_(2).jpg)
No és casual que a Manresa, on la pedra romànica es toca amb la rebel·lia dels esprais adolescents, hagi anat brotant, com una flor obstinada entre esquerdes velles, una constel·lació persistent d’il·lustradors. Manresa és, en el fons, un quadern obert, viu, exposat a l’aire i a l’atzar: façanes que es desfan lentament, com pàgines gastades per dits impacients; places que respiren a poc a poc, com marges on algú ha deixat anotacions amb un llapis tímid; escoles d’art que esdevenen petites fàbriques de somnis, on les mans aprenen a donar forma al desig i la imaginació es fa llenguatge visual.
En aquest escenari de pedra i tinta, els il·lustradors no només dibuixen figures, sinó que escriuen històries que expliquen la ciutat des d’una mirada íntima i nova, una veu que trenca el silenci de les pedres antigues amb colors frescos i traços valents. I ja no només es dibuixa la ciutat sobre paper: també es fa sobre pantalles, murs, llibres i videojocs, com si cada traç fos un batec més d’una vida que no para de reinventar-se. Si abans la il·lustració semblava condemnada a les editorials de llibres infantils o al cartellisme local, ara s’ha expandit cap a nous territoris. Els joves il·lustradors treballen en videojocs, animació, disseny de personatges, packaging, roba, còmics i àlbums digitals, i s’obren camí en mercats internacionals.
.jpg)
Foto: Enric Casas
Pintor, il·lustrador, dissenyador gràfic, ninotaire... La diferència entre aquests oficis és subtil, gairebé una qüestió de matís. Els separen funcions, intencions i contextos, però sovint es toquen, es confonen i s’enriqueixen mútuament. La tasca principal d’un pintor és crear obres amb una finalitat expressiva o artística, sovint personal, sense haver de respondre a encàrrecs funcionals. Treballa des del silenci interior, des d’una necessitat pròpia, no mediada. La seva obra no busca explicar, sinó existir. És un acte autònom de creació.
L’il·lustrador, en canvi, sovint es deixa guiar per una altra veu: un text, una idea, una emoció que demana ser transformada en imatge. Allà on el pintor tanca el cercle de l’autosuficiència, l’il·lustrador obre finestres. No dibuixa només per a ell mateix: acompanya, tradueix, interpreta. Si el pintor inventa mons, l’il·lustrador els fa habitables. Si el pintor crea per necessitat, l’il·lustrador crea per comunicar. El dissenyador gràfic és l’arquitecte de la comunicació visual. No construeix tant un univers personal com un espai ordenat on imatge, tipografia i color conviuen perquè el missatge sigui clar, coherent i eficaç. Allà on l’il·lustrador desplega imaginació, el dissenyador traça estructura; allà on el dibuix pot somiar lliurement, el disseny imposa rigor i intenció.
Com explica Jaume Gubianas, quan treballa com a dissenyador pot fer, per exemple, l’embolcall d’un medicament: triar els colors, la disposició dels elements, la tipografia, la mida del text, i decidir si hi ha o no il·lustració. Un dissenyador gràfic pot fer servir dibuixos propis, però sovint recorre a il·lustracions d’altres fonts o col·labora amb un il·lustrador. L’objectiu final és sempre el mateix: fer que el missatge funcioni visualment.
I encara una altra figura, més juganera, però no menys essencial: el ninotaire. Observa el món amb ulls esmolats i mà ràpida. Amb un grapat de línies fa bategar una idea, retrata una societat o destil·la una crítica. El seu dibuix pot semblar lleuger, però sovint diu allò que no gosen dir les paraules. Entre l’humor i la denúncia, entre la caricatura i la poesia, el ninotaire construeix una mirada que punxa i acompanya. És cronista i poeta visual, testimoni que dibuixa en temps real, amb ironia i tendresa a parts iguals.
Són oficis diferents, sí, però no estancs. Les fronteres es dilueixen i, de vegades, desapareixen del tot. Un mateix creador pot ser totes aquestes coses alhora, o habitar els espais intermedis. Al capdavall, potser el que importa no és tant el títol com la capacitat de mirar, entendre i expressar el món a través del dibuix. Perquè, digui el que digui l’etiqueta, el que compta és fer visible allò que les paraules, sovint, només poden suggerir.
.jpg)
Dibuix de Jaume Gubianas
Entre les ombres minerals de la Manresa de principis del segle XX, on la llum elèctrica s’escampava encara amb l’avidesa d’un prodigi domèstic, va aparèixer, gairebé de perfil, Joan Vilanova i Roset: dibuixant precoç i amant obsessiu de les línies netes, de la corba insinuant, del traç que diu més del que mostra.
És fàcil imaginar-lo com un infant amb la mirada fixa en les gàrgoles de pedra de la Seu, amb una llibreta mal doblegada entre les mans, esbossant figures que, com els somnis que es tenen abans d’entendre què és somiar, ja prefiguraven tota una obra. L’art de Vilanova no neix de l’ensenyament acadèmic, sinó del silenci eclesiàstic i del treball rítmic i persistent: una doble jornada vital que alternava les bobines i el carbó del magatzem de la Companyia Anònima Manresana d'Electricitat amb el delicat rigor del paper i la tinta.
El seu humor era com una papallona disseccionada amb afecte, una sàtira que no feria, sinó que revelava. Il·lustrava portades, escrivia amb dibuixos, pensava amb línies; i cada obra seva contenia un mapa secret de la Manresa íntima, aquella ciutat no visible per als caminants distrets, però clara com un deliri per als qui sabien mirar.
Avui, Galdric Sala i Jaume Gubianas l’anomenen "el primer dels referents". Ho fan no només per l’antigor cronològica, sinó per l’exemplaritat gairebé moral de la seva trajectòria: una vida que no va aspirar a l’èxit, sinó a l’obra.
Si Vilanova dibuixava el silenci de les pedres, Miquel Esparbé Franch dibuixa el crit de les parets. Nascut el 1942 a Manresa, mentre el règim imposava silenci, ell dibuixava diàlegs impossibles, dimonis barroers, nus venerables i escenes religioses amb ànima profana. Dibuixava abans de saber escriure i imaginava abans d'entendre el món.
Estudia a l’Escola d’Arts i Oficis de Manresa i es forma amb Mestres Cabanes, Basiana i Vilajosana, mestres de tècnica, però no de límit. Allà aprèn a pintar figures que riuen amb ulls tristos i a col·locar el color com qui projecta música sobre la tela. Va aprendre a mirar amb la mà, però ben aviat va fugir d’estils per trobar el seu: expressionisme banyat en llum, figures circenses amb l’ànima esquinçada i una iconografia pròpia que oscil·lava entre la sensualitat i el sagrament.
Participa en revistes com Papus, Patufet, Tretzevents, Barrabàs i Terror Fantàstic. No fa diferència entre dibuixar una auca per a la Diada o un anunci de cervesa Damm. Cartellista de la Patum, també il·lustra llibres que no sempre arriben a veure la llum (Qui era Macià?), però que conserven la força del que hauria pogut ser.
Acadèmic honorari a Itàlia, premiat en certàmens de pintura arreu i expositor prolífic –de Manresa a Nova York passant per París i Sevilla–, Esparbé és, per damunt de tot, un artista que mai no va deixar de ser local ni universal. L’auca, l’acudit, la vinyeta o el cartell eren per a ell llenguatges igual de nobles que el fresc mural o l’oli sobre tela. En un país que sovint distingeix entre artista i còmic, entre pintor seriós i ninotaire, Esparbé ha estat una anomalia feliç. Si Vilanova va ser el primer, Esparbé és el primer que trenca.
