Sis rutes per descobrir el Bages a peu

Aquest mes de juliol, i coincidint amb el temps d’estiu i de vacances,  hem demanat a vuit experts coneixedors del Bages que ens expliquin alguna de les seves rutes preferides per la comarca. Resseguint, doncs, aquestes sis rutes podreu descobrir el naixement de la Séquia i el castell de Balsareny (Marc Vilarmau i Jordi Planell), els camins de les matonaires de Montserrat (Anna Oliveras i Carles Cornadó, del Centre d’Estudis El Brogit, de Castellbell i el Vilar), Vilomara i les Baumes Roges (Jordi Griera-Cors), la serra de la Melera (Melcior Serra i Enric Alegre, del Centre Excursionista de la Comarca de Bages), el torrent de Jaumandreu i el mirador del Garrigar (Jordi Badia Guitart, de la delegació del Bages de la Institució Catalana d’Història Natural) i el Cardener, el torrent Fondo, la plana de les Torres i el Poal (Marc Vilarmau i Jordi Planell). Us convidem a resseguir-les.

 

El naixement de la Séquia i el castell de Balsareny

El Llobregat ha estat terra de frontera i posteriorment la força de les seves aigües ha fet moure les turbines de les fàbriques de riu. Aquesta dualitat ens ha deixat un extens patrimoni que avui podem resseguir en aquesta ruta a redós del castell de Balsareny i el naixement de la Séquia de Manresa. Un entorn relligat per dos vials nascuts en èpoques ben distants: l’antiga plataforma on circulava el ferrocarril Manresa-Guardiola i els primers metres del sender paral·lel a la Séquia.

Iniciem la caminada a Balsareny, a la plaça del Rector Roc Garcia, on es situa l’església de Santa Maria de Balsareny, una construcció tardoromànica de finals del segle XIII, modificada i ampliada en els segles XVI i XVII, moment en què va quedar confegit l’edifici que avui contemplem, on sobresurt el vetust campanar aixecat sobre el mur frontal. Precisament en aquesta façana, sobre la rosassa, s’entreveuen restes de la primera edificació, bàsicament el dibuix d’una finestra coberta amb arc de mig punt. Al costat de l’església baixem per unes escales i ens situem al peu de l’antic viaducte per on el ferrocarril Manresa-Guardiola salvava el desnivell de la riera del Mujal. Va ser el més llarg de la línia amb 90 m de llarg i una altura màxima de 17 m.

   

Continuem per la pista on s’assentaven les vies del tren i, poc abans d’iniciar una petita trinxera, en una cruïlla, prenem una pista a l’esquerra flanquejada per una tanca. Passem davant d’una barraca de vinya de planta quadrada i ens enfilem per l’antic vial, encara amb empedrat en el seu darrer tram, que permet una còmoda ascensió fins al castell de Balsareny, assentat sobre el pujol que domina estratègicament la vall del Llobregat i el Prepirineu. L’actual edifici és una reconstrucció del segles XIV-XV a partir d’elements del primitiu castell, del qual en resta part de la paret romànica de la cara est. A l’interior, les dependències s’estructuren en dos nivells a redós d’un pati central. Sobre la planta noble hi ha el pas de ronda flanquejat amb merlets. L’estratègic emplaçament sobre la vall del Llobregat ens parla del seu paper en la reorganització i defensa del comtat d’Ausona cap al 880-890. Diverses famílies han mantingut la possessió del castell, des del llinatge dels Balsareny i els Peguera, fins als actuals propietaris, els Alòs, descendents de Joan-Antoni de Martín, que va comprar el castell el 1648.

   

Baixem un xic per observar l’església de Sant Iscle i Santa Victòria, un edifici romànic del segle XII o principis del XIII. És de nau única coberta amb volta apuntada i rematada a llevant per un absis semicircular. El portal original situat a migdia, avui tapiat, és de punt rodó amb doble arquivolta i guardapols que descansa sobre impostes. En època barroca s’hi va afegir la capella que conté la cripta funerària de Joan-Antoni de Martín, el primer baró del darrer llinatge propietari del castell. El 1936 va desaparèixer una imatge molt estimada de la Mare de Déu, motiu pel qual l’església també es coneix com a Mare de Déu del Castell. A pocs metres després, just en el primer revolt i al costat d’un pi, agafem un corriol a l’esquerra que davalla fins a la pista de l’antic carrilet, que agafem a mà esquerra en direcció nord (en aquest punt, si anem uns metres a la dreta, descobrirem una impressionant balconada sobre el meandre del riu Llobregat, des d’on podrem observar unes petites columnes coronades per un bloc rocallós; són les dames coiffées, originades a partir de l’erosió diferencial de l’aigua sobre els col·luvions acumulats en aquest indret.

