TEMA DEL MES

Manresa, ara fa 400 Pous

Quan l’any 1987 la revista es va publicar per primera vegada ja ho va fer amb la voluntat de ser un mitjà d'informació i opinió. Un espai de debat que afavorís la reflexió local amb noves idees i també amb un punt d’humor. Al cap de 400 números podem parlar d’un renovat miracle ignasià: El Pou de la gallina ha sortit puntualment cada mes i, tot i que no sempre hem aconseguit encertar-la —les idees costen, l’humor és fràgil— la voluntat hi ha estat de manera innegable. I Manresa ha anat fent el seu curs fins al punt que, mirant aquell 1987, bé podem dir que la ciutat no és la mateixa. I per repensar aquests anys i posar la mirada en el futur hem demanat deu col•laboracions que ens hi acostin. Us convidem a capbussar-vos-hi malgrat saber que el conjunt sigui per força incomplet, perquè volem afavorir la reflexió a l’entorn de Manresa. Si els primers 400 números del Pou ens hi han acostat una mica, ja ens donaríem per ben pagats.

per Redacció, 17 d'octubre de 2023 a les 10:24 |
Manresa ha canviat al llarg d’aquests anys, però la qüestió és, com ho ha fet des de 1987? Aleshores s’estava enllestint el segon govern municipal d’ençà de la recuperació democràtica, i érem a punt d’un primer relleu inesperat en el guió polític local. Caixa Manresa i Pirelli donaven tremp a l’economia, no existien ni la FUB ni Althaia, i el creixement urbanístic cap a les Bases i la Parada ratllava la quimera. El Kursaal i el Casino eren edificis empolsinats i sense projecte, i només la música aconseguia moure públic i creació. Encara més: arreu governaven els homes, la població d’origen estranger no arribava a les cinc-centes persones i l’església catòlica gestionava bona part de l’escolarització i l’assistencialisme. De tot això parlava el Pou llavors, al costat d’una veterana Ràdio Manresa i un Regió7 que encara no sortia cada dia. De tot això parlàvem i de tot això en podríem tornar a parlar avui. I en el canvi, l’anàlisi: per a què? per a qui? I, també, podríem haver anat més enllà?
 
És evident que Manresa té avui millores substantives que la fan una ciutat més habitable, també més diversa, amb millors serveis i equipaments, però amb una població singularment envellida, amb problemes d’habitatge i mobilitat, i una capacitat política sostingudament minsa, que molt sovint s’ha estimat més la dialèctica dels adjectius —grisa, adormida, fosca...— que no pas el treball amb arguments, dades i planificació estratègica. Amb el risc d’acabar alimentant en el futur discursos de to alarmista, llavors del desànim i també de la por i la desconfiança entre veïns, especialment els més vulnerables. Avui, com el 1987, a la revista El Pou de la gallina defensem una Manresa que es vol viva i dinàmica, oberta a tothom i decidida a confrontar-se per fer-se millor. Conscients que la xarxa de ciutats del país som la millor eina de construcció de futur en una societat cada dia més complexa: espais de trobada i de barreja, de conflicte i de construcció de comunitats.

L’enyor del poder per conquerir

Xavier Domènech, periodista

Cursa popular pel centre de Manresa. Falta poc per a les eleccions municipals de 1987. El llavors alcalde, el socialista Joan Cornet, és un dels corredors. Des de la vorera del Born el candidat de CiU, Juli Sanclimens, el mira passar. Joan Segon, gran aficionat a la fotografia, capta el moment. La foto és portada al número 2 d’El Pou de la gallina. Joan Segon no és periodista, però ha aconseguit una imatge periodística de primer ordre que incorpora les característiques necessàries: oportunitat, bona factura i càrrega de significats en un context d’actualitat. Com ara que Cornet s’esforça i sua en la difícil cursa cap al tercer mandat mentre Sanclimens espera tranquil·lament i confiadament que els esdeveniments es descantin per la força d’un malestar perceptible, agreujat per la «pentinada fiscal» d’Hisenda. El PSC va perdre tres regidors dels tretze que li donaven la majora absoluta, mentre que CiU n’aconseguia dotze i Sanclimens esdevenia alcalde. Regió7 informava dels resultats electorals amb una fotografia on Joan Cornet semblava plorar; els interessats sempre han dit que era un gest paròdic, però s’ha d’admetre que força convincent.

 

D’això en fa 36 anys, tants com ha trigat El Pou de la gallina a arribar al número 400. D’alguna manera va néixer a la contra i avui és part de l’ordre establert. La seva arribada a aquest món la vaig veure des de la proximitat i la distància alhora de portar quasi una dècada treballant a Regió7. És curiós: nou anys abans el diari havia nascut a la contra, com a resposta a una premsa que venia d’abans de la democràcia, i aquell 1987 ja estava tan integrat en el sistema que el Pou afirmava néixer per explicar allò que ningú, i per tant, el diari, no s’atrevia. Tinc clavada l’espina d’un article amb pseudònim que em difamava. No està oblidat, però sí perdonat; sinó, no signaria aquest article. Avui la revista i el diari tenen unes quantes plomes compartides.
 
Però el que m’han demanat és un comentari sobre la política manresana dels anys del Pou, que comencen amb la primera alternança de l’actual etapa de democràcia municipal. Un temps en el qual la ciutat ha tingut sis alcaldes: als dos ja esmentats cal afegir-hi Jordi Valls, Josep Camprubí, Valentí Junyent i Marc Aloy. En l’actual etapa Manresa ha viscut 24 anys d’alcaldes socialistes, 17 anys de l’espai convergent i tres anys d’ERC. La tirada més llarga, els setze anys seguits (1995-2011) de tripartit d’esquerres. El seu final va ser rebut per la dreta nacionalista com l’esdeveniment del mil·lenni.

 
L’alternança va començar bé: dos mandats cada alcalde. Després Jordi Valls amenaçava d’esdevenir etern, però durant el tercer mandat Pasqual Maragall va cridar-lo al Govern. S’hi va estar mig any, ja que al novembre es van celebrar eleccions, però durant 22 dies va coincidir amb el també manresà Josep Huguet (ERC), que hi portava dos anys i hi tornaria en l’etapa de José Montilla. Durant aquells 22 dies Manresa va tenir la quota més alta de poder nacional de l’actual etapa autonòmica: dos consellers, que sumen sis anys i mig en els 45 anys de Generalitat restablerta La normalitat ha consistit a no tenir-ne cap. Un zero que ens situa davant d’un dels grans problemes de la política manresana: qui vetlla pels interessos de la ciutat als organismes polítics nacionals? Qui fa lobby? Per què ni tan sols no se’ns passa per la imaginació un president manresà de la Generalitat? Que la santpedorenca Laura Vilagrà sigui consellera de presidència no desmenteix la consideració. La ciutat necessita un impuls i no l’aconseguirà sense ajuda, però la mateixa falta d’esma li suposa una dificultat per anar-la a buscar.
 
