TEMA DEL MES

Gossos que ajuden persones

El creixement de llars amb mascota, especialment gossos, s’està multiplicant en els últims anys i, per fi, moltes persones han entès que, abans de comprar-ne un amb pedigrí, potser és millor adoptar-ne algun —encara que sigui petaner— que pot proporcionar les mateixes o encara més satisfaccions. Però ser propietari d’un quisso, especialment en àmbits urbans, implica unes responsabilitats que no tothom coneix o està disposat a assumir.

per Clàudia Costa, Jordi Estrada, Martina Guixà, Alba Pararols i Jaume Puig, 3 d'octubre de 2023 a les 10:07 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 3 d'octubre de 2023 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Cada gos té el seu caràcter i atresora les seves vivències. Talment com els humans. I massa sovint ho tenim ben poc en compte a l’hora d’entendre quin paper pot jugar al costat nostre o en el si d’un nucli familiar. Generalment, podem dir que aporta valors positius, però també hi ha l’altra cara de la moneda. En un dels estudis més recents, el març d’aquest 2023, l’Associació Americana de Psiquiatria assegurava que un 86% de les persones milloren el benestar si conviuen amb una mascota. És la conclusió d’una enquesta que, val a dir-ho, parlava de sensacions semblants entre aquells que convivien amb un gos o amb un gat i disminuïa fins al 62% en els casos de persones que tenien peixos, tortugues o ocells, amb els quals la interacció és menor i ben diferencial. 
 

Paral·lelament, a Manresa, la Clàudia Costa i la Martina Guixà són dues alumnes de 4t d’ESO de l’IES Lluís de Peguera que, en l’assignatura de Treball Globalitzat Social Humanístic, van escollir extreure conclusions sobre la conveniència de comprar o bé adoptar gossos. El model educatiu del Peguera permet als alumnes explorar realitats de l’entorn més immediat —en aquest cas manresanes— i aplicar tècniques d’investigació social —com les entrevistes atribuïdes a la pràctica habitual de l’antropologia o el mateix periodisme— per analitzar i treure conclusions pròpies sobre allò que els és més proper. L’assignatura també ofereix acostaments útils per arrodonir el coneixement de la matèria des de vessants com la cultura clàssica, la història, la filosofia, entre altres, i cristal·litza en un treball de recerca a escala, que, per a aquells i aquelles alumnes que acabin fent batxillerat, els suposa un assaig del que se’ls demanarà dos cursos més enllà.

Mitjançant la recerca, la Clàudia i la Martina van corroborar la creixent necessitat de l'adopció de mascotes, tot explicant com ajudar, precisament, els animals de companyia que ho necessiten i, així, donar-los una segona vida. Simultàniament, van comprovar com, a banda de l’ajuda que poden prestar als gossos, aquests també poden ser útils per als humans, gràcies a teràpies o eines que sorgeixen mitjançant la convivència entre uns i altres. En tot cas, en l’apartat de conclusions del seu treball, les alumnes indiquen com s’han adonat que “l’adopció és un fet conegut, però poc utilitzat, perquè moltes de les persones que tenen animals de companyia, especialment gossos o gats, els han comprat en alguna botiga perquè fossin de raça i no han anat pas a la protectora”.
La visita a l’Aixopluc, de la protectora d’animals de Manresa, els ha donat l’oportunitat de conèixer “casos molt impactants, que acostumem a veure només a la tele o en revistes, però que no t’imagines que puguin ser certs i hagin succeït de veritat fins que t’ho expliquen persones que, de veritat, senten el dolor que han viscut tant elles com els animals o ho veus tu mateixa en primera persona”.
 

Cada cop més quissos
En una enquesta a una seixantena llarga de persones propietàries de gossos, principalment veïns de Manresa, la Clàudia i la Martina van obtenir respostes  que plantegen realitats rellevants. De 44 persones que van dir que eren amos d’un gos o gossa, un 31% l’havien adoptat, un 27,6% van explicar que els l’havien regalat, un altre 27,6% l’havien comprat en una botiga d’animals, i, finalment, el 13,8% van comentar que l’havien trobat o rescatat. Segons la prospecció, la propietat dels peluts no es reparteix de manera equitativa. Són les dones qui n’assumeixen la titularitat en una proporció de tres de cada quatre. En paral·lel, i amb la voluntat d’avaluar aspectes més qualitatius en la tinença de mascotes, el 81% de les persones que van respondre el qüestionari pensen que la seva salut mental és més estable després de conviure-hi. Entre els aspectes que es ressalten relacionats amb la convivència, destaquen l’aportació de felicitat, amor, confiança, estabilitat i tranquil·litat.

