Ampans, 60 anys creixent junts

A mitjan anys seixanta, la mal anomenada subnormalitat era una fenomen del tot aliè a la normalitat oficial franquista, en què no existia cap servei de diagnòstic mèdic ni cap altra alternativa que no fos l’ostracisme domèstic o  l’ingrés en hospitals psiquiàtrics. Davant la desatenció social, van ser les mateixes famílies dels nens afectats que van emprendre la iniciativa de constituir-se en associacions i promoure, com fa Ampans, la creació de centres escolars especialitzats.
 
Si bé l’associació es constitueix el 1965, amb Joan Calatayud com a president i el doctor Josep Maria Tuneu com a vicepresident, no és fins al maig de 1966 que obre portes l’escola d’educació especial La Llum, en un pis del carrer Cintaires i amb dues monitores, Carme Carrió i Rosa Maria Marcos, i una dotzena d’alumnes. Qui els havia de dir, en aquells pares i mares abnegats, que seixanta anys més tard Ampans, i gràcies a l’empenta i la col·laboració d’un nombre ingent d’associats, voluntaris i complicitats amb empreses i altres col·lectius, aquesta entitat privada sense ànim de lucre, però amb voluntat de servei públic, es convertiria en una institució referent al país. A dia d’avui Ampans, a través dels seus múltiples serveis, atén cap a quatre mil persones amb problemàtiques diverses i en un radi geogràfic cada vegada més ampli.

Avui Ampans té 1.400 professionals i atén unes quatre mil persones amb problemàtiques diverses i en un radi geogràfic cada vegada més ampli 

 
L’escola Jeroni de Moragas
 
Quan l’any 1969 a Ampans es crea l’escola Jeroni de Moragas, adreçada a nois i noies amb una discapacitat lleu, La Llum continua atenent l’alumnat amb discapacitat mitjana i profunda. La nova escola, ubicada al carrer de Fonollar, aviat comptarà amb una quarantena d’alumnes, tres mestres, dos auxiliars, un servei de logopèdia i de rehabilitació física, a més de suport psicològic. Des del primer moment, tots dos projectes disposen de la col·laboració dels doctors Ramon Llatjós i Carles Llussà. Aplicant una metodologia pròpia, basada en una atenció personalitzada i pràctica, en què l’alumnat, mixt i d’edats compreses entre els quatre i els catorze anys, era agrupat d’acord amb l’edat pedagògica, l’escola Jeroni de Moragas va ser finalment legalitzada el 1978. Sis anys més tard es produeix el trasllat a les noves instal·lacions de Comabella i a partir del 1986 s’instaura l’escola compartida, un model d’èxit, però que, en opinió d’Alba Cortina, directora de l’escola des de l’any 2000, “caldria poder flexibilitzar, ja que el sistema és massa rígid i no permet mitjanies”. Actualment hi ha 36 nois i noies que fan escolaritat compartida; és a dir, alternen els dies d’estada a l’escola ordinària amb l’escola d’educació especial. Segons Cortina, “l’escola compartida estava pensada perquè en moments donats i en matèries concretes ajudés a completar els aprenentatges, però sovint es convertia en una derivació a l’escola especial”.
 
A partir de la publicació del Decret 150/2017 sobre l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu, es considera que l’escola ordinària passa a ser inclusiva i que, per tant, l’escola especial es convertiria en Centre d’Educació Especial Proveïdor  de Serveis i Recursos (CEEPSIR). Cortina remarca que, més enllà de l’articulat del decret, les mirades de l’escola ordinària i especial a vegades no coincideixen i ambdues haurien de ser complementàries: “A l’ordinària treballen amb uns objectius que tenen a veure amb uns resultats acadèmics, i nosaltres tenim la mirada posada, també i sobretot, en l’evolució personal, emocional i social. Abans que cap altre aprenentatge, sovint cal garantir el benestar emocional, i totes dues mirades haurien de ser compatibles”.
 
