Manresans a Madrid

Des d’El Pou de la gallina hem volgut parlar amb ells, saber el perquè del seu pas, com els ha anat i fins i tot com s’hi senten, instal·lats a la villa y corte. Sense voluntat de ser exhaustius, la nostra mostra abasta artistes, estudiants, empresaris, advocats i també una religiosa. Ens en deixem molts, segur, però a tots els que hem localitzat els agraïm la seva atenció i la voluntat de venir un diumenge al quilòmetre zero de la Puerta del Sol –a Sol, com en diuen allà– per fer-se una foto i acabar d’arrodonir quinze històries de manresans a Madrid.

Presentem quinze històries de manresans a Madrid. Artistes, estudiants, empresaris, advocats i una religiosa.

Josep Eduard Grau Costa

Josep Eduard Grau (Manresa, 1958) és, de tots aquests manresans el que va arribar primer a Madrid, fa 37 anys. Llicenciat en Econòmiques a la UAB, després d’un màster a IESE, de seguida va trobar feina a Barcelona, a la multinacional Dun & Bradstreet, que ofereix millorar el rendiment a les empreses d’arreu del món. «Quan el 1986 van portar la seu central a Madrid, al gerent i als directors sectorials ens ho van oferir i, com que havia de ser només per dos o tres anys, amb la meva senyora vam dir que sí». La senyora és Pilar Pérez, de Palència, i l’havia coneguda mentre feia la mili, a València. De casats, el jove matrimoni s’havia instal·lat a Barcelona «...però la nostra filla Mercè ja va créixer a Madrid». Aquells «dos o tres anys» s’allarguen, i quan ja en feia cinc «ens plantegem tornar a Barcelona. És en anunciar-ho a l'empresa que em van oferir anar a França».
 
De l’estada a París Josep Eduard Grau en té molt bon record, «personal i professional,  també pels fills que teníem vuit i tres anys, i anaven a escola amb nanos de tretze nacionalitats i una mestra formidable, abocada a facilitar-los la integració al curs en cosa de pocs mesos!». Al cap de tres anys, però, tindrà l’oportunitat de tornar a Madrid. Fet i fet, el seu pas per Dun & Bradstreet suma catorze anys, fins arribar a ser-ne subdirector general. I aleshores emprèn un altre canvi. «Més que valent, soc un punt inconscient, però el cert és que m’agrada anar a llocs on les coses van malament: és quan tens la possibilitat d’introduir canvis, de reorganitzar...». I aterra en una empresa espanyola per preparar-ne la integració en una d’internacional, Recall, on Grau exercirà el càrrec de director general, amb diverses etapes de molta activitat internacional, de 1997 a 2016, en què es prejubila.
 

La catalanitat

 
«Jo soc de Manresa, encara que estigui aquí des de fa trenta anys: la veritat és que s’hi està còmode. I aquí, a París o a Barcelona, el que compta és l’actitud». Grau considera Madrid una ciutat oberta i distingeix els ciutadans dels seus representants polítics o els mitjans de comunicació «que aquí no informen sinó que creen opinió i generen una tensió política enorme». Encara més, «un dels meus millors amics, advocat i d’educació excel·lent, si li parlo de Catalunya no ens entén. Com molta gent que no entendrà mai que parlem en català... podent parlar en castellà!». Però Grau no creu que la seva condició de català l’hagi perjudicat mai, «al principi fins i tot percebies un punt d’admiració que va desaparèixer després de les campanyes del PP contra l’Estatut, quan pel carrer et demanaven ‘firmar contra los catalanes’». En qualsevol cas, Madrid li agrada i la considera una ciutat amb atractiu turístic, espectacles i una bona oferta cultural i gastronòmica «però som enmig d’enlloc. Tot para lluny. Ja no diguem el mar, que és a 400 quilòmetres!». Josep Eduard Grau acostuma a tornar a Manresa sovint, «cada dos o tres mesos quan vivien els pares, ara una mica menys». Amb la jubilació de la seva dona –metgessa radiòloga a l’Hospital de la Paz– es planteja un futur a cavall de Barcelona i Madrid, perquè la filla, també metgessa dermatòloga, continua a Madrid i l’Eduard, el fill enginyer, s’ha establert a Barcelona. «Amb un pis a cada banda, des de Barcelona ja m’escaparé a Manresa!».
 
 

Jordi Perramon i Llum Rubio

Llum Rubio Barés va néixer a Manresa el dia 21 de febrer de 1958 i és per això que es diu així. «La meva mare ho va tenir clar», diu, «tot i que en aquella època em van haver d’inscriure com a Luz, és clar». El seu marit, Jordi Perramon Ferran (Manresa, 1955), és vicepresident d’Ausa, la companyia manresana fabricant d’equips industrials compactes tot terreny que treballa per una vuitantena de països i 120 distribuïdors d’arreu del món.
 
L’any 1990, per problemes amb el distribuïdor que tenien a Madrid, Ausa va decidir obrir-hi delegació pròpia perquè era on hi havia el mercat més important de compra –«ara es lloga més»– i el Jordi va entomar-ne la direcció. Hi van arribar en ple mes d’agost i la Llum recorda que va ser una època complicada, perquè els fills, el Ferran i la Sílvia, tenien només dos anys i un any, i es van haver d’espavilar perquè allà no hi tenien ningú. S’hi van escolaritzar plenament, tot i que la Sílvia va començar Arquitectura i el segon any va voler anar-se’n a acabar la carrera a Barcelona, a la UIC, «també va fer ballet clàssic i ha voltat per tot el món: la Xina, l’Índia, Nova York... Ara treballa a Milà; és una noia internacional». I el Ferran va fer hostaleria a Marbella, es va enamorar d’una catalana i s’ha instal·lat a Catalunya.
 

