Objecció de consciència: quan la desobediència civil va desarmar la mili

Per què brandar un fusell quan es pot brandar una idea? Aquesta pregunta, que avui sembla una obvietat, va ser una declaració de guerra fa mig segle. Els objectors de consciència, joves que es van negar a fer el servei militar obligatori, van desafiar l’ordre establert amb un no que va ressonar més fort que les trompetes de guerra. Rebutjaven el fusell, la guerra i l’uniforme. Rebutjaven un sistema que convertia la violència en obligació i el silenci en complicitat. Aquella revolta no va empunyar espases ni escopetes, sinó la serenor d’una lluita feta des d’una idea concisa: “servei militar, segrest legal”. Semblaven fora de lloc, i alhora eren exactament on volien ser: al punt precís on la desobediència deixava de ser una idea per convertir-se en un acte de transformació. Els objectors no només rebutjaven participar a la mili, sinó que, al principi, proposaven alternatives concretes, treballant en barris humils o promovent activitats de solidaritat.
 

Els manresans pioners

A Manresa, els primers a obrir aquest camí van ser Joan Camisón i Ferran Martínez. «Vam començar a treballar el 1975, fins i tot una mica abans», recorda Camisón. «Molt abans que ens cridessin a files, ja conscienciàvem la gent sobre el que faríem, sensibilitzàvem la població». Van impulsar el primer servei civil de la ciutat al barri de la Mion i un altre en un centre per a persones amb discapacitat anomenat Fraternitat Catòlica de Malalts, a tocar del Pajaril. També van col·laborar amb Ampans, elaborant un cens de les persones amb discapacitat física de la comarca i de les barreres arquitectòniques que patien.
Però més enllà d'ajudar i millorar la societat, aquests tres serveis civils tenien un objectiu essencial: «Abans de la mort de Franco, si algú arribava a un barri i deia que no volia fer la mili, ningú l'entenia. Però si aquella persona treballava pel barri –ensenyant a llegir als adults, per exemple– i després explicava que no feia el servei militar perquè ja servia el poble d'una manera més útil, la gent ho comprenia immediatament», raona Camisón. L'objecció de consciència va tenir un preu alt: Camisón i Martínez van ser empresonats quinze dies a la Model. La Guàrdia Civil els va detenir al centre de persones amb discapacitat del Passeig, on feien el servei civil. «M'havia d'incorporar a la mili l'octubre de 1977, però el 15 d'octubre es va promulgar la llei d'amnistia i vaig sortir de la presó. No ens podien tornar a jutjar, perquè el delicte era anterior i ja havia estat amnistiat».
 
El tercer objector de consciència manresà va ser Josep Oliveras, l'abril de 1978. «No volia matar persones ni fer servir armes», explica. «Volia demostrar que es podia servir la societat sense haver d'anar a aprendre tècniques militars». La seva campanya no pretenia ser un acte de rebel·lia personal, sinó un moviment col·lectiu. «Sabíem que si no explicàvem bé els nostres motius, la població no ens acceptaria». Aquesta estratègia va donar fruits: «Vam aconseguir tenir molta gent conscienciada al nostre costat. Fins i tot l'Ajuntament de Manresa va fer una declaració a favor nostre».

Albert Martí, un altre pioner del moviment, recorda un episodi clau: «Vam organitzar una encadenada a Sant Domènec a principis dels vuitanta. Encara hi passaven cotxes i ens vam encadenar un dissabte a la tarda. La gent passejava, anava de compres, i allà ens tenien, enmig del carrer. Era la culminació d'una setmana de vaga de fam que havíem fet a la parròquia de la Sagrada Família. Abans havíem anat a Crist Rei, però el rector ens va dir que no ens hi deixava tancar».
 
Josep Oliveras i Jordi Majà van passar tres anys anant cada tarda a la biblioteca de la Sagrada Família, el servei civil alternatiu al servei militar que pretenia millorar la formació, la cultura i la igualtat d’oportunitats al barri. Recorden que moltes de les botigues del barri van penjar el cartell que Oliveras va dibuixar i que anunciava l’horari i la ubicació de la biblioteca.

Jordi Majà va ser el quart manresà a objectar d’anar al servei militar: «Jo estava lligat amb la comunitat de l’Arca, fundada per Lanza del Vasto seguint els models gandhians de no-violència, en línia amb el sentiment pacifista i el moviment de no-violència. D’aquí em van venir les ganes i la iniciativa de no participar en el servei militar».
 
Joan Camisón explica que, al principi de tot, ell i Ferran Martínez estaven en un mijac al Casal de Sant Francesc, que portava la parròquia de la Verge de la Mercè. «I d’allà vam marxar i vam muntar un altre grup. És el germen del moviment d’objectors a Manresa». Aleshores, s’organitzaven com a Casal de la Pau, situat primer a l’Era del Firmat, i més endavant a la presó de Manresa, al carrer de Sant Bartomeu 54, on ara hi ha el Casal de les Escodines. A mitjans dels anys vuitanta van crear l’Associació d’Objectors de Consciència a Manresa, al carrer Hospital, 14, que segons el document fundacional de 1985 «es crea amb la finalitat d’aglutinar aquells objectors que volen portar a terme un Servei Civil, basat en opció no violenta i d’educació per la pau. L’A.O.C. vol ser també un mitjà per donar conèixer el que és l’objecció de consciència, mitjançant un treball de sensibilització i difusió d’aquesta realitat dins de la nostra societat, i molt especialment allà on aquest tema pot provocar interès: Mitjans de Comunicacions, Instituts, Associacions.... Una de les nostres tasques prioritàries, ara per ara, serà la de connectar les diferents entitats civils en les que hi pot tenir cabuda l’objector, coordinant-nos amb els diferents sindicats per a treballar conjuntament per aconseguir un Servei Civil que no suposi treure feina a ningú i que respongui a les necessitats reals de la societat».
 

