En una altra ocasió vam parlar d’un indret i d’uns trets geològics molt propers, de la Discordança de Busa–Bastets. Ara, en canvi, ens referirem a un lloc força concret: a la mola coneguda com el Capolatell o presó de Busa.

Ja als anys 80 i 90 del segle XX, amb els primers informes de l’IPCC (Panell Intergovernamental del canvi climàtic), alguns industrials, sobretot del sector dels combustibles fòssils, es van posar neguitosos.

Un sector del vessant de ponent de l'altiplà del Moianès és drenat pel riu Sec i el torrent de Rodors, que conflueixen originant la riera de Malrubí.

El Ginkgo biloba és un arbre molt especial perquè és considerat una espècie viva fòssil, amb una història evolutiva que es remunta a més de 200 milions d'anys.

El polígon de Bufalvent està limitat pel sud per una costa abrupta anomenada Malbalç, una zona de gran interès geològic, visitada per innombrables grups d'estudiants.

Les espècies exòtiques o al•lòctones són aquelles que els humans hem introduït volgudament o atzarosament en ecosistemes no propis. Això ha passat des de sempre. El problema sorgeix quan s'expandeixen molt ràpid i entren en competència (o depredació o transmissió de malalties o hibridació...) amb especies autòctones i esdevenen espècies invasores. Amb la globalització (comerç, turisme, canvi climàtic...), el nombre d’espècies invasores s’ha incrementat arreu i és un dels principals problemes per a la conservació de la biodiversitat autòctona i el funcionament dels ecosistemes. De retruc afecten algunes activitats humanes: l’economia, la societat i la salut humana.

Aquest indret no es troba ni al Geoparc de la Catalunya Central, ni en la pròpia regió de la Catalunya Central, però hi és a tocar. Concretament a Sant Miquel del Fai, a pocs metres per sota del terme de Sant Quirze Safaja i del Moianès, a la part alta de la vall de Sant Miquel, al Vallès Oriental. Però per sobre, a la carena de més amunt, ja hi ha el termenal amb Sant Quirze Safaja i amb la Catalunya Central, a poc menys de 50 metres.

Per entendre l’emergència climàtica, no n’hi ha prou amb les ciències ambientals. Cal fomentar una comprensió i visió holística i integral de la realitat. Cal considerar tant els aspectes científics com culturals de les qüestions ambientals. També estem obligats a desenvolupar una consciència crítica sobre com les accions humanes afecten el medi ambient i com les idees culturals influeixen en aquestes accions. A més, és indefugible promoure canvis positius.

La balma de la Coma és poc coneguda, malgrat ser impressionant, ja que té més de cent metres de llargada, uns vint de profunditat i una alçada considerable.

Els ocells de matinada, a l’alba, comencen a piular, a cantar refilets. Això acostuma a passar sobretot a la primavera de les regions temperades. Des de que surt el sol fins unes quatre o cinc hores després. Les principals raons dels cant, segons les espècies, són comunicatives, de defensa i reproducció.

Aquest indret es troba prop del Solsonès, fora del Parc Geològic i Miner dels Contraforts del Pirineu, però gairebé a tocar, al terme de Gósol, dins del Berguedà, prop del despoblat de Santa Eulàlia de Bonner, aigües avall de Feners, de l’Espà i de Gósol.

Del cel poden ploure moltes coses increïbles.

L'indret que comentem avui és en un tram feréstec i desconegut de la vall de la Gavarresa.

​Henry David Thoreau va escriure Walden o la vida als boscos el 1854, llibre de referència per a qualsevol que intenti capir les relacions entre la natura i la humanitat. Hi narra els dos anys, dos mesos i dos dies que va viure a la natura en una petita cabanya, a dos quilòmetres i mig de la ciutat de Concord (estat de Massachusetts, d’EUA). Tot el llibre és una crítica al món occidental consumista i materialista, i una defensa fèrria a l’estímul i respecte per la natura i la convivència en harmonia amb aquesta. També per a l’autor va ser un experiment social i espiritual que buscava, en part, l’autosuficiència.

En aquesta ocasió, ens centrarem en un indret on apareixen unes roques no gaire comuns a les nostres terres.

La ciència postnormal és una aproximació que reconeix la complexitat i la incertesa inherent als problemes científics i tecnològics en la societat contemporània.

A la dècada dels 50 hi ha haver al Bages una iniciativa pionera per envasar aigua per a la venda.

Si parlem del Mediterrani segurament ens cenyirem a allò que fa referència al mar Mediterrani.

El 1885 es va inaugurar la línia ferroviària de Manresa a Berga, prolongada el 1904 fins a Guardiola i amb una via més estreta fins a la fàbrica de ciment del Clot del Moro.

Des de fa segles, els pescadors d’Amèrica del Sud, de la costa oest, sobretot els d’Equador i Perú van observar que els corrents marins que venien del sud, normalment freds i de baixa salinitat (corrent de Humbolt), al voltant de Nadal i de manera recurrent, cada quatre anys eren càlids i afectaven dràsticament la pesca. A aquest fenomen climàtic se’l va anomenar El Niño de Navidad, El Niño. Amb el temps, aquesta nom local va ser pres per la comunitat científica internacional per descriure aquest complex patró climàtic que tenia efectes molt més amplis i globals.

Situat prop del poble de Perles, de l’antic municipi d’Alinyà, actualment Fígols i Alinyà, dins de l’Alt Urgell, aquest paratge es troba als Pirineus, dins del futur Parc Geològic i Miner dels Contraforts del Pirineu.

D’esperar que les coses canviïn per qüestió de l’atzar o d’inèrcies se’n podria dir esperança.

Comentem avui un indret popular entre els habitants de Navarcles i Sant Fruitós, malgrat que pertany a l'extens municipi de Talamanca tot i és molt lluny d'aquesta població.

Passejar per la natura, pels boscos, comporta beneficis físics i psicològics.

En aquesta ocasió ens centrarem en un paratge força interessant de l’Alt Urgell; els anomenats Gegants de coll Piquer, situats a tocar de la població de Coll de Nargó.

El paisatges existents en els nostres entorns, la majoria, són construccions històriques dels humans. Hi ha algunes excepcions, els paisatges més naturals.

Els arbres i arbredes poden ser catalogats com a patrimoni.

Quan anar de vacances i viatjar no era a l’abast de la majoria, la gent es distreia i es feia passar la calor com podia i a falta de piscines públiques i privades, els gorgs de rius i rieres eren llocs molt visitats.

Els relleus de Querat, sobre els quals s’aixeca el santuari de la Mare de Déu de Queralt, es troben al terme municipal de Berga, molt proper a l’antic terme d’Espinalbet (actualment de Castellar del Riu).

Ara que ve la tardor i la gent comença a anar amunt i avall pel territori, és interessant tenir presents dues eines que ens acosten al turisme paisatgístic.