Tornar a Manresa és complicat

 
Ja fa més de trenta anys, doncs, que la Llum i el Jordi fan vida allà i veuen difícil tornar a Manresa. A Madrid s’hi troben bé: «Un cop t’acostumes a viure en una ciutat tan gran, tornar a Manresa, a la nostra edat, és complicat», diu el Jordi. I la Llum hi està d’acord. Tenen poca relació amb els manresans d’allà. «De vegades quedàvem els caps de setmana, perquè durant la setmana és molt complicat, però tenim molta relació amb la gent d’allà», comenta el Jordi. La Llum hi afegeix que fins i tot participen activament a la parròquia de San Ginés, tot i que tenen un apartament al Pirineu i procuren anar-hi cada tres o quatre mesos, i el Jordi ve sovint a Manresa per temes professionals. Estan empadronats a Madrid gairebé des de l’arribada, perquè facilita molt les coses, sobretot per temes administratius. Hi han arrelat: «És una ciutat acollidora, no t’hi sents estrany, hi ha moltes coses per fer...», explica el Jordi.
 
La Llum, que confessa que se sent «global», explica que no han tingut gaires problemes pel fet de ser catalans, «de vegades ens volen imitar en broma, però vaja...». El Jordi reconeix que «algun cop sents comentaris, indirectament, encara que no arribin a ser de menyspreu... Els mitjans de comunicació aprofiten les notícies negatives de Catalunya, del Barça... I a Madrid tot és positiu. Si no vols tenir problemes, és millor que no toquis el tema polític, perquè hi ha coses que no les entenen. Com més els ho vols fer entendre, pitjor. Ni ho entenen ni ho admeten. I estan tots d’acord contra el procés que hem viscut. Sobre el tema Catalunya-Espanya hi ha força unanimitat. Tenen una mentalitat diferent de la nostra». El Jordi explica que, quan es va proclamar la República a Catalunya, em va fer molta impressió que a Madrid es pengessin massivament banderes espanyoles als balcons. I en això no hi va haver influència dels mitjans, va ser una iniciativa de la societat civil. Allò va fer que sorgissin alguns partits que van trobar el terreny adobat. «Abans, ens tenien enveja sana, de com es treballava per casa, en l’època pujolista. Ara ens miren com dient: aneu per mal camí.  Professionalment també passa, però ara ja no tant. Hi va haver més tensió en l’època de la fugida d’empreses i algun comercial va arribar a haver de mentir sobre la identitat de l’empresa, però això va ser un moment puntual. A més, és que és absurd i fins i tot es podria denunciar», diu el Jordi, que per temes de feina viatja molt per tot Espanya, perquè és el responsable de les vendes a l’Estat. Finalment, remarca que el tema fiscal és «de jutjat de guàrdia». «Gairebé no hi ha impostos!». I també hi ha molta diferència en temes com l’ecològic: «No hi ha la pressió de Catalunya, tot es requalifica més fàcilment».
 

Loles Vives Jorba

Loles Vives Jorba (Manresa, 1957) és una atleta de llarga trajectòria, especialista en proves de velocitat i la primera atleta femenina de l’Estat a baixar dels 12 segons –11,96–, en l’especialitat de 100 metres llisos. Llicenciada en Biologia, va treballar de jove al laboratori d’Anàlisis de les Aigües Residuals de la Depuradora de Manresa. Fa trenta anys que viu a Madrid. Hi va anar amb el seu marit, el periodista Martí Perarnau, l’any 1992, després dels Jocs Olímpics i els Paralímpics, perquè al Martí, que era director de premsa dels Jocs, se li acabava la feina i n’hi va sortir una de nova a Antena3. I sense pensar-s’ho gaire van agafar el cotxe, amb el fill de set anys. Llavors la Loles era responsable de la secció d’atletisme d’El Mundo Deportivo i des de Madrid ha treballat per El Periódico i Sport. Allà va fer un màster en nutrició esportiva, «que és el que més he fet», tot i que també fa d’entrenadora personal. Com que portava el seu fill Martí a fer atletisme, es va animar a reprendre aquest esport en la variant màster; «porto 25 anys corrent», explica. Ara corre amb la samarreta del Club Atlètic Manresa, «em mantinc fidel a les arrels, roda el món i torna al Born», diu. Tot i estar jubilada, fa temes de divulgació de la salut, de nutrició, a més de dedicar-se encara a l’atletisme.
 

Federada a Madrid

 
La Loles, que està empadronada a Madrid, remarca la paradoxa del fet que se la consideri una atleta madrilenya, federada a Madrid, que corre amb un club català; «no se’m considera atleta catalana. Si em federés a Catalunya tindria problemes per competir. I el gruix de competicions és a Madrid. És un tema que tinc ganes de comentar algun dia a la Mercè Rosich, ara que és presidenta de la Federació, per veure si es pot canviar, perquè no soc l’única a qui li passa». A Madrid, viuen a la zona nord, prop del Parque de las Naciones, on uns cosins germans tenien els laboratoris Jorba. Primer s’estaven en un pis de lloguer i després van comprar-hi una caseta. «S’hi viu molt tranquil i és a prop del centre». Diu que li agrada la ciutat, «és dura, però en pots gaudir molt, hi ha moltes activitats culturals».
 
Tornar a Manresa? Diu que no ho sap, la seva filla Marta juga a futbol, «és futbolista professional, primer al Rayo Vallecano, després al Betis i ara fa un any que és a Mèxic, i hi viatgem molt; qui sap què ens portarà la vida...», diu. El fill gran també treballa allà. I a Manresa no hi venen gaire. «M’agradaria venir més, però el viatge se’ns fa feixuc. Enyoro el Passeig, l’orxateria, els gelats de Las Vegas... La ciutat la trobem molt igual, la zona de les Bases de Manresa sí que ha canviat...». La Loles comenta que «quan vam arribar-hi, fa trenta anys, ens apreciaven força, als catalans, se’ns valorava molt», però explica que durant el procés ho van passar malament. «Al barri on visc vam patir pel que va passar, però també per l’ambient que es respirava. Quan anàvem pel carrer o estàvem en alguna cafeteria procuràvem que no ens sentissin parlar català. Ara la situació continua gairebé igual i procuro no parlar-ne... No tothom és així, conec gent que ho accepta i ho entén, però la classe política dels partits majoritaris és força culpable de tot plegat, no hi ajuden gens. I jo procuro ser prudent, no acostumo a significar-me, soc una atleta madrilenya, porto els colors d’Espanya i he procurat no forçar les coses, no treure la senyera...».
 

