L'art com a ofici: entre la passió i la precarietat

De petits fem un munt d’extraescolars i somiem que una d’elles serà la feina que farem de grans, ja sigui cantar, ballar o dibuixar. Viure de l’art és, bàsicament, transformar una afició en una activitat que pugui generar ingressos, on l’art no sigui només una qüestió de creativitat, sinó també d’adaptar-se a les demandes de la societat i de trobar oportunitats per poder fer del que ens apassiona una forma de vida.
 
Per saber si realment es pot viure de l'art, hem parlat amb diverses personalitats que viuen de fer realment el que els agrada. Són onze manresans que es dediquen professionalment a l'escriptura, el teatre, la música i la pintura: Mireia Cirera Pintó, actriu i professora de teatre; Eduard de Pobes Cots, pintor; Joaquim Falcó Pujol, pintor; Jordi Figueras i Morell, actor; Agustí Franch Reche, escriptor i dramaturg; David Pintó Codinasaltas, actor i director de teatre; Maria Ribot Farrés, component del grup musical Jo Jet i Maria Ribot; Txema Rico Martínez, pintor; Sílvia Sanfeliu Morros, actriu, dramaturga i directora de cinema; Genís Sinca i Algué, escriptor i periodista, i Natxo Tarrés Garcia, músic, compositor i cantant de Gossos.
 
A través dels seus testimonis descobrirem quin va ser el moment en què van decidir què volien fer, si han hagut de compaginar-ho amb altres feines i com s’ha desenvolupat la seva trajectòria professional.
 

Viure d’escriure 

L’escriptor i dramaturg Agustí Franch assenyala que el fet de decidir dedicar-se a l’escriptura no coincideix amb cap moment concret. Amb tretze anys va començar a fer teatre al Grup Teatral Petit Espantall, però com que sentia la necessitat d’interpretar personatges que no li assignaven o que no tenien res a veure amb les obres del repertori proposat, va posar-se a escriure les seves pròpies històries. Juntament amb altres amics va fundar Tr3s i Pro1, amb la finalitat de fer obres de creació pròpia i, amb poc més de vint anys, va adonar-se que «actuar era una diversió i escriure, una necessitat».
 
 Per la seva part, l’escriptor i periodista Genís Sinca es va iniciar en l’escriptura l’any 1992, quan tenia vint-i-dos anys i estudiava a la facultat de Periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona. Explica que a l’assignatura de Redacció Periodística I el professor Francesc Burguet i Ardiaca va posar un zero a tota la classe per un treball de redacció que van fer «i ens va advertir que l’ofici d’escriure era la base de tot, perquè requeria temps i moltes hores de dedicació».
 
Com a escriptor, el primer gran repte de Franch va ser l’any 2017, quan li van encarregar que escrivís l’obra de teatre L’abal, «un estil de text que no havia fet mai i que era una comèdia de dos personatges on la història passa en temps real». En el cas de Sinca, el seu debut literari es va produir quan, després de tornar de fer de corresponsal a Itàlia per al diari Avui, va decidir muntar una obra de ficció: la gènesi de la novel·la Una família exemplar, «una història situada a Manresa amb la qual vaig guanyar el premi Josep Pla 2013».
 
El moment decisiu en què Sinca va veure clar que volia convertir l’escriptura en la seva professió va ser l’any 1993, quan va anar a veure el seu professor, Francesc Burguet, i li va comunicar que havia trobat el seu ofici: escriure. El professor li va respondre que per tenir una certa base cultural i literària havia de llegir i, per aquest motiu, li va donar una llista amb tres-cents títols, amb obres de Faulkner, Capote, Lessing, Mailer, Pla, Wolfe...  Sinca confessa que es va tancar a casa durant dos anys per llegir-les totes. Per a Franch, el moment clau va ser quan, amb vint-i-dos anys, va entrar a treballar com a guionista a la sèrie Laura, de TV3. «És llavors quan vaig ser conscient que era possible viure d’escriure», diu.  
 
Quant als reptes al llarg de la seva trajectòria, Franch considera que el més gran és el que està vivint actualment: centrar-se exclusivament en el teatre després d'anys treballant en guions de televisió i cinema. La recent estrena d'Èxit a Buenos Aires, amb un bon reconeixement internacional i uns quants premis, l’esperona a continuar escrivint. És previst que aquesta obra s’estreni en diferents països al llarg d’aquest any i el vinent. Sinca, per la seva banda, ha col·laborat i col·labora com a guionista en diversos programes de ràdio i televisió. Afirma que «l’ofici de periodista és una gran escola d’escriptura perquè fa que agilitzem i espavilem». 
 
