Manresa no s’escapa de l’escalfament global

La coincidència entre la important secada que estem patint des de fa tres anys i les notícies alarmants que van sortint de tant en tant sobre els efectes del canvi climàtic han posat en un primer pla la preocupació pels temes meteorològics. Fins fa poc més d’un segle, en una època on encara la majoria de la població es dedicava a activitats del sector primari, la preocupació per la meteorologia venia del fet que d’ella en depenia, en bona part, la quantitat d’aliments de què es disposaria per passar l’any.
 
Actualment al nostre país, pel que fa a l’alimentació, ja no depenem tant de les incidències meteorològiques, però l’actual secada ens ha fet adonar que el proveïment de l’aigua que ens surt per l’aixeta de casa pot perillar, mentre que l’augment de les temperatures mitjanes incrementa els índexs de mortalitat i té més incidència del que ens imaginàvem sobre la nostra salut. L’evolució del clima s’ha convertit en una de les preocupacions socials actuals. En aquest reportatge aportem també les dades recollides pel meteoròleg Eloi Cordomí sobre quina podria ser l’evolució de la climatologia de la nostra ciutat.

 El clima de Manresa, que a finals dels segle XX era subhumit, ha passat a ser sec el segle XXI 

 

Abans feia més fred

I, sí, és veritat que abans feia més fred a la nostra ciutat. Això és el que constaten els registres meteorològics que ens diuen que fa 50 o 60 anys les temperatures mitjanes anuals eren uns 2 graus per sota de les actuals, una diferència que pot semblar poc important, però que és molt significativa si pensem que 6 graus de diferència en les temperatures mitjanes poden marcar la diferència entre una època glacial i una altra d’interglacial.
 

El paradigma del fred, per als manresans d’una certa edat, són les dates de 1956, 1962, 1971 i 1985. El mes de febrer de 1956 va glaçar gairebé tot el mes sencer;  diversos dies es va arribar a temperatures entre 10 ºC i 12 ºC sota zero i a una mínima de 16 ºC sota zero a l’observatori de Puigterrà, per tota la ciutat hi havia canonades trencades pel gel i caramells de glaç; sis anys després, el Nadal de 1962, es va produir la nevada del segle, amb un gruix de neu entre 60 i 80 cm –segons els llocs–, que va fer l’alegria de grans i petits malgrat la interrupció de les comunicacions i les dificultats en el proveïment d’aliments; a més a més, el 28 de desembre es va arribar a 19 ºC sota zero i el Cardener va quedar totalment glaçat.
 
A finals de desembre de 1970 va fer una important nevada a Manresa, entre 25 i 35 cm de gruix, segons els llocs, seguida d’una entrada d’aire fred continental que va provocar que els tres primers dies de gener de 1971 la nostra ciutat estigués sota zero durant 60 hores seguides i que s’arribés a una mínima absoluta de 20 ºC sota zero, amb el Cardener glaçat de banda a banda i alguns arriscats patinadors que volien comprovar-ne la consistència del gel. Catorze anys més tard, el gener de 1985, es van produir dues nevades i una onada de fred en què es va arribar a 17 ºC sota zero, però el més  excepcional va ser que a Manresa vam estar sota zero deu dies seguits durant les vint-i-quatre hores del dia; aquest gelor siberiana va fer petar moltes calderes de calefacció i canonades d’aigua; força gent havia d’anar per dins casa seva amb una manta a sobre, sense aigua ni calefacció.
 
En els gairebé quaranta anys transcorreguts després de la gran fredorada de 1985, a Manresa no s’ha tornat a produir un episodi de fred comparable i, des d’aleshores, excepte el desembre de 2001, en què es va arribar a 11 ºC sota zero, no hem tornat mai més a baixar de 10 ºC sota zero de mínima. Per tant, és veritat que els manresans més joves de quaranta anys no han arribat a conèixer el fred intens que vam patir els d’edats més granades.
 

Ara fa més calor

La meteorologia manresana no ha canviat en els darrers quaranta anys només per la desaparició de les grans fredorades sinó que també han variat tot d’altres aspectes seguint la pauta climàtica d’escalfament global que s’està produint a tot el país.
 
Una conseqüència directa de la disminució del fred és la reducció dels dies de l’any en què es produeixen glaçades: hem passat dels 75 dies de mínimes sota zero que hi havia a la segona meitat del segle XX a una mitjana anual de 42 dies de glaçada en el període 2007-2023 però, si observem només els darrers nou anys, la mitjana de dies de glaçada ha disminuït a 35. En un període relativament curt de temps, els dies amb temperatures sota zero s’han reduït quasi a la meitat.
 
