«El canemàs de la nostra festa major sembla inamovible però, de fet, només ho sembla»
No falta qui diu que la nostra Festa Major és la mateixa de sempre, i fins a cert punt deu ser veritat. Allò que en diríem el canemàs sembla inamovible però, de fet, només ho sembla. Perquè si repassem els cinquanta programes que van des de l’agost de 1975 —la darrera en temps de Franco— fins la que acabem d’enllestir enguany, veurem que subtilment la festa canvia. I d’ençà dels nous ajuntaments democràtics de 1979 no ha parat d’incorporar novetats —o bé abandonar propostes discretament— fins a arribar a ser com la que acabem de celebrar. El resultat és una festa que té el primer mèrit de ser oberta a tothom. I on cadascú hi ha de trobar el seu espai. En acabat, i depenent de l’experiència, alguns la catalogaran com la festa major de la seva vida. I a tota la resta potser els semblarà una còpia vulgar d’aquella que particularment van viure més intensament. Sigui com sigui, des d’El Pou de la gallina us convidem a acostar-vos-hi amb la col·laboració d’uns quants especialistes, per analitzar sense debats conjunturals com ha evolucionat la nostra Festa Major. I ens hi acompanyaran les imatges dels 50 programes que conserva l’Arxiu Històric Comarcal, un testimoni gràfic que ben segur us remourà la memòria.
Foto: Enric Casas
Només cal recuperar el programa de mà de 1975 per descobrir que, sortosament, la nostra festa major ha canviat molt. L’oferta d’aquell any s’encetava amb la salutació de l’alcalde Ramon Soldevila i, immediatament, proposava els solemnes actes religiosos. Tot en castellà, és clar, i amb totes les referències oficials —fuegos artificiales desde la avenida de la Cruzada Española...— a molta distància d’una ciutadania amb ganes de gresca. A més a més, dues pàgines centrals recollien la visita dels Prínceps d’Espanya, el mes abans, per inaugurar el conjunt d’habitatges de la Font dels Capellans. Acompanyats del mateix Soldevila en una foto a tot color, el programa esdevenia un primitiu exercici de promoció política a les acaballes del règim. El novembre de 1975, amb el dictador enllitat, Manresa rellevava l’alcaldia amb una figura de transició, Ramon Roqueta. Un alcalde que va haver de treballar amb el mateix cartipàs de Soldevila i unes festes que, malgrat les novetats polítiques a l’Estat, en poc diferirien de les anteriors.
Així, el 1976 tornava a tenir en portada un altre cartell de Ricard Sabaté, i els actes descansaven en l’oferta religiosa, o d’envelat, les sardanes i el certamen de pubilles. Res indicava els nous aires democràtics. 1977 i 1978 abarateixen la impressió del programa en una edició format diari, La Gazeta de las fiestas, en sengles portades que signa Rafael Martínez. Mereixen especial atenció les festes del 78, símptoma inequívoc de descomposició: no hi ha diners i, doncs, ni envelat ni certamen de pubilles. El programa es retalla notablement i el regidor pel terç familiar Josep Santasusana declara sense embuts que, a aquest pas, la ciutat es quedarà sense Festa Major. Malgrat tot, destaca l’actuació de La Trinca que va omplir el Mannix —passant per taquilla— o, a la mateix sala de festes, la del transvestit Ayuma, que no era altre que el manresà Jaume Tanyà, popularment anomenat Maria Rosa. Si més no, aquella censura imposada durant quaranta anys havia desaparegut.
Consulta aquí les portades de tots els programes de Festa Major des del 1975.
Marc Torras i Serra, director de l’Arxiu Comarcal del Bages i soci de Xàldiga
Certamen de pubilles a l'envelat Foto: Arxiu Antoni Quintana Torres
Les festes i les tradicions sempre estan en constant transformació en paral·lel a la societat que les viu i les manté, i la Festa Major de la ciutat no n’és cap excepció. Els canvis polítics, socials, econòmics i de mentalitat que es van donar a Catalunya durant els anys 70 i 80 del segle XX van comportar, també, que la Festa Major evolucionés i que tant els actes que hi tenien lloc com la manera de celebrar-los anessin canviant per adaptar-se als nous temps. Així, a finals dels anys 60 i els primers 70 el programa de la Festa Major encara se centrava en els actes considerats més tradicionals: l’Ofici Solemne i la processó, els castells de focs, actes esportius de tota mena, exposicions, sardanes, la proclamació de la pubilla, concerts dels cors d’en Clavé i els balls i concerts a l’envelat. A poc a poc aquest esquema es va anar modificant progressivament per evolucionar cap a un programa semblant a l’actual. Alguns actes van canviar de format o d’enfocament, altres van deixar de fer-se i, alhora, en van aparèixer de nous.
Un dels grans canvis va tenir lloc l’any 1976 quan per primera vegada la Festa Major es va celebrar el cap de setmana del darrer dissabte d’agost i el dilluns següent, en comptes dels dies 30 i 31 d’agost, com s’havia fet fins llavors. Aquest 1976 també va ser l’últim any de l’envelat. Fins llavors tots els concerts i balls —menys les actuacions dels cors d’en Clavé i les sardanes— es feien a l’envelat, que els darrers anys s’instal·lava al solar de l’actual plaça de Simeó Selga. Tot i que l’any 1984 hi va tornar a haver envelat amb la intenció de recuperar-lo, no va reeixir. Amb els nous ajuntaments democràtics, els concerts i balls amb els grups i cantants de moda (La Trinca, La Salseta del Poble Sec, L’Orquestra Plateria, etc.) ja es feien en espais públics (el Congost, el Pujolet, la Caserna, etc.) o a les places, i si bé molts d’ells primer eren de pagament, amb el temps van acabar sent de franc.
Un altre canvi va ser la reducció dels castells de focs. Si els anys 60 es feia un ramillete de fuegos artificiales el dia 29 d’agost, i dos grans castells de focs els dies 30 i 31, des de l’any 1977 ja només es fa un únic castell de focs, que des de l’any 1983 té lloc el diumenge de la Festa Major i des de l’any 1984 es dispara al parc de l’Agulla, després que els anys anteriors s’hagués fet a diversos indrets de la ciutat: la Reforma, la torre de Santa Caterina, l’actual avinguda de les Bases de Manresa, el Congost i la Balconada.
D’altra banda, a poc a poc, es van anar introduint actes nous que van anar quedant fixats al programa habitual de la Festa Major. En l’apartat més oficial i protocol·lari, amb els ajuntaments democràtics es va començar a fer el pregó institucional, a la Sala de Plens de l’Ajuntament i a càrrec d’alguna personalitat convidada, mentre que pel que fa a la part popular, cada cop més les entitats de la ciutat es van anar implicant en l’organització de molts dels actes festius que conformen el programa de la festa. Un exemple en serien els esbarts, que si bé abans ja participaven a la Festa Major, van anar programant actes propis com l’Oreneta d’Or, amb actuacions de grups forasters convidats.
