Les catàstrofes a la Manresa del segle XX

Qualsevol catàstrofe, per molt que estigui causada per fenòmens naturals, està relacionada amb l’activitat humana. Es pot limitar l’efecte nociu de les avingudes fluvials, dels grans focs forestals o de les alteracions sobtades del temps si es té la previsió de no construir en determinats llocs, de gestionar correctament l’entorn natural o de tenir-ho en compte a l’hora de fer determinades infraestructures.
   
Pel que fa a les inundacions, cal partir de la base que els nostres rius són de règim mediterrani, amb poc cabal i molt irregular, en els quals és fàcil que les crescudes sobtades siguin de grans dimensions. L’efecte destructor s’ha limitat molt amb la construcció de les grans preses reguladores del cabal, tot i que no és la seva funció principal. La posada en funcionament de l’embassament de Sant Ponç el 1956, després de molts entrebancs, va regular el cabal del Cardener, i el de la Baells, el 1972, va regular el del Llobregat. A partir d’aquestes dues dates, els efectes de les inundacions han continuat, però en un grau molt menor. Fan més o menys mal depenent de l’ocupació dels espais inundables a la vora dels rius i les principals víctimes són infraestructures com les palanques i els ponts, les fàbriques i les seves rescloses.
 

Els aiguats del 12 d’octubre de 1907

Són, sens dubte, els més greus del segle per les seves afectacions econòmiques. Sembla que hi va haver dues víctimes mortals arrossegades per la riuada mentre es refugiaven sota el Pont Nou, una mare i la seva filla de sis anys, Carme Vilanova Gómez, que va ser trobada el 15 d’octubre al Prat de Llobregat. La destrucció de diverses infraestructures properes al Cardener, com el gasòmetre i les palanques, i de l’equipament de les fàbriques tèxtils també van suposar l’atur temporal de les persones que hi treballaven. Davant d’aquesta situació, el 14 d’octubre, l’alcalde Pere Armengou va informar el ministre de Governació que estimava que uns 30.000 obrers es quedarien sense feina a la comarca. El diputat a Corts Leonci Soler i March va reclamar que el Banc d’Espanya concedís crèdits amb interès molt baix o sense interès als propietaris afectats i que l’Estat reparés desperfectes en infraestructures. Per això, el dia 15 van visitar la ciutat el governador civil de Barcelona, Ángel Ossorio, i el director general d’Obres Públiques, Rafael Andrade. Fins i tot Enric Prat de la Riba, que presidia la Diputació, va proposar a l’Estat destinar diners a la reparació de carreteres i d’altres infraestructures com a inversió per donar feina als obrers en atur forçós.
   
El dia 17, Andrade, Soler i March i l’alcalde Armengou tornen a recórrer les diverses fàbriques afectades i el dia 20 el rei Alfons XIII, acompanyat del president del Consell de Ministres, Antoni Maura, van arribar amb tren a l’Estació del Nord des d’on van visitar la de Manresa-Riu, el gasòmetre i algunes de les fàbriques afectades: els Panyos, Carné, Pont de Fusta i Pont Vell. La visita va durar menys d’una hora i el monarca es va traslladar a Súria. Una de les primeres actuacions de la Cambra de Comerç i Indústria va ser la pressió davant dels poders públics per obtenir indemnitzacions i afrontar les destrosses originades per les inundacions. Va lliurar un memoràndum a Alfons XIII durant la visita, on s’especificava que la riuada havia paralitzat 44 fàbriques des de Cardona fins a Monistrol de Montserrat i que això suposava l’aturada de 175.000 fusos de filar, 4.500 telers i l’atur forçós de 10.000 dones, que de mitjana guanyaven 2,5 pessetes per dia de treball.
 
El 27 de juny de 1957, tot just acabada la presa de Sant Ponç, es va produir una crescuda sobtada del Cardener per una avaria en les comportes, que va provocar la pèrdua sobtada d’un milió de metres cúbics d’aigua. Les indústries de la vora del riu es van haver d’aturar i es van inundar els camps propers, mentre baixaven troncs i altres objectes. L’avaria es va reparar en dos dies.
 

