Documents que són un tresor

Sortosament tot sembla indicar que ben aviat començaran les obres per a un nou arxiu històric. És important, i convé que no sigui només una bon projecte arquitectònic sinó un servei per a tota la ciutadania. Cal que disposi dels recursos humans i econòmics adients que fins avui no ha acabat mai de tenir, sortosament suplerts per la vocació dels seus responsables o el compromís voluntari de molts dels seus estudiosos. Tots ells mereixen el més gran reconeixement, sens dubte. Però les administracions competents no haurien de concebre la suplència com a solució que, quan es cronifica, fa perdre eficàcia.

Precisament, quan el passat mes d’octubre Barcelona acollia el Congrés Internacional d’Arxivers, de caràcter quinquennal, tenia per lema Coneixem passats, construïm futurs i les preguntes que es plantejava eren del tot pertinents: com ho hem fer per tal que els arxius representin a tothom, i no només les elits? O bé, deixarem que sigui la Intel·ligència Artificial qui decideixi què recordem? I encara, quin és el risc que la memòria digital estigui tota en mans privades? Els arxius, ara com sempre, són imprescindibles per a l’estudi i la documentació del passat, però, també, per preservar-la amb garanties, especialment avui que la manipulació i la desinformació reclamen eines de veracitat. Al capdavall, dels seus fons n’apareixen veritables joies que ens permeten explicar qui som, i com érem i, fins i tot, com hem arribat fins aquí. Un exercici imprescindible que vuit investigadors han demostrat amb ganes i ofici. Aquests són els vuit documents que han escollit d’entre quatre quilòmetres i mig de prestatgeries.

L’Arxiu Comarcal del Bages

Marc Torras i Serra, director de l’ACBG
 
L’Arxiu Comarcal del Bages es va inaugurar el mes de febrer de 1999 com a successor de l’anterior Arxiu Històric de la Ciutat de Manresa, els fons i documents del qual va incorporar. Amb el canvi de nom també va canviar la titularitat de l’Ajuntament de Manresa i va passar a dependre orgànicament del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, que és qui té les competències en matèria d’arxius. Amb tot, la gestió és compartida entre l’Ajuntament de Manresa, el Departament de Cultura i el Consell Comarcal del Bages.
 
Malgrat que, en certa manera i sense ser-ho, l’Arxiu Històric de la Ciutat de Manresa ja actuava com a arxiu comarcal, arran del canvi es va ampliar notablement el seu àmbit de competències i funcions, i també la documentació que havia d’ingressar. Per llei, els principals objectius de l’arxiu comarcal són els de recollir, conservar, protegir i difondre el patrimoni documental, tant públic com privat, del Bages, fet que comporta fer-se càrrec de la documentació que ja hagi perdut la vigència administrativa i que cal conservar pel seu interès de cara a la història. Així, l’Arxiu ha de conservar la documentació de l’Ajuntament de Manresa i dels altres ajuntaments de la comarca que ho desitgin, del Consell Comarcal, de les oficines comarcals i serveis territorials de la Generalitat de Catalunya al Bages, dels jutjats, registres, notaries del districte notarial i de totes les altres institucions públiques de la comarca. Igualment, ha de recollir i conservar la documentació d’interès històric de caràcter privat de la comarca els titulars de la qual la vulguin dipositar a l’Arxiu; això vol dir fons personals, familiars i patrimonials, comercials i d’empreses o d’associacions, entre d’altres.
 
El pas d’arxiu municipal a arxiu comarcal va comportar un progressiu increment dels fons que, passats més de 25 anys, han fet petits els dipòsits, raó per la qual en aquest moment ja s’està treballant en la construcció d’un nou edifici darrera de l’Ajuntament. Aquest edifici acollirà els actuals arxiu comarcal i arxiu administratiu municipal, i tindrà la capacitat necessària per instal·lar i custodiar correctament tota la documentació que actualment tenen més la que s’ha previst que pot ingressar a llarg termini, documentació que, val a dir, cada cop més serà en suport electrònic i menys en paper I, per tant, els dipòsits del nou arxiu difícilment es podran acabar d’omplir del tot, com ha passat amb l’actual.
 
Actualment l’Arxiu té 397 fons –dels quals la major part són d’origen privat–, que ocupen prop de 4,5 quilòmetres de prestatgeria amb documentació que va des del segle X fins a l’actualitat i amb una destacada presència de documentació gràfica, especialment de fotografies. A banda, l’Arxiu té una biblioteca auxiliar especialitzada en temes històrics i en autors de la comarca i una hemeroteca on es recull la premsa diària, butlletins i revistes editats al Bages. L’increment constant de fons que ha rebut l’Arxiu aquests darrers anys ha causat que també hagi augmentat la documentació pendent de descriure i inventariar. Darrerament la nova incorporació de personal adscrit a l’Arxiu permet avançar en la descripció i l’elaboració de catàlegs i inventaris de fons i, també, en la posterior difusió d’aquests instruments de descripció per internet a través del portal Arxius en Línia. Igualment, també cada cop més s’estan associant les imatges digitals dels documents a la descripció corresponent, de manera que també puguin ser consultats en remot. Això fa que cada cop hi hagi més usuaris de l’Arxiu de forma no presencial, que consulten la documentació des de casa i a qualsevol hora del dia.
 
Descriure, digitalitzar i associar les imatges a les descripcions és un procés molt lent, car i que necessita personal expert. Per això en aquest moment la documentació que es pot consultar des de casa encara no arriba al 20% de tot el volum que conserva l’Arxiu. En aquests moments es pot accedir en remot a 54.993 documents, amb un total de 133.066 imatges i, a més també es pot consultar la descripció de 34.739 documents més que encara estan pendents de digitalitzar i d’associar-ne les imatges. A poc a poc, però, aquestes xifres aniran augmentant de manera progressiva. La documentació dels fons que conserva l’Arxiu Comarcal del Bages és molt rica en informacions de tota mena sobre els diversos municipis de la comarca però, sobretot, de la ciutat de Manresa. Els principals fons serien els de l’Ajuntament, amb documentació que va des del s. XI a l’actualitat; el fons del Districte notarial de Manresa, que comença a mitjan s. XIII i arriba fins al XXI, els fons del veguer, del batlle i del corregiment, del s. XIII al XIX, i, ja d’època contemporània, els fons dels Jutjats, que comencen l’any 1834, del Centre Excursionista Montserrat, els fons fotogràfics d’Antoni Quintana Torres i de Josep M. Rosal i d’Argullol, a més de la Col·lecció d’Imatges del Bages, fons i col·lecció tots ells descrits. Dels que estan en procés de descripció i catalogació cal destacar-ne, entre molts d’altres, els de Bertrand i Serra —Fàbrica Nova—, els dels fotògrafs Ausió-Gamisans, Marià Lladó, Ignasi Rubinart i Genís Sáez i els dels arquitectes Manuel Ribera i Josep M. Esquius.

