Créixer jugant

Als barris hi naixien esplais, agrupaments escoltes i entitats juvenils que entenien el lleure com una eina d’educació i de compromís social. Eren espais de llibertat i d’aprenentatge col·lectiu, sovint vinculats a parròquies o moviments veïnals, on infants i joves descobrien valors com la cooperació, la natura o el servei als altres.

Quaranta anys després, aquell esperit continua viu, però transformat. El CAE, nascut el 1984 per formar monitors i donar estructura a aquest moviment, és avui el referent del lleure educatiu a la ciutat. Els caus i esplais mantenen la seva tasca educativa, però en un context diferent: més regulat, més professionalitzat i, sovint, menys militant. El repte actual és preservar la vocació transformadora d’aquell lleure dels orígens en una societat on l’oci s’ha convertit en mercaderia i el temps lliure en bé escàs.

L’experiència del joc: una mirada en moviment 

El lleure no és només temps lliure. És una manera d’entendre l’educació, de viure la comunitat i d’aprendre sense llibres. Sovint es parla del joc com d’una activitat secundària, però en realitat és una de les formes més profundes de coneixement. Jugar és experimentar, crear, compartir i equivocar-se sense por. Per això, l’educació en el lleure és molt més que omplir les tardes de dissabte o els casals d’estiu: és una escola de vida.
 
A Manresa, el lleure educatiu ha trobat el seu lloc en una xarxa viva d’esplais, caus i entitats que fan servir el joc com a llenguatge comú. Les seves dinàmiques —gimcanes, sortides, tallers o activitats a la natura— posen en moviment el cos i la ment, i transformen espais quotidians en llocs d’aprenentatge. A través del joc, els infants aprenen a cooperar, a respectar les normes, a perdre amb esportivitat i a prendre decisions en grup. És un procés que deixa empremta.
 
Els monitors i caps són les figures clau d’aquest aprenentatge. No actuen com a mestres ni com a pares, sinó com a guies: observen, proposen, acompanyen. El seu paper no és dir què s’ha de fer, sinó crear les condicions perquè els infants descobreixin per ells mateixos. Darrere de cada activitat hi ha una intenció educativa —una habilitat per treballar, una emoció a explorar, un valor a transmetre— que sovint passa desapercebuda per qui només hi veu jocs i rialles.
 
El lleure també és emoció i comunitat. Quan un grup de nens aixeca una tenda sota la pluja o quan un equip aconsegueix resoldre una prova en una gimcana, no només estan jugant: estan aprenent a confiar, a comunicar-se, a compartir responsabilitats. Són petits laboratoris de convivència on es posen en pràctica els valors que després sostenen la vida adulta.
 
El joc permet equivocar-se, provar, reinventar-se. En una societat accelerada i tecnificada, el lleure recupera el ritme humà, el temps de la mirada i del contacte. No hi ha pantalles ni algoritmes que valguin: només persones que juguen i, jugant, aprenen a viure junts.
 
Per això, quan els caus, els esplais o el CAE organitzen una activitat, en realitat no només estan oferint oci, sinó construint ciutat. Cada joc, cada sortida, cada taller és una petita peça d’un projecte més gran: educar ciutadans lliures, compromesos i conscients. I aquesta és, potser, la millor definició possible del lleure: un espai on es juga per aprendre, però sobretot, on s’aprèn a jugar la vida.
 

Marc històric

Manresa ha estat, històricament, una ciutat amb una forta tradició associativa, i el lleure no n’ha estat una excepció. Des dels anys setanta, desenes d’esplais i agrupaments escoltes han omplert els caps de setmana de jocs, excursions i valors educatius. Molts van néixer arrelats als barris, sovint sota el paraigua de les parròquies, i amb el temps s’han anat transformant o desapareixent, seguint el ritme de la ciutat i dels seus canvis socials.
 
Avui, els agrupaments escoltes que mantenen viva la flama del moviment són l’AEiG Antoni Gaudí, al barri de la Sagrada Família; l’ AEiG La Salut, a Viladordis; l’ AEiG Cardenal Lluch, al Barri Antic; i l’ AEiG Cavall Bernat, vinculat al barri de la Carretera de Santpedor. Entre tots apleguen prop de dos-cents infants i joves, i com a mínim una quinzena de caps i quel·les en cada agrupament. Segons expliquen la Laia Perramon i la Berta Martínez, caps de dos d’aquests caus, «les dinàmiques s’han adaptat als nous temps, però l’esperit continua sent el mateix: educar des del joc i la convivència».