Les riuades s’acarnissen amb Castellbell i el Vilar

Entre els anys seixanta i vuitanta diverses avingudes del Llobregat van afectar Manresa i tots els pobles per on passa el riu, especialment Sallent, Sant Fruitós de Bages, Navarcles, el Pont de Vilomara, Castellgalí, Sant Vicenç de Castellet i Castellbell i el Vilar. El 7 de novembre de 1962, deu dies més tard de les tràgiques inundacions del Vallès, una forta tempesta va afectar sobretot la zona del Pont de Vilomara i va perjudicar especialment la central elèctrica de les Marcetes i les instal·lacions de la Compañía Fabril de Carbones Eléctricos SA, a la zona de Boades, a Castellgalí.
 
Més importants van ser les del 20 de setembre de 1971, just abans de l’acabament de la presa de la Baells, quan una tempesta violenta va provocar la crescuda sobtada del Llobregat i va tenir una afectació impressionant des del Pont de Vilomara fins a Castellbell i el Vilar. Les instal·lacions d’Indústries Burés, aleshores una de les grans factories de Catalunya, van quedar molt afectades i  l’aiguat va deixar gairebé un miler de treballadors sense feina i desenes de milions de pessetes en pèrdues. La inundació va afectar tant la maquinària, amb telers colgats pel fang i seccions inhabilitades com les  repassadores i perxes, i els productes emmagatzemats. També va tornar a patir l’esmentada fàbrica de carbons elèctrics de Boades, que va resultar greument afectada en esclatar els forns situats al subsol, valorats en uns 100 milions de pessetes. La riuada també va afectar bona part dels ponts i les carreteres del sector.
 
Dos dies després, els afectats es van posar a treballar en la neteja i la reconstrucció. Les barriades del Burés i la Bauma van ser les més afectades, ja que les aigües va arribar a cobrir els baixos d’algunes cases, els patis dels pisos nous del Canal i petits comerços i negocis del Burés. El torrent del Puig va arrasar les galeries del Rec i el mas Abadals va desaparèixer. Al Borràs i la Bauma el riu es va endur alguns edificis d’habitatges i magatzems de materials. Del pont només en van quedar les pilastres, l’església també va patir desperfectes i també es va ensorrar el pont sobre el torrent de Marà. Segons va informar La Vanguardia, el dia 22 cinc ministres del govern espanyol van visitar Castellbell per avaluar la magnitud de la catàstrofe i el dia 25 van ser els prínceps d’Espanya els que van recórrer les instal·lacions d’Indústries Burés i alguns carrers de Castellbell.

Els incendis forestals

 
El biòleg Jordi Badia ha publicat al web elmedinaturaldelbages.cat un mapa i un quadre dels principals incendis esdevinguts des de les darreres dues dècades del segle XX i hi destaca la magnitud dels 11 incendis dels vuitanta, que van cremar més de 30.000 ha, mentre que en els noranta hi ha 5 incendis, però més greus, amb l’afectació de més de 20.000 ha. Es pot dir que en aquests vint anys s’ha notat l’augment del risc d’incendi, però també s’ha avançat en la prevenció i en els mètodes de lluita contra el foc, perquè al llarg de les dues primeres dècades del segle XXI s’ha duplicat pràcticament el nombre d’incendis, mentre que ha disminuït set vegades el total de superfície cremada, que ha passat de 56.000 a 7.500 ha.
 

Ventades, nevades i glaçades

En el clima mediterrani hi ha moments en què alguns fenòmens meteorològics són més forts i poden provocar catàstrofes sobtades. Per exemple, el 13 d’agost de 1933 hi va haver una tempesta de vent que va afectar greument els tallers de l’empresa Oxígeno y Construcciones Metálicas S.A, al començament del carrer del Bruc. La potència del vent va aixecar la teulada de l’edifici i va provocar-ne l’esfondrament. L’empresa de Joan Marquet, especialitzada en estampats metàl·lics en fred i precedent de Lemmerz, es va recuperar al cap de mig any. El 12 de juliol de 1955 un fort temporal va causar pèrdues greus i va arribar a paralitzar la ciutat.
 

La gran nevada del 1962

Es va produir el 25 de desembre d’aquell any i no va causar víctimes mortals, només lesions, sobretot fractures a vianants l’endemà i altres dies successius, fruit de les caigudes ocasionades per les glaçades. Va nevar per Nadal i per Sant Esteve, i la temperatura va arribar a 15 graus sota zero. Els serveis d’emergència: bombers, Creu Roja, guàrdia civil i la brigada municipal es van esforçar per facilitar la circulació dels cotxes que traslladaven els malalts a les clíniques i als hospitals, i els fèretres al cementiri. Els serveis en general van ser els més afectats: el trànsit i algunes vies de comunicació van quedar interromputs, sobretot les línies de trens i autobusos.
 