 
Manresa té un problema de poder. Ho va dir fa unes setmanes a Regió7 l’economista Josep Oliver, segons el qual els mals de l’economia catalana es donen aquí amb més intensitat. «Manresa queda en terra de ningú: no és capital de demarcació, ve d’un passat industrial important al qual ha perjudicat la globalització i està lluny mentalment del centres industrials potents com el Baix Llobregat, el Barcelonès o el Vallès i dels serveis per a la industria que han permès absorbir el xoc de la deslocalització». Havia reclamat ser capital de província i ara voldria que les vegueries fossin alguna cosa més que eixams irregulars de delegacions teledirigides. Tenir poder significa tenir un govern polític elegit que administra uns pressupostos, com fan les diputacions. Això diu la llei catalana de vegueries, mai aplicada en aquest aspecte. A més, la ciutat tampoc no va sobrada del que s’anomena «poder tou». No marca gaire la pauta, no és gaire rellevant, i quan se n’adona es deprimeix i reclama al govern municipal una reacció d’incerta concreció, perquè segons Oliver «aquesta situació no es capgira en deu anys».
 
I així estem, en la dialèctica entre l’«anem millor» d’aquell que governa a l’Ajuntament i l’«això s’enfonsa» de l’oposició que governava fa dos dies.

La població: molt més diversa i envellida

Xavier Rubio Cano, geògraf i demògraf

La població de Manresa de 1987 era de 64.385 persones, 33.459 dones (un 51,97%) i 30.926 homes (un 48,03%). La darrera població oficial, la d’1 de gener de 2022 era de 77.452 persones, 39.488 dones (un 50,98%) i 37.964 homes (un 49,02%). En 35 anys hauria augmentat en 13.067 persones, un 20,3%. Però l’evolució ha oscil·lat en períodes de decreixement i creixement. Així, en una anàlisi quinquennal, fins a 1991 va créixer en 956 persones (un 1’46% respecte 1986); va decréixer entre 1991-96 (1.845 habitants menys, un -2,79%) i entre 1996-2001 (456 persones menys, un -0,71%) i l’any 1999 va arribar al mínim poblacional de 63.688 habitants. Aquests decreixements s’explicarien, fonamentalment, per les migracions residencials a d’altres municipis del mateix Pla de Bages i també, en menor mesura, per un decreixement natural motivat per esdevenir-se, any rere any, més defuncions que naixements. No obstant, durant els primers deu anys del segle XXI s’esdevingué el major creixement mai experimentat (12.870 persones més, un increment del 20,21%), que va arribar el 2009 als 76.558 habitants. I aquest s’explicaria pel creixement migratori, en concret de persones de nacionalitat estrangera: de les 1.290 persones de nacionalitat estrangera del 2000 a les 13.557 de 2009 (12.267 més, un increment del 951%).
 
Si l’any 2000 el 2,02% de la població manresana era de nacionalitat estrangera, l’any 2009 ho era un 17,71%. L’evolució de la població tornà a experimentar el decreixement fins al 2015, fins als 74.655 habitants, 1.903 persones menys, una davallada del 2,49% respecte del sostre de població de 2009. Els efectes de la nova crisi econòmica i financera del 2008-13 van aturar el creixement migratori i el van capgirar (la població estrangera va disminuir en 1.853 persones), i també van aturar una certa represa dels naixements. El creixement va retornar, però més moderat, entre 2016 i 2020, en 3.590 persones més (un  increment del 4,81%) i l’1 de gener de 2020 es va assolir el sostre de població oficial de 78.245 persones. De nou el creixement migratori de persones de nacionalitat estrangera en seria el principal motor. La població d’1 de gener de 2021, tornaria a disminuir a 78.192 persones, amb una davallada de només 53 habitants. Un només perquè la pandèmia de la covid hauria fet augmentar les defuncions del 2020 fins 958 (enfront les 700 del 2019), amb un creixement migratori lleu de 228 persones que va mitigar el decreixement natural de 281 defuncions més que naixements de 2020. La darrera població oficial de 77.452 persones (la d’1 de gener de 2022), tornava a davallar en 740 persones, per un decreixement natural de 122 persones, impulsat per l’encara sobremortalitat associada a la covid (760 defuncions el 2021); i per un decreixement migratori, entre d’altres, de població estrangera que hauria disminuït en 386 persones.
 
 
La diversitat en les nacionalitats i els orígens ha estat el principal canvi que ha experimentat la població de Manresa des de 1987. Llavors la immensa majoria eren persones de nacionalitat espanyola, nascudes la majoria a la ciutat i Catalunya i, en menor mesura però amb importància, a d’altres territoris d’Espanya i arribats a la ciutat entre 1950 i 1975. Però en l’inici del segle XXI, en especial des del 2000 a 2009, i després des de 2015 i 2019 en menor mesura, la ciutat canvià amb l’arribada de milers de persones de nacionalitat estrangera, en especial del Marroc i d’Amèrica Llatina. Així, ja des de 2008, a Manresa vivien més persones nascudes a l’estranger que no pas a d’altres territoris d’Espanya. I voldria destacar, tal com escrivia al número 367 de la revista, que Manresa ha tingut i té cadena de cures —dones substituint altres dones en el treball de cuidar— esdevingudes amb migracions de tota procedència, primer de territoris propers, després més llunyans i ara de tot el món: des del 2000 s’ha esdevingut l’arribada de dones del Marroc, Romania  i  de  gran  part  d’Amèrica  Llatina  i  també  de  Xina.  «La  història  es  repeteix,  la  geografia  canvia» i, com molt bé ha definit i descrit Meritxell Rigol, ara les dones «cuiden entre dues terres».
 
A part que el 20% de la població manresana és de nacionalitat estrangera, l’altre gran procés de canvi hauria estat el creixent envelliment, que s’explicaria per la progressiva millora de l’esperança de vida, en especial els guanys a les edats més avançades; un procés, que durant l’any 2020, visqué la sotragada històrica de l’únic retrocés experimentat des de la Guerra Civil. A més del guany d’anys de vida, el trànsit de les generacions més plenes (les nascudes entre 1960 i 1975) també explicaria un procés on l’estructura d’edats ha passat a concentrar els efectius en les edats més avançades. Fins a l’any 2000, el procés d’envelliment fou constant, de tal manera que, en paral·lel a la reducció continua de la població jove de la base de la piràmide d’edats (pel descens dels naixements des de 1976), anà augmentant tant la població adulta com la població gran de més de  65 anys. Fins al 2010 el procés d’envelliment s’aturà per l’arribada dels nombrosos efectius de migrants estrangers en edats joves i adultes i per una certa recuperació de dels naixements. A partir de 2011 finalitzà aquella etapa de cert rejoveniment, perquè els efectes de la crisi econòmica i financera del 2008 es manifestaren de forma evident en el retrocés altra vegada de la natalitat i en la reducció i moderació dels corrents immigratoris de població jove-adulta. Així, en termes comparatius amb altres regions d’Europa, la població no és molt envellida, sinó moderadament envellida, amb una població nombrosa entre 50 i 65 anys, com es pot observar en la piràmide de 2019.
 
 
La singularitat principal d’aquest estructura és la contraposició entre generacions nombroses situades en les edats 50 a 70 anys amb uns grups d’edat molt buits per sota dels 40 anys. Les més plenes corresponen a les generacions del baby-boom, que a la vegada són les que més han crescut pel pes de la immigració internacional. L’arribada d’aquests efectius més nombrosos a la part alta de la piràmide serà progressivament visible a partir dels propers anys. Aquest fet, del qual en tenim la certesa absoluta, serà l’esdeveniment demogràfic dels propers 20 anys: les generacions més plenes de la història transitaran a les edats més avançades, amb les implicacions socials, econòmiques, culturals i de tot tipus; quelcom inèdit a les nostres societats. Tant de bo en puguem parlar al número 500. I si en voleu saber més busqueu el llibre La població del Bages i el Moianès del 2000 al 2021 que enguany he publicat; el trobareu a farelleditors.cat i a les llibreries Papasseit i Rubiralta de Manresa. Ara per ara, feliços 400 Pous!