Josep Oliveras especifica que l’Associació d’Objectors de Consciència era el que a l’Estat espanyol es coneixia com el Moviment d’Objectors de Consciència: «El MOC aquí a Catalunya era l’AOC. No era ben bé el mateix, però hi estàvem ajuntats; és a dir, en formàvem part». Joan Camisón afirma que quan es va muntar el grup d’objectors de consciència, «gairebé hi havia més dones que homes. Recordo la Carme Caballol, la Pilar Sala, la Roser Sala... De fet, amb la Pilar Sala i el Francesc Riera de Balsareny, més conegut amb el Puntes, vam anar a Can Serra, el primer servei civil que hi va haver a Catalunya i a l’Estat espanyol».
 

Can Serra

Encara amb el dictador Franco en vida, el 9 de juny de 1975 es va fer una reunió a Montserrat amb la presència del primer objector de l’estat, Pepe Beúnza, el manresà Jesús Viñas, Martí Olivella, Ovidi Bustillo i Guillermo Louis Cereceda. «S’hi va acordar que un grup de joves començaria, el setembre de 1975, el primer servei civil autogestionat de l’Estat, al barri de Can Serra, de l’Hospitalet de Llobregat, on vivia Martí Olivella, en aquells moments amb greus carències en infraestructures i serveis socials», explica Jesús Viñas, nascut a Manresa el 1953. «Només hi vaig viure cinc anys, tot i que els meus avis i posteriorment els meus tres cosins hi han viscut, i encara hi tinc una cosina. Em sento molt vinculat a Manresa perquè de fet he sentit els records vius dels meus pares que hi van passar la joventut i fins a quasi els 40 anys, i dels meus germans grans que hi van passar la infància i la preadolescència», assegura.
 
Explica que, a petició del barri, oferien cursos a l’Escola d’Adults, van començar un Casal d’Avis i una llar d’infants, anomenada Mafaldería, així com un Casal d’Estiu per a les nenes i els nens del barri. Tres mesos després de l’inici del projecte i un mes després de la mort de Franco, la nit del 24 de desembre de 1975, cinc dels objectors de consciència de Can Serra (Jesús Viñas, Vicente Amurgo, Ovidi Bustillo, José Díez, Guillermo Louis Cereceda) van fer públic el document Un camí per a la pau: manifest dels objectors de consciència, que es va llegir en nombroses parròquies. Hi exposaven els motius pels quals no s’incorporarien a files i les tasques que estaven fent al barri, i també la seva voluntat de seguir-hi treballant durant dos anys. La importància d’aquesta declaració conjunta és que per primer cop es presenta un cas col·lectiu en lloc d’un cas individual. Manresa, Bilbao, Madrid, Màlaga, Tarragona, València i Vic són les següents ciutats on cristal·litzen nous serveis civils autogestionats per objectors.
Un mes després de fer pública la seva situació, la nit del 7 al 8 de febrer de 1976 –vigília de la segona gran manifestació per l’amnistia convocada per l’Assemblea de Catalunya–, els objectors de Can Serra van ser detinguts per la Guàrdia Civil i traslladats a la presó militar del castell de Figueres, en unes condicions duríssimes d’internament. Hi va haver nombroses manifestacions de suport arreu. Al cap d’un any, el 1976, ja hi ha un mínim de 285 objectors empresonats.

Aquesta resistència s’aniria estructurant fins a la creació formal del Moviment d’Objecció de Consciència el 1977, tot i que ja duia alguns anys actuant. Així doncs, quan el gener de 1977 es constitueix el MOC i l’AOC, en realitat es tractava de posar nom a quelcom que, de fet, ja existia. Segons les dades presentades pel doctor Carlos Ángel Ordás en la seva tesi doctoral, dos anys després de la constitució del MOC hi havia una trentena de grups amb, aproximadament, 200 objectors en total. L’any 1981 el nombre de grups s’havia duplicat, però la majoria eren petits i poc operatius.

El 30 de juny de 1976 es va decretar un indult parcial per a part dels presos polítics i per a tots els objectors de consciència. El 23 de desembre, el govern d’Adolfo Suárez va aprovar un reial decret regulador de l’objecció per motius religiosos, però imposava un servei cívic sota jurisdicció militar. Setanta-cinc objectors ho van rebutjar. Alguns van ser detinguts, i la resta es van lliurar el 5 de maig de 1977 en diverses ciutats.
 
L’11 de juny de 1977, només quatre dies abans de les primeres eleccions democràtiques després de la dictadura franquista, un centenar de persones van marxar fins al castell de Sant Ferran de Figueres per exigir la llibertat dels onze objectors empresonats, entre ells Jesús Viñas. La marxa va acabar amb 101 detinguts.

La dinàmica de confrontació, empresonaments i mobilitzacions va continuar, i el 17 d’octubre es va publicar al BOE la Llei d’Amnistia que alliberava els presos polítics i donava impunitat als crims de la dictadura. L’amnistia deixava en llibertat dos-cents vint objectors de consciència, com Joan Camisón i Ferran Martínez, però no resolia la situació dels nous objectors, fet que va provocar nous empresonaments.

Davant d’aquesta situació, el ministre de Defensa, Gutiérrez Mellado, va dictar una «ordre interna» –mai publicada al BOE ni al Ministeri de Defensa– que establia que els reclutes que al·leguessin objecció de consciència quedarien en situació d’incorporació ajornada. Això significava que no havien d’incorporar-se immediatament a files, però tampoc no se’ls reconeixia cap dret legal.
 

Incorporació ajornada

Albert Martí es va declarar objector de consciència el 1981: «Al cap de poc de conèixer Ferran Martínez i Joan Camisón, l’Ajuntament de l’època ens va cedir un espai al Casal de les Escodines, que estava en mal estat, però ja vam començar a tenir una activitat social com a moviment d’objectors de consciència”. A finals dels setanta «vam arribar a ser una vintena de persones».
 
