Josep Maria Mata- Perelló a impulsar el que avui és el Geoparc Mundial de la Catalunya Central.

Mata-Perelló és catedràtic de Cristal·lografia i Mineralogia de la Universitat Politècnica de Catalunya i especialista de referència en minerals a Catalunya, títol de la seva tesi doctoral. A banda del Geoparc de la Catalunya Central, on presideix la comissió científica, assessora quatre geoparcs més: el de la Conca de Tremp i el Montsec; el de la comarca aragonesa del Sobrarbe, del qual forma part del comitè científic i n’és l’assessor en el tema miner; el de l’Alto Tajo i la comarca de Molina de Aragón, que assessora en temes de mineralogia i de mineria; i el de la comarca minera d’Hidalgo, a Mèxic, que també assessora en mineria.
 

La Roca d'Artés és un bon exemple de cingle actiu i un tall geològic perfecte dels materials de la Formació d'Artés Foto: Geoparc


«Aquí hi ha una sèrie d’interessos de tipus geològics que es poden valorar i atreure gent», va pensar. I va sortir la idea de crear un Parc Geològic i Miner: «Ens vam reunir amb el Consell Comarcal del Bages, amb el Josep Balasch, que llavors era alcalde d'Avinyó i president del Consell, i s’hi va implicar molt».

Durant el 2007 es va tirar endavant el Pla Director del Parc Geològic i Miner de la comarca del Bages i l’any següent, per adaptar-se a les possibilitats que oferia la xarxa europea de geoparcs, es va decidir convertir-lo en el Geoparc de la Catalunya Central. El setembre de l’any 2012 va ser acceptat per integrar-se a la Xarxa Europea de Geoparcs i va esdevenir el 51è geoparc europeu; el primer i aleshores únic geoparc de Catalunya. El 2015 va ser reconegut per la UNESCO com a Geoparc Mundial.

Josep Maria Mata-Perelló explica que el Geoparc Mundial UNESCO de la Catalunya Central el formen «la comarca del Bages, el municipi de Collbató i cinc municipis del Moianès: Monistrol de Calders, l’Estany, Moià, Santa Maria d’Oló i Calders». I afegeix: «El Geoparc és un projecte vertebrador que posa en valor els atractius geològics i miners del territori i els actius turístics sota un denominador comú, el geoturisme, amb una oferta turística interessant i de qualitat, que integra cultura, natura, geologia, mineria i gastronomia».
 

Josep Maria Mata-Perelló Foto: Enric Casas



 «Els geoparcs expliquen els efectes tectònics de la dinàmica terrestre a través de les seves petjades i empremtes, incentiven el geoturisme sostenible i estimulen la recerca» 

Geoparc Mundial

La UNESCO té diferents tipus de designacions: els Geoparcs Mundials, les reserves de biosfera, el patrimoni cultural intangible i els llocs Patrimoni Mundial, entre altres. Actualment, febrer de 2024, hi ha 195 Geoparcs a 48 països, 16 dels quals a l’estat espanyol, que és el segon país del món amb més geoparcs.
 

Els materials geològics de la Font de les Tàpies (Calders) representen els estadis finals i pròpiament marins de la conca eocena Foto: Geoparc


Segons la pròpia UNESCO, afegeix Mata-Perelló, els Geoparcs Mundials són «àrees geogràfiques úniques i unificades» on es gestionen «llocs i paisatges d’importància geològica internacional», a través d’un concepte «holístic de protecció, educació i desenvolupament sostenible». «De cap manera s’han de considerar museus a l’aire lliure ni tampoc són parcs temàtics destinats a especialistes», alerta qui també va ser director del Museu de Geologia Valentí Masachs de la UPC des del 1980 fins al 2003.

Segons explica Ferran Climent, que des del 2012 és el director científic del Geoparc Mundial UNESCO de la Catalunya Central, són quatre els pilars que sustenten la creació i el funcionament d'un geoparc: «La geoconservació, l’educació, la recerca i el desenvolupament sostenible, on el geoturisme és una eina molt important».
 