Maria Lluïsa Masuet Iglesias

Maria Lluïsa Masuet (Manresa, 1961) és la General Counsel de McDonald’s a Espanya, responsable del departament legal i també de tota l’àrea de franquícies i de la seva estratègia. Llicenciada en Dret per la UB el 1984, a Manresa passa pel bufet de Benjamí Garcia –«amb en Jordi Valls, tots érem joves!»–  i, a Barcelona, pel de Mullerat i Roca, «que ja tenia un recorregut internacional. Per això vaig acceptar un encàrrec a Lisboa». Allà va acreditar-se com a advocada el 1994, després d’aprendre el portuguès i passar un any i mig pel torn d’ofici, i se n’hi va estar cinc. «Hi vaig conèixer el meu marit, de Saragossa, que havia estudiat a la UAB. I vam decidir d’anar a Madrid a finals del 98 i el gener del 99 ja entro a McDonald’s». Són gairebé 25 anys de dedicació a la multinacional de menjar ràpid, que considera una companyia d’oportunitats, on el 90% d’establiments operen com a franquiciats de la marca. En aquest sentit, Mansuet també presideix la Asociación Española de Franquicias i –no tot han de ser Big Macs amb patates rosses!– és la secretaria de la Fundació Ronald McDonald, que «es finança amb les donacions dels clients i amb els beneficis dels restaurants, per millorar la salut i benestar de famílies amb fills malalts que s’han de desplaçar per rebre un tractament mèdic».
 

Madrid transformada

 
Casada i amb tres fills, Maria Lluïsa Masuet es va empadronar de seguida a Madrid, i valora com s’ha anat transformant la ciutat. «Quan vaig venir-hi a viure tenia Barcelona com a referent de ciutat oberta i moderna, però això ha anat canviant. Volto molt per tota la península i avui em fa l’efecte que Madrid és una ciutat molt oberta i més popular que no sembla. Potser es percep elitista... I no ho és. Pots comentar les notícies al bar des del teu anonimat!». Destaca que poca gent és pròpiament de Madrid, «hi ha una barreja molt gran i, d’altra banda, a ningú li importa d’on vens». Això sí, afirma convençuda: «Jo soc manresana, i les meves amigues són les amigues d’aquí». I afegeix: «Venim tot sovint, amb tren o amb el cotxe, per reunir-nos amb la família». I pel que fa a la llengua, ho té clar: «A casa parlem català i castellà –el meu marit va estudiar a Bellaterra i sap català, és clar. I jo al cap de 25 anys encara no n’he perdut l’accent. La llengua no és cap problema ni enlloc me n’han dit mai res, més enllà d’alguna broma, com ara si soc del sud d’Andorra!».
 

Jacob Petrus Torrano

Jacob Petrus va néixer a Manresa el 1976 i s’hi va estar fins als set anys, quan la família acompanyava els moviments laborals del pare. «Hi ha qui es pensa que el cognom és artístic i no, és ben català: el va portar l’avi des d’Alaior, a Menorca» Llicenciat en Geografia, en l’especialitat de climatologia, el professor Javier Martín li va indicar que a Madrid, al grup Prisa buscaven una persona amb habilitats comunicatives. «Jo ja havia tingut beca per la Cadena SER i per TV3, però em vaig abocar en aquell càsting i m’hi vaig quedar. Això era l’any 2000. Després van venir deu anys a TeleMadrid com a cap d’informació meteorològica i des de 2013 que estic a TVE». I és aquí on ha esdevingut el divulgador científic que és avui, amb el programa Aquí la Tierra, que dirigeix i presenta cada dia, de dilluns a divendres, des de fa nou anys. La presència a les pantalles l’ha fet popular –pot superar el milió de telespectadors– i això l’ha dut, més enllà de la climatologia i meteorologia, cap a diversos programes d’entreteniment i fins i tot en cavalcades de reis. O bé al Cap d’any de 2021, quan va acabar cobrint la baixa d’Ana Obregón a les cèlebres campanades de Puerta del Sol per celebrar l’arribada del 2022!
 
«No sé si tornaré a Catalunya. La vida m’ha anat sorprenent. A Madrid m’hi he casat, hi tinc dos fills i tota la meva vida. De fet, ara mateix he viscut 23 anys a Catalunya i 23 més a Madrid. I si pogués triar –diu entre rialles– em penso que em jubilaria a Astúries, que és el meu lloc preferit de vacances!». La seva presència a Manresa és certament ocasional, «els nanos tenen sis i deu anys, i els horaris de feina ja no m’ajuden gaire per estar amb ells. I això que a Manresa i a Barcelona hi tinc amics de la infantesa, i el pare és a Santpedor... Potser ara que els fills es fan grans vindré més». Viure a Madrid és molt divertit, sobretot si s’és jove. «Estan acostumats a rebre gent, quasi tothom és de fora, i tu t’hi adaptes, amb les canyes, anar a picar...». Però Petrus defensa que hi ha d’haver un temps per a cada cosa. «Després vas veient que és una ciutat dura per viure-hi, amb un trànsit intens i pocs espais verds. En el nostre cas ens n’hem anat a viure a Villanueva del Pardillo, a la Sierra de Guadarrama. És a dotze minuts de la feina i podem fer vida de poble. Abans no m’hauria agradat, però ara m’encanta».
 

Tenim moltes coses en comú

 
Jacob Petrus assegura que a Madrid la percepció de la catalanitat ha canviat moltíssim. «Hi ha catalans a munts! I havíem estat molt valorats, per la nostra manera de treballar, que jutgen seriosa i compromesa. Però el Procés ha erosionat la nostra imatge». El Jacob reitera l’acolliment que sempre ha notat, «només una vegada, a TeleMadrid, quan estava parlant per telèfon en català, algú va venir-me a dir que allò li molestava, que no li semblava bé. De fet, també hi ha catalans que quan els dius que treballes a Madrid s’ho prenen malament...». La seva conclusió és que a Catalunya tenim una idea de Madrid allunyada de la realitat, «de la mateixa manera que a Madrid es parla d’una Catalunya que no és. T’adones que la política i alguns mitjans de comunicació han treballat per al desconeixement mutu i també per evitar l’afecció de Catalunya envers Espanya, amb qui tenim més coses en comú que no pas diferències. Han passat coses molt poc raonades». Defensa que una de les grans lliçons de Madrid és posar en valor les relacions humanes, «per sobre d’altres coses que ens han fet mal a la convivència, a Catalunya mateix o bé amb les altres comunitats».
 