Per altra banda, el 51,6% de les persones que han respost l’enquesta diuen haver col·laborat alguna vegada amb Aixopluc, la protectora d’animals de Manresa, o altres entitats animalistes de la comarca. Entre tots els enquestats, un 53,3% coneix o ha viscut en primera persona algun cas d’abandonament de mascota. En respostes per escrit, els consultats conclouen que la millor manera de tenir mascota és adoptant-la. Segons dades municipals, a Manresa hi ha censats 7.151 animals, que corresponen a 4.964 gossos (484 de races considerades potencialment perilloses), 2.175 gats i 12 fures. El més significatiu, però, és la progressió, ja que les dades es tanquen a final d’any i cal considerar que, durant el 2022, es van produir 1.267 noves inscripcions d’animals de companyia, de les quals 508 corresponien a gossos.
 

Aixopluc
I, evidentment, com més creix la població de quissos, més augmenta la possibilitat d’abandonaments o de casos en què les mascotes es quedin sense ningú que pugui tenir-ne cura. Així, la realitat de l’Aixopluc, la protectora d’animals de Manresa, és dura. Ara mateix hi ha mig miler de bèsties, un centenar, gossos. Hi ha molts animals compartint gàbies i es ratlla la saturació. Les capacitats, per tant, estan al límit i el nombre de voluntaris i col·laboradors és insuficient o, més ben dit, selectiu, si tenim en compte que el tracte amb molts dels animals de la gossera és complex pel passat que arrosseguen i la manera com, d’entrada, els volen tractar els potencials adoptants.

La directora de la instal·lació, Rafaela González, ajuda la Clàudia i la Martina a entendre quina és la funció de l’entitat davant del complex panorama. “La protectora es va fundar el 1967. Som de les entitats més antigues del país”, els comenta. La funció primordial de l’Aixopluc és “recollir els animals abandonats, perduts o decomissats perquè no rebin maltractaments. L'Ajuntament o els veïns denuncien els casos i llavors cal anar-los a treure dels llocs on són”.

L’estat i la vida prèvia de les mascotes que arriben a la gossera no és de color de rosa... “A part de maltractaments,” continua indicant González, “hi poden haver associats síndromes de Diògenes. Persones que acumulen brossa a casa seva. I, a més a més, per norma, solen tenir mascotes”. Queda clar, doncs, que els animals rescatats no solen provenir de llars on, ni de bon tros, se’ls presten les millors atencions.

Per tot plegat, la Rafaela relata que “la gent que no ha estat mai a la protectora no s’imagina el tipus d’animals que hi ha, perquè, de vegades, impressiona molt arribar i veure la quantitat dels anomenats gossos potencialment perillosos que tenim”. Per ella no ho són, o ben conduïts i tractats no tenen per què ser-ho. “Sempre dic que els malvats són els humans, perquè un animal això d'abandonar-te o de picar-te, d’entrada, intencionadament... no t'ho farà mai. El gos que mossega és perquè l’hi han ensenyat o perquè l'han pegat molt”.
 
 

Adoptar
Sigui com sigui, ha anat creixent la idea que, abans de decantar-se per un animal de raça, si el que es vol és gaudir dels avantatges de tenir cura i rebre les contrapartides d’una mascota, abans és més convenient adoptar-la. Però fer-ho, com explica Rafaela González, no és un acte tan idíl·lic i es poden presentar diverses complicacions. “Per adoptar, primer de tot, s’ha de tenir il·lusió per responsabilitzar-se una mascota. Llavors, venir a la protectora, mirar els animals que tenim i observar, primer, quin et pot cridar l'atenció... Perquè existeix l'amor a primera vista!”.

El que cal descartar, d’entrada, són les idees relacionades amb les races. Com comenta la Rafaela, “molta gent té idees de marques, que dic jo, no pas races, la gent tira molt de races. I quan venen aquí, moltes vegades et demanen: ‘que no teniu cap labrador?’ Que no en teniu d’aquests, o d’aquests altres? Doncs no, tenim el que tenim”. Com continua explicant, no és recomanable endur-se la bèstia el primer dia. “Primer coneixes els animals i tries el que t'agrada. Cal venir cinc o sis vegades, com a mínim, perquè s’estableixi una relació, un vincle amb l'animal. Moltes persones venen i et diuen: ‘que no me’l puc endur avui?’ No. Que us coneixeu? Potser no us mirareu mai a la cara. Cal valorar-ho”.

