La Manresa del passat torna acolorida

1927, el Kursaal obre les portes

Si hi ha alguna fotografia que reculli l’expectació multitudinària dels manresans a primers del segle XX és aquesta del Kursaal, feta l’any 1927, tot just acabat d’inaugurar el teatre. Un públic divers i entusiasmat. Les grans dimensions de la sala, amb platea, amfiteatre i galliner, acullen homes i també dones, jerarquitzats segons el preu de l’entrada, però compartint el mateix espectacle o pel·lícula. En el moment de ser feta, l’agost de 1927, la ciutat vivia una profunda transformació i desprenia energia en tots els àmbits: associatiu i econòmic, també polític. Al costat del Casino dels Senyors, el nou teatre Kursaal naixia amb voluntat democràtica i la seva façana arrodonia monumentalment el primer tram del passeig de Pere III, que aleshores ja arribava fins al nou institut Lluís de Peguera. Precisament el Peguera esdevindria un altre equipament cultural de primer ordre a la ciutat, i es va inaugurar poques setmanes més tard, el 8 d’octubre del mateix 1927: l’únic centre oficial de batxillerat a la Catalunya Central.

El “Gran Teatre Kursaal” era una iniciativa d’Andreu Cabot i Puig (1871-1937), empresari d’origen barceloní instal·lat a Manresa, amb una llarga experiència en la indústria cinematogràfica. Va encomanar el projecte a l’arquitecte manresà Josep Firmat i Serramalera que va dissenyar un edifici amb un ampli pati frontal i un interior sense parió a la ciutat: 1.520 butaques entre platea i amfiteatre, 26 llotges laterals i, encara, tot de bancs al galliner que li permetien superar en conjunt les dues mil localitats. Tot plegat, fruit del desig empresarial d’arribar a tots els públics, especialment amb la novetat de les projeccions de cinema.
 
Segons relata Àngels Fusté, una de les autores de Kursaal, el llibre, el teatre «va ser inaugurat el 26 d’agost de 1927. L’actuació de l’orquestra Massana va servir de complement als parlaments protocol·laris de les autoritats locals. L’estrena popular, però, va ser uns dies més tard, el 30 d’agost, en plena Festa Major, amb la representació de l’òpera Aïda per part de l’orquestra del Liceu». És clar que el Kursaal no només va acollir espectacles, sinó que va esdevenir l’escenari dels grans esdeveniments socials i polítics, com ara els actes de commemoració de la proclamació de les Bases de Manresa, el 1931, amb la presència del president Macià.
 
En qualsevol cas, ens captiva la diversitat de cares abans de l’espectacle, que omplen des de la platea fins al capdamunt del galliner, en un moment de tempteig i canvi de cicle: manresans com els que apareixen a la foto, i a les acaballes de la dictadura de Primo de Rivera, el 25 de maig de 1929 encara es van abocar entusiasmats a celebrar la imposició de les insígnies de capità general a les banderes del Bruc, en un acte que va comptar amb la presència del rei Alfons XIII, el cametes. Però els aires republicans eren a la cantonada següent.
 

1931, Macià visita Manresa

La foto és del 7 de juny de 1931: el nou president de la Generalitat recuperada, Francesc Macià, entra al pati del Kursaal amb cotxe descobert per assistir a la commemoració de les Bases de Manresa, en un bany de multituds. La pràctica totalitat dels presents són homes, potser perquè fins al 1933 les dones no van tenir drets polítics. Sigui com sigui, la instantània, magnífica, presenta la diversitat social que s’aplegava sota la proposta republicana que l’avi encarnava, i que explica la barreja de gorres i barrets, i fins alguns joves amb ulleres de sol, en un toc de modernitat. Els agents de seguretat tenen un treball per protegir el conjunt d’autoritats que, drets sobre el vehicle, observen aquella gernació. Ara fa un parell d’anys, a la secció Crònica social d’El Pou de la gallina, Jordi Sardans ens recordava que la commemoració de les Bases de Manresa de 1892 es va fer aquell migdia sota la presidència de l’alcalde Joan Selves i que van intervenir-hi diversos representants polítics com ara el diputat manresà Francesc Farreras i Duran o el conseller de Cultura de la Generalitat, Ventura Gassol. «Però el parlament més esperat va ser el de Francesc Macià, que va arribar poc abans de les dues del migdia i va relacionar les Bases amb el projecte del nou Estatut que aleshores es debatia».
                                                                                            
