Manresa creix en arbres

“Avui a Manresa, tenim un arbre per cada 2,4 persones”

Dels 33.399 arbres de Manresa, 16.597 es troben en espais verds de la ciutat i 16.802 exemplars formen part de l'arbrat viari. Els serveis tècnics municipals treballen amb un catàleg d'unes 150 espècies, encapçalades per la presència del plàtan, el lledoner i el sapinde de la Xina. D’entre els molts beneficis que aquest conjunt arbori aporta, hi ha la producció d’oxigen i l’absorció d’anhídrid carbònic però, també, la reducció de la contaminació, ja que actuen com a filtre de la pols derivada dels motors de combustió, la calefacció domèstica o els residus industrials. En un carrer arbrat, la quantitat de pols a l'aire és quatre vegades menor que en un carrer sense arbres! I, és clar, també refresquen l’aire, acullen els ocells o ens protegeixen del soroll. Però encara hi ha un darrer apunt de perspectiva comunitària: al costat dels beneficis biològics, els arbres són també un excel·lent ingredient de la memòria col·lectiva i esdevenen una part del paisatge compartit. Els arbres, com li agradava de dir a Josep Carner, ens acompanyen. I per això, hem volgut afegir a aquest reportatge un conjunt de textos més vivencials per parlar d’aquells arbres que han acompanyat la nostra experiència fins a fer-los singulars en el paisatge de cada dia.
 

Arbres a Manresa

Jordi Badia Guitart, biòleg
 
Manresa juga a primera divisió al bàsquet i a d’altres lligues entre ciutats, entre les quals la del llegat religiós, la de les catedrals gòtiques, la del cicle de l’aigua, la dels inicis de la industrialització tèxtil i, especialment, en la de bellesa dels horitzons que l’envolten i emmarquen el paisatge. Però en qüestió d’arbres urbans, Manresa queda a una categoria per sota de les ciutats capdavanteres; no hi ha a Manresa arbres tan destacats com els xiprers dels pantans del parc de la Ciutadella o les grans bellaombres de Barcelona, els arbres manresans no solen arribar a les mides dels arbres dels parcs i dels jardins particulars d’Olot, els plàtans del Passeig no són tan impressionants com els dels Camps Elisis de Lleida i no tenim cap jardí botànic històric com el de la Universitat de Barcelona. Tanmateix, progressem i ens hi acostem. En els darrers decennis, la ciutat ha guanyat en massa arbòria pel creixement natural dels seus arbres, pel nou arbrat en carrers i places i pel fre a les podes abusives o contraindicades. Finalment s’ha entès que un arbre ornamental en bon estat de salut no necessita ser podat. Els arbres són puntals de la bellesa, la naturalitat i la confortabilitat dels espais oberts. La ciutat no n’és l’excepció sinó que, ben al contrari, els arbres dels espais públics de la ciutat són els que més importen simplement perquè és a la ciutat per on més ens movem. Repassem breument allò més remarcable dels arbres de Manresa.
    

Plàtans, pereres, castanyers i mèlies

A Manresa salta a la vista l’omnipresència dels plàtans, sobretot a la tardor, quan les seves fulles prenen color d’aram. Als populars plàtans del Passeig afegim-hi els del passeig del Riu, els gran plàtans de la vora del Cardener, entre la fàbrica dels Panyos i el pont Nou, els que emmarquen la carretera al Xup, els de l’antiga estació del Baixador dels FGC reconvertida en aparcament del carrer Saclosa, els del parc de La Seu, els dels carrers de cal Gravat i del polígon de Bufalvent, i els més recents plantats a la nova avinguda dels Països Catalans, entre els Trullols i la plaça de Prat de la Riba, i haurem abastat ja la majoria del verd de Manresa. Caldria tendir a la diversificació; la quota de plàtans, tan típics de places i passejos, ja està completa a Manresa.
 
Més enllà dels plàtans, altres espècies d’arbres donen caràcter als carrers més afortunats de Manresa. Pocs coneixerien el carrer del Dr. Llatjós si no fos per les seves pereres de flor, de la Xina o de Callery, que a la primavera s’omplen de flors blanques i que a la tardor canvien el verd de les fulles pel groc. Ben a prop, al carrer de la Divina Pastora destaquen els castanyers d’índies per les seves grans fulles palmades i la florida espectacular i, al carrer Nou de Santa Clara, els arbres del paradís, soferts i de fulles grisenques. Vist el seu bon resultat, les pereres de flors es van incorporar al 2021 a una de les voreres de la via de Sant Ignasi, davant del Museu.
 