Els esplais, per la seva banda, també han viscut una trajectòria irregular. Alguns dels històrics com l’Esplai Crist Rei, l’Esplai SAFA o el Minuatx encara funcionen, tot i que amb grups més petits i estructures més senzilles. D’altres, com l’Esplai Flor de Neu, l’Esplai Sant Josep o el de la Sagrada Família, que havien estat referents de barri durant els anys vuitanta i noranta, ja fa temps que van abaixar la persiana. Les causes són diverses: la manca de relleu, la pressió burocràtica o simplement el pas del temps i els canvis en els hàbits familiars i d’oci.
 
Malgrat tot, el teixit associatiu del lleure continua actiu i connectat. Les entitats participen en espais de coordinació com el GALL (Grup d’Amics del Lleure de Manresa), que promou activitats conjuntes i fomenta el treball en xarxa. «Ens trobem sovint i compartim recursos, però cadascú ha d’espavilar-se per mantenir-se viu», reconeixen les caps escoltes. «Fem assemblees periòdiques, tant a nivell territorial com nacional», explica Perramon. A Manresa, el lleure continua sent un termòmetre del compromís col·lectiu: quan hi ha joves que dediquen el seu temps a educar altres joves, vol dir que la ciutat encara juga a fer comunitat.
 

Lleure i religió

Durant dècades, l’educació en el lleure a Catalunya va caminar de la mà de l’Església. Els primers esplais i caus van néixer, en bona part, dins de les parròquies i dels moviments cristians de base, que trobaven en el lleure una manera de transmetre valors i crear comunitat.
 
Amb el pas dels anys, però, aquesta vinculació s’ha anat difuminant. Els agrupaments escoltes i guies de Catalunya (AEiG) han fet un procés conscient de desvinculació religiosa per obrir-se a totes les creences i sensibilitats. «Fa quatre o cinc anys es va decidir a nivell nacional que ens definíem com a laics», explica Berta Martínez, cap de l’AEiG La Salut de Viladordis. «Vam substituir el concepte de religió pel d’espiritualitat, entesa com la connexió amb un mateix i amb la natura».

Laia Perramon, de l’AEiG Antoni Gaudí, hi coincideix: «Ara treballem més des de la pedagogia i el contacte amb l’entorn, no des de la fe. El nostre objectiu és educar persones lliures, compromeses i crítiques». Aquest canvi reflecteix l’evolució del mateix teixit social manresà: d’una ciutat on els esplais sorgien sota el campanar, a una ciutat on el joc i la natura s’han col·locat al centre.
 
Als anys vuitanta el joc era una extensió natural de la catequesi. Les trobades de dissabte començaven o acabaven amb una visita al temple, les cançons feien referència a valors cristians i les colònies d’estiu incloïen la missa del diumenge com una activitat més del programa.
 
El model combinava fe, servei i comunitat: l’objectiu no era només entretenir els infants, sinó educar-los en l’esperit cristià, la solidaritat i l’ajuda mútua. Els caps, sovint joves vinculats a moviments d’Acció Catòlica o a les congregacions parroquials, actuaven com a referents morals i educadors. Les excursions, els campaments i les activitats tenien sempre un rerefons pedagògic i espiritual: descobrir Déu a través de la natura, del silenci o del treball en equip.
 
Aquest model va marcar profundament el moviment escolta i d’esplais fins ben entrada la democràcia. Amb la transició, però, el llenguatge va començar a canviar: del catecisme es va passar a la reflexió personal, i del servei religiós al compromís social. «La gran diferència entre abans i ara és la relació amb la religió», explica Berta Martínez, cap de l’AEiG La Salut.
 
Els nous agrupaments busquen transmetre valors universals —respecte, cooperació, sostenibilitat—, que beuen d’aquell llegat cristià, però s’expressen en un llenguatge més obert i plural. 

El CAE 

El CAE (Centre d’Animació i Esplai) és avui una de les entitats més emblemàtiques del lleure educatiu a Manresa, però el seu origen es remunta a un moment molt concret: els primers anys vuitanta, quan el moviment d’esplais vivia una autèntica efervescència. En plena transició democràtica, sorgien nous grups de joves que volien fer educació des del joc, l’excursionisme i la convivència, però que necessitaven formació i reconeixement institucional.
 