En aquests moments l’escola atén 348 alumnes, d’entre 3 i 20 anys, i més en podria atendre si estigués en disposició d’oferir més places: “La demanda d’educació especial ha augmentat molt. Per al curs vinent, tenim  moltes més demandes que places podem oferir. Des del CEEPSIR, com a centre proveïdor de serveis i recursos als centres ordinaris, hi donarem resposta intervenint i treballant colze a colze amb els centres ordinaris”. Paral·lelament, el perfil de l’alumnat ha variat notablement, per causes culturals, familiars i socials, i alhora s’ha detectat un creixement de casos amb perfils cada vegada més diversos i complexos, amb predomini dels trastorns de conducta (de vegades per falta de límits i autocontrol) i autisme. També s’observa un repunt en la demanda de places i l’orientació cap a l’educació especial, vinculada al fenomen migratori, i a causa de situacions diverses: consanguinitat, controls prenatals i perinatals deficitaris o inexistents, cultura i creences. Per contra, els casos de síndrome de Down han disminuït considerablement amb la prevenció dels diagnòstics prenatals i perinatals.    
 
Per accedir a una escola d’educació especial, cal que prèviament l’equip de psicopedagogs de l’EAP de la zona avaluï les necessitats educatives de l’alumne i elabori un informe, que no sempre és de l’acord de  les famílies: “Hi ha pares a qui els sembla que se’ls exclou de l’escola ordinària, i altres que voldrien venir aquí i en canvi se’ls deriva a l’ordinària. A uns i altres els sembla que se’ls vulneren els drets. És un debat de drets i decisions. Un debat viu i actual, al qual cal estar atents”.
 
Cortina explica que l’escola Jeroni de Moragas funciona igual que qualsevol altre centre educatiu, amb la particularitat que els equips són multidisciplinaris –a més dels docents hi prenen part logopedes, fisioterapeutes, psicòlegs...- i remarca l’existència de nombroses comissions de treball relacionades amb l’adaptació dels continguts curriculars, el debat i la millora de les metodologies, l’elaboració de materials, i la formació interna i externa. L’escola imparteix els ensenyaments bàsics obligatoris i també ha incorporat diferents estudis postobligatoris: concretament els PFI (Programes de Formació Inicial) i els IFE (Itineraris Formatius Específics). En opinió de la directora de l’escola, això “ha suposat un salt qualitatiu que encamina els alumnes cap a un itinerari formatiu envers entorns laborals ordinaris o adaptats”.
 
Cortina explica que el claustre és format bàsicament per mestres amb menció d’educació especial, psicòlegs, pedagogs i mestres de tallers. No disposen d’infermera, però gràcies al programa de Salut i Escola tenen el suport d’un equip assignat des d’Althaia, “fundació amb la qual ja existeix un conveni previ signat entre fundacions, que garanteix l’atenció de les especialitats mèdiques com psiquiatria i neurologia, pensat sobretot per donar atenció  relacionada amb els trastorns de conducta, epilèpsia i autisme”. Cortina considera necessari incorporar, quan es pugui, terapeutes ocupacionals que contribueixin a assessorar i donar suport en l’execució dels plans individuals. I és que “des de l’escola donem molta importància a tenir uns objectius clars i personalitzats, pocs, però que siguin abordables, des d’una mirada multidisciplinària fent referència a objectius acadèmics, conductuals i emocionals i conscients que l’etapa  educativa és clau per un desenvolupament  amb qualitat de vida.
 
El CEEPSIR, amb una dotació de tres professionals, proveeix de serveis i recursos els docents dels centres d’educació ordinària en les etapes d’infantil, primària i secundària. Actualment el CEEPSIR atén quaranta-quatre centres del Bages, Solsonès i Moianès.
 
I després de l’escola, què?
 
Quan l’any 1965 es va crear Ampans, a banda de planificar una escola especialitzada, l’associació va projectar l’obertura d’una escola-taller per formar professionalment aquells nois i noies. És així com, l’any 1969, als baixos de l’escola, al carrer Fonollar, es posa en funcionament una impremta, el primer dels nombrosos centres ocupacionals que al llarg dels anys s’aniran obrint, amb la voluntat d’inserir laboralment no solament els alumnes de l’escola sinó també persones adultes amb risc d’exclusió social. Imma Pallarès, responsable dels programes d’orientació, formació i noves oportunitats, és qui  s’encarrega d’acompanyar totes aquestes persones a buscar feina, bé sigui en el marc de les activitats econòmiques d’Ampans o dins l’empresa ordinària. A més d’atendre els exalumnes de l’escola i els usuaris d’altres serveis propis, Ampans acull joves procedents d’instituts, del CESAM (Centre d’Art i Salut Mental), el CESMIJ (Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil), el SOI (Servei d’Ocupació i Inserció), els serveis locals d’ocupació...
 