Els tractors proveïts de pales especials obrien camí i els veïns treien amb pales la neu de les entrades dels seus habitatges, per evitar les posteriors gelades. També es va retardar considerablement la correspondència de Correus i Telègrafs, va afectar les línies telefòniques i es va tallar el subministrament d’aigua potable. La normalitat no es va recuperar fins al dia 31. Segons periodistes de l’època, la neu als carrers va durar fins al febrer. Tot i que en alguns llocs l’activitat ja es va reprendre el primer dia laborable però en d’altres, com la Fàbrica Nova, van haver d’esperar un dia més perquè no podien circular els autobusos que venien dels pobles del voltant, cosa que va fer enrabiar el director Busquets, que afirmava que ell treballava amb neu. El 1971, Televisió Espanyola es feia ressò d’una altra nevada important a la ciutat, amb posterior gelada, fins al punt que la temperatura va arribar a -19º C.
   

Accidents laborals i catàstrofes a les empreses 

Després d’una recerca en la premsa i en les memòries dels bombers del segle XX a l’Arxiu Comarcal del Bages, hem vist que les incidències en l’àmbit productiu, amb més o menys gravetat, han estat les més habituals, amb un total de 54 casos sobre 66. Els accidents laborals i els sinistres com les explosions o els incendis de fàbriques i tallers s’han vist d’una manera diferent amb el pas del temps. Al començament del segle XX, encara en plena industrialització, els treballadors en feien responsables als empresaris i se’ls acusava d’egoistes i d’avariciosos per no gastar més en prevenció, mentre que al llarg del segle ha sigut l’Estat el que ha regulat els riscos laborals i la prevenció d’accidents. A  més, hi ha sectors potencialment molt perillosos, com els que treballen amb explosius i matèries molt inflamables, com ara la fusta.
 
De fet, a Manresa hi ha hagut diversos incendis de fusteries, explosions en fàbriques de pólvora ja des del segle XVIII, l’explosió en una pirotècnia i accidents a les mines properes on es treballa amb explosius. Però també el tèxtil, per les característiques de la seva feina, té un risc elevat d’incendi: es treballa amb matèries inflamables com el cotó, amb maquinària que té peces de fusta i funciona amb oli, amb altes temperatures i molta borra en l’ambient, en edificis que sovint tenen estructures de fusta, i amb motors de vapor que també poden esclatar.
 
El 1902, just després del primer gran incident que ressenyem, l’enginyer Antoni Vega March, contractat per l’Ajuntament de Manresa, deia que “el peligro de una fábrica no estriba solo en el estado de las calderas (…) sino que puede existir en todas partes (...). También ofrece peligro la fábrica que contenga alguna o varias dependencias expuestas a incendios sin medios para aislarlas o sofocarlos (…), también lo ofrece, en fin, la que en sus operarios, en su disposición, en su manejo, en su entretenimiento, en su dirección o en cualquier otra causa, hay imperfecciones, descuidos, ligerezas y abandonos difíciles de remediar o corregir”. Al darrer terç de segle, amb la crisi del tèxtil, també s’han produït incendis possiblement provocats per cobrar indemnitzacions, com es pot veure en la premsa de l’època. El que sí que es repeteix és un seguit de rituals en totes les catàstrofes d’una certa importància: la visita de les autoritats, la recollida d’ajuts per a indemnitzacions o les queixes sobre els serveis d’emergència. Passem a repassar, doncs, les catàstrofes laborals del segle XX.
 

Precedents: els polvorers o les collites

Jaume Plans recordava a la revista Dovella els principals accidents dels polvorers als segles XVIII i XIX. El juliol del 1736 va esclatar el molí gran de pólvora dels Comtals i el 21 de juliol de 1745 van explotar els molins de pólvora de Manresa amb el balanç d’un home mort i dos ferits greus. El 1871, la premsa descrivia l’explosió produïda en la fàbrica de La Manresana: “Una horrible catástrofe ocurrió el lunes a las diez y cuarto de la mañana en las cercanías de Manresa, volándose uno de los depósitos de la fábrica de pólvora titulada La Manresana, situado a tres cuartos de hora de la ciudad. Desgraciadamente fallecieron los cinco empleados del almacén, y el haber perecido todos los que se hallaban en el local del siniestro fue causa de que no se haya podido averiguar el origen del mismo. Del edificio no han quedado ni aun los cimientos”. El mateix any, el rei Amadeu I va visitar Manresa i els amos d’aquesta fàbrica, Canals i Bosch, el van obsequiar amb 10 quilos de pólvora de la màxima qualitat en una capsa de plata decorada.
 