Per últim, cal remarcar que el nou paper de les entitats —Agrupació Cultural del Bages, Associació de Geganters o Xàldiga, entre d’altres— va fer que progressivament anés augmentant la imatgeria de la ciutat, part de la qual el dissabte surt a la cercavila i el diumenge al seguici que acompanya la corporació municipal i les autoritats a l’Ofici de la Seu i, en acabat aquest, balla a la plaça Major. Així, fins a l’any 1974, quan es va estrenar la figura de l’Hereu, la ciutat només tenia la parella vella dels gegants, els nans i la pubilla, mentre que el 1982 es van fer els gegants nous —rèplica dels vells—, els cavallets i, amb la creació del Correfoc, es van fer els dimonis i, el 1983, les figures del Bou i la Víbria, imatgeria que es va anar ampliant els anys següents amb la progressiva incorporació de nou bestiari del Correfoc. Aquest any 1983 ja va quedar fixada l’estructura del cap de setmana de la Festa Major, amb el Castell de Focs el diumenge i el Correfoc el dilluns, com a actes principals i multitudinaris, esquema que s’ha anat mantenint fins a avui.
1979 significa, des de la portada del programa, un revulsiu: Miquel Esparbé il·lustra perfectament la voluntat de recuperar el carrer, de fer una Festa Major popular, per a tothom. Joan Cornet era alcalde des del 19 d’abril, en un pacte de progrés que sumava al grup socialista majoritari la participació de CiU, PSUC i PSAN. En una extensa Salutació, el nou alcalde deia: «Si ens hem aplegat en l’esforç i el treball d’assolir la democràcia i el progrés de la nostra ciutat, també ens mereixem aplegar-nos en la FESTA». I els canvis són evidents: el programa es va fer per primer cop en llengua catalana des del final de la guerra. La plaça Major —bandejada des del juny la Plaza de los Mártires— tenia condició d’epicentre, amb l’Orfeó, les sardanes amb la cobla-orquestra Bages, els dos esbarts o els Cors de Clavé. També s’hi van representar El retaule del flautista (16 d’agost) o, pocs dies després, Hamlet, en versió de Terenci Moix i amb Enric Majó en el paper protagonista. Però potser el millor indicador del canvi era el retorn de La Trinca, ara en una actuació gratuïta i volgudament multitudinària, també a la plaça Major.
L’any 1980 el programa, més senzill d’aspecte, forma part de l’informatiu municipal La Plaça, que prova de recollir totes les festes d’estiu —juliol i agost. L’alcalde repeteix una Salutació altament ideològica, que acaba en un to més propi de l’Alternativa, anys a venir: «Que ningú falti a la lluita ni a la festa!». Ja hi consta una comissió de festes i apareix la possibilitat d’un abonament per un espai que esdevindrà recinte festiu: la Caserna. Per 500 pessetes hom podia obtenir l’abonament per als balls del 30, 31 i 1 de setembre, amb La Salseta del Poble Sec, La Barretina i Jaume Espuga i l’Orquestra Plateria, a més del concert de Radio Futura i la seva Escuela de calor. El dimarts 2 de setembre, i com a cloenda popular, tornava La Trinca, aquest cop al camp del Pujolet.
El 1981 torna el programa de mà. La comissió de festes creix i el contingut que proposa encara abasta dos mesos, des d’un concert de Miguel Ríos al Pujolet (10 de juliol) fins a un extraordinari ball amb Comediants a la Caserna el 30 d’agost. L’endemà la festa acabava altra vegada amb La Trinca, també al Pujolet. D’altra banda, l’oferta teatral és de primera: al juliol La bella Helena, del Teatre Lliure, i per acabar festes, La nit de sant Joan, amb els Dagoll-Dagom al Loiola, el 4 de setembre a les 22.30 h. Els horaris eren ben bé uns altres i, alhora, s’evidencia la importància que tenia portar les millors propostes teatrals del país.
Glòria Ballús Casóliva, mestra en Protocol i Relacions Institucionals
Seguici d'autoritats encapçalat per l'alcalde Valentí Junyent Foto: Arxiu familiar
El principi universal de protocol es concreta en el desenvolupament d’actes oficials i en la realització d’activitats de tot tipus, que segueix un conjunt de normes d'ordenament i disposicions legals i de cortesia, juntament als usos, costums i tradicions dels pobles. L’acompanya el mot cerimonial com a conjunt de formalitats que s’aplica en l’organització i posada en escena de qualsevol acte públic o solemne que serà únic i irrepetible. Això és realment el que capta la ciutadania: el conjunt de símbols que fan que es diferenciï d’un acte quotidià.
La Festa Major manresana és una celebració d’arrels profundament religioses, que commemora el trasllat de les relíquies de santa Agnès, sant Fruitós i sant Maurici a la ciutat (30 i 31 d’agost de 1372). El programa s’ha envoltat, amb els anys, d’actes lúdics de diferents àmbits: culturals, esportius, musicals, etc. per a gaudi de tota la ciutadania, grans, petits, joves... De tots ells, podem considerar com a essencials: el pregó institucional, la tronada i la missa solemne en honor als Sants Patrons, amb el seguici d’anada i tornada de les autoritats. El protocol d’aquests actes de la nostra Festa Major, des de 1979, es pot emmarcar en tres etapes: els primers ajuntaments democràtics (1979-1987), l’evolució i consolidació del protocol democràtic (1987-1995) i l’adaptació als canvis socials fins a l’actualitat.
El pregó
En la primera etapa, en el 1980, es va incloure el pregó institucional, a càrrec d’una personalitat –majoritàriament no manresana− relacionada amb algun esdeveniment o per un motiu humanístic o intel·lectual, que va començar una col·lecció d’edicions que s’ha mantingut des de llavors.
La tronada
La tronada manresana, de gran tradició, ha canviat el moment de fer-la sonar –després del pregó, a la tarda, o després de la missa solemne− però sempre procurant seguir el símbol del rosari, amb els deu petards suaus i un de fort, fent cinc tirades.