Tots dos escriptors coincideixen en el fet que els lectors de vegades potser no són prou conscients del treball que hi ha darrere un llibre o un guió. D’una banda, Franch assenyala que sovint la gent creu que es tracta d'un talent innat, sense adonar-se de les hores de documentació i observació que hi ha al darrere. I, de l’altra, Sinca també considera que la majoria de lectors no s’imagina la feinada que comporta escriure un llibre. Pel que fa al suport institucional als escriptors, Franch reconeix que sempre ha treballat al marge de les institucions i Sinca, més contundent, opina que els artistes no han d’esperar cap suport institucional, «perquè l’administració pública i el món de l’escriptura i de l’artista són com la nit i el dia».
 
Sinca declina donar consells als escriptors novells perquè considera que cada escriptor ha de trobar el seu propi camí. Franch recomana no dubtar, perquè «tothom pot escriure i és un ofici com qualsevol altre». Aconsella formar-se en cursos i tallers, veure cinema, teatre i sèries i, sobretot, llegir molt per poder fixar-se en les estructures narratives i els diàlegs.
   

Viure del teatre

Els nostres quatre testimonis de les arts escèniques tenen trajectòries diverses, però tots comparteixen la passió pel teatre. L’actriu i professora de teatre Mireia Cirera va començar en aquest món de petita, quan tenia nou anys, seguint amb la tradició familiar, perquè tant el seu pare com el seu avi feien teatre. Quant a l’actor Jordi Figueras, tot i haver començat a formar-se a la Facultat de Nàutica, va decidir que es volia dedicar al teatre l’any 1984, després de participar en la Innocentada de Manresa d’aquell any i estrenar-se com a actor professional en una obra dirigida per Sergi Belbel. Al llarg de la seva trajectòria, Figueras ha participat en una cinquantena llarga de produccions, a més a més de la seva participació en diferents treballs televisius. Ha aparegut en sèries com Poble Nou i Lo Cartanyà, entre d’altres. Més darrerament, ha intervingut també en la sèrie Cucut, de TV3, un thriller rural.
 
L’actor i director de teatre David Pintó de petit havia fet teatre amateur al Petit Espantall i anys més tard, mentre estava fent el batxillerat científic, va formar part de l’Aula de Teatre de Manresa, on seguia un curs introductori en col·laboració amb l’Institut del Teatre. Com que aquesta experiència el va sacsejar, va decidir dedicar-se completament al teatre. És així com, després d’incorporar-se a l’Associació El Galliner, va inscriure’s tot seguit a l’Institut del Teatre. La directora de cinema, actriu i dramaturga Sílvia Sanfeliu explica que als deu anys ja volia ser actriu quan jugava a explicar històries al pati de l’escola i «sempre sortia voluntària per participar en qualsevol espectacle de Nadal». Després d’estudiar cinema a la Universitat Estatal de Califòrnia, va tornar a Barcelona i es va matricular a l’Escola de Cinema. Va iniciar-se en el món del teatre quan a Manresa li van demanar de dirigir un grup, repte que va entomar tot apuntant-se a l’Institut del Teatre.
   
El primer gran repte de Jordi Figueras va ser quan, mentre cursava el tercer curs d’interpretació, el 1985, el director Frederic Roda va escollir-lo per a la representació de Viure a Malibú. A  partir d’aquí, Sergi Belbel va estrenar una obra amb ell al Mercat de les Flors. A Cirera, tot just llicenciada a l’Institut del Teatre, van seleccionar-la en un càsting per anar a Escòcia i Irlanda durant uns mesos, on va intervenir en la representació de Bodas de Sangre, de Federico García Lorca, en una versió mig en anglès mig en castellà. Pintó afirma que tots els projectes constitueixen un repte, i esmenta l’exposició sobre els quaranta anys de la Cubana o aprendre’s quatre muntatges en repertori de la Companyia Roseland per anar de gira per tot l’Estat espanyol. Per la seva part, Sanfeliu exposa que el seu primer gran repte va ser el projecte de final de carrera, que va fer a l’Institut del Teatre, i que consistia a crear un musical des de zero sobre una obra de Shakespeare.
 