David Segarra de la Peña

David Segarra de la Peña (Manresa, 1969) és un enginyer de Camins per la UPC, convertit en emprenedor i protagonista del desenvolupament d’un medicament que pot ser vital per reduir els danys que causa l’ictus isquèmic. És fill del barceloní Joan Segarra, que va ser professor i director de l’Escola de Mines de Manresa, i de la manresana Amelia de la Peña, professora de literatura a l’institut Lluís de Peguera. Amb un grup de socis i amics van fundar el 2006, a Madrid, Igen Biotech i així va entrar en el món de la biotecnologia. El 2011, amb científics de l’Hospital Ramón y Cajal, van crear l’empresa Aptus Biotec i van constituir el 2014 l’spin off AptaTargets, per desenvolupar ApTOLL, un antiinflamatori per a la fase aguda de l’ictus, que està en procés de proves.
 

Cap del Real Madrid

 
El David es va empadronar a Madrid, concretament a la ciutat dormitori de Pozuelo de Alarcón, l’any 2001. Havia fet màster de direcció d’empreses a l’IEFE i allà va conèixer la seva parella, que és gallega. Van considerar que era un bon punt central per instal·lar-se. «A mi m’interessava entrar en el món de la consultoria i l’estratègia empresarial, per assessorar directius, i totes les ofertes que vaig rebre eren de Madrid, que és on hi ha els centres de decisió de les grans empreses, a diferència de Barcelona, on es concentren més els centres de producció». Reconeix que està «molt consolidat» a Madrid. Tenen tres fills, dos majors d’edat i el tercer que ja en té setze. Però remarca que «no n’hi ha cap del Reial Madrid. Són de l’Atlètic, del Barça i de tots», diu. Per a ell «la provisionalitat s’ha institucionalitzat» i veu complicat tornar; «potser a Barcelona, encara, però portar els fills a Manresa no ho veig viable». En realitat volta molt. Quan hi parlem acaba de tornar de Munic, on ha mantingut contactes amb neuròlegs de diversos països interessats en el medicament. I la setmana següent se n’ha d’anar als Estats Units i després a Suïssa. A Madrid s’hi troben bé, «és una ciutat acollidora, hi ha molta vida social, es fa molt after working, i això t’ajuda a integrar-te. A Barcelona costa més, el barceloní és més de sortir de la feina i anar cap a casa».
 
No recorda haver-se trobat amb gaires problemes pel fet de ser català: «Amb el tema de l’estatut es va iniciar una reacció, amb moltes discussions, però jo mirava de no entrar-hi. I després, amb el procés, molta gent em feia preguntes –també voltant pel món–, des de tots els extrems, uns a favor, altres en contra, hi ha gent a qui se li escalfa la boca...». Però en general, el David conclou que ha notat que «som apreciats». En el seu entorn es relaciona amb altres catalans, al col·legi dels seus fills, i destaca que en algunes empreses fins i tot s’hi fan calçotades. «Jo cada any n’organitzo una a casa», diu.
 

Jordi Muñiz Arrabal, Arturo el Grande

Jordi Muñiz fa de mag a Madrid. Va néixer el 1974 a Sabadell, però se sent manresà perquè de seguida va venir a viure a Manresa. Ara té 49 anys. «Els pares eren l’un de Granada i l’altre d’Oviedo, i vam arribar a Manresa per quedar-nos-hi! Jo vaig estudiar al Pare Algué i després al Lacetània, amb el Morros!». El Jordi té capacitat per a l’espectacle i ho nota de ben jovenet quan puja per primera vegada dalt d’un escenari amb els dansaires Cor de Catalunya, el 1983, « ens dirigia el Josep Farré. Tenia nou anys i ja m’hi hauria quedat. Hi he fet de tot...». S’està als dansaires fins als disset anys. També passa pel grup de teatre l’Arlequí, amb el Pere Vicens. «I faig pallassos i... màgia. Sempre m’havia agradat i un dissabte a TV3 veig «Escriu si vols ser mag». Em van adreçar a la Sociedad Española de Ilusionismo. I fins ara!».
 
Però l’itinerari no és tan senzill. El Jordi treballava al bar Hermanos Pulido, «i quan vaig començar, el mag Joan Estany em va animar a anar-me’n de Manresa per formar-me i al final li vaig fer cas. De primer a Barcelona, treballant en hotels fent animació. Després Girona, Tarragona, fins que fitxo per Port Aventura!». Allà coneix Morrison el Magnífico, un mag de Madrid amb qui millora i que l’anima a anar-se-n’hi. «i com que la meva parella aleshores era madrilenya, vam dir de provar-ho. A Madrid l’èxit va ser absolut, també en espectacles de revista, de dimarts a diumenge.  El 2007 vaig fer 180 actuacions! I fins al 2011 tot va anar bé, però també m’arriben les conseqüències de la crisi». El 2012 començarà a treballar en creuers, cada setmana embarcat amb 1.800 persones. Malauradament la companyia plega al cap de dos anys i el Jordi no troba relleu fins al 2017, ara amb els creuers de Pullmantur, «i fins a la pandèmia! Aleshores vaig fer màgia per ràdio, a RNE!». I continua: «faig màgia còmica: entretens, sorprens i fas riure.». Pel que fa al sobrenom, la història és llarga: va començar amb turistes estrangers en anglès com a Arthur, en homenatge a l’autèntic nom de l’avi. Després, quan ja feia màgia en castellà, va venir l’Arturo, «com de monarca, no ben bé un rei, però sí una mica, a la manera del Màgic Andreu o el Tamariz, que admiro». I això de «el Grande»? Aleshores el Jordi es toca la panxa i diu «¡Un capricho de la naturaleza!»
 

