Una visita a la ciutat de les col·leccions desconegudes

Aquí, com arreu, els col·leccionistes són multitud, bé que sovint passen desapercebuts, si més no més enllà del seu entorn familiar o social més proper. El cert és que cap col·lecció és igual a cap altra i totes obeeixen a motivacions personals diverses. Totes tenen en comú, això sí, un punt zero i una passió, a partir dels quals s’acumulen els objectes i els records, entrellaçats en les pàgines d’un àlbum que, amb el pas del temps, esdevé gairebé autobiogràfic. Davant la impossibilitat de donar veu a tothom qui guarda coses (i algunes de tan curioses com enregistraments d’actes culturals i socials, peces de ral·li, capçaleres de premsa internacional...), oferim al lector una mostra diversa i variada de col·leccions.
 

Una pila de violins

Nascut el 1936, Maurici Rossell, fill i net de botiguers d’olives, embotits i pesca salada, amb parada a la plaça Major i comerç al carrer de Sobrerroca, de ben petit va estudiar música i violí, juntament amb el seu germà Joan, al conservatori de música, situat durant els primers anys de la postguerra al mateix carrer Sobrerroca. Recorda amb admiració i agraïment el seu primer mestre de violí: «Es deia Joan Altimira i havia estat violí solista a l’orquestra de Pau Casals, però després de la guerra va quedar marcat com a roig i si va venir a Manresa va ser perquè aquí va trobar-hi un forat. Recordo que de vegades s’enduia alumnes a tocar al Palau de la Música». El Maurici sempre ha alternat la feina a la botiga amb la música: «A diferència del meu germà, que tocava en concerts, esglésies i a la banda municipal, jo feia ballar la gent». La música sempre l’ha acompanyat: «Durant molts anys tocava en els cafès de més anomenada del Passeig: el Mundial i la Gàbia. Hi actuava els dijous els dissabtes i els diumenges. Més endavant feia bolos per la comarca. Sol o acompanyat. Si calia, a més del violí tocava la trompeta. De fet, durant el servei militar, que vaig fer a Manresa, dirigia la banda, on tocava la trompeta i les timbales. Al llarg de més de setanta anys, he actuat en balls i en tota mena d’esdeveniments: comunions, misses, residències d’avis, recepcions d’autoritats...».
 
I ens mostra fotografies amb els prínceps d’Espanya, els presidents Mas i Pujol, el pintor De Soto, el gran Xavier Cugat, amb qui diu que va tocar i de qui té més d’un dibuix amb dedicatòria. Per les seves mans han passat boleros, cançons populars, peces clàssiques... i un munt de violins: «N’he deixat molts i no me n’han tornat cap». Amb tot, calcula que entre els violins que conserva damunt l’armari de l’habitació i els que té guardats a les golfes n’hi ha una trentena. Entre els quals, un mig violí, un violí tres quarts i un violí elèctric. Diu que tots sonen, si bé és veritat que la majoria fa temps que dormen el son dels justos, perquè sempre fa servir el mateix, un W. Barth. El seu fill Ricard, que també va estudiar violí, conserva un violí fabricat a Cremona, el 1701, pel lutier Joseph Guarnerius; un Collin Mezin de 1923, model que va ser premiat a l‘exposició internacional de París el 1900; i un violí bavarès de mitjan segle XIX, amb l’anvers de la caixa cobert amb la imatge de la portalada d’un castell en cuiro repujat. Rossell confessa que “més que col·leccionar, guardo coses”. I aquest és el cas de la majoria d’aquests violins, que va comprar fa més de trenta anys al també músic Ramiro Rius,  que, en retirar-se, li va vendre tots els violins que tenia. I allà s’estan, començant per un George Adam Krattsch vienès de 1814. 
 