Aurons, freixes, liquidàmbars, lledoners...

A la nova urbanització de la plaça del Remei i de l’avinguda de Bertrand i Serra, s’hi han plantat castanyers d’índies de flors vermelles i aurons argentats, de fulles vermelles a la tardor, ambdós arbres de varietats híbrides de jardineria. Els carrers Jacint Verdaguer, Joan XXIII, la part més alta del carrer Sant Cristòfol i el carrer Pau Picasso tenen mèlies, aquell arbre de fulles dues vegades compostes i fruits secs esfèrics que a l’hivern pengen de les branques nues i que només les cotorres van a buscar. Els freixes que ombregen les voreres de l’avinguda de les Bases de Manresa no són d’una sola espècie, per això els seus canvis estacionals no van sincronitzats.
 
Si ens movem més pel centre, els arbres que fan agradable el carrer Guimerà són liquidàmbars i, a la plaça de Sant Domènec, la florida rosada dels arbres de l’amor proclamarà l’arribada de la primavera. El carrer Carrasco i Formiguera, i d’altres a Manresa tenen lledoners, l’arbre que progressivament pren el paper del plàtan a moltes ciutats, perquè no és sospitós de causar al·lèrgies. El pi blanc és l’arbre dominant al parc de Puigterrà, mentre que els millors exemplars de pi pinyer són al parc de Sant Ignasi i al voltant de l’estany de l’Agulla. Cal recordar també els grans xiprers de capçada estreta del cementiri, inequívoc símbol de pau i repòs.
 
Malgrat probables variacions locals, més encara dins de la trama urbana, els sòls a la nostra ciutat són en general calcaris. Per això és arriscat el futur a Manresa de les espècies d’arbres que no toleren l’excés de carbonat càlcic com són els ginkgos plantats al carrer de Sant Josep, els liquidàmbars del carrer Guimerà i els arbres de les tulipes, alguns ja substituïts per erables, del carrer d’Alfons XII, rebatejat com a passeig de la República. Tot i ser espècies d’arbre benvingudes, que sumen biodiversitat, a Manresa no són les més indicades, ni aquelles que segur que prosperaran sense atencions ni manteniment.
   

Arbres i arbredes que destaquen

Si ens fixem en els arbres individualment, a Manresa destaquen pel port i per les mides com a mínim el xiprer de can Font, el cedre de la Balconada, situat prop del monument a l’escut de Manresa que alça les quatre barres, l’arbre de les tulipes de la plaça de la Creu i la palmera (Washingtonia filifera) de l’agrupament escolta Cardenal Lluch, situada al pati interior de la casa del carrer Vallfonollosa 11, prop de la Seu. L’om que per fi ha arrelat bé a la Plana de l’Om és un Ulmus pumila, l’anomenat om de Sibèria, resistent a la malaltia de la grafiosi que tan mal ha ocasionat als oms autòctons (Ulmus minor), com també són Ulmus pumila els oms dels carrers Prudenci Comellas i Salvador Espriu, els que es troben als espais enjardinats de la Balconada i de cal Gravat, i els que creixen subespontanis a la riba del Cardener, vora l’estació.
 
Arbres i arbredes són també fites destacades de l’Anella Verda. D’una banda hi ha els boscos clars, de passejada amable, gravats a la memòria col·lectiva com quelcom consubstancial de l’essència manresana; tots coneixem l’alzinar de les Marcetes a Viladordis, el Suanya, amb els seus pins pinyers i pins blancs altíssims vora la riera de Rajadell, i el bosc del Balcells, al peu de Collbaix, també una pineda mixta de pi blanc i pi pinyer. D’altra banda hi ha boscos més espontanis que destaquen per la composició florística, per ser quelcom especial; són, com a mínim, l’albereda de Can Poc Oli, a la confluència entre la riera de Rajadell i el Cardener, i els boscos caducifolis dominats per l’auró negre que ocupen trams de les obagues de la Torre de Santa Caterina i dels Polvorers, a la vall del Cardener, de l’Agneta, del Suanya i de la font de l’Arrel a la vall de Rajadell, i del cingle de Roca Tinyosa, a la vall del Llobregat. El plàtan de la font de Sant Pau, segurament l’arbre de tronc més gruixut a Manresa, i el pi panxut del gorg Blau, un bell exemplar de pi pinyer, justifiquen per ells sols un matí de caminada per l’Anella Verda.
 