Dibuix de Valentí Gubianas
Nascut el 1965, Manel Fontdevila dibuixa idees, no acudits. I per això, com diu Galdric Sala, “el Manel és un autèntic fenomen”. Si Vilanova escrivia la ciutat amb la calma mineral dels segles, i Esparbé la pintava amb la intensitat dramàtica dels teloners, Fontdevila la dissecciona amb bisturí i la torna a muntar amb sorna quirúrgica. El seu humor no és flor d’estiu: és intel·ligència concentrada, llum dura, mirada de làser.
“No és només un bon dibuixant, ni només un bon guionista. És un dels pocs que dominen les dues coses alhora, amb un nivell màxim”, diu Jaume Gubianas. I ho fa des de Manresa, “des de casa –diu amb admiració Galdric Sala–, des de la normalitat d’anar a fer un cafè o obrir-te la porta del menjador. Això el fa encara més gran. No és que sigui bo per ser d’aquí. És que és bo, molt bo, i és d’aquí. I això és una sort”. Tant Galdric Sala com Jaume Gubianas elogien amb entusiasme la trajectòria i la personalitat de Manel Fontdevila: “El Manel… el Manel és un tio d’un nivell màxim. De coco, de traç, de guió... Jo, per mi, el Manel, és un referent absolut”.
Apareix quan el món ja no és en blanc i negre, però segueix sent injust. I ell, com qui retalla la realitat amb tisores esmolades, la reordena en vinyetes que expliquen millor les notícies que els mateixos diaris. L’humor de Fontdevila no és evasió, és crítica; no és acudit, és posicionament. Fill d’una Manresa que ja s’obria al món però encara patia les inèrcies del franquisme, comença a publicar amb quinze anys. Aviat esdevé un referent nacional. A El Jueves, crea personatges que entren a l’imaginari col·lectiu, com La Parejita, i més endavant col·labora amb Público, ElDiario.es, Ara, El País o Mongolia.
Però més enllà del seu paper com a ninotaire polític, Fontdevila és també un autor de còmic profundament literari. Els seus llibres (com No os indignéis tanto, Rosenda y otros momentos pop, o Superputa) són retrats del nostre temps: lúcids, àcids, perfectament construïts. El seu estil és precís com un mecanisme suís, però sempre obert a l'accident, al gag inesperat, a la tendresa sense sucre.
Més que un humorista gràfic, és un cronista amb estil propi: l’estil de qui sap que la veritat també pot fer riure, i que fer riure, de vegades, és la forma més fina de dir-la. Tot i que, com tothom, quan vaig començar feia una mica de tot, ara ja fa molts anys que em dedico principalment a dibuixar còmics i acudits a la premsa. El meu estil, doncs, està molt adaptat a això, a ser expressiu, a ser una cal·ligrafia de la idea que vull explicar. Quan he hagut de fer d’il·lustrador, que cada vegada em passa menys, m’adono que em falten recursos, que he perdut agilitat distribuint l’espai fora del que és una vinyeta, que em costa que el dibuix tingui un valor artístic per si mateix. No sé si m’explico, però la cosa va per aquí. Bàsicament, no soc il·lustrador. M’agrada molt mirar les il·lustracions de la gent que en sap i quan em toca fer-ne intento fixar-m’hi i entendre les eines d’aquest ofici, que no són les meves, però òbviament sempre vaig uns quants passos pel darrere, si no és que l’encàrrec sigui prou obert com per fer trampa i portar-lo al meu terreny, com al cartell de la festa major de l’any passat o les felicitacions de Nadal de la residència d’avís de la Sagrada Família, que en el fons són acudits. No conec prou el treball o el recorregut dels nostres il·lustradors com per dir que hi ha una escena local. En tot cas, la connexió amb altres disciplines és obligada, perquè el paper imprès va de baixa i un cop entres en el terreny digital és fàcil passar d’una cosa a l’altra, al disseny, a l’animació, al videojoc. Els llenguatges són diferents, però l’eina és la mateixa i la precarietat aconsella estar obert a qualsevol cosa. A Manresa, en tot cas, hi ha un fenomen propi bastant curiós que es deriva del nostre urbanisme, que és la proliferació de muralistes que ha propiciat el fet que al centre hi hagi tantes parets mitgeres a la vista. Hi ha coses molt xules integrades al paisatge urbà. També n’hi ha de no tan xules, però en fi, no es pot tenir tot. Si conec alguna escena a Manresa és la del còmic. Ara s’ha perdut una mica, però de l’època dels fanzins, als vuitanta, i del concurs Còmic7, als noranta, va sortir-ne una colla de gent bastant interessant: el Pep Pérez, però també el Galdric i l’Isaac Bosch, entre d’altres. Tots venim, en certa manera, del Miquel Esparbé, una persona oberta i moderna, d’una amplitud de registres gràfics inusual en una Manresa predemocràtica. La seva acadèmia de dibuix va ser una empenta important per a molts de nosaltres. També hi va haver altres fenòmens, com l’Ivà, un geni però desvinculat del manresanisme des de molt jove, o figures històriques com Joan Vilanova o l’Anselm Corrons, que com a influència potser ens agafen més lluny.
Manel Fontdevila: “Tots venim, en certa manera, de Miquel Esparbé”
El traç de Jaume Gubianas té un segell molt personal, fàcil de reconèixer, que s’ha consolidat tant en el món editorial (il·lustració de llibres infantils i de text) com en la cartelleria per a festes populars i esdeveniments culturals. Els seus colors esclaten nets, plans i vius, sense degradats, com si la llum hi quedés atrapada per sempre. La composició, clara i precisa, respira una didàctica silenciosa; les figures, retallades fins a l’os, conserven l’alè intacte de la seva essència i projecten una bellesa austera, propera a la vivesa del còmic i a la paciència de la serigrafia. El traç, segur i contundent, fa emergir imatges que semblen sorgir del silenci del paper i haver estat sempre allà, i ell només les hagués desvetllades. I cada símbol és fragment d’un alfabet visual directe i perdurable, que no explica sinó que revela, condensant la força d’allò essencial.
El traç del seu germà Valentí, en canvi, és narratiu i expansiu, ric en matisos. Ha trobat espai tant en la il·lustració infantil i juvenil com en els murals de gran format que vesteixen escoles, places i façanes. Els seus colors, vius i lluminosos, s’articulen amb subtils matisos que enriqueixen la composició, aporten profunditat a l’escena i conviden a una observació atenta i serena. Les seves figures, plenes de gest i moviment, projecten una bellesa càlida, propera a l’alè de la infantesa i a la memòria del joc, com si els contes infantils haguessin fugit del llibre per abraçar els murs i quedar-s’hi a viure.
Jaume Gubianas, l’il·lustrador d’aquesta revista, té una trajectòria molt extensa. Dissenyador gràfic format a l’Escola Massana de Barcelona, ha fet sobretot il·lustració de llibres de text: “Per a SM, per a EDB..”. I des de fa aproximadament una dècada, “com que em dedico al disseny i a la il·lustració, participo en concursos de cartells, i ja n’he guanyat més d’un centenar”. A Jaén, Barcelona, Astúries... I els de la Festa Major de Manresa de l’any 1996 i 2012. “Tots a concurs, cap d’encàrrec”, subratlla. “Aquest any en porto nou o deu de guanyats”.