El seguici
El seguici d’autoritats és l’acte més controvertit en aquests anys, malgrat ser una representació del poder municipal. En els primers anys democràtics, el seguici juntament amb els actes religiosos −la Novena dels Cossos Sants i les misses pontifical, concelebrada i de rèquiem, que era costum de celebrar— van ser poc significatius per als organitzadors. Segurament no es va valorar el significat veritable de la Festa Major, que commemora el trasllat de les relíquies dels patrons de la ciutat, i que n’ha format part malgrat els diversos esdeveniments històrics viscuts. Cal recordar el comentari de l’historiador Joaquim Sarret i Arbós (Ethologia de Manresa, 1901) sobre el seguici: “A les deu comencen els Divinals Oficis, en els que hi assisteix l’Excel·lentíssim Ajuntament, sortint de les Cases Consistorials acompanyat d’una banda de música i dels gegants, nanos, timbales, trompeters o heralds a cavall, i de la bandera de la ciutat”. En el 1987 es va recuperar el seguici encapçalat per la imatgeria de la ciutat, amb els Heralds, el Timbaler i el Cavaller de la ciutat —tots dalt de cavall— i es va retornar la solemnitat a les misses. L’alcalde portava el bastó de comandament i la Corporació la medalla distintiva del seu càrrec, amb autoritats convidades, els membres de la Comissió de la festa i els components de la Confraria dels Cossos Sants. Paulatinament es van incorporar els elements de la imatgeria que s’anava afegint. Des de 1996, es consolida el protocol, encara que, en el seguici, la Corporació Municipal només porta la medalla corporativa. Copsant la seva importància, el 1998 l’Ajuntament va editar el llibret Protocol dels Seguicis populars de Manresa, per facilitar l’ordenació de tots els participants al seguici que encapçala la imatgeria i tanca la cobla.
La música
La música ha tingut sempre un paper fonamental. Des de 1987, en el seguici d’anada i tornada, s’interpreta la marxa Autoritas Pópulo, del músic manresà Josep M. Serra Rigall, a càrrec de la cobla Ciutat de Manresa, des de 1999. En el 2004 es van recuperar els tocs dels Heralds i del Timbaler. La Capella de Música de la Seu sempre ha participat en totes les misses cantant, entre d’altres, el Gradual dels Corpora Sanctorum, de l’organista mossèn Miquel Augé (des de 1925), i acabant amb els Goigs dels Cossos Sants, dedicats als sants patrons, amb música del mateix mossèn Augé i text de Josep Portabella (des de 1935).
En un món tant canviant, és bo i aconsellable adaptar les tradicions als nous temps, però sempre respectant les arrels.
1982 serà l’any del Correfoc, una proposta programada per al divendres 27 d’agost que organitzaven conjuntament les entitats Setrill, Rialles i Tabola, i que s’havia de cloure amb un concert de l’Orquestra Mandarina. La pluja ho va fer impossible —malgrat que l’endemà la Gazeta en publiqués una crònica preredactada qualificant la nova cercavila d’èxit. L’últim dia, concentrat a l’estadi del Congost, hi havia La Trinca, Castell de Focs i ball amb la Salseta del Poble Sec. I l’endemà, dimarts, finalment es feia aquell primer Correfoc amb tant o més èxit que el que li atorgava l’extinta Gazeta. Un any després (1983), i ja de la mà de Xàldiga, el dissabte 27 s’anunciava el naixement del Bou i la Víbria després de la Tronada, i el Correfoc passava a programar-se en dilluns, mentre que el Castell de Focs s’avançava a diumenge. La fórmula encara és viva, 41 anys després.
Encara el 1982 conté un parell de singularitats més: els cavallets de Manresa s’incorporen al cercavila que es feia el dissabte, després del pregó. I el diumenge no hi consta la missa solemne per als sants patrons que, excepcionalment, aquell any va quedar relegada a la darrera pàgina del programa.
L’any 1984 incorpora la primera Mostra del Correfoc. El programa de festes, encunyat en forma de cigar, va conviure amb una altra publicació, la de l’Envelat, que aquell any va intentar —sense èxit— revifar-se. Però allò més important d’aquella edició va ser el Castell de Focs que, per primer cop, es va disparar des del parc de l’Agulla, precedit d’un concert d’havaneres. Ja no se n’ha mogut mai més. I amb tant d’èxit que un any després, el 1985, l’Agulla va concentrar en aquell vespre dominical el retorn de La Trinca, el Castell de Focs i el concert de la cobla orquestra Montgrins. També el 1985 torna el binomi de Correfoc seguit del ball, a la plaça Major, amb la Salseta del Poble Sec. Del 1986 destaca un primer espectacle de Cabaret —mai més repetit— a la plaça Major, a més de la recuperació dels concerts a la Caserna i repetint el tancament, dilluns, novament amb Correfoc i Salseta.
El relleu l’any 1987 a l’Ajuntament de Manresa, amb CiU i l’alcalde Juli Sanclimens, marca la festa major d’aquell any. I no tant pels canvis al programa sinó per la intenció manifesta a la primera pàgina. Sanclimens hi afirma que «el nostre objectiu serà que les entitats aportin la seva participació (...) per tal d’aconseguir que el major nombre de manresans s’hi sentin identificats». L’edició de 1987 es tornava a tancar amb Correfoc i Salseta del Poble Sec. Un any després es presentava a la ciutat el Ma’m, Manresana de mogudes. L’alcalde reiterava en la seva salutació de 1988: «S’avança així un pas més en el camí de la participació dels ciutadans en l’administració de la ciutat». I el resultat és palpable, des del concert de Joaquín Sabina al solar de la Florinda, amb 4.000 persones, fins un diumenge que multiplicava opcions després del Castell de Focs: veure Tiburón al mateix recinte de l’Agulla, anar a ballar amb la Montgrins a la plaça Puigmercadal o veure un espectacle de revista al Kursaal, amb Mary Santpere i la companyia d’El Molino. Aquests, i sense saber-ho, van ser els darrers usuaris del vell teatre abans de l’actual rehabilitació.
El Ma’m va ser també responsable de la Festa Major de 1989, sempre més recordada com la de Mecano. Reunir 11.000 persones a la Florinda i cobrant entrada va aconseguir que la tresoreria del grup superés, en conjunt, els 33 milions de pessetes, tot i que l’aportació municipal tot just era de 8,5 milions. Però aquell èxit, celebrat i històric, no tindria continuïtat. En van quedar un primer Correaigua —que s’ha programat fins al 2022— o dues sessions al Conservatori d’aquell Cómeme el coco, negro, de la Cubana, que ja havia començat a mig matí pel mercat de Puigmercadal. I també les experiències més discutides de la Disco Golfa a Puigterrà o el fals pregó de La Trinca des del balcó municipal. Sigui com sigui, el Ma’m en poc més de dos anys va esdevenir una referència històrica en els debats sobre gestió i associacionisme.
L’any 1990 agafa el relleu una Comissió de Festa Major’90 que esdevindria la llavor de la futura Manresa de Festa. Novament, un combinat de regidors i tècnics municipals se sumen ara a un equip de representants d’entitats. El tema econòmic hi pesa; l’aportació pública creix fins als 9,5 milions de pessetes, en un pressupost que ambiciona superar els 22 milions. Hi ha la segona edició del Correaigua, el dissabte previ a la setmana oficial, en una fórmula que pren cos i defineix la Festa Major com el programa d’actes que va del Correaigua al Correfoc. Un Correfoc que s’acaba amb el ball i l’Orquestra Europa. Un any després (1991) l'Associació Manresa de Festa ja assumeix amb normalitat la realització del programa i desestima proposar macroconcerts com els d’anys precedents: només hi haurà Els Pets, a l’ara plaça Milcentenari (l’antiga Caserna) i passant per taquilla. Aquell any 91 també se celebra el desè aniversari del Correfoc i, per primer cop, s’edita el discurs del pregó, que va anar a càrrec d'Enric Puig i Jofra.