Parc Prehistòric de les Coves del Toll de Moià. Esculls coral·lins fossilitzats i esculpits per la filtració d'aigua de pluja durant milions d'anys. Foto: Carles Fortuny


«Els Geoparcs segueixen un procés de baix cap a dalt, que és un dels seus valors característics. Són àrees vives on les comunitats que hi habiten i la ciència col·laboren en una sinergia de benefici mutu», afirma Mata-Perelló. I remarca que «cal entendre el geoturisme com una activitat que sustenta, o fins i tot millora, el caràcter geogràfic d’un territori, com és la seva cultura, el medi ambient, el patrimoni i el benestar dels seus residents».

«El Geoparc ofereix fer un viatge d’exploració de milions d'anys per paisatges singulars, a través dels diferents centres de visitants del territori, que contribueixen a divulgar aquest patrimoni geològic i miner tan important», explica Ferran Climent, expert en sedimentologia i director científic del Geoparc. Combina aquest argument amb un altre que domina especialment: «El territori del Geoparc és una terra habitada per l’espècie humana almenys des del Paleolític Mitjà, fa més de 50.000 anys», motiu pel qual «trobem restes de la presència dels nostres avantpassats en diferents indrets com les Coves del Toll a Moià, les Coves de Montserrat a Collbató, a Cardona, a Manresa, a Súria i a tants altres llocs». «Les coves i balmes –explica– eren excel·lents aixoplucs: amb roca es feien els dòlmens i més endavant les cases i castells». A més, destaca que els ibers es van instal·lar en poblats a Sallent (el Cogulló) i Manresa (turó de Puigcardener), entre altres.

Ferran Climent remarca que geològicament parlant, el Geoparc Mundial de la UNESCO de la Catalunya Central «està situat al sector est de l’anomenada Conca de l’Ebre». Les principals roques, concreta, són d’origen «sedimentari» i «d’èpoques compreses entre l’Eocè i l’Oligocè inferior». L’Eocè va començar fa uns 56 milions d'anys i va acabar fa uns 34 milions d'anys. L’Oligocè inferior es va iniciar aleshores i va acabar fa uns 28 milions d'anys. Segons Climent, «no tenim registres de roques eocenes de més de 41 milions d’anys».
 

Ferran Climent Foto: Arxiu particular


«Les més antigues –continua Climent– van ser formades en ambients marins, que són les calcàries fossilíferes i esculloses, margues, etcètera; després, i a mesura que el mar s’anava assecant, es van formar sediments evaporítics de sulfats, com el guix, i sals, com l’halita, la silvita i la carnal·lita». A partir de fa uns 36 milions d’anys, es van començar a formar per sediments en rius i llacs: l’evolució final d’aquesta conca marina, anomenada Conca potàssica catalana, és «un dels millors exemples a escala mundial» i conté, a més, «una de les zones mineres de potassa més grans del sud d’Europa», formada fa 36 milions d’anys, «en un context tectònic espectacular: l’aixecament dels Pirineus».

El Geoparc té una setantena de punts d’interès geològic i miner, amb singularitats excepcionals com la muntanya de Montserrat, les Coves del Toll de Moià, la Muntanya de Sal de Cardona i les Coves de Montserrat. «Aquest inventari –explica Ferran Climent– no s’ha d’entendre com una llista tancada i definitiva sinó que es revisa periòdicament i això pot representar tant modificacions, com altes i baixes»—”. En tots aquests espais es fan diferents activitats geoturístiques i formació a tots els nivells.
 