Iris López i Dani Hernández, il·lustradors i docents de l'Escola d'Art
Dani Hernández Massegú (Manresa, 1976) és director de l’Escola d’Art de Manresa des de l’any 2010, on des del 2000 compagina l’activitat professional amb la docència. Iris López (Manresa, 1990) és cap d’Estudis de l’Escola d’Art de Manresa. El Dani és il·lustrador i dissenyador gràfic. Llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, des de 1998 es dedica professionalment al disseny gràfic i a la il·lustració en àmbits diversos (infantil, històrica, publicitat, premsa...). Alguns dels seus treballs destaquen per la seva relació amb la història, les tradicions i les festes manresanes, com per exemple les il·lustracions del llibre de Francesc Comas La meva primera història de Manresa, el llibre-joc Les figures de la festa a Manresa o alguns dels programes de la Festa Major Infantil. Ha col·laborat també durant anys amb la revista El Pou de la gallina.
L’Iris, llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, exerceix com a docent d’il·lustració i també ha impartit alguns cursos de dibuix i pintura en l’àmbit extraescolar. Ha exposat la seva obra a Alba Moda (2017), a la llibreria Papasseit (2018), a l’Escola d’Art (2022) i al Casino, en l’exposició col·lectiva Joan Vilanova (2023). És autora del cartell de la Fira de l’Aixada 2024 i ha guanyat el premi High Art Context, de Califòrnia, els anys 2022 i 2023.
El Dani i l’Iris pensen que a Manresa hi ha molt de talent i sobretot molt de talent per descobrir. “A l’escola, els darrers anys s’ha incrementat notablement el nombre d’alumnes matriculats al cicle d’Il·lustració i actualment aquesta disciplina no es limita només als àmbits propis de la il·lustració sinó que els estudiants que rebem estan interessats per aprendre les bases del dibuix i de vegades no volen dedicar-se específicament a il·lustrar llibre, contes o vinyetes, sinó que volen emprar aquests coneixements per dedicar-se a sectors com el tatuatge, el videojoc, el disseny de moda, escenografia, animació”. “Potser falten plataformes locals per difondre’l i que la ciutadania conegui tot el talent que hi ha en la pròpia ciutat”, remarquen.
Per al Dani i l’Iris totes aquestes disciplines solen estar relacionades entre elles, “és força habitual que un mateix creador o creadora en desenvolupin en diferents àmbits i gèneres, o que persones que s’han format en una especialitat n’acabin practicant d’altres”. Per posar un parell d’exemples dins l’escena local, esmenten el Pau Gros, exalumne de l’escola: “Va cursar el grau d’Il·lustració i després estudis d’animació. Actualment il·lustra vinyetes humorístiques que es poden veure al seu Instagram. Enguany ha col·laborat amb la Festa Major Alternativa amb un curt d’animació. També podem parlar de la Maria Picassó, arquitecta de formació, però que treballa com a il·lustradora en diferents àmbits, com pot ser en premsa o en el sector editorial. El mural, el grafit, o el lettering també són àmbits relacionats amb la il·lustració. El Dani i l’Iris parlen de dos bons exemples, també exalumnes d’il·lustració de l’escola, “el Marc DKO i el Randy Lettering. El primer és autor de diversos murals de la ciutat i el segon es dedica a retolar establiments amb tècniques tradicionals, pintant la tipografia amb tècniques manuals”. A aquestes disciplines caldria afegir-hi també el tatuatge. “Diversos exalumnes formats en il·lustració estan exercint actualment com a tatuadors en diferents estudis de la ciutat. Podem citar, per exemple, la Claudia Rigby, exalumna que actualment s’ha fet un cert nom en aquest àmbit des del seu estudi a Barcelona”, expliquen.
Dani Hernández i Iris López destaquen que actualment les imatges inunden les xarxes socials, i en general el món que ens envolta. “La il·lustració pot destacar per sobre de la resta d’imatges en el sentit que l’il·lustrador pot aportar una visió en la creació d’aquesta imatge, pot sintetitzar o explicar una història amb una tècnica determinada. La creació d’una tira còmica en què l’il·lustrador pot aportar una gestualitat o una intenció determinades pot destacar per sobre d’una imatge fotogràfica que estigui replicant la realitat. La il·lustració, es una eina que els artistes poden emprar per fer reflexionar l’espectador, llançar missatges de denuncia o crítica social”.
De les noves generacions, almenys parlant dels alumnes que han passat per l’escola, El Dani i l’Iris destacarien la diversitat: “No tots es volen dedicar al mateix i parlant d’estils són diversos. El manga o còmic japonès és una tendència a l’alça entre el nostre alumnat. Hi ha molta influència d’aquest estil i molts el dibuixen, però no tots volen acabar dibuixant còmics. Un altre sector important és el del tatuatge, molts estudiants inicien els estudis d’il·lustració amb la intenció dedicar-s’hi després”. Mirant enrere, “hi ha generacions consolidades d’il·lustradors manresans que actualment es dediquen a l’àmbit editorial exclusivament, però entre les noves generacions no és la seva primera opció professional”, conclouen.
A més de l’Escola d’Art, la ciutat compta amb tres focus que han estat clau en l’ecosistema de la il·lustració. Un d’ells és al carrer d’Urgell, on un petit local s’erigeix com a botiga i refugi. Es tracta de L’Atelier, un espai que respira art i comunitat, dirigit per Eduard de Pobes. Allà, entre tubs de pintura i llapis de grafit, s’hi combinen els tallers de dibuix i pintura amb una botiga especialitzada en material de belles arts. El flux és constant: mainada, joves i adults que entren amb ganes d’aprendre o de perfeccionar tècniques. A dins, la llum és càlida i l’olor de fusta i pigments recorda els vells estudis d’artistes. La Marta Genís i la Sònia Segura hi ensenyen als infants a perdre la por al full en blanc. El projecte va començar l’any 2013, amb el naixement d’Espai per Art, una acadèmia d’art a Manresa que esdevenia punt de trobada per a la creativitat i l’aprenentatge artístic. La seva tasca combina la creació pròpia amb la transmissió de coneixement.
L’Escola d’Art Guimerà, amb Jaume Fornells al capdavant, és un altre pilar. No només forma tècnicament, sinó que obre finestres. Molts dels joves il·lustradors actuals hi han passat en algun moment i hi ha trobat professors que els han animat a convertir una afició en camí de vida. Actualment té més d'un centenar d'alumnes i properament obrirà un segon local.
L’Estudi Blau, vinculat històricament a l’Escola Joso, ha estat un espai formatiu decisiu. Gabriel Villegas, dibuixant i exprofessor, recorda com molts dels actuals il·lustradors manresans van fer les primeres passes en aquelles aules. Anna Villegas s’ha especialitzat en la il·lustració de contes i encàrrecs editorials, i alhora ha impulsat el moviment Urban Sketch a Manresa: trobades de dibuix al carrer que transformen la ciutat en un quadern obert.