Adam Majó i Garriga, filòleg i escriptor
El dissabte de Festa Major de l’any 1991 dos joves van intentar colar-se —entrar sense pagar entrada, s’entén— a l’actuació del Màgic Andreu a dalt la Caserna (ara Milcentenari) però van ser interceptats, arrestats i traslladats als calabossos de la Policia nacional, al costat de Correus. Al cap d’unes hores d’avorriment, l’ambient als soterranis de la comissaria es va transformar radicalment amb l’arribada d’una dotzena de joves més, alguns d’ells coneguts dels detinguts de la tarda. Es veu que una petita discussió amb uns segurates al concert de la nit (Sopa de Cabra, crec) va acabar amb una batalla campal de dimensions inesperades i epicentre a la plaça d’Europa. Les corredisses amb la policia espanyola i la local van allargar-se fins a la matinada i es van reproduir, amb menor intensitat, l’endemà diumenge.
A un servidor tot això li van haver d’explicar perquè aquell dissabte, amb una colla, havíem anat a la festa major d’Artés, que ens semblava més divertida i sobretot més festa major, amb places plenes de gent i música gratis. De fet, els dies de festa major no ens quedàvem mai a Manresa, anàvem a l’Akelarre de Cervera o a pobles de la comarca i tornàvem –això sí— el dilluns pel Correfoc i el ball corresponent, l’únic dia en què Manresa es vestia realment de festa grossa, si més no a ulls d’un pollastre de vint anys.
L’any següent, el dels Jocs Olímpics a Barcelona, farts de no comptar amb una festa que ens fes el pes i amb l’experiència d’haver-ne conegut una pila, al país i a fora, la canalla que ens movíem per l’Ateneu Popular La Seca, vam decidir organitzar una Festa Major Alternativa inspirada en les barraques d’Olot o Girona i les Txosnas del País Basc. En vam plantar tres el primer any, la de l’Ateneu, la dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (el juny d’aquell any havien detingut i empresonat tres manresans i una pila d’independentistes més) i el casal d’Amistat catalanocubà de Manresa. La idea era senzilla: quatre dies de festa (de dijous a diumenge, perquè el dilluns, com dèiem, ja estava cobert), música en directe i gratuïta, al Barri Vell (res d’anar als polígons o al maleït Palau Firal) i reivindicació política per un tub (sic). Les misses havien de sortir, i surten, del treball voluntari d’un centenar de persones i de la set inesgotable del públic assistent. Els dos primers anys es va celebrar a la plaça d’Europa i a partir del tercer —i a suggeriment del regidor de Joventut d’aleshores— a la Puigmercadal.
El cas és que aquell primer any ens hi vam posar molt tard, al juliol, per tenir-ho tot a punt a finals d’agost, i ens vam reunir amb l’Ajuntament per demanar permís i explicar-los la proposta el dimarts abans del dijous que començàvem, quan ja ho teníem tot —el beure, l’estructura, l’equip de música i els grups que havien de tocar— emparaulat. Ens vam reunir amb el regidor de Seguretat Ciutadana, que ens va dir que de festa major només n’hi podia haver una i que no ens podia donar permís; però que tampoc enviaria la policia local a impedir-ho. I aquí és on tornem als fets de l’any anterior. Sempre he cregut que la por que es repetissin les corredisses i trencadisses de l’estiu del 1991 va ser el factor decisiu que va empènyer el govern municipal del moment a permetre, que no pas autoritzar, la primera festa major alternativa. I el temps ha donat la raó a tothom; a ells, perquè mai més no s’han repetit per festa major avalots com aquells, i a nosaltres perquè des d’aleshores els manresans i les manresanes en edat de fer tombarelles ja no marxen de la ciutat a finals d’agost sinó al revés, s’asseguren molt bé de ser-hi.
La Festa Major d’aquell any recuperava la figura de l’Àliga i, també, el certamen del pubillatge, abandonat des de 1977. Hi va haver també els concerts de Lax’n Busto i dels Celtas Cortos. Però si per alguna cosa serà recordada la festa de 1992 és per la primera edició de la Festa Major Alternativa, autogestionada, suma de les voluntats de denúncia, lluita i festa. Aquella primera edició, no autoritzada però tolerada, es va fer singularment a la plaça Europa. L’any 1993 ja es convocaria a la plaça de Puigmercadal i —tret del 2003, quan unes obres la desplacen al pati dels Infants— allà s’ha quedat fins a aquest mateix 2024. Per a tota la resta, les festes de 1993 i 1994 tenen un to altament continuista, amb una excepció: la nova colla castellera Tirallongues, presentada el 1993, ja apareix al programa de 1994 al costat de la ballada de gegants, l’àliga i els cavallets, a la plaça Major, després de la missa conventual solemne.
L’any 1995 viu un altre canvi polític, a càrrec d’una àmplia coalició entre PSC, ERC i IC-V-AUP. L’alcalde, Jordi Valls, convida des de la salutació a la novetat d’aquell primer any: la Festa Major Infantil que, entre moltes d’altres propostes, anunciava el bateig dels nous Gegantons de la ciutat. L’aleshores Supeco va patrocinar la impressió d’un programa propi durant tres anys. En una perspectiva més política, la FMA va posar a prova les costures del nou pacte programant una fumada popular de ressò informatiu nacional, amb presència de regidors de govern reclamant la despenalització del cànnabis. Al mateix 95, la voluntat d’estalvi feia suprimir per primer i únic cop el dinar d’autoritats posterior al pregó. I el seguici d’autoritats dominical, que aquella àmplia coalició semblava qüestionar, va quedar desdibuixat i confús. Finalment, al ball del Correfoc hi tornava a haver programada la Salseta. Però la pluja, que va suspendre i posposar la convocatòria, donaria el relleu musical a l’Orquestra Mitjanit, que se’l faria seu fins al 2012.
L’any 1996 conté un petit terratrèmol organitzatiu, amb un nou format de la Comissió Manresa de Festa, que passa de ser una àmplia assemblea d’entitats —22 membres— a un grup reduït de set persones, també de tradició associativa, però molta més agilitat i amb una presidència de relleu anual que va estrenar Pep Ferrer. El mateix estiu, també hi ha un cert rebombori amb el certamen del pubillatge, que des d’ara incorporarà la figura de l’Hereu i prescindeix de les dames d’honor. D’aquell 1996 cal recordar també la convocatòria de les primeres Visites a la Manresa desconeguda que van despertar des del primer dia un formidable interès, cosa que explica les 26 convocatòries que ja suma, només amb un parell d’anys de baixa. Un any després, 1997, la novetat seria la càrrega política del pregoner, Pasqual Maragall, que havia renunciat a l’alcaldia de Barcelona per optar a la presidència de la Generalitat. I de 1998 cal recordar que, per primera vegada, s’oferia pujar a l’Agulla, la tarda i vespre del castell de focs, amb tren. Això i que el programa de Festa Major —que havia anat guanyant grandària— incorporava ara un resum, desplegable, per dur tranquil·lament a la butxaca.
