Manresa conserva grans masos, amb molta història

El municipi Manresa té una superfície de 4.100 hectàrees, de les quals més de 3.100 (un 75% del total) estan classificades com a sòl no urbanitzable, segons recull el Catàleg de Masies i Cases Rurals de Manresa. N’hi ha que conserven encara l’activitat agrícola i ramadera, com ara les de les Marcetes, el Grau o cal Balcells, algunes també ho combinen amb l’agroturime, com les Farreras o el cas més espectacular de l’Oller del Mas, i d’altres han passat a ser gestionades per la Fundació Aigües de Manresa i ofereixen serveis relacionats amb l’estudi de la natura, com el camp d’aprenentatge a la Culla o el centre de l’aigua a can Font.
 
Moltes d’aquestes finques conformen el paisatge de l’entorn de la ciutat perquè, a més, solen anar lligades als boscos que les envolten, com els alzinars de les Marcetes i can Font, o el bosc del Suanya. Però inevitablement les activitats han anat canviant amb el pas dels segles.
 

 Aquestes masies conformen el paisatge de l’entorn de la ciutat perquè solen anar lligades als boscos que les envolten, com els alzinars de les Marcetes i can Font, o el bosc del Suanya 

 
Entre 1860 i 1890 el Bages va ser la comarca amb més vinya de Catalunya i Manresa va ser el terme municipal amb més extensió de vinya a la comarca. Però, passada l’època del predomini vitivinícola en les grans finques de la Culla, les Macetes o el Grau, les explotacions han evolucionat cap als cereals, l’horta, i també la ramaderia i modernament l’agroturidsme, o els usos purament residencials, si n’exceptuem el cas singular de l’Oller del Mas, que ha esdevingut el celler més visitat de Catalunya.
 
Tot i que molts d’aquests masos havien estat possessions de l’Església, després van passar a mans de particulars i n’hi ha que han sofert molts canvis de propietat. Alguns, però, encara mantenen el mateix arbre genealògic. És el cas de les Farreras o de l’Oller del Mas.

Un mas estratègic

La casa de la Culla es trobava en una situació estratègica per la seva posició elevada en relació a la ciutat, a tocar de l’antic camí ral de Manresa a Barcelona. Això va fer que aquesta masia fos fortificada i disposés d'una torre de guaita. A més, a causa del seu emplaçament, durant la pesta de l'any 1500 també va servir de centre d'observació i atenció dels forasters que arribaven a la ciutat, per tal d'evitar contagis, segons s’explica en un informe elaborat pel Centre d’Estudis del Bages, el 2021, arran d’un projecte municipal per adaptar l’accessibilitat de la finca, que de moment ha quedat aparcat.
 
 Segons els estudis fets per la historiadora Mireia Vila, la referència més antiga del nom de Culla és del 961 i la primera prova documental de l'existència de la masia és del 1297. De fet és un topònim que es troba en diferents indrets del país, que sovint s’ha associat a l’àrab, tot i que el filòleg Joan Coromines sosté que prové del llatí còchléa (closca de caragol, de tortuga, etc.) i no pas d’una hipotètica forma àrab qulla (cim d’una muntanya). Durant l'època medieval, la Culla era propietat de la Seu de Manresa i els seus estadants, de cognom Culla, eren pagesos de remença. A partir de l'abolició d'aquest dret senyorial, el 1486, aquesta família va ser la propietària del mas.
 
Gonçal Portabella, responsable de la Casa de la Culla, remarca com a dada significativa que “els termenals de la finca arribaven fins a les Marcetes”. Es tracta d’una masia de grans dimensions, que consta d'un gran cos central de planta quadrada de planta baixa, dos pisos i golfes i teulada a doble vessant. Té diferents cossos adossats i una torre de tres plantes a la qual s'accedeix mitjançant una escala de cargol construïda en un cos afegit. A l'interior, destaca l’entrada, que és una ampliació que es va construir quan l’explotació agrícola va experimentar un gran creixement; el celler, que és el local més gran de la casa, assentat sobre la roca i amb tres grans botes de l’època; el rebost, on hi havia hagut la cuina dels masovers, amb volta catalana; la llar de foc, on es feia vida, i les tines interiors.
 