Aleshores, en paraules del propi Albert Martí, «ja no hi havia el dictador Franco, però era un franquisme sociològic pitjor que el d’ara». Així que hi havia una dinàmica dins del moviment d’objectors que creava una xarxa de solidaritat: «Si quan anaves a objectar, a certa hora no havies sortit del centre de reclutament i no havies comunicat per telèfon que estaves bé, es començava a preparar tota una moguda de solidaritat i començaven a aparèixer cartells per Catalunya i altres formes de denúncia per donar a conèixer el cas». A Manresa, explica, s’organitzaven amb unes trobades setmanals o quinzenals. «I quan algú es declarava objector –afegeix– organitzàvem el comitè de solidaritat per si passava alguna cosa».

En el seu cas no va ser necessari, ja que al cap d’unes hores d’estar retingut a la Casa de Reclutes el van deixar marxar cap a casa: «Aquell era l’any que a Barcelona es feia la famosa desfilada del 12 d’octubre i com que als aquarteraments estaven ocupats per la desfilada, ens van convocar tots al mercat del Born, que en aquella època era un espai buit. Vaig dir que per motius de consciència em declarava objector i no m’incorporaria. Potser hi havia uns dos mil joves i jo era l’únic objector. Em van enviar a un racó i vaig passar tot el dia allà, fins que em va cridar un sergent i em va donar la cartilla militar. I a l’última pàgina hi havia un segell que deia que, segons el decret del ministre de Defensa Gutiérrez Mellado, consideraven que estava en situació d’incorporació ajornada i que havia d’estar pendent de les autoritats militars per si demanaven els meus serveis».
 
Albert Martí, actual secretari general de la Federació Catalana d’Associacions per la Unesco, descriu aquell impàs com una època d’incertesa. «Sabíem que vivíem en fals», explica, recordant com els objectors no podien obtenir el passaport sense presentar la cartilla militar. Malgrat això, Martí va aconseguir sortir d’Espanya diverses vegades, evitant controls exhaustius a la frontera. «El risc que em vinguessin a detenir a casa sempre hi era», admet, subratllant la precarietat legal de l’època: «No ho podien fer legalment, però eren uns temps en què les legalitats eren molt relatives».

Uns mesos després, un grup d’insubmisos es va presentar a la Casa de Reclutes de Barcelona per lliurar les seves cartilles militars en senyal de protesta. «Vam llançar les cartilles a la porta perquè no les acceptaven. Tot el terra en va quedar ben ple», recorda Martí. Poc després, va rebre la seva cartilla certificada a casa, amb l’advertència de no tornar-la a llençar perquè era un documento básico para la vida. Martí va respondre enviant-la de nou amb una carta certificada, invocant la legislació i la Declaració de Drets Humans. «Mai més me la van tornar a enviar», conclou.

Xavier Olivé afirma que el febrer del 1981 havia de fer la mili a Figueirido, Pontevedra: «Ens van convocar el dia abans per donar-nos el petate, en una caserna de Ciutat Vella, prop de l’Arc de Triomf. Allà van demanar qui tenia alguna cosa a declarar, em sembla que vaig ser l’únic objector, i a la cartilla militar em van posar un segell que deia “prórroga de segunda ” i cap a casa. Encara no estava regulat el servei civil, però ja no ens tocaven gaire els nassos».
 
Lluís de las Heras també va objectar l’any 1981: «Aleshores no era habitual que et tanquessin directament a la presó. Et deien “ya van a oír a hablar de nosotros”. I passava mig any, i un any...». Joan Lluís Santolària també va objectar en aquell moment d’impàs: «Als més veterans l’Estat ens va amnistiar d’aquesta manera, van fer un reset, van posar el comptador a zero. Amb tots els anys que van necessitar per legislar-ho ens havíem acumulat milers de joves objectors a tot l’Estat. Als objectors anteriors a l’aprovació de la Llei Reguladora, que obligava a una Prestació Social Substitutòria, ens van apartar, argumentant la dilació que hi va haver per afrontar-ho. Ja les Corts Franquistes ho havien començat a estudiar, després els Governs de la UCD, i finalment el PSOE, que ho va tramitar amb molta calma. Nosaltres estàvem amb el que es coneixia com a incorporación aplazada».

Tanmateix, Albert Martí matisa que el risc de presó sempre hi era: «Hi havia hagut companys d’altres poblacions que se’ls havien endut al seu destí per la força. Perquè hi havia militars xulos que es passaven pel forro la normativa que havia fet el govern».
 

Prestació Social Substitutòria

El 1984, el Congrés dels Diputats va aprovar una llei que introduïa la figura de l’objector de consciència al servei militar i establia un servei civil de divuit mesos de durada, anomenat Prestació Social Substitutòria (PSS), com a alternativa al servei militar obligatori que en durava dotze. Tot i això, la llei no es va desenvolupar fins al 1988.
 
Els processats van ser amnistiats i van quedar lliures de les seves obligacions militars. Tanmateix, un bon grapat, considerant que la major durada de la PSS penalitzava els objectors, que es tractava de treballs forçats que eliminaven llocs remunerats i que l’objectiu havia de ser la desaparició total del servei militar, va renunciar a l’amnistia i va tornar a quedar en disposició de ser cridat a files.

Xavier Olivé i Joan Lluís Santolària van renunciar a l’objecció i van demanar de tornar a ser candidats per anar a la mili. Expliquen que formava part de l’estratègia d’insubmissió col·lectiva que una part del moviment d’objectors de consciència va desenvolupar aquells anys. És a dir, es van negar tant a incorporar-se a files com a acollir-se a l’amnistia per l’objecció de consciència per poder fer la insubmissió. Tot i això, «no va colar i ho van desestimar».

La negativa a fer el servei militar estava penada pel codi penal militar i formava part de la jurisdicció de l’exèrcit, sent la pena mínima per aquest delicte la d’un any de presó. La negativa a fer la prestació social substitutòria estava penada pel codi penal ordinari amb dos anys, quatre mesos i un dia de presó.