Cirera pensa que «els espectadors no són conscients del que hi ha darrere una obra teatral, però tampoc no ho han de ser, tot i que hi ha molt més del que la gent es pensa i molt menys quan no hi ha tants recursos». Afegeix que el que ha de fer la gent és anar al teatre perquè és interessant conèixer l’esforç. Figueras destaca que els mesos de preparació i assajos no són visibles per al públic i que fer teatre hauria d’estar més ben recompensat perquè fer una obra no és només aprendre un text i recitar-lo, sinó que hi ha un treball constant amb la resta de companys. Sanfeliu afegeix que això passa en totes les feines, perquè des de fora no se sap realment com funciona, tot i que «per exemple, la gent sap que cal escriure, que hi ha un període d’assajos, que els actors han de memoritzar…». Pintó considera que «costa molt ser-ne conscient perquè, com a consumidor final, només et planteges si t’ha agradat o no».
 
Pel que fa al suport institucional, Figueras lamenta que la cultura només rep un 1,7% del pressupost de la Generalitat, fet que considera insuficient per garantir la sostenibilitat del sector. Sanfeliu remarca que la cultura és deficitària, «tot i que vivim en una societat que s’estima el teatre, però les administracions públiques sempre poden fer més». I Cirera creu que el centralisme barceloní fa que les oportunitats siguin molt desiguals.
 
A l’hora de donar consells, Cirera, integrant de la companyia Parking Shakespeare, posa l’èmfasi en la necessitat d’envoltar-se de bons companys, preservar la salut mental i, sobretot, tenir clar que es tracta d’una professió molt vocacional. Per a Figueras, que ara mateix està treballant amb persones que volen començar a fer teatre, «és important no dir que és una feina molt precària, sinó que si decideixes fer teatre és perquè hi ha alguna cosa dins teu que t’ho demana i et crida l’atenció o ho portes en els gens». Pintó aconsella no tenir pressa i intentar ser feliços amb el que la vida els ofereix: «Massa sovint ens fixem en les feines que tenen una repercussió mediàtica com la televisió o cinema i ens oblidem de l’artesania del directe i del fet teatral». Sanfeliu sosté que «el més important és enamorar-se del que significa fer teatre, buscar un lloc per preparar-te, dedicar-hi hores…T’agradarà més la direcció, la dramatúrgia o l’escenografia, però el que t’ha d’agradar és el teatre».
   

Viure de la música

El grup musical Jo Jet i Maria Ribot, format per Jordi Jet Serra i Maria Ribot, es va iniciar a Manresa fa uns dotze anys. Recentment ha tingut la incorporació de la Marina Lluch i ha presentat el seu cinquè àlbum, anomenat Ribera, en el qual es fa un homenatge a la memòria dels avis. Una de les seves components, Maria Ribot, va començar a estudiar cant a primer de batxillerat i actualment està vinculada a Cultura del Bé Comú, una consultora i impulsora de projectes de cultura transformadora situada al carrer de Sant Andreu. Es va animar a estudiar cant perquè el seu tiet, Jordi Ribot, tocava en el grup musical Els Convidats i quan anava a veure’ls deia que també li agradaria fer això; tot i que va fer estudis de l’àmbit social i és facilitadora de grups.
 
Per la seva part, Natxo Tarrés, músic, compositor i cantant del grup manresà Gossos, va decidir que es volia dedicar a la música de manera instintiva i inconscient, perquè sempre ha sabut que la música forma part de la seva vida: «De petit hi connectava molt, però no sabia com materialitzar-ho fins que, de manera espontània, vaig començar a escriure les meves primeres cançons». Més endavant va veure que s’hi podria dedicar professionalment: «Va ser el dia que em van pagar per fer allò que m’agradava: cantar».
 
El primer gran repte de Tarrés va ser agafar confiança: «Jo no em veia com els altres músics que admirava, però a través de l’autoaprenentatge vaig anar agafant confiança per anar fent passos i poder construir una trajectòria musical». Al llarg de la seva trajectòria, han predominat la constància i la superació, perquè cada vegada que superava un obstacle en sorgia un altre de nou i, amb el pas dels anys, «el repte principal és mantenir-se i continuar tenint l’agenda plena».
 