Maria Picassó
A casa hi va aprendre la vocació i l’ofici. La seva mare, Assumpció Piquer, dirigia juntament amb Gabriel Villegas l’escola de dibuix Blau Estudi d’Art, on Picassó va exercitar-se en el còmic i la il·lustració: “Vaig pujar en un entorn artístic que anava des de la sala Xipell fins a la Pla de l’Om. A Manresa es vivia l’art en un entorn familiar d’exposicions i inauguracions, i encara avui penso que, en proporció, la ciutat està molt bé”. Després d’estudiar Arquitectura i exercir la carrera durant un temps, Picassó va fer de la il·lustració el seu ofici, activitat que ha desplegat en fronts tan diversos com l’animació i els videojocs (del 2013 al 2019 va treballar per a Game of Thrones), portades d’àlbums musicals (Markus Reuter, Stick Men...), cobertes de llibres (com les de la col·lecció de novel·les de Georges Simenon, per a Anagrama i Acantilado), el caricaturisme, el cartellisme (copes de Catalunya de futbol, produccions teatrals Fira Mediterrània de Manresa…), la premsa (El País, Ara, Washington Post, Panenka, Fast Company...), llibres il·lustrats, etc. Tot i viure a Barcelona des de l’any 2011, mai no s’ha desvinculat de la seva ciutat, de la qual actua com a ambaixadora. Parla del seu estil com d’il·lustració gràfica i caricatura constructivista: “M’abeuro del fons del disseny i per això dic que, més que dibuixar, construeixo”. Treballadora infatigable i polifacètica, acaba de publicar a Enderrock 150 anys en veu de dona, un conjunt de retrats d’un centenar de dones del món de la cançó popular de tot arreu, amb textos de Jordi Novell. Picassó és col·laboradora d’El Pou de la gallina des que un bon dia Joaquim Noguero va convidar-la a fer-hi una tira còmica. Tot just si tenia setze anys.
Jaume Gubianas i Galdric Sala Foto: Ferran Sardans
Quan Galdric Sala arriba a la redacció d’El Pou de la gallina encarna l’esperit de les seves pròpies il·lustracions. És com veure una de les seves creacions cobrar vida: cabells esvalotats, gestos amples i una expressivitat que omple tota l’estança. En comunicar-li que el tema d’aquest reportatge són els il·lustradors joves de Manresa, diu, amb to irreverent: “Però què és això? És que ens vols jubilar o què? Encara hi ha molta gasolina aquí per cremar! No ens podem jubilar. Almenys jo... Per a la jubilació falta molt encara, hòstia! Fins que el canell funcioni seguiré dibuixant!”.
Nascut el 1970 a Sant Fruitós de Bages, és humorista gràfic, caricaturista i il·lustrador vinculat actualment al Regió7, on signa un acudit diari d’actualitat des de novembre de 2014. Cada dia publica una vinyeta breu que comenta algun tema del moment: política, societat, esport, successos locals o estatals. És, en definitiva, l’equivalent a un editorial visual, però amb humor. La seva obra destaca per l’empremta personal, l’humor finíssim i la capacitat de traduir la realitat quotidiana, amb les seves absurditats i singularitats, en imatges plenes de vida.
El seu camí va ser autodidacte: “Vaig començar la carrera de Belles Arts i també la de Filosofia, però vaig plegar de les dues”, explica. Va estar dos anys a Belles Arts, i encara recorda la sensació amarga: “Jo tenia claríssim des de feia temps que volia fer Belles Arts. Hi entrava entusiasmat, convençut que seria el meu lloc. Però va ser una decepció tremenda”. El pla d’estudis li resultava rígid, acadèmic, clàssic fins a l’avorriment. Dibuixar càntirs, bustos de guix, models immòbils…: “Allò no era el que jo buscava. Sí, hi havia alguna assignatura que m’agradava, com fotografia, amb el Fernando de Felipe, que era un dibuixant de còmics increïble. Amb ell sí que em venia de gust aprendre. Però de la resta de classes, no en gaudia gens”.
Per a ell, l’art havia d’anar més enllà del mètode i la disciplina: “La tècnica del dibuix s’aprèn, sí, però el que de debò importa és el duende, com diuen els castellans: aquella espurna que et connecta amb l’art de veritat”. Fins i tot arribava a la paradoxa de notar que dibuixava “millor que els professors”. El de dibuix, per exemple: “Jo dibuixava molt millor que ell. Ho dic amb tot el respecte, però era així. Ell t’explicava les ombres, la tècnica… tot correcte. Però jo era capaç de dibuixar un tio amb una moto carregada de gallines que se li escampaven per terra, i m’ho passava teta. Aquell tipus de creativitat no hi tenia cabuda a la facultat”.
Vinyeta de Galdric Sala
I això el va frustrar: “Sempre he pensat que les coses s’han de fer també per passar-t’ho bé. I jo no m’ho passava bé”. Va provar amb Filosofia, pensant que trobaria un altre camí. Però tampoc. Aquell món tampoc no l’omplia. El que realment li donava vida era una altra cosa: “Vaig començar a treballar muntant rètols, i en paral·lel feia dibuixos i cartells per a col·legues. Allà és on trobava gust. Vaig començar a fer fanzins, vaig publicar en revistes de còmics, cartells, encàrrecs, vaig treure alguna historieta. I fins avui”. Admet que no és senzill: “Hi ha mesos que treballes molt, fots una facturada guapa, t'entren, però ho has d'anar administrant, perquè hi ha mesos amb feines que són molt a llarg termini, que cobres d'aquella manera... Sempre a la corda fluixa, però gaudeixo molt”.
El resultat és una obra àmplia i diversa, que va des dels acudits gràfics publicats al Regió7, on ha fet més de 4.300 il·lustracions diàries, fins a llibres il·lustrats com On són les nostres abraçades?, creat amb Vanessa Buenache i Gemma Sanllehí per explicar la covid als infants. En paral·lel, ha consolidat un tàndem creatiu amb el manresà Josep Renalias, amb qui ha signat Història de Manresa explicada als infants de 30 anys o més (2017) i El crim de la Seu (2019), on rescaten personatges i escenaris de la memòria col·lectiva manresana com el Mannix, la Bodega Andaluza, la Quica, la Rosita de les cadires, el Kojak, el Legionario o el bar Pardal, sempre des d’un to gamberro i afectuós.
Dibuixos de Jordi Vilados
“El passat 5 de juliol va morir el Jordi Viladoms, que era un autèntic artista, i si parlem d’il·lustració a Manresa cal tenir-lo molt present”, remarca Jaume Gubianas. Jordi Viladoms, artista de traç precís i imaginació desbordant, va néixer a Sant Vicenç de Castellet el 1967 i estava establert a Barcelona, però sempre va estar vinculat als seus orígens, tant personals com artístics. “Des de ben jove –assegura Gubianas– va mostrar una mirada única sobre el món, que es transformava en dibuixos plens d’humanitat, humor i tendresa”.
Format a l’Escola Massana de Barcelona, va començar la seva carrera professional a l’estudi Quadrat de Manresa a principis dels anys noranta. Allà ja destacava per una sensibilitat gràfica que el portaria a crear alguns dels cartells més recordats de la Festa Major de Manresa. Però va ser en l’àmbit de la il·lustració infantil i juvenil on va deixar una empremta inesborrable.
El Tatano i, especialment, Cavall Fort van ser casa seva durant dècades. Personatges com En Pere sense por o la mítica parella de detectius Pesquis i Baliga són ja part del nostre imaginari col·lectiu: generacions de nens i nenes van créixer amb les seves històries, plenes d’enginy, detall i calidesa. “Era un autor que dibuixava amb el cor, i això es notava en cada vinyeta”, elogia Jaume Gubianas.
Més enllà de les revistes, Jordi Viladoms era un dels grans noms de la il·lustració catalana, amb una obra que abasta llibres, contes, materials escolars, cartells, i també una important activitat al servei de la cultura popular: va col·laborar amb la Colla de Geganters de Sant Vicenç, amb entitats locals, amb clubs esportius i colles de foc, sempre fidel a l’esperit de proximitat i compromís.