Eduard Fíguls també va objectar en aquell moment de canvi: «Quan es va fer l’amnistia amb la nova llei, van dir, de tots aquests cap enrere: amnistiats. Vam estar pendents bastants anys. En molts llocs no em feien contracte perquè ’com que ets objector, potser demà vas cap a la presó‘. Llavors va començar la insubmissió, perquè molta gent no va acceptar la PSS. Però tenien vint mil objectors i van amnistiar-los a tots per no tenir problemes, perquè tots aquells ja estàvem molt conscienciats».
   

D’objectors a insubmisos

Amb la legalització del servei substitutori, alguns joves van considerar que la seva major durada era una penalització inacceptable i van rebutjar tant el servei militar com la prestació social. Així va sorgir la insubmissió, que es va consolidar el 1989, quan diversos col·lectius van declarar públicament la seva oposició a un tribunal que decidia quins joves podien accedir a l'objecció de consciència.
 
El 20 de febrer de 1989, 57 joves es van presentar a les delegacions del Govern Militar per declarar-se insubmisos i 11 van ser detinguts. Això va iniciar una onada de lliuraments voluntaris que va portar a nombroses detencions. El primer judici militar es va fer el 16 de novembre de 1989, contra Josep Maria Moragriega i Carlos Hinojosa, condemnats a dotze mesos de presó. Però la sentència es va retardar 48 hores, fet que els va permetre passar a la clandestinitat fins al 15 de maig, Dia Internacional de l'Objecció de Consciència, quan es van lliurar enmig d'una gran manifestació a Barcelona.
 

El bumerang de la presó

En l’etapa de la insubmissió van entrar a presó tres persones del Bages: Àngel Parés (Sallent), Jordi Pujol (Manresa) i Toni Francitorra (Sant Salvador de Guardiola).
 
Àngel Parés relata que va estar en recerca i captura bastant temps, «més d’un any, perquè estàvem esperant per aglutinar gent, que fóssim prous per fer una entrega d’insubmisos per pressionar, per demostrar que no érem tres eixelebrats, sinó que érem un moviment ampli». Per això, el 1989 es va presentar al govern militar de Barcelona amb vint joves més: «Quan vam arribar els del Bages van flipar, perquè com que no érem metropolitans i no teníem tant contacte, no sabien res de nosaltres. Del Bages vam baixar tres, el Jacob Montsec, el Pep Pérez i jo. D’aquestes entregues d’insubmisos no n’hi havia cada setmana, però potser n’hi havia cada tres mesos. Després es van intensificar». Té molt clars els records d’aquell dia: «Van anar filtrant: pujaves, declaraves... Quan en vam quedar només cinc, va venir la Policia Nacional i ens va portar a la presó de la Trinitat». Hi va passar setze dies.
 
«En aquell moment –recorda– encara no sabien què fer, els vam agafar molt desprevinguts i els vam desbordar, perquè em volien jutjar pel militar, però em van ficar a la presó pel civil. Tenien un merder important. Anaves a la presó civil, però eres un delinqüent militar». Precisa que el capità Ricardo Izquierdo, jutge togat militar de Barcelona, li va dir que li demanaria «el que posés aquí: ’de 30 años de cárcel a pena de muerte en caso de guerra‘. Però després em va enviar a una presó civil». Des de l’entrada a la presó fins al judici van passar tres anys i escaig, perquè el van jutjar el 1993. Va tenir dues suspensions del judici: «Em demanaven una pena que ja no em suposava entrar a presó, encara que em fiquessin la màxima. Em van posar dos anys de condicional i inhabilitació», detalla, i lamenta que això suposava un perjudici important per a molta gent: «Per a qualsevol relacionada amb l’administració estaves inhabilitat, et limitava qualsevol contracte, fins i tot per ser mestre».
 
El sallentí Àngel Parés també rememora que «quan estava en cerca i captura hi havia un capità que trucava a ma mare. Jo arribava de treballar i la trobava que o em fotia crits o plorava. Perquè el capità que trucava li fotia por. Un dia vaig anar a la caserna del Bruc i li vaig dir que no truqués més. Em va insistir que fes la mili, que em mantindria el mateix destí que m’havia tocat abans, a Berga. “Pero si lo tienes al lado de casa, hombre!”. Va trucar a Madrid i a Saragossa, i va dir que li havien acceptat de mantenir-me el mateix destí. Però, en dir-li que no, em va escridassar. El recordo tirant un llibre molt gros a terra i dient: ’todo esto es tu expediente!’».
 

1993, vagues a secundària

El 7 d’octubre de 1993 es va jutjar a Manresa el jove insubmís Jordi Pujol. Els instituts de la ciutat, aquell dia, van quedar buits, com si un vent de rebel·lia hagués escombrat les aules. L’Assemblea Antimilitarista del Bages havia convocat una vaga de centres d’ensenyament secundari en solidaritat amb el jove antimilitarista. Unes 400 persones es van concentrar davant dels jutjats tallant alguns carrers. Els policies que custodiaven l’edifici mostraven signes de nerviosisme, com si pressentissin que alguna cosa estava a punt de canviar. Tres anys abans, el 1990, no s’havia presentat a files. El van empresonar una setmana a la Trinitat, que va ser suficient perquè el foc de la rebel·lia cremés encara més fort dins seu: «Hi tornaria de totes, totes. Sabíem que en algun moment començarien a detenir la gent i llavors es tractava de fer insuportable la repressió, fer-la costosa».
 
L’ampli rebuig social al servei militar obligatori feia que la repressió judicial, especialment amb penes de presó, tingués un alt cost polític per al govern. La desobediència massiva dificultava la repressió i situava l’executiu en un dilema: empresonar els insubmisos generava rebuig i simpatia social, però no actuar suposava cedir i debilitar l’autoritat estatal. A més, la legalització de l’objecció de consciència contrastava amb la violència fundacional de l’Espanya sorgida del cop militar de 1936. El fet que la Constitució de 1978 no la reconegués com un dret sinó com una simple exempció reflectia el pes de l’exèrcit franquista en la nova democràcia.
 