Baldufaires

Tant a la Clara Galobart, mestra de la llar d’infants Estel, com al Josep Torras, professor de l’escola Esclat i vinculat al món coral, això de col·leccionar baldufes els ve de lluny. A Galobart el cuquet se li va començar a despertar fa catorze anys, «després de visitar el Museu de la Joguina de Figueres, que té justament una baldufa com a emblema». Va ser a la mateix botiga del Museu on va comprar la primera baldufa, «una de coll llarg, que s’impulsa amb la mà, sense cordill». Del mateix dia en conserva una de minúscula, l’anomenada baldufa de Figueres, que apareix a l’interior d’unes baldufes de xocolata, comercialitzades per les pastisseries de la ciutat com a llaminadures locals típiques. Amb tot, no va ser fins que dies després va descobrir La Carpa de Girona, una botiga de joguines amb un ampli assortiment de baldufes d’arreu del món, que Galobart va engrescar-se a continuar adquirint baldufes. D’aleshores ençà no ha deixat d’anar ampliant la col·lecció, bé sigui comprant-les en botigues (sobretot a La Carpa i a Art Joc de Cardedeu), en fires i mercats (n’hi ha de fabricació artesana, comprades a Sant Pere de Torelló, on hi ha el Museu de Torneria; a la Fira del Segar i Batre de Taradell; al Mercat de Maiol a les Preses) o regalades per amics i coneguts, arran de viatges efectuats a l’estranger. En té del Marroc, Rússia, Tailàndia, França, Alemanya, de fabricades aquí i envernissades a l’Índia. Amb diversitat de formes i dissenys (rodones, amb forma de dau, amb aspecte d’animal o arbre de Nadal...), dimensions (d’un centímetre a un pam), materials (fusta de boix, noguera, olivera; fusta reciclada, vidre, metall, metacrilat, plàstic...) i accionament (amb cordill, llançadora, impuls manual...).
 
 També el Josep Torras en té un bon grapat, que ha anat reunint des de fa almenys trenta anys. «No recordo quina va ser la primera, però sempre m’ha semblat un objecte i un joc màgic». I assenyala que «després d’un dinar amb amics n’hi ha prou que treguis una baldufa que la gent, siguin petits o grans, s’hi agafen». Com Galobart, en té de fabricació artesana i industrial, de bàsiques i de treballades, d’aquí i de fora: EUA, Nova Zelanda, Àfrica, Israel, Turquia, Japó, «un país amb molta tradició»... I és que, segons mana la tradició, per Cap d’any els japonesos solen fer una tirada de koma ( baldufa típica, de forma arrodonida, com una ceba, i ratllada amb colors vius i llampants) per saber com els anirà la salut durant l’any que comença: com més estona balli la baldufa més bona salut els espera.
 
Entre Galobart i Torras sumen més de quatre-centes baldufes, amb exemplars tan curiosos com la baldufa que es capgira sola, la que gira fent bots (gràcies a una petita molla a la punta), la que només balla al capciró d’un dit, la que tot girant sobre un paper va dibuixant amb la punta de carbonet, la que només volta si la bufes, la que xiula mentre volta, la que s’enlaira sense deixar de girar... A banda de constituir una afició, tots dos baldufaires, mestres de professió, fan servir les baldufes com a recurs didàctic. Galobart, a la llar d’infants, en fabrica amb taps de plàstic i paper perquè els nens hi juguin, i Torras n’utilitza amb els seus alumnes més menuts de llenguatge musical: «i així jugant jugant van aprenent». Com a curiositat, destaca que el músic George Bizet, l’autor de Carmen, té una peça titulada precisament La baldufa, una peça per a piano a quatre mans, dins l’obra Jocs de nens. Torras pertany als Amics de la Baldufa, una associació creada per intercanviar informació i coneixements sobre el món d’aquesta joguina tan universal, antiga i màgica. 
   

Beatlemania

És l’admiració per la banda anglesa i, sobretot envers Paul McCartney el que ha impulsat Enric Aloy,  advocat especialitzat en temes de patrimoni, a reunir tota mena de materials relacionats, d’una manera o altra, amb el grup de Liverpool. Per descomptat, en té tota l’obra editada, en diverses edicions i formats (vinils i cedés). També una bibliografia extensíssima en diversos idiomes, que inclou un recull amb les partitures de totes les cançons del Beatles, instrument per instrument; un cançoner amb les lletres creades per Paul McCartney, amb comentaris explicatius, anècdotes i fotos...); edicions d’àlbums de fotos, de dibuixos de Paul McCartney i John Lennon, a més a més de pel·lícules i vídeos de concerts, retalls de diaris i revistes...
   