Pel que fa als col·lectius amb risc d’exclusió, Pallarès assenyala que després de la crisi de l’any 2008 van experimentar una crescuda notable, sobretot de persones que venien del sector de la construcció i també del sector industrial. La crisi va impactar en col·lectius que fins aquell moment no estaven considerats com a vulnerables perquè eren persones que tenien una feina i que, tot d’una, es van quedar sense, amb una certa edat i una qualificació professional i formativa baixa, amb la qual cosa la reinserció al mercat laboral es va veure molt compromesa. És aleshores quan Ampans fa l’aposta d’acompanyar també persones amb risc d’exclusió social: “El mercat de treball és canviant i actualment tot està tan desdibuixat que en qualsevol moment qualsevol persona pot necessitar un suport, un acompanyament”. Pallarès reconeix que es fa difícil consolidar serveis i equips de treball quan el finançament “depèn de subvencions que ara hi són i ara no hi són, perquè a la vegada depenen de si hi ha o no pressupostos aprovats, de les conferències sectorials amb l’estat”. Aquesta inestabilitat fa que “cada any hem d’executar el que tenim i hem de sembrar per a l’any vinent, sense saber si podràs comptar-hi o no”. Amb tot, Ampans fa l’esforç per no interrompre cap servei: “Ara estem acompanyant seixanta persones amb discapacitat i amb risc d’exclusió sense finançament des del mes d’abril, en què va acabar el programa, però hem continuat l’activitat i no tenim el finançament garantit”.
   
Servei d’inserció
 
Com a servei d’inserció, des d’Ampans s’atenen persones entre 16 i 67 anys, amb una mitjana de 1.400 sol·licitants cada any. D’aquest servei se n’ocupa un equip format per psicòlegs, psicopedagogs i altres professionals de l’àmbit social amb experiència en el món de la inserció laboral. En l’orientació es tenen en compte les capacitats de cada persona, els interessos i la motivació. Si cal, se’ls ofereix una formació professionalitzadora, alhora que es continuen treballant les competències transversals i les activitats socials, a fi de garantir la incorporació o la reinserció al món laboral. Com diu Pallarès, “fem vestits a mida, perquè coneixem les persones, les seves limitacions i les seves habilitats”.    
 
De la gestió de les persones contractades en situació de vulnerabilitat, bé sigui amb discapacitat o en situació d’exclusió social, se n’ocupen els equips multidisciplinaris de suport. La seva responsable, la psicòloga Marta Milian, explica que l’entorn de treball per a les persones “és molt més que una feina; és pertànyer a un equip, sentir-se útil i relacionar-se. Això té un valor integrador a nivell social molt important. Tant de bo en l’empresa ordinària hi hagués també aquest acompanyament”. La idea és que el Centre Especial de Treball sigui un trampolí perquè les persones puguin passar a l’empresa ordinària: “Hi ha diverses maneres de fer aquest pas. Les empreses ens encarreguen serveis que ens permeten demostrar les nostres capacitats, i de vegades són les persones les que es desplacen a les instal·lacions de l’empresa, mitjançant la fórmula de l’enclavament, prevista a la Llei General de la Discapacitat (LGD). És una manera que la persona experimenti què és treballar en una empresa externa tot i continuar vinculada a Ampans, i que l’empresa tingui l’opció de conèixer-la i contractar-la directament”.
 
 
Activitats laborals
 
Ara mateix les activitats laborals generades per Ampans atenyen diferents àmbits, amb l’objectiu d’ampliar el ventall d’oportunitats: l’activitat ramadera i alimentària (la formatgeria i els vins d’Urpina), la restauració,  la jardineria i el Garden, la neteja, els serveis a la indústria, el supermercat, la deixalleria i la recollida de voluminosos, un quiosc i, des de la integració recent de l’entitat barcelonina Icària iniciatives Socials, també un taller d’arts gràfiques. Amb la impremta es recupera la primera activitat econòmica que Ampans va posar en funcionament, l’any 1969.
 
En total, són més de 330 persones ocupades, comptant-hi els projectes d’economia social provinents d’Icària: l’InOut Hostel i restaurant. Milian destaca que Ampans “sempre ha tingut la idea de diversificar l’activitat laboral, perquè no totes les persones volen ser jardineres o netejadores”. Si hi ha una paraula que, segons la psicòloga,  defineix la tasca del seu equip és facilitació: “El que fem és facilitar eines a les persones perquè puguin desenvolupar-se bé a la feina. Fer les coses fàcils i senzilles a les persones i els equips”.
 