Quant a la percepció de la gent sobre la feina dels músics, Tarrés creu que «la majoria de persones no és conscient del treball que hi ha darrere de cada composició o en una gira de concerts, de la mateixa manera que jo desconec la feina que comporten altres sectors». Tot i això, destaca que l’ofici de músic es veu envoltat de certs prejudicis, que distorsionen la realitat i que fa pensar que els artistes viuen al marge dels problemes quotidians: «Quan baixem de l’escenari, hem d’afrontar la vida com qualsevol altra persona”. Ho defineix com una presó daurada, “que ens allunya de la normalitat».
 
Per la seva banda, Ribot afirma que hi ha de tot, però que el públic en general no és conscient de la inestabilitat que hi ha en el sector, tot i que ells, com a grup, sempre han intentat fer pedagogia, sobretot en projectes que han fet en altres ciutats, intentant ser transparents amb els números. Per aquest motiu, utilitzen el mètode de la taquilla inversa: «el món de la música és molt precari».
 
Si parlem del suport institucional, Tarrés considera que és complicat generalitzar, perquè els músics són capaços d'organitzar concerts multitudinaris per a causes socials, però tenen dificultats per defensar la seva pròpia professió i obtenir el reconeixement que mereixen, que sovint arriba tard. 
 
Als qui vulguin iniciar-se en el món de la música, Ribot els recomana que «creguin en el seu projecte, però tocant de peus a terra, perquè tirar un projecte musical endavant comporta molts esforços i un cert grau de responsabilitat». En opinió de Tarrés, «cal no perdre mai la passió, perquè la música té certs privilegis, com la capacitat de moure emocions, tocar el cor de les persones i acompanyar-les en diferents moments de la seva vida».
 

Viure de la pintura

Eduard de Pobes va decidir dedicar-se a la pintura l’any 2005, quan va veure que li era més senzill expressar el seu estat d’ànim amb dibuixos i colors que no pas amb paraules. El pintor Joaquim Falcó recorda que de petit anava a una acadèmia per aprendre a pintar i dibuixar, tot i que no li agradava perquè trobava molt avorrit copiar làmines i dibuixar figures. Com que era una de les poques extraescolars que hi havia en aquella època, «hi anava perquè m’hi feien anar». Posteriorment, va mantenir l’afició de pintar perquè li van deixar pintures a l’oli, teles… Més endavant va començar a freqüentar el Cercle Artístic de Manresa i a participar en concursos de pintura. Simultàniament, va entrar a treballar en un banc, on va estar-hi nou anys, durant els quals dedicava les tardes a pintar. I, al cap del temps, va decidir plegar del banc i dedicar-se plenament i professionalment a la pintura. En el cas de Txema Rico, va formar-se a l’Escola d’Art i Disseny de Rubí. Instal·lat de fa dècades a Manresa, viu de la pintura i, actualment, està treballant en la preparació d’un mural d’homenatge al pintor Jaume Casacuberta, al seu barri de la Sagrada Família.
 
El primer gran repte per a Joaquim Falcó va ser poder-se dedicar professionalment a viure de l’art de la pintura. Txema Rico va estrenar-se fent les escenografies per a la Companyia Letal, un grup de teatre creat per amics seus de Rubí, la seva ciutat. I Eduard de Pobes va debutar com a pintor amb una exposició a l’Escola d’Arts i Oficis, l’any 2005. Uns anys després, va decidir complementar la seva activitat com a pintor amb un taller-botiga, L’Atelier, del carrer d’Urgell. A banda de funcionar com a botiga de belles arts, ofereix un ampli ventall de cursos i tallers d’il·lustració, dibuix, pintura (aquarel·la, oli, acrílic…), adreçats a totes les edats. Segons explica de Pobes,  «es tracta d’un espai molt dinàmic, perquè hi ha gent que necessita una certa desconnexió i el dibuix i la  pintura permeten trobar aquest moment de fugida».
 
