Els nens de la pòlio envelleixen amb la pòlio

La poliomielitis és una malaltia que afecta, sobretot, els menors de cinc anys, es propaga amb gran facilitat de persona a persona fins a envair el sistema nerviós i causa en molts casos una paràlisi, fonamentalment a les cames. És una malaltia que no té cura i només es pot prevenir mitjançant la immunització. Actualment, les campanyes de vacunació globals l’han erradicat a bona part del planeta, tot i que encara se’n registren casos en llocs com ara el Pakistan o l’Afganistan.
 

Una malaltia paralitzant

Fa vora setanta anys, la malaltia feia estralls arreu del món, però entre nosaltres la negligència del franquisme ho va acabar d’empitjorar, quan les autoritats sanitàries van decidir no fer una campanya de vacunació massiva i gratuïta contra la poliomielitis, que a finals de la dècada dels cinquanta era una veritable pandèmia. Només les persones més properes al règim o amb més recursos econòmics van poder vacunar-se —hi havia qui anava a comprar-la a Andorra! Però el fet és que les xifres superaven els 2.000 casos anuals arreu de l’Estat. I no van reduir-se veritablement fins al 1963, quan finalment van començar campanyes per subministrar, per via oral, la nova vacuna d’Albert Sabin, popularment coneguda com «la del terròs de sucre». Ras i curt, en una sanitat pública desballestada, la sorda disputa entre falangistes i l’exèrcit pel control del poder havia fet perdre més de vuit anys. I això amb efectes crònics —fins i tot mortals— en milers de criatures. Per si no n’hi hagués prou, la posterior relaxació en les campanyes de vacunació i les retallades en els pressupostos sanitaris de l’època van fer que la pòlio no quedés oficialment erradicada d'Espanya fins al 1988.
 
Almenys a Manresa, el sanatori de Sant Joan de Déu va esdevenir aleshores un equipament especialitzat, adreçat inicialment als nens, mentre el país sumava milers de damnificats que s’han hagut de fer grans amb la càrrega de la pòlio. Una càrrega que començava amb l’esforç de les pròpies famílies que, sovint, van haver d’assumir tota la despesa de tractaments, hospitalitzacions, desplaçaments o material ortopèdic. I ara, al cap del temps, aquells que van sobreviure a la malaltia amb seqüeles d’intensitat diversa han d’afrontar encara individualment el darrer capítol de l’afectació, que és la seva fase degenerativa. Per això alguns d’ells es van organitzar reclamant el seu reconeixement per tal d’incorporar la pòlio a la nova Llei de Memòria Democràtica —aprovada a Madrid l’octubre de 2022— i també l’obligació d’investigar què va passar i proporcionar atenció sanitària i social als afectats.
 
Avui, els Associats de Pòlio i Postpòlio de Catalunya volen visualitzar, modificar i millorar les mancances socials, sanitàries i arquitectòniques amb què sovint aquest col·lectiu es troba. I que ara mateix envelleix esperant una més gran diligència en la seva afectació. Els testimonis amb qui des d’El Pou de la gallina hem parlat, sense ser una mostra exhaustiva, sí que presenten una diversitat d’històries manresanes que permeten comprendre l’impacte d’aquell fet i les seqüeles que fins avui se n’han derivat.
 

Teresa Vilajeliu Roig  (Manresa, 1949)

«S’ha d’insistir en la qüestió de les barreres arquitectòniques perquè la gent que no té problemes de mobilitat no pensa mai en nosaltres»

 
 
Quan a Teresa Vilajeliu li van diagnosticar la poliomielitis no hi havia encara cap vacuna al món: tenia tot just nou mesos. «A primers de desembre vaig passar una febrada i la mare m'explicava que només movia els ulls. El pediatre, que era el doctor Selga, de seguida ens va enviar al Clínic. Aleshores encara no hi havia seguretat social, i tot era pagant». I afegeix: «Érem una família humil, represaliats per la guerra, el meu pare va fer per defensar la República. Pur idealisme! Li va costar l’exili i després vuit mesos en un camp de concentració. I amb aquest currículum, qui trobava feina?». Els pares, però, faran tots els esforços possibles, i la Teresa comença a anar regularment a Barcelona per un tractament de corrents, atesa pel doctor Lluís Gubern Salisachs. «No l’oblidarem mai, perquè l’any 54 em va operar d’una cama, i gratis. Ho va gestionar ell mateix des del Hospital del niño pobre, a càrrec d’unes monges. A Manresa res de res, perquè Sant Joan de Déu aleshores només acollia nens». 
 