Recorda haver descobert els Beatles amb catorze anys, estant al Mijac de Crist Rei: «Un dia el Jordi Ribot ens va fer escoltar el disc Abbey Road i em va captivar». Això era el 1977, el grup anglès ja s’havia dissolt, però els seus membres continuaven fent carrera en solitari. El jove Aloy no solament va comprar, així que va poder, els àlbums Blau i Vermell, sinó que, atret especialment per l’obra de Paul McCarney, n’ha col·leccionat tota la discografia, «des d’aquells primers discos que només es trobaven a Andorra fins a la seva darrera producció, McCartney III, un disc enregistrat el 2020, durant el confinament, i en què McCartney toca tots els instruments». A banda de tenir tot el que s’ha editat del beatle simpàtic, com l’anomenava sovint la premsa de l’època, Aloy té una reedició del seu baix elèctric, fabricat per la casa Höfner, i també el disc d’or per Penny Lane (1967): «Sembla que Mc Cartney mai no va anar a recollir-lo». Explica que tant aquesta peça com l’autoretrat en bolígraf de John Lennon va aconseguir-los a través del periodista, crític musical i impulsor del Museu del Rock de Barcelona Jordi Tardà.
   
La beatlemania d’Aloy no es limita a col·leccionar objectes (a part dels esmentats, té autògrafs, una entrada per estrenar de l’última actuació dels Beatles a Nova York, el 23 d’agost de 1966; jocs, joguines, i fins i tot un tatuatge al braç esquerre), sinó que fa deu anys va crear una pàgina de Facebook, intitulada Fans dels Beatles dels PPCC, amb gairebé dos milers de seguidors d’arreu del món: «I és a partir d’aquí que sorgeix la idea de crear un grup de whatsapp entre els superfans de Catalunya i un fanzine en català, El submarí groc». Com a músic diletant, Aloy toca el baix al grup 4CAT, «on fem versions de grups de rock català, però no fem Beatles: als Beatles se’ls ha d’escoltar i aprendre’n». I Aloy, els escolta a casa i els escolta arreu on actuïn els seus membres: «Amb Lennon no vaig ser-hi a temps, George Harrison no feia gires, però a Ringo Star l’he vist en un parell d’ocasions i a Paul MaCartney, unes 25 vegades».  
   

L’home amb més Quixots

Dubto que hi hagi cap altre particular al món tan dotat de Quixots com Pere Ruiz. De les set-centes edicions col·leccionades fins ara, cent vuitanta corresponen a traduccions a 45 llengües, entre les quals l’àrab, l’hebreu, el xinès, l’esperanto, el llatí macarrònic, el braile... A iniciativa del surienc, el Quixot també ha estat traduït al quítxua i publicat per l’Editorial El Comercio, de Perú. Entre les divuit traduccions al català, Ruiz en destaca, a tall de curiositat, una versió en la variant balear, editada a Mallorca el 2005 i efectuada per Josep Maria Casassayas, i una edició de gran format, com a llibre de regal, imprès a Sant Feliu de Guíxols el 1936, pocs mesos abans de l’esclat de la guerra civil, raó per la qual el llibre no va poder ser distribuït ni abans ni després de la contesa, pel fet de ser escrit en català. Ruiz té un dels dos-cents cinquanta exemplars que mai no van ser distribuïts: «Vaig comprar-lo a la vídua d’un republicà exiliat a Mèxic, quan va tornar a Catalunya». Aquesta obra, en versió de Sebastià Sánchez-Juan, consta revisada per Pompeu Fabra i editada per Octavi Viader, editor i impressor guixolenc, que després de la guerra en farà una edició en castellà.
 