«Em van posar en recerca i captura –exposa Jordi Pujol– tot i que setmanes enrere havia participat en un lliurament d’insubmisos a Barcelona, però no ho van acceptar, al·legant que s’havia de fer de forma individual i no col·lectiva». Llavors «va venir la Guàrdia Civil un parell de cops a casa, el primer estava dormint i els pares van dir que no hi era, i el segon era fora de casa. No m’amagava, anava a treballar cada dia, però hi va haver un parell o tres de dies en què, expressament, no vaig tornar a dormir a casa. Justament, un d’aquests dies, quan baixava amb el meu 127 amb una veïna cap a Manresa, en un control de carretera, em van parar i em van detenir, em van portar a declarar davant del jutge Izquierdo i em van portar cap a la presó de la Trinitat».
 
 
El dia 7 de gener de 1991 era detingut i traslladat a la presó Model l’insubmís Toni Francitorra: «Em vaig entregar a la Guàrdia Civil. L’endemà del dia de Reis, un dilluns. Portava un temps en cerca i captura, perquè abans havia rebut una citació per anar a declarar i no hi vaig anar. Vaig seguir fent vida normal. Vivia a Sant Salvador de Guardiola i baixava cada dia a Manresa per anar a treballar», afirma.
 
Contextualitza la decisió per la pressió que li generava aquesta situació: «Al Jordi Pujol l’havien detingut en un control de carretera quan baixava de Castellfollit del Boix, per un lloc que jo passava cada dia. Estava a la feina treballant i obrien la porta i ja estava pensant si em venien a buscar. Un temps vaig viure a casa de la Teresa, una amiga de Manresa per no pujar i baixar de casa. Però un dia vaig pensar: ’no puc més‘. I em vaig anar a entregar a la Guàrdia Civil, perquè estava fart d’estar emparanoiat. Com que estava en busca i captura, el primer que fan és ficar-te a la presó. Sabia que als objectors els tenien a la presó una setmana o deu dies i llavors sortien. Hi va haver algun cas que va pringar més, però la immensa majoria d’objectors que entraven a presó era així. Tot i que recordo el cas del Sergi Sol que hi va passar uns quants mesos, abans que jo. Si hagués sabut que pringàvem dos anys, potser hagués preferit continuar vivint emparanoiat. A més, és més interessant que t’entreguis i fer soroll que estar amagat. Vaig estar unes hores a la Guàrdia Civil, va venir la policia militar a buscar-me i cap a Barcelona, a la Model. Hi vaig estar cinc dies i llavors me’n vaig passar deu a la Trinitat».
El jutge, el mateix que als altres dos bagencs empresonats: Ricardo Izquierdo. Per aquesta raó a moltes manifestacions es cridava «Ricardo Izquierdo, eres un cerdo». El judici definitiu, però, li van fer pel civil, i li van demanar una pena que no suposava tornar a entrar a la presó.
 
Els tres insubmisos empresonats en l’època de la insubmissió destaquen el paper que van tenir «Joan Lluís Santolària, Toni Casserras, Joan Borràs... Són els que ens van empènyer i acompanyar. Van fer d’enllaç. Són els que tenien la història i els que s’ho havien treballat d’abans».
 
A més, Adam Majó Garriga recorda que «hi van haver una trentena de judicis dels quals en van sortir condemnes d’alguns anys de presó que no van arribar a fer-se efectives. En alguns casos perquè eren inferiors als dos anys i d’altres perquè el mateix jutge demanava l’indult parcial». Ell mateix va rebre una condemna de dos anys, quatre mesos i un dia de presó, amb petició d’indult parcial per part del mateix jutge recollida a l’escrit de la sentència.
 
El moviment d’insubmissió va ser un clar exemple de desobediència civil i va posar de manifest la determinació de molts joves a defensar els seus principis pacifistes, fins i tot assumint les conseqüències legals que això comportava. En total, es calcula que hi va haver uns cinquanta mil insubmisos a tot l’Estat, dels quals uns quinze mil a Catalunya. El 1990, hi havia més de cent mil objectors de consciència reconeguts oficialment. El 1998, el nombre d’objectors va superar el dels reclutes, amb 144.823 declaracions d’objecció de consciència.

 El 1998, el nombre d’objectors va superar el dels reclutes, amb 144.823 declaracions d’objecció de consciència. 

 

L’empresonament

Entre 1971, quan Pepe Beúnza va ser el primer a rebutjar el servei militar, i 2001, any de la seva abolició, els objectors van sumar prop de mil anys de presó. Entre 1989 i 2001, 1.670 insubmissos van ser empresonats.
 
Toni Francitorra explica que, durant la seva detenció i empresonament, va tenir la sensació que els insubmisos rebien certa protecció: «No va ser com els independentistes detinguts el 92, que els van torturar fins a quasi matar-los». En el seu cas, recorda que, mentre estava sota custòdia de la Guàrdia Civil, el van fer pujar a dinar al bar restaurant en comptes de portar-li el menjar a la cel·la. També afirma que, tot i no rebre un tracte de favor dins la presó, va percebre una certa precaució per part de les autoritats per evitar que prengués mal: «Aquesta gent té suport al carrer i se’ns pot muntar un pollastre i tenir problemes».
 
Àngel Parés relata que sí que hi havia maltractaments, i que semblaven premeditats. Segons ell, des del trasllat en furgoneta fins a l’estada a la presó, el tracte rebut semblava formar part d’una estratègia per desmoralitzar els insubmisos i fer-los explicar a l’exterior la duresa de la seva experiència, amb la intenció de dissuadir altres persones d’evitar el servei militar: «I quan surtis vas explicant que... Millor que aneu a mili».
 