L’esplendor de la vinya

La masia es va convertir en una de les més riques de Manresa, amb prop de 350 hectàrees de conreu, com ha estudiat l’historiador Llorenç Ferrer (La Culla, mas, explotació i casa de senyors). La construcció de la Séquia va permetre regar una part de la finca i produir conreus d'horta, encara que la major part de les terres seguien sent de secà dedicades a l'olivera, els ametllers, els cereals i sobretot a la vinya. Quan a mitjans del segle XIX la fil·loxera va devastar les vinyes de França i la plaga no havia arribat a Catalunya, es van plantar ceps a totes les zones aptes per a la vinya i va començar una època de superproducció i alts preus. El Bages era llavors la comarca de més producció de vi de Catalunya i l’any 1860 a la Culla n’hi havia 343 hectàrees. Fins i tot es van embotellar vins amb etiquetes pròpies que porten el nom de la casa. Va ser una de les masies amb més extensió de vinya de la ciutat i l'època daurada de la vinya va durar del 1865 al 1878. A partir d'aquell any la fil·loxera va atacar les vinyes i, malgrat les noves plantacions amb peu americà, ja no van assolir mai més la importància que havien tingut.  
 

Decadència

A finals del segle XIX, Joan Pelfort, president de la Diputació de Barcelona, va comprar la finca, que era habitada per masovers. Cap al 1920 es va contractar al matrimoni format per Joan Guixé i Lluïsa Oliveras, que van morir en estranyes circumstàncies durant l'any 1923; uns fets coneguts com els misteris de la Culla. En els anys posteriors hi van viure diverses famílies de masovers i les terres de la casa es van anar reduint per les vendes, fins que l'any 1950 els darrers estadants la van deixar. Durant els anys seixanta i setanta les terres de conreu de la finca van ser edificades pels barris de la Balconada, Sagrada Família, Cal Gravat i el polígon industrial de Bufalvent. L'any 1980 la propietat va ser adquirida per l'Ajuntament de Manresa, que es va fer càrrec de la restauració de l'edifici i el seu entorn.
 

Usos actuals

A partir del 1984 va començar a funcionar com a Casa de la Natura, d'educació ambiental per a escolars, i actualment és gestionada per la Fundació Aigües de Manresa-Junta de la Séquia. Gonçal Portabella explica que «bàsicament constitueix el Camp d'Aprenentatge del Bages, depenent del departament d’Ensenyament, que hi manté les activitats d’Escola de Natura, però la DO Pla de Bages també hi té la seu social». Una cinquena part de la finca, uns 2.500 metres quadrats, està destinada a setze horts comunitaris, cedits als veïns, «amb la condició de regar gota a gota i no fer servir productes químics». S’hi conreen també dues vinyes, una de mandó i una altra de diferents varietats. També s’hi duu a terme un projecte nou: el jardí de papallones, per afavorir la presència d’aquests lepidòpters; un projecte d'àmbit català coordinat pel Museu de Ciències Naturals de Granollers, «que vol fer recompte del nombre de papallones al territori». En el recinte també hi ha l’estació meteorològica automàtica d’AEMET i una de manual, dels anys cinquanta. I periòdicament s’hi organitzen visites guiades sobre la història de la casa, l’horta, la meteorologia i les papallones.
 

La petjada ignasiana

La finca de la Culla arribava fins la de de les Marcetes, un altre dels grans masos del terme de Manresa. Emplaçat en un punt dominant del territori, prop de l’església de la Salut de Viladordis i del bosc que porta el nom de la casa, la seva història es remunta al segle XIII, en què gairebé posseïa la totalitat de l’horta del voltant. El topònim prové dels seus primers propietaris, la família Marcet, documentada al segle XVI (es diu que les hereves de la casa, les filles Marcet, van començar a ser anomenades les Marcetes). Més endavant va ser propietat de la família Casajoana i després va passar als Altimiras de Navarcles, la setzena generació dels quals és qui l’habita actualment, representada per Teresa Vasco Pineda, vídua d’Ignasi Altimiras, mort aquest febrer passat, i la seva filla Marta Altimiras Vasco.
   