La quantitat de nevades per any, però, no ha disminuït: la mitjana entre 2007-2023 és d’1’5 dies amb neu per any, pràcticament igual a la segona meitat del segle XX. De tota manera, en els darrers nou anys, la mitjana ha baixat a 0’7 dies de neu per any i sembla que cada vegada aquest fenomen atmosfèric és més difícil d’observar a la nostra ciutat perquè hem passat tres anys -2020, 2021 i 2022- sense veure ni una volva de neu, mentre que el 2023 va nevar un sol dia. De tota manera, cal relativitzar aquesta dada perquè en aquestes dates s’inicia la gran secada en què vivim i també han disminuït els dies amb precipitacions aquoses. La darrera nevada una mica important -9 o 10 cm de gruix- es va produir el 27 de febrer de 2018 però l’última nevada amb cara i ulls, d’un pam de gruix, es va succeir el 8 de març de 2010, ja fa més de 14 anys!
  De la mateixa manera que el fred ha anat disminuint clarament en els anys que portem del segle XXI, tothom està d’acord que els dies de calor han anat augmentant. El rècord de temperatura màxima, a Manresa, continuen essent els 42,5 ºC a què es va arribar l’agost de 1987 i el juliol de 1994. Pel que fa a la temperatura màxima absoluta encara no hem batut el rècord d’aquests dos anys del segle passat, però sí que han anat augmentant els dies calorosos: entre 2015 i 2023 s’ha enregistrat una mitjana de 18’3 dies a l’any amb temperatures superiors als 35 ºC (més del doble dels que hi havia a la segona meitat del segle XX), mentre que les nits tropicals (dies en què el termòmetre no baixa de 20 ºC) han arribat a una mitjana de 15’8 per any, quan fa quaranta anys eren un fenomen anecdòtic. Això fa que, el juliol i l’agost, ja ens comencem a trobar amb un nombre considerable de dies en què, al migdia, cau un bat de sol que estavella les pedres, mentre que a la nit costa dormir a causa de la calor. L’experiència directa de molta gent i les dades termomètriques indiquen que, progressivament, els estius van fent-se més llargs i pesats de passar a Manresa.
 
Si mirem la taula que ens indica la diferència entre la mitjana de les temperatures màximes mensuals del període 2000-2023 respecte del període 1950-1979, veurem que l’època de l’any que han augmentat més és a l’estiu; per tant, és cert que aquesta estació de l’any cada vegada es més difícilment suportable a causa de la calor. La mitjana de les temperatures màximes del mes d’octubre també ha augmentat força el segle actual, i ha deixat de ser el típic mes fresquet de tardor per tornar-se menys plujós i més càlid. El record de la gent més gran indica que fa mig segle, a principis de setembre, calia posar-se alguna cosa de màniga llarga a les nits i que, a l’octubre, ja calia portar jaqueta o un jersei. Ara és freqüent poder anar amb màniga curta des de mig abril fins a les portes de l’octubre; fins i tot s’han incrementat els mesos d’octubre, en què la temperatura màxima, algun dia, encara arriba als 30 ºC.

És cert que l'estiu cada vegada és més difícilment suportable a causa de la calor. 

 
La sensació que tenim els darrers anys és que els dies amb una temperatura estival se’ns han allargat des de mig maig fins a mig octubre, com si l’estiu s’hagués l’eixamplat i hagués escurçat els dies de primavera i els dies de tardor; els mateixos botiguers es queixen que les vendes de la roba d’entretemps han disminuït perquè en pocs dies es passa de l’hivern a la calor. Aquest augment dels dies calorosos afecta totes les activitats de la vida diària, però es detecta especialment a les aules d’ensenyament primari i secundari on, els mesos de juny i setembre, costa de fer les classes amb normalitat a causa de la incomoditat que significa treballar a temperatures que poden sobrepassar els 30 ºC.
 

Cada vegada plou menys a Manresa?