La transformació econòmica  

Sílvia Gratacòs, presidenta de la Cambra de Comerç, Indústria i Serveis de Manresa

Celebrem la publicació del número 400 de la revista El Pou de la gallina des de  l'any 1987, en què se'n va fer la primera publicació, el Bages i Manresa han modificat la seva estructura econòmica de manera substancial. Des del punt de vista comercial, podem dir que durant aquests anys hi ha hagut  fets que han marcat la diferència i s'ha passat d'un comerç més tradicional, en el  qual la majoria de botigues eren dirigides per les pròpies famílies i amb una gran concentració comercial al Barri Vell, ara Centre Històric, a un desplaçament del comerç cap a la zona de fora muralles, sobretot al carrer Guimerà  i Passeig (primer i segon trams). Però no només s’ha produït un desplaçament  físic, sinó també un canvi de model comercial. Recordem quan la multinacional  Inditex, amb la marca Zara, es va implantar el Passeig Pere III a la segona meitat  dels anys 90, o quan va fer el seu trasllat a les galeries comercials de l'antic cinema Olímpia l'any 2002. Això va suposar un canvi dràstic en la forma de consumir moda a Manresa i comarca, i tot i que va suposar un xoc frontal entre les botigues de moda de la ciutat, també va ser una  oportunitat per modernitzar els models de negoci i atraure i retenir un públic que  ja havia començat a fer al salt en els seus patrons de compra cap a altres ciutats  més importants. Avui, en ple segle XXI, un tancament de la botiga Zara a Manresa ens abocaria cap a un declivi comercial com a ciutat mitjana difícil de remuntar.
 
 
També hem vist com durant aquests darrers anys altres models comercials sorgien amb força i encara es mantenen en l'actualitat. Parlo dels polígons comercials que s'obrien pas a les zones periurbanes. I en aquest sentit Manresa no va ser una excepció, ja que l'any 1991 va arribar al que posteriorment seria el polígon comercial dels Trullols (Trullols Park) l'obertura d'un establiment Carrefour (Pryca en el seu moment). Amb molta polèmica, però que va ser la llavor del desenvolupament d'aquella part de la ciutat.
 
Els tres polígons amb més activitat a Manresa, Bufalvent, Trullols i els Dolors, són fruit del la revisió del POUM del 1997, que estableix aquestes tres grans àrees de desenvolupament econòmic i que fa que el creixement de la ciutat, clarament marcada pel desenvolupament de l'avinguda de les Bases de Manresa, es produeixi fora Muralles. Això fa que una part molt important de la població, sobretot gent jove, es posi a viure en aquesta zona i per tant tots els comerços tradicionals del Centre Històric entrin en un declivi que perdura fins al moment actual, en què gairebé el comerç  que hi ha és el de primera necessitat i poc més. És doncs al voltant d'aquest nou eix de creixement de la ciutat on s'implanten nous comerços de primera necessitat i altres propostes vinculades a la restauració. La decisió de fer una avinguda universitària a la zona de les Bases de Manresa per poder fer el trasllat   i creixement de la FUB com a institució també hi va   ajudar. En aquest moment, però, el comerç té un altre impacte, que és el comerç online, que està sent un repte per al comerç tradicional i en què els comerços tradicionals estan lluitant amb totes les seves energies per aprendre a conviure- hi (l’omnicanalitat és el present i el futur). És per això que el carrer més comercial de Manresa està vivint també canvis en aquests darrers anys, amb un pes cada vegada més important de les franquícies i les grans multinacionals, que conviuen amb normalitat amb un comerç manresà de tota la vida molt digne i de qualitat.
 
Després de l'obertura del centre Carrefour, l'altra implantació que es va produir i que va acabant configurant el polígon comercial de Trullols Park va ser l'arribada del Decathlon i el Viena. Dos establiments decisius que l'any 2007 van suposar la inauguració d'aquest polígon, tal com el coneixem avui dia. No va tenir tant èxit el desenvolupament del polígon industrial dels Dolors, que beu de la mateixa revisió del POUM, però que neix amb la voluntat de ser  un polígon amb vocació comercial, tot i que ja hi havia la implantació d'algunes empreses industrial tals com Ausa. Un polígon que ha acabat sent un híbrid entre comercial i industrial a causa de la modificació aprovada per la Generalitat de les TUC (Trames Urbanes Consolidades), que obliga els ajuntaments a definir les zones comercials de creixement a partir d’uns paràmetres que exclouen una part important del polígon, amb la repercussió econòmica que això va tenir sobre els propietaris, que van litigar fins a arribar a una solució de consens que va permetre desencallar una part i convertir-la en comercial, amb la implantació a partir de l'any 2015 d'un Bonpreu  Esclat i d'un Lidl.
 

 
El polígon de Bufalvent des de 1990 s'havia anat omplint d'empreses, moltes  impulsades per les bones comunicacions i per la gestió eficient del polígon. En efecte, entre el 2001 i el 2006 al Bages s'observava un impuls de l'activitat abonada per la creació d'empreses i, en menor mesura, en guanys de dimensió (de 3,4 ocupats per empresa l’any 2000 a 4,0 ocupats per empresa el 2006). En aquest moment Bufalvent està gairebé tot ocupat i no hi ha espai per a noves ubicacions. Mentrestant, a l'altre punt de la ciutat, al polígon del Pont Nou, teníem una empresa emblemàtica que tancava portes, la Pirelli, fet que va causar un impacte rellevant en la moral dels ciutadans pel que havia representat al llarg de la història de Manresa.

El canvi urbanístic  

Ignasi Perramon, exregidor del PSAN i ERC 

En aquests gairebé 40 anys, Manresa ha experimentat una transformació urbanística molt important, amb nous creixements i canvis grans dins de la ciutat. El 1981 es va aprovar definitivament el Pla General d’Ordenació de l’Ajuntament democràtic que dibuixava la ciutat futura i blindava zones verdes, equipaments públics i patrimoni. Amb aquest punt de partida, el POUM es va revisar els anys 1997 i 2017.
 
El 1986 la zona nord de Manresa estava afectada per línies d’alta tensió i pel tren. Un cop traslladats, el canvi ha estat espectacular. La urbanització de l’avinguda de les Bases de Manresa fins a la plaça Prat de la Riba, el nou barri creat al seu entorn i la FUB a l’avinguda Universitària han canviat aquest sector. També l’eix Transversal i les seves connexions amb Manresa i la urbanització del Pla dels Ametllers, que va relligar Mion i Montalegre. La rehabilitació dels Dipòsits Vells i de l’antic Escorxador, l’equipament de l’Ateneu Les Bases, el casal cívic de la Mion i els centres educatius La Sèquia, Les Bases i La Llum han reforçat aquest sector.
 
 
Manresa té un dels centres històrics més grans de Catalunya, amb més de 4.000 habitatges, molts en edificis petits i antics, i amb propietaris que no hi viuen. Això fa difícil la rehabilitació. L’Ajuntament va crear l’empresa municipal FORUM (Foment de la Rehabilitació Urbana de Manresa) l’any 1994. L’any 2001 es va aprovar el Pla integral per la Rehabilitació de Nucli Antic (PIRNA) amb consens social i polític. Un pla amb actuacions urbanístiques, socials, econòmiques, d’habitatge... En deu anys es van invertit més de 100 milions d’euros, entre administracions públiques i privats. Es van aconseguir ajudes per rehabilitar centenars d’edificis, urbanitzar carrers i places, crear aparcaments públics i equipaments, i fer grans actuacions de renovació al sector Barreres, on hi ha Abacus, i a la Via Sant Ignasi–Escodines. Alhora, va augmentar el parc d’habitatge social de lloguer i es va crear un estat d’ànim positiu respecte del Centre Històric. Els objectius del PIRNA es van complir, però el 2010 la crisi va alentir la rehabilitació. Ara hi ha projectes com el nou edifici administratiu de la Generalitat, el Museu de Barroc o la Fàbrica Nova, que donaran nova vida al Centre Històric.
 