Ningú no és perfecte

 
«A Manresa hi tinc molts bons amics. Al mag Jordan Bosco el vaig batejar jo! Però tot i que trobo a faltar Catalunya, a 49 anys no puc pas recomençar-hi. De manera que vinc a veure els amics i de vegades també per feina». La vida a Madrid li és còmoda, s’hi ha comprat una casa i li agrada el caràcter de la gent. «La multiculturalitat, perquè de  Madrid-Madrid no hi ha ningú. Però a tot arreu hi ha simpatia i, dit amb tot el carinyo, el punt de picaresca llatina: són tots molt vius!». A Madrid hi ha més gent, més sales i més teatres, i el Jordi, presentat com a Arturo el Grande, va treballant. «També a tot de pobles del voltant: cada estiu me’ls patejo!». «Als espectacles ho dic només començar: «Soy de Barcelona... nadie es perfecto» i així que comencen a riure afegeixo, fluixet, «cabrones», i aleshores riuen dues vegades». De fet, manifesta que ell no ha tingut mai problemes com a català, «em dic Jordi des de 1974, i he estat molts anys en creuers on la gent només vol ser feliç i se’ls en fot d’on siguis. La política ho emboira, però al final tot depèn de com vagis tu per la vida. I si vas de gilipolles, et tractarà així mateix».

Carles Harillo Magnet

Nascut a Manresa el 1977, va estudiar al Pius Font i Quer i va participar a l’Aula de Teatre municipal i en moltes obres dels Carlins. Després, l’any 1998 va començar a art dramàtic a l’Estudi Nanci Tuñon. Potser el recordareu a les Innocentades d’aleshores! Després comença a formar-se en direcció i guió al Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya. Escriurà i dirigirà diversos curtmetratges i un llargmetratge digital (Clara Solange con mujeres al fondo). El 2012 el seu curt El mal menor va ser guardonat amb els premis al millor guió i a la millor direcció al Festival Internacional de Sitges. «Jo ja m’havia instal·lat a Barcelona, però quan vaig acabar els estudis de cinema em va semblar que havia de fer un canvi. D’això ja en fa dotze anys! Sortíem de la crisi del 2008 i hi vaig posar un punt d’inconsciència perquè vaig venir a Madrid amb una mà al davant i l’altra al darrera! Sentia que si no ho provava llavors no ho hauria provat mai». Instal·lat a Madrid, interpreta, escriu i dirigeix diversos espectacles al Teatro Lara i també dirigirà el seu text Los buitres (o la muerte de los amantes), publicat el 2016. També des de 2018 li han representat Una más uno igual a l’Argentina, Perú, Santo Domingo o Equador. «L’havien de venir a fer a Madrid uns argentins, i jo hi hauria actuat, però la pandèmia ens va tocar...». Els seus darrers treballs han estat la direcció de Tiritas o la del microteatre Las retamas y la hierbabuena. I té en fase d’edició el curtmetratge experimental Aquellos tiempos qué.
 

També a Madrid costa

 
«Malauradament he de combinar feines de teatre o de direcció amb cursos o d’altres propostes més o menys vinculades: ara mateix formo gent al departament de qualitat d’una empresa de telemàrqueting. Ensenyar a donar la turra, a vendre, a recuperar trucades, a guanyar atenció... Estic a punt d’estrenar un curtmetratge, però em cal una certa tranquil·litat econòmica». D’entre els nouvinguts a Madrid corre la brama que quan fa dotze anys que hi ets tens una crisi que et qüestiona què estàs fent. «Però si estàs actiu notes l’energia que Madrid té: en l’àmbit cultural és un no parar! Potser després de la pandèmia és una mica diferent, però l’essència és talment la noche madrilenya. No tot és bo: Madrid et pot devorar. Et dona cops i t’abraça, et llepa... però també pot ser perillosa. Amb tant de soroll, hi ha qui –ho diré poèticament– es perd». «No hi ha un Madrid. Sempre tens la sensació que et queden coses perquè és una ciutat molt gran. Jo hi he viscut sis o set Madrids diferents, depèn amb qui t’ajuntes, d’on vius». Manresa queda en el record: «La meva infantesa i joventut és a Manresa, i m’agrada tornar-hi. És una ciutat agradable, encara que de vegades se’t fa petita, però quan vaig pel Passeig m’hi retrobo i penso, collons, és que és mol maca!».
 
«Des que arribo em dic Carles i només Carles, allà on vagi, amb el nom ja deixo clar que soc català. Que ho soc amb la boca plena. Però certament vam viure un punt d’inflexió: si abans de 2017 no m’havia sentit mai diferent, després em vaig estalviar comentaris perquè va ser més difícil. Jo tenia dues vies d’informació, la d’aquí i la dels meus amics a Catalunya. Costava tot molt d’entendre i encara que ara sembli reconduït, vaig viure alguna situació complicada perquè la gent opinava sobre coses que t’incomodaven. A Madrid són capaços d’adreçar-se’t tot dient «perdone que le moleste...», però, ja ho tens, hi ha actituds poc agradables». El Carles vivia envoltat de gent catalana «emocionadíssima, afins en el pensament. I a Madrid t’adones que sí, que hi ha una Espanya plural disposada a entendre’ns, ni que sigui culturalment, però també sents tot el contrari! I això que professionalment estem molt ben vistos al meu gremi: vaig amb gent de Mollet, de la Bisbal i d’Igualada. I puc anar pel carrer parlant català i mai ningú no m’ha dit res!».
 