La seva mort, als 57 anys, va ser un cop dur i inesperat. Se’n va anar discretament, com vivia, però deixant enrere una obra plena de vida, humor i bellesa. El seu darrer regal va ser una vinyeta inacabada de Pesquis i Baliga, publicada pòstumament.
Va veure néixer a Sant just Desvern, l’any 1984, i és un dels il·lustradors més reconeguts del panorama català: Joan Turu Sánchez. Amb un estil inconfusible, creatiu i alegre, Turu ha convertit l'art en una eina de transformació social, educativa i emocional. La seva passió per la il·lustració el va portar a estudiar a l’Escola d’Art de Manresa, després d’haver cursat també magisteri. Aquells anys van ser decisius per a la seva trajectòria, tant personal com professional. “Tinc molt bon record dels companys i professores, i d’aquí un mes farem una trobada. Allà em van obrir totalment el cap i el cor”, explica emocionat.
Turu descriu aquella etapa com una autèntica explosió creativa: “Era l’edat perfecta per descobrir un món nou, una tècnica diferent, i entendre quin era el meu lloc en tot això. Provava molt, veia molt, experimentava... Va ser un camí xulo”. Tot i reconèixer que el col·lectiu manresà pot tenir les seves dificultats per créixer professionalment, destaca la capacitat de la ciutat per generar connexions i fer créixer el talent local: “Els manresans... jo crec que hi ha coses positives i alguna de negativa, però allà la gent es mou ràpidament. A vegades anem a buscar a fora visibilitat, però tenim molt a prop persones com la Susanna Ayala que són referents”.
Des de petit, Turu va mostrar una actitud inconformista i compromesa. En paraules seves: “Sempre vaig tenir ganes de canviar el món per millorar-lo”. El rebuig a la violència, sigui al servei militar o a l'esport, ja formava part del seu pensament. La seva família va jugar un paper fonamental en aquesta mirada crítica: “El meu pare va ser torturat i empresonat durant el franquisme i la meva mare era una sindicalista activa. A casa respiràvem creativitat, espiritualitat i protesta”.
Ha pintat més de cent murals a escoles de tot Catalunya, sempre amb la participació activa dels infants. Però, darrere de cada traç, hi ha una història marcada per l'esperit crític, la creativitat i la lluita pels valors humans. Els murals de Turu no només decoren parets; transmeten missatges clars sobre valors, convivència, igualtat i llengua. El seu estil busca generar empatia i reflexió entre infants i adults. I ho fa amb una visió de paternitat nova, conscient i tendra. “Crec que el més important és trobar aquest tret característic que té cadascú, potenciar-lo, i sentir-te còmode amb la teva empremta personal”, afirma.
Amb llibres com Aprenent de pare, Tinc un volcà o Baba, no vull dormir, Joan Turu s’ha consolidat com un referent de la il·lustració compromesa. El seu art no només dibuixa somriures: convida a pensar, a estimar i a canviar el món.
La veu de Cristina Zafra té el to d’algú que observa des de la distància, però sense perdre la curiositat. És llicenciada en Belles Arts i Filologia Romànica, amb un doctorat en l’especialitat de Dibuix. Va desenvolupar estudis musicals i es va especialitzar com a pianista. Ha compaginat la seva tasca artística amb la pedagògica, intentant lligar i retroalimentar sempre aquestes dues vessants a partir del desenvolupament de projectes híbrids.
“La veritat és que estic una mica desconnectada a nivell local, o potser a tots els nivells”, admet. “En general, crec que la professió dels il·lustradors és bastant solitària, com a mínim jo l’he viscut així. Les dinàmiques del treball en línia i digital dels últims anys, en molts dels sectors on es mou un il·lustrador, han propiciat també que, sovint, no hagis de tenir un contacte directe amb la gent que treballes, ja siguin escriptors, editors… i encara menys amb d’altres il·lustradors”.
Tot i això, segueix amb atenció la feina dels creadors del seu entorn. «Sí que evidentment conec i m’agrada seguir il·lustradors manresans, i en general crec que l’escena actual és diversa, amb perfils molt diferents i gent amb molt talent. Cal remarcar que l’Escola d’Art, on s’imparteix el mòdul d’Il·lustració, fa molta feina en aquest sentit, i alhora és un punt de formació, reunió, pedrera que crec que és molt positiva per als nous il·lustradors i per a la ciutat».
Ha exercit la docència en l’àmbit de la Il·lustració com a professora del cicle Superior d’Il·lustració de l’Escola d’Art de Manresa (entre 2014 i 2016) i com a formadora en tallers col·laborant amb espais de creació com Tantàgora (2020). Quan se li pregunta si hi ha un estil propi vinculat a Manresa, dubta: “No ho sé massa. Segurament sí que hi ha algun tret distintiu, ja que en la manera de fer d’un autor sempre és inherent la seva procedència, vulgui o no, però no crec que hi hagi una escola molt evident com a tal, a nivell estilístic”.
Parla també de consells, tot i no voler donar lliçons. “Que gaudeixin treballant —si no, no té sentit— i intentin mantenir l’equilibri entre la seva creativitat i el que se’ls exigeix en els encàrrecs. És una professió on has de ser molt adaptable, sobretot en segons quins sectors, i és important saber fins on aprens d’aquesta adaptació i a què no vols renunciar de les teves propostes”. Ha alternat la seva feina com a música i docent amb la feina de dibuixant, il·lustradora i dissenyadora en diferents àmbits; llibres, llibres infantils, revistes, animació, teatre i publicitat.
Definir-se a si mateixa no li resulta fàcil. “No sabria definir el meu estil ni estic segura que en tingui cap. Sé que m’agrada més el món del paper i els pinzells que el digital, tot i que sovint haig de treballar-hi també. És una cosa que abans em preocupava, perquè hi ha molts il·lustradors amb un estil molt propi i és normal buscar-lo. En el meu cas, encara no l’he trobat, però ja m’està bé, perquè el continuo buscant”. La seva confessió esdevé mètode: “Sempre he intentat aprendre de l’altra gent i admiro autors d’estils molt diferents, que no tenen res a veure els uns amb els altres. Quan algú em fascina intento dibuixar a la seva manera, sovint sense èxit, però en el camí crec que vaig aprenent alguna cosa… Si haig de dir un estil, diguem l’eclèctic, que sempre queda bé”. Sobre les fronteres entre disciplines, és taxativa: “En realitat, no dista de l’escena general. Actualment, com a mínim com jo ho visc, és una relació molt híbrida i permeable; de fet, és molt difícil ser només il·lustrador pur”.
Ha participat com a artista en diverses exposicions, tant individuals com col·lectives des del 2009 i ha compaginat la seva tasca com a il·lustradora (publicant des del 2011 amb editorials com Comanegra, Barcanova, Baula o Pol·len Edicions) amb la de disseny gràfic, sobretot en l’àmbit del cartell o disseny de cobertes (llibres i CD musicals), treballant per a la UB, la UAB, o l’Institut d’Estudis Catalans, entre d’altres. També ha treballat en projectes d’animació, col·laborant, per exemple, amb la productora Totrodat.