A partir del 1981, l’Ajuntament de Manresa va començar a organitzar els primers cursos de monitors de lleure i aviat es va veure la necessitat de crear una estructura estable que garantís la qualitat i la continuïtat d’aquella formació. El 1984 naixia oficialment el CAE com a associació sense ànim de lucre, impulsada per persones vinculades als esplais, a l’educació i a la pedagogia. El seu objectiu era clar: professionalitzar el món del lleure sense perdre’n l’essència educativa i comunitària.
 
Des dels seus inicis, el CAE ha tingut una doble funció. D’una banda, formar monitors i directors amb titulació reconeguda per la Generalitat, que és una activitat que continua sent un dels pilars fonamentals de la seva tasca. De l’altra, impulsar projectes de lleure transformador, des de casals d’estiu fins a programes socials per a infants i joves en situació de vulnerabilitat. Amb el temps, el centre ha esdevingut un veritable laboratori d’educació no formal, que entén el joc com una eina per aprendre i per fer ciutat.
 
«Fa quaranta anys el lleure estava focalitzat en els esplais», explica Nasi Muncunill, director del CAE, «però avui l’oferta s’ha ampliat molt: hi ha més activitats, més formats i també més requisits. La nostra missió és garantir que, sigui on sigui, el lleure continuï sent educatiu i de qualitat.»

D’escola de monitors a referent sociocultural

El CAE ha anat ampliant la seva activitat en tres grans eixos: formació, serveis educatius i dinamització sociocultural. Des de fa quaranta anys han format cada any centenars de monitors, directors i premonitors. A més dels cursos oficials, l’entitat ofereix activitats a la ciutat, itineraris formatius i un banc de recursos per a totes les entitats de lleure de Manresa.
 
Però el CAE és molt més que una escola de formació. Amb el pas dels anys, ha consolidat una xarxa de projectes socioeducatius que arriben a tota la Catalunya Central. Un dels més significatius és el Casal de Joves La Kampana, as la plaça d’Icària, del Barri Antic, un espai obert on cada tarda una trentena de nois i noies reben suport educatiu i emocional. És molt més que un casal: és un punt de trobada, d’acompanyament i de creixement personal, pensat perquè els joves trobin el seu lloc a la ciutat.
 
També destaca el projecte del Mil·lenari, que treballa amb infants des d’una vessant educativa i emocional, així com programes com Entra en Joc o Tarasca, que utilitzen el joc de taula com a eina per desenvolupar competències socials, comunicatives i cooperatives dins les escoles. «Sempre hem volgut que el nostre lleure fos transformador», expliquen des de la direcció del CAE. «No es tracta només de passar-ho bé, sinó de generar vincles, d’educar en valors i de donar oportunitats».
 

El joc com a motor cultural i ciutadà

La dimensió cultural i comunitària del CAE és igualment destacable. L’entitat és al darrere de bona part de les activitats lúdiques i culturals més populars de Manresa: la Gimcana de la Llum, el Tast de Jocs al Casino, la Setmana del Joc al Carrer o el Torneig de Catan, que cada any omplen la ciutat de taules, daus i fitxes. A través d’aquestes propostes, el CAE converteix el joc en una experiència col·lectiva, un espai de trobada intergeneracional i d’aprenentatge compartit que dona vida a places i carrers.
 
Les Nits de Jocs del CAE, que se celebren cada dijous des de fa més de vint anys, s’han convertit en una autèntica institució. Punt de trobada d’aficionats, famílies i curiosos, aquestes sessions setmanals són un exemple de com el joc pot trencar barreres d’edat, origen o experiència. “Sovint ens oblidem que el joc és un llenguatge universal —expliquen—. Fa vincles, ens iguala i ens ensenya a conviure”. És en aquest tipus d’activitats on queda clar que el lleure no només apel·la els més menuts, sinó que és una eina transversal per totes les edats, orígens i gèneres.

Una escola de ciutadania

Amb aquesta filosofia, el CAE ha anat teixint una xarxa de complicitats que connecta escoles, famílies, entitats i administracions. Avui, amb una trentena de professionals, una xarxa de voluntaris i més d’un miler d’alumnes formats cada any, el CAE és molt més que una entitat de lleure: és una escola de ciutadania.
 