La realitat és molt tossuda. “Sovint hi ha persones que, primer, s’enamoren d'un gos i acaben marxant amb un altre. Per què? Perquè encara que sigui, per entendre’ns, l’animal més lleig, la lletjor del físic no té res a veure amb el fet que sigui graciós o el més afectuós”.

La responsabilitat d’adoptar
El motiu més freqüent de la presència d’un gos a l’Aixopluc és l’abandonament. “També hi ha sol·licituds per venir a deixar-los-hi”, comenta la Rafaela. “Persones que han canviat de feina o han de marxar fora... O perquè, simplement, se n’han cansat... Però això no t'ho diran. Perquè els animals donen feina... i això tampoc no t'ho diran. La gent sempre posa excuses, no pas els fets de debò”. Això, per a la Rafaela, s’ha de tenir molt en compte a l’hora de decidir adoptar una mascota, i també ser conscient que s’enduran una bèstia que tindrà comportaments que, si no s’hi està acostumat, poden sorprendre.

“Tota canalla i tota mascota han de tenir una educació”, té clar la Rafaela. “Perquè els nens també poden estar saltant d'aquí cap allà esbojarrats com ho fa una mascota... i cal saber-la educar i tenir-ne cura”. I això, evidentment, vol temps i diners. “Molta gent no ho sap o no ho té en compte. I, en els temps que corren, amb les estretors econòmiques que hi ha o els problemes per pagar les hipoteques i la por a haver de marxar de casa, el primer que fa nosa és el gos. I la gent no s'escarrassa a buscar solucions o a mirar de lluitar per trobar un pis de lloguer on puguin continuar tenint la mascota... O, a males, donar-la en adopció a una altra família abans de venir a la protectora a solucionar el problema”.
 
Un camacurt adorable
5 d’octubre de 2014. No recordo pas a on em dirigia però sempre recordaré l’instant que em vaig aturar al lateral del pati del Casino, on s’estava celebrant una desfilada de gossos en adopció de l’Aixopluc i Els Quissos, amb motiu de l’enyorada Animanresa. No era la desfilada en si el que em va paralitzar, sinó un gos camacurt, salsitxer, a qui se li notava que passejar amb la corretja no era el seu fort. Era molt espantadís i semblava dibuixat a mà alçada, una combinació adorable que em va motivar a anar-lo a conèixer a la protectora.
 
Sempre dic que ell, el Denko, és un pagès perquè és un gos de camp. La ciutat per a ell és un assortit de sorolls horrorosos on generalment va amb la cua baixa --millora substancial respecte dels inicis, quan duia la cua replegada a la panxa. I malauradament, les seves antenes no l’ajuden a pal·liar la por. Però quan ell toca camp, bosc o muntanya, llueix el veritable Denko: alegre, saltador i explorador incansable. Aquest sí que és un bon hàbitat per a un mestís de llebrers --races que utilitzen els caçadors principalment com a eines--, que probablement va ser maltractat i no va tenir una socialització òptima. De fet, encara avui, quasi nou anys després de viure plegats, quan es posa panxa enlaire perquè el rasqui, en tocar-lo, de vegades s’estremeix com si encara esperés l’antítesi de la carícia. Malgrat tot, ell ha millorat força en quasi totes les carències que tenia quan ens vam conèixer, jo he incrementat la meva paciència i tots dos hem guanyat un company de vida.
 
 
Sense cap mena de dubte, adoptar el Denko, un gos que ja era adult --per tant ja tenia un caràcter determinat-- i amb certs hàndicaps, ha estat l’experiència més gratificant de la meva vida. Cada dia ell m’aixeca somriures i jo li lliuro carantoines mil. I el fet de conèixer totes les seves fragilitats em fa més feliç veure’l feliç. I si per incentivar-ho hem de fugir més sovint de la selva d'asfalt, tots dos hi sortim guanyant. 
 
Marc Prat Puig


La psicologia canina
Raúl Aranda és etòleg i responsable de Dog Educat, una guarderia i residència canina —de dilluns a diumenge, o per la revetlla de Sant Joan per estalviar-se els petards— amb capacitat per a una mitjana d’entre 35 i 50 gossos diaris, amb una dècada d’experiència ubicada a la zona del Poal. A banda d’acollir gossos quan els amos no se’n poden responsabilitzar també ofereix “serveis de rehabilitació i ensinistrament; passeig i assistència a domicili”. El seu públic, segons explica el mateix Raúl, és gent “de Manresa i rodalies, però també d’altres llocs del Berguedà i Osona, sobretot per la qüestió de la rehabilitació i l’ensinistrament”.