El document del miracle de la Llum

Marc Torras i Serra, arxiver
   
El document a què fem referència no és complet i, a causa de la història atzarosa que ha patit, no sabem amb certesa quan es va copiar al volum, tot i que cal suposar que això es devia fer l’any 1366 o poc abans. En algun moment posterior a l’any 1882 i després que el metge i historiador Oleguer Miró consultés el document en el protocol original i en publiqués el text, algú va arrencar els tres primers fulls del volum, en el primer dels quals hi ha l’inici del document que comentem. El primer full va romandre desaparegut fins l’any 1929, quan l’arxiver Leonci Soler i March el va localitzar i el va tornar a l’Ajuntament perquè fos reincorporat al volum de la confraria. Els altres dos fulls continuen desapareguts.
 

Aquest primer full comença amb una nota on s’indica que el document que tot seguit es copia fidelment havia estat escrit pel notari Pere de Bellsolà, ja difunt en el moment de fer la còpia, i que s’havia trobat a l’Escrivania Pública. En la part de text que s’ha conservat, el dia 13 de març de 1345 un grup de persones, convocades pel prior del convent del Carme, declaraven davant del notari que el 21 de febrer de 1345, poc després de la sortida del sol, van veure com apareixia una llum a la capella de la Santíssima Trinitat de l’església del Carme i com aquesta llum pujava cap a la volta de la capella, tot seguit baixava fins a l’altar de la capella, després pujava cap a la volta principal de l’església, tornava a baixar cap a l’altar, tornava a pujar fins a la volta de l’església, d’aquí anava a la capella de la Santa Creu i Sant Salvador i després ja desapareixia. Un cop explicats aquests fets, al final del revers del full comença la llista dels testimonis, més de la meitat dones, que asseguren haver vist aquests fets, llista de 81 noms que continuava en els altres dos fulls perduts i que Oleguer Miró va publicar sencera.
 
El primer que cal destacar d’aquest text són les diferències respecte de la versió definitiva del miracle elaborada en el s. XVII per monjos del Carme i posteriorment recollida en els Goigs de la Llum. Així, segons aquest primer text, la llum va aparèixer a la capella i no va venir de Montserrat i tampoc no hi va tornar en acabar sinó que va desaparèixer, les campanes no van tocar soles, la llum es va anar movent per dins l’església i no es va dividir en tres, com a símbol del misteri de la Trinitat, i tampoc no vincula aquest fet amb l’entredit i excomunió de la ciutat arran del conflicte amb el bisbe per la construcció de la Séquia, com explica la llegenda.
 
El primer historiador que va estudiar seriosament aquest document va ser l’arxiver Joaquim Sarret i Arbós en l’opuscle Llum!... a la Llum de Manresa. Observacions històriques, publicat l’any 1931. Amb un meritori exercici de crítica històrica, qüestiona la veracitat d’alguns aspectes de la narració com, per exemple, si l’entredit canònic que pesava sobre Manresa obligava que els esglésies fossin tancades, què hi feien tantes persones dins del Carme? O, si l’any 1345 l’església del Carme encara s’estava construint i no tenia la volta feta, com pot ser que la llum pugés fins la volta principal? Això a banda que en cap altre document del mateix segle XIV apareix cap esment directe o indirecte al fet d’aquesta llum.
 
L’opuscle de Sarret i Arbós va aixecar un fort enrenou a la premsa local, amb articles favorables, però també amb detractors, que li van dir gairebé de tot en posar en dubte el principal acte de fe manresà com és la Misteriosa Llum. Davant dels dubtes sobre l’autenticitat d’aquest document i del que s’hi explica, el mateix 1931 els arxivers Leonci Soler i March —arxiver de Manresa—, Anselm M. Albareda —arxiver del monestir de Montserrat— i Ferran Valls i Taberner —director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó— van estudiar el full que comentem i van emetre un dictamen on certificaven que el text d’aquest full havia estat escrit en el s. XIV. Tot i això, que el document formalment sigui autèntic no vol dir que, com insinuava Sarret i Arbós, el contingut i el que explica també ho sigui.
 
Passats més de noranta anys, l’opuscle de Sarret encara és vàlid i és una bona mostra de rigor històric i d’estudi de les fonts documentals i, com ell reconeixia i com també ho van fer els altres arxivers esmentats, aquest document del s. XIV on s’explica el miracle de la Llum és formalment autèntic, cosa que no vol dir que potser sigui fals quant al contingut. En totes les èpoques s’han fet documents esbiaixats o directament inventats per justificar tota mena de drets, privilegis o propietats. En aquest cas, els testimonis que signaven potser ho van fer seguint les instruccions que prèviament els havia donat el prior del Carme en un moment en què ja li anava bé un miracle que afavorís donacions per a l’església i convent que s’estava construint. Coneixent la greu situació de crisi econòmica i demogràfica en què es va trobar Manresa durant la segona meitat del s. XIV, tal com ha dit algun historiador contemporani, el miracle no és que vingués la Llum sinó que, malgrat tots els problemes que va tenir, Manresa acabés fent la Séquia.

L’Arxiu Històric de Protocols de Manresa

Francesc Serra i Sellarés, doctor en Història i historiador
  El fons de protocols del districte notarial de Manresa és un dels més importants, tant per antiguitat com pel volum, que es conserven a l’Arxiu Comarcal del Bages. L’integren més de 6.000 unitats documentals, amb datacions compreses entre mitjan s. XIII i finals del XX, que procedeixen de prop de tres centenars de notaris o escrivents diferents. Aquest fons, tal com esmenta l’arxiver Marc Torras i Serra en el Catàleg dels Protocols Notarials de Manresa publicat per la Fundació Noguera l’any 1993, té els seus orígens a mitjan s. XIX, quan amb l’aprovació de la Llei del Notariat l’any 1862 es va modificar tot el sistema d’organització dels notaris i, posteriorment, amb la promulgació del decret de creació dels arxius dels districtes notarials del 8 de gener del 1869, es va crear el districte notarial de Manresa.

En el moment de la seva creació, aquest arxiu va ser dipositat a casa del notari arxiver Ignasi Puig i Mas, al carrer Urgell de Manresa. Juntament amb els protocols de Manresa s’hi van afegir els de la resta de poblacions del districte notarial —Sallent, Sant Feliu Sasserra, Santpedor i Moià, entre d’altres. Aleshores disposava de 2.858 volums, sense comptar els que es van traslladar a l’Arxiu Capitular de la Seu de Manresa i a l’Ajuntament. Posteriorment, l’any 1902, aquest arxiu es va traslladar a la plaça Llissach, a la casa i despatx del notari Lluís de Travy i de Còdol. El trasllat es va fer sota el control de l’arxiver Joaquim Sarret i Arbós, que el 7 de setembre de 1903, en concloure el Catálogo-Índice del Archivo General de Protocolos del Distrito de Manresa, n’havia inventariat 3.817 volums, si bé aquest catàleg té algunes incorreccions i mancances derivades de les presses amb què es va haver de procedir. Després de diferents vicissituds, acabada la Guerra Civil, l’arxiu del districte notarial de Manresa va ser dipositat a l’antic Col·legi de Sant Ignasi i, sembla que just en aquell moment, uns 400 volums corresponents a aquest arxiu, es van traslladar, per motius que es desconeixen, a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), on encara són.