Amb l’operació, als cinc anys, ja li van  pronosticar que tornaria al quiròfan amb el creixement del tendó d’Aquil·les. «Va ser als dotze anys, a l’octubre, perquè ja no vaig començar el curs. I, com la primera vegada, em vaig estar tres mesos amb les dues cames enguixades fins a sota genoll. El mateix doctor i al mateix lloc. I tot que semblava que hauria de repetir curs, al final no va ser necessari perquè sempre t’esforçaves molt. De fet, t’operaven i et deien ‘ara esforça’t per ser com els demés’ i això no hauria de ser ben bé així».
 
La Teresa recorda de la primera operació que ja va començar a anar a escola tard, quan els nens ja feia dos anys que feien parvulari, «i encara es pot dir que vaig estar de sort perquè un veí, d’una família immigrant que s’estava a les golfes, em va ensenyar a llegir». Els seus pares, conscients que no podria treballar pas en una fàbrica, li van procurar uns bons estudis, a l’escola de Sant Francesc, amb les monges. «Totes les meves companyes eren filles de famílies importants a Manresa, però mai em vaig sentir discriminada. Si de cas me’n vaig sentir de part de les monges: ‘¡Vilajeliu, anda bien!’. Em treien de la processó perquè es veu que la desequilibrava. O de les representacions, de la coral, perquè jo necessitava una cadira o es veia que anava coixa...». Als quinze anys tindrà l’oportunitat d’anar a la Universitat laboral de Tarragona, «però jo havia vist treballar els meus pares com mules. Aleshores ens havien enviat a viure al Xup, i vaig decidir començar a treballar». Entre d’altres llocs va passar per la Lemmerz, també va ser regidora pel PSC al primer ajuntament democràtic i, posteriorment, va aconseguir plaça per oposició a Hisenda. «I als 52 anys encara vaig acabar la carrera de Geografia, la vaig disfrutar molt!».
 
La Teresa recorda amb molt afecte el suport de la seva mare, que la va poder acompanyar fins als 46 anys. «Després, a mesura que em feia més gran em cansava molt més, no atrapava la feina, van arribar les primeres baixes... Em vaig jubilar per llarga malaltia als 57 anys. Ara vaig amb cadira de rodes elèctrica, puc viure sola i soc autosuficient. I si cal tinc molt bons amics que m'ajuden». També té contactes amb l’associació postpòlio i s’ha documentat sobre el tema. «Aquella obsessió per esforçar-se! Avui sabem que quan se’ns moren neurones motores hem de preservar les que ens queden, no pas forçar-les. I en canvi de joves volíem fer vida normal, portar motxilla i anar d’excursió... ». Encara fa pocs anys, amb el reconeixement d’invalidesa «recordo que vaig començar a anar al gimnàs, i aquell cada dia una mica més va ser un error, ja que encara se’m va ressentir més tot». I malgrat tot, tota ella batega vitalisme: «He hagut d’anar deixant cosetes, és clar. Em vaig treure el cotxe o he deixat de viatjar, que ho havia fet i molt». I al tram final de la conversa planteja un altre reportatge que parli de barreres arquitectòniques, «que aquí també tindria moltes coses a dir, eh? A l’alcalde Aloy ja li foto sovint la xapa! Però és que hem d’insistir, perquè la gent que no té problemes de mobilitat no hi pensa mai en nosaltres».
 

Iscle Selga Jorba (Manresa, 1951)

«He esquiat sempre amb una cama, encara que fos dels últims!»
 
Pel que li van explicar, l’Iscle va agafar la pòlio als dos mesos, tot i que no se’n van adonar fins més tard, perquè sembla que va ser només com una febrada i no van saber què era. Quan tenia vuit o deu mesos, la seva mare es va adonar que no movia la cama dreta i va veure que l’arrossegava. Va avisar el seu tiet, el pediatre Simeó Selga Ubach, que li va comentar si no s’havia adonat que no movia la cama quan era al cabàs. La seva mare va dir que sí que la movia, al cabàs, i llavors l’hi van tornar a posar i es van adonar que l’aixecava per posar-se el peu a la boca ajudant-se amb l’altra cama. «De ben petit ja vas buscar la manera d’espavilar-te!», recorda que li deia la mare.
 