Més endavant, després de travessar les carreteres que van a la Rabeia i a la a colònia Soldevila, ensopeguem amb la carretera a la nostra esquerra. Justa després de travessar una torrentera, girem a la dreta per una pista que aviat davalla fins al torrent de Lledó, punt on s’alça un pal indicador dels Camins del Bages. Prenem a la dreta aquest sender que s’enfila per dins del bosc, damunt l’espectacular cinglera equipada amb petits miradors que permeten assaborir esplèndides imatges d’aquest paratge fluvial. Aviat arribarem a la colònia Soldevila, fundada el 1872 per Josep Soldevila i Casas, el qual anys més tard va edificar els habitatges plurifamiliars. Passem pel costat de l’església de Sant Esteve, citada el 1038 però reconstruïda el 1942, amb línies neoromàniques a semblança del temple del segle XII, del qual resta part de la nau i l’absis central. Passem pel darrere de l’absis i baixem pel costat de la font dels Escolans fins al voral de riu. Un estret sender ombrejat per roures, oms i pollancres ens guia fins a la Rabeia, després de creuar el seu canal. La història d’aquesta petita colònia arrenca del 1868, quan Jaume Vila i Soldevila demana el corresponent permís en uns terrenys propietat de Jaume Rabeia. El 1880 és adquirida per Jaume Soldevila, impulsor de la construcció d’una vintena d’habitatges que configuraven la colònia. Avui només en resta la fàbrica, perquè els habitatges van ser enderrocats.

 

Ara el camí és asfaltat, però als 300 metres, en un revolt, abandonem la carretera i seguim a l’esquerra, sota el guiatge de les marques del GR. Aviat ens situarem al costat del riu, en un esplèndid paratge decorat amb impressionats arbres de ribera, sobretot verns, aurons i pollancres. A poc a poc, ens acostem a la resclosa dels Manresans, on neix el canal medieval de la Séquia. L’obra, projectada per Guillem Catà, va ser enllestida el 1383, després de superar el setge de la pesta negra i la negativa del bisbe de Vic per evitar que passés pels seus terrenys en el terme de Sallent. Un petit observatori ens informa de les aus que s’hi podem albirar. Continuem pel camí de la Séquia fins que passem per l’aqüeducte de Santa Maria, que permet salvar el desnivell de la riera del Mujal. Aquí abandonem la Séquia i anem a la dreta per un sender que passa per sota una arcada del viaducte del ferrocarril i en suau pujada ens condueix fins al punt de sortida.

 

Els camins de les matonaires de Montserrat

Camí 1: Des de Sant Cristòfol per la Calsina

Aquest itinerari comença a la Sala de Sant Cristòfol. Aquest emblemàtic local és la seu de l’Associació Cultural i Recreativa de Sant Cristòfol que té els seus orígens l’any 1886. El camí baixa fins a l’església romànica de Sant Cristòfol de Castellbell (km 0,2). Ens atansarem fins a la carretera just davant de cal Vileta i començarem a pujar tot resseguint-la. Vorejarem tota l’obaga del turó de Comellats, passant per davant de mas de l’Oliva (km 0,7). Seguirem avançant fins que arribem al coll de la Creu del Capellà (km 1,9). Aquest topònim fa referència a la creu de pedra, de la qual només es conserva el pedestal, que es va edificar com a recordatori de l'afusellament en aquest punt del rector de Marganell, mossèn Lluís Francolí, el dia 22 d'abril de 1823. Aquí trobarem un encreuament de camins: a ponent pujaríem a Comellats; a llevant baixaríem per la costa de la Cabrida; en direcció nord aniríem vers la carena del Morrolius i vers el sud seguirem en direcció al mas de la Calsina. La carretera es converteix en una pista asfaltada que descendint lleugerament ens portarà per dins la urbanització de la Calsina, fins just a sota d’aquesta magnifica masia (km 3,5). Poc després (km 4,2) travessarem el torrent Tortuguer, sorgit de la mateixa canal de Sant Jeroni, i el camí girarà en direcció llevant. Arribarem a la carretera de Montserrat, just a la corba anomenada popularment el revol de la paella. Aquí podrem veure també les restes d’un antic forn d’obra de la Calsina, que era menat per gent del Solell de la Barraca (Castellbell i el Vilar), concretament de Cal Rajoler. Prenem la carretera de Montserrat (km 5,2), tot passant davant la Font dels Monjos (km. 5.6) i les restes de l’antic hotel de la Colònia Puig (km 6,2), fins arribar al control d’accés al monestir de Montserrat (km 7,8). Seguirem en direcció al monestir tot passant per davant de l’actual posició del mercat de les pageses (km 9,0) i plantant-nos davant de la porta de l’abadia (km 9,4).
 