D’aquests més de 6.000 volums que integren actualment el fons de protocols del districte notarial de Manresa, en destaquen, sobretot, els corresponents als dos principals arxius manresans, l’Arxiu Històric de la Ciutat de Manresa (AHCM) i l’Arxiu de la Seu de Manresa (ASM). El principal conjunt, que representa més d’un 90% de tot aquest fons, és el que es coneix com a Arxiu Històric de Protocols de Manresa (AHPM), l’arxiu notarial pròpiament dit, que depèn del notari arxiver del districte notarial de Manresa. Val a dir que Manresa i el Bages tenen la sort de disposar d’un arxiu de protocols importantíssim. Aquest fons notarial, que comprèn documentació des del s. XIII i fins als nostres dies, permet elaborar nombroses investigacions històriques, conèixer la vida social de Manresa i la comarca durant els segles passats, i és una gran font de dades per conèixer la història del nostre territori i de les famílies que l’han habitat. Són de gran interès els llibres especials, d’entre els quals destaquen els manuals de capítols matrimonials, testaments, inventaris i encants o els capbreus. D’entre les principals aplicacions d’investigació que poden tenir aquests documents hi ha la de confecció de genealogies de famílies de la ciutat i de la comarca, que, per la pèrdua dels llibres sagramentals de moltes parròquies bagenques durant la Guerra Civil, poden conèixer i arribar a localitzar els seus avantpassats a través de la consulta de manuals de testaments o capítols matrimonials, ja que la majoria de la població anava al notari a l’hora de contractar el matrimoni o declarar les seves últimes voluntats. Els manuals d’inventaris ens poden donar a conèixer la cultura material de les generacions passades i ens permeten saber què hi havia a l’interior de les cases i masies de la comarca en el moment de la defunció dels propietaris. Els capbreus ens faciliten la informació sobre totes les peces de terra, cases i masos que els pobladors de Manresa i la comarca tenien en usdefruit i quins eren els censos o prestacions que havien de pagar al senyor feudal, a partir del recull de totes les confessions que feien els declarants.
 
L’existència d’aquest important arxiu de protocols notarials del districte de Manresa ha permès que els investigadors hagin pogut elaborar nombrosos estudis i publicacions, que ens permeten conèixer més bé el nostre passat. Hi ha un repte encara important per assolir i que hauria de ser una prioritat per l’actual Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, sobretot tenint en compte que els dos governs es troben en mans de la mateixa formació política, que és que la documentació notarial que es conserva a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA) i que és originària del districte notarial de Manresa, sigui dipositada a l’Arxiu Comarcal del Bages (ACBG) per vetllar per la unitat de l’arxiu i, sobretot, per facilitar la tasca dels investigadors, perquè no s’hagin de desplaçar a Barcelona per consultar documentació de la nostra comarca. El mateix pertocaria fer amb la documentació dels districtes notarials de Berga i Cardona, que tot i disposar d‘un Arxiu Comarcal del Berguedà i d’un Arxiu Històric de Cardona, com a secció de l’ACBG, tenen la documentació notarial històrica a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

Finalment, aquesta pàgina, extreta del manual dels actes (1715-1721) del notari Maurici Bohigues amb referència arxivística AHPM. 4880, forma part del “Memorial de les obras tocants a l’ofici de mestre de cases que jo Josep Bach mestre de cases ciutadà de Manresa he fetas en las muralles de la present ciutat de Manresa de ordre dels Iltres. Senyors Regidors, com a tenint expres ordre del Exm. Sr. Domingo Recco, tinent general de l’exercit de sa Magestat y comandant en la ciutat de Manresa”. Concretament, és un document de quatre folis per davant i per darrere que enumera les obres que Josep Bach, mestre de cases, i Feliu Bagà, fuster, fan a tot el conjunt de muralles de la ciutat, just en un moment que la ciutat s’estava recuperant d’una de les èpoques de més gran destrucció, que va ser la de l’incendi borbònic del 13 d’agost del 1713. Amb aquest document, datat del 18 de setembre del 1719, es pot veure el gran abast que van tenir aquestes obres de reparació de les muralles.

Un procediment judicial de mitjan s. XVIII sobre la fàbrica d’una campana

Maria Utgés Vallespí, arxivera
 
L’Arxiu Comarcal del Bages conserva una part important del fons documental de la Cort del Corregidor de Manresa, càrrec reial de l’administració borbònica amb competències de govern, ordre públic i judicials sobre la ciutat i el territori del corregiment. A més d’altres funcions, el Corregidor presidia el Tribunal i Jutjat de la Cort Reial Ordinària de Manresa, que impartia justícia ordinària civil i criminal en primera instància. Però era gairebé sempre representat per l‘Alcalde Major o Tinent de Corregidor, jurista de formació, que instruïa les causes judicials i redactava i motivava les sentències. 

De l’activitat d’aquest tribunal manresà es conserva la sèrie documental de procediments judicials civils, datada entre 1720 i 1833 i formada per un volum aproximat de 4.000 plets que són una excel•lent font d’informació sobre vida a la ciutat del segle XVIII. D’entre ells, n’hem seleccionat un de 23 fulls, iniciat el 2 de setembre de 1750 per Jaume Oms, torcedor de seda, i Jaume Barjau i Pau Miralda, teixidors de vels, contra Francesc Saurí, courer, tots ciutadans de Manresa (ACBG30-74-T-55). El motiu del litigi és la petició dels demandants de no permetre que Saurí continuï amb la fabricació d'una campana gran, d’uns 12 quintars de pes —500 kg aprox.— que fa per encàrrec de la Seu de Manresa al seu obrador, situat al carrer que va de l’església del Carme al carrer de Sant Miquel –probablement el carrer de la Sabateria. Consideren que l’obra posa en risc les cases veïnes, pel greu perjudici que poden ocasionar els dos grans fossats que Saurí ha obert per dur a terme la fosa i per la magnitud del foc que hi haurà d'encendre.