Fina Riera, responsable del departament de Treball Social, remarca la importància d’una bona coordinació entre els diferents equips. Ella s’encarrega de fer la primera atenció a les famílies i, a partir d’aquí, a cada família li és assignada una treballadora social com a referent: “Aquesta coordinació i aquest treball en equip es duen a terme en les diferents comissions especialitzades”. Per exemple, la comissió de joves engloba el Servei d’Inserció, l’Escola Jeroni de Moragas i el FAR (programa finançat pel Fons Social Europeu i destinat a joves de 16 a 24 anys que han abandonat de forma prematura els estudis o l’etapa de formació): “Es tracta de garantir una atenció a mida de les capacitats i de les necessitats de la persona”. Riera assenyala que “tenir una escola, un centre especial de treball i un servei d’inserció permet completar un itinerari vital amb un bon acompanyament. Aquesta diversitat de casos i situacions complexes reclama agilitat i flexibilitat a l’hora de gestionar la feina. “En el teu dia a dia fas moltes coses diverses”, assegura Riera, “i malgrat que tinguis una agenda programada, pot passar que t’avisin que han desnonat la família o han ingressat el pare a l’hospital i que el fill no podrà tornar a casa... Primer és la persona”.
 
A més de la comissió de joves, hi ha altres comissions (social, laboral, d’ètica, de comunicació amb les famílies a través de Vinculap...) i també s’està treballant, amb aportacions de professionals externs, en altres temàtiques transversals, com l’envelliment, els comportaments conductuals, l’accessibilitat cognitiva, l’entorn comunitari... Existeix també un espai de reflexió ètica on els professionals de la casa poden fer consultes sobre temes quotidians vinculats amb hàbits religiosos, culturals o alimentaris, sobre tractament mèdics... Aquesta comissió, presidida per Fina Riera i integrada per un representant de cada servei, a més d’una infermera i una jurista, no pren decisions, però ajuda a donar eines i arguments per poder-les prendre. També compta, segons explica Riera, amb assessoraments externs: “Consultem sovint l’Ester Busquets, secretària del Comitè d'Ètica de la Recerca de la UVic-UCC”.
 
Per a les persones que, a causa d’un trastorn de salut mental transitori, no poden accedir al món laboral, bé sigui a l’empresa ordinària (amb suport o sense) o a un Centre Especial de Treball, fa quinze anys que l’entitat disposa d’un Servei Prelaboral, subvencionat pel departament de Drets Socials. Segons explica Cristina Llohis, directora dels serveis d’atenció diürna, l’objectiu d’aquest programa és que les persones usuàries puguin incorporar-se a l’activitat laboral o recuperin els seus hàbits d’activitat diària habituals.
 

 
Per accedir en aquest servei cal presentar una malaltia mental reconeguda i estar vinculat a un servei psiquiàtric. Hi ha una comissió d’admissió i seguiment que es reuneix amb una periodicitat mensual, amb participació de professionals d’Althaia: “Conjuntament, valorem quines persones hi ha en llista d’espera, bé sigui perquè s’han adreçat directament a Ampans o perquè han vingut proposades des d’Althaia”. Una de les activitats que se’ls ofereix és la restauració de mobles, una ocupació que adquireix, en el seu cas, un valor altament simbòlic.
 
L’Art de Viure
 
D’altra banda, Ampans gestiona un servei ocupacional adreçat a persones adultes amb un  grau de discapacitat pronunciat. Segons Llohis, a diferència de la inserció laboral, “aquí no hi ha una pressió productiva: l’objectiu és promoure activitats que siguin significatives, en què les persones aprenguin i se sentin útils i realitzades. I si els tallers ocupacionals generen guanys, fem que reverteixin en el mateix taller (comprant més material) o els els mateixos usuaris ( fent una sortida)”.
 