El Raúl exposa que hi ha qui deixa els quissos preocupat, “pel benestar del gos... a casa l’animal s’avorreix, es deprimeix, necessita moure’s i, alhora, hi ha propietaris que demanen corregir hàbits de conducta”, una qüestió que sovint se soluciona a la guarderia, on l’animal se socialitza. Amb el parer que li atorga els anys de tasca professional, el Raúl admet idees inconfessables davant d’algun potencial client com que “no totes les persones tenen el gos adequat ni tots els gossos tenen com a tutor la persona adequada”. També fa una afirmació, d’entrada, un pèl arriscada. Pensa que “tots els gossos són rehabilitables, en un 99% dels casos”.

Les raons les troba en la psicologia dels mateixos animals: “Com en els humans, la genètica i l’ambient són determinants en el caràcter i la conducta. L’experiència vital del gos és clau. No és el mateix un gos adoptat, que ha estat abandonat i ha patit maltractament, que un de criança. Tots, però, presenten una predisposició genètica, lligada a les diferents races”. Pel que fa a la fal·lera de les adopcions, l’etòleg opina que “caldria demanar ajuda a un professional abans d’adoptar o comprar un gos. És important fer encaixar el perfil del tutor amb l’animal. Perquè, bàsicament, de l’humà, el gos el que en demana és temps”.
Les disfuncions amb l’animal comencen quan hi ha desencaixos en els hàbits o de convivència. “Els gossos també pateixen ansietat, hiperactivitat, depressió i estrès... Hi ha un experiment consistent a sotmetre el gos a un seguit de situacions incòmodes, el resultat del qual és un estrès immobilitzador, una forma de pressió coneguda com a indefensió apresa. Alhora, quan el problema és a l’inrevés, o sigui, que és l’ésser humà qui necessita allò que pot aportar-li la mascota, sovint, també cal anar en compte: “Un gos pot significar una bona companyia per a una persona depressiva, però cal mesurar-ho bé per tal que, al contrari, no li comporti més estrès, si se n’ha de cuidar”.

La principal causa dels problemes conductuals dels gossos és, segons apunta el Raúl, “una gestió errònia per part dels tutors”. En aquest sentit, enumera Aranda, hi ha tres estils de criança, equivalent al de la quitxalla: “negligent, a conseqüència del qual el gos serà consentit i poc obedient; autoritari, el gos reaccionarà amb rebel·lia, i democràtic, una combinació de les dues anteriors i teòricament ideal”. En una valoració general de la interacció entre els gossos i les persones, l’etòleg és diàfan: “Si em preguntes si els homes aporten més al benestar de les persones o les persones al benestar dels gossos, et diré que és bidireccional i recíproc: com més bé tractes un gos, més satisfaccions et dona”.
 

La psicologia humana
El psiquiatre Pere Bonet, per la seva part, exposa que “sovint es parla de teràpia amb gossos, però hauríem de parlar d'intervencions. Una teràpia implica una pauta, un control, un seguiment reglat, mesurar-ne el resultat...”. Per tant, la interacció dels animals amb el tractament de les persones és una peça més d’un seguit d’actuacions que contribueixen a millorar-ne l’estat de salut mental i emocional.
Una altra cosa, segons Bonet, és “parlar de benestar”. En aquest sentit, el matís és diferent. “Sens dubte, en general, la companyia d'un gos és beneficiosa per a tota persona, sobretot per combatre la soledat i la manca de relació social”, assevera. En aquest sentit, explica que, de vegades, “s'utilitza la intervenció d'un gos en sessions de teràpia grupal. I funciona! Perquè es tracta d'una acció puntual, dirigida, i el fet d'estar pendent de l'animal fa que hom s'oblidi, per un moment, d'ell mateix i la seva problemàtica”.

Tenint en compte aquesta correlació d’àmbit terapèutic es podria arribar a la conclusió que “la companyia dels gossos és bona per als depressius”. Però no sempre és així, com també subratllava Raúl Aranda. Pere Bonet ho justifica explicant que “una persona depressiva, el que vol és que la deixin tranquil·la, no pas que, a sobre, hagi de carregar amb l'obligació de tenir cura d’una mascota”. En definitiva, doncs, i segons la reflexió del psiquiatre, “els possibles beneficis de la companyia d'un gos depenen més de la persona que del diagnòstic. Hi ha persones autistes que defugen el més mínim contacte i, en canvi, n'hi ha d’altres a qui el contacte físic, el tacte i la relació amb l'animal els pot anar molt bé”.