Quan tenia tres anys, el van portar a Sant Joan de Déu per mirar de suplir els efectes de la malaltia i procurar corregir el múscul afectat canviant els tendons de lloc. El metge que el va operar era el doctor Viladot. Només recorda que li van fer molts talls, a la cuixa, al genoll, al peu... Les cicatrius les ha tingut tota la vida, però de l’operació no en recorda res, només que estava content amb els regals que li duien. «Sempre m’he fet la pregunta de com estaria ara si no m’haguessin operat», afirma. També recorda que li van posar unes sabates altes, ben cordades, i que anaven a Sant Joan de Déu amb un taxi, des de Sant Domènec, amb cadireta. «En el trajecte em marejava i tot!», diu. Allà hi havia una piscina coberta on els feien fer exercicis.
 
Quan era petit, la malaltia no el va afectar gairebé per res, «no vaig tenir cap trauma, perquè em sentia molt ben cuidat. La meva mare em feia cada dia massatges, ella dreta i jo assegut a la taula del menjador de casa, tot explicant-me contes i la història d’Adam i Eva. Reconec que m’hi vaig arrepenjar una mica». Quan tenia cinc o sis anys, fins i tot van anar amb el seu avi a Montserrat a peu, pel camí del cremallera. «Tothom em felicitava i jo pensava que no n’hi havia per tant, que no m’havia costat gens». Després el van apuntar als escoltes, «anava al grup de llobatons amb el meu germà i els meus pares li van dir que m’ajudés si tenia alguna dificultat. I el meu germà ho va fer amb escreix, sense que jo ho necessités».
 
Quan es va anar fent més gran sí que va notar la mancança: «A les proves físiques o quan anàvem a caminar sempre quedava enrere...». Però recorda que, quan tenia tretze o catorze anys, fins i tot va guanyar una prova de salt amb perxa, «gràcies a la tècnica que jo mateix em vaig inventar, fent anar els braços». Per sort, en el seu cas no ha tingut cap recaiguda i ho ha anat portant bé. Ha esquiat sempre amb una cama, «encara que fos dels últims». L’altra cama li ha servit més aviat de suport. Encara ara esquia, tot i que inevitablement pensa que «si no hagués tingut la malaltia hauria pogut fer molt més». Va estudiar Veterinària i ha treballat a la Cooperativa de Guissona (CAG) cinc anys i mig, a Labiana Analítica (empresa de formulació de pinsos), set mesos, a SERCOBA (cooperativa de segon nivell de quatre cooperatives agràries del Bages), dos mesos, i al departament d'Agricultura de la Generalitat, 34 anys.
   

Francesc Comas Closas (Manresa, 1952)

«No porto cotxe, però caminant he anat sempre a tot arreu».
 
«Quan a Europa ja tothom es vacunava, aquí les lluites de poder entre franquistes van endarrerir la vacunació. Ho va poder veure tothom en aquell documental de TV3, jo vaig tenir una enrabiada molt grossa». Al geògraf i historiador Francesc Comas la pòlio li va arribar als 7 anys i en recorda exactament el dia. «Va ser el 7 de novembre de 1959, un dilluns, quan jo anava d’alumne a Casa Caritat i ens diuen que han de pintar la classe i que tenim vacances. Doncs aquell dia, a casa, m’aixeco... i caic! Va venir el Vendrell, que era el metge de la família, i de moment no vaig sortir de casa en dos o tres mesos». Temps després, anant a fer el tomb, es repeteix la caiguda i arriba el diagnòstic: una ombra de pòlio a la cama dreta. «El cas és que jo vaig anar fent sempre, tot i que em falten tres centímetres de taló i tinc la cama prima».
 
Els seus records són els d’aquesta normalitat: «El Touriño em feia córrer a tots els cross escolars, encara que sempre quedés últim... o penúltim!». Tota la teràpia consistirà en exercicis de bicicleta a casa i, a partir dels disset anys, sabates ortopèdiques que mai més ha abandonat. Comas celebra que es va estalviar de passar per Sant Joan de Déu i lamenta la dissort d’altres coneguts seus que es van veure afectats profundament a les dues extremitats. «En el meu cas, però, amb companys meus també afectats com l’Enric Alegre o l’Iscle Selga, puc dir que hem fet de tot! I encara que no porto cotxe, caminant he anat sempre a tot arreu, incloses les excursions o viatges de final de curs amb la canalla de primària i secundària dels meus anys de docència». Amb tot, Comas assumeix les limitacions, que s’accentuen amb el pas dels anys. «Perquè el virus es queda a dins, per sempre!» I aleshores recorda: «Com que deien que s’encomanava, els nostres veïns de la farmàcia Rius es van espantar i van vacunar tota la canalla a Andorra, sota la recomanació del doctor Selga. De fet, aleshores, qui podia ho feia així! I el cas és que eren uns bons veïns, i que molts estius em van dur amb ells a la platja, a Cadaqués!».
 