Les al·legacions dels demandants contenen la descripció de l’immoble on Saurí té la foneria. Es tracta d’una casa molt estreta, de 17 pams d’amplada a l’entrada (340 cm) i 19 (380 cm) a la zona de l’obrador, amb només una porta d’accés i sense cap altra obertura a l’exterior. Limita amb les cases d’Oms, Barjau, Miralda i altres, i en alguns casos amb els seus cellers, on alguns guarden vi. A l’interior, Saurí hi ha fet dos fossats: un, de 12 pams de llarg (240 cm) i 8 de fondària (160 cm), per al motlle de la campana; i l’altre, de 6 pams de llargada (120 cm) i la mateixa fondària, per fondre-hi els metalls. Són uns forats grans i fondos, molt propers a les parets mitgeres de l’edifici i als seus fonaments.
 

Els demandants consideren també que el sostre de l’estança és massa baix per al foc que hi ha de cremar; es troba a una alçada d’entre 16 i 18 pams (320 – 360 cm), la qual cosa augmenta el risc d’incendi, accident prou habitual segons afirmen. A més, aporten dos exemples de pràctica més segura de la foneria: el de la ciutat de Barcelona, on els membres del gremi dels courers no fan campanes ni obres semblants a les pròpies cases, sinó en un obrador comú apartat de les zones poblades per no perjudicar el veïnat; i el de la Reial Fàbrica de la Foneria, que també està separada de les cases habitades.

Saurí respon que ja havia hagut de defensar l’exercici del seu ofici contra les mateixes persones en un procés iniciat l'11 de setembre de 1730 i no finalitzat, el qual s'adjunta a l'inici de l'expedient perquè es resol unir tots dos procediments. En aquest primer plet, Francesc Saurí demanava poder continuar al mateix obrador la fosa de metalls per a la fabricació de campanes, morters i altres peces de coure, contra la pretensió dels demandats —Jaume Oms i Carles Miralda— que al•legaven que els vapors que es desprenien eren nocius per a la salut dels veïns, tal com ho certificava Pau Nadal, doctor en medicina. En sentit contrari a aquesta opinió, Saurí va presentar dos certificats signats davant notari el 25 d’agost de 1728: un a càrrec dels assessors de la Junta de Sanitat de l'Ajuntament de Barcelona, els doctors en medicina Rafel Esteve i Jeroni Badia, i un altre de Joan Sorallo, cònsol del gremi dels courers d’aquesta darrera ciutat. En tots dos s’acredita que els gasos que emanen de la fosa del coure en la fàbrica de campanes, morters i altres obres semblants no són perjudicials per a la salut dels veïns propers a la foneria.

En el procés de 1750, Saurí afirma que des de 1730 i amb anterioritat ha exercit el seu ofici de manera continuada al seu obrador, sol•licita llicència per poder continuar al mateix lloc amb la fàbrica de la campana, que ha hagut d’aturar, i demana que els demandants desisteixin de les seves pretensions. El plet no conté la sentència de l’Alcalde Major, Ignasi Castells i de Casanova, possiblement perquè està incomplet. La darrera diligència processal és del 27 de març de 1751. Com ja hem dit, els procediments judicials civils conservats constitueixen una font rellevant per a l’estudi de la societat manresana del set-cents. Aquest cas concret, a més d’aportar notícies sobre l’ofici dels courers i la fabricació de campanes, és significatiu per la denúncia que es fa sobre la insalubritat i la perillositat per a les persones d’una determinada activitat de producció, com un clar precedent del que en la societat industrial actual quedarà regulat per la legislació sobre prevenció, seguretat i control ambiental d’activitats. 

En general, la sèrie conté informació sobre una gran varietat de temes com ara les relacions familiars i la transmissió dels seus patrimonis —herències, matrimonis, compravendes, etc.—; l’ús del crèdit privat i l’endeutament; la possessió, explotació i transmissió de la propietat agrària i de la propietat urbana; el canvi de les estructures de producció gremials a les industrials; o l’activitat comercial de la ciutat i territori, especialment interessant pel que fa a la seda, entre molts altres aspectes.

Els llibres d’actes de l’Ajuntament

Francesc Comas Closas, geògraf i historiador, president del Centre d'Estudis del Bages
 
El fons documental de l’Arxiu Comarcal del Bages conté els llibres d’actes de l’Ajuntament de Manresa, que són dels més antics que es conserven a Catalunya, com molt bé diu l’arxiver actual Marc Torras Serra en l’opuscle Inventari dels llibres d’actes de l’Ajuntament de Manresa (1994). Les actes més antigues són les deliberacions del Consell de la Ciutat entre 1291 i 1321. Malauradament la crema de la ciutat en moments concrets ha provocat grans bruits cronològics, com la totalitat dels segles XVI i XVII —incendi de 1713— i finals del XVIII i primers del XIX —incendi de 1811. A partir d’aquí i fins al 1900 els Acords Municipals de cada any es poden trobar i consultar a l’ACBG, i és el període cronològic que ens centrem en aquest article. De 1900 fins avui cal consultar-los a l’Arxiu Municipal de l’Ajuntament, plaça Major, 5.
 
Els Acords Municipals del s. XIX presenten uns quants buits a primers de segle però a partir de la dècada del trenta es poden trobar any per any. Els acords anuals estan enquadernats amb cartró folrat amb pergamí, presenten un bon estat de conservació i un nombre de pagines entre setanta i quasi dues-centes segons l’any. Els acords municipals són la principal font d’informació per conèixer la vida dels manresans en comunitat, com s’organitzen, gestionen i executen davant aspectes externs com guerres, epidèmies, pestes, sequeres, etc. o aspectes interns com l’organització i gestió municipal, defensa, construccions, equipaments de tot tipus, permisos d’obres, nous carrers, festes i molts altres fets de la vida quotidiana.
 
Perquè, com diu Marc Torras en l’opuscle citat, «els Acords Municipals són la principal font  d’informació per conèixer la vida de la comunitat local i el seu funcionament com a col·lectiu humà i com a entitat organitzada al llarg del temps». Tot i la lectura —lenta i feixuga— que exigeixen aquests documents, els acords municipals del XIX són molt interessats perquè és el moment en què la ciutat deixa de tenir una estructura econòmica, urbanística i social medieval per passar a ser una ciutat industrial, amb un gran creixement urbà amb nous equipaments com fàbriques, militars, religiosos, assistencials, educatius, d’infraestructures entre altres.
 
En un volum qualsevol d’aquells anys trobem les actes de sessions de l’Ajuntament que recullen aspectes organitzatius i normatius de l’ens local: el nom de l’alcalde i els regidors que hi assistien i la seva signatura al final de la sessió, les comissions —consums; hisenda; policia urbana; sèquia i aigües; allotjaments; instrucció pública; mercats; beneficència, sanitat i cementiri; enllumenat; escorxador; obra de la Seu i incendis; totes amb un regidor responsable. A principis de l’any hi surt el pressupost de l’Ajuntament i les despeses i ingressos previstos, i al final o en el volum posterior el balanç econòmic de l’any; també la llista d’electors de Manresa —en aquells anys sufragi masculí censatari—, impostos de consums, arbitris, etc.
 