Passejar el gos, un valor afegit
En qualsevol cas, no cal patir ni tenir diagnosticada una malaltia mental greu per beneficiar-se de la relació amb un quisso i tot el que és capaç d’aportar-nos i, alhora, el que estem disposats a fer els humans per correspondre’n l’afecte i la companyia. Som éssers socials i ens beneficia relacionar-nos i compartir idees i neguits. Talment com els gossos, que també milloren el comportament quan conviuen amb altres animals. Al parc de Puigterrà s’hi troben els membres dels Gossos Colla Eclèctica, que és el nom que tenen al grup de WhatsApp. Són un grup de persones que cada dia es troben per passejar els gossos i xerrar sobre diferents temes.

Des de fa uns dos anys, aquestes trobades es fan a Puigterrà, però durant els mesos de desembre i gener fan una ruta urbana pels voltants de la Seu o es troben al pati del Casino, on també hi ha força espai. En tot cas, a Puigterrà és on tenen més comoditats i estan més segurs. Tot i això els agradaria que a la zona del pipicà –la zona d’higiene canina– hi hagués bancs per seure i fonts, i asseguren que, a Manresa, no hi ha gaires espais per als quissos i aquest tema caldria resoldre’l perquè, com apuntàvem, els gossos també necessiten socialitzar-se. Sigui com sigui, tothom qui vulgui compartir una bona estona mentre passeja el seu gos hi és benvingut.

La Rosabel, professora de la Clàudia i la Martina al Lluís de Peguera, hi acudeix amb la Liva, una Jack Russell de dos anys i tres mesos. “La vam comprar a Berga perquè volíem una raça específica, ja que la meva mare en tenia un i sabíem que es portava bé i li feia molta companyia”, relata. La gosseta “ha unit tota la família i està molt mimada, perquè les meves filles la tracten com una germana petita. És l'element que ha ajudat a que elles, que són adolescents, vulguin estar a casa. Cada cop que anem a la muntanya ens l'emportem i aguanta molt bé el ritme”.

El Bru és la pomerània de la Montse i també té uns tres anys. Va venir de Terrassa a Manresa. “M’ha tornat la vida i m'aporta de tot,” explica il·lusionada la propietària. “Soc una persona amb covid persistent i el Bru m'ha ajudat molt”. Al seu costat la Dana, una caniche sevillana d’un any i set mesos és la companya de passeig del Jesús que com que està prejubilat li aporta “molta companyia, perquè la meva dona encara treballa”. Diu que la gossa “és molt bona i, quan som a casa, puja al sofà i se’ns posa sobre les cames. És com un nen petit”.

La Carme i el seu fill Jan es troben a Puigterrà amb la resta de la colla amb l’Índia, una pastor belga malinois jovenet, només té un any i un més, que van adoptar el gener d’aquest any d’una família de Granollers a través d’una companya de feina. “El meu fill gran sempre havia volgut un gos,” revela la Carme, “però jo no vaig acceptar fins que tingués setze anys perquè se’n pogués fer responsable... I ara el compartim entre tots dos, és molt alegre. A casa també tenim dos gats i s'han adaptat molt bé... S'han tornat més sociables”.

L’Odin és un border collie, la raça típica de pastor encarregat de guardar les ovelles, i és el gos de l’Hèctor. El té des que tenia dos mesos i ara ha fet un any i mig. Comenta que el va comprar per internet a Badajoz, sabent que era albí i tenia problemes de visió. “Molta gent no vol gossos així perquè no sap com educar-los, però jo en tenia experiència”, comenta. L'Odin també té problemes de sordesa, “però no m'ho van dir. Com a educador, vull dir que no són animals, sinó mascotes i que per a qualsevol gos l'educació no són paraules, sinó senyes. A l’Hèctor, l’Odin literalment li ha salvat la vida: “És el meu company de vida i no el canviaria per res”.

Per la seva part, l’Anna és propietària de la Babi, una gossa adoptada de l’Aixopluc, de dos anys, que és al seu costat des de setembre de l’any passat. “Abans havia estat tancada en una fàbrica de decomís en males condicions”. Per a l’Anna, la mascota li aporta molt “sentit de la responsabilitat i, alhora, llibertat. T'obliga a sortir de casa perquè la portes a ella, però tu també en gaudeixes”.