Ara va amb bastó per allò de la postpòlio. «Gent que ha anat més o menys bé, ara els veus amb cadira de rodes i et preocupes, es clar. Per això ara de gran em vaig anar a fer una revisió a l’institut Guttmann, amb un especialista en pòlio. Pagant, és clar!». I sense perdre l’humor afegeix: «Tinc 72 anys i sí que se’m carrega cada cop més el peu. El suport de la sabata s’ha fet imprescindible i amb aquest bastó... només em falta un barret per semblar tot un senyor!». Després la conversa amb Francesc Comas avança sobre la necessitat de dades locals que, segons sembla —i el doctor Sant certifica— haurien desaparegut. Ell, però, es proposa buscar entre el fons personal de Simeó Selga i quedem que, si obté algun resultat, ens ho farà saber immediatament. Però el cert és que la recerca, fins ara, ha resultat infructuosa.  
 

Goyi Lumbreras Cava (Alcántara, 1956)

«Hi ha metges que no han sentit a parlar mai de la pòlio i altres que ho atribueixen tot a la pòlio».      
 
Tenia divuit mesos quan, d’avui per demà i després d’una gran febrada, les cames van deixar de caminar. A Alcántara, el poble de Gregoria Lumbreras, Goyi, mai ningú abans no havia sentit a parlar d’aquest virus: «Als pares, la gent els deia, estranyats, ¿i dieu que no camina per culpa de la febre?». Una vegada diagnosticada, algú els va parlar d’un metge estranger expert en aquesta malaltia, però no visitava ni a Cáceres ni tan sols a Extremadura, sinó a Pamplona: «Els meus pares ho van tenir clar des del començament: per la filla, el que calgués». I així és com el pare de la Goyi, que treballava al pantà fent manteniment, va traslladar-se amb la família a Navarra, on van viure quatre anys, després dels quals la nena tornava a caminar, bé que amb les cames tortes i primes, gràcies a una teràpia a base de corrents.
 
Tornats al poble, on els pares també havien de tenir cura de l’àvia, que havia quedat en una cadira de rodes, els metges van dir d’operar o adreçar-li la cama per mitjà d’aparells, que és l’opció que van prendre. Però a mesura que la nena creixia la coixesa s’accentuava i, quan l’àvia va morir, la família va establir-se a Igualada, on ja hi havia unes tietes, i amb 10 anys Lumbreras va ser operada a la Creu Roja de Barcelona: «Per pagar la intervenció, que va ser d’estirament de tendons, va caldre fer una recapta familiar». A 12 anys, va patir una nova intervenció, però aquesta vegada a Igualada mateix i sense cost. És llavors quan la Goyi rep una beca per fer un internat a Sant Joan de Déu de Sevilla. S’hi està fins als disset anys i en surt amb el títol d’administrativa sota el braç i amb l’esperit de superació reforçat: «Les monges t’ensenyaven a espavilar-te per ser al màxim d’autònoma». Així que torna a Igualada, entra a treballar a la fàbrica tèxtil en què també treballava el seu pare: «Abans de fer d’oficinista em van fer passar per les diferents seccions».
 
Un temps després coneix a qui amb els anys, serà el pare de les dues filles, totes dues mestres. «El meu marit ha estat sempre font de superació», reconeix amb orgull. I afegeix també que «a mi, com més barreres em posen, més ganes tinc de saltar-les». Una vegada casats, la parella va instal·lar-se a Manresa, d’on és el marit, i la Goyi va posar-se a treballar a l’Associació de Veïns de la Font dels Capellans: «Vaig ser-hi 25 anys, i tots són bon records, començant per Josep Rueda, un president i una persona úniques». Des de fa setze anys, quan es trobava a la ratlla de la cinquantena, s’acompanya d’una crossa: «És un virus que ara t’ataca els braços, ara la respiració...». Ni això ni el càncer que acaba de superar, diagnosticat fa uns pocs mesos, no li han robat les ganes de gaudir de la vida domèstica, seguir conduint i conèixer nous paisatges.
 