Entrada del Museu Arqueològic i Paleontològic de Moià, ubicat a la Casa natal de Rafael Casanovas Foto: Carles Fortuny


El director científic del Geoparc explica que malgrat el creixement de l’ocupació urbana del sòl en els últims decennis, els paisatges del Geoparc conserven bastant el seu caràcter tradicional i la urbanització, un 5% del territori, presenta encara una forma essencialment compacta dins d’un espai agrícola extensiu, que és un 17%. «El paisatge del territori és eminentment forestal; sumant entre bosc, bosquines i altra vegetació representa quasi un 75% de la superfície. Les zones sense vegetació són només un 3%», detalla Climent.

Compta amb un 15% de superfície protegida, que pertany als Parcs Naturals de la Muntanya de Montserrat i de Sant Llorenç del Munt i l’Obac i altres figures dins del Pla d'espais d'interès natural de Catalunya.

Els Geoparcs Mundials de la UNESCO conserven aquesta designació durant un període de quatre anys, després del qual té lloc un procés de revalidació per tornar a examinar en profunditat el funcionament i la qualitat del geoparc. El 2021, el de la Catalunya Central va superar el procés de revàlida i continuarà formant part de la xarxa mundial de Geoparcs de la UNESCO com a mínim fins al desembre del 2024, quan haurà de passar per un altre procés d’avaluació. Durant aquest procés, el geoparc ha de preparar un informe sobre els progressos fets, i dos avaluadors duen a terme una missió sobre el terreny per comprovar la qualitat d’acord amb els estàndards de la UNESCO.
 
 

Dinàmica esperançadora

«El Geoparc passa per un moment encoratjador, amb un rumb positiu que està donant fruits i que contribuirà a fer més visible la seva acció». Així ho destaca el director científic del Geoparc, Ferran Climent, que subratlla la importància del treball conjunt de totes les parts implicades en el projecte: «Tenim a totes les parts treballant en una direcció comuna, i això no és fàcil d'aconseguir», apunta. I afegeix que «aquest fet és un assoliment notable que s’ha de posar en valor, ja que ens permet aprofitar aquesta conjuntura favorable per aprofundir en la col·laboració i sumar esforços per tal de consolidar el Geoparc com un referent en la gestió del territori i el desenvolupament sostenible».

Sobre les recomanacions que fa l’informe de la UNESCO de cara a la revàlida que caldrà passar el 2024, Ferran Climent, que també forma part del cos d’avaluadors de la UNESCO, afirma que «la majoria donen continuïtat a línies de treball que ja hem iniciat, com potenciar-ne la visibilitat, posicionar-lo com a destinació de turisme sostenible i impulsar la interrelació amb la resta de membres de la xarxa mundial de Geoparcs de la Unesco», pel que considera que «estem en condicions d’assumir tots els objectius».
 

Muntanya de sal de Cardona Foto: Carles Fortuny


El geoparc té un president, càrrec polític designat pel Consell Comarcal del Bages, una directora gerent, que és la gerent del Consell Comarcal del Bages, i un director científic. El president és Eduard Mata Riu, regidor a l’oposició a Sant Joan de Vilatorrada i conseller comarcal de Turisme; la gerent és Gal·la Cortadellas Bertran; i el director científic, Ferran Climent Costa. A més, té un òrgan consultiu per a temes científics, el Consell Científic, integrat per algunes de les institucions científiques més rellevants de Catalunya, col·legis professionals, serveis educatius i societats científiques.

El Consell Científic es reuneix periòdicament per debatre sobre les qüestions que afecten la recerca i educació en geologia i mineria, així com la geoconservació del patrimoni geològic i miner. És presidit pel doctor Josep Maria Mata-Perelló.
 

Geoturisme

La presència continuada al territori ha fet que les persones que l’han habitat alhora l’hagin esculpit amb joies arquitectòniques acumulades durant més de mil anys: ponts, esglésies, barraques de pedra seca, petites ermites, castells, torres, vinyes, fàbriques, colònies...