A la seva pàgina web, el CAE resumeix la seva missió amb tres paraules clau: joc, educació i voluntariat. Tres pilars que expressen la seva manera d’entendre el món: «promoure una societat més activa, creativa i participativa a través del lleure i l’acció educativa». Aquesta visió s’ha traduït, al llarg dels anys, en projectes que combinen rigor pedagògic, sensibilitat social i compromís amb el territori.
 
El Nasi Muncunill, el director actual de l’entitat, ho resumeix així: «Hem passat d’un model molt voluntarista a una estructura amb més exigència i responsabilitat. Però el repte és el mateix: mantenir viva la passió per educar a través del joc».
 
Després de més de quatre dècades d’història, el CAE continua fidel al seu principi fundacional: fer ciutat jugant. En un temps on el lleure s’ha convertit sovint en producte o consum, el CAE reivindica el joc com un espai lliure, com a eina d’aprenentatge i com a forma de construir comunitat. I potser, en això, rau bona part del seu èxit: no només ensenya a jugar, sinó que ens recorda per què jugar continua sent essencial per aprendre a viure junts.

Sense relleus, problemàtica actual del lleure  

Malgrat l’esforç i la vitalitat de moltes entitats, el món del lleure viu avui un moment fràgil. La manca de relleu generacional és una de les principals preocupacions, tant als caus com als esplais. «Ens falten mans i ens falten referents», reconeix Laia Perramon, de l’AEiG Antoni Gaudí. «Hi ha gent jove amb ganes, però costa que s’hi quedin. El compromís ja no és el mateix d’abans».
 
Als anys vuitanta i noranta, ser monitor o cap era gairebé una forma de militància. Els joves dedicaven els caps de setmana i bona part de les vacances a fer de voluntaris, sovint sense cap altra motivació que la d’educar i fer comunitat. Avui, en canvi, el lleure competeix amb un ampli ventall d’activitats, responsabilitats i ritmes de vida. «Hi ha menys implicació i més rotació», diu Berta Martínez, de l’AEiG La Salut. «Molts s’apunten un o dos anys i després se’n van. Costa trobar gent que agafi el relleu i sàpiga com liderar».
 
A aquest escenari s’hi afegeix un canvi en els hàbits de les famílies, que també condiciona el futur del lleure. Si abans els caps de setmana eren el moment per compartir temps comunitari i participar en esplais o caus, avui molts infants tenen la setmana plena d’activitats extraescolars, mentre que el dissabte i el diumenge s’han convertit en espais de desconnexió o logística familiar. Les dinàmiques del món laboral —amb horaris extensos i poc conciliadors— fan que els pares i mares busquin opcions pràctiques i concentrades entre setmana. «És més fàcil deixar el nen al casal esportiu o a anglès després de l’escola que no pas comprometre’s amb una activitat de cap de setmana», apunten diversos monitors de l’esplai SAFA. El resultat és que el lleure educatiu de base, aquell que requereix continuïtat i implicació familiar, ha perdut centralitat dins del calendari i sovint queda relegat a un segon pla.

Burocràcia

A tot això s’hi suma un factor que tothom assenyala: la burocràcia. El que abans es resolia amb una reunió i ganes de fer activitats, ara exigeix permisos, protocols, assegurances, titulacions i formularis. Les entitats de lleure —que històricament havien funcionat gràcies a la iniciativa i l’autogestió— veuen com el pes administratiu els ofega part del dinamisme natural. «Abans era tot més espontani», expliquen les caps escoltes. «Ara, abans de fer una excursió o muntar una activitat, hem de passar per una muntanya de papers. Això talla les ales, tot i que entenem que sigui necessari».
 
Aquesta burocratització no només complica la feina dels monitors, sinó que sovint allunya nous voluntaris, especialment els més joves, que troben el sistema massa feixuc per implicar-s’hi. La sensació general és que la seguretat i la regulació —necessàries i positives— han acabat convertint-se també en una barrera invisible que frena la creativitat i l’espontaneïtat que sempre havien caracteritzat el lleure educatiu.
 