Camí 2: El camí de les Marganelles

Situarem el punt de sortida d’aquest camí a l’aparcament municipal situat davant de l’església parroquial de Santa Cecília de Marganell. En aquesta plaça destaca una caseta que havia fet de punt d’informació i agrobotiga, i hi ha una escultura d’una vaca anomenada vaca matonera. Iniciarem la caminada resseguint la carretera BV-1123 en direcció a Castellbell. La carretera comença amb un lleuger descens fins a travessar la riera de Marganell pel pont de cal Xesc. Poc després (km 0,8) trobem una pista ampla a la nostra dreta. Just en incorporar-nos-hi veurem un pal indicador que ens assenyala un corriol en direcció a Sant Esteve de Marganell. Prendrem aquest corriol i travessarem el torrent del Florí per una passera de pedra. El corriol comença a enfilar-se fent diverses giragonses fins a arribar a una petita plana de conreu anomenada la vicaria (km 1,2).
 
Des d’aquest punt ja albirem l’església romànica de Sant Esteve de Marganell on arribarem tot seguit (km 1,7). Prèviament haurem vorejat la formatgeria de Cal Pujolet. Travessarem la pista asfaltada que condueix a la urbanització del Casot i seguirem per una pista forestal. Aquest camí travessa una sèrie de camps de cereal que havien estat vinyes, com la vinya del Macari (km 1,8), o els camps del Fermí (km 2,0).

Montserrat des dels voltants del mas Carner Foto: Autors del text

Més endavant (km 2,3), la pista és bifurca i trencarem a la dreta. A l’esquerra aniríem a la masia del Carner. Pujarem vorejant el Morral del Carner fins a arribar a un punt on s’obrirà una magnifica postal de la cara nord montserratina. Som al Pla dels Escorpins (km 2,7), i ara la pista seguirà de manera força recta en direcció sud, vers la muntanya. Trobarem un corriol a la nostra esquerra (km 3,5) que inicia un descens fins a travessar el torrent de Can Martorell (km 3,7) i posteriorment s’enfila per l’altra vessant desembocant en una ampla pista (km 3,8), que ens condueix a Can Martorell. En aquest punt el camí es fusiona amb el camí de Sant Jaume i el camí Ignasià. La pista passa sobre una destacable codina (km 3,9) anomenada pla de les Pedres i seguirem fins a l’encreuament de camins (km 4,5) que ens permeten dirigir-nos cap a Can Martorell, cap al turó de l’Ermità o vers Santa Cecília de Montserrat. Emprendrem la pujada cap a Santa Cecília pel pla de les Pinasses i el serrat Marro, sota unes impressionats vistes de les més elevades parets montserratines. Tornarem a trobar una pista forestal just on es creu que hi havia els vestigis de l’antiquíssim castell Marro (km 5,4). La pista passa per la font del Moro i travessa la part més alta del torrent Tortuguer, que sorgeix de la canal de Sant Jeroni. Arribem al cenobi de Santa Cecília de Montserrat (km 6,2) i immediatament després a la carretera de Montserrat (km 6,3) que resseguirem fins a arribar a trobar l’accés a l’inici del camí dels Degotalls. Bo i resseguint-lo arribarem fins al monestir de Montserrat (km 10,4), tot passant pel davant de l’actual mercat de les pageses matonaires.