Com a mostra de la importància de l’antiga explotació agrícola, que ara té 35 hectàrees de conreu, del total de 145 de la finca, en queda l’espaiós cobert amb la cisterna excavada a la roca, el molí i la impressionant premsa, una de les més llargues de la comarca, destinada primer a l’obtenció de l’oli i després el vi, que s’abocava a les sis tines del recinte. La casa està formada per diferents cossos de planta baixa i dos pisos. Al primer pis, a més de la gran sala, destaca l’eixida orientada a migdia, formada per una galeria d’arcs de punt rodó aixecats sobre contraforts.
 
També podem observar el dipòsit on es posava aigua calenta per escalfar la pasta de les olives. Després es va utilitzar per fer el vi bullit que feia servir el capellà per a la missa del santuari de la Salut, ja que la família de les Marcetes va subministrar tradicionalment el vi al capellà del santuari. Al mig, veiem la cisterna que s’alimenta de l’aigua de la pluja i, a fora, l’era on es batia i ventava el blat. El mas es va anar ampliant amb el pas dels segles, com es pot veure en alguna llinda on hi ha la data de construcció. Són dignes de ressaltar les voltes del segle XVIII de la planta baixa, amb les dates de 1672 i 1673. Al costat de la casa hi ha una masoveria on, segons la tradició, sant Ignasi s’aturava a descansar a la porta i la família del mas li donava menjar. A la planta baixa de la masoveria hi trobem el celler amb diferents botes, un forn de pa, l’estable, el corral i altres dependències avui transformades. 
 

Sant Ignasi  

La casa conservava el reliquiari –cremat durant la Gerra Civil– amb el cinyell de sant Ignasi, que hauria donat el fundador de la Companyia de Jesús a la mestressa de la masia quan hi passava a demanar almoina. Un llibre de registre de firmes recull des del 1919 els testimonis dels visitants d’arreu del món que hi passen en la ruta ignasiana. L’historiador Francesc Comas remarca que «durant la seva estada a Manresa, Ignasi de Loiola va visitar freqüentment el santuari de la Salut, on pregava agenollat a la pedra d’entrada que actualment encara es conserva a l’interior de l’església la inscripció Any 1522 JHS Padre de S. Ignasi, que ens ho recorda». En les visites que feia al santuari era acollit a la casa de les Marcetes on també vetllaven per l’església. Quan el febrer de 1523 sant Ignasi va marxar per continuar el seu pelegrinatge ho va fer pel camí ral de Manresa a Barcelona, pel pont de Vilomara. Va oferir a la imatge de la Mare de Déu el cinyell que portava «i va recomanar als estadants de les Marcetes que en tinguessin cura i ajudessin sempre als pobres que passaven». El cinyell es va posar dins d’un reliquiari d’argent que va desaparèixer en els episodis violents de l’inici de la Guerra Civil.
   

Al peu de la Séquia

Can Font de la Serra és una altra de les masies més antigues del terme, al peu de l’antic camí de Santpedor i situada en la partida coneguda antigament com la Serra. Segons l’historiador Francesc Comas, conductor de les visites a la Manresa Desconeguda, «la masia apareix documentada al segle XIII com a propietat d’un manresà benestant que estableix al mas Serra, una família que adoptarà el cognom de la casa». A finals del segle XVII una pubilla de la casa es va casar amb un pagès anomenat Pere Font i des d’aquell moment fins avui, tot i els diferents canvis de propietaris que hi ha hagut, la masia mantindrà el cognom de can Font de la Serra. El fet de trobar-se al costat de la Séquia va fer que les seves terres de regadiu fossin molt importants, com també les de vinya (a la casa hi havien grans tines) i, en menor extensió, camps de blat i oliveres i un bosc d’alzines.
 