Si alguna cosa destaca del programa de 1999 és la presència dels actes de la vuitena Festa Major Alternativa, impresos a la penúltima pàgina. Un any després, el febrer de l’any 2000, hi hauria una matinal de debat entre entitats sobre el model de Festa Major que necessitava Manresa i, potser per això, encara els anys 2000 i 2001 el programa oficial recolliria novament l’alternatiu en una única publicació de voluntat unitària que ja es distribuïa a 28.000 bústies. No ha passat mai més. I amb tot, ambdues propostes de festa conserven vincles recurrents: així, i a manera d’anècdota, podem constatar que l’autora del cartell de la FMA el 2001 —Susanna Ayala— ho serà del programa oficial el 2005. O, pel que fa als concerts, es fàcil detectar reiteracions com ara la de Cheb Balosky, a la FMA de 2001 i, novament, a la FMM el 2004. En fi, l’any 2000 també incorporarà el personatge del Picapoll a la Festa Major Infantil, que va tenir presència —gràfica i física!— fins al 2022.
Al 2001, i com a novetat, el programa presenta, després de la rigorosa salutació d’alcaldia, una fotografia de Rossy López amb els organitzadors i l’equip tècnic municipal, a manera de reconeixement. La fórmula continuarà els anys següents. Però en conjunt ja no hi ha grans canvis més. Diguem que l’any 2002 el programa va arribar a tenir unes dimensions extraordinàries i que, l’any 2003, que ja se n’editen 33.000, per primer cop també es va anunciar una versió penjada a la pàgina web municipal. El mateix 2003 també presentava per primera vegada exposició a la nova sala del Centre Cultural del Casino, dedicada al fotògraf Toni Catany. Però si per alguna cosa la Festa Major del 2003 serà sempre més recordada és per l’aiguat que, a bots i barrals, va caure sense cap mena de misericòrdia sobre els 30.000 assistents al Castell de Focs de l’Agulla: 46 litres d’aigua que pocs minuts abans de les deu va fer suspendre de manera incontestable l’espectacle pirotècnic. A canvi, hom diria que aquell dolor compartit, aquella terrible mullena que s’adheria als cossos, va suposar per a tots els presents un veritable baptisme col·lectiu de manresanitat.
Des de l’any 1980, en el Saló de Sessions de l’Ajuntament, es pronuncia el Pregó Institucional de Festa Major, a càrrec d’una personalitat relacionada amb algun esdeveniment o per un motiu humanístic o intel·lectual. No cal dir que, resseguint la llista, s’hi endevinen sensibilitats diverses en funció dels components del govern de la ciutat.
Marta Mata i Garriga, 1980
Pere Calders Rossinyol, 1981
Miquel A. Marín Luna, 1982
Josep Calmet Safont, 1983
Jordi Solé Tura, 1984
Joaquim Nadal i Farreras, 1985
Jaume Farguell i Sitges, 1986
Joaquim Ferrer i Roca, 1987
Jaume Pastallé, 1988
Comissió Ma'm (Manresana de Mogudes) (des del balcó), 1989
Guix i Murga (des del balcó), 1990
Enric Puig i Jofra, 1991
Antoni Deig i Clotet, 1992
Til Stegmann, 1993
Joan Vallvé i Ribera, 1994
Alan Yates, 1995
Victòria Camps Cervera, 1996
Pasqual Maragall i Mira, 1997
José Angel Cuerda Montoya, 1998
Pau Monterde i Farnés, 1999
Anton Bahí i Alburquerque, 2000
Jacint Codina i Pujols, 2001
Pare Miquel Batllori i Munné, 2002
Joan Francesc Mira i Casterà, 2003
Vicent Partal i Montesinos, 2004
Xavier Obradors i Berenguer, 2005
Assumpta Bailac i Puigdellivol, 2006
Dr. Màrius Rubiralta i Alcañiz, 2007
Dr. Moisès Broggi i Vallès, 2008
Jordi Aymamí i Roca, 2009
Jordi Porta i Ribalta, 2010
Xavier Llobet i Sallent, 2011
Dr. Pere Joan Cardona i Iglesias, 2012
Eva Bach i Cobacho, 2013
Míriam Ponsa i Prat, 2014
Jordi Montaña i Matosas, 2015
Maria Mercè Conangla i Marín i Jaume Soler i Lleonart, 2016
Antoni Bassas i Onieva, 2017
David Victori i Blaya, 2018
Jordi Cruz i Mas, 2019
Companyia de teatre Parking Shakespeare (tret de sortida, per la pandèmia), 2020
Itziar González i Virós, 2021
Quico Sallés i Fibla, 2022
Núria López i Bigas, 2023
Jordi Badia i Pujol, 2024
Qualsevol lector adult de Manresa pot recordar la resta d’aquests últims vint anys. A risc d’oblidar moltes activitats —l’oferta ja superava regularment el centenar d’actes!— destaquem que el 2004 s’estrena la primera Moscada infantil. O que el 2006 se celebra el 25è aniversari del Correfoc amb una exposició a la Plana de l’Om. El 2007 desapareix del programa la relació de noms que integren la comissió de festes, cada vegada més reduïda. En canvi, el pressupost s’enfila als 240.000 euros, dels quals l’Ajuntament ja n’assumeix directament el 84%, mentre que les aportacions privades es minoritzen. De fet, el 2010 va ser el darrer cop on apareix el patrocini de Caixa Manresa, que durant gairebé tres dècades havia acaparat el revers del programa de festes a canvi de generoses aportacions.
De l’any 2008 es pot retenir el Pregó que va fer el doctor Moisès Broggi, president d’honor de la Reial Acadèmia de Medecina de Catalunya. Broggi, amb cent anys, va acabar el discurs reclamant l’aplicació de les Bases de Manresa i el respecte als drets dels pobles. «Sempre que els polítics catalans hi posin el mínim de coratge necessari per demanar el que ens toca i els espanyols acabin comprenent que (...) la veritable democràcia ens diu que tots els homes són iguals i que s’han de respectar els drets de les minories». Presidia l’acte l’alcalde Josep Camprubí i l’entusiasme independentista de Broggi, gairebé deu anys abans de 2017, va aconseguir que no tots els membres de la corporació l’aplaudissin. Fossin de l’oposició... o del propi govern.