Els geoparcs uneixen el patrimoni geològic i arquitectònic amb el llegat natural i cultural de l’àrea. En paraules de Mata-Perelló, es tracta de reconnectar, en totes les dimensions possibles, «la humanitat, la societat humana, amb el planeta que anomenem llar, i celebrar que el nostre món, amb una història de 4.600 milions d’anys, ha modelat les nostres vides i les nostres societats en totes les seves facetes».

Es tracta, doncs, de «finestres al passat de la Terra» que ens ensenyen els «processos i esdeveniments» que van tenir lloc fa milions o milers d’anys per «poder entendre millor els que tenen lloc actualment». Posa com a exemple la relació entre els elements geològics i la biodiversitat, l’aprofitament dels recursos geològics, roques i minerals i l’evolució dels ecosistemes.
 

Coves de Montserrat Foto: Gerard Franquesa


«La història de la Terra –apunta Mata-Perelló– conserva la narrativa de l'evolució i la memòria de les transformacions de la vida, de la mateixa manera que el nostre ADN conté la crònica genètica de 450 milions d'anys».
 

Entrada de Cardona

Per paradoxal que pugui semblar, atès que segurament és, en paraules del propi Mata- Perelló, «la joia del Geoparc», la vila ducal de Cardona no va entrar formalment al projecte fins a l’any 2022. Des d’aleshores, s'ha convertit en un lloc clau. Destaca pel seu ric patrimoni geològic, com la Muntanya de Sal, un diapir que creix cada any i ocupa una extensió de terreny de 1.800 m de longitud per 600 d'amplada i una superfície de 100 ha, i inclou el reconegut Parc Cultural de la Muntanya de Sal i la Vall Salina, testimoni de la seva llarga tradició minera, en paral·lel a l'imponent castell i la majestuosa col·legiata.

La Muntanya de Sal de Cardona és, segons Mata-Perelló, el tresor del Geoparc, juntament amb Montserrat: «És una finestra fascinant cap a l'evolució de la Terra. Amb 36 milions d'anys d'antiguitat, les seves capes de sal testimonien les forces titàniques que han donat forma al paisatge al llarg del temps geològic».

Així ho corrobora el destacat expert en minerals a Catalunya, que afegeix que «les roques sedimentàries, comprimides i esculpides pel pas dels mil·lennis, narren la història del planeta i d’aquest territori alhora. Els seus 120 metres només són la punta d'un enorme diapir de prop de dos quilòmetres de profunditat». És, per a Mata- Perelló, un «testimoni silenciós de l'enginy humà» i la seva capacitat per adaptar-se i transformar el seu entorn: «Des dels primers temps, quan els habitants prehistòrics de la regió ja aprofitaven la sal per preservar els aliments, fins a les impressionants estructures defensives construïdes durant l'Edat Mitjana, la muntanya ha estat un centre d'activitat constant i una font de riquesa per a la comunitat».

L’impulsor del Geoparc explica que les primeres evidències de l'explotació de l'halita són del Neolític, i que apareix descrita en els escrits de Plini el Vell, o bé que l’historiador Cató la descrivia com «una gran muntanya de sal pura que creix a mesura que se’n va extraient». Afegeix que a dia d’avui el massís salí encara creix a mesura que la pluja l'erosiona, «un fenomen natural rar  al món». 

Tot això, subratlla, sense «desmerèixer de cap de les maneres altres autèntiques joies que ben bé podrien ser la nau senyera de qualsevol geoparc: Montserrat; les Coves del Salnitre, de Collbató; el Parc Prehistòric de les Coves del Toll, de Moià; o bé l’Anticlinal de la Falla del Mig Món, de Súria».
 

Galeria de la Muntanya de Sal de Cardona amb estalactites de sal Foto: Enric Casas

 

Canvi geològic i climàtic

Els canvis climàtics han estat una característica constant en la història de la Terra. Així de contundent ho exposa Mata-Perelló: «Des de l’inici de tot plegat fins als temps moderns, el planeta ha experimentat oscil·lacions en la temperatura, els patrons de pluja i altres factors climàtics», que poden ser causades per diversos factors, com ara «activitat volcànica», o bé «canvis en l'òrbita terrestre».