Lourdes Perramon Bacardit

Lourdes Perramon Bacardit (Manresa, 1966) és coneguda pels lectors del Pou (vegeu l’entrevista publicada l’octubre de 2014). Llicenciada en Treball social, Teologia i Antropologia, va ser reelegida l’any 2019 a Madrid com a superiora general de la congregació de les Germanes Oblates del Santíssim Redemptor. L’any 1990 ja hi havia fet la professió religiosa, després de tres anys a Pozuelo de Alarcón. Després va viure en diferents comunitats a Tarragona i al Raval, a Barcelona, i ara torna a ser a Madrid des de 2013, quan va assumir el govern general de la congregació per primera vegada. Les germanes oblates es proposen l'atenció integral al costat de les dones que viuen del seu treball amb la prostitució i/o són víctimes d’explotació sexual. Són més de 400 germanes que treballen en setze països, amb Espanya  Portugal, Filipines, Angola i bona part d’Amèrica llatina. Precisament la comunitat que viu al Raval de Barcelona va ser la impulsora del Lloc de la Dona com a espai d'acollida i promoció per a dones que viuen en situació de vulnerabilitat.
 
La Lourdes parla amb convicció. Torna a ser a Madrid després d’una estada de vint dies a Bogotà. «Funcionem per períodes de sis anys, i a cadascun d’aquests períodes cal visitar totes les comunitats i projectes que tenim arreu del món. Amb les restriccions de la pandèmia ara hi ha feina si les volem fer totes abans de 2025!». Per això és a punt de tornar a marxar en una gira per Veneçuela, Argentina i Uruguai. «Amb la pandèmia ha crescut una nova realitat, que és la prostitució 2.0, la virtual. Tot just estem en fase d’aprenentatge, però ja sabem de captació de dones, víctimes a través de les xarxes socials. Entrar-hi és molt fàcil! Després venen el xantatge familiar i uns marcs legals molt variables que les obliguen a treballar  24 h, set dies a la setmana. Sense drets, ni horaris ni descans».
 

Manresa, Madrid i una església nova

 
Manresa forma part del record de la Lourdes que, des de 1986, ja no viu a la ciutat. «Torno cada Nadal i als estius miro de no perdre’m la festa major i el Correfoc». La seva sensació («puc estar equivocada!») és que Manresa té una vida ciutadana rica, a l’entorn de la cultura i l’animació social. «L’anonimat de Madrid pot anar molt bé, però també pot ser molt fred. A Manresa es coneix tothom! Recordo els pares a la parròquia i a l’associació de veïns de les Escodines, el grup de l’Esbart, la meva germana que treballa a l’Ajuntament... A Manresa no seràs mai anònim!». Per contra, celebra les zones verdes i els parcs de Madrid, la seva xarxa de transport públic. «Vivim vora el centre, al barri de Prosperidad, entre Chamartín i Salamanca. Podem sortir a passejar, a prendre alguna cosa. I l’oferta cultural no és barata, però té de tot!». També celebra trobar-hi una església més diversa, «en parròquies que han aconseguit fer una lectura més autèntica de la realitat, que són l’església de cada dia, la de carrer. Rejovenida i dinàmica, familiar, diferent de la de la Catalunya secularitzada, que treballa amb parròquies més aviat envellides. De debò: anem a una missa que us agradaria!».
 
«La comunitat la formem vuit persones i valorem estar ben situades, ja que veritablement viatgem molt». La seva és una congregació de vida apostòlica, i tenen la casa mare a Pozuelo, però el seu equip està situat al cor de Madrid, i és veritablement internacional, amb germanes de Brasil, Argentina i Filipines. «Per això sé que el meu entorn és de respecte amb la diversitat. Amb elles, la catalanitat no troba ni malestar ni rebuig. Però no s’acaba d’entendre tampoc, perquè prioritza sempre la unitat i quan se sent parlar d’independència... Ara, però, la sensació és de tranquil·litat. I en tots aquests anys, només recordo alguna recomanació inicial, adreçada a millorar la meva pronúncia castellana, «mejor que no se te note». I aviat vaig millorar-la i fins vaig guanyar fluïdesa».
 

Maria Casserras Anguera

Maria Casserras (Manresa, 2000) ha enllestit els estudis de Dret a la UPF i ha tornat d’una beca Erasmus als Estats Units. Des del setembre de l’any passat és a Madrid fent el Máster d’Acceso a la abogacía, a la Complutense. «Havia decidit fer el màster en una universitat pública. Per això soc a Madrid i m’hi he d’estar com a mínim fins al gener de 2024. Després no tinc expectatives, però si a les pràctiques trobés algun lloc que em volguessin, no em faria pas res quedar-m’hi!». El pare també és advocat –Jordi Casserras– i ella hi adreça tots els esforços. «Vaig cada tarda a la Complutense pensant en l’enfoc de l’exercici d’advocat. M’agrada molt tota la part deontològica i el perfil dels meus professors i companys, que són molt diferents dels de la Pompeu Fabra i em donen perspectives i recorreguts laborals diferents».
 

Entre el voluntariat i la ‘juerga’

 
Viure a Madrid li agrada. El màster és difícil, però reconeix que també té moments molt esbojarrats. «En èpoques d’exàmens et tanques més, però també hi ha estones de molta juerga». «A Manresa sempre he fet moltes coses: som una ciutat amb un associacionisme potent! I a Madrid és el que trobo a faltar més». La Maria ben aviat va contactar amb la manresana Lourdes Perramon i va començar a col·laborar a la congregació de les Germanes Oblates. «En el meu cas, feia recerca de temes jurídics amb la Fundació Serra-Schönthal, creada per les oblates. Hi vaig ser els primers mesos; després, quan vaig començar les pràctiques, ho vaig haver de deixar...». De fet, la Maria a Madrid no només va contactar amb Lourdes Perramon –les seves famílies comparteixen arrels a les Escodines– sinó amb la Gina Gonfaus. «Amb la meva germana Eulàlia vam anar a veure el musical Mamma Mia, a la Gran Vía i al final vam passar a saludar-la». I encara un tercer vincle, quan descobreix un altre manresà, Ricard Oliva, «Un dia la meva companya de pis em truca i em diu que està fent una cervesa amb una persona de Manresa, que em coneix molt bé, i que baixi que me la presenta! El Ricard, que fa molts anys havia treballat amb la meva mare a cal Sagi, també viu a Madrid i des d’aleshores, sempre que ens hem trobat ens ha fet riure moltíssim».
 