Llibre i pla especial

Des de fa anys, Manresa compta amb dues valuoses eines per conèixer i preservar els arbres, que convindria fer servir més sovint. Amb el creixement pausat dels arbres, ambdues eines continuen vigents en més del 90% al 2024. L’any 2004 es va publicar el llibre Arbres de Manresa, un treball de Florenci Vallès editat per l’Ajuntament de Manresa. El llibre explica amb descripcions precises en format de fitxa i bones fotos la majoria d’espècies d’arbres de la ciutat, incloent-hi aquelles més freqüents, i informa d’on es troben. És molt recomanable per conèixer més sobre els arbres i els caràcters per identificar-los.
 
L’any 2010, l’Ajuntament de Manresa va aprovar el Pla especial urbanístic de protecció d’arbres i arbredes d’interès municipal, que cataloga i protegeix, almenys sobre el paper, 99 arbres i 51 conjunts d’arbres del terme de Manresa. Però la catalogació no ha estalviat als arbres les pertorbacions naturals ni, en diversos casos, les d’origen humà. Entre les baixes per ressenyar hi ha el freixe de Can Font, ja decrèpit al temps de redactar el Pla, el pollancre de la plaça de l’Excursionisme —una pèrdua especialment lamentable perquè aquella part del barri de plaça Catalunya és la més faltada de verd a Manresa— i els plàtans de la piscina municipal, primer torturats per podes i després eliminats amb les obres d’urbanització de l’entrada i de l’aparcament. El 2014, una ventada va escapçar el cedre del jardí de Casa Caritat, però es manté encara ferm.
 

Balanç positiu

Tot i haver de restar algunes pèrdues, el balanç de les darreres dècades, com ja afirmàvem d’inici, és positiu. La promoció d’ascens a primera es juga en la resolució del conflicte per l’espai quan els arbres es fan grans de debò. Si s’aconsegueix mantenir el criteri d’evitar o minimitzar la poda i seleccionar en favor d’arbres grans amb espai suficient, disposats poc densos, Manresa també pot arribar a destacar per la varietat i la qualitat dels arbres urbans; és només qüestió de temps i d’un mínim d’atenció. El riu hi juga a favor a tota la façana sud monumental.
 
Els arbres de la ciutat ens desperten la curiositat per la complexitat de la natura, ens fan adonar del cicle de les estacions, creen hàbitat i aliment per als ocells i per a d’altres grups d’animals, fan ombra i donen frescor a l’estiu, pacifiquen el trànsit, esmorteeixen els sorolls i encara hi podeu afegir alguns beneficis més; en definitiva, fan la vida a la ciutat més bonica, més lligada a la natura, més saludable i més interessant. Els arbres a la ciutat no són una qüestió menor, tinguem-los molt en compte!
 

Plàtans amics

Josep Tomàs Cabot, Retorn a casa (L’Albí, 2015)
 
Bé podem dir que els arbres del Passeig són amics nostres. Ens acompanyen tot l’any, estiu i hivern, amb un atapeït vestit de fulles o amb les branques nues. Al bon temps, i sobretot quan la calor molesta, veiem i sentim com ens protegeixen el cos, que potser ja fa estona que camina per Manresa, cansat i suat. Els nostres plàtans no deixen passar la xardor del migdia, ens proporcionen una ombra benèfica i sembla que les nombroses fulles de la capçada, amb la seva frescor vegetal, el seu remoreig i el seu colorit tendre, ens facin sentir aquella calma que generalment dona la llum solar tamisada pels arbres, quan va acompanyada d’un clima temperat.
 
 
Aquests plàtans són amics nostres, certament, però no gaire coneguts. Quan jo era un infant, la gent d’aquí parlava d’una manera vaga dels arbres del Passeig, sense precisar el tipus de planta que eren. Col·loquialment, els plàtans eren per a nosaltres aquells productes tropicals tan saborosos i apreciats que s’anomenen amb més propietat bananes.
 