Vilomara-Baumes Roges

És sabut que al s. XIX la comarca del Bages tenia la més gran extensió de vinya i, en conseqüència, era la comarca que més vi produïa de tot Catalunya. El conreu de la vinya va comportar adequar el terrer amb la construcció de marges, aljubs, barraques i tines per tal d’optimitzar els recursos i la feina. El municipi de Rocafort i Vilomara va excel·lir en aquesta tasca i ha deixat un llegat que el converteix en el municipi amb més construccions de pedra seca de tot Catalunya (vegeu https://www.terradepedraseca.cat/). Al llarg de tot el trajecte trobarem a banda i banda del camí algunes de les més de 1.177 barraques catalogades a la Wikipedra, que a causa de l’incendi de 2022 es fan ara ben visibles. Podrem visitar també alguns dels grups de tines que, a diferència de les de la vall del Flequer, encara no han tingut la sort de ser ni protegides ni rehabilitades. Serveixi aquesta ressenya per reivindicar-ne la preservació, juntament amb la resta de construccions de pedra en sec, autèntic i veritable patrimoni cultural heretat dels nostres avantpassats.

Les Baumes Roges

L’itinerari, que transcorre íntegrament pel municipi, l’iniciem al carrer Farell del Pont de Vilomara, on trobarem l'inici d'una pista forestal amb un rètol que indica la direcció de Mura, Rellinars i el Farell. Hem de seguir aquesta pista que, en direcció a llevant, remunta a una certa alçada la riera de Santa Creu durant dos quilòmetres fins a arribar a una cruïlla, on prendrem el camí que, a l'esquerra, passa per davant la Casa Nova (2,1 km) i baixa fins a trobar la riera. Abans podem acostar-nos a veure les nou tines exteriors de la casa i el forn d’obra o teuleria del mas. La Casa Nova de Sant Jaume va beneficiar-se de l’època daurada de la vinya prefil·loxèrica, com mostra la data (1881) de la llinda principal de la casa.
 
Després de creuar la riera, el camí s'enfila pel marge dret i solell de la riera en forta pujada fins que comença a planejar i arribem prop de dues barraques adossades (2,8 km), una de les quals conté dos dipòsits encimentats que segurament van servir de tines postfil·loxèriques. Un centenar de metres més i trobarem a mà dreta un corriol que ens durà a les tres tines de la Lluca (3 km) de les quals la tradició oral ens ha deixat un episodi anomenat el Riu de sang, quan el vi contingut a les tines no es va poder vendre i als rabassaires no els va quedar altre remei que buidar-les riera avall per preparar i acollir la nova verema. 


Tines de la Lluca

Retrobem la pista fins que a mà dreta trobarem les dues tines del Costa (3,8 km); pel costat dret baixa un corriol que ens durà fins a la imponent barraca amb volta de canó que resguarda les dues boixes. A costat de la porta es conserva un petit forn de pa, la qual cosa ens indica que sovint, quan la feina ho requeria, calia sojornar força dies a peu de vinya (aquestes tines són mal anomenades de les Ratapinyades, quan el nom propi que els correspon és el de la família que menava la vinya de l’indret, els Costa, que eren del poble de Mura).

Reprenem el camí fins a trobar una bifurcació (4 km), on hem d'agafar el de l'esquerra i passarem pel costat d'una barraca i un aixopluc fet al marge. El camí ara s'enfila fins a arribar a una altra bifurcació (4,6 km). El camí de l'esquerra ens duria amb força giragonses a la contigua vall del Flequer, però nosaltres optem per agafar la pista de la dreta. En aquest punt trobarem una ferma barraca dalt del marge esquerre. També en aquesta cruïlla surt el costerut corriol que porta en un centenar de metres fins a les malmeses tines d'en Closes o del Racó dels Manresans (també mal anomenades de l’Olla). 

Retornem a la pista que puja durant un km fins a arribar a una altra cruïlla (5,6 km) on hem d'agafar la pista de l'esquerra. Després de cent metres d’una forta pujada i al marge dret trobarem un caminet que planejant arriba fins a les tres tines de les Baumes Roges (5,9 km). Lloc màgic on de ben segur trobarem aixopluc físic i espiritual; i on, a més, podrem fer un bon mos a les envistes de Montserrat.Tornem enrere i reprenem la pista que en uns set-cents metres de forta pujada ens portarà a la llarga carena de Puig Gil (6,7 km). En aquest punt el tallafoc de la dreta ens duria dalt del cim de Puig Gil (614 m) passant per un gran dipòsit d'aigües pluvials. La vista que contemplem compensarà l'esforç esmerçat. El nostre itinerari però, ens fa agafar el corriol de l’esquerre, que ressegueix en baixada tota la llarga carena en direcció a ponent.