Pel que fa a les precipitacions, es fa difícil d’establir un patró a causa de la seva extrema variabilitat. Dins l’actual segle s’ha registrat l’any amb menys precipitacions a Manresa des de 1930, data des de quan n’hi ha registres fiables: va ser l’any 2015, en què només van caure 260 mm de precipitacions, una quantitat digna quasi d’un clima desèrtic. Tres anys després, l’any 2018, les precipitacions van ser de 799 mm, el màxim registrat fins ara dins l’actual segle. Els darrers tres anys, dins el context de la important secada que estem vivint, cap any hem arribat als 400 mm, un nivell de precipitacions que correspondria a un clima estepari.
Si observem les mitjanes decennals de les precipitacions que s’han produït a Manresa els darrers 90 anys, és cert que s’hi observa una disminució en les quantitats caigudes. Si mesurem només les precipitacions caigudes entre 2009 i 2023, la mitjana arribaria a caure a 513 mm anuals. En tot cas, els manresans que tenen més de 60 anys, que recorden les precipitacions que hi havia durant la seva infantesa o joventut els anys quaranta, cinquanta i seixanta del segle passat, tenen tota la raó quan afirmen que ara a Manresa no hi plou tant. Sembla com si les precipitacions també fossin més escasses i concentrades en dies determinats, separats per períodes més llargs en què no cau ni una gota, seguint la pauta general del canvi climàtic que s’està produint en el clima mediterrani.
 
Encara que, en general, a Manresa les estacions de l’any en què hi plou més continuen sent la primavera i a la tardor, la distribució general de les precipitacions segons els mesos de l’any ha sofert petits canvis. D’entrada, les estacions de l’any més seques –estiu i hivern– encara ho són més ara. El mes de desembre és bastant més eixut que no era el segle passat i el mateix els ha passat als mesos de maig i setembre que, els darrers anys, han deixat de ser els típics mesos plujosos que eren abans.
 
L’augment de les temperatures i la disminució de les precipitacions han fet que no solament sigui més important la secada estival, sinó que hagin augmentat els mesos amb dèficit de precipitacions. Si el segle passat l’únic mes amb dèficit d’aigua era el juliol, ara es troben en aquesta situació el juny, el juliol i l’agost.
 

Cap on va el clima de Manresa

Segons la classificació dels climes de Catalunya que dona el Servei Meteorològic de Catalunya, el clima de Manresa, que a finals dels segle XX era subhumit, ha passat a ser sec el segle XXI. Manresa, actualment, té un clima mediterrani continental sec amb un hivern no gaire fred, per damunt de 6 ºC de mitjana, un estiu càlid amb tres mesos de secada i una amplitud tèrmica de 19,4 ºC. El contrast entre la mitjana de les temperatures mínimes i la mitjana de les temperatures màximes continua sent molt semblant al que hi havia perquè les mínimes són més suaus, però les màximes també han augmentat.
 
En una interessant xerrada que el meteoròleg Eloi Cordomí va fer en el marc d’unes jornades de formació de l’Escola Agrària de Manresa, va presentar un estudi sobre la possible evolució del clima de la nostra ciutat de cara a mitjan segle XXI. En aquest estudi es preveuen dos escenaris per a l’any 2050: un de moderat, considerant que continuaran la tendència a l’augment de les temperatures mitjanes anuals i a la disminució de les precipitacions, i un d’extrem en què aquests dos canvis serien molt més ràpids i accentuats.
 
En aquesta prospectiva sobre el clima de Manresa es preveu que les precipitacions baixarien per sota del llindar de 500 mm anuals i continuaria l’augment de les temperatures, amb unes màximes encara més extremes a l’estiu i bastant menys fred a l’hivern. Per posar una exemple del que significarien a la pràctica aquestes previsions climàtiques, Eloi Cordomí va afirmar que si es complís l’escenari moderat, Manresa tindria el 2050 un clima amb unes característiques similars a les del clima que té ara Móra d’Ebre, mentre que si s’arribés a un escenari extrem, Manresa tindria un clima semblant al que té actualment Badajoz. Aquesta tendència concorda amb el que ja s’està observant actualment, en què les temperatures de les ciutats catalanes en un futur proper serien semblants a les actuals temperatures de ciutats situades bastant més al sud, com València o Alacant.
 
El que queda clar, doncs, és que han de continuar les mesures d’estalvi i aprofitament de l’aigua que s’han posat en pràctica en el context de l’actual secada i també preveure que la ciutat necessitarà encara més el que ara s’anomenen els refugis climàtics –tant en espais interiors com exteriors– per minvar els efectes de la calor extrema. Com més va, més necessaris s’aniran fent els espais climatitzats, les piscines públiques o espais amb jocs d’aigua, els carrers o parcs amb arbrat i la vegetació urbana que minvin la irradiació calorosa que fan l’asfalt i els blocs d’edificis que augmenten encara més les temperatures urbanes i provoquen l’efecte de l’illa de calor.
 