Jo, de jove, ni sabia que els plàtans del Passeig pertanyen a una de les sis espècies del gènere platanus, concretament a la dels híbrids platani acerifolia, arbres de vida no molt llarga, però de grans dimensions (poden tenir més de 30 metres d’alçada) i amb poca exigència d’aigua i de minerals específics. Són fàcilment adaptables al subsol de les grans ciutats, on generalment no permeten que visquin uns altres vegetals al seu voltant i són sobretot arbres de creixement molt ràpid, especialment després de les esporgades, amb una escorça que es pot anar desprenent a trossos i uns fruits esfèrics, generalment pedunculats i recoberts d’uns pèls lleugers que s’escampen per l’aire i poden provocar estossecs i esternuts a la primavera. Tampoc no m’havia fixat que les fulles caigudes al final de la tardor, a diferència del que fan les de molts altres arbres caducifolis, no es podreixen ràpidament a terra ni es trenquen, sinó que es mantenen molt temps seques i senceres, amb la forma i mida típiques d’unes mans lliures que voleien quan fa vent. 
 

A la llera del riu Cardener

Yolanda Esteve Giner, tècnica municipal de Cultura
 
A la llera del riu Cardener, just sota el Pont Nou, trobem un petit bosc de plàtans. Si us hi endinseu, fent una passejada, trobareu que molts dels seus arbres tenen quelcom especial; unes fites de fusta amb noms d’escriptors, filòsofs, poetes, artistes i científics. Persones singulars que han visitat la nostra ciutat per oferir-nos la seva saviesa. Us trobeu dins d’El Bosc pensa.
   
L’espai neix, fa més de dos anys, emmarcat dins del projecte Manresa Ciutat Àgora, amb la voluntat de vincular coneixement i natura. Des d’aleshores, setze arbres han estat apadrinats per personalitats destacades com l’escriptor Bernardo Atxaga, la poeta Gioconda Belli, la filòsofa Marina Garcés, la jurista i política Manuela Carmena o el també escriptor Juan Tallón; tots ells han passat per la nostra ciutat per deixar-nos en forma de xerrades, recitals o entrevistes les seves experiències i coneixements. Petites llavors de pensament que restaran unides per sempre a la ciutat i que esperem que floreixin i ens fecundin. Uns fils d’arrels invisibles, que a poc a poc, com ho fa el riu, volem que ens nodreixin de la curiositat necessària per descobrir noves formes de pensar i de mirar el món.
 
A cada arbre hi ha un codi QR que us portarà al web del projecte, allà trobareu una breu biografia dels padrins i les padrines, i un enllaç a la retransmissió del seu acte a Manresa. El bosc pensa i el projecte Manresa Ciutat Àgora formen part del Banc de bones pràctiques culturals de la Fundació Carles Pi i Sunyer d’estudis autonòmics i locals. Podeu trobar més informació d’aquestes propostes al web https://web.manresa.cat/ciutatagora/.
 

El cedre de Casa Caritat

Josep Camprubí Casas, expresident d’Òmnium Bages-Moianès
 
Al final del carrer Verge de l’Alba, on fa xamfrà amb el carrer de la Caritat, i dins del recinte on hi ha l’anomenat Xalet de Casa Caritat, destaca  habitualment la verdor d’un cedre esplendorós que puja ben dret i que sobresurt magníficament per damunt de les parets que el separen d’aquells dos carrers. El seu volum i frondositat certifiquen que va ser plantat ja fa molts anys i que l’indret li ha estat favorable, li ha agradat i li ha permès desenvolupar-se sense problemes. Personalment, sempre l’hi he vist i en tinc un record ben concret i explícit des d’una època que ara ja és força llunyana. 
 
Efectivament: quan era un vailet de ben pocs anys, la meva primera escola va ser el col·legi que en aquells moments regentaven de les monges de Casa Caritat. L’escola era ben a prop del Xalet i tan aviat hi arribàvem des de la plaça Cots, entrant per la portalada de ferro del davant de l’església, com seguint carrer Caritat amunt fins a la porta que entra directament al jardí del Xalet. Des d’allà i per una escala ampla, però només d’uns quants graons, ja arribàvem al nivell de les aules. No recordo gran cosa de l’ensenyament que rebíem, però sí que em sembla que tots els alumnes érem nens. Les nenes devien anar a escola en altres indrets dels edificis de Casa Caritat.
  Però abans d’entrar a classe o quan tornàvem a casa, gairebé sempre ens entreteníem, si més no un moment, en una bassa amb sortidor d’aigua i alguns peixets de color vermell que hi havia pràcticament a sota mateix del cedre, que ja llavors vèiem com un arbre ben gran. Ha passat molt temps, però el cedre, majestuós, encara hi és. Alguna vegada, en dies de força vent, passant a prop del cedre he vist algun tros de branca trencada. I això fa pensar que una gran ventada potser podria arrencar-ne alguna de més grossa o fer somoure tot l’arbre. De fet, hi ha precedents d’algun pi tombat per ventades als mateixos jardins de Casa Caritat. Però esperem que el cedre s’hi mantingui fort i dret, que sigui capaç de resistir encara molt anys i que pugui aguantar qualsevol temporal.  
 