Quan arribem a una pista (8,1 km) que cap a la dreta es dirigeix a la vall del Flequer l’hem de travessar i continuem en direcció ponent fins a arribar a Gall Curt (9 km), antiquíssim topònim i mas altmedieval rocafortí. La pista continua baixant fent llargues giragonses fins a arribar a cal Nis (10,6 km). En aquest mas altmedieval, anomenat Solanes Blanques, podem admirar la tina partida que té a l’exterior, a més de les que resten al seu ruïnós interior. Retornem al camí on trobarem una altra ferma barraca amb menjadora. Baixem per la pista que porta a la riera de Santa Creu, on a mà esquerra, amagada entre canyes, es troba la font de Solanes (11,1 km) amb la data de la reconstrucció (1860).  

El camí segueix la llera de la riera fins a arribar al pont (11,7 km) de la carretera que va a Rocafort. Seguim per la carretera en direcció a Vilomara i agafem el camí asfaltat que trobem a l’esquerra que en retornarà a carrer del Farell, d’on hem sortit (11,9 km).

Jordi Griera-Cors
 

Serra de la Melera

Aquesta proposta és una caminada amb sortida i arribada a la parròquia de Salelles. La carena que seguirem durant la caminada, a més de ser la partició d’aigües, entre el torrent de l’Infern i la riera de Rajadell, al costat Nord, i la riera de Guardiola al Sud, també serveix de límit entre diversos municipis. Si us ajudeu d’alguna aplicació, la podreu trobar a www.cecb.cat.

L’excursió té 10,5 km de recorregut i 303 m de desnivell (+) i (-) i a la traça de l’aplicació hi trobarem referenciats els punts descrits a l’explicació. Salelles on començarem l’excursió, és un petit nucli de cases que conserva la imatge característica del que van ser les sagreres medievals. Val la pena fer-hi una visita. Quan som davant la parròquia de Sant Sadurní girem a la dreta, passem cal Lluís i trobem una nova cruïlla que seguirem a l’esquerra. Quan siguem davant d’una casa de nova construcció la vorejarem per la dreta fins a arribar a la carretera C-37, que travessarem a través d’un pont.

Un cop passat el pont, anem pujant entre bosc, oliveres abandonades i alguns camps de cereals. A partir d’aquí hem d’estar atents a un parell de cruïlles (P4 i P6), a l’esquerra, per deixar el camí ample i començar un corriol poc fresat però marcat amb una fita que ens durà a la carena. Aquí la carena pren el nom de serra del Suanya.
 
Un cop a la carena trobem un sender més fresat, que seguirem a l’esquerra. Cal estar atents perquè molt aviat i abans de creuar un ampli camí veurem, a l’esquerra, una fita de terme amb l’escut de Manresa gravat. Continuarem i, un cop creuat l’ampli camí, trobarem de nou una fita de terme (P9) de forma triangular, que ens indica la confluència de tres termes municipals: Manresa, Salelles (ara municipi de Sant Salvador de Guardiola) i Sant Salvador de Vallformosa (actualment municipi de Rajadell).

 
A partir d’aquí la carena pren el nom de serra de can Servitge i continua fent de límit entre els municipis de Rajadell i Sant Salvador de Guardiola. Nosaltres continuarem pel sender aprofitant la vista a cada costat quan la vegetació ens ho permet. Passem dues cruïlles que obviem: la primera (P10) a l’esquerra ens portaria al punt d’inici i la segona (P11) a la dreta cap el torrent de l’Infern, font de l’Arrel i bosc del Suanya. Nosaltres seguirem recte, trobem un turonet on hi ha una plaqueta amb el nom de corriol Joan Segués i arribem a una àmplia cruïlla. El nostre sender creua l’àmplia pista que per la dreta puja de cal Servitge i a l’esquerra de nou ens portaria al punt d’inici.
 
Un cop més la carena canvia de nom pel de la masia propietària, ara passa a ser la serra de Barquets i al proper tram hi ha una forta pujada molt malmesa pel pas de les motos, però que un cop superada ens obsequia amb unes magnífiques vistes. Passem el collet dels Quatre Termes per arribar al punt més alt de l’excursió: la Melera (530m). Si el dia és clar, al Sud veiem una magnífica vista de Monserrat i la Mola, i al costat oposat Vallformosa (a sota) Puig del Coll i Collbaix en primer terme i Pedraforca i Cadí al fons.
 