L’edifici actual, de planta rectangular, és dels segles XVII i XVIII i presenta una teulada a doble vessant. Està orientat a migdia i és en aquesta cara on es localitzen el major nombre d'obertures, com la porta de mig punt adovellada i finestres rectangulars emmarcades amb carreus de pedra. A la planta baixa hi havia l’entrada amb els estris per treballar la terra, a la dreta l’espai pels animals i a l’esquerra el celler amb botes de vi. Una escala permetia accedir al primer pis on hi havia la sala, la cuina i els dormitoris. El pis de sotacoberta es feia servir com a graner i magatzem. A la banda de ponent s’hi va fer anys més tard un porxo exterior a nivell del primer pis. La masia té una cisterna medieval, amb una capacitat aproximada de 40.000 litres, i un safareig.

Usos actuals

L’ambientòleg Krishna Sivillà, coordinador Pedagògic del Parc de la Séquia i responsable del Centre de l’Aigua de Can Font, explica que el 1998 la casa va ser comprada per l’Ajuntament de Manresa juntament amb l’alzinar i, en col·laboració amb Aigües de Manresa, es van rehabilitar els espais interiors del primer i segon pis. L’any 2006 es va inaugurar i va passar a formar part del conjunt d’equipaments gestionats per la Fundació Aigües de Manresa–Junta de la Séquia com a Centre de l’Aigua de Can Font i seu de la fundació. Al costat de ponent de la casa, al lateral de la cisterna, hi ha una roda hidràulica de calaixos (XVIII) que es va localitzar en una fusteria de la carretera de Cardona i funcionava amb aigua provinent d’un ramal de la Séquia. Es va traslladar al davant del Palau Firal i des de 2004 a l’emplaçament actual com a monument a l’aigua.
 
Aquest espai compleix la funció pedagògica de difondre la importància de l'aigua mitjançant exposicions a la planta baixa adreçades a tots els públics sobre l’ús racional de l’aigua, l’aigua a ciutat i els sons de l’aigua. Al primer pis hi ha un espai educatiu amb laboratoris i taller, i al segon pis un centre de documentació sobre l’aigua i arxiu històric. Sivillà explica que entre setmana l’espai acull activitats per a escolars i els caps de setmana, les visites de ciència en família i altres de caire històric, l’últim dissabte de mes. I remarca, finalment, que la casa i l’entorn fan també funcions d’equipament del barri: «L’espai de la cisterna, per exemple, acull cada any la visita del Patge Reial».
 

La capella

Al costat de llevant de la casa hi trobem la capella de Sant Ramon Nonat, documentada al segle XVII, però reformada al segle següent amb un estil entre el barroc i el neoclàssic. Posteriorment va ser dedicada a la Immaculada Concepció i feia les funcions de capella privada. Presenta una estructura rectangular amb absis semicircular orientat al nord. La porta d’entrada al cantó del migdia és d’estructura recatangular, amb una llinda amb la data de la rerforma, dos ulls de bou de mides diferents i un campanar d’espadanya. Actualment serveix com a espai de projecció de l’audiovisual Els sons de l’aigua.
 

El celler més visitat de Catalunya

L’antic mas Oller ocupava una posició dominant respecte de l'entorn, voltat de vinyes. I l’Oller del Mas és avui una de les principals heretats de la comarca del Bages, concretament la més gran del terme de Manresa i una de les més antigues. Forma part del raval de Monistrolà.
 