Les quatre estacions d’Anselm Clavé

per Ariadna Torres, poeta
 
Un dels usos tradicionals de la fusta del til·ler és la construcció de les tecles i les caixes de ressonància dels pianos de qualitat. Sota les branques nues dels til·lers de la plaça Clavé, i amb una tassa de cafè escalfant-me el palmell glaçat, escolto el Winterreise de Schubert interpretat per la veu del magnífic Dietrich Fischer-Dieskau i el pianista i poeta Alfred Brendel. Quan el cafè era un producte de luxe, la besàvia anava a espigolar grans d’ordi pels volts de la Santa Caterina. Els maltejava per preparar una espècie de succedani del cafè. Si tenia visita sempre feia la mateixa broma:
 
—Aquest cafè em posa molt nerviosa.
—Però si no és cafè —li replicaven.
—Precisament això em posa nerviosa!
 
L’ambient s’impregna de la dolça fragància de la floració dels til·lers. El suau oreig i la llum que es filtra entre les fulles tendres i brillants que acaben de néixer ho posen tot en dansa fent que les coses es moguin igual que si cavalquessin damunt la cresta d'una flama. Els japonesos tenen una paraula específica per a referir-se a aquest tipus de llum. És el mot komorebi.
   
Avui és la marededeu del Carme. Mirant en contrapicat el bust del fundador del moviment coral, Anselm Clavé, penso en la paraula Carmen, que vol dir cant o poesia en llatí, i que és el nom de la besàvia, l'àvia i la mare. Però resulta que el nom de Carme no ve del llatí sinó de l'àrab karm, que significa jardí. Penso en elles sota els til·lers de la plaça, el meu succedani de jardí. Sota les atofades branques, la temperatura baixa i l'estiu es fa més planer.
 
A la tardor, els fruits madurs del til·ler es despengen de les branques com si fossin libèl·lules ferides de mort. Til·la ve del mot grec ptilon i significa ala. El vol d'aquestes càpsules ovoides que contenen til·lers en potència, es barreja amb el vol de les fulles ocres que van encatifant el terra. Segons la mitologia germànica, una d'aquestes fulles va caure damunt l'esquena de l'heroi Sígfrid que en matar el drac Fafner va refregar-se el cos amb la seva sang, que tenia la propietat de convertir en invulnerable allò que tocava. L'única part vulnerable de l'heroi fou aquella coberta per la discreta fulla. Podríem concloure, doncs, que va ser una humil fulla morta de til·ler, en comptes d'una valquíria enfurismada, qui va arrabassar la vida a l'heroi.
 

La morera de la FUB

Antoni Llobet Mercadé, director general de la Fundació Universitària del Bages
 
Amb una bona presència, però sense cap excés de sumptuositat, se'ns presenta la morera de la FUB, força al principi de l'avinguda Universitària. Un arbre que és, per a UManresa, acompanyament, inspiració i metàfora. 
   
Acompanyament. L'arbre que rep i acomiada cada dia la comunitat universitària va decidir per voluntat pròpia fer-se present en el moment en què la Fundació Universitària del Bages va estrenar el domicili actual a la zona de les Bases de Manresa, cap als inicis de l'actual mil·lenni. I és compartint l'espai que la morera ha anat creixent amb la FUB: ha acompanyat cadascuna de les promocions d'estudiants, la dedicació de totes les persones que hi treballen, la construcció dels nous edificis veïns i el naixement de nous estudis i serveis. Ha acompanyat i s'ha deixat acompanyar per créixer, ella també, de manera callada però robusta.
 
Inspiració. Arbre caducifoli, la morera es reinventa cada any. I ho fa sabent mantenir una bona presència també en els hiverns que supera despullada del fullatge. De ben segur que morera i FUB s'inspiren mútuament per saber mantenir-se sempre fermes i dempeus mentre s'adapten i milloren davant dels reptes nous amb què l'entorn canviant va exigint tant a l'una com a l'altra. 
 