Dibuix de Cristina Zafra
Zafra també subratlla el paper crític de la seva feina en temps de saturació visual. “La il·lustració té la capacitat de narrar d’una forma, d’aportar un discurs crític, que pot anar més enllà del consum ràpid de la fotografia i del vídeo —tot i que tampoc se n’escapa del consum ràpid. Crec que els bons il·lustradors han de vetllar per escapar-se de ser només un producte de consum i que han d’aportar-hi un valor real en el que ells creguin, sigui el que sigui: més crític, estètic, filosòfic, sentit de l’humor…”.
I sobre l’accent manresà, torna a la prudència. “No sabria què dir… Jo no en soc gaire conscient, potser per falta de coneixement”. En Zafra, la il·lustració no és punt d’arribada sinó recerca constant: un estil encara per trobar, un diàleg amb els altres, una pràctica que prefereix la incertesa al dogma.
Nascuda el 1998, Sara Villarta Rodó ha estat sempre al llindar, en aquell espai fèrtil on les disciplines es confonen: la pintura, la fotografia, el circ, les arts visuals. “M’agrada pintar amb colors terrosos i poc saturats, amb una pinzellada visible que mostra el procés”, explica Villarta, que defuig l’estètica polida i sovint dibuixa amb llapis, amb un traç lliure, i no deixa de buscar nous camins tècnics: “M’inspira la vida quotidiana, el meu entorn, les meves amigues i la meva ciutat. Em sento molt vinculada a Manresa i, d’una manera natural, acaba influenciant la meva mirada i allò que faig”.
Professora a l’Associació de Circ LaCrica, ha treballat en múltiples espectacles de circ i és habitual veure la seva empremta artística en accions urbanes que no busquen protagonisme, sinó connexió. El 2022, la seva exposició Paisatges urbans va captivar el públic a l’Espai Plana de l’Om, dins el programa Contemporanis, de la Taula de les Arts Visuals de la Catalunya Central. Les seves obres projectaven una geografia imaginària damunt els murs de la ciutat: horitzons de formigó que esdevenien introspeccions visuals. “Aquestes intervencions són, en realitat, autoretrats: l’artista travessant els paisatges que inventa”, es llegia en el text del programa.
Autoretrat de Sara Villarta
La seva obra gira entorn del gest de mirar: mirar atentament, mirar amb intenció, rescatar els detalls que la urgència ens roba. Per a Villarta, el gest de mirar és un acte polític: “Cal aturar-se en el trajecte quotidià, transformar el camí cap a la feina en una expedició”. En paral·lel, la seva tasca en l'àmbit de la il·lustració ha deixat empremta a diversos espais públics i projectes de la ciutat. Ha signat el cartell del 6è Festivalet de Circ de Manresa (2024), ha creat un mural gegantí per al 30è aniversari dels Tirallongues a Casa Caritat i ha deixat la seva petjada artística al mural de la Vermuteria Santa Rita. “La ciutat és un llenç col·lectiu, marcat per les accions i cicatrius de qui l’habita”, reflexiona.
Preguntada per la força de la imatge en la societat actual, Villarta apunta una reflexió crítica: “La il·lustració pot ser una eina molt poderosa per fer pensar, per criticar o enviar missatges profunds d'una manera molt directa. Però vivim en una societat capitalista sobresaturada d’imatges, que fa difícil desgranar allò que és fet des del cor i amb mirada crítica, d’allò que es fa com un producte, pensat per ser consumit”.
Tot i que la seva trajectòria en la il·lustració és relativament recent, Villarta veu amb optimisme l’escena local: “A Manresa hi ha molt talent en molts àmbits artístics i la il·lustració n’és un d’ells! Potser encara no hi ha una escena molt cohesionada o visibilitzada com a tal, però sí que hi ha molts creadors i creadores que estan fent coses interessants”.
Hi ha un estil manresà en la il·lustració? Villarta dubta: “No sé si podem parlar d’un accent manresà com a tal, però sí d’un passat amb molt bons artistes i un present amb persones inquietes i amb propostes potents”. Potser aquest accent no és fàcil de definir, però segurament es troba en el detall, en la mirada atenta, en l’ús del mural com a espai públic i participatiu, en la capacitat de fer art des de la quotidianitat i l’arrelament. I en això, l’obra de Villarta hi té molt a dir. O a mostrar.
Sortida del planter d’il·lustradors de l’Estudi Blau, on va interessar-se sobretot pel còmic, i amb el Manel Fontdevila i el dibuixant argentí Alberto Breccia, com a referents, Fernández va prosseguir els estudis a l’Escola Massana i va especialitzar-se en pintura. En aquest àmbit reconeix l’admiració envers el pintor i gravador anglès Lucian Freud, nebot del famós psiquiatre Sigmund Freud.
Carla Fernández al Dos de Piques Foto: Jordi Estrada
Com molts altres il·lustradors de la seva generació, Fernández combina els encàrrecs com a freelance (treballs de disseny gràfic, il·lustració de llibres i contes, fanzins…) amb el comandament de la llibreria Dos de Piques, que administra des de fa dos anys amb el seu company Marc Sierra. A banda de dedicar-se a la venda de còmics, aquesta llibreria disposa d’un espai on exposen il·lustradors locals i d’arreu, i és previst que ben aviat obrin un espai annex, amb la idea de fer-hi presentacions, jocs de taula i tallers d’il·lustració i còmic. Entretant, Fernández aprofita totes les estones que pot per dibuixar, amb un estil fresc, espontani i intuïtiu.
Després de passar per l’Estudi Blau, fer pintura amb l’Eduard de Pobes i començar Belles Arts, Genís va estudiar Història de l’Art a la UAB i va cursar un cicle superior d’Il·lustració a l’Escola Massana. A Genís, dedicada professionalment a impartir tallers d’il·lustració per a adults i joves a L’Atelier, el que més li agrada és dibuixar, pintar i experimentar amb plena llibertat de temes i tècniques (pintura a l’oli, el collage, el carbonet…).
"Cos" de Marta Genís
L'autora al taller de dibuix de l'Atelier Foto: Enric Casas
Reconeix que la seva temàtica predilecta és la figura humana, d’aquí que, a banda d’il·lustrar llibres, àlbums i contes, publicar dibuixos a la premsa i exposar, excel·leix sobretot en el retrat. Amb la historiadora Marina Romero, amb qui han creat alguns contes infantils, tenen pendent de publicar una biografia il·lustrada de l’activista, fotògrafa i lluitadora antifeixista manresana Anna Solà. Destaca que, si bé a Manresa cada il·lustrador treballa pel seu compte, “tots fem xarxa, ens ajudem i creem complicitats”.
Foto: Dibuix d'Anna Villegas
A l’Anna Villegas, com a la Maria Picassó, no cal preguntar-li d’on li ve la dèria pel dibuix. De joveneta freqüentava l’Estudi Blau, on el seu pare Gabriel impartia tallers de còmic i il·lustració. Recorda que amb onze i dotze anys ajudava el seu pare, com a artista encarregat de pintar els decorats per a les Innocentades de Manresa. Villegas, però, va orientar els seus estudis cap a l’àrea d’humanitats, amb un màster d’Estudis Asiàtics i un postgrau de Geopolítica i resolució de conflictes, i va estar treballant per a l’Ajuntament de Manresa en un projecte de convivència en l’àmbit comunitari.
En finalitzar aquest període, i amb les perspectives laborals complicades arran de la crisi iniciada el 2008, Villegas va decidir reorientar la seva activitat professional cap al món de la il·lustració infantil i va decidir provar sort enviant uns dibuixos a l’editoral Casals. El fet és que mitja hora després d’haver enviat el correu ja la trucaven per fer-li el primer encàrrec professional. Des d’aquell dia no ha deixat de treballar per a aquesta i altres editorials: Edelvives, Santillana, Estrella Polar…, per a les quals ha il·lustrat contes, àlbums infantils i, sobretot, llibres de text.