També es coneixen episodis de crema de les collites, com els que van passar l’agost de 1864 quan es van declaren dos voraços incendis que van consumir moltes garbes de blat i van deixar els pagesos en la misèria. Es va obrir una subscripció que va arribar als 21.990 rals.
 

L’explosió a les fàbriques del Pont de Vilomara (1902)

El segle XX comença amb la pitjor catàstrofe laboral de tot el segle, l’explosió de la caldera de vapor de la fàbrica Jover, del Pont de Vilomara, que també va afectar la veïna fàbrica Regordosa. Segons un reportatge publicat el 1932 per la revista de Can Jorba i la premsa manresana del moment com el Diario de Avisos, l’explosió es va produir el 17 de gener de 1902, cap a un quart de set del vespre, a l’hora de sopar, abans del torn de nit. La sala de calderes es trobava en una planta baixa i l’explosió va expulsar cap amunt el seu sostre i va fer caure el mur de la cuina menjador de l’empresa Regordosa i la resta d’aquesta part d’edifici. Al menjador hi havia tres noies de 12 anys, una de 14, una de 16, una de 18 i una dona de 39, que es posaven a sopar i van perdre la vida en enfonsar-se la paret de la veïna Jover. En aquesta van morir cinc persones més, relacionades amb la caldera i, cinc dies després una altra a l’Hospital de Manresa. En total, la tragèdia va tenir tretze víctimes, 4 del Pont de Vilomara6 de Mura, 2 de Rocafort i 1 de Manresa. Entre els morts hi havia el director de la fàbrica Jover, Joan Clapers Molins. Jordi Griera ha recollit informació de les víctimes en el seu web sobre esdeveniments de Rocafort i Vilomara, i remarca la relació entre els seus cognoms i les masies disperses de Rocafort i Mura i també la important presència de mà d’obra femenina molt jove.
 
Després de la catàstrofe del Pont de Vilomara, l’Ajuntament de Manresa va ordenar una inspecció de les calderes i instal·lacions de les màquines de vapor de les fàbriques de la ciutat i també de les condicions de treball, a cura de l’eginyer industrial Antoni Vega. El document concloïa que les condicions de seguretat de les fàbriques no eren gaire bones, llevat de Bertrand Serra. Jordi Griera també ha trobat en el diari barceloní El Diluvio d’uns anys més tard, el 1908, una profunda crítica sobre la distribució de les indemnitzacions. Des d’agost de 1903, una comissió de veïns de Rocafort i el Pont de Vilomara va demanar explicacions a la Junta d’Auxilis sobre el destí real dels diners recaptats per ajudar els afectats per la catàstrofe. Aquests veïns reaccionaven contra la gestió de la junta formada per de l’alcalde, el mossèn i el jutge municipal de Rocafort, a qui van exigir responsabilitats.
 
Els fets van provocar una revolta de la població contra aquestes autoritats i hi va arribar a intervenir el governador civil. Els veïns exigeixen explicacions sobre què s’havia fet de les subscripcions populars, però l’alcalde no en volia saber res, va prohibiir les reunions públiques i va multar els membres de la comissió de veïns. Tot i així, finalment els veïns es van poder reunir i es va llegir un estat de comptes de la junta acusada, que estava ple d’anomalies, abusos i omissions: s’havien repartit quantitats importants a “tenderos, drogueros, panaderos, taberneros, cafeteros” i persones que no van ser afectades per la catàstrofe, però amb bona relació amb els membres de la junta d’auxilis. El capellà, per exemple, va cobrar 47 i 50 pessetes sense justificant, l’alcalde se’n va quedar 184 i també van cobrar alguns empleats municipals. D’un total de 2.555,35 pessetes, tan sols 360,62 van arribar als damnificats. El Diluvio de l’11 d’octubre de 1908 deixa clar que els tres membres de la junta d’auxilis ja no han comès més arbitrarietats.
 
