Nou anys després de la publicació del tema "Manresa, vista pels escriptors", presentem un nou recull de textos literaris ambientats en èpoques i espais diversos de la ciutat. Si en aquella ocasió ens fèiem ressò de la ruta literària elaborada per l’escriptor Llorenç Capdevila, a partir d’una selecció de textos narratius i poètics d’autors locals i d’arreu, entre els segles XVI i l’actualitat, en aquest número reproduïm alguns dels textos recollits en aquell itinerari i en proposem de nous, extrets d’obres literàries aparegudes amb posterioritat.

El número de març de 1998 de la revista publicava el reportatge central de Joan Barbé, que analitzava l’augment del consum de drogues de disseny a la ciutat.

En parlem amb el musicòleg, assagista i crític musical Oriol Pérez, autor de dues novetats recents a l’entorn de dos grans músics: Johann Sebastian Bach i Robert Gerhard.

Manresa, és ben poc sabut, va ser un dels primers municipis catalans a tenir un cos de bombers, fa 170 anys. Potser els dos grans incendis que té documentats la ciutat en les últimes tres centúries van ser una advertència per a la posteritat. Moltes finques del barri Antic, a més, encara conserven la placa corresponent a la façana que garantia l’actuació en cas de foc o qualsevol emergència.

Aquest mes no es farà l’habitual taula rodona al Casino.

Tot i que encara no és possible parlar d’una normalitat plena pel que fa a la presència femenina en els mitjans de comunicació en igualtat d’oportunitats i càrrecs de decisió, tot sembla indicar que hi som més a prop, després d’haver recorregut un camí no gens fàcil.

El número de febrer de 1998 de la revista publicava el reportatge central d’Eva Díez i Laia Olivé, que analitzava l’evolució de les adopcions, cada vegada més freqüents a Manresa, malgrat les traves legals amb què es trobaven les famílies i el fet que calia anar a buscar els infants a països llunyans.

Aquests darrers dies, milers de professionals de la sanitat s’han mobilitzat al carrer per exigir menys càrregues de treball i salaris més dignes. El col·lectiu mèdic encapçalava la vaga, però, al seu costat, i amb encara menys sou, hi havia infermeres, psicòlegs, dentistes... igual de 'precaritzats' i exigits.

Amb la perspectiva de l’any 2024, Manresa es proposa repetir sis dècades després la capitalitat de la sardana. I així com és evident que en aquest temps la ciutat ha canviat, cal dir que la sardana també. El seu indiscutible interès musical o plàstic ara conviu en un entorn diferent i, fins i tot, han aparegut d’altres formes de ballar-la. Perquè molt subtilment el moviment sardanista ha evolucionat i avui és en una nova dimensió que conserva la vigència i l’atractiu. Una sardana menys multitudinària, és cert, però viva, capaç de concebre les propostes més desencotillades. Una sardana que a Manresa compta amb col·lectius prou bregosos, disposats a ballar-la... i fer-la ballar.

Aquest dimecres, 1 de febrer, a dos quarts de vuit del vespre (19.30 h), es farà una taula rodona, dins del cicle "Temes del Pou", sobre "Fer recerca a l’estranger", a la Sala d'Actes del Centre Cultural el Casino.

El número de gener de 1998 de la revista publicava el reportatge central de Joan Barbé i Carles Claret, que analitzava el boom de la construcció a Manresa. Continuava augmentant el parc d’habitatges, per damunt de la demanda real, per causes econòmiques, socials i polítiques.

Dels paisatges, la fesomia, les olors, el clima, les gents, les menges, els racons o els edificis emblemàtics de les grans ciutats del món se n’han escrit, amb més o menys "finezza" literària, rius de tinta. Fàcilment n’ompliríem unes quantes prestatgeries –postades, en diríem molts manresans– de la biblioteca d’Alexandria, la més emblemàtica de l’antiguitat, abans, fins i tot, de l’endinsament en la galàxia Gutenberg

El passat 4 de gener es va fer una conversa, dins del cicle "Temes del Pou", a la Sala d'Actes del Centre Cultural el Casino, sobre: "Mirades literàries de Manresa".

Si torneu per un moment a la portada d'aquest Pou, hi veureu les escales del Puigcardener, allà on comença la història de la ciutat. La foto és una composició de Francesc Rubí i vindria a dir-nos allò de que «tants caps, tants barrets». Però més enllà de les idees particulars de tots els que hi vivim, a Manresa –com a totes les ciutats– hi conviuen una petita col·lecció de tòpics més o menys compartits. Alguns tan inofensius com el que fa referència a les temperatures extremes locals –la cèlebre dita que ens fa oscil·lar entre "Manrússia" i "Manràqueix"– com si a Cardona, Agramunt o Gandesa no patissin la mateixa llei. Després en venen d'altres que es voldrien gairebé exclusius: que si Manresa és fosca, avorrida, bruta, vella o lletja. També insegura. De veritat és així o només són... tòpics?