L'autora signant llibres de "L'aventura de la gata Antònia"
També practica el dibuix digital i col·labora en moltes campanyes, municipals o associatives, fent cartellisme. Actualment combina aquesta feina amb la de tècnica comunitària de barris. Interessada per l’urban sketch, Villegas va organitzar fa tres anys, i com a activitat de dinamització veïnal, la primera trobada d’urban sketching a Manresa, a la zona del Passeig, adreçada al adults i una altra per a públic jove, activitats que encara es continuen duent a terme. També és autora de Referents, “un projecte que preveu donar a conèixer referents femenins ens tots els àmbits de la història i de la vida, sempre dominats per homes”. Aquesta exposició ha recorregut diferents espais i localitats. A Manresa, va estar instal·lada a la llibreria Abacus, ara fa uns mesos.
Es defineix com a eclèctica, perquè tant practica el dibuix realista –amb un traç impecable, sobri i precís–, com l’automatisme, el collage i la pintura, però el seu eclecticisme depassa l’activitat plàstica, com a resultat d’un interès i una curiositat per totes les arts, especialment la literatura i la poesia. I és precisament a partir de l’obra i la figura d’una poeta bagenca que està treballant en una sèrie de pintures, en un projecte que, a banda de la paraula, també incorpora la il·lustració, de la mà d’Isaac Bosch, que farà el making off de la trobada entre la pintora i la poeta.
L’afició de Segura pel dibuix es pot dir que és innata i no pas perquè hagués nascut entre pots de pintura. Els pots, si de cas, eren de cigrons i conserves, al colmado familiar del carrer d’Urgell, a la rebotiga del qual, essent una nena, es distreia dibuixant tot allò tingués a l’abast: una olla, la taula, una cadira… Després d’estudiar el batxillerat artístic al Peguera, va cursar Belles Arts a la UB, “on vaig tenir l’Alba Vila com a professora”, i des de fa dos anys treballa a L’Atelier impartint tallers infantils de pintura i dibuix. Entre altres exposicions, l’any 2018 va mostrar la col·lecció Nòmades a l’Espai d’Art, arran d’haver estat premiada al Concurs d’Artistes Manresans. Li agrada dibuixar sobre paper kraft i les seves obres traspuen sempre, per conceptuals que arribin a ser, una tendra i íntima intensitat.
Sònia Segura Foto: Jordi Estrada
Al taller de Pau Gros, el paper sembla respirar. Hi ha esbossos mig acabats, taques que s’escampen sense demanar permís i un ordre estranyament precís dins el desordre. Quan parla del que fa, la veu li surt tan directa com el traç. “Diria que tinc un estil punki de dibuix”, explica. “Tot i que soc molt perfeccionista amb les imatges que creo, no solc buscar que siguin boniques, sinó que més aviat intento aconseguir trobar la bellesa en allò que rebutgem. Tot plegat, buscant un efecte d’espontaneïtat i de senzillesa. M’agrada destacar-ne els trets defectuosos i antiestètics, les deformacions, el desordre... em va bé per desfogar-me i per mostrar una cara més esbojarrada de mi mateix”.
A Gros la il·lustració li serveix per encapsular les idees, per donar-los una forma final. “Com l’entenc personalment, la il·lustració és la forma final que prenen les idees. De vegades, un dibuix o una vinyeta són suficients per poder expressar un concepte, i en canvi hi ha històries que necessiten més narració visual, o fins i tot música o enregistrament de veus. Cada obra produeix un efecte diferent i –sovint– el que és complicat és encertar la manera com s’il·lustra”.
També hi veu un valor social innegable, en temps de saturació visual. “Té molt valor, tot i que solem obviar-lo. Les modes visuals i estètiques condicionen la nostra manera d’entendre el món, però estem tan acostumats a tenir imatges a l’abast que ens oblidem que darrere de cadascuna hi ha tot un procés de creació. Avui podem generar-ne amb intel·ligència artificial i en qüestió de segons, però això no ens hauria de distreure del fet que il·lustrar segueix sent creatiu, on no hi ha passos prescindibles. Hauríem d’educar la vista, no per diferenciar el que és bo del que és dolent, sinó pel que és efectiu del que no”.
Sobre l’escena manresana, parla amb la barreja de sinceritat i realisme d’algú que coneix les regles del joc. “Sempre hi ha ocasions on s’opta per apostar pels nous talents, o no tan nous. En el meu cas, com en d’altres, han comptat amb mi per a alguns cartells de festes i murals. Penso que la il·lustració té moltes sortides, però –sent sincer– costa molt guanyar-s’hi bé la vida. Qualsevol persona que hagi fet el cicle formatiu d’il·lustració a l’Escola d’Art de Manresa estarà d’acord amb mi. No conec gaire gent que s’hi hagi pogut dedicar com li hauria agradat. Jo mateix he fet vinyetes i animacions que han tingut molt bona rebuda a xarxes socials, per exemple, però de moment, d’això no en puc pas viure”.
I, finalment, la ciutat. Manresa com a teló de fons, com a motor i mirall. “Manresa té molta personalitat creativa i ha tingut diversos mestres i deixebles. El tarannà d’una ciutat també condiciona als seus artistes. No encasellaria tots els estils en un, perquè cadascú té el seu, però diria que Manresa es caracteritza pel seu caràcter combatiu i això també es sol veure reflectit en la forma d’il·lustrar”. Dibuixar, per a Pau Gros, és caminar sobre la vora: entre la bellesa i la imperfecció, entre la ciutat i ell mateix, entre el combat i la fragilitat.
Autoretrat de Pau B. Gros
La IA és alhora una amenaça i una eina. Alguns la veuen com una competència deslleial que pot banalitzar l’ofici; d’altres, com una paleta nova que, ben utilitzada, pot expandir el llenguatge visual. En qualsevol cas, els il·lustradors manresans hi conviuen amb naturalitat, i saben que la clau és allò irreemplaçable: l’estil propi, la mirada personal, el gest que cap màquina no pot simular.
Tots els entrevistats en aquest reportatge coincideixen en un diagnòstic inquietant: les intel·ligències artificials actuals imiten amb gran precisió l'estructura del pensament humà –coneixement, normes, atenció i acció–, però hi manca l’element essencial: la consciència real. Són un mirall perfecte que ho reflecteix tot... excepte el subjecte que s'ho mira. Un mirall cognitiu que reprodueix la forma del pensament humà sense la seva essència: l’ànima.
Galdric Sala ha jugat amb les eines d’intel·ligència artificial. Va posar-les a prova amb una ordre clara: “Dibuixa’m un acudit sobre els aparcaments de Manresa amb l’estil de Galdric”. El resultat? “Una merda. No té cap sentit. Cap”. “La part gràfica, en certa manera, sí que la IA la pot imitar”, admet. “Et pot fer un dibuix amb el meu estil, si vols. Però el que no et pot fer és un acudit. No pot inventar el gag, la intenció, el cop d’ull que ve de l’experiència personal. El dibuix té una part molt personal, i el filtre de la màquina el que fa és agafar coses que ja existeixen i recombinar-les. I això no és el mateix que crear”.