Assemblea Antimilitarista del Bages

Adam Majó concreta que en l’etapa de la insubmissió, a finals dels 80 i principis dels 90, «ens organitzàvem a través de l’Assemblea Antimilitarista del Bages». Tal com diu el nom, era una assemblea i «no tenia estructura interna rígida ni estava legalitzada com a associació». «Ens reuníem una vegada a la setmana –recorda– i allà es compartia informació, es presentaven nous insubmisos i s’organitzaven les accions o activitats».

Toni Francitorra aclareix que «havíem estat al Casal Alimara, al carrer Guimerà, l’edifici on la matinada del 4 de novembre l’extrema dreta va fer esclatar un explosiu que hi va fer estralls. De fet, just la nit abans hi havia dormit jo». Al Casal Alimara l’Assemblea Antimilitarista del Bages compartia edifici amb el Comitè de Solidaritat amb Nicaragua i el de Cuba, el Casal de la Pau, el Moviment Comunista de Catalunya, els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans i l’MDT.

D’aquell període, Jordi Pujol destaca que «gairebé cada setmana hi havia moguda, sinó era pels presos independentistes era per la llengua, o alguna cosa de l’autopista o de la caserna de Rajadell o de l’OTAN. Va ser una època molt intensa». I Àngel Parés rebla el clau: «Jo recordo gent que havia vingut aquí i deia: ’què cony passa a Manresa, que no hi ha ni Déu que foti la mili. De tots els joves que conec de Manresa, no n’hi ha cap que la faci’».
 

Aquesta activitat de l’Assemblea Antimilitarista del Bages va tenir moltes tangents, com les manifestacions que es van fer pels empresonaments. «Quan van detenir el Jordi Pujol –narra Toni Francitorra– vam fer diverses manifestacions, i una va acabar davant de la seu dels Socialistes i van volar quatre pedres i es van trencar quatre vidres. Hi va haver molt escàndol, però molta part de la gent va comprendre la ràbia que expressaven aquelles pedres i que el que era injust era que el Jordi estigués a la presó». Quan el van detenir la manifestació també va acabar davant la seu del PSC, a la carretera de Cardona, on es va fer una barricada amb neumàtics encesos: «El ministre de Defensa era el Narcís Serra, el responsable polític. Els assenyalàvem a ells», remarca Àngel Parés.

Toni Francitorra, però, sosté que «de les manifestacions que ens van organitzar ens en vam assabentar al sortir. Al mateix moment de sortir de la Trinitat n’hi havia dos que estaven dins la presó, però amb règim extern, fent feines a la façana, i em van dir “vaja lio que es va muntar l’altre dia amb la manifestació que van fer per tu”».

Unes de les accions més significatives va ser les múltiples accions de protesta contra l’Oficina de Quintes, ubicada als baixos de l’ajuntament: «En la majoria hi anàvem disfressats i en un ambient clarament lúdic. En una ocasió ens vam endur el rètol de l’Oficina de Quintes i encara deu ser per algun lloc», assegura Adam Majó.

En paraules del propi Majó, l’AAB era «de les més fortes i actives fora de Barcelona». La capital catalana era on gairebé sempre es feien periòdicament les assemblees coordinadores a nivell de Catalunya, i des de l’AAB «acostumàvem a assistir-hi».

Sosté que eren  «una petita minoria, encara que molt determinada. Teníem comprensió social però molt poc suport efectiu, ni per part del teixit associatiu, ni dels partits amb representació parlamentària ni dels mitjans de comunicació. Ara, per exemple, el moviment pel dret a l’habitatge té molta més força, penetració social i suport polític».

Recorda que difonien l’ideari contrari a fer la mili i a favor de la insubmissió amb «octavetes, adhesius, actes públics, murals, pintades, concerts, samarretes reivindicatives, pancartes...». Els mitjans de comunicació, lamenta, «al principi ens ignoraven o ens atacaven quan fèiem alguna acció més contundent. Al final, quan ja es veia que la situació era insostenible i que el servei militar obligatori acabaria caient, el tracte dels mitjans va ser més favorable». En aquest sentit, concreta que no van tenir gaire impacte social: «Pràcticament no vam aparèixer als mitjans de comunicació fins que hi va haver presos i fins que es va plantejar oficialment la supressió de la mili».

Defensa, però, que malgrat la «precarietat dels mitjans i la inexperiència dels participants» el moviment va ser un «èxit esclatant. Érem en el lloc i el moment històric adequats».
 

Xoc generacional

Aquella nova postura va enfrontar-se de vegades amb la de l’objecció, ja que els insubmisos veien el servei substitutori com una forma més de fer-li el joc al poder.
 
Albert Martí recorda com aquesta divisió va marcar profundament el moviment local d’objectors. «La minoria ens vam quedar a favor del servei civil i la gran majoria es van posicionar a favor de la insubmissió», explica. Per als qui donaven suport a  la prestació social substitutòria, aquesta esdevenia «la manera de cobrir mancances socials en el país». No obstant això, aquesta discrepància va provocar una fractura significativa, fins al punt de trencar amistats: «Hi va haver gent que va deixar de parlar amb els altres després d’anys de lluita conjunta. En aquest món som tan bèsties que som capaços, per idees, de trencar relacions humanes. Personalment ho vaig veure molt malament».
 
 
Per a Adam Majó, la insubmissió era una extensió radical de l’objecció: «Els insubmisos sempre ens vam considerar objectors que no volíem fer tampoc la prestació social substitutòria», denuncia, argumentant que era una forma de «treball obligatori» que no qüestionava el sistema militar. En la mateixa línia, Toni Francitorra recorda amb desgrat aquells qui van acceptar la llei d’objecció i defensaven el servei civil: «En aquell moment ens fotia ràbia».
 
Els insubmisos no es van quedar de braços plegats i van fer diverses accions per pressionar les entitats que acceptaven objectors perquè es neguessin a participar en el sistema. Un dels moments culminants d’aquesta estratègia va ser un concert a la Pista Castell, on una gran pancarta es manifestava clarament contra el servei civil i la prestació social substitutòria.
 