«De Madrid m’agrada que ens trobem gent molt diferent i de tot arreu. Actors, artistes... no només de la península sinó d’arreu del món, i especialment de l’Amèrica Llatina!». Com que la relació és fonamentalment amb gent del màster, la Maria no ha percebut mai cap problema amb la seva catalanitat. «Coincideixo amb gent d’Euskadi i d’Andalusia, i tinc una amiga malaguenya. Em noten catalana, és clar, però només he tingut alguna sorpresa en l’àmbit professional, quan en algun despatx han dubtat de la meva capacitat expressiva en castellà». «Madrid m’aporta moltes coses, però al mateix temps té un ritme angoixant. Les distàncies són molt grans! Per uns anys és un bon lloc, segur. Arrelar-hi...». Pensant en Manresa, la Maria diu que «allò que donaves per fet, quan ho perds ho comences a valorar molt més. També trobo a faltar molt la xarxa d’esplais, molt potent, de Manresa. Això i també el model econòmic, aquí tot es resol al Corte Inglés o via Amazon. A Manresa encara pots anar a comprar la carn o la fruita a la botiga de tota la vida; fas el got al Tonis... o esperes la festa major i l’Alternativa».
 

Clara Virós Martín

La Clara Virós (Manresa, 1999) és a Madrid des del setembre de 2021 i comparteix pis amb una altra manresana, Claudia Hita. «Havia estudiat publicitat i relacions públiques a la UPF i sempre m’havia agradat la psicologia social. I com que no tenia clar dedicar-me a la publicitat, vaig veure que podia continuar estudiant a la Complutense». A cavall de la sociologia i la psicologia clínica, l’opció de la Clara estudia la influència de la societat en els individus. «Va ser el meu treball de final de màster: els efectes dels mitjans de comunicació sobre les persones. I mentre el feia treballava a distància per la UPF, en investigació política, fins al juny de 2022». Des d’aleshores, la Clara ha treballat en una empresa dedicada a l’anàlisi de les xarxes socials. «Què diu la gent, com es posiciona respecte d’una marca, què publiquen els creadors de contingut o bé els influencers...» i ara mateix ha començat una nova feina: «Estic en una associació sense ànim de lucre, com a tècnica d’inclusió amb col·lectius en risc d’exclusió social. Els busquem feina, habitatge.... i els relacionem amb les empreses, després de processos de formació».
 

Temporalitats

 
«No tinc plans de futur. De vegades em plantejo un doctorat o anar-me’n un temps a l’estranger. Però sé que m’agradaria tornar; si no a Manresa, almenys a Catalunya. Manresa és com a casa: hi conservo el dentista i tot, que sempre és una bona excusa per tornar... i abans dels 25 anys l’AVE fa un descompte de 30% en tots els bitllets!». Pel que fa a la catalanitat no ha notat cap problema, «al contrari, a l’ONG Pro-vivienda es va valorar positivament que sbaés català». I desmitifica tòpics: «Entre setmana vas molt collada per la feina, però és veritat que hi ha sempre moltes opcions culturals o d’oci, fins i tot gastronòmiques». Ella, però, ara es concentra a millorar el francès i també –«per hobby, des dels temps de l’Olga Roig!»– continua fent ballet clàssic.
 

Claudia Hita Losa  

La Claudia Hita (Manresa, 1999) era companya de la Clara Virós al Conservatori. «Ens coneixíem des dels tretze anys i vam decidir anar plegades a Madrid. Hem compartit pis sempre». La Claudia des de la tardor de 2021 treballa en una agència de comunicació dedicada a les grans marques de moda, hotels i productes de luxe. «No toco ni premsa ni publicitat, fem d’intermediaris amb influencers i negociem accions i preus». La Claudia va estudiar Disseny a la facultat de Belles Arts, a la UB, i va estar d’Erasmus a Nottingham, amb quarantena inclosa. «Quan vaig acabar la carrera vaig pensar venir a Madrid per canviar d’aires. La moda a Madrid té moltes més oportunitats i parlant amb la Clara vaig veure que ella es plantejava fer un màster aquí. Va ser el motiu per marxar, sola potser m’hauria fet més pal!». Van buscar el pis plegades i s’hi estan des del setembre del 21. «Vaig començar en una agència més petita, mitjançant una aplicació de feines on line. De fet, vam llogar el pis sense tenir res lligat! Però al cap d’una setmana ja treballava. I encara que les condicions no eren gaire bones, el darrer estiu ja vaig poder canviar de feina i millorar-les!».
 

La ciutat jove

 
«M’hi trobo molt a gust a Madrid –diu la Claudia–. Hi tinc un cosí, un amic d’Erasmus i dues amigues més que em són com germanes. L’acollida de la gent és molt bona: volia marxar al cap d’un any i ara veig que la cosa va per llarg...». El factor català no ha tingut cap influència en la seva trajectòria i celebra la ciutat jove que l’acull. «Hi ha molta gent en una situació com la nostra, que es belluga i vol fer coses, i amb una oferta cultural i de festa que es renova cada dia, tinguis els interessos que tinguis. Tampoc sé si hi formaria una família, aquí. M’angoixaria una mica! Però sempre queden els pobles del costat!». A Manresa hi acostuma a venir cada tres mesos –«només treballem quatre dies, divendres lliurem»– i ara no es planteja pas de tronar-hi: «Em sap greu de pensar-ho, però és com si la ciutat s’hagués estancat. Ara ja no m’hi veig vivint. I són els amics que sovint venen a Madrid!»
 

Gina Gonfaus Alonso

Gina Gonfaus tot just té 22 anys i no en fa ni un que és a Madrid. Hi va arribar l’agost de 2022 per als assaigs del musical Mamma Mia al Teatro Rialto, i des que es va estrenar el 7 d’octubre hi fa el paper de Sophie. Una trajectòria fulgurant que només s’explica per la constància: feia ballet des dels cinc anys amb Roser Soler i va seguir el grau elemental de música al Conservatori amb flauta travessera. La inquietud del cant, a l’ESO la canalitzava a l’Esclat amb Laia Boixadós. I fins que va a estudiar a Barcelona ja practicava interpretació des de la seva primària a l’Espill, amb Mireia Cirera. Sense oblidar el seu pas per l’escola Manresa Teatre Musical (MTM) on ja a 2n d’ESO va estrenar Hello Dolly (2015). Si no la coneixeu potser la podeu recordar participant en altres projectes, especialment Jan i Júlia al Teatre Kursaal.
 