La façana sud que dona caràcter a Manresa, s’ha transformat. L’entorn de la Seu: el camí dels Corrals, la plaça de la Reforma, el passeig de la República, la capella de Sant Marc, la passera per a vianants entre el Barri Antic i les Escodines. També els nous jutjats, el nou Conservatori de Música, la millora del passeig del Riu i les connexions amb l’Anella Verda. Tota una nova fesomia a la façana sud. La urbanització del polígon dels Dolors i la construcció del polígon dels Trullols amb l’hipermercat, va ser un canvi urbanístic amb fort impacte sobre el model comercial. L’any 1986 no existia ni Eix transversal, ni Eix Diagonal, ni l’autopista Terrassa Manresa. Avui es fa difícil pensar en la circulació sense aquestes vies ràpides. S’han construït els polígons residencials Balconada 2 i la Parada Nova. I omplert buits urbans com l’antic aparcament de l’Atlàntida, el sector del Panyos o el Tossal dels Cigalons.
 
Des del 1986 s’han posat en servei o ampliat grans equipaments: culturals com el Casino i el Kursaal, sanitaris com l’hospital de Sant Joan de Déu i els nous Centres d’Assistència Primària (CAP), educatius com la FUB i el Nou Conservatori de Música. Equipaments administratius com els nous jutjats, o esportius com la Piscina Municipal o els pavellons del Congost, i tecnològics com el CTM. També han millorat els equipaments de barri. Manresa ha tingut un creixement compacte i ordenat, que ha connectat sectors de ciutat, ha omplert buits i ha preservat el patrimoni. Va estar massa temps sense fer gestió urbanística i no es va intervenir decididament al Centre Històric, comparat amb altres ciutats mitjanes de Catalunya. Manresa té avui reptes urbanístics: el primer, el Centre Històric, amb la renovació i rehabilitació d’habitatges; seguir avançant en el projecte de la Fàbrica Nova i aconseguir més habitatge social.
 

És temps de canvi en el model energètic als edificis, a l’espai públic i a la mobilitat. De reduir el consum elèctric i de seguir protegint el regadiu i augmentar el reciclatge. Manresa té un repte de planejament. Per evitar casos com l’expropiació multimilionària de les Saleses, el Pla d’Ordenació Urbana actual té més de cent sectors que per poder-los executar necessiten aprovar un pla urbanístic. Sectors que quedaran bloquejats si no es dediquen prou esforços a fer planejament i gestió. Manresa és una ciutat de serveis. En aquests anys va patir el tancament de les seves grans empreses: la Fàbrica Nova i Pirelli. Completar la urbanització del polígon del Pont Nou i del Parc Tecnològic reforçarà l’activitat industrial i tecnològica. La feina feta ha estat el resultat de la visió i l’esforç de moltes persones, de polítics i tècnics, i dels privats que han apostat per la ciutat. Penso que ara Manresa té projecte i que, tot i les dificultats, estem en un bon moment.

Ens estem empobrint

Josep Ramon Mora, membre de la Plataforma en Defensa de les Pensions Públiques i els Drets de la Gent Gran

L’any 1987, quan el primer número d’El Pou de la gallina va veure la llum, Manresa tenia 65.275 habitants i els Serveis Socials municipals tenien una plantilla de cinc professionals (quatre treballadores socials i un educador), que aquell any van atendre les necessitats de 949 persones, que representaven amb prou feines l’1,5% de la població. Això no vol dir que el nombre de persones de la nostra ciutat en situació de pobresa i exclusió socials l’any 1987 fos només aquesta; segur que era més gran, ja que la xarxa d’assistència municipal només arribava a les situacions més greus i desesperades. Deu any més tard, el 1997, el nombre d’usuaris ja havia crescut fins als 3.662, que representaven un 5,6% de la població total, estancada entorn dels 65.000 habitants. Durant la dècada següent, fins a l’any 2007, es produeix un increment moderat però constant del nombre d’usuaris, que està relacionat amb l’augment de la població que comença a créixer a partir de l’any 2002, l’arribada de noves problemàtiques socials relacionades amb l’envelliment de la població, l’increment de la població immigrada i l’augment de la temporalitat laboral, que provoca que moltes persones no arribin a fi de mes perquè només poden accedir a feines precàries i mal pagades. Això va fer que al final de la dècada 1997-2007 el nombre d’usuaris quedés situat al voltant de les 8.000 persones.
 
 
Segons les memòries de serveis socials de l’any 2022, un total de 17.724 persones van necessitar acudir  als serveis socials de la ciutat l’any passat. Això representa el 23% dels gairebé 77.500 habitants que tenia en aquella data. En relació a l’any 1987 s’han multiplicat per 15 el nombre de manresans i manresanes que necessiten alguna forma d’assistència social, mentre que la població ha crescut un 34%. Aquest increment tan important d’usuaris de serveis socials ha tingut dos moment àlgids, gairebé explosius: la crisi financera del 2008-2012, quan la xifra va passar de 8.000 a 14.000 persones i la crisi de la covid a partir del 2019, quan la quantitat d’usuaris augmenta fins als gairebé 18.000 actuals.
 
La quantitat de diners que el pressupost municipal destina a les polítiques de serveis socials no ha seguit, ni de bon tros, el ritme d’increment del nombre d’usuaris. Així per exemple, l’any 2010 el pressupost de serveis socials, sumant recursos propis municipals i recursos d’altres administracions, va ser de 4,7 milions d’euros per atendre 11.325 usuaris; és a dir una despesa  mitjana de 415 euros per usuari. L’any 2021 el pressupost va ser pràcticament el mateix que el del 2010, però per un total 17.295 usuaris, cosa que representa una despesa de 289 euros per usuari. El penúltim pressupost tancat de l’Ajuntament va destinar a serveis socials la mateixa quantitat que fa dotze anys,  malgrat que la demanda va créixer més del 50%. No ha estat fins a l’any 2022 que la situació ha començat a millorar, amb un pressupost de 6,5 milions d’euros per un total de 17.700 usuaris, que representa una despesa de 367 euros per usuari, encara inferior a la que es va fer l’any 2010. Tot plegat no ha impedit que cada any l’alcalde de torn hagi proclamat que aquell era el pressupost més social de la història. Paradoxalment, cap grup de l’oposició s’ha molestat a estudiar les xifres i posar de manifest la realitat.
 
La problemàtica central, però no l’única, que detecten els serveis d’acollida municipal entre els usuaris té a veure amb la pobresa; és a dir amb la manca d’ingressos econòmics suficients i estables per fer front a les necessitats de la vida quotidiana. Com a conseqüència d’això, es produeix un augment d’altres problemàtiques associades com desnonaments, problemes de parella i de violència de gènere, patologies mentals, manca de cura dels menors, etc. El fracàs escolar és recurrent en els infants-adolescents de les famílies ateses pels serveis. El col·lectiu de gent jove ja en edat no escolar es troba sovint sense estudis ni possibilitats de formar-se i la seva possibilitat d’inserció laboral és mínima. Tot plegat provoca sensació d’abandonament institucional entre les persones afectades i cansament entre el professionals que els atenen, malgrat els seus esforços i la dedicació d’altres entitats que, com Càritas Manresa, Creu Roja Manresa i la Fundació Santa Clara, col·laboren en la lluita contra la pobresa i l’exclusió social.
 