Precisament la foto que il·lustra la portada d’aquest Pou presenta la façana de l’Ajuntament de Manresa, el mateix dia. Al balcó està parlant el president de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià, que s’adreçava als assistents a la plaça Major, aleshores anomenada plaça de la República, plena de gom a gom, després que hagués descobert la làpida commemorativa de les Bases de Manresa de 1892, al Saló de Sessions de l’Ajuntament, sortosament recuperada.
 
Per tota la resta, la crisi econòmica iniciada el 1929 a la Borsa de Nova York va afectar profundament el nou capitalisme d’abast global. I ben aviat, també a Catalunya es van fer sentir els seus efectes, incrementant les tensions socials i laborals. Aquella mateixa plaça joiosa acolliria mig any després una concentració de l’exèrcit —Manresa va quedar militaritzada— per anar a reprimir la revolta de l’Alt Llobregat, que entre el 18 i 23 de gener de 1932 va iniciar a Fígols una vaga general revolucionària i fins i tot va proclamar el comunisme llibertari. Si bé inicialment semblava que la República fins i tot eliminaria el mal de queixal —Vicenç Prat, a Un llibre verd—, ben aviat s’imposà una realitat molt més conflictiva que, en paraules de Sardans, van anar creixent «en comprovar la majoria de la classe treballadora que l’arribada al poder dels republicans, rebuda amb entusiasme, no va suposar una millora real en les seves condicions de vida».
 

1947, la primera visita del Caudillo

El generalísimo Francisco Franco va venir a Manresa per primera vegada el 20 de maig de 1947, en un dimarts gris i plujós. Feia vuit anys que la seva victòria militar havia desfet la legalitat republicana per imposar un règim nacionalcatolicista, fonamentat en els valors de la família tradicional i que perseguia el sistema democràtic de partits i sindicats, als quals atribuïa la guerra civil. En aquestes circumstàncies, que Manresa tingués la primera vaga de l’Estat, el gener de 1946, a càrrec de les dones de la Fàbrica Nova suposava una autèntica afronta que calgué desbaratar amb formes paternalistes, però mà de ferro. Potser per això, un any després Franco decidia visitar Manresa.
 
Jaume Sarradell, encarregat de cerimonial de l’Ajuntament, en feia memòria en una entrevista de Jordi Sardans per al col·leccionable Les persones i els fets, publicat al núm. 7 d’El Pou de la gallina. Segons Sarradell, «tot el dia va ploure. Recordo que Franco va entrar pel pont de la Reforma i que va baixar del cotxe per anar a peu fins al carrer Barreres». L’havia rebut l'alcalde Joan Prat Pons i per la Muralla de Sant Francesc la comitiva es desplaçà fins a la baixada de la Seu, on l'esperava el bisbe de Vic, Joan Perelló, l’únic bisbe català que havia donat suport obertament a l’Alzamiento l’any 36. Aquesta és la fotografia: l'arribada a la basílica sota pal·li per assistir a un tedèum d’acció de gràcies. Al voltant, gorres de plat, boines vermelles dels requetès, tricornis i plomalls de gala per als municipals, a més a més de tota la jerarquia eclesial i —la festa era grossa— fins i tot el macer de la ciutat obrint la comitiva. I per tot el voltant, els paraigües que acabaven d’endolar el migdia.
 
En acabat, Franco visitarà precisament la Fàbrica Nova i la Pirelli, ni que fos per donar a entendre que aquella pau imposada no es podia qüestionar. Posteriorment vindria la recepció oficial a l'Ajuntament. Sarradell parla d’un gran tiberi preparat «però com que Franco anava tard va prendre poca cosa i tots els de la comitiva es van quedar sense dinar!». Tot seguit, hi hagué l’aparició al balcó, on fou aclamat per una gran multitud. Si teniu humor, adreceu-vos a memòria.cat i entretingueu-vos a veure el No-Do d’aquella jornada: Manresa, la del Bruch i San Ignacio, saluda al Caudillo.
   