A l’atzar hem revisat de nou un llibre d’actes, concretament el de l’any 1881, que va del 2 de gener de 1881 al 26 de desembre del mateix any; té tres fulls sense numerar, seguits de 71 de numerats i 2 sense numerar. Fa 315 cm d’alt per 216 d’ample; està enquadernat amb cartró folrat amb pergamí i la signatura topogràfica és AHCB/AM, I – 113. Un bloc important és el que fa referència a urbanisme, amb l’obertura de nous carrers, obra nova de cases, fàbriques, tallers, equipaments, etc. que són una font d’informació cabdal per veure l’evolució i creixement de la ciutat. En els acords municipals d’aquell any 1881 ja hi surten referències a l’obertura d’un nou passeig. En aquells anys l’únic passeig que hi havia era el del Riu, però ja es parla d’obrir un nou passeig al primer tram de l’eixample, a tocar el torrent dels Predicadors i que serà una realitat el 1891, quan per Sant Pere se’n va fer la inauguració oficial, amb el nom de Passeig de Pere III. I en moltes actes surt el conflicte entre el propietari dels terrenys, Ildefons de Casanovas i l’Ajuntament.
 
O l’etern projecte del carrer Alfons XII: “Pasa a informe de la Comisión de Fomento la instancia de D. Ignacio Borràs solicitando que al procederse a la realización del proyecto de apertura de la calle transversal desde la plaza del Olmo a la calle de Talamanca, Arbonés y afueras pueda retirar los materiales de la casa de su pertenencia sita en la segunda de dichas calles”. No sabem si va tardar tants anys a entrar a casa com la urbanització definitiva, al cap de vuitanta-cinc, de l’actual Passeig de la República. La Séquia acostumava a portar conflictes entre veïns i industrials, com una queixa dels veïns de la fabrica de Cal Pere Parera —actual carrer de Pompeu Fabra— pel  canal que passava a prop i l’ajuntament i obliga a l’industrial a netejar-lo i fer una canonada tancada “a fin de que el agua discurra sin obstáculos para no perjudicar los vecinos”. Un altre conflicte ecològic és la queixa d’un grup de veïns d’una fàbrica de tints a tocar del torrent de Sant Ignasi pel fum que sortia de la xemeneia. L’Ajuntament va obligar a augmentar-ne l’alçada.
 
O fets importants com la inauguració de l’església de Casa Caritat, el dia 12 d’octubre, gràcies a l’acció benèfica de Joaquim de Font de Vinyals, vidu de Pilar Cots, filla de Francesc Cots Argullol, que va fundar l’edifici d’infants orfes de Casa Caritat. O la sol·licitud de permís, el mateix any, per construir l’edifici que dona al carrer Campanes, a càrrec de les Monges de l’Ensenyança, conegudes popularment com les monges de Sant Franciscu. I informació de fires i mercats, quintes, escoles, incendis, festes, sanitat, prerrogatives, tradicions, etc. que són la crònica de la societat manresana en un moment concret de la seva història.

‘Lo Torronyau’ i Manuel Oms I de Prat

Jordi Estrada
 
Quan el setmanari satíric Lo Torronyau publica en portada l’esquela política de Manuel Oms i de Prat —3 d’octubre de 1885—, aquest «alcalde conservador, bon catòlic i ja farem» es troba a punt d’exhaurir el segon mandat com a batlle de la ciutat. Una ciutat que, en opinió d’un dels editorialistes de la revista, Lo Campaner, pseudònim de Bartomeu Carcassona i Garreta, es troba en una situació «trista y afligida: assotada per la terrible enfermetat del cólera, completament abandonada de la classe rica y paralisats tots los trevalls á consecuencia del paro general de fábricas é industrias que’s nota per tot Catalunya». Des de les pàgines d’aquesta publicació humorística, d’inspiració liberal, vida curta —del juliol de 1885 a l’abril de 1887— i redactors anònims, Manuel Oms és vist com el paladí del conservadorisme, el clericalisme i la inoperància davant les calamitats i la misèria regnants a la ciutat. No hi ha setmana que els torronyaures no critiquin el Manalet, com se l’anomena sovint, a qui atribueixen l’embutxacament de l’u per cent de les recaptacions municipals, els entrebancs constants en la difusió del diari, la connivència amb carlins, beates i capellans —amb al·lusions sovintejades a  la maquiavèl·lica Farrera, «la vella mes bullanguera que hi ha en lo mon indecent» i «honra y gloria de la bandarrería manresana»; els soldats de cal Jesuita, l’arxiprest de la Seu i «enganya ànimes» Melcior PeyPoch, al capdavant d’«una catedral més neta que la panera dels pobres treballadors»...— i la indolència a l’hora de plantar cara als estralls causats per l’epidèmia del còlera: «Sr. Alcalde, que s’há de formà un Hospital de colerichs... Ja farem. Y la Brigada de desinfecció? Ja farem! Y les familias necesitadas? Ja farem. Home, ja farem...» (Núm, 9, 26 de setembre de 1885).
 
 
Malgrat que en tots els estudis publicats figura que Oms i de Prat va deixar el càrrec el gener de 1886, Lo Torronyau ja li canta les absoltes –políticament parlant— pel sant del jesuític Francesc de Borja. Si ens hem de creure el que es diu a l’esquela —“Ha cessat involuntariament, víctima de la negiglencia sanitaria y també per alguna altre cosa”— i els comentaris i les informacions de les pàgines interiors, sembla que l’alcalde hauria presentat la dimissió (“Que poch s’ho debía pensar lo Dr. Pa-y-poch que donguessin las dimissionarias al seu estimat amich y semi-correligionari Sr. Oms, alcalde!”) o hauria estat cessat pel governador civil i militar, davant la pressió popular: «La solicitud de las 900 firmas há tingut lo séu bon resultat. Acullida ab molt carinyo pel Sr. Gobernador aquet há interpretat al pelo’ls desitjos dels firmants, ensorrant al papanatas que’ns havia declarat la guerra». Una guerra persecutòria que, per part de l’alcalde, s’inicia amb una multa quantiosa —25 pessetes— i ben matinera —arran d’un article publicat al segon número—, imposada per ofendre la moral i els bons costums. Després vindran dues denúncies més: una per l’article Qu’es estrany, publicat tres setmanes després i signat pel Barber del Born: “¿Coneixen un tal Manalet Oms que allá en l’any 1874 era Alcalde (però no dels Aucellistas) de la nostre molt noble y molt lleal ciutat? Donchs, ¡vegin si es estrany aquet Manalet (no estranyin si l’hi dono’l tractament de noyet, com qu’es tan raret y está tan enfadadot [...] á mes d’Alcalde, també era’l jefe nato de la Milissia ciutadana y com que’l jefe d’un batalló representa lo pare de sos subordinats velshi aquí lo nostre Manalet convertit en pare de molts fills». I encara una altra multa «per haver fet repartir lo periódich sens lo permís (que no’s necessita) del alcalde». En un número posterior es dona compte del pagament de les multes i el recàrrec: «72 pelas de mi vida! Ja pots tirà al dret Manalet, que no’ns acabaràs’ls cuartos ni la pasiencia». Tanmateix, al cap d’una setmana Lo Torronyau informa que les dues darreres multes han estat desestimades per absurdes i improcedents. I per acabar de fer llenya de l’alcalde caigut, en l’edició de la qual reproduïm la portada, s’insinua que també ha contret el còlera: «Ara si que crech que tots los que menjant fruita y porqueries son los mes propensos a agafá’l cólera. Per aixó’l nostre arcalde l’há gafat, perque’s menjava la poma de casa la ciutat». I és Lo Barberet del Born qui per reblar el clau li dedica aquest epitafi rimat: “En aquet forat tapat/hi jau un Catòlich ferm/que’s deya Oms y de Prat./Mori de estarne cansat/de contestar ¡ja farem!”
 