Si la  Bru és sevillana, el Yako, el llebrer afganès del Manel és gadità. És el més veterà del grup. Té sis anys i el van anar a buscar a Cadis quan tenia dos mesos. “Soc una persona que sempre he tingut gossos”, diu el Manel, “perquè em fan companyia i m’ajuden a contactar amb altra gent i socialitzar-me”. Tot i que, fent broma, el Manel diu que el seu gos no dona oportunitat de jugar-hi gaire: “el Yako està tot el dia dormint, és com la Bella Dorment”. La benjamina del grup és la petita Lluna, una Jack Russell de mig any que acompanya l’Alba, a qui aporta “molta companyia i diversió”.

Per a la Rosabel, les trobades a Puigterrà són “una experiència molt enriquidora, perquè pots connectar amb altra gent i els gossos ajuden perquè nosaltres sortim de casa i ens relacionem”. La Montse afegeix que, gràcies a les trobades, ha establert contacte amb gent que, d’una altra manera, “no hauria conegut mai”. El Jesús i la Montse saben que, entre la colla, sempre hi troben, com amb els quissos, molta companyia i, per a l’Hèctor, les passejades són garantia “de riure i llibertat. La gent és molt maca i hi ha molta diversitat, fem molta pinya. Puigterrà és un lloc diferent, perquè Manresa és una ciutat i el parc és com un bosc”. Tots plegats ressalten que les trobades també representen un avantatge per als seus gossos, que es relacionen i milloren el comportament.
 
El gos pigall Luigi
Fa tres anys, l’ONCE va proporcionar al manresà Teo Marco Rubio el gos pigall Luigi, de raça labraniche, barreja de labrador i caniche gegant. Antigament, el mot pigall s’aplicava al noi que acompanyava un cec i actualment un gos pigall –o gos guia– és un gos ensinistrat, que assisteix una persona amb discapacitat visual. El Luigi té cinc anys, prové de l’escola de la Fundació ONCE del Gos Guia i ha seguit tot un procés de formació. Primer amb les persones que el veuen néixer i després amb una família educadora, que té el mèrit d’aconseguir que el gos tingui uns bons hàbits, com ara que no mossegui, que faci les seves necessitats al carrer... Després, a l’escola, adquirirà les habilitats específiques com a gos guia, perquè ha de complir unes característiques específiques; “un bon gos pigall ha de ser obedient, però no pas submís”, remarca el Teo.

Qualsevol afiliat a l’ONCE pot ser candidat a ser usuari d’un gos pigall. El Teo explica que és molt important que la gent entengui la seva funció. “De vegades ens deneguen l’accés en alguns establiments o en el transport. Hi ha taxistes, per exemple, que es neguen a portar-los al cotxe. Et diuen que no en volen, que deixen pèl... o que no els agraden els gossos”. “La gent també hauria de saber que quan el gos està guiant no se’l pot distreure”, comenta. El Teo té una confiança absoluta en el Luigi; “Ens movem junts”. “És brutal, et deixes portar per ell. La primera vegada que el vaig tenir vam baixar de la plaça d’Espanya a Crist Rei i el gos anava sortejant les terrasses del Passeig. Era com si estigués en una muntanya russa!”. Tenir un gos pigall té les seves obligacions, però “guanyes molta mobilitat. Amb el bastó, si hi ha molta gent, hi ensopegues, i amb el Luigi travesso sense problemes”. “Tenim una simbiosi total, si ell s’espanta jo també, i viceversa. És com una extensió del meu braç. Per això, cal un primer any d’adaptació”, explica.
 
El Luigi va arribar a casa del Teo el març del 2020. “Habitualment convius abans amb el gos a l’escola de Madrid, durant una setmana, i després ve la instructora al lloc on vius, per al procés d’adaptació. En el meu cas va ser una mica diferent, perquè me’l van donar just quan va començar la pandèmia i ja no vaig anar a l’escola, sinó que me’l van portar directament a casa”. També va caldre comprovar que el pèl del gos no li causava al·lèrgia, ja que en el seu cas segons quines races n’hi provoquen. El Teo és usufructuari del Luigi i des de l’ONCE li fan un seguiment. Però no totes les persones són bons candidats; s’ha d’estar equilibrat emocionalment. “Si jo estic nerviós, el gos també n’estarà. I si estic depressiu li transmeto a ell”. A més, cal tenir en compte que el gos “no és un GPS, funciona per petits objectius, de l’A a la B, de la B a la C..., fins a arribar a l’objectiu final. No és una màquina i si es dispersa et pots perdre”.
 
