Aquesta informació es va publicar originalment el 26 de juny de 2025 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Per capturar aquesta transformació, partim de la fotografia aèria
de proximitat de Ramon Creus, que fa més de cinquanta anys que retrata el Bages des de l’aire. Les seves imatges, preses majoritàriament des d’ultralleugers, són una joia documental que combina precisió geogràfica i sensibilitat estètica. En la conversa que acompanya aquest treball, Creus explica com ha viscut, literalment des de l’aire, la metamorfosi del territori. Parla també de l’evolució tècnica del seu mètode: de les primeres càmeres analògiques a les digitals d’alta resolució, dels riscos assumits volant en condicions precàries, sovint sense cap de les infraestructures que avui es consideren mínimes per a la fotografia aèria.
Per completar la comparativa amb el present, utilitzem imatges de Google Earth, una alternativa accessible, legal i immediata a les fotografies fetes amb un dron, que si bé permetria obtenir unes imatges comparables en alçada i inclinació, es fa difícil d’utilitzar pel seguit de requeriments legals i tècnics que comporta. La tecnologia d’imatges de satèl·lit és, en molts sentits, la nova vista a vol d’ocell d’aquest mil·lenni. Permet sobrevolar Manresa des de qualsevol angle i recrear perspectives antigues sense aixecar els peus de terra. La qualitat de la imatge és molt bona i l’accés completament gratuït, tot i que cal remarcar que les imatges de Google s’actualitzen cada cert temps i poden tenir uns mesos d'antiguitat.
Aquest treball no només proposa una lectura visual de la ciutat. És també un homenatge a la mirada persistent i compromesa de Ramon Creus, que ens deixa un llegat fotogràfic insubstituïble per entendre com hem arribat fins aquí.
Ramon Creus, el fotògraf des de l’aire
La imatge aèria del gran llaç fet amb tractors davant del centre penitenciari dels Lledoners durant la concentració de la Unió de Pagesos i les ADF el 21 d’octubre de 2018 és una mostra de la sensibilitat i el sentit d’oortunitat de Ramon Creus com a fotògraf.
Ramon Creus Catot, conegut popularment com a
Tuta, és un fotògraf professional artesenc que ha treballat per a empreses, particulars, institucions, i també per al diari
Regió7 pràcticament des de la seva fundació. Des de fa més de 50 anys, sovint ha fotografiat Montserrat des de diferents perspectives, fet que ha aprofitat per captar tot el Bages, amb les localitats que es trobava: Artés, Sallent, Sant Fruitós de Bages, Manresa, Sant Vicenç de Castellet i Monistrol de Montserrat. Sempre ha tingut una molt bona relació amb els responsables del Camp de Vol del Bages i molt especialment amb els pilots. Des de ben petit li agradava l’aviació. Es va començar a enlairar amb un helicòpter durant una de les cavalcades del reis a Artés, on va aprofitar l’avinentesa per fotografiar cases de pagès i el primer polígon industrial, que li va servir per poder pagar les despeses ocasionades per l’ús de l’aeronau. Tal era el seu entusiasme per l’aviació que el 1991 participa en els Campionats d’Espanya de l’ULM al Camp de Vol del Pla de Bages, que va comptar amb una gran assistència de públic. El 2002 va participar en la Volta Aèria a la Península Ibèrica amb ultralleugers, durant deu dies.
Pel que fa a l’evolució de les màquines i tècniques fotogràfiques emprades, el que més recorda de l’etapa analògica és l’ús dels rodets, que duia a la butxaca mentre estava assegut com podia en una petita cadireta de l’helicòpter. Va aprendre a rebobinar, treure i tancar el rodet en ple vol. Recorda que a causa del vent que feia en alçada havia d’anar vestit amb una granota impermeable, com si fos un esquiador. Va seguir l’evolució des de les càmeres analògiques a les digitals d’alta resolució, que van aparèixer a finals del segle XX i es van consolidar durant el XXI. A diferència d’altres fotògrafs, en va celebrar l’arribada des del primer dia i les marques que més ha fet servir són Nikon, Canon i Minolta, preferentment de mig format, de 4,5 6. El canvi ha estat molt considerable, ja que s’ha passat d’una sensibilitat de 100 i 400 ASA fins a les 25.000 d’ara, un fet que ha millorat la qualitat de les imatges preses en moviment.