La seva dèria pel Quixot, convertida en passió al llarg dels anys, va esclatar «arran de la il·lusió que em va produir quan la meva dona, aleshores la meva xicota, va regalar-me amb divuit anys l’edició del Quijote de Plaza Janés, impresa en paper bíblia, el 1961». Reconeix haver-lo llegit una quinzena de vegades i que fins i tot se n’havia arribat a aprendre capítols de memòria. Ressalta que «en cada lectura hi he descobert aspectes i detalls nous, i això és perquè es tracta d’una obra plena d’enigmes, matisos i valors, fruit d’una mentalitat molt oberta i avançada en el seu temps». Això és el que ha esperonat Ruiz a crear una biblioteca cervantina de mil quatre-cents llibres: «No és col·leccionar per col·leccionar, el que m’interessa, sinó veure quina lectura en fa cada editor i cada traductor en cada moment». La seva biblioteca és oberta als estudiosos i ell mateix ha pronunciat conferències arreu de l’Estat, on ha exposat obres de la seva col·lecció. El 2005, coincidint amb el quart centenari del Quixot, la biblioteca del Casino de Manresa va acollir una gran mostra, que comprenia traduccions, edicions antigues, edicions en miniatura i monumentals, edicions il·lustrades (Dalí, Picasso, Doré), adaptacions infantils...  
 
Ruiz confessa que «de vegades dic que la meva Bíblia és el Quixot, perquè aquí pots trobar-hi missatges de pau, de llibertat, de tolerància, de gratitud, fins i tot d’igualtat de gènere!». De fet, l’admiració i la devoció de Ruiz pel Quixot, Cervantes i els llibres entronca amb una profunda i íntima estimació per les paraules, que l’ha empès a ser un dels palindromistes (un palíndrom és un mot o frase que tant es poden llegir del dret com del revés: amor/roma) més experts i actius del Club Palindromista Internacional, que presideix. Tot això, però, ja són figues d’un altre paner.
   

Hi ha una adaptació simplificada del Quixot, titulada Historia compendiada del Caballero andante Don Quijote de la Mancha y su Escudero Sancho Panza, a cura de Joaquim Bohigas de Argullol, publicada a Manresa per Vinyals Germans, el 1905. 

 

Tot sobre Manresa

Diu Xavier Jovés, aparellador de formació i cap de Protecció Civil de l’Ajuntament fins a la jubilació, que a l’inici col·leccionava totes aquelles antigalles que li queien a les mans: màquines d’escriure, planxes, sifons, material publicitari de Manresa... No va ser fins que un amic li va dir que si volia fer bona feina es dediqués a un sol tema que ho va tenir clar: «Del pare, que va morir amb cinquanta-i-pocs anys, conservava un munt de llibres sobre Manresa». I aquest ha estat el tema que ha centrat i concentrat la seva atenció, «amb l’esperit que no es perdi tot allò que tingui a veure amb la ciutat». No passa setmana que no incorpori nous materials al seu extensíssim arxiu. Explica que «en una època, freqüentava fires i mercats a la recerca de noves descobertes, i els drapaires de Manresa ja coneixien el meu interès, de manera que quan havien buidat un pis o les oficines d’una fàbrica que tancava m’avisaven». I així és com, amb el temps, molta dedicació i perseverança, ha compilat una quantitat diversa i ingent de factures d’indústries i comerços locals. N’hi ha prou amb fer-hi un cop d’ull per adonar-se de l’interès històric, gràfic i social d’aquests documents.
   
El mateix succeeix amb les capçaleres de diaris i revistes publicats a Manresa, des de finals del segle XIX (Diario de Avisos) als nostres dies (Regió7 i El Pou de la gallina). Jovés ha trobat en internet un bon aliat: «Et permet comprar una postal de Manresa a algú que és de Sevilla». I parlant de postals, en té cap a dues mil cinc-centes, totes d’edificis i paisatges de Manresa, si bé els editors o els fotògrafs són d’arreu: «Les tinc classificades per autors, uns 130, i la més antiga és de 1903». I com que res del que passa o hagi passat a Manresa li és aliè, Jovés guarda informació de més de cent cinquanta entitats (culturals, comercials, esportives, sindicals, religioses, gremials, veïnals, montepios...); papers sobre festes i tradicions; els programes i els pregons de les festes majors i de la Llum; invitacions de casaments, recordatoris de primeres comunions i defuncions; paperetes electorals; goigs, medalles, maquetes, pins, banderins... El fet de tenir-ho tot inventariat li facilita la feina a l’hora de fer noves adquisicions, evita duplicacions i, a la vegada, li permet accedir amb comoditat al fons cada vegada que un estudiós s’hi adreça per fer-li una consulta: «M’agrada recopilar informació, gaudir-ne i també compartir-la». Amb tota seguretat, Jovés és qui més informació ha aplegat sobre el músic manresà Manuel Jovés, que a primers del segle passat va triomfar com a autor de tangos a Argentina: «Tenim pendent d’escriure un llibre divulgatiu amb la musicòloga Glòria Ballús». Reconeix que és un projecte il·lusionant, «entre altres raons perquè el músic Jovés i el meu rebesavi eren germans».
   