Joan Orriols i Padrós (Manresa, 1957)

«Vaig ser educat en l’esforç, la voluntat i la perseverança»
 
Nascut el 30 d’agost de 1957, en plena festa major de Manresa, al Joan Orriols li diagnostiquen la pòlio abans del primer any: «Quan tenia sis mesos els pares em van explicar que, en veure’m tan aclofat, van portar-me al pediatre, que devia ser el doctor Selga, i aquí va començar tot». La primera patacada va ser per als pares: «No és fàcil acceptar que el teu fill pateix i patirà tota la vida els efectes d’una malaltia que no té marxa enrere i que tal vegada s’hauria pogut evitar amb l’administració d’una vacuna que, en aquella època, només es trobava a Andorra, perquè aquí el règim negava l’epidèmia». Amb tot, remarca Orriols, «els meus pares s’hi van abocar en cos i ànima», que vol dir dedicant-hi temps i diners. Gràcies a una economia familiar folgada, el Joan va tenir accés als traumatòlegs més reputats del moment.
 
Guarda aquest primer record fugaç, de quan tenia escassament tres o quatre anys: «Recordo estar en una piscina d’aigua calenta, a Sant Joan de Déu, acompanyat d’un metge amb bata blanca». I és així com, de mica en mica, va anar prenent consciència de la seva diferència amb els altres nens, a causa de les limitacions motrius pròpies de la pòlio: «A escola veia com els nens baixaven al pati i jo em quedava a l’aula; si fèiem alguna excursió, la meva mare m’acompanyava». Per reforçar la musculatura dels braços, on reposava el pes de tot el cos, els metges van recomanar fer piscina: «Dels 5 als 15 anys, cada matí, a les 7, la meva mare va acompanyar-me a la piscina municipal, on després de l’entrenament feia una estona de teràpia amb aigua calenta». Al llarg d’aquells anys, recorda haver tingut com a entrenadors Orduña, Alsina, Hans i Claret; i haver participat en uns campionats escolars de natació, amb medalla, i en els campionats de Catalunya absoluts, on va obtenir la medalla de plata en la modalitat de natació d’esquena. Reconeix que si durant la vida ha gaudit d’un nivell de vida bo ha estat, en bona mesura, gràcies a l’esport, que li ha garantit una bona respiració, afavorida per un enfortiment de la caixa toràcica, i l’enrobustiment dels braços.
 
Paral·lelament, entre els 7 i els 17 anys, Orriols va passar per nombroses intervencions quirúrgiques, seguides de les corresponents llargues convalescències. A fi de corregir les desviacions resultants d’un creixement anòmal, va caldre adreçar les cames, anivellar-ne la llargada, fer empelts de maluc, etc. Després d’una primera operació a la clínica del Sagrat Cor de Barcelona, a mans dels cirurgians Santos Palazzi i doctor Espada, als 15 va ser sotmès a quatre intervencions en un mes, a la clínica Quirón, amb el traumatòleg Esteve de Miguel, el qual, després d’una nova passada pel quiròfan, als 17 anys, va dir-li: «A partir d’ara cal que et preparis per a un llarg hivern». Tot el que es podia fer ja estava fet. I per descartar que, més enllà del problema físic, no existís cap afectació cognitiva, Orriols recorda haver passat per la consulta de l’insigne neuròleg Ramon Sales Vázquez, expert en el tractament i la rehabilitació de malalts de poliomielitis. El coeficient intel·lectual estava en ordre: «La intel·ligència emocional me la vaig haver d’anar treballant pel meu compte i fer front així al tracte compassiu d’alguna gent i, en altres ocasions, a les mirades transparents, de menysteniment o ignorància.
 
De tot això, però, no n’ets conscient fins al cap del temps». D’altra banda, com tota malaltia de base contagiosa, estava sotmesa a prejudicis igualment contagiosos: «A casa venia una senyora a fer suport, que a la vegada anava a d’altres cases a cuidar nens, en les quals, en saber que també tenia cura d’un nen amb pòlio, volien que hi renunciés, cosa que mai no va fer». També explica el cas de famílies que, fos pel que diran o per una vergonya mal entesa, «amagaven els fills, no els deixaven sortir de casa». Ell reconeix que va estar molt de sort, tant amb els pares, que a l’estiu de més a més se l’enduien a passar un mes a la platja, «perquè deien que el iode del mar i les algues anaven molt bé pels ossos», com amb els germans, comprensius amb el fet que el germà mitjà acaparés tota l’atenció dels pares, als quals Orriols reconeix, amb gratitud i tendresa, que l’haguessin pujat entre cotó fluix, dins una bombolla: «Em van voler protegir tant que quan vaig baixar del núvol vaig descobrir que el món no funcionava tal com me l’havien pintat, i em va costar temps entendre les estratègies de la gent, les intencions ocultes...». Això a banda, Orriols remarca que un cos diferent implica una ment diferent. «Una ment tocada per la baixa autoestima, a mesura que vas sent conscient de les teves limitacions reals i imaginades: Quan al teu voltant veus que tothom lliga, a tu et sembla que no lligaràs mai. I, per contra, t’imposes reptes superiors a les teves possibilitats per demostrar-te que, com diu la dita, voler és poder: Als 16 anys vaig voler pujar a Montserrat amb crosses, cosa que algú em va fer veure molt encertadament que jo no podia fer».
 