Les fàbriques originals del Pont de Vilomara estaven construïdes en un llarg edifici de planta baixa, tres pisos i golfes, orientat de sud a nord, i compartien el sistema d’energia hidràulica, el canal i la resclosa. Al mig de l’edifici hi havia un mur de separació gruixut, al nord hi havia la fàbrica d’Antoni Jover i al sud la de Marià Regordosa.  Poc després de la catàstrofe, Jover va vendre la seva meitat a Regordosa, que la va explotar directament fins al 1926. El conjunt, però, va patir dos incendis greus, un el 31 d’agost de 1922, quan va cremar durant 6 hores, amb unes pèrdues de 80.000 pessetes, que incloïen tant la destrucció de la maquinària com el gènere emmagatzemat. El segon incendi de grans proporcions va ser el 25 d'octubre de 1928, quan la fàbrica estava llogada a Industrias y Almacenes Jorba. També va durar unes 6 hores i hi van intervenir els bombers de Manresa, quan ja era un munt de desferres i els sostres baixaven amb la maquinària. De la fàbrica només en van quedar algunes parets mestres i un munt de runes. Les pèrdues es van estimar en tres milions de pessetes i hi va haver un ferit greu. El sinistre va afectar uns 300 obrers i Joan Jorba va enviar algunes de les filadores i teixidores a la fàbrica de Manganell. El torero Ricardo Torres Bombita, gendre del propietari Regordosa es va fer càrrec de la situació. A causa d’aquest incendi, els propietaris van decidir reconstruir un sol edifici de dues plantes, amb finestres més grans i una distribució diferent. En ple franquisme, amb la fàbrica encara explotada pels Jorba, hi va haver un altre incendi, el 19 de febrer de 1954, en aquella ocasió de poca gravetat i sense danys personals.
 

Els principals incendis a les fàbriques

El 8 d’agost de 1923 es va cremar la farinera La Favorita, també anomenada de les Obagues. Les farineres són un model particular de fàbrica, s’hi treballa amb un tecnologia de decantació per inèrcia que obliga a tenir diversos pisos. La seva maquinària és pràcticament de fusta i la farina també és un producte inflamable. La Favorita es va inaugurar el 1861, el 1873 es va ampliar i el 1916 es va construir un nou cos de sitges. Era la farinera més important i estava explotada per la família Gabriel, sota la raó social Casajuana, Gabriel i Masana. Els dos últims socis van deixar la companyia i van aixecar la farinera La Florinda. Una filla de Gabriel es va casar amb l’advocat Sants Yellestich Ferrer que dirigia el negoci en aquell moment. El cos principal de la fàbrica es va cremar l’agost de 1923 i el diari El Pla de Bages descrivia la voracitat del foc i es va mostrar crític amb el servei d’extinció d’incendis manresà, “que no es correspon amb les necessitats de la ciutat i està completament desorganitzat”. Deien que tots els esforços van resultar inútils “per falta de material”. Les conseqüències van ser la pèrdua de la maquinària, que s’havia renovat feia poc, i es van desplomar els sostres, tot i que es van conservar les parets mestres i els dipòsits de blat de l’exterior. L’edifici es va refer amb una estructura de ciment armat que ha durat fins a l’actualitat.
   
La nit del 7 al 8 de novembre de 1925 va cremar la fàbrica de ca l'Arenys. Era una de les més antigues de Manresa i estava situada just on ara hi ha la plaça de Sant Ignasi. Era una antiga filatura de llana, però en aquell moment hi havia un molí de farina a la planta baixa i la fàbrica de vetes de Ramon Puigarnau a les plantes superiors. Les façanes de l’edifici es van mantenir fins a la Guerra Civil, quan l’Ajuntament va decidir urbanitzar la plaça.
 
Un altre incendi va ser el de serradora Alter, el 21 de maig de 1932. Situada a la cantonada del carrer Jorbetes amb el Bruc, la serradora va quedar totalment calcinada. Si bé al lloc de l’incendi s’hi van presentar bombers, Creu Roja i ciutadans que va ajudar en l’extinció, i autoritats, soldats del batalló del Carme i guàrdia civil .no van poder fer res contra les grans flamarades. L’acció dels bombers va ser ineficaç per la manca de pressió de les vàlvules de rec. El foc es va escampar cap a la primera casa del carrer d’Ausiàs March, on hi havia uns coberts destinats a magatzems de farratges. Finalment, quan els bombers van aconseguir que les seves dues motobombes s’instal·lessin a la reixa del torrent, van poder combatre eficaçment el foc, ja de matinada. Com a conseqüència del sinistre,  96 obrers es van quedar sense feina. La serradora va tornar a cremar, aquest cop amb conseqüències poc greus, el 12 de juny de 1950, quan ja s’anomenava Postes y Maderas, SA.
   