Aquells llibres heretats del pare han estat l’embrió d’una biblioteca formada per dos milers de volums, tots editats a Manresa o bé que s’hi refereixin. Tant podem trobar-hi una aproximació biogràfica del bandoler Perot Rocaguinarda com la novel·la Gorg blau de Josep Arola, un llibre editat fa quatre dies o un d’imprès el 1607. Fent una ullada a les postades, amb els llibres ordenats per any d’edició, sorprèn constatar que la  majoria van ser publicats entre els anys 1975 i 2000, coincidint amb l’efervescència dels primers anys de l’anomenada transició. 
   

De la col·lecció a l’exposició i la museïtzació

Hi ha col·leccions que, nascudes a partir de la iniciativa privada, demanen un espai per ser exposades al públic d’una manera permanent, atès l’interès etnogràfic, cultural o històric. Seria el cas dels més de 250 aparells de ràdio que Antoni Tarruella, un antic operari de la Companyia Anònima Manresa d’Electricitat, ha reunit i restaurat al llarg dels anys. Totes aquestes emissores de ràdio són anteriors als anys cinquanta del segle passat, funcionen perfectament i n’hi ha de fabricació estatal i estrangera, com el petit receptor alemany que l’any 1938 la casa Telefunken va comercialitzar a preus populars perquè la veu del règim de Hitler arribés a totes les cases. Segons Xavier Tarruella, fill del col·leccionista, la voluntat del seu pare seria cedir aquest fons, inventariat i documentat, a la ciutat perquè en pugui gaudir tothom. Ara mateix tot aquest material es troba guardat en un espai fora del domicili particular, on també resta el petit taller en què Tarruella feia les reparacions: «Per més en mal estat que estigués una ràdio, la restaurava fins a deixar-la com nova, i si li faltaven peces, a Cardedeu dos cops l’any s’hi feia una parada d’accessoris per a col·leccionistes de ràdios». Una de les opcions, suggereix Xavier, consistiria a «incorporar aquesta col·lecció en una exposició més àmplia, tot i que seria desitjable que formés part d’un museu de la ràdio, que també inclogués el fons documental i sonor de Ràdio Manresa, una de les emissores pioneres al nostre país». Malauradament aquest arxiu, si mai va existir, no s’ha conservat.
 
 També l’Associació de Restauradors de Vehicles Antics de Bombers, creada el 2009 i de la qual formen part els bombers Marcel·lí Fons i Ramon Vidal, a més d’altres bombers, en actiu o jubilats,  col·lecciona peces tan valuoses com un Fort T de 1924, un Renault MZ de 1929 i un Chevrolet de 1934, els tres primers vehicles motoritzats dels bombers de Manresa, a banda d’altres vehicles com bombes rurals i urbanes, autoescales automàtiques, unitats de càrrega, un Dogde WC51 cedit pel parc de bombers de Lleida de 1942, un Chevrolet procedent d’Olot (1930) i un helicòpter Bölkow (1983), el primer de què va disposar la Generalitat. Just abans de la pandèmia van acollir i restaurar un carro de bombers de primers del segle XX, amb bomba manual i tracció de sang, cedit per l’Ajuntament de Callús. Fons explica que es tracta de vehicles que, tan bon punt l’administració dona de baixa, en comptes de desballestar-los, l’Associació en valida l’interès històric i patrimonial, i llavors els restaura i conserva: «De primer, els tres vehicles motoritzats els guardàvem a l’edifici de la caserna militar i a l’antic parc de les Mandongueres, als Infants; després, al Parc de Bombers actual i des de fa uns anys, i gràcies a la mediació de Xavier Jovés i Olga Sànchez de l’Ajuntament, en una de les naus de l’antiga fàbrica Pirelli». Fons i Vidal reconeixen que la ubicació actual és provisional, però confien que un dia es faci realitat la promesa formulada per l’exconseller d’Interior, Joan Ignasi Elena, en relació amb la creació del Museu dels Bombers de la Generalitat. Per part de l’Ajuntament, el compromís consisteix a cedir l’equipament on instal·lar-hi el futur museu. Vidal remarca que té tot el sentit que es faci a Manresa, atès que es tracta del parc de bombers més antic de Catalunya (1853), si bé existeix un document que en situa l’origen el 1835, després del de Barcelona (1833). De fet, l’any 2004 ja hi va haver una proposta de creació del Museu del Foc, però les gestions fetes amb l’Ajuntament i la Generalitat no van prosperar. Val a dir que, l’any anterior, amb motiu de la commemoració dels 150 anys d’existència del Cos de Bombers de Manresa, va tenir lloc la primera trobada de cotxes de bombers de Catalunya, amb la presència de més de 40 vehicles i bombes arribats de tot Catalunya.  A més de recuperar i restaurar material i vehicles de bombers, l’Associació participa en activitats culturals i recreatives, bé sigui sumant-se a la cavalcada de reis o participant en rodatges de pel·lícules, tot mantenint-se amb un finançament escàs, però esperançats que «aquesta vegada sí que es concreti l’espai museístic o el parc temàtic del foc i la prevenció».
     