Amb el Luigi, a tota màquina!
El manresà Teo Marco Rubio té 43 anys i és sordcec. En el seu cas, la ceguesa li va començar als 14 anys. Té la visió de túnel de la Síndrome d’Usher, una malaltia degenerativa que és la principal causa de sordceguesa congènita. El Teo aclareix que “la ceguesa o la sordesa són pèrdues progressives d’audició i visió. Poden ser moderades, severes o profundes. Molta gent es pensa que totes les persones amb ceguesa o sordesa ho som al 100%, i no és així”. Professionalment, va treballar a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, on portava les comunicacions online, fins al 2015, en què li van tramitar la incapacitat laboral.
 
Les persones invidents utilitzen el bastó o el gos pigall per desplaçar-se. El bastó té una puntera que llisca al terra i que els permet fer un arc de protecció per detectar obstacles. Això significa que tota la informació que tenen per moure’s ve del terra. Fins fa tres anys, el Teo era usuari de bastó. “Abans de tenir gos has d’haver dut bastó un mínim de dos anys. Llavors demanes el gos i quedes a l’espera. Quan tens un gos pigall ja no fas servir gaire el bastó, tot i que l’hauríem de fer sevir més”. “Anar amb el gos és com anar acompanyat d’una persona. Amb el gos, els obstacles deixen de ser obstacles. Mentre que amb el bastó els obstacles hi són però els detectes, el gos t’ho fa molt fàcil perquè vas sortejant la gent, ho gestiona”. “Això sí; hi ha d’haver un bon vincle i tenir-lo comporta unes obligacions, però puc sortir quan vull i fer el recorregut que vulgui; el Luigi em manté actiu i m’obliga a socialitzar-me”, conclou.
 
Dansa, curses i ascensions
 
El Teo va començar a fer dansa l’any 2011, poc abans d’afiliar-se a l’ONCE, i a partir d’abril de 2015, després d’obtenir la incapacitat laboral, hi va dedicar més temps. “Vaig arribar tard a aquest món per dedicar-m’hi professionalment, però el meu objectiu és donar visibilitat a la dansa com una forma inclusiva de rehabilitació”, diu el Teo, que va a l’Escola i Companyia de Ballet Carles Ibáñez, de Barcelona, on només ell és cec. I ho fa amb l’ajuda impagable del seu professor, el Carles. “La dansa clàssica, especialment, m’ajuda molt a millorar la mobilitat”, diu.
 
Fa quatre anys, el Teo va fer una coreografia sobre el personatge d’Èdip, dins la mostra de dansa de final de curs de l’Escola de Ballet Carles Ibáñez, al Mercat de les Flors (Sala MAC). Era la primera vegada que ho feia com a actor principal. En aquest cas, compartia amb el personatge que representava la seva ceguesa; Èdip es queda cec al final de la història i el Teo va anar perdent progressivament la visió. I el dia 18 de juny passat, el Teo, acompanyar del Luigi, va interpretar la peça Teo i Luigi, també dins el festival de dansa de final de curs de l’escola.
 
Però la dansa també el porta a altres activitats i recentment ha apadrinat l’acte de graduació dels alumnes de l’escola FEDAC de Manresa. I també fa curses per ciutat i de muntanya, i escalada al Pati Vertical. “He participat dos anys, per exemple, en la cursa que organitza el Club Atlètic a Manresa, i també en la Cursa de la Dona”, diu. I el dia 24 de juny va fer un 3.000, concretament el Garmo Negro, a Panticosa, i per preparar-se havia pujat prèviament al Pedraforca. En aquest cas el gos no el pot acompanyar, sinó que ho fa amb dos guies, un al davant i l’altre al darrere. “Tot això m’ajuda molt a mantenir-me actiu!”, remarca. 

 
Mascotes més ben alimentades que mai
És curiós comprovar com, a partir del parèntesi obligat de la pandèmia, moltes persones i famílies van decidir incorporar un animal de companyia a les seves vides. Ho corrobora Gina Fornells Reche, gerent i responsable de la botiga d'Animals de Companyia Cal Fornells. “Ens hem trobat que força famílies ara tenen mascota. Si ens centrem en el gossos, veiem que hi hagut molta adopció, però també molta compra de cadell de raça”. Gemma Gibert, responsable de la botiga d'animals Fauna Gibert —que ja fa anys que es va traslladar del carrer del Carme a la zona de la Pujada Roja de la carretera de Vic—, arrodoneix la reflexió afirmant que des del seu establiment convenen que “hi ha una sensibilitat molt important al darrere. Hem de tenir present que avui  un animal és un membre més a la família i no només una mascota”.