Segons comenta l’historiador Francesc Comas en la informació sobre les Visites a la Manresa Desconeguda, «el mas Oller té probablement les seves arrels al segle X, en el moment de la repoblació de la Catalunya central». Com el nom indica, és possible que el mas estigui relacionat des d’un bon principi amb l’ofici de fer olles, ja que el mateix mas apareix documentat al segle XIII com a casa Ollera, «i no gaire lluny del mas, durant el segle XI, hi existia el topònim Terra de Ollariis; és a dir, terra d’ollers». La presència de terra argilosa en l’heretat podria corroborar aquesta hipòtesi. Els Oller van habitar la casa des dels seus orígens fins a principis del segle XIX, quan la finca, per via hereditària, es va traspassar als Salvany de Sabadell i, poc després, als Margenat de Sarrià, els actuals Oller del Mas. La casa, amb una bona posició social, sobretot a partir del segle XVII, ha vist néixer grans personalitats i ha contribuït a exportar el cognom Oller a diversos indrets de Catalunya. El 1315 hi va néixer el futur carmelità i manresà il·lustre Bernat Oller.
 
El conjunt actual està format per diversos volums d'una a tres plantes, de diferents èpoques i característiques arquitectòniques. Té estructura de parets de càrrega de pedra, en part amb façana arrebossada i pintada, i coberta de teula a quatre aigües. El castell medieval és originari del s. X, ampliat amb noves estances al llarg dels segles i restaurat en la seva totalitat, S’hi conserva un campanar barroc, d’una antiga capella gairebé ensorrada. A migdia hi ha una interessant galeria. És una finca de més de 400 hectàrees de cultius i boscos, on la propietat actual ha establert el celler Oller del Mas, de la DO Pla de Bages.

El cognom Oller

La major part dels Oller de Manresa descendeixen de branques de fills cabalers del mas Oller, però també hi ha algunes masies de la comarca que van prendre el seu cognom a través de pubills del mas Oller que hi van entrar per raó de núpcies. Com recorda Francesc Comas, des dels seus orígens, els Oller es van dedicar a l’elaboració del vi, l’activitat econòmica que més va contribuir a l’enriquiment de la casa. El vi va ser el principal producte dels conreus de les terres del mas Oller. Durant els segles XVII·XIX, els Oller van dedicar nombroses terres a la vinya i van ser uns dels principals productors de vi de la comarca, que aleshores destacava pels seus paisatges desforestats i plens de vinyes. A finals del segle XVIII, la masia comptava amb quatre cellers i 23 botes, amb capacitat per 528 cargues de vi (més de 64.000 litres). També des de principis del segle XVIII els Oller van ser la primera família de Manresa que es va dedicar a l’elaboració d’aiguardent destinat a l’exportació. La fàbrica d’aiguardent la tenien a prop de la capella de Sant Marc, a Manresa. Al llarg de la història, «el mas Oller ha donat feina a molta gent. Les seves terres es van omplir de mossos, parcers, rabassaires i treballadors diversos. Des del segle XVIII hi va haver també la presència de masovers residint a la casa».
   

Auge i decadència de la vinya

Com ja hem comentat, durant les dècades del 1860 al 1880, la plaga de la fil·loxera va destruir la vinya francesa i els productors de vi català van haver de proveir el mercat francès, que s’havia quedat sense producció. El paisatge de la comarca va esdevenir una gran vinya amb feixes i bancals de ceps tradicionals del país. Però la plaga va tenir unes tràgiques conseqüències per a les vinyes de l’Oller. La crisi de la fil·loxera va deixar tocat el sector de la vinya bagenca, els preus del vi eren baixos, calia fer inversions noves i molts rabassaires havien quedat arruïnats. L’any 1893, coincidint amb els estralls de la fil·loxera al Bages, moria Joan Margenat i Salvany, propietari de l’Oller del Mas i dels altres patrimonis vinculats a la família. A més d’haver estat un gran hisendat, Joan Margenat va destacar també per la seva carrera política. Va ser alcalde de Sarrià en tres ocasions i membre de la Unió Catalanista. Va ser un dels delegats assistents a l’assemblea que va aprovar les Bases per a la Constitució Regional Catalana, més conegudes com a Bases de Manresa, que tingué lloc a Manresa els dies 25, 26 i 27 de març de 1892, «i constitueix un dels principals documents de la història del catalanisme polític», remarca Comas.