El Nasi Muncunill, del CAE, també en parla: «El que abans era un moviment comunitari i popular ara és un sistema molt més tècnic. S’han guanyat drets, qualitat i reconeixement institucional, però s’ha perdut part de l’espurna inicial, aquella il·lusió col·lectiva de fer alguna cosa per la ciutat». Per a Muncunill, el repte passa per trobar l’equilibri: «No es tracta de tornar al passat, sinó de mantenir l’esperit educatiu i participatiu dins d’una estructura més complexa i exigent».
 
El resultat és un lleure més estructurat i segur, però també més lent i institucionalitzat. Sense el mateix caliu comunitari d’abans, les entitats viuen amb la sensació d’haver passat d’un model de lleure militant a un de lleure funcional: més ben organitzat, però amb menys arrelament. I, tanmateix, entre nits de jocs, campaments i gimcanes, encara hi ha qui continua creient que educar des del joc és una de les formes més nobles de compromís social.

El futur del lleure: reptes

El lleure educatiu ha sabut adaptar-se a cada època, i Manresa n’és una bona mostra. Però el context actual planteja nous reptes que van molt més enllà de la manca de voluntariat o de la burocràcia. El món canvia de pressa, i amb ell també ho fan els infants, els joves i les seves necessitats. Els esplais, els caus i el CAE s’esforcen per trobar el seu lloc en una societat on el temps lliure ja no és tan lliure i on la immediatesa digital ha substituït sovint la paciència del joc col·lectiu.
 
Un dels grans desafiaments és aconseguir reconnectar amb els joves, tornar a fer del lleure un espai atractiu i significatiu. «Els infants d’avui viuen envoltats d’estímuls, pantalles i activitats programades —expliquen des del CAE—. El nostre repte és oferir-los experiències reals, vivències compartides i espais on puguin ser protagonistes».
 
També hi ha una necessitat creixent d’inclusió i diversitat. El lleure educatiu busca arribar a tots els perfils socials, econòmics i culturals, però encara hi ha barreres. Els preus de les activitats, la manca d’espais accessibles o la poca representació de certs col·lectius dificulten la plena participació. Des del CAE, projectes com La Kampana o el Mil·lenari treballen precisament per obrir portes: «El lleure ha de ser un dret i no un privilegi», recorden.
 
Als caus i esplais hi tendeixen a assistir infants provinent de famílies de classe mitjana, i costa una mica que es diversifiquin els grups. «Al final el cau és una cosa molt tradicional i de vegades costa una mica arribar a tots els infants que voldríem», reconeix Laia Perramon, de l’AEiG Antoni Gaudí. «Potser és veritat que els esplais tenen més diversitat que els caus».
 
Alhora, el sector ha de redefinir el paper del voluntariat i la professionalització. L’equilibri entre la vocació i la feina remunerada és delicat, però imprescindible per garantir continuïtat. «El lleure necessita persones formades i amb condicions dignes, però sense perdre l’esperit associatiu que el va fer néixer», apunta Nasi Muncunill. Aquesta tensió entre entusiasme i estructura, entre improvisació i gestió, és una de les claus del futur.
 
Un altre repte és el de la connexió amb el territori. Les noves generacions han crescut en un context globalitzat, però les entitats de lleure continuen sent espais arrelats al barri, a la ciutat, a la natura immediata. Recuperar aquesta mirada local —fer del joc una eina per estimar el propi entorn— és una de les grans oportunitats de futur. «Quan un infant juga al carrer, aprèn que aquell carrer és seu», recorden des del CAE.
 
Les administracions locals també juguen un paper clau. A Manresa, l’Ajuntament ha mantingut una relació constant amb les entitats de lleure, oferint espais, suport logístic i subvencions, però sovint insuficients per garantir la continuïtat del voluntariat. L’equilibri entre autonomia associativa i suport institucional és encara un dels reptes pendents.
 
Finalment, el lleure haurà d’afrontar un repte cultural: reivindicar el seu valor educatiu davant una societat que encara el percep com un simple entreteniment. Fer entendre que darrere d’una gimcana hi ha treball pedagògic, que una excursió pot ser una lliçó de vida, i que una dinàmica de grup pot ensenyar més que moltes hores d’aula.
 