El 5 de gener de 1933, un incendi va destruir el taller d’ebenisteria d’Antoni Tardà al carrer Saclosa,. El foc va començar a les dues de la matinada i es va propagar molt de pressa, ja que el material del cos de bombers tampoc no va funcionar amb l’eficàcia esperada. Així, el foc es va estendre a l’edifici del costat, on hi havia la foneria del ferro Espinalt. Si bé el taller de Tardà va quedar destruït, els bombers van aconseguir aïllar l’incendi i salvar la foneria.
 
Un dels accidents més greus pel nombre de morts va ser l’explosió de la caldera de calefacció de la Fàbrica Carreras als Dolors, el 6 de març de 1936. A causa de l’explosió es va produir un incendi i també l’esfondrament de la secció de tints i de la teulada, de manera que alguns treballadors que estaven esmorzant van acabar colgats sota les runes. L’arribada dels bombers va ajudar als treballs de desenrunament immediats. Tot i així, set obrers hi van perdre la vida i molts altres van quedar ferits de consideració i van ser portats a l’hospital, entre gemecs, alguns mutilats i amb greus cremades. Les autoritats locals es van presentar al lloc del sinistre i van decretar un dia de dol. El diari d’ERC El Dia xifrava en unes “quinze mil persones” els assistents a la comitiva de l’enterrament civil de les víctimes, molts dels quals van anar fins al cementiri municipal per acomiadar-los. 
 
Un dels equipaments que més ha patit és la fàbrica Burés de Castellbell i el Vilar, que es va incendiar en dues ocasions, la primera el 8 de març de 1951 i la segona el 4 de juny de 1957. En les dues ocasions hi van intervenir els bombers de Manresa, amb la presència del seu cap, l’arquitecte municipal Josep Firmat, i l’ajut dels serveis contra incendis de les fàbriques veïnes com la Borràs. En el primer cas es va evitar la propagació de l’incendi. En el segon, es van cremar les golfes i tota la coberta. El foc es va poder controlar a punta de dia, gràcies a l’ajuda del grup d’incendis de la fàbrica veïna del Borràs, amb una potent motobomba i una escala de dimensions considerables.
 
Un dels incendis més espectaculars va ser el de la fàbrica de les Roques de Sant Pau o de Cal Fabrés, l’11 de juny de 1958. Era propietat dels Argemí i els Gallifa i des de 1920 la tenien arrendada a la societat Mier, Rubin i Cia, que hi va treballar fins a final. L’incendi va començar a un quart de quatre del matí a la nau central, a causa de l’explosió d’uns bidons de Benzol, un hidrocarbur emprat com a dissolvent en usos industrials, i a la combustibilitat dels materials emmagatzemats a la vora. El foc es va propagar molt ràpid i hi havia poc personal. Atesa l’envergadura del foc, els bombers es van haver de centrar a evitar l’incendi d’unes cases de veïns que hi havia al costat. Amb gran risc, van aconseguir treure de l’interior 18 bidons de combustible per evitar-ne l’explosió. El foc es va controlar i no hi va haver desgràcies personals, però només va quedar la façana de l’edifici i es va perdre la maquinària i el material emmagatzemat. Es va enderrocar el 1974 per construir la nova carretera de Manresa a Barcelona.
 
El 25 de juny de 1965 hi va haver una explosió amb víctimes a la pirotècnia Vilalta, segons recollia el diari Manresa,. Sembla que el propietari, Ricard Vilalta Pujol, tenia el magatzem principal a Viladordis, però havia dipositat uns quants articles al local del número 1 del carrer Nou de Santa Clara per enviar a clients. A les 18.15 h va esclatar una traca i un paquet de coets dins del local i es van produir diverses explosions i molt fum. Dins hi havia el pare del propietari, Valentí Vilalta, de 67 anys, que ferit greu va ser traslladat a la Clínica Sant Josep, on va morir. La veïna del primer pis, Teresa Erill, de 72 anys, que cosia al balcó, va caure en enfonsar-se el pis i els veïns la van treure d’enmig de les runes i va ser atesa a la Clínica, on se li van apreciar cremades de segon grau. Quatre dels dotze habitatges de l’immoble van quedar directament afectats i tots es van haver de desallotjar. Els bombers, assessorats per l’arquitecte municipal, van apuntalar la façana, que perillava d’ensorrar-se. Al lloc del fets hi van acudir la guàrdia civil, policia, guàrdia urbana i Creu Roja, el jutge d’Instrucció, l’alcalde Ramon Soldevila i alguns consellers.
 