Educat, però, amb l’esforç, la voluntat i la perseverança, Orriols ha aconseguit fer una vida no pas gaire més diferent a qualsevol altra persona de la seva generació. Després de passar per la facultat d’Història de la Universitat de Barcelona, d’on cada matí anava i venia conduint un Seat 133 carregat d’estudiants i a la tarda ajudava a la botiga de casa, va estar vint anys treballant de professor a l’Escola Joviat. L’any 2001, i havent guanyat una plaça de tècnic municipal, va entrar a treballar a l’àrea de Comunicació de l’Ajuntament de Manresa, càrrec que desenvolupar fins al 2014, en què a conseqüència de l’anomenada síndrome postpòlio va haver de plegar de treballar: «És una situació d’empitjorament que se sol presentar al cap de cinquanta anys i que consisteix en l’aparició de forts dolors, afebliment corporal, pèrdua de la força... És llavors quan canvio les crosses per la cadira». Amb dos fills fets i drets, Orriols ara és un home que viu ocupat fent tasques de voluntariat cultural i mirant l’entorn a través del visor de la màquina de fotografiar, una de les seves grans aficions. No li agrada que se’l presenti com un exemple de superació: «Qui més qui menys a la vida ha hagut de superar algun contratemps».
 

Roser Creu Vilalta (Manresa, 1960)

«Es clar que la malaltia m’ha condicionat en tot, però jo mai no he renunciat a res».
 
Veïna de tota la vida del barri de les Escodines, a la Roser van diagnosticar-li la pòlio quan tenia set mesos: «M’havia quedat la cama dreta garratibada i tenia molta febre. Per confirmar que era la pòlio, el doctor Selga em va punxir la cama amb una agulla, i en no reaccionar ho va tenir clar». Que la malaltia només afectés una part de les dues extremitats, del genoll al peu drets, no va estalviar-li cap de les molèsties comunes a la resta de casos: nombroses intervencions quirúrgiques, amb les corresponents convalescències, limitacions i efectes sobre una vida quotidiana corrent. En el seu cas van ser cinc operacions, fins als 12 anys, practicades a Sant Joan de Déu pels doctors Viladot i Saló. Recorda l’engorroniment d’haver de dur posat un aparell metàl·lic per estirar la cama.
 
«Després de l’última intervenció, els metges van recomanar-me fer gimnàstica i piscina». Al cap de cinquanta anys, la Roser continua freqüentant la piscina i en reconeix els beneficis. Sobretot aquests darrers anys, després d’haver patit la síndrome postpòlio, «de la qual ningú no m’havia advertit» i ara necessita caminar amb crosses. Recorda haver passat una joventut amb molts complexos: «La meva mare, que era modista, em feia faldilles curtes, però em feia vergonya ensenyar la cama. Per sort, aviat va arribar la moda dels pantalons». A la seva mare li costava d’entendre que aquella malaltia pogués afectar-la tant: «Deia que jo era prou espavilada i que podria estudiar i fer més del que feia, però jo volia i no podia». D’alguna manera diu haver-se sentit més compresa pel pare: «Potser perquè ell també tenia els peus una mica girats, a causa que, durant l’embaràs, sa mare duia sempre el càntir repenjat als malucs». Cada vespre, quan el seu pare, que era cisteller, pujava del taller, li feia massatges per reforçar la musculatura de les cames.
 