A Cal Fornells, establiment establert des de fa molts anys a la carretera de Vic ofereixen “una atenció individualitzada i especialitzada a cada client quan ve a comprar, a banda d'oferir el servei de comandes a domicili en 30 minuts a Manresa i poblacions del voltant de forma gratuïta. I, des de fa sis anys, també tenim el servei de perruqueria canina”. La Gina apunta que el seu establiment “destaca per la venda a granel, tant d'alimentació per a mascotes com de snacks i altres articles”. Ara bé, “el nostre punt fort és alimentació i sobretot, els snacks. Tenim un ampli ventall lliure d'envasos i comprats de marques que creiem que treballen de forma ètica”.  Aquest fet es correspon amb una clientela que cuida molt les mascotes “i aposten per donar-los una bona alimentació complementada amb joguines de forma recurrent per oferir-los una vida feliç i de qualitat. S’estimen els animals, són un més de la família i els tenen entre cotons”.

Per la seva banda, Gemma Gibert presenta el lema del seu establiment: “Cuidem a qui més t’estima!”. I, a partir d’aquesta premissa comenta que l’establiment pretén ser “un tot, un univers per a la mascota. La nostra prioritat és oferir un assessorament personal immillorable”, que presten amb serveis de veterinària, perruqueria canina i venda d’una àmplia varietat d’accessoris i d’animals de companyia. Amb tot, de l’ampli ventall de productes i serveis que presten, un tant per cent molt elevat de la clientela, fa cap a Fauna Gibert per l’oferta “d’alimentació i higiene per a la mascota”.

Els gossos no mengen ossos
Ja fa anys que es va convenir que els gossos no eren aptes per menjar-se els relleus de les cases i no era convenient que roseguessin ossos perquè s’indigesten i es poden escanyar o lesionar la mandíbula o les dents. El pinso, avui, és seleccionat en funció del tipus d’animal, les seves mides i pes i, com en el cas de les persones, de les malalties o dèficits alimentaris que pugui tenir diagnosticades.
A Fauna Gibert ho tenen clar: “cada animal és diferent”. Per aquest motiu posen a la venda “una gran varietat d’aliments. Des de alimentació crua congelada, cuinada al vapor, en llauna, a l’alimentació seca amb i sense cereals. El ventall pot ser tan divers com diversos són els gossos dels nostres clients. El més important és escoltar el client i entendre les necessitats del seu gos”.

En aquest sentit, des de Cal Fornells apunten que, en els cas de les mascotes, “els canvis d'alimentació s'han de fer de manera lenta i progressiva per evitar trastorns digestius, el més comú són les defecacions líquides. Un aspecte que també tenen mol en compte a Fauna Gibert on ofereixen “un servei d’assessorament nutricional i serveis a domicili”, per als propietaris dels animals de companyia que ho sol·liciten.

Perruqueria
 

 
Amb el pas dels anys, les mascotes han deixat de ser com les ovelles, que s’esquilen, i, en funció de la raça, convé tenir cura dels pelatges, no solament per una qüestió estètica, sinó també per temes parasitaris i de salut. El pas per la perruqueria canina fa de mal calcular. Ho explica Gina Fornalls: “No cada gos necessita el mateix temps. És diferent un terranova, que et pot ocupar tot un matí de feina, que un gos petit, al qual es dedica una mitjana de 90 minuts per servei. El que sí que us podem dir és que tenim agenda plena normalment a dues setmanes vista”. Frivolitats a banda, i tenint en compte que hi ha races que tenen esquilats-tipus, des de Cal Fornells apunten que “un servei de perruqueria ha de ser assossegat i relaxat, on l'animal no pateix estrès i si l'ha de patir demanem que l'amo es quedi o preferim dividir una sessió en diverses per tal que el gos acabi feliç i, de rebot, el propietari més encara. Dividir les sessions a vegades és vital, ja que la feina és complexa: nusos, estrès, tipus de pelatge, tall, caràcter, edat, etc.”. Per amansir les feres, “durant les sessions de perruqueria ens ajudem de fil musical i treballem de manera tranquil·la i individual amb el pelut que tenim entre mans, per deixar-lo ben guapo”.



Participació