Potser el centre ocupacional més conegut i amb una dimensió més pública sigui l’Art de Viure, els artistes del qual han participat en diferents projectes, dissenyant embalatges d’una coneguda marca de xocolata, cartells, logotips, etiquetes i fins i tot el conjunt escultòric de la rotonda de les flors, amb la col·laboració del pintor Quim Falcó. Al començament, el servei ocupacional es trobava concentrat a Comabella, però a partir de 2015 es va iniciar una política de descentralització a tot el Bages, “amb l’objectiu d’acostar els serveis on viuen les persones, perquè enteníem que era vital el tema de la inclusió comunitària”. Llohis comenta que es tracta d’un model que, a més de ser més sostenible i econòmic per a les famílies, “ajuda a visibilitzar aquelles persones que abans s’absentaven del poble i ara hi són més presents, com un ciutadà més”.
   
En aquests moments, de centres ocupacionals n’hi ha d’escampats per tota la comarca, amb activitats tan diverses com el treball del trencadís, a Sant Vicenç de Castellet, i el tèxtil, a Sant Joan de Vilatorrada. Al centre ocupacional de les Bases, compartint espai amb el servei Prelaboral i l’Art de Viure, s’hi treballen també el reciclatge de paper i el trencadís: “Anem a les escoles o venen elles a fer tallers, i són els propis usuaris que fan de mestres”. En l’ànim de complementar aquesta activitat ocupacional amb la inclusió comunitària, aquestes persones fan també voluntariat social, “ajudant el col·lectiu de gent gran, participant en activitats del poble o el barri, col·laborant amb escoles, associacions, entitats..”.
 
El que es pretén, a través del servei prelaboral i ocupacional, és que “la persona creixi, s’empoderi, se senti útil desenvolupant una activitat significativa i que esdevingui al màxim d’autònoma”. Llohis remarca que, de vegades, es tendeix a la sobreprotecció, “un handicap amb què hem hagut de lluitar molt, socialment i familiarment, ja que si es protegeix en excés la persona se n’impedeix el desenvolupament”. En l’actualitat són 450 les persones beneficiàries dels serveis d’atenció diürna, un trenta per cent de les quals resideix en les diverses modalitats de les llars-residència.
 

 
 
Llars-residència i habitatge
 
Des de la creació d’Ampans, una de les preocupacions més urgents va ser l’allotjament dels usuaris adults. Aquest projecte finalment esdevé una realitat l’any 1985, gràcies a l’adquisició de dos pisos al carrer de Zamenhoh. Janeta Camps, directora dels Serveis Residencials i Habitatge, recorda com, essent una voluntària en aquella època, van recórrer a la compra de mobiliari usat per moblar aquells primers habitatges: “Des del primer moment vam tenir clar que les llars havien d’estar situades dins la ciutat i entre veïns, amb qui compartir la vida de barri, creant llaços i vincles amb la comunitat”. A l’entorn de cada llar o residència s’elabora un mapa de comunitat, que consisteix a veure quines entitats i associacions hi ha a l’entorn i trobar maneres diverses de participació i col·laboració: “Mirem què podem aportar com a ciutadans, amb els mateixos drets i els mateixos deures. No pot ser esperar sempre que et donin. Nosaltres també hem de poder oferir”.
   
El ventall de modalitats residencials és ampli i divers, com diverses són les necessitats de les persones ateses. N’hi ha que són més autònomes i en funció del seu grau d’autonomia poden conviure en habitatges compartits, de fins a sis persones, o en habitatges individuals. Altres, en canvi, necessiten un suport més específic i constant, i aleshores s’allotgen en residències: “El que fem és veure què necessita cada persona i oferir-li una proposta. Ni més ni menys del que necessita”. Pel que fa les residències, cada una s’ajusta a un determinat perfil: a la residència dels Comtals s’atenen joves amb trastorns de conducta i discapacitat; a l’equipament d’Els Companys, de Sant Fruitós, els menors presenten discapacitat i autisme; a la residència Julio Payàs, de Santpedor, les persones que hi viuen, d’edat adulta, reben suport intensiu i continuat per a les activitats diàries de la vida. Des de fa dotze anys també s’han incorporat al servei cinc residències infantils, que atenen 86 nens i nenes amb pluridiscapacitat i autisme,  tutelats per la direcció general de Protecció de la Infància i l’Adolescència.
 