Conclusions: Manresa s’està empobrint. Els recursos que es destinen per cobrir les demandes socials són insuficients per atendre l’augment de les necessitats i han anat disminuint en relació a la demanda. Les polítiques que es fan des d’altres àmbits municipals (educació, habitatge, promoció econòmica, ocupació...) no han pogut impedir que cada any augmenti el nombre de persones que entren dins el cercle de la necessitat social i no permeten tampoc que, un cop que hi han entrat, en puguin sortir al més aviat possible i no es cronifiquin. Tampoc no han ajudat tant com calia esperar programes de lluita contra la pobresa d’altres administracions, com la Renda Garantida de la Generalitat o l’Ingrés Mínim Vital del govern central. Com a ciutat, no ens podem permetre que continuï aquesta dinàmica social negativa iniciada a principis de segle i que s’ha accelerat al llarg dels darrers quinze anys. Ajuntament, institucions, entitats i agents socials hem de tenir una seriosa reflexió per analitzar les causes estructurals  d’aquesta negativa evolució, per imaginar la ciutat que volem i posar-nos a treballar per aconseguir-la.

L’evolució de la comunitat educativa

Josefina Recasens Guitart, sociòloga i doctora en Ciències de l’Educació

El pas de tota la ciutadania per l’ensenyament obligatori i gratuït ha estat l’element més poderós del nostre sistema democràtic. Tots tenim records valuosos que el pas per l’escola; el procés d’homogeneïtzació –i de distinció– és una vertadera escola per aprendre a viure junts, que deixa una petjada d’experiències, amistats... que perdura al llarg de la vida. L’aprovació de la Constitució Espanyola (1978) va ser un primer pas per garantir el Dret a l’Educació, la llibertat d’ensenyament i l’elecció de centres, però les sis lleis educatives posteriors han significat molts obstacles per garantir una escola pluralista, on la raó de ser sigui l’equitat.
 
 
El paper dels ajuntaments ha esdevingut clau en la governança del sistema escolar, i a Manresa n’hi ha bons exemples. El primer consistori democràtic va fer una tasca important al costat de la Coordinadora de guarderies assegurant una de les taxes més altes d’escolarització pública d’infants de 0 a 3 anys. Per altra banda des de finals dels 90, de la mà de regidors com Josep Ramon Mora o Montserrat Mestres, es va iniciar una tasca important de planificació de l’oferta de places escolars públiques fent prospeccions, incidint en la reserva de sòl per a equipaments escolars, organitzant la preinscripció i, especialment, fent possible la participació democràtica de la comunitat educativa.
 
L’any 2000, Manresa va adherir-se a l’Associació Internacional de Ciutats Educadores; això significà un valuós reconeixement del territori i els seus recursos com a eines educatives i facilità la construcció de lligams entre serveis educatius com el Conservatori i l’Escola de Música, i l’Escola d’Arts, a banda de crear, posteriorment, l’Oficina Municipal d’Escolarització, el Consell Escolar Municipal, i el Consell d’Infants. Es van saber aprofitar les sinèrgies de la comunitat educativa, i el 2005 es va iniciar —de la mà d’un Nucli Impulsor (NIM)— el desenvolupament del Projecte Educatiu de Ciutat (PEC), amb voluntat d’enfortir la cohesió social, el civisme i la ciutadania activa. La diagnosi de la situació, el 2006, recollia els anhels i mancances de tota la comunitat educativa. Però la veu pública d’alerta persistent, del 1996 al 2011, va ser de la Coordinadora en Defensa de l’Escola Pública (CODEP). No fou fins al 2015 que, davant de les dades d’abandonament escolar prematur i de segregació escolar, es va redactar el Pla Educatiu d’Entorn (PEEM) per a la millora de les oportunitats educatives. Aquest, el 2017, va propiciar la creació de la Comissió d'Estudi de la Situació de la Segregació Escolar a Manresa (CESSEM).
 
En el món actual el paper de l’escola és molt canviant; algunes variables ho han fet palès: en primer lloc els canvis legislatius que van millorar alguns aspectes com l’allargament de l’escolarització obligatòria fins als 16 anys i la voluntat de construir una vertadera formació professional que havia de garantir una millor qualificació professional i una disminució de la precarietat laboral. En contrapartida, significà que els infants de 12 anys passessin de l’escola a l’institut sense una preparació prèvia dels docents i els centres. En segon lloc l’oscil·lació de la població escolar –naixements i nouvinguts– ha estat un altre handicap. La convenient planificació escolar s’ha vist dificultada pels moviments de població causats tant pels naixements com per l’arribada de nouvinguts, especialment en edats escolars avançades i un cop iniciat el curs. En general, també la distància de resultats escolars cada vegada és més gran i hi ha més alumnat amb Necessitats Específiques de Suport Educatiu (NESE).
 
Ha estat, sobretot, l’Escola Pública l’encarregada d’acollir tothom, especialment els infants i joves provinents de llocs allunyats tant culturalment com lingüísticament. L’Ajuntament, tot i tenir competència exclusiva en el manteniment dels centres d’infantil i primària públics, no hi ha destinat els recursos tècnics i pressupostaris suficients. El 2020, l’estudi sobre segregació escolar constatà l’existència de centres educatius públics amb una major concentració d’alumnes nouvinguts, amb baix nivell econòmic i baix nivell d’estudis dels progenitors. La Generalitat, en funció d’aquestes i altres variables, va reconèixer set centres públics com a centres de màxima complexitat. Alguns centres es van comprometre amb el programa Educació 360 a temps complet, que va permetre desenvolupar programes de reforç escolar, patis oberts, projectes de música o biblioteques veïnals. Alguns altres començaven el compromís amb el programa Magnet, aliances per l’èxit educatiu: l’Escola Sant Ignasi i la Fundació Althaia, i l’institut Guillem Catà i la UPC.
 

Amb la voluntat d’evitar la segregació escolar, la Xarxa de Famílies de les Escoles Públiques de Manresa (XAFEP) s’ha implicat en les jornades de portes obertes i de preinscripció dels centes públics. També han treballat per la inclusió col·lectius com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i el capitalisme (PAHC) que ha creat l’Escola Popular (2016), o entitats com Creu Roja atenent infants i joves en situació de vulnerabilitat (2018). Durant aquestes quatre dècades el paper dels docents ha estat difícil, atès que han hagut d’entomar sis lleis educatives diferents a banda d’estar a primera línia i sense el suport necessari per liderar la inclusió d’infants amb NESE i de cultures i llengües ben diferents.
 