Franco tornaria a Manresa dinou anys després, l’1 de juliol de 1966, tot just celebrats aquells «25 años de paz». Ja tenia setanta-tres anys i cultivava una imatge d’avi venerable que no li estalviaria la repressió més sagnant fins gairebé el darrer espeternec, quan el setembre de 1975 va aprovar les seves cinc darreres penes de mort. Això sí, el 1966 va ser un dia assolellat i festiu, que omplí novament la plaça de los Mártires i davant la qual exclamà: «¡Que bonita está la plaza!».
 

1951, desfilada de gegants al carrer Guimerà

Si la resistència política era força inviable en aquells temps de dictadura —a més a més de perillosa!— quedava la resistència cultural. És aquí on cal situar el gremi de Sant Lluc, format per metges i artistes que organitzaren tot d’activitats d’aspecte tradicional i conservador però que venien a trencar l’atonia d’aquells temps. El pintor Estanislau Vilajosana recordava molts anys després —a Les persones i els fets del primer número d’El Pou de la gallina, el 1987— que el Gremi de Sant Lluc va sorgir d’una penya d’amics que es reunien diàriament a l’hotel Sant Domènec des de l’estiu de 1946. Com que el règim a tot arreu veia opositors, per tal de despolititzar les seves activitats el nou Gremi va adreçar-se a mossèn Genís Padrós Pladevall, vicari de la Seu i personatge de pes a la ciutat, per obtenir el seu suport. I, tal dit tal fet, aviat van començar les primeres activitats que van ser la crema de falles o ninots a la plaça Major amb molt d’èxit, encara més si es repartia xocolata entre la canalla assistent. O, en la foto que ens ocupa, amb la donació de la Geganteta a la ciutat, el 21 d’octubre de 1951.
 
Som a l’entrada del carrer Guimerà, i de fons es distingeix el nou edifici del Banco Central, en obres i amb publicitat d’insecticida, la Fonda Restaurant Pubill de Barcelona o els cubets de caldo TexTon (“¡Un buen caldo vale por media comida!”). La gernació  que acompanya la desfilada no és tan sorprenent si tenim present que els entreteniments —encara menys els gratuïts— eren poc habituals i que bona part del públic encara passava força gana. Les cartilles de racionament van durar de 1939 a 1952, i la televisió i el sis-cents encara trigarien més d’una dècada a popularitzar-se, i no pas per tothom ni tampoc de seguida. Però aquella tarda de diumenge va ser una veritable festa amb el padrinatge dels gegants de Barcelona i la presència de la majoria de gegants del Bages, Solsonès i —a la foto es reconeixen— també els de Berga. Enmig, un municipal de Sant Domènec, guarnit amb salacot. I tot plegat amb un episodi singular: la discussió sobre la llengua autoritzada en el moment del lliurament de la Geganteta, que des d’aquell dia quedaria incorporada a la imatgeria de la ciutat. L’alcalde va cedir i finalment el lliurament es va poder fer en català. Però... aquest tros no va poder pas ser transmès per Ràdio Manresa!
 
El Gremi de Sant Lluc va continuar l’activitat amb un cert grau de tolerància i amb èxits tan populars com la recuperació dels armats, fins que l’any 1955 les denúncies que els sovintejaven van arribar fins al Govern Civil, moment en què el col·lectiu es va dissoldre, després d’entomar una multa de dues mil pessetes. Per als més ganuts: més de 20.000 cubets TexTon!
 

1952, Josefina Vilaseca, màrtir de la puresa

Tot i el pes del catolicisme oficial en aquells anys, el cert és que els nous temps no acompanyaven aquell projecte de moral anacrònica i adreçada al control de la població. Si no és que eren delicte, la majoria de coses eren pecat, i de tot calia penedir-se. Singularment, conservar la puresa va esdevenir una obsessió clerical, enardint la castedat i especialment la virginitat femenina. Però calien exemples. I Josefina Vilaseca els en proporcionaria un de gros.
 