Sobre els mitjans utilitzats per volar, ja hem dit que va començar amb l’helicòpter, després amb els globus aerostàtics, amb els quals va tenir el seu primer esglai seriós quan l’aparell va quedar aturat damunt del cementiri “i es va fer un silenci sepulcral”. La idea era arribar al cim del serrat de Montcogul, però no s’aixecava prou i va ser impossible fins i tot arribar als camps. “Cada vegada veia els pins més a prop, i és que anàvem a xocar contra ells”. Va estar tres setmanes afònic a causa del pol·len i sort en va tenir del casc. Aquest va ser el primer avís, però va tenir d'altres contratemps aeris que li han comportat pitjors experiències. En un vol que sortia d’Asunción, al Paraguai, mentre el comandant de vol explicava la ruta a seguir i començava la maniobra d’enlairament, es va començar a encendre el motor esquerre. Van frenar l’aeronau com van poder i, en arribar a la torre de control, van apagar el foc, però no es va fer cap revisió de manteniment. L’aparell va reprendre el vol amb els passatgers ben astorats i
«fins que no vam arribar a Canàries, no ens van fer canviar d’avió
».
El pitjor accident, amb el qual es va fer més mal, va ser amb un ultralleuger prop del camp de vol. Estaven a l’altra banda del parc de l’Agulla anant cap a Santpedor i no volaven prou alt. El motor va començar a fer la perla fins que es va aturar i, en volar tan baix, es van estavellar. El pilot va intentar aterrar en un camp, però “vam topar amb una paret un pam abans de començar el camp, vam tenir mala sort”. Va sortir rebotat uns 400 metres del lloc de l’accident i mentre el buscaven, tot i perdre les ulleres, va fer fotos amb el teleobjectiu. El van portar a la Clínica del doctor Tuneu, on el van atendre d’una fractura a l'estèrnum, set vèrtebres trencades i el llavi partit.
50 anys d'imatges aèries
Les imatges antigues d’aquest reportatge s’han triat d’entre les 72 instantànies que ens ha facilitat Ramon Creus, extretes d’un arxiu digital de més de 3.000.000 de fotografies, que està endreçant per llegar a la biblioteca d’Artés, la seva localitat. Ha buscat les imatges de Manresa que ha captat en una desena de vols que ha fet pel Bages al llarg dels darrers trenta anys i ens ha lliurat les més significatives del terme de la ciutat. D’aquestes, hem triat les que mostraven parts del nucli urbà amb canvis evidents, que ens permetessin comentar la transformació urbana al llarg dels darrers cinquanta anys.
1. La Font dels Capellans el 1975, poc després de la construcció.
És la imatge aèria més antiga que tenim i és de format analògic. S’hi pot veure el barri i els seus voltants des del sud-est en direcció al centre urbà. S’hi veu un enjardinament pobre, amb els arbres plantats de nou, i hi falta la pista poliesportiva coberta i les millores en la urbanització que s’hi han fet durant els anys 90 i el principi del segle actual. Al voltant es veu la zona del Tossal del Coro i el carrer Fra Jacint Coma, que ja estaven edificats, i al fons la zona de la carretera de Vic, amb la nau de la Comercial de Laminados, avui supermercat Consum, la nau antiga de l’Auxiliar Tèxtil Manresana amb la seva xemeneia, i les de les dues alcoholeres, la Manresana i la de cal Cura i la del Forn del Vidre, desapareguda. A l'esquerra s'aprecia la Fàbrica Nova amb tots els edificis.