Per a la tornada seguirem el mateix corriol, ara ja de baixada, fins al collet de Gallcanta (P16). En aquest cruïlla, el camí de la dreta ens portaria a l’obaga i font del Rauric, el sender recte a la Pòpia del Montgròs per la carena de Gallcanta i la pista al costat del corriol ens portaria a Sant Salvador de Guardiola. Nosaltres a partir d’aquesta cruïlla deixarem la carena per seguir la pista de l’esquerra que comença amb una forta baixada. Caldrà estar atents a les cruïlles (P17 i P18), que haurem de seguir a l’esquerra. Desprès d’un ampli tram de pista forestal, quan arribem a la cruïlla (P19) retrobem l’àmplia pista que hem creuat a la pujada. Seguim a la dreta, i molt aviat a l’esquerra i en un ampli revolt de la pista (P21) iniciem de nou un altre tram de corriol. Després d’un tram planer fem una forta baixada i al capdavall d’aquesta baixada caldrà estar atents al corriol travesser que seguirem a l’esquerra (P22) uns 20 metres per deixar-lo i seguir a la dreta per un caminet poc fresat (P23). Ens servirà de guia una barraca de pedra. Passarem pel seu costat fins a sortir a una pista. Aquest pista, també l’hem creuat quan seguíem per la carena a la pujada.
 
Seguim la pista a la dreta uns deu metres per deixar-la de nou ara cap a l’esquerra. Aviat començarem a sentir el brogit de la carretera C-37 de nou, que travessarem per sobre d’un túnel, per retrobar de nou una pista que porta a un dipòsit d’aigua. Seguim la pista en baixada fins a retrobar la ruta per on hem passat a l’inici de l’excursió. Ja sols ens quedaran 500 metres fins al final.
 

Melcior Serra i Enric Alegre
(membres del Centre Excursionista de la Comarca de Bages)
 

El torrent de Jaumandreu i el mirador del Garrigar (Callús, Fonollosa)

La ruta que proposem comença i acaba a les tines dels Manxons, situades a Callús, a un centenar de metres a mà esquerra, després d’haver travessat el Cardener pel pont de la carretera cap a Sant Mateu de Bages, remunta el torrent de Jaumandreu fins al mas de Jaumandreu del qual pren el nom, treu el cap al mirador del Garrigar i baixa de tornada més de dret pel gorg Negre i el clot de les Garses. La ruta mostra un paisatge variat, representatiu del Bages, i convida a observar amb mirada crítica els efectes a l’entorn de les pertorbacions atzaroses, de l’ús i de la gestió o de la falta de gestió que fem del territori, i del canvi global. L’itinerari té 8 km de distància, un desnivell de 200 metres entre el punt més baix i el punt més alt, i alterna pistes i senders. Abans d’arrencar, per tal de prendre la perspectiva històrica que fa entenedor el paisatge, convé fer una mirada al conjunt de tines dels Manxons, testimoni de la dedicació de les terres a la vinya durant el segle XIX. I ara sí, comença la caminada.

Enfilem la ruta cap a l’oest per un sender que passa a tocar d’un camp endreçat d’oliveres, deixant de banda la pista que queda a mà esquerra, en direcció sud, per la qual tornarem. El sender aboca a una pista que cal seguir cap a l’esquerra, avall fins prop del torrent de Jaumandreu. La pista s’acaba, però segueix un sender, primer poc marcat per la vora sud del camp i després amunt pel torrent. La vegetació d’ambient humit de l’entorn del torrent, amb roures, violes i la notable presència del gavó fruticós (Ononis fruticosa), és molt digna d’atenció. El sender del torrent mor en una nova pista ampla que continua remuntant la vall i que cal seguir.

En passar per una zona carenera podem observar al nord-oest un penya-segat que exhibeix els materials de la formació geològica Artés, constituïts per pedres sorrenques i margues rogenques més o menys argiloses, d’origen continental, dipositats fa uns 36 milions d’anys durant el Priabonià Inferior. La pista segueix pel mig del bosc. Aquí i allà es veuen pins, sobretot pinasses (Pinus nigra ssp.salzmanii) que van sobreviure a l’incendi del 1994, però que han mort ara per la infecció pel fong Sphaeropsis sapinea (= Diploidia pinea) que deu haver tingut l’entrada fàcil als pins afeblits per la llarga sequera i l’augment de les temperatures. Poc més enllà, quan la pista travessa de nou el torrent de Jaumandreu, hi ha un despreniment de roques recent que mig tapa el camí.