Ja a principis dels anys vuitanta, el grup Mestres per a la catalanització de l’escola —que es va dissoldre amb l’aprovació el 1983 de la Llei de Normalització Lingüística— va iniciar una campanya per a la normalització lingüística i la qualitat de l’escola pública. També l’Aplec de Mestres del Bages va treballar durant vuit anys per la qualitat de l’escola pública. Igualment, l’existència al territori de l’Escola de Mestres (1977-1990), la creació del Centre de Recursos Pedagògics (1984) i la presència dels cursos de reciclatge de català vinculats a la UAB van generar en el marc de l’edifici de les Saleses un pol de trobada viu que aglutinava tots els serveis i la formació inicial i permanent del professorat. La trajectòria de l’ensenyament públic ha estat plena d’iniciatives comunitàries; ara som en un punt transcendental per enfortir l’acció educativa. El camí ens ha de portar a la vertadera equitat, reforçant el que és públic i teixint relacions de qualitat. La comunitat educativa hi ha estat quan ha calgut. Ara toca una aposta per crear un imaginari educatiu comunitari que faciliti la governança pública i democràtica, la consolidació de la innovació multinivell i l’equitat del sistema, i posar en sintonia tots els contextos educatius formals i no formals que permetin superar la segregació escolar que, ara mateix, és superior a la segregació social.

L'associacionisme cultural resisteix 

Joan Morros, activista cultural

El teixit associatiu de Manresa té actualment unes 70 entitats culturals que cobreixen els diferents àmbits de la cultura. Aquesta xifra és lleugerament superior a la que hi havia 36 anys enrere. La majoria de les entitats actuals ja existien l'any 1987, quan va néixer la revista El Pou de la gallina. Algunes, com l'Agrupació Cultural del Bages o l'Orfeó Manresà, es van crear a començament del segle XX. Si la memòria no em falla, són poques les entitats culturals que han desaparegut al llarg d'aquests 36 anys: Film Club i Joventuts Musicals en són dues. Una tercera és l'associació cultural Bloc. Creada el 1986, va començar la seva activitat oferint un Servei d'Informació Juvenil i de mica en mica va anar ampliant l'oferta de serveis i activitats: Trobada de Delegats d'ensenyament secundari, Fira de l'Estudiant, exposicions, xerrades, busos a teatre... i la que sens dubte va tenir mes projecció, la programació estable de música moderna Musibloc. Amb la desaparició de Bloc l'any 2004, el servei d'informació va passar a ser gestionat pel CAE, entitat que havia nascut el 1984 com a escola de formació d'educadors en el lleure i que actualment ofereix un ampli ventall de serveis socioeducatius i culturals. La Trobada de Delegats i la Fira de l'Estudiant van tenir continuïtat a través del Consell Comarcal del Bages, i una part de la programació de música que oferia Musibloc va passar a ser gestionada pel Galliner el febrer de 2005 al teatre Conservatori. El que no va tenir qui els substituís van ser els macroconcerts que regularment Bloc organitzava al Nou Congost.
 

 
En canvi n'hi ha prop d'una desena que han nascut durant aquest període de 36 anys. Una d'aquestes associacions és la que organitza El Club de la Cançó, un cicle de concerts que va començar el febrer de 2001 i que 22 anys després continua organitzant els seus concerts de música d'autor. Dels 4 esbarts que hi ha actualment a Manresa, dos tenen una llarga tradició. L'Esbart Manresà és de l'any 1909 i el Casal Cultural de Dansaires Manresans acaba de celebrar  el  seu 75è aniversari. Els altres dos, el Grup de Dansa Cor de Catalunya va néixer el 1986 i  l'Associació per la dansa Estudi Folk ho va fer el 2006. El grup de bastoners Manrússia Van del Pal, va néixer el 2010. El món del cant coral també ha vist augmentar el nombre d'entitats en els darrers anys, concretament el Cor Lupulus, format exclusivament per home,s i el cor inCORdis vinculat a l'Ateneu La Séquia. I encara des de fa menys anys la coral UManresa-Jove i la coral USènior vinculades a la FUB-UManresa. Els darrers anys han agafat molta embranzida els grups de cant coral impulsats per les diferents associacions de veïns. I l'Associació Unió Musical del Bages va néixer l'any 1995.
 
Entre les entitats mes modernes de l'àmbit de la cultura popular tenim els Geganters de Manresa, que funcionen com a entitat des de l'any 1983. També és d'aquest mateix any Xàldiga-Taller de Festes, que entre altres activitats és especialment coneguda per organitzar la Mostra i el Correfoc. Una entitat que sí que ha nascut en aquests 36 anys és la Colla Castellera Tirallongues, creada l'any 1993 i que ha posat Manresa dins el mapa de les ciutats castelleres. Pel que fa a les entitats que promouen les arts escèniques i musicals, destaca l'associació Imagina’t, creada el 1995 i que forma part de la Fundació de la Xarxa d'Espectacle Infantil i Juvenil de Catalunya. És l'hereva del  grup Rialles de Manresa, que es va crear l'any 1977 sota l'empara d'Òmnium Cultural. Una entitat que, modestament, crec que ha tingut força impacte en la vida cultural de Manresa i la comarca en aquest període és l'Associació Cultural El Galliner. Va néixer a finals de 1995, amb l'objectiu de promoure la recuperació del teatre Kursaal i d'organitzar una programació estable de teatre al Conservatori. Amb la recuperació del Kursaal l'any 2007, El Galliner va rebre l'encàrrec de l'Ajuntament de Manresa de gestionar la programació estable de música, teatre i dansa.
 
 
Altres entitats que s'han format durant aquest període son l'Associació Misteriosa Llum (1995), l'Associació Cultural i Recreativa Els Armats (1999), l'associació La Crica (2009) que promou el circ, l'associació que promou el Pessebre Vivent del Pont Llarg (2012)... Finalment, una entitat sorgida en els darrers anys és l'Associació Memòria i Història de Manresa, que té per objectiu  investigar i donar a conèixer el passat recent. Ho fa especialment a través del portal www.memoria.cat, que conté més de 70 webs, milers de documents i fotografies i centenars de vídeos. Com a conclusió, diria que les entitats culturals han resistit bé el pas dels anys i segueixen sent una part fonamental de la vida cultural de la ciutat.

L'assistència sanitària

Lluís Guerrero i Sala. Acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya.

Al segle XIII Manresa ja disposava de dos hospitals, el de Sant Andreu i el de Santa Llúcia, que es fusionen el 1553; el primer continuarà fins avui. L’assistència sanitària es canalitza a través d’aquest hospital i dels metges de la ciutat, que en el primer quart del segle XX són una vintena. L’accés a l’atenció mèdica, aleshores sobretot de caritat i beneficència, la facilita l’Ajuntament i, a partir del segle XVIII, l’aparició de diversos gremis i confraries; al segle XIX alguns membres de la burgesia hi aporten  patrocini i rep suport d’ordes i congregacions de l’Església.
 
Al segle XX, al voltant del 1930, hi ha un primer increment d’hospitals i es funden el Sanatori de Sant Josep (1929) i el de Sant Joan de Déu (1932). L’assistència ambulatòria l’ofereix el Dispensari Municipal (1894) i apareixen montepios i mutualitats. Després de la Guerra Civil s’implanta el Seguro Obligatorio de Enfermedad  (1944 - 1946) i, ja consolidat, aporta una proliferació de la medicina general i l’especialitzada; té seus diverses fins a la inauguració de l’Ambulatori (1973). Als anys setanta hi ha un segon increment d’hospitals i s’inauguren el Centre Hospitalari de Manresa (1971) i el Centre de Reanimació Cardiaca-Unitat Coronària (1974). Els hospitals creats al segle XX neixen amb una intenció gairebé monogràfica però, llevat del cas de la Coronària, tots creixen fins a convertir-se en hospitals generals que competeixen entre ells i originen una espiral de peticions de serveis cada vegada més gran i generen dèficit econòmic.