Renovació i activitat enoturística

L’any 2003 els cellers de l’Oller del Mas van tornar a produir vins, però ara ja a nivell empresarial i amb un gran salt qualitatiu en el producte final. L’heretat produeix anualment milers i milers d’ampolles de les diferents varietats de raïms autòctons, com el picapoll, blanc i negre, el samsó, el mandó, el sumoll, la malvasia manresana... i forànies com el merlot i el syrah, entre d’altres. El Bernat Oller, el Petit Bernat, l’Arnau Oller i l’Especial Picapoll són avui alguns dels vins principals d’aquest mil·lenari celler, que complementa la seva oferta empresarial amb un servei de restauració diària i celebració de casaments, banquets i reunions d’empresa a les seves dependències. Actualment, el celler Oller del Mas és el més visitat de Catalunya. Marta Clotet, del departament de Comunicació del celler, ens informa que hi passen de 300 a 400 persones diàriament, i que durant l’any passat van rebre la visita de 127.000 persones. Les visites al celler es combinen amb altres activitats, com una zona de fitness funcional, un petit spa, el lloguer de bicicletes i una singular proposta d’allotjament en 22 cabanes de fusta independents i integrades al bosc de la finca, que són la joia de la corona.
 

Entre Viladordis i el Guix

La silueta imposant de la masia del Grau, al peu del camí del mateix nom, presideix un ampli rodal i és ben visible des d’una gran extensió de camps i hortes del voltant. Es tracta d’un dels pocs grans masos del terme que ha arribat als nostres dies sense transformacions recents i una llinda a la finestra principal de la façana sud, amb la inscripció 1689, ens dona pistes de l’antiguitat de la hisenda, la qual s’estenia en els segles passats per un ampli territori que des de Viladordis arribava fins al Guix i l’actual polígon industrial que duu el nom de la casa, en bona part ja dins del terme de Sant Fruitós de Bages.
 
 
Amb els edificis que l’envolten, amb un total de mil metres quadrats construïts, conforma un conjunt tancat a l’entorn de l’era, ara ja en desús, i de l’estructura de tres plantes en destaca una gran eixida orientada a migdia, construïda l’any 1852, amb esplèndides panoràmiques de cara a Montserrat i el Collbaix.
 
La planta baixa conserva uns grans cellers, on a les tines fermentava el raïm de les vinyes, que havien constituït l’activitat principal abans que la fil·loxera canviés el paisatge de tantes comarques catalanes. El mas ha canviat de mans diverses vegades i durant el segle XX consten com a propietaris noms com Ernest Uyà Sala i Maties Roca. La família Pubill, que resideix a Barcelona, el va adquirir l’any 1957 i hi manté el conreu de cereals, a càrrec d’una família pagesa de la zona.
 

Una masia ben activa

El fet que la masia Farreras doni nom a tot el conjunt de cases de l’entorn –conegut com el raval de les Ferreres– dona idea de la importància del llinatge. El cognom Farreras ja apareix en pergamins que conserva la família –el més antic dels quals és del 1417–, on es recullen capítols, compravendes i altres transaccions. El casal és envoltat de granges dedicades a l’engreix de pollastres i porcs, que juntament amb els cereals són la principal activitat d’una de les poques grans explotacions agrícoles que es mantenen vives als voltants.
 
L’habitatge principal ha sofert moltes transformacions al llarg dels segles –de fet, va ser cremat i reconstruït al segle XVIII–, però conserva un oratori dedicat a la Mare de Déu de Lourdes i al costat una llinda de la porta duu la inscripció «1772 Francesch Farreras». Justament, el polític manresà Francesc Farreras –diputat per ERC que fou elegit president del Parlament de Catalunya a l’exili el 1954 i en va exercir fins al 1980– procedia de la nissaga familiar amb orígens al mas, concretament era cosí de l’avi de l’Agnès Farreras Barceló, que porta actualment la finca, amb 50 hectàrees de cereal i 30 de bosc. Ella en va entomar la gestió el 2001 perquè el seu germà, que era l’hereu, va morir en un accident de moto.
 