 Tal com s’explica en el primer número, aparegut el 25 de juliol de 1885, la publicació ha estat batejada amb el nom de la campana més petita de la Seu, «que no mes la tocan cuant passa alguna cosa molt notable». Les raons per les quals han optat per aquest nom són, d’acord amb la punyent murrieria dels seus redactors, «perquè fará molt soroll», «perquè voldrá dir que’ls eterns enemichs del progrés y de la civilització s’troban mes ensá del Pont-vell», «perquè significará que aixís com los nostres avis prenian la carrabina per nar á persegi á Mossent Benet y als altres ejúsdem furfuris, nosaltres habem de pendrer tota mena d’instruments per acabar de una vegada ab lo que deixaren suspès l’any trenta cinch», «perquè sent com som fills de aquesta molt noble y molt lleal ciutat, es molt just que hajam pres per nom, un nom de casa».
 
Qui sap si cinquanta anys després, quan els milicians enderrocaven esglésies i fonien les campanes per fer-ne munició, la campana més xica de la Seu no va atiar també el foc creuat entre els antics adeptes a Lo Torronyau i els seus adversaris.

Els Quaderns de rotació de Josep Albagés

Joan M. Serra Sala, mestre i geògraf
 
Josep Albagés Ventura (1877-1964) va ser un mestre, nascut a Vimbodí, que va arribar a Manresa, procedent de Vic, on havia desenvolupat una brillant carrera pedagògica i havia introduït millores en el sistema educatiu de la seva escola. Durant els anys que havia treballat a Vic va tenir l’oportunitat de fer dues activitats que van ser claus per a la seva formació professional: l’any 1911 va participar en un viatge de mestres catalans que van visitar diverses escoles de Tolosa i Narbona; posteriorment, l’any 1913, va prendre part en el primer curs de perfeccionament de magisteri que es va desenvolupar a Madrid a través de la Junta de Ampliación de Estudios. Ambdues activitats li van donar l’oportunitat de conèixer de primera mà diverses tècniques educatives i, sobretot, d’entrar en contacte amb mestres destacats de la renovació pedagògica a Catalunya, com Anna Rubiés, i conèìxer personalitats destacades relacionades amb la Institución Libre de Enseñanza.
 
Així, doncs, quan el 1915 va arribar a Manresa per fer-se càrrec de l’Escola Nacional número 2, instal·lada al segon pis de l’antic convent de Sant Domènec, Josep Albagés ja tenia un important currículum al darrere. Els dinou anys que passaria a Manresa, fins al 1934, van ser de gran activitat professional i ciutadana, i va deixar una important empremta en la vida cultural de la ciutat.
 
Els Quaderns de rotació
 
El Quadern de rotació —Cahier de roulement, en francès—, era un una mena de dietari que les autoritats educatives franceses van disposar que hi hagués a cada aula a finals del segle XIX. En aquest quadern, cada dia, un alumne diferent anotava totes les activitats que es feien a l’aula —problemes, redaccions, dictats, sortides, celebracions…— com si fos el seu quadern. D’aquesta manera, al final del curs, quedava un quadern gruixut —que Josep Albagés sempre feia relligar—, on es podia seguir diàriament l’activitat escolar. En el viatge de formació que Josep Albagés va fer a França, l’any 1911, pogué apreciar l’aplicació pràctica del Cahier de roulement que s’utilitzava a les escoles públiques de França des de feia una quinzena d’anys. A partir d’aquest model, ell elaboraria el Quadern de rotació en la seva etapa manresana. Tot i que els quaderns de rotació ja eren coneguts a Espanya, a partir de la referència que en va fer Fèlix Martí Alpera l’any 1904, aquest instrument pedagògic no hi era gens utilitzat. Josep Albagés i els seus alumnes van confeccionar, entre el febrer de 1916 i el febrer de 1934, dinou quaderns de rotació on es recollia la tasca diària que es feia a l’aula. D’aquests quaderns se’n conserven setze a l’Arxiu Comarcal del Bages, on es poden consultar.
 
Llegint els quaderns de rotació del mestre Albagés podem assabentar-nos de diferents aspectes d’interès, com ara les activitats de classe, la introducció del català a l’ensenyament, i les activitats festives o d’estudi del medi que es feien a l’escola de Josep Albagés. Cada dia de la setmana, de dilluns a dissabte, es feia classe, excepte els dijous a la tarda. De les activitats que feien, n’hi havia de l’àrea de llengua (lectura, cal·ligrafia, escriptura, traducció del català, ortografia, dictat, gramàtica); de l’àrea cientificomatemàtica —aritmètica, geometria, operacions, problemes, història natural, física—, i de l’àrea social —geografia, història sagrada, història d’Espanya—. A part, quedaven altres activitats més ocasionals com dibuix, francès, doctrina, rosari, urbanitat.
 
Dos aspectes innovadors són que Josep Albagés feia preparar als alumnes conferències sobre termes determinats per exposar-les davant la classe i que, els anys trenta, va introduir sessions de ràdio a l’escola. Pel que fa a la introducció de l’ensenyament del català, cal recordar que el primer problema de llengua que tenien els mestres de fa un segle era com fer aprendre castellà a una canalla que només el sentia a l’escola i que no el parlava mai. Aleshores el mètode que feia servir Josep Albagés era traduir del català al castellà llistes de paraules que fossin molt diferents entre els dos idiomes, com bressol, genoll, etc. O bé fer redactar cartes en català i traduir-les al castellà i a l’inrevés; també es cantaven cançons i es recitaven poesies en català. La dictadura de Primo de Rivera va fer recular els petits avenços que es feien i van disminuir molt les activitats en català. Per exemple, la doctrina es va començar a fer en castellà i el 1926 es va celebrar la festa del llibre totalment en castellà. La República ho va canviar tot: el curs 1931-32, a l’escola del mestre Albagés, ja es feia ben bé la tercera part de l’horari escolar en català i els alumnes aprenien ortografia i gramàtica catalana, feien dictats en català, a més de fer en català activitats diverses de ciències, matemàtiques o geometria, i conferències en català.
 