Mata alerta, però, que és important reconèixer que el canvi climàtic actual és diferent en molts aspectes als dels períodes històrics anteriors: «La principal diferència rau en el fet que ara hi ha una influència significativa de l'activitat humana en el canvi climàtic, sobretot a través de l'emissió de gasos d'efecte hivernacle com el diòxid de carboni. Això està contribuint a un augment més ràpid de la temperatura global, amb conseqüències potencialment devastadores per a la vida al planeta».
 

El Puig de la Balma (Mura) és un dels nombrosos exemples de balmes que es van condicionar per obtenir un corral per al bestiar, un habitatge permanent o un refugi temporal per a pastors, carboners o viatgers. Foto: Geoparc


Ferran Climent, director científic del Geoparc Mundial, raona com els geoparcs, amb la seva diversitat geològica, patrimoni natural i cultural, juguen un paper fonamental en la sensibilització i construcció de resiliència enfront dels reptes del canvi climàtic i els objectius de l'agenda 2030. «En primer lloc, el fet de preservar i promoure el coneixement sobre els processos geològics, la biodiversitat i la cultura local dins dels geoparcs ja és un acte de sensibilització en si mateix», destaca. A través de l'educació ambiental i la divulgació científica, es pot conscienciar la població sobre la fragilitat del medi ambient i la importància de preservar-lo per a les generacions futures.

«A més, els geoparcs serveixen com a laboratoris naturals per a la investigació i la innovació en tecnologies verdes i pràctiques sostenibles», continua. «Mitjançant projectes de recerca i cooperació entre científics, institucions i la comunitat local, es poden desenvolupar solucions innovadores per afrontar els reptes del canvi climàtic, com ara l'adaptació als impactes ambientals i la mitigació de les emissions de gasos d'efecte hivernacle».
 

Falla Mig Món de Súria. La tradició local, transmesa de generació en generació, diu que en aquest lloc s'uneixen les dues meitats de món, a causa de la seva peculiar manera de plegar-se. Foto: Carles Fortuny


«Alhora, els geoparcs poden jugar un paper important en la promoció del turisme sostenible i la valorització dels productes locals, contribuint a la dinamització econòmica sense comprometre la seva integritat ambiental i cultural», conclou. «Enfortint les economies locals i fomentant l'emprenedoria sostenible, els geoparcs ajuden a reduir la vulnerabilitat de les comunitats davant dels canvis climàtics i altres pertorbacions externes».

Els geoparcs, en paraules de Ferran Climent, no només són llocs d'interès geològic i turístic, sinó que també actuen com a agents de canvi per a la construcció de societats més sostenibles i resilients enfront dels reptes globals del segle XXI.

Per a Mata-Perelló, el Geoparc és un bon lloc per entendre que «cal cuidar la terra, estimar-la, tractar-la bé», i alhora que «la Terra s’està movent, contínuament. Sempre canvia. Com aquesta vida. No només es mou per la rotació, hi ha canvis contínuament dintre de la Terra. S'està produint la ruptura d'una placa continental, per exemple. La de l'Àfrica, una placa de nord a sud, una fractura, que talla l’Àfrica en dues parts, i això s’està activant». I això no ho activa l’ésser humà? «No, no pot». I podrà algun cop? «Einstein va dir que no hi ha cap energia superior a la Terra. O sigui, que lésser humà no està capacitat per produir una energia superior a la de la formació del planeta. Si no, ja ho hagués fet. Cap de les bombes que s’han creat pot destruir el planeta. A nosaltres, sí; al planeta, no».
 