Amb Valentí Junyent d’alcalde, els anys 2012 i 2013 recuperen l’edició econòmica en paper de diari de les edicions del 77 i 78. Si més no, el format permet incorporar uns textos valuosos sobre la festa de Marc Torras, Bienve Moya o Glòria Ballús. De l’any 2013 cal destacar la incorporació del Lleó com a nou membre de la imatgeria i també un primer text, del tot singular en un programa de festes, que duu per títol Carta oberta als pares d’adolescents i que signava el professor d’animació sociocultural Joan Morros. L’objectiu manifest era el d’afavorir el diàleg entre pares i fills sobre el consum d’alcohol i altres drogues. Textos amb intencions semblants els signaran els artistes Natxo Tarrés (2024), Miki Esparbé (2015) i David Victori (2016).
Des del 2014, es recupera el programa de mà en format apaïsat gestionat des d’aleshores i fins ara mateix per Edicions MIC, amb un notable increment d’anuncis, que l’any 2015 arribaran a sumar 47 pàgines, 26 d’elles seguides. Tot i l’ús popular que ja té en aquells moments la xarxa d’Internet, cal dir que la tirada en paper és més alta que mai, i arriba als 45.000 exemplars, amb una graella d'actes concentrada a les pàgines centrals; també hi consta una primera relació d’entitats participants que en suma una quarantena i que l’any 2015 ja arribaran a seixanta. I un darrer apunt, el programa de 2014 ja presenta un codi QR i els vincles a les xarxes socials d’Instagram i Facebook.
L’any 2015 s'habilita un espai per a les persones amb mobilitat reduïda i el programa presenta les figures i el bestiari del Correfoc, amb dibuixos de Dani Hernández Massegú, que continuarà el 2016. L’any 2017, i amb una tirada minorada a 40.000 exemplars, el programa té 96 pàgines i, entre el doll de publicitat, apareix per primer cop una pàgina del SIAD —Servei d’Informació i Atenció a la Dona— amb el lema No és no, que reflecteix les polítiques de la recuperada regidoria de Dona i Igualtat. L’any 2019, dues pàgines de costat anunciaran el «punt lila» i el servei dels «àngels de nit».
Els darrers i més grans canvis a tenir en compte no es produiran fins a l’any 2020, sota les limitacions de la pandèmia i el confinament decretat el mes de març. Ja amb Marc Aloy com a alcalde, l’agost de 2020 el programa que il·lustra Maria Picassó només tindrà format virtual —calia evitar contactes i contagis— i els actes es reinventen, com ara la Ballada de la Imatgeria, que es trasllada al teatre Conservatori, o el Castell de Focs, que es va fer des dels balcons, uns condicionants que, tot i que en menor mesura, encara es mantindran el 2021. El programa recull especialment l’ús obligatori de mascareta als actes, el gel hidroalcohòlic a l’entrada i la necessitat d’accedir als espectacles només amb invitació, registre de dades personals i guardant les distàncies reglamentàries. Fins i tot es van fer dos models de mascaretes de festa major, il·lustrades per Dani Hernandez Massegú!
El desig de tornar a ocupar els espais públics es concreta el 2022 amb la incorporació del carrer Sallent com a escenari per als grans concerts, quan Sant Domènec s’havia fet petit i esdevenia poc segur. I és que les darreres actuacions registrades aquests anys —inoblidables Catarres!— tornen a ser tan multitudinàries com els de tres dècades abans. Això sí, també es va cancel·lar el Correaigua a causa de la sequera i ja no s'ha tornat a programar. I també, el 2022 i fins ara, ha estat el primer i únic any en què va haver-hi marxandatge (samarreta, bossa i ventall) i una nova remesa de 45.000 exemplars. Un any després, el Correaigua ja no es programa, i en recordem el concert dels 40 anys de Xàldiga amb les músiques del Correfoc. La tirada es queda en 37.000 exemplars, també aquest 2024, en què compta amb un pressupost abans de tancament a l’entorn dels 300.000 euros.
Han estat 50 festes majors i, alhora d’enllestir el repàs encara observem, a manera d’anècdota, que aquest agost de 2024 el ball del Correfoc ha tornant a sonar amb l’Orquestra Mitjanit. Oi que diríem que és la Festa Major de sempre? Ho tornarem a dir, és clar. Però, per poc bé que ens ho mirem, ens caldrà acceptar que no ha estat mai ben bé així del tot. I que, sigui com sigui, doncs que per molts anys!
Alba Pararols Jané
Al llarg d'aquests cinquanta anys la Festa Major de Manresa n'ha viscut de tots colors, però si hi ha un any que es recordarà serà el 2020. Aquell any i, coincidint amb un canvi a l'alcaldia, els manresans van ser testimonis d'una Festa Major ben diferent de la dels últims anys. D'una banda, perquè la celebració va passar de fer-se de deu a cinc dies. I, de l'altra, perquè els principals actes neuràlgics es van concentrar en tres espais: el pati de l'Anònima, que va estar dedicat als concerts de petit format, als grups de quilòmetre zero i a les arts; la plaça Porxada, que va ser on van actuar les entitats locals; i el pati del Casino, on hi havia els espectacles de públic familiar.
Aquell any també va ser atípic perquè malauradament no es van poder fer els actes que més gent concentren: el Correaigua i el Correfoc. El Piromusical, en canvi, sí que es va poder organitzar perquè es va fer un doble Castell de Focs de manera simultània des del Congost i del Palau Firal, espais que van estar tancats al públic. D'aquesta manera tothom va poder gaudir de l'espectacle pirotècnic des del balcó de casa seva, a diferència dels altres anys, quan es concentren milers de persones al parc de l'Agulla. Una altra peculiaritat és que per primera vegada en el segle XXI no es va fer el programa imprès per evitar escampar el virus de la covid-19. Tot i això, sí que va haver-hi el del format digital per tal que els manresans poguessin consultar les diferents activitats, amb una il·lustració de Maria Picassó.
El Correaigua i el Correfoc tampoc no van ser el tret de sortida i tancament de la Festa Major de l’any següent (2021) perquè les mesures de seguretat encara estaven en vigor. A diferència de l'any anterior, però, sí que es va poder fer una Moscada Infantil adaptada i l'espectacle Foc a la Covid, on es van poder veure les tradicionals figures de la festa manresana. El Castell de Focs va tenir el mateix format que el de l'any 2020, amb l'objectiu que es pogués veure des de tots els indrets de la ciutat. En aquest cas, però, els punts des d'on es va llençar la pirotècnia van ser el Museu de la Tècnica —ara Museu de l'Aigua i el Tèxtil— i la plaça Milcentenari.
La normalitat va tornar a l'any 2022, però el Correaigua tampoc no es va poder fer perquè es va anul·lar uns dies abans a causa de la sequera i des de l'organització no l'han tornat a programar en aquests dos anys posteriors. Així que no sembla que tornem a veure aquell festival d'aigua, espuma i confeti de colors pels principals carrers i places del Centre Històric.