De Pobes forma part del Cercle Artístic i de la Taula d’Arts Visuals, i imparteix cursos de pintura i dibuix al Casal de la Gent Gran del carrer Circumval·lació, on ha pres el relleu del pintor Josep Maria Massegú. Txema Rico treballa amb diferents formats i materials. Es pot ben dir que és un tot terreny: amb quatre rals, quatre fustes i quatre dies Rico va construir una carrossa de reis. De Pobes no sap si la gent ha de ser conscient de l’esforç i dedicació perquè l’art hauria de ser un llenguatge directe. Tot i això, lamenta que la societat actual valora molt poc el que és l’art, ja només obrint una pantalla pots obtenir totes les imatges. Falcó comenta que la gent no és gaire conscient del que costa fer art i dels processos anteriors, on hi ha un aprenentatge important.
 
De cara als nous pintors, Rico afirma que «és molt important mirar les ofertes laborals perquè, encara que no ho sembli, n’hi ha moltes». Falcó aconsella aprofitar les noves tecnologies i les xarxes socials per donar-se a conèixer i facilitar la connexió entre artistes i possibles col·leccionistes o galeries interessades. També comenta que abans era necessari visitar galeries presencialment i enviar dossiers fotogràfics, però actualment és possible arribar a un públic més ampli mitjançant internet. De Pobes adverteix que «s’ha de tenir molt clar que es viurà sempre amb unes certes incerteses, però el món de la pintura i de l’art en general és molt bonic».
 
També lamenta la falta de suport institucional i les diferències entre ser artista aquí i ser-ho en altres països, com França o Itàlia, «on l’artista és un valor de la societat, i no com aquí, en què té la imatge de bohemi». Afegeix que caldrien més beques i ajudes a nivell d’espais de treball. Falcó comparteix aquestes idees i remarca que les arts plàstiques sempre han estat el sector més oblidat en les polítiques culturals, de manera que per poder aconseguir ajudes cal recórrer a contactes personals. Rico subratlla que només s’ha donat suport als pintors que han tingut un reconeixement important, com Joan Miró, Salvador Dalí o Pablo Picasso, i comparteix l’opinió de De Pobes quant al fet que en altres països hi ha més ajudes.  
 

És possible viure de l’art?

L’actor Jordi Figueras explica que, segons dades de l’Associació d’Artistes i Intèrprets d’Espanya (AISGE), un 63% dels actors viu sota el llindar de la pobresa i només un 25% supera els 18.000 euros anuals. Afegeix que un 50% dels professionals han de combinar el teatre amb una altra feina per subsistir. Tenint en compte aquestes dades, és evident que és difícil viure de l’art. Seguint amb les arts escèniques, Sílvia Sanfeliu, però, matisa que sí que es pot viure del teatre, tot i que hi ha moments en què s’han de fer compromisos vitals perquè és una feina inestable, on hi ha èpoques en què els dramaturgs treballen molt i èpoques que no. David Pintó afegeix que, per viure exclusivament del teatre has de fer multitasques i generar coses per a un mateix, ja que no pots estar esperant que t’avisin. Mireia Cirera assegura que és possible viure del món de la interpretació, però que hi ha diversos factors que cal tenir en compte, com per exemple el volum i la repercussió d’una companyia o el lloc de residència, «ja que el teatre està totalment centralitzat a Barcelona i allà tots es coneixen entre ells».
 
Pel que fa a viure exclusivament de l'escriptura, Agustí Franch afirma que és possible, però no és fàcil. Gràcies a haver treballat en programes consolidats de la televisió andorrana, com el Club Piolet, fa gairebé catorze anys que es guanya la vida escrivint. Per la seva part, Genís Sinca també viu de l’escriptura i de les col·laboracions en mitjans de comunicació. Recentment, ha presentat la reedició de la biografia de Paco Candel, escriptor i periodista del qual enguany es commemora el centenari del seu naixement. Precisament és Sinca qui  presideix la comissió de l’Any Candel.
 
Tot i que Natxo Tarrés ha tingut el privilegi de viure de la música des dels vint anys, gràcies a Gossos, també li ha calgut buscar alternatives relacionades amb la música per poder generar recursos. I per no dependre exclusivament d’un sector tan canviant, fa uns anys va decidir crear un negoci que li permet mantenir una estabilitat econòmica.
   
En l’àmbit de les arts plàstiques, Eduard de Pobes afirma que efectivament és possible viure de la pintura, però «per evitar viure amb unes incerteses, és important compaginar-ho amb una altra feina». Joaquim Falcó és del mateix parer, perquè durant la seva vida ha hagut de combinar-ho amb altres feines. I Txema Rico és concloent: «és possible viure de la pintura, sempre que no necessitis molts diners per viure».