Montserrat. El que va ser el delta del riu que desembocava al mar interior de la Catalunya Central és avui la muntanya més fotografiada del país. Foto: Geoparc

 

Eternitat

El Geoparc de la Catalunya Central és clarament lloc de descobriment i admiració, on els visitants poden connectar amb les arrels profundes de la Terra i reflexionar sobre el pas inexorable del temps. En aquest santuari geològic i històric, el passat i el present es fusionen en una simfonia intemporal, recordant-nos que som merament actors efímers en un escenari que ha vist passar eres i èpoques.

Entre els seus paisatges de contrastos i textures i entremig de les mil-i-una meravelles geològiques, hi sobresurten diamants arquitectònics atresorats durant més de mil anys, com petites ermites i barraques de pedra seca. Sobre els seus turons s’enlairen destacades fortaleses, amb castells com els de Cardona, Balsareny, Sallent, Súria, Talamanca, Rajadell o Aguilar de Segarra, i torres de defensa com la del nucli de Coaner o la de Castellnou de Bages. Els edificis religiosos també destaquen, com la basílica gòtica de Santa Maria de la Seu de Manresa, el monestir de Sant Benet de Bages, l’església de Sant Cugat del Racó, el monestir de Santa Maria de l’Estany i, especialment, el monestir de la Mare de Déu de Montserrat. Al voltant dels seus rius s’hi aplega el llegat de la revolució industrial, amb tota mena de colònies a les lleres de rius com el Llobregat o el Cardener. I vinyes i oliveres arrelen des de fa mil·lennis i ens brinden vins excel·lents i olis amb gustos genuïns.

Cada estrat geològic és una pàgina del llibre de la història de la Terra, que espera ser llegida i interpretada. El Geoparc, sens dubte, hi ajuda enormement. A fer la recerca i la investigació, per llegir-lo, i a difondre i a explicar, perquè la gent els pugui interpretar. Aquesta interacció entre el temps geològic i la història humana converteix el Geoparc, a imatge i semblança del seu impulsor, en una enciclopèdia viva, on les narratives de la natura, la creació i la civilització es fusionen en un diàleg etern. Cal descobrir, trepitjar i viure els 40 milions d’anys d’història del Geoparc.

 

Un viatge en el temps

L'observació dels elements geològics dels paisatges ens permet viatjar en el temps sense moure'ns de lloc, tan sols amb l'ajuda de la imaginació. Anem a fer-ho des de Manresa, en un viatge que començarà 40 milions d'anys enrere, en un període anomenat Eocè, i acabarà avui mateix. Entremig pararem en unes quantes estacions.
 

Josep Girabal Guitart Foto: Arxiu particular

Estació de sortida: Al mig del mar, fa 40 Ma (milions d'anys)

Manresa és al mar, en un llarg golf obert a l'Atlàntic, a la costa sud veiem unes muntanyes d'on baixen rius torrencials que acumulen sediments en grans ventalls al·luvials, uns deltes pedregosos, el més proper dels quals formarà un dia Montserrat. A la costa nord, més llunyana, es veu el Pirineu que encara s'està formant.

Aquest mar és càlid i ple de vida tropical, hi abunden els coralls, cada generació dels quals creix sobre les restes de les anteriors formant esculls. A mar obert hi ha més profunditat, en algunes zones el fons és tranquil i poc oxigenat i hi sedimenten amb parsimònia fines capes d’argila; en altres llocs viuen grans quantitats de nummulits, uns organismes amb closques en forma de llentia. Aquesta diversitat ambiental originarà diferents tipus de roques.
  • Davant de la central de les Marcetes: un escull coral·lí, ara convertit en roca calcària.
  • Aflorament a la riba esquerra del Cardener, prop de la depuradora: argiles convertides en margues blaves.
  • Malbalç, Pont de les Arnaules i la base del Pont Vell: roca calcària nummulítica.