Les llistes d’espera són, com en altres serveis d’Ampans, considerables. Camps alerta sobre la necessitat creixent de poder oferir més places residencials: “On hi ha més necessitat és amb persones amb alteració de conducta, on la convivència amb la família es fa difícil”. I manquen habitatges: “Les persones amb discapacitat són de les que més pateixen la crisi habitacional”. En aquest sentit, Camps posa en relleu el valor dels llegats solidaris: “Quan ens fan donació d’algun pis o casa, el transformem en un servei social d’una manera immediata”. El llegat de la finca Urpina, a Sant Salvador de Guardiola, n’és un bon exemple. “Jo ho vaig viure d’una manera molt directa”, comenta Camps: “La família s’havia fet gran i tenia dificultats per gestionar la finca. Nosaltres vam plantar vinya, vam construir-hi una llar-residència per a 24 persones i vam obrir una formatgeria que elabora amb la llet de les cabres que pasturem. I tot això vam fer-ho en vida d’aquella família, que va veure com la finca renaixia”. Entre les llars i les residències, ara mateix Ampans acull més de 400 persones i treballa amb una llista d’espera de 300 persones que necessitaran habitatge en els propers anys. Malauradament, com assenyala Camps,  “tenim una estructura social i familiar que es sosté menys. Han canviat les dinàmiques. La societat s’ha tornat més individualista i les estructures familiars es desestabilitzen”.
 
En aquets moments hi ha pendents d’obrir una residència a Balsareny per a joves amb discapacitat i autisme sever, la residència que està en construcció a la Parada, que acollirà persones amb discapacitat en edat avançada, i una residència a Terrassa que donarà  resposta a una demanda històrica per falta de places i evitarà que les persones hagin de marxar lluny del seu municipi. També es treballa en l’inici d’un projecte a Barcelona, fruit de l’absorció d’Icària Iniciatives Socials: “Tenien una escola d’educació especial, un centre ocupacional i dos projectes d’economia social, però cap residència”. 
 

 
 
 
Un llarg camí
 
Quan Toni Espinal va incorporar-se a Ampans, fa 38 anys, primer com a voluntari i a partir de 1986 com a director general, l’entitat comptava amb setze treballadors: “La professionalització va ser el resultat de la voluntat i la necessitat de les famílies de poder disposar de tots els serveis bàsics: escola, centre de dia, activitats laborals, pisos i residència”. Actualment hi ha 1.400 professionals donant servei a 4.000 persones, de totes les edats i amb tot tipus d’afectacions de salut mental, trastorns de conducta i situacions d’alta vulnerabilitat.
 
Just el 1986 Ampans és declarada entitat pública pel Consell de Ministres. Fins aquell moment, les úniques fonts d’ingressos de l’associació provenien de les quotes dels associats, les pròpies famílies, les recaptes i les campanyes: qui no recorda les recollides del paper i l’ampolla després de Nadal i el festival Sol d’Amor a Comabella? Gràcies a les donacions particulars, que permeten posar nous espais a disposició dels serveis que es van creant, es produeix un increment patrimonial que aconsella a l’entitat de constituir-se com a Fundació. Això s’esdevé el 2010. Segons Espinal, “si Ampans s’hagués creat aleshores, ja l’hauríem creat com a fundació, com a forma jurídica més estable per garantir un millor ús del patrimoni i el manteniment dels valors fundacionals”. En són garants el patronat, compost per representants de les famílies (un per cada àmbit: escolar, residencial i laboral), les juntes i els patronats anteriors, i professionals experts en l’àmbit educatiu, serveis socials, urbanisme, ètica...
 
Paral·lelament, Ampans compta amb un doble consell assessor format per “gent rellevant de dins i fora del territori”. Entre aquests col·laboradors figuren Sala Martín, Josep Salvatella, Sílvia Cóppulo, Martí Savalls, Xavier Farràs..., i entre els bagencs: Fèlix Noguera, Jordi Vila, Clara Puigventós, Carlota Riera, Valentí Martínez, Elisa Claret, Robert Gonfaus, Montserrat Domènech...
 
Amb un pressupost anual de 65 milions, “els comptes d’Ampans estan plenament sanejats”, afirma Lluís Sànchez, president d’Ampans i de la Fundació: “No es gasta un euro que no es destini a benefici de les persones”. Com Espinal, Sànchez va ingressar a Ampans fa més de trenta d’anys, durant els quals ha estat sempre vinculat a l’entitat, com a vocal de junta, tresorer... La clau de l’èxit ha estat, segons Sànchez, “que ningú no s’ha adormit, començant pel Toni Espinal, un lluitador incansable”. I destaca, com a valors compartits per tot l’equip de professionals, “l’actitud, el treball i l’honradesa: no solament sentim que venim a treballar, sinó també a donar un servei a la societat, a persones que ens necessiten”. I afegeix: “Això, que per a nosaltres és tan clar, falta que les administracions ho acabin de veure i entenguin que cal una equiparació salarial amb altres col·lectius equivalents”.
 