No obstant això, el servei civil també va tenir els seus defensors. Amics de la Unesco de Manresa, per exemple, es va convertir en una entitat prestadora de servei civil, com explica Albert Martí: «El nucli fundador el formaven tres o quatre objectors de consciència i altra gent. L’entitat es va donar d’alta per acollir objectors que volguessin fer el servei civil amb nosaltres».
 
Aquesta tensió entre objecció i insubmissió no va ser exclusiva de Manresa. Joan Camisón destaca que «si no haguéssim existit els objectors, no haurien existit els insubmisos». Segons ell, ser insubmís es va convertir en una opció més senzilla a mesura que el moviment creixia: «Quan ho vam començar nosaltres, hi havia molts més problemes».
 
Josep Oliveras, per la seva banda, posa en context històric aquesta evolució: «Quan la repressió és forta, la gent tendeix a optar per vies intermèdies, com el servei civil. Però quan la repressió afluixa, sorgeixen noves formes de resistència, com la insubmissió».
 
Tot i això, les dues visions conflueixen en l’opinió que, malgrat acabar-se el servei militar obligatori, no es va acabar de complir el seu objectiu final: «Nosaltres volíem que es suprimissin els exèrcits i es va suprimir la mili», coincideixen tots ells. De fet, Adam Majó ho exemplifica amb el nom, que en aquest cas sí que fa la cosa: «No érem l’Assemblea Anti-Mili, érem l’Assemblea Anti-Militarista».
 

Tipus de desobediència

Xavier Rius Sant classificava el 1988 sis tipus d’oposició a la mili: l’objecció religiosa; la conjuntural o selectiva; per motius ètics, morals o filosòfics; per motius pràctics o personals; l’objecció política no violenta, i l’objecció no violenta. Al llibre La objeción de conciencia. Motivaciones, historia y legislación actual alertava, però, que classificar sovint és simplificar i que només un col·lectiu, els Testimonis de Jehovà, s’identificaria en un sol dels apartats.
 
Joan Camisón ho exemplifica amb el cas de Joan Borràs: «Era d’ERC i tenia molt clar que agafaria les armes per matar qui fos que ataqués a Catalunya, i que no volia servir l’exèrcit espanyol. Però com que el primer que s’havia d'aconseguir era l'objecció de consciència, participava en les accions de no-violència». Jordi Pujol també està d’acord amb aquesta transversalitat i defensa que no hi ha un sol motiu, sinó que s’entrellacen diverses causes, com l’antimilitarisme i el sentiment catalanista.
 

Entorn familiar

Més enllà de la lluita col·lectiva, l’objecció de consciència també va tenir un fort impacte en l’àmbit familiar. Albert Martí recorda que a casa seva es va viure la situació amb «una certa calma tensa». El seu germà gran també es va declarar objector i tampoc va anar a la presó. Martí destaca que el seu pare, exempt del servei militar per ser fill de vídua, tenia una cultura antimilitarista: «Sense saber-ho, teníem un ambient molt antifranquista a casa».
 
L’escoltisme també va jugar un paper important en la seva formació, tot i que el pare no veia amb bons ulls els uniformes dels escoltes: «Deia: “Això és militar, coi, aneu als escoltes a pujar muntanyes, però no us vestiu d’aquesta manera”». Quan els coneguts li preguntaven per la decisió dels seus fills, ell responia en to de broma: «No, és que els han declarat inútils per excés de vista». Tanmateix, no tots els objectors van trobar suport a casa. Martí recorda el cas d’un company que va amagar la seva decisió fins a l’últim moment. «Va participar a la vaga de fam i els seus pares se’n van assabentar quan ens vam encadenar a Sant Domènec».

Àngel Parés, un altre objector, explica com la seva família inicialment estava preocupada per la seva decisió i que qui més el va marcar políticament va ser el seu avi, amb històries de l’època de la guerra. No obstant això, el seu pare es va tranquil·litzar quan va veure pintades a les parets donant-li suport: «Va veure que hi havia un suport social al darrere». La família es va calmar quan van conèixer el seu entorn i van veure que «no eren radicals, sinó persones comunes, inclosos pares d’altres insubmisos com Jordi Pujol». També destaca el paper de les mobilitzacions, com la manifestació a Sallent, on hi havia unes tres-centes persones, i el tall de carretera durant la protesta pel seu empresonament.
Toni Francitorra va viure una experiència diferent. «A casa meva em deien “vés a la mili que això acabarà malament”», recorda. «I jo els deia, “no, que som trenta insubmisos i no hi ha entrat ningú”. Perquè estadísticament era així, la gran majoria no entrava a la presó. Però a mi em va tocar i se’m va desmuntar el discurs. Era aleatori. També és cert que depenia de la zona, perquè a Pamplona algú va estar-hi més d’un mes. I la família és qui ho passa pitjor, perquè s’han de fer un fart de viatges amunt avall, reunions...», conclou.

Adam Majó explica que el paper que van tenir les famílies dels objectors i insubmisos va ser, en general, de suport i comprensió totals, tot i que matisa que «sense implicar-se directament a l’AAB, que tenia un perfil molt juvenil i radical». Precisa que en alguns casos «no ho veien clar, perquè tenien por pel que podia passar», però «en general ningú pensava que anar a la mili fos una bona experiència: La consciència social que la mili era una pèrdua de temps estava molt estesa. També ho estava, però, la idea que, com que s’havia fet sempre, no t’hi podies negar».
 

Dels testimonis de Jehovà a Pepe Beúnza

El precedent immediat del moviment d’objecció modern va ser Pepe Beúnza, que el 1971 es va convertir en el primer objector de consciència a ser empresonat per motius ideològics. Fins aleshores, la majoria d’objectors eren Testimonis de Jehovà, que rebutjaven el servei militar per motius de fe. Creien que participar en activitats militars contradeia els seus principis religiosos: el respecte absolut a la vida humana i la neutralitat política. Uns mil testimonis de Jehovà van ser empresonats per negar-se a fer la mili entre els anys 1954 i 1977.