Manresa compta amb una llarga tradició i un teixit associatiu que l’avala. Si el lleure ha sabut sobreviure a canvis socials, crisis econòmiques i transformacions culturals, és perquè ha estat capaç de reinventar-se sense perdre el nord. I és en això on té la seva força: continuar educant des del joc, des de la convivència i des de la idea —tan senzilla com revolucionària— que fer comunitat també és una manera d’aprendre.

El lleure i el gènere: una direcció amb nom de dona

El món del lleure educatiu ha estat, històricament, un espai on les dones han tingut un paper protagonista. Tant als esplais com als agrupaments escoltes, la majoria de monitores i caps han estat noies, especialment en les tasques de direcció i acompanyament dels grups més petits. Segons explica Anna Llorente, monitora de l’Esplai SAFA, «tradicionalment sempre hem estat més noies, i sovint som nosaltres les que portem els grups d’infants més petits, potser perquè tenim més paciència o una manera diferent d’enfocar la cura».
 
Aquesta presència femenina ha estat una constant en el lleure manresà, on la pedagogia del joc i l’educació en valors han anat molt sovint de la mà de lideratges femenins joves i compromesos. Tot i això, Llorente assenyala que la tendència comença a canviar: «Ara ha pujat un grup potent de nois, i això és molt positiu. Es nota més equilibri i més diversitat d’estils dins dels equips».
 
Aquest canvi generacional apunta cap a un lleure més igualitari, on els rols ja no estan tan marcats per gènere i on educar des del joc es concep com una tasca compartida. Malgrat que el pes històric del voluntariat femení és evident, cada cop més entitats treballen per trencar estereotips i fer que el lleure sigui també un espai d’igualtat, no només en el missatge educatiu, sinó en la seva pròpia organització.

Quan els esplais es van apagar

El mapa del lleure manresà no sempre ha estat com el coneixem avui. Als anys vuitanta i noranta, la ciutat bullia d’esplais i agrupaments escoltes: gairebé cada parròquia o barri tenia el seu grup, i els caps de setmana s’omplien de jocs, excursions i campaments. Però amb l’entrada del nou segle, una part d’aquest teixit es va anar esfilagarsant. Entre finals dels noranta i principis dels dos mil, molts esplais van anar desapareixent en silenci, ofegats per una combinació de factors socials i estructurals.
 
La manca de relleu generacional va ser un dels motius principals. Els monitors que havien fundat aquells esplais havien crescut, i els nous joves ja no tenien el mateix compromís. L’oci començava a oferir altres opcions —més immediates, menys exigents—, i el voluntariat requeria un grau d’implicació que molts no podien o no volien mantenir.
 
A això s’hi va sumar un altre canvi profund: la burocratització creixent del lleure. Allò que als anys vuitanta es feia amb quatre fulls i molta empenta, a poc a poc es va veure sotmès a permisos, protocols, assegurances i exigències legals. El que havia nascut com un moviment espontani i popular va anar esdevenint una activitat més reglada, més professionalitzada i, sovint, més difícil de sostenir per entitats petites.
 
Molts d’aquests esplais —com el Flor de Neu, el Sant Josep o el Pare Algué— tenien un fort component parroquial o veïnal. Quan les parròquies van perdre pes com a nucli social i les xarxes de barri es van afeblir, el lleure també en va sortir tocat. Alguns grups es van integrar en iniciatives més grans, d’altres van desaparèixer sense relleu. En canvi, els agrupaments escoltes van resistir millor: la seva vinculació a federacions com Minyons Escoltes i Guies o Escoltes Catalans els va donar més estructura, més suport i continuïtat.
 

Una nova cartografia del lleure

Amb el pas del temps, l’ecosistema del lleure educatiu català ha viscut una reorganització significativa que s’ha reflectit també a Manresa. Si bé antigament hi havia entitats més diverses, amb organitzacions com els Moviments Júniors o altres agrupacions més petites, avui gran part dels esplais i caus locals s’han consolidat dins de dues grans estructures: ESPLAC (Esplais Catalans) i AEiG / Minyons Escoltes i Guies de Catalunya.
 
Per als esplais, ESPLAC s’ha convertit en la federació referent. Segons els seus estatuts, un dels  objectius principals és coordinar l’acció dels esplais i donar suport a la creació de noves entitats, i també oferir formació per a monitores i monitors. Aquesta estructura ha permès que molts esplais de base laica i progressista, que potser abans eren més independents o dispersos, s’organitzin sota un paraigua comú que els dona recursos, formació i visibilitat.
 