A la pàgina web memòria.cat s’hi recull l’episodi: «Josefina Vilaseca i Alsina era una nena de 12 anys nascuda a Horta d'Avinyó. El 4 de desembre de 1952 va ser víctima d'un intent de violació al qual es va resistir amb totes les seves forces. Aleshores, l'agressor li va clavar dues ganivetades. Greument ferida, fou traslladada a la clínica de Sant Josep de Manresa on morí just al cap de tres setmanes, és a dir, el mateix dia de Nadal». Fins aquí els fets. Però la cosa resultà més complexa. La trista notícia va coincidir amb el procés de canonització de Maria Goretti, una nena italiana morta en circumstàncies semblants, i a Manresa algú va veure-hi l’oportunitat. «¡Antes morir que pecar!», deia el lema, i amb ell el gest de la Josefina Vilaseca va prendre una volada inaudita, d’abast estatal. Fins al punt de fer desfilar les nenes escolaritzades fins a la clínica de Sant Josep. L’impacte emocional sobre les criatures va ser indescriptible.
   
Al capdavall, la pobra Josefina va morir després de vint dies a la Clínica però —recollim de memòria.cat— «les autoritats locals, civils i religioses, van procurar eixamplar aquesta dimensió: des de prohibir l'obertura de comerços per tal que el màxim de ciutadans poguessin participar en l'enterrament de la Josefina Vilaseca fins a la detallada organització de l'itinerari de la comitiva fúnebre i el propi desenvolupament de la cerimònia religiosa». També en aquest cas es poden trobar les imatges del No-Do, i la nostra foto parla per si sola: veiem tot just l’arrencada del seguici fúnebre, que el 27 de desembre va acompanyar lentament el taüt fins al mateix cementiri, i la presència és gairebé del tot femenina, destinatàries com eren totes elles del famós lema.  
 
Consignem que al darrere de tot plegat hi batega novament l’inquiet vicari de la Seu, mossèn Genís Padrós, també consiliari d’Acció Catòlica i fins exorcista entre el 1939 i 1957. Tot tenia un punt d’apostolat per l’espectacle: només cal recordar les representacions, l’agost de 1954, de l’autosacramental calderonià de La Hidalga del Valle, que va reunir fins a 14.000 persones en un empostissat colossal a la façana oest de la Seu. El vicari era sempre rere aquestes iniciatives, amb la complicitat de les autoritats i tot un equip d’incondicionals que a la parròquia rebien el malnom de genisses. Però potser allò més sorprenent és que l’any 2006, des del mateix bisbat de Vic, encara es reprengués el procés de beatificació de la malaguanyada criatura.
 

1961, Berlanga immortalitza Manresa

El rodatge de Plácido, de Luís Berlanga, va ser un veritable esdeveniment el març de 1961. El director ja era un personatge del tot reconegut que havia fet Bienvenido, Míster Marshall (1953); Novio a la vista (1954); Calabuch (1956); Los jueves, milagro (1957)... i ara buscava una ciutat grisa i propera a Barcelona. Va resultar ser Manresa, i això per situar-hi una paròdia amb guió de José Luís Azcona que no s’allunyava gaire de la nostra quotidianitat humana. Amb Plácido, doncs, Manresa s’emmirallava físicament i moralment a la pantalla, i es trobava —ho podem dir?— arnada i lletja. Al darrere quedava tot un mes de rodatge i una gran expectació protagonitzada, entre altres, pel còmic català Cast Sendra (Cassen) i José Luis López Vázquez.
   