El torrent de Jaumandreu sol portar aigua escassa, restringida als tolls. Seguint la pista amunt, cal fixar-se en una presa que reté la poca aigua. Aquí deixem la pista per anar directes cap al mas de Jaumandreu i de passada veure el marge de pedra seca amb un saltador d’onze graons que es manté ben sencer i funcional. La font de Jaumandreu és també per aquí, però qui sap quan tornarà a rajar. Passem pel nou celler de Jaumandreu i pel gran mas, i arribem a la petita ermita de Sant Joan, amb un porxo amable per aixoplugar-se del sol o de la pluja.

Des del davant de l’ermita fins a la urbanització de Canet de Fals s’estenen les noves vinyes de Jaumandreu, de la DO Pla de Bages, hereves d’aquelles que hi havia hagut al segle XIX.
Ara caldrà seguir la pista que passeja per aquest pla enlairat que rep els topònims de pla de Montconill a la meitat sud i pla del Garrigar a la meitat nord. La pista va primer cap a l’est, després per un tram llarg de 750 metres cap al nord fins a una granja. Des de la granja, un sender cap a l’est porta en 450 metres fins a la punta més sobresortint d’aquest pla, on hi ha el mirador del Garrigar, un magnífic balcó sobre la vall del Cardener. Anys enrere hi havia hagut aquí un gronxador.

Des del mirador del Garrigar, la vista s’obre cap al pla de Bages amb els seus camps i bosquets, carreteres i pobles. La presència estrident dels dos grans runams salins, el del Fusteret a Súria i el del Cogulló a Sallent, interroga: ¿com és possible que es mantinguin completament a cel obert aquests abocadors gegantins, aquestes greus anomalies que alteren el paisatge i salinitzen l’aigua en un país que pateix precisament de falta d’aigua? Enllà, al sud, s’enlaira imponent i reconfortant la silueta retallada de Montserrat.

Retornem pel mateix sender fins prop de la granja i, sense deixar-lo, el seguim avall de dret per dins del bosc. En arribar a un sender més gran i més pla, el seguim cap a la dreta. Sort n’hi ha d’aquest sender per poder travessar el bosc de pi blanc nascut de llavor després de l’incendi del 1994. La gran densitat de pins blancs esprimatxats fan el bosc intransitable, improductiu, fosc ran de terra i poc divers; ningú en treu profit. Quan el sender arriba a una pista, la seguim també a la dreta, en direcció est, encara dins del bosc. A les vistes d’un sembrat, cal estar alerta i trencar per un sender a l’esquerra, en direcció nord, que ens conduirà al gorg Negre del torrent de Jaumandreu. Després de travessar el torrent a tocar del gorg, el sender segueix per la riba esquerra i troba la pista que es dirigeix al clot de les Garses, la fondalada conreada que queda en un inesperat meandre del torrent abans d’arribar a Callús. Tot i la sequera d’anys, hi brolla la font del clot de les Garses; però l’aigua queda retinguda ja a la naixença en una bassa d’obra que deixa per al torrent només l’aigua que en sobreïx. En quatre passes més, la pista arriba a les tines dels Manxons. Bona caminada!

Jordi Badia i Guitart (Institució Catalana d’Història Natural)
 

El Cardener, el torrent Fondo, la plana de les Torres i el Poal

Proposem una passejada amb sortida i arribada a la vall mitjana del Cardener, on el riu és flanquejat per retalls de bosc de ribera. De seguida ens endinsem pel torrent Fondo per connectar amb la plana de les Torres i el Poal, un paisatge de contrastos, amb fondalades espesses de vegetació, conreus cerealistes, regadius i velles masies. Una passejada que ens permet recórrer tots els ambients del pla de Bages, com a mostra plenament significativa de la seva diversitat paisatgística.
 
Sortim de Sant Joan de Vilatorrada, davant de cal Gallifa, un edifici industrial que conserva l’estructura primitiva d’una típica fàbrica de riu, avui convertida en sala d’actes, biblioteca i altres serveis municipals. Al seu costat s’erigeix l’altiva xemeneia de secció octogonal. Comencem a caminar pel costat del riu, pel costat de les fàbriques de cal Burés i cal Borràs, edificades a mitjans del segle XIX. Les tres fàbriques es van aixecar en aquest indret per aprofitar la força de l’aigua, conduïda pel canal construït el 1853, que anirem resseguint a la nostra esquerra. Marxem en direcció nord per un passeig entre àlbers, pollancres, freixes de fulla petita, saücs i salzes, fins a arribar al pont de la carretera de Calaf, que ens permetrà situar-nos a l’altra banda del riu. Aquí girem a l’esquerra i travessem per un túnel la carretera.
   