2. La plaça de l’Ajuntament, la Seu, l’estació del Nord i la Reforma, el 1985.
Es veu el barri antic amb la Seu dominant l’escena, la plaça Major al centre i el Cardener al fons. La Seu té la coberta anterior a la rehabilitació i al seu voltant es veu l’antic parc. En la foto actual s'aprecia el camí dels corrals i la nova ordenació del voltant, en què destaca l'accés a la plaça de la Reforma, que avui és una plaça dura amb espai obert i enjardinat, tot i que l’execució va ser conflictiva i la ciutat n’ha pagat un preu elevat. El 1985 tenia una ordenació clàssica, amb un monòlit dedicat als vencedors de la Guerra Civil. També ha millorat l'accés a la ciutat amb la rotonda i la nova ordenació de la via de Sant Ignasi. El nucli antic conserva una petita part de l’estructura medieval i ha estat objecte de rehabilitacions d’edificis i urbanístiques, sense acabar de quallar. La plaça Major ha canviat d’aspecte, s’ha eliminat l’aparcament i ha passat a ser de vianants. L’estació del Nord s’ha rehabilitat, s’ha pintat de color clar i el voltant s’ha reordenat en part.
3. L’avinguda de les Bases de Manresa i l’escorxador, el juliol de 2000.
A baix a l’esquerra, destaca la zona d’horts regats per la Séquia que ara és el campus d’UManresa, construït els darrers vint anys. Sota aquesta àrea, s’aprecia la rasa de la via de tren de Súria en desús i que ja s’urbanitzava en el primer tram. L’escorxador, que es veu a la dreta, mantenia les naus del sector nord i la doble tanca exterior per on passava el bestiar i estava en desús, després dels anys setanta. Avui dia s’ha rehabilitat com a biblioteca del campus i per a altres usos culturals i aleshores es construïen els edificis del Centre Tecnològic del Bages, amb cobertes planes, que avui allotgen plaques solars. Al centre cal destacar la moderna urbanització del sector de la Font del Gat i l’avinguda de les Bases, amb zones verdes, voreres amples i aparcaments. Feia poc que s’havien enderrocat les naus de la SAF i es construïen els pisos de l’avinguda de les Bases i el carrer Dante. També es veu l’aparcament del Centre Hospitalari. A l’esquerra, els solars que avui conformen el carrer de la Concòrdia.
4. Vista general amb la Salle, els Dolors i la Parada en primer pla, el juliol del 2000.
En primer pla, destaca l’edifici de La Salle Manresa, amb façana vermella, les pistes esportives i el recinte escolar, una presència educativa històrica en aquest sector. Al seu voltant, gairebé tot ha canviat: antigament envoltada de camps, la zona ha estat progressivament absorbida, amb l’obertura de nous carrers, rotondes, blocs d’habitatge i equipaments. El barri de la Parada, que domina el centre de la imatge, existia parcialment, però en la configuració actual predominen els grans blocs residencials, equipaments i espais oberts, fruit del desenvolupament urbanístic dels anys 90 i el 2000. S’ha passat d’una zona agrària a un espai d’urbanització planificat, que combina habitatge, comerç i accessibilitat, i que representa una de les principals direccions de creixement de Manresa al llarg de les últimes dècades. El parc de l’Agulla, que no es veu però és al marge inferior de la imatge, reforça aquesta continuïtat entre oci, natura i esport, en un lloc preservat de la construcció i pulmó de l’anella verda.