No va ser molt greu, però sí espectacular, l’incendi a la fàbrica de Pirelli l’11 de juliol de 1971. Es va declarar en diumenge, a les 14.15 h, i va captar l’atenció de la majoria de manresans i santjoanencs. Hi va intervenir els bombers de Manresa i de Sabadell, i es van mobilitzar els parcs d’Igualada, Calaf i Berga, que no van haver d’actuar. L’incendi es va iniciar al pati exterior, amb les bales de cautxú verge que cremen fàcilment una vegada iniciada la combustió. Es van veure flames espectaculars de 30 metres d’alçada i el foc es va propagar al magatzem de filats de niló i raió. El foc no va afectar ni les naus de producció ni els productes acabats ni el subministrament de neumàtics i les pèrdues es van calcular en 4 milions de pessetes.
 
El 10 de setembre de 1974 va cremar Cal Sant, l’Auxiliar Tèxtil Manresana, al començament de la carretera de Vic. Segons la crònica d’Ignasi Torras García,  en aquell dia de setembre “de sobte, un cobricel de fum s’escampava per la ciutat” a les nou del matí. L’incendi es va declarar al magatzem de tint. Les flames avançaven ràpidament amb perill de propagar el foc a la resta de naus de l’empresa i edificis veïns, alguns dels quals van ser evacuats. Al soterrani hi havia un dipòsit de fuel i, molt a prop, la benzinera. El personal de l’empresa va actuar decisivament i va evitar la propagació del foc amb l’ajut dels bombers, que van arribar de seguida i la seva actuació va ser decisiva. Una ala de la fàbrica va quedar esfondrada, i també una part dels elements de tintatge i matèries destruïdes. No hi va haver desgràcies personals, però es va haver de construir un nou edifici per reprendre l’activitat de l’empresa, per a blanqueig, tintatge i merceritzats de cotó, llana i fibres artificials. Josep Camprubí Casas, que treballava a l'àrea de personal, diu que “érem gairebé 300 treballadors” i recorda que “tot de cop hi ha haver un esverament general al despatx perquè van entrar uns operaris dient que s’havia calat foc en una nau de la fàbrica, força a prop d'on treballàvem. Tothom va recollir els documents bàsics i vam baixar al pati d'entrada a l'empresa. Aviat van arribar els bombers i ens van fer marxar”.
 
Finalment, el 21 de setembre de 1981 va cremar el darrer pis de la nau de Minorisa, situada al nord-est del gran recinte de la Fàbrica Nova, de Textiles Bertrand Serra SA. Els bombers, de Manresa, Martorell, Terrassa i Sabadell hi van intervenir ràpidament i el resultat va ser la destrucció de 113 telers, valorats en uns 95 milions de pessetes. La premsa, en aquest cas La Gazeta de Manresa, insinuava que les causes no estaven clares i que el foc podia haver estat provocat en un context d’incertesa i crisi del tèxtil.
 

Accidents en el transport 

L’altra gran font de catàstrofes són els accidents en el transport. Durant la primera meitat de segle n’hi ha més en el transport públic, mentre que en la segona meitat, amb la difusió de l’automòbil entre la població, es disparen els accidents de trànsit.
 
El 27 de març de 1911 ja hi ha un accident de tren a Olesa, en el qual intervenen voluntaris de la Creu Roja de Manresa. El tren correu de Barcelona a Saragossa va descarrilar per un esfondrament de terres entre Viladecavalls i Olesa, molt a prop de la masia Can Marcet. Hi van morir el maquinista i tres persones més i hi va haver 16 ferits. El 2 de juliol de 1952 es va produir un altre accident ferroviari a Aguilar de Segarra, en xocar un tren exprés amb un de mercaderies, en aquest cas sense víctimes mortals.
 