D’ençà que l’any 1979 els nous ajuntaments democràtics van entomar el repte de les festes sorgeixen diverses fórmules de gestió. En els grans municipis la tendència és, des del primer moment, tenir la plena gestió per part de la nova autoritat municipal. S’hi destinen recursos i sovint els actes busquen, abans que altra cosa, la validació dels governants. Exactament al contrari, als municipis petits la participació ciutadana acostuma a ser imprescindible, atès que les diverses corporacions serien incapaces, per si soles, de bastir un programa festiu més o menys reeixit: no cal ni dir, aleshores, que en aquesta arenes s’hi escenifiquen conflictes entre les parts encara que, sovint, amb resultats beneficiosos per a tota la comunitat, fins i tot més enllà de la festa. A mig camí de tot plegat és fàcil de veure que Manresa, que destina un pressupost sempre justet per a la seva Festa Major, ha evolucionat al llarg dels anys en un periple singular, que ha passat de la participació a la tecnificació, ni que sigui a rebuf de tota la normativa legal que, des del tombant de segle, condiciona l’activitat a la via pública. Sobretot quan és festiva!
Taula rodona amb M. Llorens, A. Bermúdez, M. Torras, A. Pararols, J. Orriols, L. Piqué, M. Muñoz, J. Barbé i P. Camprubí
Per parlar d’això, i de les diverses experiències en cinquanta anys, des d’El Pou de la gallina vam reunir Joan Barbé, Assumpta Bermúdez, Pere Camprubí, Montserrat Llorens, Marià Muñoz, Joan Orriols i Lluís Piqué, a l’empara de l’aire condicionat que aquest estiu xafogós ens oferia l’Espai Òmnium. Per descomptat que el grup no té un caràcter exhaustiu, però sí prou representatiu per comentar, plegats, el què i el com d’aquesta evolució, atesa l’experiència de tots ells en la gestió de la festa major manresana.
Pere Camprubí Font ja va col·laborar en les festes majors del primer ajuntament democràtic, i posteriorment va ser regidor del PSC entre 1983 i 1987. Ell mateix recorda del 83 les primeres experiències amb entitats, «quan tot just es tractava de posar-se d'acord per no repetir actes». L’avantatge és que tot estava per fer, i la normativa no ofegava ningú. «El meu record més viu és la recerca d’un espai des d’on engegar el Castell de Focs. Els fracassos des de la Seu o la torre Santa Caterina, fins que vam ensopegar amb el parc de l’Agulla el 1984. D’això n’estic content». Camprubí, d’altra banda, encara va incorporar-se al primer any del Ma’m, tot i formar part de l’oposició municipal, després de la victòria de CiU el 1987. «Hi havia gent amb capacitat de pacte, i amb capacitat organitzativa, només ho recordo com una experiència molt maca».
Marià Francesc Muñoz va ser, precisament, el primer i únic president del Ma’m. «Em van cridar de l'Ajuntament, en la primera època de Juli Sanclimens, perquè tenien un projecte perquè gent de diferents àmbits es trobessin per organitzar una Festa Major participativa. I va funcionar!». El Ma’m seria un exemple clar de gestió delegada. Mitjançant una subvenció, l’entitat jurídicament registrada com a Manresana de Mogudes (Ma’m) rebia l’encàrrec de confeccionar un programa de festa major per a Manresa amb llibertat per buscar nous recursos, publicitat i espònsors. Muñoz subratlla que, «a part de la Festa Major, també vam organitzar altres actes, com ara les nits màgiques al Palau Firal, o bé la participació en el programa Dit i fet, de TV3...».
Joan Barbé i Quijada també formava part del Ma’m: «Jo era el més jove! Però ja venia de ser dos anys president de l'Agrupació Cultural del Bages i em movia en els mitjans de comunicació manresans. Em va trucar el regidor de Cultura, el Marcel·lí Llobet. Ell mateix va contactar amb Joan Coromines, del Bàsquet; el Pepe Ribera, de la Cambra de Comerç; el Jordi Soler, de Xàldiga o el Marià, del moviment veïnal... Suposo que teníem tota la confiança de l’Ajuntament. Plegats, al Ma’m, diria que vam ser la primera experiència de gestió associativa en aquells primers ajuntaments democràtics. De fet, a nivell dels espònsors, generava més diners el Ma’m que no pas l’aportació del propi Ajuntament». La gestió del Ma’m va resultar ser fecunda i encertada, i això es va percebre ja el seu primer any, 1987, amb el concert de Joaquín Sabina. La gestió delegada generava ingressos i tot! Durant el primer any va reunir fins a set persones, a més de tres regidors i un quart de l’oposició, i la tècnica de Cultura, Fina Sitges. Al segon any se n’hi van incorporar tres més: Montserrat Llorens, Manel Villaplana i Pep Ferrer.
Montserrat Llorens i Cabot quan escolta en Joan Barbé intervé per sentenciar que «ara tot això que expliques no es podria fer de cap manera». L’associacionisme, avui, no pot rebre encàrrecs de gestió que no passin per un concurs, com les empreses, i tota la resta seria prevaricació. Joan Barbé s’hi agafa, «però aleshores haguéssim pogut gestionar més i tot». Entre el repte de créixer fins a la professionalització i els resultats de 1989, el Ma’m es dissoldrà. «No estàvem pas cremats —afegeix Montserrat Llorens—, al contrari, ens ho passàvem molt bé. Però també és cert que exigia molt esforç i estàvem esgotats». I encara Barbé postil·la «i potser algú va témer que això de la Festa Major se’ls escapava de les mans...». Si més no, el Ma’m encara va continuar amb algunes revetlles de Cap d’any o Cant Joan, i el seu record encara és viu en l’imaginari festiu local.
La reformulació en la gestió de l’any 1990 inaugura una assemblea d’entitats amb acompanyament de tres regidors i l’equip tècnic municipal, on ja es troba Assumpta Bermúdez. Montserrat Llorens hi continuarà compromesa i en serà presidenta l’any 1992, quan la nova Associació Manresa de Festa ja tenia reconeixement jurídic. Posteriorment hi trobarem Lluís Piqué. «M’hi vaig incorporar l'any 1994 i també el 1995, aleshores com a president, potser perquè la gent ja li tenia respecte al càrrec, atès que precisament la Montse Llorens havia acabat declarant al jutjat per un accident...».