5. Els Panyos, la zona del Congost i el pont Nou, el maig de 2000.
Zona esportiva del Congost amb el riu Cardener, el pont Nou medieval i el passeig del Riu, emmarcat per les planes agrícoles i el teló de fons de la serralada de Castelltallat. L’indret ha canviat considerablement respecte de la dècada dels 80, especialment en l’àmbit esportiu i urbanístic. Actualment, el nou estadi del Congost té grades cobertes, gespa artificial i instal·lacions modernes. També ha canviat l’entorn immediat: zones d’aparcament, vials d’accés i espais auxiliars que abans no existien. Al costat, el camp d’atletisme blau, present als anys 80, s’ha actualitzat amb nous equipaments, però li cal un manteniment més regular. A l’altra banda del riu, el barri de Valldaura s’ha densificat notablement amb blocs residencials d’obra vista, fruit de les promocions urbanes del finals del segle passat que minimitzen la impressionant fàbrica dels Panyos, amb murs de paredat que conserven la volumetria allargada original. El que ha canviat fonamentalment és la condició urbana i simbòlica. La barriada ha passat de ser industrial a residencial.
6. De la carretera de Cardona a la plaça de Catalunya, el maig del 2000.
En la imatge es veu algunes zones que no han canviat i altres que s’han urbanitzat. Entre les primeres destaca la carretera de Cardona, amb la caserna de la Guàrdia Civil i les cases de l’
Avecrem de 1958, que oficialment s'anomenen Grup Sant Ignasi de Loiola, amb l’única diferència dels horts que es mantenien al costat del Cardener. Els canvis s’han produït en la urbanització del carrer Martí i Pol i l’entorn de la font de Neptú, l'obertura del carrer dibuixant Vilanova i de les rampes d’accés al parc de la comtessa Ermessenda, una àrea on s’han construït diversos blocs d’habitatges en els terrenys que ocupaven les naus de l’empresa metal·lúrgica Nueva Montaña Quijano, que feia peces d'automòbil i el 1960 va passar a mans d’AUTHI, que fabricava els cotxes de Morris Austin. Un altre canvi és al carrer Prudenci Comellas, amb la urbanització del tram de via estreta fins a la carretera de Cardona i la construcció de nous habitatges en l’espai de la nau de cintes Gatuelles.
7. El sector sud-est, l’agost de 2007.
Observem el centre comercial Carrefour (antic Pryca, obert el 1985) en primer pla, envoltat de grans zones d’aparcament, rotondes i vials, el barri de la Balconada al centre de la imatge, amb el polígon industrial de Bufalvent estenent-se cap a l’horitzó, amb Montserrat presidint el fons del paisatge. Si comparem les dues fotografies, el canvi és considerable en àmbits com l’urbanístic, el comercial i d’infraestructura viària. Les àmplies zones d’aparcament, la rotonda principal i la connexió amb la C-55 són fruit de la planificació urbana de finals dels 80 i 90 per canalitzar l’accés rodat a la ciutat. El barri de la Balconada, polígon d’habitatge social, va créixer i consolidar-se durant els 80, però avui presenta un aspecte més ordenat, amb enjardinaments, renovacions d’edificis i millores en la vialitat, alhora que creixia amb nous blocs, equipaments i vies d’accés. Pel que fa al polígon de Bufalvent, va accelerar el creixement i densificació industrial a partir dels anys 90, que ara comparteix amb la zona residencial de cal Gravat.
8. La Culla, Sant Joan de Déu i les Escodines, l’agost de 2007.
Les dues imatges mostren la zona sud-est de Manresa, amb la casa de la Culla i la residència de la Fundació Sociosanitària d’Althaia, amb la creació del nou hospital de Sant Joan de Déu. L’edificació principal amb façana blanca amb edificis moderns i interconnectats que avancen en forma de terrasses. L’edifici de la Culla, una antiga masia d’origen medieval, es trobava enmig de camps sense urbanitzar. Els darrers anys s’ha municipalitzat i la gestió s’ha atorgat a Aigües de Manresa, que n’ha fet un centre d’interpretació del Parc de la Sèquia. Ha estat rehabilitat i revaloritzat com a espai patrimonial i de divulgació històrica, en un entorn que ha passat de ser perifèric i agrícola a formar part de l’estructura institucional i cultural de la ciutat. Reurbanitzats els voltants, es va reordenar el trànsit, amb els accessos per la rotonda. L’edifici de la Clínica de Sant Josep, bloc rectangular amb teulada vermella, també s’ha integrat dins del sistema Althaia. L’abans desèrtic monestir de Santa Clara ara es veu integrat en el gran vial de la Divina Pastora.