Però l’accident més greu del segle va ser el del Cremallera de Montserrat, el 25 de juliol de 1953. Va causar 8 morts i més d’un centenar de ferits, 42 de Manresa i 20 de la comarca, que van ser portats per la Creu Roja al dispensari municipal de Manresa, l’Hospital de Sant Andreu i la Clínica de Sant Josep. Com a dia festiu, la companyia del ferrocarril havia disposat sis combois que van sortir de Monistrol amb dos vagons a cada tren, a una distància d’uns 300 metres. Es va avariar el quart comboi i va començar a baixar cada cop més ràpid  fins a xocar amb el següent. El maquinista del darrer va aturar-lo i va fer baixar els passatgers amb escenes de pànic. Els responsables de la Creu Roja de Manresa van prestar els primers auxilis. Alguns dels ferits es van instal·lar en habitacions que la fonda Sant Antoni tenia al carrer Sobrerroca.
 
Els accidents de ferrocarril han estat una constant. El 29 de juliol de 1955 n’hi va haver un a l’estació de Sant Vicenç de Castellet, amb un mort i la destrucció de nou vagons, amb carregament de material de guerra nord-americà destinat a la base aèria de Saragossa. El 9 de novembre de 1964 van xocar a l’alçada del carrer Camps i Fabrés de Manresa un tren de mercaderies i un de viatgers dels Ferrocarrils Catalans, prop del pas a nivell. El tren de mercaderies provenia de Súria i els seus 10 vagons anaven buits, cosa que va evitar una autèntica catàstrofe. El de viatgers, amb 3 vagons, procedia de Barcelona i es dirigia al baixador del carrer Guimerà. Hi va haver 20 ferits, 10 dels quals de gravetat, amb diversos traumatismes que van requerir intervencions quirúrgiques i hospitalització. El cas va mobilitzar els serveis de bombers, Creu Roja i guàrdia urbana.
 

Accident del torrent Fondo a Súria 

El 31 d’octubre de 1974 es va produir un dels accidents de tràfic més greus del segle quan un autocar de la Companyia General d’Autotransport (ATSA) es disposava a creuar el Torrent Fondo. Segons informava el setmanari Suria, desplaçava un grup de treballadores del poble a Navàs per anar a la feina. En el quilòmetre 55,8 de la carretera de Balsareny, l’autobús va caure al buit. Va morir el conductor, resident a Manresa i tres joves treballadores. La Creu Roja de Súria va rebre l’avís del greu accident i va avisar les ambulàncies de Manresa i Sallent, que van rescatar els set ferits i es van traslladar al Centre Hospitalari de Manresa. Per treure els morts es van necessitar operaris de les Mines de Potassa de Súria i grues per moure l’autocar sinistrat. Radio Manresa va ser el primer mitjà informatiu en donar la notícia que va ser primícia a TVE.
 

Xoc entre un tren i un camió de Campsa

L’accident més greu a Renfe es va produir el 20 de gener de 1977, amb 4 morts i 30 ferits, tres de molt greus, en el pas a nivell d’accés als dipòsits de Campsa, a 500 metres de l’estació del Nord, on un tren va envestir un camió que transportava fuel, sense que hi haguessin desplegades les cadenes protectores. Des del 1953, Renfe havia lliurat la responsabilitat del pas a nivell a Campsa. El xofer va sortir il·lès de l’accident, perquè la cabina del camió va quedar intacta. El tanc de la cisterna del camió va quedar destrossat, com el primer vagó del tramvia. Van morir el conductor del tren i tres passatgers. Els ferits van ingressar al Centre Hospitalari. La majoria formaven part d’un grup d’alumnes del Col·legi Sant Ignasi de Sarrià, que sortien de la Cova de Manresa després de fer exercicis espirituals. A les dotze de la nit, el sotsgovernador civil de Barcelona, Ramon Soldevila, acompanyat de l’alcalde Ramon Roqueta i del tinent coronel de la guàrdia civil, Rafael Navarro, es van interessar pels ferits i per les causes del sinistre. Aquest pas a nivell ja havia estat denunciat tres anys enrere pels treballadors i arran de la catàstrofe va ser clausurat. Segons s’explica al web Forotrenes, la posterior investigació judicial va concloure amb la necessitat de tancar cautelarment el pas a nivell, a causa del perill que significava el freqüent trànsit de vehicles carregats amb matèries inflamables.