Lluís Piqué i Sancho estava vinculat a l'Ateneu Popular Llamborda i també a l’entorn de l'Agrupació Cultural del Bages. «Des de l’any 1990 els recursos econòmics municipals havien anat baixant i a més ja ens arribaven predestinats. Trobar-ne més era difícil. Per exemple, el 1994 nosaltres ja vam voler tirar endavant una Festa Major Infantil, però no va poder ser. Un any després, al 1995, i coincidint amb el canvi de govern, va ser possible amb una major aportació econòmica». Piqué, trenta anys després, recorda que el relleu de 1996 per un equip més compacte a l’Associació «va ser malviscut aleshores, potser perquè hi havia molta gent que havia fet de tot durant cinc anys per tirar endavant». És evident que en l’episodi almenys van fallar les formes municipals, però avui Piqué només conclou, conciliador, que «ens va costar».
Marc Torras Serra va ser president de l'Associació Manresa de Festa l'any 1996, i és amb el seu impuls —també era el director de l’aleshores Arxiu Històric de Manresa— que van començar les Visites a la Manresa Desconeguda al matí «i, a les tardes, es programaven concerts a la fresca. L’objectiu era omplir els dies laborables entre el cap de setmana del Correaigua i el del Correfoc». Autor de diversos treballs i llibres sobre la Festa a Manresa, Marc Torras també està vinculat als orígens de Xàldiga, i recorda que amb la legislació actual moltes coses d’aquells anys avui serien inconcebibles. «Per entendre’ns, ara no es podria muntar un Correfoc des de zero. De fet, la meitat de la pirotècnia d’aleshores avui és senzillament il·legal».
Joan Orriols i Padrós va entrar a l'Associació Manresa de Festa poc després de l’any 2000. «Treballava a l'Ajuntament gestionant la pàgina web i des de l’Associació em van venir a buscar les germanes Clotet i la Sònia Ortega, quan es tractava d’anar a buscar petits espònsors». Ell ha vist els darrers vint anys com s’incrementava la necessitat de permisos, licitacions, de seguretat, o les dificultats que les entitats troben. I al mateix temps ha vist com l’Associació s’aprimava, cada cop amb menor iniciativa, fins a quedar ara mateix com un complement a la gestió, captiva de la direcció tècnica municipal, de la qual n’ha quedat ell com a president perpetu. N’és conscient. «Caldria repensar-ho però ara mateix la gestió reclama sobretot professionalitat: a finals d'una Festa Major ja hauries de saber qui actuarà a la següent! I les fórmules dels primers anys avui són impensables, ja no funcionarien».
Assumpta Bermúdez Sanz —vegeu-ne l’entrevista al final— assenteix. Fa 35 anys que gestiona la Festa Major com a tècnica municipal i n’ha vist de tots colors. «De jove, recordo que la disco golfa, al parc del Castell, ja va portar molts problemes amb el soroll. Ara seria del tot impensable! Calen tècnics, assegurances, plans de protecció... i costa fer canvis significatius perquè cada espai ja té les activitats destinades, i a les entitats també els costa modificar coses».
I amb tot, la majoria dels participants coincideixen amb Joan Barbé qui, a l’hora de les conclusions, sentencia per a tots: «L’estructura ja és sempre la mateixa, sí, però la gràcia de Manresa és que, d’una manera o altra, segueix sent molt participativa i la gent omple els carrers i places, fins i tot quan els actes són els mateixos». «I tenim un Castell de Focs i un Correfoc de molt nivell», rebla Joan Orriols. «I una molt bona crida sobre tota la comarca», afegeix Lluís Piqué. Tots ells, si fos necessari, semblarien capaços d’arromangar-se i organitzar-ne ara mateix una altra edició!
Alba Pararols Jané
Assumpta Bermúdez va començar a treballar a l’Ajuntament de Manresa el juny de 1988, després de superar unes oposicions com a diplomada en Ciències de la Informació. Al cap d’un any, però, ja estava implicada en la producció de la Festa Major de la ciutat.
–Com va anar aquest pas?
–Vaig entrar a treballar en el que era l’Oficina d’Informació de l’Ajuntament de Manresa, quan encara era estudiant a la Universitat Autònoma. Poc temps després, la gestora cultural Fina Sitges, que era la tècnica de Cultura de l’Ajuntament, va anunciar el seu canvi de rumb laboral i vaig anar a parar a la regidoria de Cultura. I, d’aquesta manera, l’any 1989 vaig tenir el privilegi de viure com es forjava una Festa Major que havia incorporat la participació ciutadana en la seva organització, amb el Ma’m, i com treballava aquella excel·lent professional que va ser la Fina.
–Quants anys fa que hi ets?
–Fa, doncs, 35 anys que he evolucionat professionalment i que he treballat en l’organització de la Festa Major de la ciutat, amb els seus diversos sistemes de participació, l’evolució dels recursos econòmics, els seus alts i baixos, i amb una gran quantitat de persones del teixit associatiu local i de grans promotors i professionals locals.
–Concerts, cultura popular, actes cancel·lats com el Correaigua... Quins records conserves dels grans canvis al llarg del temps?
–Un dels records més significatius va ser el de l’any 2003, quan una forta pluja va impedir que es fes l’espectacle piromusical al parc de l’Agulla, pocs minuts abans de l’inici. També recordo especialment un concert de Celtas Cortos a la plaça del Milcentenari. Aquell any es cobrava entrada per accedir-hi. I la taquilla que era de fusta, que llavors muntava el llegendari Navarro Font, va quedar destrossada per la gran quantitat d’assistents. Aquell any realment l’acte va quedar desbordat, encara que sense incidents greus. Realment no recordo l’any, però sí que en aquell moment la presidenta de l’Associació Manresa de Festa era Montserrat Llorens. Una altra cosa que recordo especialment són els pregons populars que havíem organitzat fa alguns anys. I sobretot, recordo l’esforç i la reinvenció de la Festa que es va fer al llarg de la pandèmia, per adaptar la festa a la nova i complicada situació sanitària.
–Què n’opines, del conflicte amb la Festa Major Alternativa?
–Si alguna cosa ha canviat en aquests 35 anys ha estat el marc legal que envolta l’organització d’actes al carrer. La música és indestriable de la festa i, per tant, cal trobar una solució que eviti la col·lisió entre els drets fonamentals i el dret a la cultura popular. Jo crec que conflictes similars estan i han estat a l’ordre del dia de moltes ciutats catalanes, i parlant amb tècnics de diversos ajuntaments catalans és un tema complicat que caldrà resoldre trobant el punt d’equilibri.
–I una darrera pregunta, no estàs cansada de tants anys de Festa Major?
–La meva relació amb la Festa Major no ha estat d'aquelles d'amor a primera vista, tenint en compte que jo procedia del món de la comunicació: ràdio, premsa... Ha estat una relació que s'ha anar forjant amb els anys. Cada festa m'ha deixat associat molts records i sensacions d'allò més diverses. Cada any la Festa Major es transforma, incorpora nous elements, que es fusionen o canvien els antics. I no, no estic cansada d'organitzar la Festa Major, és més, no imagino la meva vida laboral dissociada del desenvolupament de la Festa Major de Manresa.