Però Sala no és dogmàtic. Sap que hi ha àmbits on la intel·ligència artificial pot substituir un il·lustrador: “Si un diari necessita un dibuix per acompanyar una peça menor, sobre terrasses o cambrers, pot recórrer a una imatge generada. Aquell dibuix no cal que sigui una obra d’art: és per il·lustrar una pàgina discreta, sense més. En això, la IA pot complir perfectament”. Ara bé, quan es tracta de peces rellevants, carregades de significat o d’identitat pròpia, els diaris continuen cridant els il·lustradors. El que no pot suplir és la veu pròpia. “Quan agafo el llapis i dibuixo, hi poso molt de mi mateix. Molt. Aquesta és la diferència. La màquina no té aquesta exigència, no viu el procés, no hi aboca l’ànima. I aquí és on es nota”.
“Hi ha molt de personalitat, hi ha molt de cada un”, recorda Galdric Sala. “Costa molt que la intel·ligència artificial et pugui substituir en això”. Parla amb la passió d’algú que sap que dibuixar és només la superfície d’una feina molt més profunda: “Gairebé sempre deixo el llapis sobre la taula i començo per la idea teòrica. Què volem explicar al darrere? Cap on volem anar? Un cop ho tinc clar, agafo el llapis i em poso a treballar”. El procés és el mateix tant per a un còmic com per a un cartell: primer guió, patrons, esbossos... i només després la forma final. “Allò que identifica un bon treball —continua— no és només la traça tècnica, sinó la intenció que hi ha al darrere. És aquesta intenció la que dona força a l’obra, la que la fa única”.
La mateixa idea ressona en les paraules de Jaume Gubianas, que parla des de l’experiència dels concursos per a festes majors. “Moltes vegades faig cartells per a festes majors, però en una festa major també hi ha una ideologia, una manera de veure-la. I això és el que no pot substituir la intel·ligència artificial. Pot posar colors, símbols, motius gràfics... però hi ha una idea: que hi participi el poble, que sigui popular, que sigui alegre, que tingui ànima. Aquí és on intervé l’autor. Tu t’estudies la festa i penses: què és l’ànima d’aquesta festa? A partir d’aquí dissenyes.
Gubianas parla amb la serenor de qui ja ha vist altres revolucions tecnològiques. “Això passa sempre. Quan va aparèixer internet, semblava la fi del món. Quan van arribar els mòbils, igual. Quan van sortir els ordinadors, deien que s’acabarien els dissenyadors, igual que quan va sortir el Photoshop..”. Ell mateix en fa un elogi pràctic. “Amb el Photoshop el que faig és donar tinta plana. Jo només tanco les figures i després hi aplico el pla: clac, clac, clac. Surten tintes planes. A vegades hi afegeixo un degradat o una ombra amb un to semblant, però la base és sempre la mateixa”.
Per a ell, això és un avanç inqüestionable. “Fa trenta anys, per aconseguir aquest efecte et tornaves mico, era molt complicat. Ara el procés s’ha simplificat. Parteixes d’una base molt personal, d’un dibuix a llapis, i al final el resultat són unes tintes planes que s’han d’imprimir. El que fas és facilitar tot el procés i la feina de cada dia”. La seva rutina es manté fidel al traç original: “Jo treballo a llapis, passo la tinta, escanejo i després pinto amb el Photoshop. I a vegades, fins i tot, acabo fent coses amb el dit o amb la mà directament sobre la pantalla”.
Tot depèn de l’ús que en facis. Recorda, per exemple, com abans fer una tipografia era car i complex, i com després l’ordinador ho va simplificar, però no va substituir mai la tria fonamental: quina lletra, com col·locar-la, de quina mida. “En el món de la creació, ja sigui en el dibuix o en qualsevol altra disciplina, sempre hi ha una part molt personal, insubstituïble”.
També en els concursos artístics, explica, la irrupció de la IA ha estat un terratrèmol. “És clar, aquí ha fet mal, perquè de cop tothom hi podia accedir. Però ara tot s’està ressituant. Es comença a veure quan una obra està feta amb intel·ligència artificial: és esbalaïdor, però es nota. Els jurats també han reaccionat: algunes bases de concursos ja especifiquen que no volen obres creades amb IA, o que cal declarar quina part s’ha fet així”. Gubianas reivindica la importància del procés. “El meu sempre és molt fàcil: començo amb el llapis, dibuixo, després escanejo i a l’ordinador acabo de rematar-ho. Però la base de llapis és sempre la mateixa. Allà hi ha l’origen, l’ànima de la feina”.
Sobre l’afectació de la IA en la tasca dels il·lustradors, Maria Picassó opina que “està afectant aquelles feines primerenques que ja eren precàries de per si. Però aquells que aprecien la teva obra no compto que els passi pel cap de substituir-nos”.
Autoretrat d'Isaac Bosch Tinc un encàrrec! Amb aquesta frase comença normalment la feina d’un il·lustrador. Tot neix de la demanda d’un client: fer una imatge gràfica, un cartell, il·lustrar un article, dibuixar un llibre o una campanya de publicitat. Però aquest cop l’encàrrec no és dibuixar res, sinó parlar de la il·lustració a Manresa. Poca broma! I a més, fer-ho d’una manera optimista i positiva. Això no m’ho han demanat, però m’ho exigeixo jo. No tinc cap interès a repetir el que ja he dit —la falta d’implicació d’una escola d’art pèssima, que al meu parer no ha servit per dinamitzar res, ni el Museu, ni la Biblioteca, ni l’Ajuntament —, però com que no tinc cap interès a dir aquestes coses, doncs no les dic i punt. Prefereixo evitar el victimisme tan manresà i tan català alhora. Com veig el moment de la il·lustració a Manresa i els joves il·lustradors? Amb esperança. Amb l’esperança de saber que el món és més gran que l’oferta local i que cada vegada més gent treballa des de Manresa per a empreses, revistes i editorials d’abast global. Amb la normalitat que dona treballar fora de casa, cobrar preus raonables i poder viure d’un ofici que ens agrada continuar fent. És clar, posats a trobar pegues al meu optimisme, em sap greu que la ciutat no tingui encara — i dic encara perquè s’estan bellugant coses — un nou col·lectiu o una associació d’il·lustradors com hi va haver als vuitanta i als noranta. Un espai per exposar i, per què no?, treure algun fanzine col·lectiu d’autors. A Sabadell en tenen un: Paper de Ceba. Allà s’hi reuneixen dibuixants de primer nivell i autors locals per explicar la seva ciutat en còmic. I tot editat per Novapress, l’editora del Diari de Sabadell. Entre Girona i Moià ha aparegut un altre revista, Temperatura, feta per joves dibuixants i escriptors… Un cop més, el paper de les escoles i acadèmies hauria de ser el d’aglutinar talent emergent, que n’hi ha i molt. Caldria impulsar iniciatives, trobades i excuses per seguir dibuixant, fent còmic, manga o animació, i sobretot coneixent-nos i reconeixent-nos en la mateixa passió. A Manresa, sempre s’ha dibuixat. Potser aquest és el veritable encàrrec que tenim pendent, ens falta tornar-nos a organitzat i tornar a col·laborar. Per exemple, a les pàgines del Cul de Pou... Però tot arribarà. He dit que volia un text optimista, oi? Doncs deixem-ho aquí: el futur es dibuixa bé, amb molt de talent i molta il·lusió. Perquè a Manresa es dibuixa. I el futur s'imagina divers i cooperatiu!
Isaac Bosch: “Tinc un encàrrec!”