D’altra banda, els caus manresans es troben pràcticament tots dins del moviment escolta AEiG, que forma part de Minyons Escoltes i Guies de Catalunya. Diversos agrupaments de Manresa (Antoni Gaudí, Cardenal Lluch, Cavall Bernat i La Salut) són AEIG. Aquesta federació escolta-guia ofereix una estructura estable, amb branques d’edat, projectes educatius i una organització pedagògica clara. A nivell més global, la FCEG (Federació Catalana d’Escoltisme i Guiatge) inclou Minyons, AEiG i altres moviments dins d’un sistema federat.
 
Aquest procés de concentració ha suposat també el darrer cop de timó per a organitzacions històriques que abans tenien més pes. Per exemple, els Moviments Júniors, que en altres èpoques agrupaven esplais i caus diferents, han anat perdent força a favor d’aquestes grans federacions consolidades. En alguns casos, petits grups escoltes o esplais han desaparegut o s’han integrat en AEiG o ESPLAC, abandonant formats més autodirigits.
 
El canvi no és només organitzatiu, sinó també ideològic: ESPLAC, amb la seva filosofia laica, ha reforçat una visió del lleure vinculada amb la transformació social i l’educació en drets. Els seus estatuts recullen explícitament la voluntat de promoure projectes socioeducatius i de fomentar la participació de joves i monitors en iniciatives de compromís.
 
En definitiva, aquesta nova cartografia del lleure ha ajudat a reforçar les entitats, assegurar la continuïtat i professionalitzar la seva acció, tot mantenint l’esperit educatiu i voluntari que defineix l’educació en el lleure. Però aquest procés també implica reptes: integrar la diversitat d’agrupaments i tradicions, preservar l’autonomia local i fer que les grans estructures no es converteixin en burocràtiques.

El lleure en canvi constant

Els últims quinze anys han transformat profundament el món del lleure, tot i que la seva essència —educar jugant i fer comunitat— continua intacta. Els esplais i agrupaments d’avui no s’assemblen gaire als de principis dels 2000, quan el voluntariat encara tenia un component més espontani i el pes de la burocràcia era molt menor. L’Esplai SAFA, com tants d’altres, n’és un bon exemple: una entitat que ha sabut adaptar-se als temps sense perdre l’esperit d’aquella generació de monitors que, com la Marta Daura, van viure una etapa de transició.
 
Quan la Marta va entrar a l’equip de monitors, el 2008, el lleure començava a professionalitzar-se i a estar molt més regulat. «Ja havíem de fer cursos, portar papers, justificar activitats…», recorda. «No era com abans, que tot es feia de manera més improvisada, però tampoc tan exigent com ara». Amb els anys, les normatives han crescut, els protocols s’han multiplicat i les entitats han hagut d’aprendre a conviure amb una gestió cada vegada més feixuga. El resultat, segons ella, és un lleure més segur però també menys àgil, on la creativitat sovint ha de lluitar contra la burocràcia.
 
També ha canviat la manera de viure el compromís. Si als anys vuitanta el monitoratge era gairebé una forma de militància, la generació de la Marta representava un punt mig: joves implicats, però amb més limitacions de temps i amb menys vocació de continuïtat. «Molts monitors entràvem perquè volíem aportar alguna cosa, però també sabíem que seria una etapa. No era per a tota la vida». Aquesta visió, més temporal i flexible, ha anat consolidant-se en els equips actuals, on la rotació és més alta i el relleu, més incert.
 
El perfil dels infants també s’ha transformat. «Ara són més inquiets, més acostumats a estímuls ràpids», observa la Marta. La convivència amb la tecnologia, la hiperconnexió i la manca d’espais lliures han canviat la manera com els nens juguen i s’organitzen. Els monitors han hagut d’aprendre a competir amb pantalles i horaris plens, a recuperar el valor del temps lent i de l’atenció compartida. En aquest sentit, el lleure s’ha convertit en un refugi d’experiències reals, un espai on desconnectar del soroll digital i reconnectar amb la natura, el grup i un mateix.
 