Els riscos naturals

Sempre que es parla del clima, és molt important avaluar els riscos naturals. Aquests s’entenen com la major o menor probabilitat que es produeixi un dany o una catàstrofe sobre la població d’una zona determinada a conseqüència d’un procés natural. Igualment necessari és, també, avaluar la vulnerabilitat de la població a aquests riscos. Manresa té dos riscos naturals que estan relacionats directament amb les característiques mediterrànies del seu clima: les riuades i les secades. Però encara se n’hi poden afegir dos més, que més aviat es relacionen amb els trets continentals que presenta el clima manresà: les fredorades i les onades de calor. Altres riscos naturals, com les pedregades i les ventades, es produeixen a la nostra ciutat amb una freqüència molt menor i constitueixen un risc natural que, només ocasionalment, arriben a provocar danys importants.
 
El nucli urbà de la ciutat de Manresa està situat bastants metres per damunt el riu i, per aquest motiu, les riuades del Cardener no han arribat mai a afectar les cases de la ciutat, tret dels molins que estaven situats a les vores del riu. Però, als segles XIX i XX, moltes fàbriques manresanes es van instal·lar a la vora del Cardener i del torrent de Sant Ignasi, i les riuades, i alguna torrentada, van arribar a afectar greument aquestes indústries.
 
L’entrada en funcionament del pantà de Sant Ponç el 1954 va fer que es pogués controlar el cabal d’aigua del Cardener. Tot i això, el 8 de novembre de 1982, el riu va pujar uns 4 metres a causa de la necessitat d’obrir les comportes del pantà perquè no podia contenir més aigua; les aigües del Cardener van arribar fins al Congost i a  l’avinguda Pirelli, on van inundar diferents indústries, i també va caldre evacuar les cases que hi havia aleshores al passeig del Riu.
 
L’entrada en funcionament, l’any 1997, del pantà de la Llosa del Cavall, va millorar més el control de les aigües fluvials. La darrera riuada important del Cardener es va produir el 10 de juny de 2000, data en què el riu va pujar uns dos metres per damunt del seu nivell habitual a causa d’una precipitació acumulada de 187 mm. Posteriorment, l’1 de desembre de 2014, es va produir una altra riuada, encara que no de tanta importància, cosa que demostra que, malgrat la protecció que ofereixen a la ciutat la Llosa del Cavall i Sant Ponç contra les riuades, aquest és un risc natural que, en certes condicions meteorològiques extremes, encara pot donar algun ensurt a la ciutat, tot i que amb una importància i una freqüència bastant menor que en èpoques passades.
 
Les secades són un altre dels riscos naturals que es produeixen a la ciutat com a conseqüència del seu clima. De secades que, històricament, es puguin comparar amb la que patim se’n va produir una entre els anys 1895 i 1897, que va durar tres anys, i una altra, de dos anys i mig, entre 1923 i 1925. Antigament els efectes eren molt més devastadors que en l’actualitat, a causa de la dependència molt més gran de la producció agrícola de proximitat que tenia la població. L’actual situació, però, ens adverteix que els períodes de secada continuen sent un risc natural per a la ciutat, malgrat l’aigua que arriba per la Séquia.
 
Les fredorades, tot i que que els hiverns del segle XXI són bastant menys freds que els dei segle XX, continuen sent un risc natural, sobretot si es produeixen a destemps el mes de març i afecten les produccions agrícoles de l’horta de Manresa. Que l’hivern sigui més suau no exclou que no es pugui produir alguna nevada important que afecti els transports i les comunicacions de la ciutat, com la de l’any 2010.
 
Un risc natural que previsiblement anirà en augment el segle XXI són les onades de calor. D’aquestes n’hem tingut exemples prou evidents els estius de 2022 i de 2023. Les onades de calor són un risc natural sobretot per a la gent de més de 80 anys, per a les criatures petites i per a totes les persones que tenen feines a l’aire lliure –escombriaires, paletes, serveis de seguretat i de repartiment a domicili, etc.– per la deshidratació que causen i els cops de calor. El perill dels canvis que s’estan produint en la climatologia manresana és que els estius s’allarguen i els dies de temperatures per damunt de 35 ºC  augmenten, mentre que l’increment de les nits tropicals per damunt dels 20 ºC no deixen reposar en les hores nocturnes. Aquest, doncs, seria un risc natural del clima manresà que previsiblement augmentarà els propers anys.