 A Josep Albagés li agradava fer excursions amb els alumnes i portar-los a conèixer llocs on es feien activitats econòmiques com fàbriques, impremtes, etc. També es feien sortides d’esplai i se celebrava el Dijous Llarder. Un aspecte notable és que Josep Albagés convidava mestres d’altres escoles a visitar la seva per compartir una jornada amb tot l’alumnat, i també portava els seus alumnes a visitar algunes escoles de la comarca per fer activitats conjuntes. També, de tant en tant, portava els alumnes a alguna sessió de cinema o a fer petits programes de ràdio a l’Ateneu Obrer Manresà. Un aspecte interessant és que Josep Albagés no defugia pas parlar dels problemes socials amb els alumnes perquè, entre les redaccions escrites als quaderns de rotació, n’hi trobem de dedicades a la vaga de Canadenca de 1919, als problemes de les lleves de soldats per anar a la guerra del Marroc, a una vaga de la Fàbrica Nova el 1928, i a la vaga revolucionària de l’Alt Llobregat del gener de 1932. No hi falten tampoc notícies sobre fets rellevants, com la travessia de l’Atlàntic de l’avió Plus Ultra el 1926, les visites del 1926 i el 1929 del rei Alfons XIII a Manresa, la inauguració de l’institut de Manresa el 1927 i el trasllat de l’escola a les aules de l’ala esquerra del nou institut l’any 1932.

El fons de permisos d’obres

Lluís Virós Pujolà, historiador
 
Els documents històrics es poden classificar en textuals i gràfics, i la gràcia dels expedients d’obres és que combinen els dos tipus d’informació: plànols i alçats al costat de les explicacions tècniques i legals. Amb l’elaboració del catàleg o Pla de protecció del patrimoni arquitectònic de Manresa, vam constatar la riquesa d’aquesta documentació que conserva l’Arxiu Comarcal, de la qual es pot extreure informació primària i fidedigna sobre la construcció dels edificis de la ciutat. El fons conté al voltant de 5.000 expedients d’obres majors produïdes a Manresa entre la dècada de 1850 i el 1939. En origen estava situat a la seu de la regidoria d’Urbanisme, però els expedients més antics s’han traspassat a l’Arxiu Comarcal.
 
La data d’inici correspon a les primeres ordenances que regulen de manera sistemàtica els conflictes entre la propietat privada i l’espai públic en el context de la revolució Liberal de mitjan segle XIX. Abans, amb la legislació de l’Antic Règim també s’havien regulat aquests desacords, però de manera més individual. La data final és arbitrària i correspon a la decisió de la regidoria, que necessita consultar sovint els expedients aprovats els darrers temps i que ara manté a l’Arxiu Municipal de la plaça Major els posteriors a 1940. Aquest ús constant dels documents antics al llarg de més d’un segle ha provocat que una part de la documentació s’hagi perdut, o perquè no s’ha restituït al seu lloc o perquè s’ha extraviat en els trasllats i, fins i tot, perquè alguns expedients que contenien dibuixos i plànols dels grans arquitectes de la ciutat, bàsicament els d’estil modernista, s’han extret de l’arxiu municipal i han acabat en mans privades de forma irregular. En tot cas, això provoca que, a vegades, no es pugui seguir la construcció d’alguns edificis perquè no es troben els seus expedients.
 
Tot i els límits cronològics, el fons permet estudiar amb detall l’evolució urbana de Manresa, que ja havia estat interpretada per Josep Oliveras utilitzant les actes de l’Ajuntament. Si es té en compte que una part de la ciutat s’havia cremat a primers del segle XIX amb la Guerra del Francès i que el gran creixement s’ha produït a conseqüència de la Industrialització, el fons de permisos d’obres permet copsar de manera fidel la cronologia de l’expansió de la ciutat fins a la Guerra Civil. En resum, un permís d’obra és una petició que una persona o empresa fa a l’Ajuntament per tal que se li concedeixi el dret a fer una construcció sense perjudicar l’espai públic, tant si ja existeix com si només està planificat. La seva anàlisi ens deixa veure els usos que ha tingut l’espai al llarg del temps perquè especifica si els edificis són habitatges, fàbriques, tallers o fins i tot horts, perquè la construcció de les tanques també requeria un permís. També permeten estudiar el grup de propietaris del terreny urbà i el dels professionals que al llarg del temps han dissenyat la forma dels edificis, que primer eren mestres d’obres i, a partir del darrer terç del segle XIX, arquitectes titulats.
 
Amb les dades que proporcionen aquests expedients es pot aprofundir en l’evolució d’espais concrets, veure com progressa pas a pas l’eixample de la ciutat, com es va crear el centre comercial, com es modifica la Manresa medieval i moderna en el segles XIX i XX o es pot veure la importància de l’expansió de la indústria. Finalment, com és lògic, és una de les poques fonts que deixa veure els conflictes especulatius entre la propietat privada i l’administració. En definitiva, el fons de permisos d’obres enriqueix el coneixement sobre els edificis de la ciutat, les seves característiques, la qualitat de l’arquitectura i, per tant, del valor patrimonial com es pot seguir, per exemple, en la secció Patrimoni ciutadà del Pou. A més, permet resseguir la trajectòria dels arquitectes i els altres professionals que han dissenyat l’espai urbà i millorar el coneixement de les característiques tècniques i formals dels estils que s’han anat succeint  al llarg de la nostra història recent.
 
En aquest sentit, el document que hem triat per il·lustrar aquest escrit és el d’un conegut edifici del carrer del Born que dona a la plaça de Fius i Palà i que correspon a l’actual farmàcia Riu. La botiga es va tractar en el número 411 d’aquesta publicació el setembre de 2024 i l’expedient d’obres de l’Arxiu Comarcal té el codi 21897. Es tracta d’un bonic edifici noucentista de l’arquitecte barceloní Ferran Tarragó, amb una obra important a la capital, a Manresa i a Tordera. Tot i que el catàleg de Manresa només protegeix la botiga, la qualitat de l’obra fa recomanable que es protegeixi tot l’immoble que, com es veu en els plànols, s’adapta a les parcel·les de dues cases antigues, una que donava al Born i l’altra al carrer Nou. El permís el va demanar el comerciant Ramon Oliveras el 1927 i, per la informació que ens ha facilitat Joan Vila-Masana, descendent d’una part de la família, era una casa unifamiliar amb les plantes baixes i l’entresol dedicats a la farmàcia i el seu laboratori, tres pisos d’habitatge unifamiliar i un quart pis dedicat a biblioteca, a més de dos altells amb terrats a la coberta.