El número de desembre de 1997 de la revista publicava el reportatge central d’Isabel Luna: "La llei obliga a avortar a Barcelona", que analitzava la problemàtica de les dones manresanes que volien tirar endavant un avortament.

El debat sobre el paper de la dona és de plena actualitat. És recurrent, necessari i, per descomptat, encara hi ha molt camí per córrer amb l’objectiu de corregir visions i principis gravats a foc en milions de cervells occidentals al llarg de centúries.

El passat 7 de desembre es va fer una taula rodona, dins del cicle "Temes del Pou", a la Sala d'Actes del Centre Cultural el Casino, sobre: "Les dones als mitjans de comunicació".

La delegació d’Òmnium del Bages i el Moianès arriba als cinquanta anys de vida amb una mirada retrospectiva cap al passat, per recordar les diferents iniciatives que s’han impulsat al llarg dels anys, però amb l’esperança d’encarar un futur ple de reptes.

De Sant Domènec a la Bonavista hi ha el quilòmetre més popular de la ciutat: el passeig de Pere III. Ara fa un segle era a punt d’arribar a la Bonavista, tot i que, per ser exactes, la seva construcció ja havia començat quaranta anys abans. I encara que des del primer dia el seu trajecte va acollir els establiments, habitatges i despatxos de més prestigi, també és veritat que la presència creixent de tota mena de terrasses o els equipaments culturals més emblemàtics n’han fet un recorregut absolutament popular. Perquè al Passeig tothom hi pot trobar el seu espai: és el més democràtic dels carrers de Manresa. I aquest estiu una mica més, ara que les cadires de la inoblidable Rosita tornen al primer tram, gratuïtament i sense les restriccions de la covid: 275 seients a l’abast de tothom per tal de fer més suportable la canícula.

El número de novembre de 1997 de la revista publicava el reportatge central "L’opció de viure en una residència d’avis", que visitava les residències de la tercera edat a la ciutat, que estaven atapeïdes.

Els temps canvien. I la societat, en el dia a dia accelerat en què vivim, també. Parlars, menjars, aficions, músiques, balls i tradicions es barregen i s’emplenen de matisos. Així, el gresol sobre el qual ara també es recolza la cultura popular i tradicional inexorablement ha d’evolucionar i abordar perspectives noves. Precisament, per continuar sent una cultura "pròpia" i seguir estant viva, a peu de carrer.

El passat 2 de novembre es va fer la taula rodona, dins del cicle "Temes del Pou", a la Sala d'Actes del Centre Cultural el Casino, sobre: "Manresa i la sardana".

El número d’octubre de 1997 de la revista publicava el reportatge central "El Quart Món també viu a Manresa", de Lluïsa Font i Carles Claret, que abordava la situació precària en diversos àmbits ciutadans, com ara l’habitatge i les condicions dels llogaters, les dificultats dels joves o els problemes en el món de la immigració.

Queda un any mal comptat per a les eleccions i el Front Nacional de Catalunya (FNC) ha irromput al panorama polític municipal. A banda de les conseqüències –poques o moltes– en la propera composició del consistori, el cap de llista, Sergi Perramon, fa, entre altres, aquestes afirmacions: «Els partits tradicionals no poden garantir el benestar i la catalanitat», «cal una ciutat amb més convivència» perquè «ha rebut molta població externa inassumible laboralment i culturalment».

El 31 de desembre de 1981 naixia l’empresa municipal Aigües de Manresa SA, que es posava en marxa l’endemà, 1 de gener de 1982, amb els 38 treballadors de l’antiga Junta d’Aigües Potables de Manresa. Quaranta anys després, el creixement i l’evolució tecnològica de l’empresa són indiscutibles.

El passat 5 d’octubre es va fer la taula rodona, dins del cicle "Temes del Pou", a la Sala d'Actes del Centre Cultural el Casino, sobre: "Manresa i els seus tòpics".

A més d’un reportatge sobre el trencament de la coalició IC-AUP, amb l’expulsió i dimissió del regidor d’Ensenyament Toni Casserras, el número de setembre de 1997 de la revista publicava el reportatge central "El transport sanitari espera la reordenació", del periodista Carles Claret, que analitzava el replantejament que el Servei Català de la Salut volia fer per reduir despeses i fer més àgils els transports.

La delegació a Manresa d’Òmnium Cultural va forjar-se una dècada després de la fundació de l’entitat que, tot i estar encapçalada per prohoms catalans "d’ordre", pel sol fet d’erigir-se com a espinguet de la llengua i la cultura del país, des dels inicis va estar sota sospita. Perquè la negror i la misèria de la postguerra havia encetat una etapa de persecucions i censures destinades a anorrear el català com a llengua de cultura, ensenyament i ús corrent.

El passat 7 de setembre es va fer la taula rodona, dins del cicle "Temes del Pou", sobre: "Mig segle d’Òmnium a Manresa", a la Sala d'Actes del Centre Cultural el Casino.

El número d’estiu de 1997 de la revista publicava el reportatge central "Les figures se’n van", del periodista Jordi Finestres, que analitzava el panorama de les entitats esportives de la ciutat.