La foto, feta per Marià Lladó a la Plana de l’Om, ens sorprèn. Ara, malgrat les dificultats d’acoloriment, la composició cobra vida, en un guirigall d’artistes, tècnics i públic embadalit. L’argument és senzill, tal i com Carles Claret, al Pou núm. 362 (Manresa de cine), el sintetitzava: «les peripècies d’una petita ciutat provinciana en la qual a unes burgeses ocioses se’ls ocorre organitzar una campanya nadalenca amb el lema Siente a un pobre en su mesa. Mentrestant, a Plácido —Cassen– l’han contractat per participar amb el motocarro a la cavalcada de Reis, però sorgeix un problema que li impedeix centrar-se en la feina: el mateix dia li venç la primera lletra del vehicle, que és el seu únic mitjà de vida». La pel·lícula, val a dir-ho, es va endur la Palma d’Or al festival de Cannes i va ser nominada als Oscars de Hollywood de 1962 en la modalitat de parla no-anglesa, amb escenes tan hilarants —i sarcàstiques— com quan Ollas Cocinex patrocina una subhasta de pobres filmada a l’interior del Casino.
 
Joan Anton Ribas, un dels fundadors de Cineclub Manresa recordava, per al col·leccionable d’aquesta revista Les persones i els fets (1987) que «durant la realització els manresans reien, però després de la projecció s’adonaren que la ciutat no quedava gaire ben parada!». I afegia: «A la pel·lícula van sortir-hi molts extres, la majoria dels quals eren vells de l’asil de les Germanetes dels Pobres, amb qui es pretenia donar més sensació de desemparança i tristor». No hi va faltar la participació també d’alguns actors amateurs, com ara la veterana actriu Paquita Blanch, que va protagonitzar un dels moments del rodatge en ensopegar a l’escena del Casino, i que Berlanga va aprofitar en el muntatge definitiu. Un darrer ingredient manresà quedaria immortalitzat al film, i no són els urinaris de Sant Domènec, enderrocats el 1995. Parlem del famós motocarro, propietat del manresà Enric Martí. Si més no, Plácido va somoure una mica Manresa i tindrà sempre més un lloc en la memòria col·lectiva tal com recollia encara l’any 2005 La ciutat de Plácido, el documental que va fer-ne el malaguanyat director Joan Soler (vegeu també el tema 50 anys de Plácido, de Jordi Estrada, Aina Font i Ferran Sardans, publicat a El Pou de la gallina el desembre de 2011).
 

1969, una gran fira vora el riu

Amb la Fira de Manresa de 1969 la ciutat es capbussava en la modernitat i descobria, potser massa càndidament i tot, com el consum pot ser el premi al treball i fins i tot a les hores extres. El racionament o les restriccions elèctriques quedaven lluny, i els planes de desarrollo impulsats pels nous ministres tecnòcrates disparaven el PIB espanyol. Coincidint amb la Festa Major, doncs, i afegint vuit dies més, entre el 29 d’agost i el 8 de setembre d’aquell any cent cinquanta expositors de diversos sectors —indústria, comerç, automoció, serveis...— van participar en el certamen, i els visitants es van xifrar en un total de 100.000 persones. Talment com Plácido, en aquells anys signant «lletres» —pagant a terminis— hom ja podia adquirir nevera, televisió, rentadora i —fem un esforç!— fins i tot un automòbil. La foto és prou representativa de l’expectació que hi bategava: la Fira era al passeig del Riu, a les antigues instal·lacions dels Ferrocarrils Catalans, i l’entrada costava cinc pessetes però el públic hi arribava a raig fet. De fons s’alça el futur hotel Pere III —aleshores Pedro III— que encara no llueix el seu propi rètol lluminós, sinó que anuncia aquella «Feria de Manresa» com a preludi d’uns temps moderns, turístics i ie-iés. I capgirant del tot els antics ideals de castedat —antes de morir, pecar— als baixos de l’establiment hoteler s’hi ubicaria una discoteca inoblidable per a la joventut d’aleshores: el Peter’s.
 