Primera parada, fa 38 Ma: Cada cop més sorra

Els ventalls al·luvials costaners van creixent, tant a l'exterior com sota l'aigua. Les tempestes tropicals empenyen mar endins gran quantitat de sorra que arriba on hi haurà Manresa. En indrets més moguts o propers a la costa hi sedimenta grava, i en llocs d'aigües més calmades s'hi dipositen sediments argilosos. Milions d'anys més tard la sorra s'haurà consolidat formant gres o pedra sorrenca, i la grava esdevindrà conglomerat.       
  • Pedreres del Malbalç, camí de Sant Pau, la Cova i Camí dels Corrals que puja a la Seu: grans gruixos de pedra sorrenca.

Segona parada, fa 37 Ma: La fi del nostre petit mar

Està passant un fet transcendental, el nostre mar ha perdut la connexió amb els oceans i es va assecant, ja que les escasses pluges no compensen l'evaporació. S'extingeix la fauna i les sals marines es van dipositant al fons de la conca, però no pas aquí a Manresa, ja que aquest indret ha quedat aviat fora de l'aigua. S'ha acabat la sedimentació marina.
  • Carrer Miquel Martí i Pol, sota el tossal dels Cigalons: la part baixa del talús és de color ocre, són els últims sediments marins que es van dipositar. Al damunt les roques són vermelloses, ara en parlarem.

Tercera parada, fa 32 Ma: Una plana calorosa i seca

Manresa és ara enmig d'una plana que forma part d'una gran depressió sense sortida al mar. Fa calor tot l'any i quan plou les rieres inunden tota la plana i la cobreixen de fang i sorra fina. Amb la calor tropical aquests sediments s'assequen i pel contacte amb l'aire s'oxiden i queden de color rogenc; en no estar dipositats al mar aquests materials es qualifiquen de continentals.
  • Talús del tossal dels Cigalons: roques continentals vermelloses sobre les d'origen marí de les que hem parlat.
  • Cal Bona Plata:  cingle de pedra sorrenca, de color roig intens.

Quarta parada, fa uns 13 Ma: L'obertura al mar

Cap al sud estan canviant les coses i els efectes del canvi arriben a Manresa. El Mediterrani s'ha apropat i un petit riu costaner erosiona i esbotza el llindar de la depressió fins llavors tancada. Les aigües troben el camí del mar, s'acaba la sedimentació i comença l'erosió, és el moment del naixement del Llobregat i el Cardener, que a cada riuada s'enduran fang, sorra i pedres cap a mar.
  • El Cardener durant una riuada: un procés geològic en directe.

Cinquena parada, fa menys de mig milió d'anys

El clima ha canviat i s'alternen períodes freds amb altres de temperats. L'erosió que no ha parat ha canviat totalment el paisatge, ja que s'ha endut un gruix de centenars de metres de roques; les més dures han resistit més i ens han donat uns relleus espectaculars com Montserrat i més discrets com Collbaix. El paisatge s'assembla a l'actual, però les valls dels rius encara no s'han aprofundit tant com ara. Per les ribes del Cardener campen enormes mamuts, hipopòtams i rinoceronts.
  • Cim de Puigberenguer, la Guia, la torre de Santa Caterina: terrasses fluvials amb graves, sorres i llims que hi va deixar el Cardener fa milers d'anys.

Final del viatge, avui mateix  

El viatge imaginari s'ha acabat, som a la Manresa actual, una ciutat amb un magnífic patrimoni geològic que tenim cada dia a la vista, encara que potser no ens el mirem prou. Els processos geològics són lentíssims però persistents, de manera que en la nostra curta vida no ens adonem dels canvis que estan produint. El món que veiem avui no és res més que un fotograma de la meravellosa pel·lícula de la història de la Terra, aquest passat geològic que podem anar coneixent amb l'observació de les roques, en un fascinant viatge en el temps.
 
Paisatges Geològics de la Catalunya Central. Itineraris i visites pel Geoparc
Josep Girabal Guitart
(publicat per Farell Editors el 2016) 

 



Participació