No menys destacable, a l’hora d’afrontar nous reptes, ha estat la composició mixta del patronat, formada per pares i persones externes: “Els que no són pares ens ajuden a gestionar bé l’economia i simultàniament els pares vetllen perquè Ampans no es converteixi en una empresa qualsevol, que és el que ara està passant amb moltes entitats del sector, en què ja han començat a entrar-hi fons d’inversió”.
 

L’ara i aquí, però amb mirada llarga

Dos dels reptes més a curt i mitjà termini són la sostenibilitat i el relleu generacional. La sostenibilitat passa, segons Espinal, “per continuar creixent per tal de respondre a les necessitats del territori (durant els propers anys necessitarem crear 280 places residencials per a usuaris propis) i més enllà, ja que tot i treballar al Bages i per al Bages, no deixem de ser proveïdors de l’administració i hi ha un llistat de necessitats socials a què no podem dir que no fora del Bages”. Actualment només a Catalunya hi ha 300 entitats dedicades a atendre la discapacitat i és previst que el sector es tendeixi a concentrar, en part per l’absència d’increment de les tarifes per part de l’administració: “Als ulls de l’administració i la societat, ara la discapacitat no es veu com una prioritat, potser perquè saben que els atenem”. Ara mateix, per a l’administració, són més preocupants l’atenció als menors no acompanyats, la immigració irregular i els sensesostre. “Si ha d’haver-hi, doncs, concentració d’entitats”, observa Espinal, “nosaltres som els primers interessats a ser-hi, sobre la base que un dels nostres valors és l’arrelament a la ciutat i la comarca”.
 
Sobre el relleu generacional, Espinal considera que, “malgrat que tenim gent que ens costarà substituir, per sort hem treballat per mantenir un propòsit clar (millorar la societat, fent-la més amable i inclusiva per a les persones amb dificultats), amb una visió clara i una cultura corporativa sòlides, amb uns lideratges compartits, compromesos i potents, i empoderant tothom en la presa de decisions”. En el futur, tal vegada caldrà repensar l’organigrama, d’acord amb el creixement i l’evolució de l’entitat: “Fins ara hi havia gent que portava dos o tres barrets. Potser és temps que cadascú porti el seu”. I reclama la necessitat d’aconseguir més recursos per resoldre les llistes d’espera i poder pagar com cal els sous dels professionals: “La nostra feina requereix un personal estable i amb una certa especialització”.
 
 
El futur és incert per definició. Això no obstant, des d’Ampans, com assenyala Cristina Llohis, sempre s’ha “treballat per l’aquí i l’ara, però amb la mirada llarga”. Ja en la fundació de l’associació es va preveure una atenció assistencial en qualsevol edat, amb la incorporació gradual de serveis diürns i la creació de llars i residències, així com la implantació de projectes laborals adreçats a persones amb discapacitat i amb risc d’exclusió social, perquè puguin treballar en un entorn normalitzat. Segons Llohis, “allò que fem és estar atents i receptius a les necessitats que es van generant. A dia d’avui a Manresa tenim el centre ocupacional de les Bases, el Canonge i ara estem mirant de buscar un espai a la zona de la Culla. No esperem a tenir gent a casa esperant. Ens anticipem i així podem començar a preveure com resoldre una demanda que encara ningú no ha reclamat, però que nosaltres ja sabem que existeix”.
 
En aquesta mateixa línia, Janeta Camps assegura que “no som un servei passiu: allò que fem és veure quines necessitats hi ha i quins canvis ens demana la gent, perquè les persones que ara atenem no ens demanen el mateix que fa seixanta anys, ni fa trenta. Quan treballes amb persones sempre has d’estar evolucionant”. Fina Riera opina que, en el futur, “si continuem evolucionant, no es parlarà de discapacitats. Les persones han d’evolucionar dins la societat d’una manera natural i han de tenir els recursos. La gent hem de poder viure cada dia podent comptar amb els suports que en aquell moment es necessitin. Cal que els recursos s’adaptin a les necessitats que tenen les persones i avançar cap a serveis cada vegada més permeables cap a la comunitat”.