No va fer carrera com els seus germans —ella és la segona de tres germans— però després d’estudiar per auxiliar de clínica va treballar a la Coronària, amb el doctor Corrons. També ha treballat en moltes altres feines, quan la salut i les depressions li ho han permès: «Vaig treballar al Dalmau de les cintes, a les enquadernacions Camprubí, he fet de cangur i he tingut cura de gent gran». Malgrat que no s’ha casat, va tenir, com qualsevol altra noia, els seus amors: «És clar que la malaltia m’ha condicionat en tot, però jo mai no he renunciat a res. Menys córrer i saltar, podia fer-ho tot, i això és el que he fet». D’empenta i ganes de viure no li’n falten. Camina, fa gimnàstica dolça al Casal de les Escodines, va a la piscina i canta a la Capella de Música de la Seu.
 

Teresa Bañeras Piquer (Castellbell i el Vilar, 1960)

«Vaig tenir la pòlio tot i haver estat vacunada, i a l’hospìtal del Mar vaig passar pel pulmó d’acer»
 
Quan amb tretze mesos la Teresa Bañeras, que ja caminava, tot d’una va començar a caure i la cama dreta se li va anar aprimant fins a quedar «amb la pell i l’os», els seus pares, per indicació del metge de Castellbell i el Vilar, van dur-la a l’hospital de la Mútua de Terrassa. «Això és la pòlio», els van dir. Impossible, van dir els pares, basant-se en el fet que la nena havia estat vacunada, com la resta de quitxalla del poble, «amb una vacuna que tothom va haver de pagar de la seva butxaca». Ens diu que al poble va haver-hi altres casos de pòlio, tot i haver estat teòricament vacunats: «Això només s’explica perquè, en comptes d’administrar-nos la vacuna, van injectar-nos suero». En l’Espanya de Franco s’havia passat de negar l’epidèmia a, davant l’evidència, vacunar la població, «però com que no n’hi havia per a tothom, van començar pels seus, i a la resta, aigua».
  En el seu cas, la pòlio va afectar-li, a més de la cama, els pulmons i, de més gran, els intestins i les defenses. Recorda com, amb tres o quatre anys, va estar ingressada a l’hospital del Mar de Barcelona, on van practicar-li el tractament del pulmó d’acer per pal·liar els problemes respiratoris. Quan tenia 5 anys, a Terrassa van intervenir-la per fer un trasplantament d’os del maluc al peu: «Si realment ho van fer, no s’hi va conèixer, i a més va haver-ho de costejar la família». A 9 anys, els metges van proposar de tornar-la a operar, «però m’hi vaig negar, vista l’experiència». Quatre anys després pateix una bronquiectàsia i li extreuen el lòbul inferior del pulmó esquerre. Però no tot acaba aquí. Amb 14 anys la tornen a operar. Aquesta vegada a Sant Joan de Déu i sense cost, per allargar-li la tíbia, «però no van tenir en compte que jo encara creixia». Resolen solucionar-ho amb l’ús d’una alça a la plantilla.
 
A la Teresa li hauria agradat estudiar per metgessa i «anar a l’Àfrica a vacunar tots els nens, i de fet als 17 anys vaig començar a estudiar Infermeria a la Universitat de Barcelona amb aquesta idea». Tanmateix, poc després s’aparella, i en acabar els estudis entra a treballar a la Clínica i més endavant al Centre Hospitalari. De casada, la parella s’instal·la a Manresa, abans de tornar al cap de 20 anys a viure a Castellbell,  i tenen dos fills, que avui es dediquen a l’ensenyament, després d’estudiar Belles Arts. Malgrat el corcó permanent «d’un virus que mai no deixa de fer-te la guitza», Bañeras mai no s’ha rendit ni ha deixat de plantar cara al dia a dia. Ni tan solament després que un nou atac de pòlio l’obligui a caminar amb bastons des de fa dos mesos: «Sé que la malaltia anirà cada cop a més i per això valoro encara més cada dia que passa». Ara com ara, però, res no l’impedeix continuar cantant a la coral de Salelles. I és que, com ella diu, «qui canta els seus mals espanta».  
 

Mari Villarta Martínez (Villanueva de la Jara 1961)

«Vaig aprendre a llegir amb la meva mare perquè, a escola, ben poc vaig poder-hi anar»
 
Nascuda al poble manxec de Villanueva de la Jara, a la Mari van diagnosticar-li la pòlio abans de l’any: «Quan semblava que volia començar a caminar, els meus pares van adonar-se que n’era incapaç, que el cos no em seguia, a més a més d’una gran febrada». I el mateix van observar amb el Paco, el seu germà bessó, amb un grau d’afectació molt menor: «A ell només van haver-lo d’intervenir una vegada, per una lleu malformació del peu». Més endavant naixerien dos germans més: el Miguel i l’Olga, completament sans i estalvis.  
 