Malgrat tots aquests canvis, hi ha aspectes que es mantenen inalterables. L’educació en valors, la convivència i la cura mútua continuen sent el centre de tot. «El paper del monitor és acompanyar, fer sentir que tothom té un lloc», diu la Marta. «Això no ha canviat. Potser tenim altres eines, però la base és la mateixa».
 
El lleure d’avui és més exigent, més formal i més conscient, però també més fràgil. Necessita temps, reconeixement i relleu. I, tot i les dificultats, continua sent un espai privilegiat on els infants poden aprendre a conviure, a cooperar i a créixer en llibertat. Els anys passen, però el joc —a Manresa, com arreu— continua sent el fil invisible que uneix generacions i manté viva la voluntat de transformar el món des de la petita gran revolució d’un esplai.
 

El valor del compromís

El lleure educatiu és, sobretot, una vocació. Darrere de cada esplai i cada cau hi ha desenes de joves que dediquen hores, caps de setmana i vacances a fer de monitors sense esperar-ne res a canvi. El voluntariat és el motor del lleure, i la seva força rau precisament en això: en la gratuïtat, en l’empenta de voler educar des del joc i la convivència. És una feina que no es mesura en hores ni en sous, sinó en experiències, vincles i aprenentatges compartits.
 
Tanmateix, aquesta mateixa condició és també una de les seves febleses. El lleure continua sent, en la majoria de casos, una tasca no remunerada o simbòlicament compensada, malgrat l’enorme responsabilitat que implica. La paradoxa és evident: els monitors i caps gestionen infants, activitats, pressupostos i equips, però sovint ho fan de manera totalment voluntària, assumint un paper que en altres àmbits seria estrictament professional.
 
Quan el lleure s’intenta professionalitzar —com passa en casals d’estiu, activitats municipals o programes socials—, el resultat tampoc no és gaire millor. Els sous són baixos, els contractes temporals i les condicions laborals precàries. Ser monitor de lleure com a professió continua sent, avui, una feina mal pagada i poc reconeguda.
 
Aquesta precarietat econòmica, però, no només afecta qui hi treballa: també condiciona la continuïtat de les entitats. Molts monitors acaben marxant quan necessiten estabilitat o quan la feina remunerada els impedeix mantenir el compromís amb el grup. I tot i que les federacions com ESPLAC o AEiG ofereixen formació i suport, el sistema encara depèn gairebé del tot de la militància juvenil.
 
Malgrat tot, el voluntariat és part de l’essència del lleure. Precisament el fet de no convertir-lo en una feina és el que en manté el valor comunitari, lliure i transformador. Però la frontera entre vocació i explotació continua sent fina, i el debat sobre si el lleure hauria de tenir més reconeixement econòmic —sense perdre el seu esperit— és ben viu.
 
Al capdavall, el que sosté el lleure no són els diners, sinó el compromís invisible d’una colla de joves que, setmana rere setmana, decideixen que jugar amb sentit i educar amb entusiasme continua valent la pena.

Continuar jugant

El lleure educatiu a Manresa és, en essència, la història d’una ciutat que ha sabut créixer jugant. Darrere de cada esplai, cada cau i cada activitat del CAE hi ha desenes de persones que han dedicat el seu temps a educar des de la convivència, la creativitat i el compromís. Han canviat les formes, els espais i les generacions, però l’esperit del lleure —aquest voler aprendre vivint, compartir fent i educar sense imposar— continua ben viu.
 
El pas dels anys ha anat transformant aquell moviment juvenil i espontani dels vuitanta en una xarxa més professionalitzada i complexa, però també més conscient del seu valor educatiu i social. El CAE ha esdevingut el fil conductor d’aquesta evolució, formant milers de monitors i garantint que el joc continuï sent una eina d’aprenentatge i cohesió. Altres iniciatives com el GALL han demostrat que la cooperació entre esplais i caus és possible, que les diferències es poden convertir en força compartida i que educar en valors no és patrimoni de ningú, sinó un projecte col·lectiu.
 
Malgrat els reptes, el lleure continua sent un espai d’oportunitat. Perquè en un món accelerat i hiperconnectat, el joc encara ens ensenya a aturar-nos, a mirar-nos als ulls, a confiar i a construir plegats. Potser això explica per què, després de més de quaranta anys, Manresa encara juga, i en el joc hi troba, sovint sense adonar-se’n, una de les formes més honestes de fer comunitat.