Agroturisme

Tot i que l’activitat principal és la de les granges, fa quinze anys que l’Agnès va remodelar un antic cobert per dedicar-lo a l’agroturisme, que especifica que no és el mateix que turisme rural, perquè «en aquest cas està vinculat a l’explotació agrícola i ramadera». Remarca que és l’única casa d’aquesta modalitat al terme de Manresa. També hi té un espai que lloga per fer celebracions.
 

Sota el Collbaix

La majoria dels caminants que pugen al Collbaix passen pel camí que arrenca del mas de Cal Balcells i que travessa el bosc del mateix nom. Des de l’obertura de l’eix transversal té una presència dominant en el paisatge de l’entorn, que presideix sota la falda de la muntanya. Mas documentat ja l’any 1719 i protegit com a bé cultural d’interès local, havia pertangut als descendents de la família Torrents Burés, els antics fabricants tèxtils propietaris de ca la Buresa, fins que va ser adquirit fa prop de quaranta anys pels antics masovers, la família Sanfeliu, que en menen la terra.

Aqüeducte

De l’entorn cal remarcar l’aqüeducte, encara força ben conservat, que duia l’aigua del torrent, mitjançant una sínia, fins a la bassa del peu de la casa. Destaca també un espaiós celler amb dos grans bocois, testimoni de la importància que hi havia tingut la vinya, i a la planta superior una gran i lluminosa eixida encarada a Montserrat. El desdoblament de l’eix i el consegüent desplaçament del camí vell de Rajadell han reduït els espais dels voltants del mas.
 

Entre el Xup i Castellfollit del Boix

El mas del Suanya és una edificació rural de grans proporcions, envoltada per un mur de pedra i emplaçada en un punt dominant del territori respecte de la vall de la riera i el camí vell de Rajadell. El mas, actualment propietat de l’advocat Eduard Bosch, dona nom als plans de l’entorn i antigament aplegava un bast territori des del Xup fins al terme de Castellfollit del Boix. Forma part del Catàleg del Patrimoni Protegit i conserva la fusteria original en un balcó i en una finestreta, malgrat que l’entorn presenta actualment un cert grau d’abandonament.

Capella

A la façana nord trobem la capella de Santa Susanna, de forma rectangular i amb un campanar d’espadanya, que cada any acollia la missa del segon diumenge d’agost. L’interior conté un retaule barroc de 1763, que presideix el recinte, centrat per una fornícula entre columnes, on s’allotja la imatge de la santa.  
   

I un mas modernista

Un trencall amagat del camí vell de Rajadell, passat cal Balcells, ens duu al mas de la Morera, magnífic exemple d’arquitectura rural modernista, reformat i ampliat per l’arquitecte Ignasi Oms per convertir l’edifici original noucentista en una gran casa senyorial, entre els anys 1903 i 1905, per encàrrec del propietari, el fabricant tèxtil Josep Portabella.
 
En destaquen els elements ceràmics i els esgrafiats amb motius vegetals de la façana, i l’espectacular galeria amb cúpula, suportada per tornapuntes de ferro treballat artísticament i orientada cap al sud, sobre la vall de la riera de Rajadell. Aquesta casa, vinculada a una explotació agrícola i ramadera important, forma part del patrimoni històric de la ciutat i s’inclou en l’itinerari de Natura i Modernisme, que ressegueix la riera i del qual en va editar un llibre-guia el col·lectiu Meandre.
 

En venda

Originàriament era propietat del Convent de Sant Domènec. Darrerament ha tingut un canvi de propietat important i mediàtic, perquè la família Torras-Tous el va vendre el 2022 als cantants Rosalía i Rauw Alejandro. I actualment es torna a vendre, per 2.200.000 euros.