 
El 1981 l’Estat transfereix la sanitat a la Generalitat, que crea el mapa sanitari i un marc normatiu en què destaca la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (1990). Manresa és la ciutat catalana amb major oferta sanitària i una de les més demandants, la qual cosa obliga a prendre decisions que acaben en la integració de la Unitat Coronària amb el Centre Hospitalari (1986), la de l’hospital de Sant Joan de Déu i el de Sant Andreu (1988), i la de la Clínica Sant Josep al grup Centre Hospitalari-Unitat Coronària (1994).  Sant Andreu passa al sector sociosanitari, com a FSSAM, ara actiu com a Sant Andreu Salut (2018). Finalment, els dos grans blocs resultants es fusionen en un de sol i es crea la Fundació Althaia (2002), punt de partida del que és avui. Recent constituïda, obre el Centre de Disminuïts Físics (2002) a l’antic edifici de la Coronària i es fa càrrec de dos nous CAP de la ciutat, el de les Bases de Manresa (2002) i el del Barri Antic (inici entre 2002-2004), que amb els de l’ICS (Lepant, 1988 i Foneria, 1988-1989) completen els dispositius de la Primària a la ciutat.
 
El procés d’integració és vist amb alarma des de fora i des de dins, i comporta grans turbulències i desconcert social fins al 2005, quan tot s’encamina. A partir d’aquest any s’inicia un cicle positiu per la sanitat de la ciutat i de les comarques perifèriques, amb Althaia com a actor principal. La racionalització de serveis a la població necessita dispositius i personal d’acord als requeriments reals; coordinats amb l’ICS, milloren l’assistència de la població local i de l’àrea sanitària, i es progressa en el treball en xarxa donant servei al Solsonès i al Berguedà; posteriorment, també a la Cerdanya. La Unitat de Cures Intensives acaba trobant el seu lloc definitiu. També es consolida l’activitat de la Clínica Sant Josep, dedicada del tot a l’assistència privada.
 
 
Pel que fa a la salut mental, el camí iniciat el 1984 es materialitza amb la construcció de l’actual edifici del CSAM (2007) i creix, entre altres, el projecte Mosaic. La coordinació amb hospitals de nivell superior permet la col·laboració amb l’Hospital de Mútua de Terrassa pels tractaments de cirurgia toràcica i neurocirurgia, i amb el Consorci Sanitari de Terrassa es creen les instal·lacions de radioteràpia de l’hospital de Sant Joan de Déu (2016). També la cirurgia cardíaca i l’hemodinàmica es concerten amb l’hospital de Sant Pau; darrerament s’intenta que l’hemodinàmica es pugui practicar a Manresa en règim compartit.
 
Actualment la Fundació Althaia disposa de més de 400 llits públics d’aguts, una seixantena de privats i més de vuitanta dedicats a la dependència; dues àrees bàsiques de consulta pública i consultoris privats. També d’un contingent de més de 2.000 treballadors i dels edificis de l’hospital de Sant Joan de Déu, de la Clínica, el Centre Hospitalari, el CSAM i les dues ABS, a més d’algun altre dispositiu sociosanitari com ara La Llar. Althaia compleix la seva missió i genera llocs de treball i riquesa.
 

 
La vocació assistencial, basada en un codi ètic propi, du implícita la voluntat de recerca i docència. La recerca la practica a través de vincles amb el món empresarial, assistencial i universitari, i la projecta en reunions internes com són les Jornades d’Althaia i en tot tipus de fòrums nacionals, estatals i internacionals, i mitjançant publicacions en revistes d’impacte de primer nivell. Avui Althaia és un dels puntals principals de l’Institut de Recerca i Innovació en Ciència de la Vida i la Salut a la Catalunya Central (2023). La docència mèdica i d’infermeria, amb tradició a la ciutat, es referma successivament amb la relació constant amb la FUB, el pacte amb la UAB (2006), amb el conveni entre Althaia i la UIC per a pràctiques del grau de Medicina (2008), amb la UPC (2009) i finalment amb el conveni amb la UVic-UCC (2017). Ara disposa de docència de grau en Medicina i altres ciències de la salut. També de postgrau de quasi una vintena d’especialitats.
 
L’aposta de reordenació iniciada fa 37 anys ha donat un resultats excel·lents, ha permès adoptar tècniques punteres i ha constituït un sistema sanitari robust a la Catalunya Central que, tot i els grans patiments de la població i dels sanitaris, ha mostrat les seves capacitats i també els seus límits durant la recent pandèmia de la covid-19. El futur immediat té incerteses derivades de l’envelliment del model sanitari del país i la necessitat imperiosa d’adaptar-lo als nous temps funcionalment i econòmica; també ha d’afrontar l’escassedat de professionals i els reptes demogràfics. Si mirem d’on venim i on estem, albirarem el futur amb esperança.

Turisme: assignatura suspesa, repte permanent

Eudald Tomasa, gestor turístic i cultural

En molts casos, els èxits o els fracassos es valoren a partir de les expectatives generades. L’any 2013 el govern municipal va posar Manresa 2022 com una fita transcendental per a l’impuls del turisme a la ciutat: les “olimpíades” de Manresa. El fracàs no té pal·liatius i exemplifica com de malament s’ha gestionat la política de promoció turística de la ciutat: planificació feble i desenfocada, acompanyada d’una gestió molt dolenta, tant des del punt de vista tècnic com polític, i una nul·la autocrítica a l’hora de valorar els resultats. La roda de premsa en què es valorava Manresa 2022 com a molt exitós, podria ser la base del guió d’una comèdia molt manresana. Què ha fallat perquè Manresa no hagi fet res que s’assembli al que ha desenvolupat, per exemple, una ciutat com Girona?
 
Manresa no ha tingut durant aquestes dècades una estratègia de promoció econòmica seriosa. Un exemple: mentre altres ciutats han fet apostes clares per la indústria avançada, aquí l’Ajuntament va bloquejar de facto el Parc Tecnològic. I en l’àmbit turístic, calia generar una oferta que tingués com a mínim els següents requisits:
 
Centenars de places d’allotjament. Promoure la instal·lació d’hotels (tres estrelles mínim, però sobretot quatre estrelles) era clau. Les raons són òbvies. Assignatura suspesa amb un 0.
Experiència de visita diferencial. Generar una experiència de visita inoblidable, suggestiva, singular... és fonamental. Per bé que els elements de partida hi són (el món medieval amb la Seu i la Sèquia, la DO Pla de Bages, el món ignasià amb la Cova..., i també esdeveniments importants com la Fira Mediterrània), ha mancat convertir-los en productes. El carrer del Balç va ser un primer intent no conclòs, que es va aturar i frustrar.
Marca/imatge atractiva. És evident que la Manresa rància, antiquada, grisa... no ha apostat per crear una imatge atractiva i sòlida de si mateixa, que aplicaria a tots els àmbits de la promoció econòmica. A La Vanguardia només surt Manresa quan s’esdevé un fet luctuós... Que lluny que som, a nivell d’imatge i comunicació, de Vic i sobretot Girona.
Destinació turística competitiva. Manresa no ha contribuït a vertebrar una destinació turística territorial, un factor imprescindible per ser notori i poder competir. Quan s’ha parlat amb Món Sant Benet (200.000 visitants anuals), o amb Cardona, i ja no dic amb Montserrat, o Vic...? Vertebrar el territori, crear un relat, organitzar l’oferta és posar les bases d’un futur. Ara, cal voler fer-ho (exercir de capital), (saber) fer-ho, i trobar i destinar-hi els mitjans polítics, tècnics i econòmics que això comporta.
 