«Em queda tot un any de temporada i depèn del que surti després potser anirem a rodar-lo» manifesta entusiasmada. «A Madrid hi ha més feina, estan a tope amb molts musicals en cartellera i amb càstings oberts. Jo tenia moltes ganes de treballar i quan va sortir Mamma Mia, ni m’ho vaig pensar». Tornar algun dia a Manresa li sembla força improbable («ja m’agradaria!»), però depèn d’allò que li surti. I Madrid no li desagrada pas. «És una ciutat amb tanta gent i de tants llocs que t’acull molt ràpid. Gent molt oberta, sovint jove i molt activa». Amb actuació diària, la Gina rep tot de manresans que la van a veure al final de la funció, «encara que no els conegui, és molt xulo, i em fa molta il·lusió, és com si  treballés a casa!».
 

Una sort poc comuna

 
Ja ha estat dit que la ciutat és plena de catalans. «N’hi ha a tot arreu, i això facilita l’acollida. Encara més: em fa il·lusió trobar-me catalans per poder parlar en català amb algú!». El record de Manresa també és ben present, encara que els darrers anys ella ja s’estava a Barcelona: «Hi ha moltes coses que trobo a faltar, però sobretot tenir camps a la vora, passejar amb la meva gossa per la Séquia, la proximitat de les coses...». El seu triomf immediat –va acabar els estudis el juny i a l’agost ja assajava amb la companyia– és una sort poc comuna i tothom qui la coneix li desitja el millor dels futurs possibles.
 

Pere Baltiérrez, els que tornen

Pere Baltiérrez davant del Congrés dels Diputats, tres dies abans de tornar a Manresa

Pere Baltiérrez Alier (Manresa, 1963) se’n va anar a Madrid fa divuit anys, a treballar per la mútua Asepeyo, fundada per Jesús Serra Santamans, però des del març d’aquest any torna a estar empadronat a Manresa. Quan l’empresa familiar, Tints Baltiérrez, va tancar, el Pere va estar en diverses empreses fins que, després de separar-se de la parella, va decidir obrir una nova etapa i se’n va anar a Menorca, on va conèixer una noia de Madrid. Primer van anar a viure a Toledo, però el 2005 es van traslladar a Madrid, al barri del Pilar, perquè ell havia trobat feina als serveis de Prevenció d’Asepeyo, del grup Catalana/Occident. Deu anys més tard, va anar a viure a Coslada, població molt propera a Madrid, «el que en diríem una ciutat dormitori», diu el Pere, on aquesta mútua té també un hospital important. A Madrid va conèixer la seva tercera parella, la Cecilia Asuko, i allà ha treballat durant gairebé dues dècades en la coordinació de reconeixements mèdics de les empreses, fins que va morir la Cecilia i se li va acabar el contracte laboral, i per tot plegat va decidir retornar a casa.
 
El Pere explica que durant aquests anys s’hi ha sentit molt bé, tant a la feina com amb les amistats, i destaca el bon ambient dels bars, però també dels teatres, especialment els alternatius, al barri de Lavapiés; «perquè tenia amics que es movien en el món de la cultura alternativa». També recorda especialment la representació de La plaça del Diamant, del TNC, en català amb subtítols en castellà, al Teatro Valle-Inclán, «on vaig poder saludar l’actor David Bagés, que conec». Va poder anar al darrer concert de Lluís Llach a Madrid, amb molta gent; «els van prorrogar de tres a cinc dies», i també va poder anar a escoltar el Manel Camp. «Sovint anava als cinemes en versió original, on vaig poder veure la pel·lícula Salvador, sobre Puig Antich», recorda. El Dia de la Constitució es fa a Madrid una manifestació per la República, i el Pere hi havia anat unes quantes vegades, «com també a la manifestació convocada el 2019 per l’ANC a Cibeles, contra el judici pel procés, amb grups de Vallecas i Hortaleza». «Sovint, per Sant Jordi, anava a la llibreria Blanquerna, on recordo un tast de vins de la DO Pla de Bages, amb el meu germà Joan Francesc», explica. No té present haver tingut problemes especials pel fet de ser català, «malgrat conèixer fins i tot gent del PP», remarca. «Sempre hi he trobat molt respecte; només una vegada, en un bar de sota casa, mentre miraven un partit amb el Barça, una persona va començar a cridar repetidament ‘hijos de puta catalanes!’ i vaig acabar demanant-li que ho deixés de fer». I el que sembla no tenir solució és poder menjar un bon pa amb tomàquet: «No hi ha manera. Al final ja no en demanava o els deia que em portessin el tomàquet a part i me’l sucava jo».

Carrer Manresa

Un diumenge a Madrid és prou llarg si s'aprofita. Inicialment vam pensar de fer la foto de portada a la «Calle de Manresa», al barri de Tres olivos. El nomenclàtor li atorga fins a 676m i es creua amb els carrers Badalona, Montserrat, Olesa de Montserrat i Sabadell. Però resultava poc pràctic perquè calia que tothom fes quaranta minuts de metro! Vam fer-ho fàcil doncs, quedant a la Puerta del Sol, i ens cal agrair que ens hi acompanyés un setzè manresà, en Ricard Oliva -«us acompanyo i us ajudo, però no em feu entrevistes!». El més sorprenent va ser trobar-hi també el seu germà Josep Maria, com si fóssim tots a la Plana de l'Om: «És que tenien una comunió familiar!». Sigui com sigui, la presència manresana a Madrid és àmplia i diversa, i no hi ha cap de setmana que no hi arribi un amic o un parent, tant se val. I un darrer agraïment per en Jacob Petrus, que per un imprevist no va poder ser a Puerta del Sol. Diguem, doncs, que va complir el seu compromís meteorològic: «Ja m'asseguraré que us faci bon temps!»