Seguim la ruta pel torrent Fondo o de les Torres, un extraordinari reducte de calma, només alterat pel cant d’amagadissos ocells, com la merla o el picot garser. És un espai tancat, impenetrable durant molts anys, però gràcies a un projecte de restauració dut a terme per l’Ajuntament de Sant Joan, es va eliminar un abocador del tram final i es va obrir el camí fins al mas de les Torres. Hi destaca la presència de l’àlber, l’àlber gris, el roure martinenc, l’alzina i escassos exemplars d’om i algun teix. Sense dubte, és un dels espais naturals més extraordinaris de la comarca, mereixedor d’una protecció especial. Després de passar per sota el talús de l’antic traçat de la via del ferrocarril de Manresa-Súria, ens dirigim a l’esquerra per arribar a la masia de les Torres, un mas documentat des de l’època medieval, quan en tenia possessió la família Lluçà. Com la majoria de les masies del terme, el seu màxim esplendor coincideix amb l’època d’expansió de la vinya, en els segles XVIII i XIX, quan la propietat passa a Jaume Torras de Bages, mercader manresà. Per unions matrimonials, la finca és adquirida per la família Argullol i posteriorment a la nissaga Gallifa. A conseqüència de les múltiples ampliacions i afegits, presenta un complex conjunt de cossos que formen un clos tancat. Al seu costat hi ha una petita capella dedicada a Sant Jaume, obrada el segle XVII. Des d’aquí seguim la pista en direcció a llevant on albirem la gran plana de les Torres, dominada pels conreus cerealistes i les petites bosquines de pi blanc, un paisatge mosaic característic del pla de Bages. Aquí fàcilment podrem albirar algunes rapinyaires, com el xoriguer, l’aligot o l’àliga marcenca. La salvaguarda d’aquest espai es va veure alterada el 2002, per l’alarma d’instal·lar-hi la presó dels Lledoners, fet que va desencadenar la compra d’aquest terrenys per part de l’Incasòl. Finalment, tot i tractar-se de sòl d’especial protecció agrària, la presó es va edificar en uns terrenys adjacents.
 
Hem passat d’un espai tancat, ombrívol i eminentment forestal, a una plana oberta, d’horitzons llunyans, on s’albira el Prepirineu, la serra de Castelltallat i els altiplans que tanquen el Bages pel nord. A l’alçada del mas el Rubís, just davant un vell ametller, girem a la dreta per arribar a la masia del Casals, una antiga propietat ja citada el 1064 com a mas Otger. El 1553 el nou propietari Pere Casals li dona el nom actual. Continuem pel mateix camí cap al sud, travessem la via del ferrocarril Manresa-Súria fins a un petit coll, ben identificat per un dipòsit rodó. Aquí girem a la dreta i prenem un senderó que coincideix amb la divisòria dels termes de Manresa i Sant Joan de Vilatorrada. Encara es conserven fites de terme que marquen aquests límits. És un modesta elevació que ens permet un vista extraordinària. A la dreta s’observa la plana de les Torres, amb el característic mosaic de conreus i boscos, mentre a l’esquerra es dibuixa un paisatge més urbà, on el regadiu anuncia la proximitat amb Manresa.
 
Un petit pontarró ens permet travessar l’espectacular trinxera del tram abandonat del ferrocarril per agafar, de dret, un sender que circula a frec d’un ramal de la Séquia sota el turó del Pepus. Som a l’horta del Poal, regada per l’aigua de la Séquia, conduïda aquí per un tramat de petits canals. Un paisatge de regadiu, solcat per nombrosos camins i petites masies que donen sentit a aquest espai, integrat dins la xarxa de l’Anella Verda de Manresa.
 
Seguim fins al final aquest petit sender, el qual aboca a una pista que connecta amb el camí asfaltat de Manresa a Joncadella. El seguim a l’esquerra, passem per la finca de cal Pujol i ca la Rossa, a l’esquerra, i el mas Rossinyol i la Pallereta a la dreta. A l’alçada d’un pal indicador de les rutes girem a la dreta per un camí que passa per la torre del Riera i aboca al peu de la carretera de Manresa a Solsona, la creuem per sota, travessem el riu i arribem al punt de sortida.