Metàfora. Ja queda clar que no ens trobem davant d'un arbre qualsevol. I amb tot, encara representa molt més, aquesta morera companya del campus de Manresa. La morera, de fet, en són dues d'entrellaçades. I conformen una unitat a partir de dos troncs clarament diferenciats, però amorosament trenats. Talment com la FUB ha estat teixint aliances de manera constant amb les iniciatives de la ciutat, del conjunt del territori i de més enllà. Una manera de fer-se present, que ja és carta de presentació irrenunciable. I sempre en paral·lel al gaudi de la morera, amb qui també viurà en aliança ja per sempre més.
 

L’om de la Plana

Zulima Martínez, escriptora

L’om és vell, prim, llargarut, discret. És un arbre tranquil. Les branques enrevessades atorguen cert aire juganer a un arbre que dona nom i entitat a una plaça que no se la coneix com a tal. Parlo de la Plana de l’Om. Aquest arbre guarda tantes històries com l’indret on està plantat. Un punt de trobada en què el tràfec diari i la calma es donen la mà per uns instants. Sovint, en passar vora l’arbre m’ajupo a collir del terra alguna de les fulles. Ho faig sense cap mena de criteri, el gest és mecànic. M’ajupo, l’agafo, pujo les escales del despatx i la col·loco entre les pàgines de qualsevol llibre dels prestatges de la sala o bé la guardo entre els fulls dels quaderns que sempre trobareu sobre la meva taula de treball. Ho faig i punt, sense donar voltes a la mecànica dels fets.
 
El que més m’agrada d’aquesta mena de ritual del tot intranscendent és el factor sorpresa. Cada vegada que, sense esperar-m’ho, em retrobo amb la fulla serrada de l’om, el ritme s’alenteix i em fascina. Una fulla petita, seca, serrada, asimètrica, fràgil, m’atura i em fa mirar l’entorn i part de la meva història d’una altra manera. Una fulla em recorda que durant uns anys, a la Plana hi havia un om que en temps de la República, des de les altures, observava la meva àvia carregada amb un farcell ple de roba neta i emmidonada com enfilava carrer Sant Miquel amunt per portar-la a casa de l’alcalde. M’agrada pensar que també va veure ma mare agafada a les faldilles de la seva, mentre baixava el carrer fent saltirons. La Dolores i la Lola, dones refugi, fortes, valentes, fermes. Dones elegants i discretes, com tantes dones dels temps de la guerra, fortes com l’arbre que ara observo, un om que acull, que ens cuida amb la seva ombra, un arbre que ha vist i veu de tot. Còmplice de la història en majúscules i de les històries que s’escriuen en minúscula.

Aquell om ja no hi és, el que avui ens mira és un altre, l’om de la meva àvia i el de la meva mare el van sacrificar. Conten que el van tallar durant la Guerra Civil per evitar que els bombarders deixessin caure les seves malignes bombes al mig de la ciutat. Durant els anys de repressió feixista, la Plana va estar òrfena d’arbre, va caldre l’arribada de la democràcia perquè un om de nou tornés presidir una de les places més boniques i amb més vida de la ciutat. I jo, des del balcó, veig com una fulla, petita, tendra, serrada, asimètrica, imperfecta i fràgil baixa sinuosament dibuixant formes invisibles a l’aire per posar-se sobre el llibre que la noia de ferro llegeix impertorbable a l’ombra de l’arbre de tots. La noia amb ànima que un dia va esculpir Ramon Oms.
 

Manresa i una palmera

Pol Casas Arrufat, antic escolta de l’Agrupament Escolta Cardenal Lluch
 
Sovint trobem conceptes que costen de relacionar; Espanya i democràcia, cervesa sense alcohol o bé Manresa i ciutat florida en són alguns exemples. Són conceptes que ja pel sol fet d’imaginar-los junts generen en la persona una ganyota d’estranyesa i dubte, un desconcert normal pel que representa la unió de dos conceptes oposats per a qualsevol persona amb dos dits de front.
 