9. El Guix, el Palau Firal, la pujada Roja i els Dolors, l’agost de 2007.
L’antiga partida agrícola del Guix s’ha transformat en un important nus de comunicacions viàries que conforma una de les entrades més importants a la ciutat, tot mantenint part de la seva estructura industrial, ja que l’antiga colònia del Guix ha passat a mans de l’empresa Tous. També acull serveis com el parc de bombers. El faraònic Palau Firal de principis dels anys 80 no va acabar d’assolir els seus objectius, potser per la complicada estructura arquitectònica i ha anat sobrevivint amb diferents activitats. La pujada Roja manté petits i antics habitatges de començaments del segle XX, que ara comparteixen espai amb noves instal·lacions fonamentalment lligades al comerç de l’automòbil i fins i tot amb la mesquita més gran de la ciutat. El barri dels Dolors ha passat a tenir els darrers anys un creixement espectacular i s’ha dividit clarament en dos sectors: el polígon industrial i la zona residencial.
10. El barri vell entre la Seu, el Carme i la via de Sant Ignasi, el març de 2012.
En aquesta imatge del nucli antic es veuen molt pocs canvis, perquè la gran majoria s’havien fet abans, com la urbanització i la construcció de nous habitatges al carrer de la Codinella, la plaça Immaculada, via de Sant Ignasi i carrer Montserrat. A més, també estaven fets el mòdul d’accés posterior de l’edifici de l’Ajuntament, el del pont metàl·lic sobre la via de Sant Ignasi o les reformes de l’hospital de Sant Andreu i de la fàbrica del Salt. La gran novetat de la foto és la desaparició de la Sala Ciutat, abans Loiola, amb la reordenació de la plaça de Sant Ignasi, amb l’aïllament de la capella del Rapte i el mòdul d’accés al Museu del Barroc.
L’evolució de Manresa
Tot i que moltes persones tenen una visió negativa de la ciutat, al llarg de les darreres dècades Manresa és un de les poblacions mitjanes amb més creixement del país i els responsables de l’urbanisme han mirat d’ordenar-lo per mitjà de plans específics. En aquest sentit, cal remarcar la feina d’arquitectes urbanistes com el desaparegut Quico Mestres en la planificació del creixement dels darrers anys, amb un model de ciutat treballat des de les dècades dels 80 i 90 del segle passat. Aquest model va comptar amb un ampli consens ciutadà i dels partits polítics.
Si allarguem la perspectiva des d’uns quaranta anys enrere, es poden distingir dues etapes, una de gran creixement fins a la gran crisi immobiliària del 2007 i una altra d’estancament i paràlisi constructiva, que va deixar víctimes il·lustres amb obres a mig fer en la reforma del recinte de la Fàbrica Nova o en el conjunt d’edificis dels carrers del dibuixant Joan Vilanova i de Miquel Martí i Pol, a l’oest de la ciutat.
Quan s’han tornat a desplegar noves construccions d’habitatges, serveis i infraestructures, com la nova avinguda dels Països Catalans, han comportat una minva de l’històric regadiu de la Séquia, un fenomen habitual en el creixement urbà al llarg de tot el segle XX. D’altra banda, també ha desaparegut una part del patrimoni que identificava Manresa com a ciutat industrial, com es veu a la façana del riu o la via de Sant Ignasi.
En conjunt, es pot dir que Manresa ha crescut força, tot i el període de crisi econòmica, ha millorat els accessos i la qualitat urbana de les zones que s’han pogut reordenar, s’ha augmentat l’espai per als vianants i la quantitat d’espais verds, i s’ha intentat fer un urbanisme més amable per als ciutadans.