 
L’enyorat Ignasi Torras i Garcia ens recordava en un apunt de la secció de la revista Crònica social de l’any 2014 que durant els anys cinquanta ja s’havien fet dues fires importants, «la primera, els dies 18 al 26 de maig de 1952, amb la Gran Fira Extraordinària de l’Ascensió, amb motiu del 50è aniversari de la fundació de l’Escola Municipal d’Arts i Oficis i del 25è aniversari de l’institut Lluís de Peguera; I la segona, del 29 d’agost al 8 de setembre de 1957, amb el Mercat-Exposició Oficial de Productes, amb motiu del 50è aniversari de la Fundació de la Cambra de Comerç i Indústria de Manresa». Però la Fira de 1969 seria tota una altra cosa, perquè, a l’ombra del desarrolismo, també la Cambra de Comerç de Manresa acabava d’impulsar relleus. Joan Gallifa, que n’havia estat president vora trenta anys —de 1940 a 1968— era substituït per l’industrial Jaume Sallés i, un any després, els fruits eren evidents. Queda clar que la perspectiva de negoci reclamava més dinamisme, encara que la continuïtat firal a Manresa no va aconseguir la regularitat fins després de l’edició de 1978. Si més no, observem que fins i tot a la Cambra de Comerç els temps estaven canviant.
 

La dècada dels setanta

Només per enllestir aquest recorregut històric ens aturem a la dècada dels setanta: dues fotografies expliquen els canvis que definitivament es produiran. L’un, en el món del treball. L’altre, a les institucions. A la primera foto tenim un canvi de torn de la fàbrica tèxtil Bertrand i Serra, la Fàbrica Nova, de data desconeguda, provinent del Fons Art Viu, a l’Arxiu Històric del Bages. Els crepats de perruqueria ajuden a situar la imatge, en un contingent laboral majoritàriament femení. També la fràgil motocicleta d’un dels dos homes. Sigui com sigui, tots plegats molt probablement desconeixien els conflictes de trenta anys enrere, però eren ben conscients dels actuals. La fórmula del sindicat vertical que venia dels anys de Falange —aleshores que els treballadors se’ls anomenava productores— no donava resposta a la nova conflictivitat social. Les protestes aniran creixent cada vegada amb més força i des de finals dels seixanta opcions com les Comissions Obreres provaran d’articular candidatures alternatives a les oficials, en les eleccions sindicals. Sebastià Vives ho rememorava a Les persones i els fets d’El Pou de la gallina (1990): «CCOO ja era present als conflictes de Sallent-Balsareny (1969), a Súria (1970) i a l’Auxiliar Tèxtil Manresa i la Metal·lúrgica (1971)». Pel que fa a la Fàbrica Nova, l’any 1989 tancaria definitivament les portes. La gran empresa cotonera, tot i la renovació de maquinària i diversos reajustaments de plantilla, no sobreviuria el segle i va passar a ser un colossal espai erm enmig de la ciutat. Avui, però, després de més de trenta anys de silenci, s’hi preveu la construcció d’un pol de concentració tecnològica que contribueixi a la regeneració urbana, social i econòmica de Manresa i la Catalunya Central.
   
En la darrera instantània, veiem el president Tarradellas a Manresa, el novembre de 1978, en l’acte de col·locació de la primera pedra de l'institut Pius Font i Quer. Obre la imatge Ramon Roqueta i Roqueta, alcalde de Manresa, i el segueixen Josep Tarradellas, Antònia Macià —esposa del president— i Pere Rubió, director del nou institut. El cercle queda tancat. D’una banda perquè d’aquell dia ja ens en queden un bon grapat de fotografies en color. Però, històricament, la presència de qui fou conseller de la Generalitat republicana, ara com a president de la recuperada Generalitat de Catalunya, va ser un nou fenomen col·lectiu que provava de recosir el passat. Tarradellas, que tot just feia un any que havia retornat a Catalunya, aquell dia també inaugurà la plaça 11 de setembre —durant dècades dedicada a la División Azul— i va visitar Ampans, en un exercici que tenia més de voluntat que de normalitat institucional. Mig any després, unes noves eleccions municipals compondrien el primer ajuntament democràtic després del franquisme, amb la victòria del socialista Joan Cornet a Manresa. I els testimonis, ara sí, com les fotografies, haurien recuperat el color.