Ara, però, parlem de la unió de dos elements que també costen de relacionar, que en un inici també es fa estrany pensar-los junts, però la ganyota que generen si els coneixes és la d’un somriure: Manresa i una palmera. I potser us preguntareu, què hi pinta a Manresa una palmera? I on és aquesta raresa? Doncs sí, a Manresa hi ha una palmera i aquelles persones que la coneixem n’estem ben orgulloses! Es troba al pati del local de l’Agrupament Escolta Cardenal Lluch, al carrer Vallfonollosa, i l’origen és encara bastant incert. No es tenen referències de qui la va plantar allà ni per què, però la palmera ja apareix a les fotografies aèries que Josep Gaspar va fer entre els anys 1926 i 1929, actualment publicades a memòria.cat. Estem parlant d’una palmera centenària!
   
Per a molts escoltes i guies que hem passat moments preciosos al seu voltant, aquesta palmera és part de nosaltres i ens la sentim més nostra i més manresana que mai. La palmera ha vist créixer generacions i generacions d’infants i joves jugant, corrent i aprenent al seu voltant i s’ha convertit en tota una identitat. Només de dir: “sí, el de la palmera!”, ja saps que estàs parlant d’un Agrupament Escolta de Manresa! Fins i tot ha donat nom a un Mercat, el Mercat de la Palmera que celebra el mateix agrupament cada any per retre-li homenatge.
 
La palmera ha restat impassible, com a mínim, durant els últims cent anys. Només sent allà on ha estat sempre, ha passat a formar part de la història viva de Manresa. Ha vist moments alegres, tristos, foscos, de victòria i de derrota, de celebració i de penúria. Ha sentit els crits victoriosos de la gent celebrant la Segona República i ha sentit el soroll de les bombes de l’aviació franquista devastar la ciutat. Ha sentit els crits dels nens jugar al seu voltant i ha sentit esclatar la plaça d’En Creus pel Correfoc. I allà segueix, i esperem que per molts anys més. Qui ho havia de dir que dos conceptes com Manresa i una palmera, n’acabarien formant un de sol: la palmera de Manresa.

No arribaran a vells

Josep Morral Inglès, artista visual
 
Durant aquestes dates es parla de l’abandonament dels gossos i es recorda que un animal no pot ser un regal. Abans d’adoptar-lo hem de ser conscients que creixerà i que haurem d’atendre les seves necessitats. Doncs hauríem de fer la mateixa reflexió quan plantem un arbre a la ciutat. No podem oblidar que és un ésser viu i que n’haurem de tenir cura durant tota la seva vida, tenint present la seva longevitat i l’espai que ocuparà en un futur. Hi ha més de 16.000 arbres urbans a Manresa, que tot i tenir una esperança de vida de centenars d’anys, la majoria no arribaran a vells. Sotmesos al caprici del nostre urbanisme, seran arrencats de ben joves. Amb molta sort viuran una quinzena d’anys. I no podem ignorar, encara menys ara, en temps d’emergència climàtica, els beneficis dels arbres adults que capturen gasos contaminants, alliberen oxigen, fan ombra i augmenten la humitat.
 
No respectem prou els nostres arbres i en tenim clars exemples en les noves urbanitzacions de zones de la ciutat. Mirant fotografies antigues veiem com han evolucionat places i carrers. Ara hi veiem arbres, ara no, ara n’hi torna a haver... Amb una arbitrarietat absoluta per part dels governants de la ciutat. Fa anys li va tocar el rebre a la plaça Valldaura, i més recentment a la plaça del Remei. De primer es talen tots els arbres i després se’n planten de joves. A la plaça del Remei, últimament només n’hi quedaven tres que s’haguessin pogut salvar, però no devien coincidir amb la nova planimetria geomètrica que s’hi volia imposar. De res serveix tenir un Pla Especial Urbanístic de Protecció d’Arbres, s’acaben tallant quan es creu que fan nosa. Potser tapen la vista d’un edifici, dificulten el trànsit o molesten veïns i comerciants. Ben aviat els arribarà l’hora a les alzines que hi ha davant de la Casa Padró, al carrer Guimerà. Sense entrar en els motius d’aquesta tala, el que més em preocupa és la manca de previsió de quan es van plantar i de la poda que s’hi hagués pogut anar fent per evitar que tapessin la vista de la casa modernista.
   
Per tot plegat, m’amoïna que els nostres urbanistes vegin un arbre només com un simple signe dibuixat al seu projecte i el tractin com un element més del mobiliari urbà. M’agradaria que es pensés que un arbre és més que un mer objecte estètic. És un ésser viu valuós, de gran longevitat, que mereix totes les nostres atencions.