Ja durant la Guerra Civil el testimoni de Jehovà Antonio Gargallo Mejía va ser afusellat en negar-se a ingressar a l’exèrcit colpista. El primer objector de consciència empresonat per la dictadura va ser el català Enric Roca Arteu, que el 1956 va negar-se a fer el servei militar i va passar més de quatre anys a la presó. Al cap de poc, el 1958, Jesús Martín Nohales, també testimoni de Jehovà, va rebutjar empunyar armes i fer el servei militar a Melilla, fet que li va valer una condemna de vint-i-tres anys de presó, dels quals en va complir sis. El 1954, el català Juan Sirera Bel, també testimoni de Jehovà, s’havia negat a prendre part fins i tot en els serveis de cuina, afirmant que no col·laboraria en cap activitat que tingués a veure amb el servei militar. El règim franquista, poc acostumat que algú invoqués el dret en nom de la seva consciència, el va declarar «inútil total» a causa d’un «patiment esquizofrènic d’evolució crònica i permanent».
 
L’objector de consciència al servei militar era castigat a una pena de presó militar que oscil·lava entre els sis mesos i un dia i els sis anys. Però un cop complert el temps de la pena privativa de llibertat, no quedaven exempts del servei militar, sinó que els tornaven a cridar a files, i si tornaven a negar-s’hi incorrien una altra vegada en el mateix delicte de desobediència, i per segona vegada eren encausats i condemnats; i així successivament, fins que complien els trenta-vuit anys, edat en què es passava a la situació de llicència absoluta.

Un altre testimoni de Jehovà, el barceloní Albert Contijoch Berenguer, va entrar a la presó el 1959 i s’hi va estar onze anys. Al llibre La objeción de conciencia. Motivación histórica y legislación, el periodista Xavier Rius Sant recull com «Contijoch recorda el cas de diversos companys seus destinats a fer el servei militar a Lleida, que van ser torturats per forçar-los a fer la mili. Molts van ser apallissats i fins i tot amenaçats de violació si es negaven a fer serveis auxiliars». El mateix Contijoch va patir nombroses pallisses i tractes inhumans i degradants, com quan va romandre quaranta-cinc dies en calçotets al calabós de Palma de Mallorca perquè li havien pres la roba civil. Rius Sant escriu que un dels casos més horripilants es va donar el 1964, quan el testimoni de Jehovà Juan Tomás Goparra, «després de rebre diverses pallisses, va ser lligat despullat a terra de la quadra, deixant anar després les mules, a les quals s’atiava perquè el trepitgessin». Entre els anys 1950 i 1970 van ser empresonats més de mil joves testimonis de Jehovà per objectar al servei militar.

El cas de Pepe Beúnza va marcar un punt d’inflexió perquè, per primera vegada, l’objecció es va plantejar des d’un marc polític, pacifista i no religiós. Ell mateix ho explicava davant el jutge militar en el consell de guerra que el va jutjar a València, el 23 d’abril del 1971: «Soc catòlic, però em sembla equivocat al·legar aquest motiu quan al meu país els bisbes tenen graduacions i honors militars i presideixen les desfilades... Crec millor plantejar-ho per motius ètics. Soc no-violent i considero que la història té prou experiència de les conseqüències desastroses de la violència perquè ens sentim obligats a experimentar altres vies de canvi social...».
   

1971, l’any de l’impuls

El gest de Pepe Beúnza, que va objectar el gener de 1971, va tenir una profunda repercussió social, i, ben aviat, va ser seguit per altres joves catòlics. Ho va fer Jordi Agulló, un militant de la Joventut Obrera Catòlica d’Alcoi, que va crear el seu propi grup de suport a l’objecció de consciència i va objectar el 10 de maig de 1971. El mateix any ho va fer també el barceloní Joan Guzmán Salvador, un cap instructor que, després de set mesos de mili, va fer la primera objecció sobrevinguda de la història del moviment d’objectors de consciència. I, finalment, el reusenc Víctor Boj, que ho va fer per motius més religiosos que pacifistes i de forma aïllada, actuant pràcticament en solitari, per la qual cosa el seu cas no va ser conegut fins mesos després.

Poc després, el procurador a les Corts franquistes Blas Piñar va afirmar que «l’actitud humil dels testimonis de Jehovà es converteix en els catòlics en una actitud subversiva».

Des del moment en què Beúnza va entrar a la presó, es va iniciar una intensa campanya estatal i internacional per demanar-ne la llibertat i, per extensió, la de tots els objectors de consciència al servei militar empresonats. Entre les nombroses manifestacions destaquen les que es van fer a Nova York, París i Londres, i la marxa de més de set-centes persones que, començant a Ginebra el 21 de febrer, havia de finalitzar a la presó de València. Tot i que l’11 d’abril, a la frontera, va ser dissolta per la Guàrdia Civil, que va detenir els participants espanyols i va impedir el pas als altres. L’objectiu de cridar l’atenció de l’opinió pública internacional ja s’havia aconseguit.

El 23 de abril, durant el consell de guerra, hi va haver accions de solidaritat a València, amb una vaga de fam de dotze persones de diversos països. Es va fer un cartell en set idiomes amb una foto de Pepe Beúnza tocant la flauta i van aconseguir que la cantant estatunidenca Joan Báez donés suport públic i econòmic a la campanya, llegint als concerts la carta que Pepe Beúnza havia enviat al capità general de València.

Quan Pepe Beúnza va acabar de complir la condemna de quinze mesos de presó, va rebre l’ordre de fer el servei militar, però en comptes de fer-ho, va organitzar un servei civil alternatiu a la mili, al barri d’Orriols, a València. En un nou consell de guerra, acusat de deserció, va ser condemnat a un altre any de presó i a passar per l’escamot disciplinari del Sàhara, on va estar quinze mesos més. El seu empresonament va inspirar una campanya internacional de suport, i el 1975, ja en llibertat, es va traslladar a Catalunya per organitzar el grup d’objectors de Can Serra, un servei civil autogestionat.