I després, incentivar la demanda... L’Ajuntament de Manresa no ha tingut una política de comunicació per posicionar Manresa en cap entorn competitiu. Ni en premsa, que era clau, ni actualment a les xarxes. Sempre s’ha pensat que gastar diners en comunicació era llençar-los, en comptes de pensar que era una inversió a llarg termini. Però en turisme, la mancança més clamorosa és oblidar-se de la comercialització. És clar que has de disposar de productes potents i imaginatius (l’altra gran assignatura pendent), però llavors has de saber que hi ha les OTA (Online Travel Agency), per on es ven actualment prop d’un 30% de mercat de l’oci i les activitats, que cal assolir acords amb agències de públic organitzat, que cal crear i posicionar un web turístic que atregui el públic individual directe (el local i sobretot l’europeu que viatja amb cotxe particular), i definir una estratègia de promoció a les xarxes socials... I això està tot per fer, en una fase quasi virginal.
 
Encara que no ho sembli, sempre s’hi és a temps de revertir la situació. I això passa per començar fent una aposta clara i sistemàtica per la promoció econòmica en general i pel turisme en particular. Voluntat real, amb lideratge marcat per funcionar com a element aglutinador i vertebrador de l’oferta, molt a prop del món privat. I molta imaginació, voluntat d’innovació i ruptura amb tot allò que ja és obsolet. Això es tradueix en:
 
• Redefinir la direcció tècnica del turisme de Manresa, posant-hi al capdavant professionals que entenguin de creació de producte, de comercialització, i d’estratègia de desenvolupament turístic.
• Dotar una inversió important en projecció exterior, no només en turisme, i en difusió i comunicació, sabent que només amb persistència, com una aposta a llarg termini, es podrà capgirar la situació.
• Uns primers resultats de la nova línia d’actuació s’haurien de verificar en màxim un parell d’anys, per bé que estem parlant d’una estratègia que va molt més enllà d’una legislatura.
 
Amb tot això, caldrà involucrar el món privat –de Manresa, però segurament de fora, sobretot en l’àmbit hoteler–, que és qui ha de fer els passos per dotar la ciutat d’una oferta hotelera mínima, amb una oferta gastronòmica i d’activitats de primer nivell, que generi uns alts graus de satisfacció que suscitin la recomanació sistemàtica per part d’uns turistes que voldran explicar, i publicar, la seva experiència genial per Instagram...

El català, més que mai: el català, cosa de tots

Josep Camprubí Casas, expresident d’Òmnium Bages-Moianès

Les informacions i les polèmiques sobre el català segueixen i seguiran durant molt de temps. D’una banda perquè és el senyal més clar i evident de la identitat catalana, i això no agrada pas a tothom, i per tant, sempre hi ha qui està interessat a difondre la idea que el català ja està en procés d’extinció avançada i que la seva supervivència és qüestió de poc temps. Amb aquesta intenció darrerament s’ha divulgat força una visió pessimista sobre la continuïtat de la nostra llengua, que caldria matisar de manera adequada. Recordem tan sols que, malgrat totes les pressions i repressions històriques que ha patit, en el conjunt dels Països Catalans, hi ha més de deu milions de persones que són parlants habituals de català, que són més que els que parlen grec, danès, portuguès, suec o finès. Amb una diferència, és clar: que aquestes llengües tenen una característica que la nostra no té: un estat independent al darrere, que els dona suport, tret del cas concret d’Andorra, evidentment, però que no és comparable amb Grècia, Dinamarca, Portugal, Suècia o Finlàndia. Sigui com sigui, la nostra llengua està en perill greu? I encara més concretament: ¿a Manresa, al Bages o a la Catalunya Central en conjunt, el català va de baixa i pot acabar desapareixent? No hi ha estudis amplis i específics sobre el tema, però no sembla pas possible, almenys en un termini més o menys breu.
 
 
Però això no vol dir que no ens haguem de preocupar pel futur del català, com a element fonamental que és de la singularitat nacional catalana. La història dona molts tombs i només cal recordar-ne alguns. Per exemple un de ben personal: a mitjans dels anys cinquanta, quan anava a l’escola de la Salle, a Manresa, al carrer dels Esquilets, l’ensenyament es feia totalment en castellà, però al pati, quan els alumnes jugàvem, el català era absolutament predominant. I és que encara no s’havia iniciat la gran onada d’immigració andalusa dels anys seixanta i setanta a Catalunya. Una immigració que va arribar quan el nostre país no disposava de cap estructura política pròpia, que no es va aconseguir recuperar —parcialment i amb moltes limitacions— fins a final dels anys setanta. Per tant, des d’aquells anys en endavant, en les àrees concretes de les poblacions catalanes on predominava la immigració, per primera vegada el castellà es va convertir en l’idioma majoritari. Però a tot el centre de Manresa i també als barris tradicionals, com a les Escodines, al Poble Nou, etc. el català continuava sent l’idioma parlat absolutament habitual, tot i l’absència a total de la nostra llengua en la retolació dels carrers, a les botigues, etc. O en tot tipus de centres d’ensenyament (l’escola Flama, la primera que era públicament en català al Bages, no va començar fins al 1970). Però simultàniament, el català persistia tot i la manca absoluta de mitjans de comunicació: pel que fa a la premsa el diari Regió7 va aparèixer per primer cop a final de 1978 i els mitjans de de caràcter global per a tot Catalunya, com TV3 i Catalunya Ràdio, no van començar les emissions fins a finals de 1983. De fet, no cal insistir-hi més: la nit franquista havia començat l’any 1939 i malgrat la manca de qualsevol ús públic, pràcticament inexistent durant la major part d’aquell període, el català seguia sent la llengua parlada del tot majoritària entre la gent nascuda al país. És clar que no era una situació gens positiva, però el fet és que el català es va mantenir ben viu en circumstàncies molt difícils. 
 
 
Certament que la situació ha anat evolucionant. I avui els reptes i les amenaces sobre una llengua absolutament viva, però que no disposa de les eines d’un Estat propi —i que sovint pateix la pressió de tenir l’Estat en contra— plantegen nous interrogants de cara al futur. Per això en camps tan crucials com l’educació no hi pot haver dubtes: el català ha de ser la llengua bàsica en tot el nostre territori, hi hagi o no hi hagi majoria catalanoparlant en l’entorn immediat. Perquè el futur de la nostra llengua no es juga a Manresa, al Bages o a la Catalunya Central, sinó a Barcelona i al seu entorn. Allà és on el català s’ha promoure i prestigiar amb més força que enlloc, tot i que, evidentment, també convé de fer-ho arreu. I això requereix un suport polític urgent, ampli i unitari. Estem massa acostumats a les divergències polítiques. Hom pot opinar de forma diferent sobre moltes qüestions. Però respecte de la nostra llengua no hi pot haver dubtes. Cal una unitat absoluta i clara. I una línia d’actuació acordada i única, amb un compromís global entre les entitats promotores del català, les administracions públiques i els partits polítics. I cal encara alguna cosa més, que potser és la més important: cal que milers i milers de manresans, miler i milers de bagencs i milions de catalans tinguem ben clar que el futur del català depèn fonamentalment de nosaltres mateixos, del fet que el parlem cada dia, que el parlem amb tothom, que no canviem de llengua fàcilment... I que en tot moment siguem conscients que es tracta de l’element bàsic de la identitat nacional catalana.



Participació