Fons fotogràfic de Marià Lladó

Jordi Sardans Farràs, historiador
 
Es tracta del llegat singular de Marià Lladó Torrents, nascut el 24 de març de 1911, que va fotografiar Manresa del 1947 al 1964. El 28 de novembre de 1994, familiars seus van lliurar a l’Arxiu 237 sobres amb 4.742 negatius de fotografies amb blanc i negre. D’aquestes, 4.160 són de 35 mil·límetres i 582, de 60 per 55. Marc Torras Serra, director de l’Arxiu, explica que «el contingut de cada sobre és uniforme i es correspon a un únic acte o tema». Aquesta aportació d’un fons documental gràfic, iniciat el 1961 des de l’Arxiu Històric de la Ciutat, ha passat a formar part de la fototeca ciutadana, fonamental per a l’estudi de la història contemporània local.
 
Lladó es va iniciar com a aficionat participant en concursos i exposicions. Com a professional va cobrir les visites de les bandes de música dels EUA, de gran impacte ciutadà, i va ser un reputat retratista de galeria, amb estudi i laboratori al carrer Nou. L’esposa, Conxita Tubau, va intentar recuperar entre clients, entitats, empreses i companys, a qui Lladó havia fet fotos, regalant-ne, com també negatius, que irremeiablement s’han perdut. El fotògraf va morir el 27 de novembre de 1996. Torras agraeix la tasca realitzada pel matrimoni, ja que «tots els negatius estaven perfectament conservats, datats i identificats», classificats i en bon estat de conservació. S’han ordenat cronològicament i se n’han fet còpies en paper per a la consulta i ús. El 1999, Marc Torras va publicar un quadernet de format petit amb el títol Inventari del fons fotogràfic Marià Lladó, dins dels catàlegs de l’Arxiu.
 
En els divuit anys d’activitat fotogràfica recollida a l’Arxiu, els temes estan ben datats, llevat d’algunes reproduccions de fotos antigues, paisatges rurals i l’hospital de Sant Andreu. Hi ha mostres temàtiques religioses, com el centenari de les Congregacions Marianes, la benedicció de les campanes de l’església de Sant Andreu, les festes de la Llum i la recollida de diners per a la reconstrucció del Carme, amb l’inici de les obres. Les processons de la Llum i del Divendres Sant, i la primera missa d’Antoni Sales. La canonització de santa Joaquima de Vedruna, les reobertures de l’església dels Infants i del Convent dels Frares, amb l’enterrament del rector de la Seu, Lluís Camps. Un grup important d’imatges són culturals. Pel que fa al teatre, els vestits de la companyia Almendros-Ferrer, la representació de La hidalga del valle, a la Seu, la Passió de Martí Camprubí, als Carlins; teatre llegit, a la Biblioteca popular, amb una conferència sobre Unamuno. Entre les musicals, les noces d’or de l’Orfeó Manresà, amb el concert inaugural del Messies de Haendel, fins la conclusió i l’homenatge a Marc Miravitlles. Concerts de l’Orfeó a la Seu i de Joan Manén, representació de Los Bohemios, Cançó d’amor i de guerra al Kursaal, la Novena Simfonia i jocs florals, celebrats a la Pirelli i al Kursaal; les tres visites a Manresa de les bandes de música dels portaavions Intrepid, de la VI flota dels EUA, F.D. Roosevelt i Independent... També va captar l’actuació de Raimon, amb membres dels Setze Jutges, a la Sala Loiola, o les del conjunt musical de los TNT a Ràdio Manresa. De cinema: el rodatge de la pel·lícula Plácido i de pintura: els esbossos pictòrics d’Albert Pujol.
 
Hi ha temes relacionats amb l’esperanto com la inauguració del local de Lingua Club i la visita del cònsol Aldo Pierantoni, en la Setmana d’Itàlia. Altres instantànies tenen un caire més periodístic, com ara un grup de fotos per a la revista Bages de pageses a la plaça. Va retratar escenes d’oci i de vida social: els sopars del Gremi de Sant Lluc i del Centre Excursionista de la Comarca de Bages (CECB) o les noces d’or i l’homenatge a Josep M. Font. Hi ha la campanya pro beneficència local, les festes estudiantils, de sant Tomàs d’Aquino, de la Creu Roja i la desfilada de carrosses per la festa major. Des del punt de vista de l’esport hi ha imatges de la col·locació de la primera pedra de la piscina coberta i carnets del Club Natació Manresa, i diversos equips de bàsquet, com Martes trece. Un altre dels apartats importants són les fotos d’empresa i d’actes econòmics com el forjador de la Metal·lúrgica Tèxtil, els estands de la Gran Fira Extraordinària de l’Ascensió o la medalla d’or del mèrit al treball al manresà Joaquim Borràs Ferrer, president del Consell d’Administració de la fàbrica Borràs, de filats i teixits de cotó a Castellbell i el Vilar. Les fires de mostres i el Saló de Tardor, les obres d’ampliació del 1958 del recinte industrial de la fàbrica nova de Bertrand Serra, el mercat del Born, Bar Miami, Motos Cantarell, la Societat Anònima de Foneria (SAF), la conferència sindical i visita de l’ambaixador a Pirelli, Tachó, taller del PTV, garatge Astòria, el primer televisor a la casa Codina, la Casa Refrey i l’homenatge al senyor Carbonell.
 
Pel que fa als serveis: la inauguració del Servei Dietètic Infantil, el lliurament d’un aparell de raigs X a l’hospital de Sant Andreu, l’ambulància policlínica, la campanya pro beneficència local, inauguracions de noves instal·lacions a la clínica Sant Josep, l’edifici de les germanetes dels Pobres, amb la nova residència, l’escola de puericultura i les oficines d’Assistència Sanitària Colegial. També va capturar les noves construccions escolars. D’urbanisme, cal esmentar el paisatge urbà arran de la fàbrica Nueva Montaña Quijano, les obres públiques al Pont Vell i els terrenys per a l’Escola d’Arts i Oficis de la Maestria Industrial. També va captar els fenòmens meteorològics com el Passeig i Casa Caritat nevats el 26 de desembre de 1962. De política va fotografiar la visita del general Franco, del governador civil, Eduardo Baeza Alegria, que va inaugurar la segona fase de les cases de l’Ajuntament, popularment de Xocolata, o la visita del príncep Javier de Borbón Parma; la benedicció del banderí de la División Azul i homenatges a Joan Prat, Joan Gallifa i Josep Moll Vall, i dels regidors municipals el 1961. Finalment, es va desplaçar ocasionalment per la comarca amb imatges de la benedicció de la nova campana de Viver, la festa major del Miracle i processó, el mas del Talló, de Castellgalí i la primera pedra de la capella, Abellar de Baix, el túnel a prop de la resclosa de la Séquia a Balsareny, i de Cardona, Solsona i Súria, del 1959.