Així que s’entra a Santpedor, venint de Manresa, hi ha l’Exposició de Tractors del Camp. Es tracta d’un equipament privat d’ús cultural, situat en una antiga foneria. Com en el cas dels cotxes de bombers, la ubicació havia de ser provisional. Quan es va obrir, l’any 2000, hi havia la voluntat de traslladar-lo a l’edifici del Sindicat Agrícola, quan l’Ajuntament n’adquirís la propietat, i crear aleshores del Museu dels Tractors i el Vi, ja que el Sindicat comptava també amb un celler. En aquella època, l’Albert Torras encara vivia. Ara se n’ocupa el seu fill Jaume. El seu pare, que havia estat pagès i comercial de maquinària agrària, va començar a recopilar eines del camp i comprar tractors en masies de la comarca, l’any 1975. Durant 25 anys va reunir un centenar de peces, entres eines del camp i la vinya, tractors, motocultors, segadores, trilladores, batedores, motors diversos, miniatures de tractors... En espera de trobar un nou emplaçament més adequat per a la conservació i l’exposició, l’anomenat Museu del Tractor, gestionat pels fills del fundador, és visitable en horaris concertats. Amb la idea de trobar una destinació definitiva a la col·lecció, Torras va associar-se amb Josep Alabern, d’Aigües de Manresa, i Marcel·lí Fons, del Cos de Bombers, i van crear l’Associació Aigua, Terra i Foc, però el projecte no va progressar.
 
Les tres col·leccions esmentades haurien pogut trobar acolliment a l’antiga fàbrica de la colònia Gomis, a Monistrol de Montserrat, si les gestions dutes a terme haguessin reeixit. Segons explica Xavier Perramon, exdirectiu d’Ausa i impulsor de la proposta, «el lloc és ideal: disposa de tres plantes, amb un espai total de 3.000 metres quadrats i l’edifici es troba en un estat de conservació prou digne». Sembla que l’Ajuntament de Monistrol s’hi havia mostrat interessat, però per tirar endavant el projecte primer caldria requalificar el terreny (ara figura com a sòl urbà i s’hauria de reconvertir en industrial) i aconseguir el finançament necessari per comprar la nau. Perramon subratlla la importància de disposar d’un gran espai «perquè els museus tenen més magatzem que peces exposades, i això permet una rotació i un annex per al taller de restauració». D’altra banda, com assenyala Perramon, «no n’hi ha prou amb mostrar les peces, sinó que cal fer un treball de contextualització i enfocar la visita com una experiència immersiva».
Moltes col·leccions, seguint el curs de la vida humana, neixen, creixen i s’esvaeixen. En la mesura que fos possible, caldria que les institucions fossin sensibles a la preservació, el coneixement i la divulgació d’aquells reculls d’objectes que, més enllà del desig particular de qui els ha aplegat, tenen un interès històric, social i cultural per al conjunt de la gent.