El metge del poble va tenir-ho clar de seguida. Mari explica que, tot i ser un poble d’escassament tres mil habitants, déu-n’hi-do els casos de poliomielitis que s’hi van donar. A ella i el seu germà van ingressar-los a l’hospital del Rey, de Madrid —actualment Instituto de Salud Carlos III— en un pavelló especial per a malalts de pòlio: «El Paco va ser-hi poc temps, però jo fins als 11 anys, amb entrades i sortides després de cada una de les nou operacions, d’on sortia carregada de claus i guix». Recorda que les habitacions eren sales molt grans, amb un llit a tocar de l’altre, i amb nens i nenes – naturalment separats – arribats de tot Espanya. Juntament amb aquesta imatge, conserva la de la seva mare llegint-li contes al capçal del llit: «Vaig aprendre a llegir amb ella. A escola, aquells anys, ben poc vaig poder-hi anar».
 
En tot el temps que la Mari va estar hospitalitzada, la seva mare no va moure’s del seu costat. Durant el dia estava amb ella i, al vespre, se n’anava a dormir en una pensió. Mentrestant, a la casa del poble, l’àvia tenia cura del germà i del pare de la Mari, que en aquella època es dedicava al conreu dels xampinyons. Aquest tipus de cultiu, a primers dels anys setanta va entrar en crisi i és llavors quan la família Villarta es trasllada a Manresa, on ja vivia una germana de la mare: «De primer va venir el pare sol i, quan ja va tenir feina, vam venir tots». Dels anys passats al poble, d’una manera tan intermitent com enclaustrada, la Mari recorda que «eren les amigues que venien a casa i jugàvem a nines retallables». També recorda que «jo volia jugar a posar-me les sabates de la mare, com feien totes les nenes, i no podia. Era una mica decebedor, però un cop n’ets conscient, ho acceptes».
 
Quan la família va arribar a Manresa, la Mari tenia 11 anys i el seu germà la portava a escola amb bicicleta, encamellada al manillar. Va cursar la primària a l’escola Bages i el batxillerat a l’institut Lluís de Peguera. Durant aquell període de temps va ser intervinguda en tres ocasions més. De primer, al Centre Hospitalari van allargar-li la cama esquerra i van fixar-li el creixement de la dreta. Posteriorment, va ser intervinguda del maluc esquerre i, en una tercera i darrera operació, als 17 anys, a Sant Joan de Déu van estabilitzar-li el peu. Mentrestant, Villarta recorda haver assistit a un pelegrinatge a Lourdes, a primers dels anys setanta: «El miracle no es va obrar i, decebuda, vaig deixar de creure». No recorda haver patit cap gest de marginació per part dels companys de l’escola o l’institut. Sí que recorda, tanmateix, com li hauria agradat sortir d’actuar amb el grup de teatre de l’institut, però segurament que amb la millor de les intencions els responsables li ho van desaconsellar: «La gent no accepta fàcilment les diferències, siguin físiques o psíquiques, i d’alguna manera no volien que em disgustés». Assegura que, a l’edat que els nois i les noies comencen a flirtejar, el menysteniment, com la processó, anava per dins: «No m’estimarà mai ningú, pensava». Reconeix que, a banda del suport de la família, sempre fent pinya al seu costat, van ser determinants l’actitud, sempre positiva, i el caràcter, alegre i optimista.
 
Després del batxillerat, va estudiar Magisteri i, en acabar la carrera, va entrar de mestra d’anglès en una escola de Pallejà i després a Balsareny, on va fer-hi vuit cursos, durant els quals va treure’s el carnet de conduir i va començar a fer natació per pal·liar el dolor d’esquena a causa de no caminar prou bé.  En tornar a Manresa, va treballar durant 2 anys a l’escola Francesc Barjau i 28 anys més a l’Escola Puigberenguer, d’on es va jubilar fa un parell d’anys, malgrat que tot i jubilada continua fent de col·laboradora externa. Entremig, estant encara en actiu, va ser víctima de l’anomenada síndrome postpòlio, «de la qual mai ningú no ens havia informat, ni de fet tampoc no se’n parlava entre nosaltres, els afectats». És des de llavors que necessita caminar acompanyada d’un bastó. Això no l’impedeix assistir a clubs de lectura, cantar en una coral, freqüentar els cursos de la FUB USènior, aprendre a tocar el piano, dibuixar i pintar, i passejar amb el Valen, el seu company de vida. Diu que li encantaria ballar, i de ritme no li’n falta.