TEMA DEL MES

L’art ens fa sentir sans i lliures

En una societat cada vegada més necessitada d’estímuls positius, la pràctica artística –en les seves diverses expressions– s’ha convertit en una eina de treball especialment idònia en la preservació de la salut psíquica i social.

per Jordi Estrada, 4 de desembre de 2023 a les 10:38 |
Són nombroses les associacions i els professionals que arreu del país es dediquen a l’artteràpia, una disciplina que, per mitjà de la mediació artística, té com a objectiu abordar problemàtiques relacionades amb trastorns neurològics, emocionals, cognitius, psicològics o físics. L’artteràpia no pretén establir diagnòstics, però sí que contribueix positivament en el procés de millorament físic i mental de la persona. Cal tenir en compte que els artterapeutes no solament són experts en art, sinó que tenen una formació universitària específica.
 

L’Art de Viure

 

Sessió de pintura al taller L'Art de Viure Foto: Enric Casas


A casa nostra, des de l’any 2019 disposem d’un taller creatiu que, en el marc de la Fundació Ampans, acull persones amb discapacitat intel·lectual. Ubicat en l’antiga nau industrial d’Elèctrica Manresa, al carrer de Bernat Cabrera, pel taller de L’Art de Viure passen cada setmana una vuitantena d’usuaris. La majoria d’artistes participen en tres o quatre sessions setmanals d’hora i mitja, si bé també n’hi ha que hi assisteixen diàriament. Els grups sol ser de 15 a 25 persones, que compaginen l’estada al taller amb altres activitats cognitives, esportives o laborals. Aquest centre, un dels més dinàmics i referenciats de Catalunya, té el seu origen en una experiència prèvia. Amaia Inchausti, una de les tres professionals que dirigeixen el Taller d’Art, explica que tot va començar amb una activitat d’expressió plàstica, l’any 2017, amb un grup de sis nois i noies, a l’edifici de Comabella. Una vegada experimentat l’alt valor inclusiu i motivador de la proposta, de seguida que va ser possible es va buscar un espai que fos més gran, lluminós i accessible.
 
Actualment aquest espai és compartit pel Taller d’Art, el servei Prelaboral  i la Fundació Santa Maria de Comabella. Núria Serra, coordinadora del servei Prelaboral, aclareix que «a Prelaboral atenem persones amb malalties mentals, amb la finalitat d’ajudar-los a recuperar les habilitats per reincorporar-se en el món laboral, per bé que L’Art de Viure és un punt de trobada de tothom qui estigui motivat pel tema de l’art, sigui quina sigui la seva edat i les seves capacitats». Entre els usuaris, predomina la franja entre els 30 i els 40 anys, però també n’hi ha de 18 i de més de 60 anys. Serra remarca que acostumen a ser persones molt autònomes, encara que «no tothom es comunica o defuig ser sociable».
 

Núria Serra, coordinadora del Servei Prelaboral d'Ampans


En conjunt, l’equip és format per una quinzena de professionals, amb perfils diversos (psicòlegs, psicoterapeutes, tècnics d’integració, graduats en Belles Arts...), sota la coordinació general de Cristina Llohis, responsable d’Atenció Diürna d’Ampans. Un cop per setmana es fa una reunió conjunta i una altra només de l’equip d’Art, integrat per una dissenyadora gràfica i il·lustradora, una llicenciada en Belles Arts i una tècnica d’integració social.  Inchausti recorda com, al principi, només treballaven amb llapis de colors i aquarel·la, «però a mesura que s’han anat guanyant concursos i fent col·laboracions, els diners i les donacions s’han pogut reinvertir en la compra de nous materials i la incorporació d’altres tècniques, com l’acrílic i l’oli». Ara com ara s’han centrat en les arts plàstiques, però no descarten, quan hi hagi la possibilitat, de treballar amb la ceràmica, la fotografia i el vídeo, tot i deixar clar que «per a nosaltres l’art, més que no pas un objectiu, és un mitjà.  Això no obstant, vam començar amb una qualitat escolar i ara treballem amb una qualitat d’artista».     
 
Les sessions són grupals, sense distinció d’edat, tipologia o nivell. Únicament en el cas de les persones autistes, l’atenció és específica i es fa a Comabella mateix: «Per ells seria complicat venir aquí, amb el moviment i el soroll que hi ha, de manera que som nosaltres que ens hi desplacem. No és fàcil comunicar-s’hi verbalment, però si tu els dones el material, s’hi posen i no paren». Inchausti destaca que al Taller de l’Art de Viure els artistes, que durant la setmana compaginen la pràctica artística amb altres activitats de tipus cognitiu, esportiu o laboral, «hi troben un espai tranquil on poder-se aïllar dels problemes i expressar amb imatges com se senten, què pensen...».  
 

Exposicions

Inchausti assenyala que, a més a més i per mitjà de la formació artística, «els nois i les noies aprenen a concentrar-se, treballar en equip, ser pacients i tolerants, apreciar positivament allò que fan i sentir-se valorats». Tot i reconèixer els beneficis terapèutics de l’art, Inchausti assegura que «la nostra voluntat no és centrar-nos en l’art com a teràpia: nosaltres fem art, pintem, intentem que cada artista trobi el seu estil, la seva essència, i els ajudem a potenciar-ho i fer difusió de les seves obres a través de concursos, exposicions...». De fet, al vestíbul de les mateixes instal·lacions de L’Art de Viure hi ha una galeria amb una exposició permanent d’obra pròpia. Tanmateix, existeix la proposta d’obrir aquesta galeria a altres artistes del territori. En aquests moments, s’hi exposen obres creades  per artistes de L’Art de Viure i de Prelaboral, conjuntament amb alumnes d’ESO d’un centre escolar de Manresa. I és que L’Art de Viure també ofereix tallers per a escoles, empreses o entitats amb les quals treballen la creativitat, els límits, etc.
 

Amaia Inchausti, Laura Poch i Núria Pla, responsables del taller de L'Art de Viure Foto: Ampans


La intensa activitat creativa del taller es tradueix en un munt de col·laboracions, projectes, concursos i treballs per encàrrec. En l’apartat de les col·laboracions, s’han presentat intervencions en festivals diversos:  Festival Artístic del Barri Antic, Tocats de Lletra, Jardins de Llum, Microscopies... Un dels projectes més destacables, realitzats amb la col·laboració d’una fundació osonenca, van ser les Parelles artístiques, experiències creatives per a la salut mental.  Durant quatre anys, diversos artistes de la comarca (entre els quals Roser Odúber i Quim Falcó) van fer un treball creació conjunt  amb usuaris del servei de Prelaboral.
 
En l’àmbit dels concursos, l’Art de Viure ha tingut molts bons resultats. En el cas del premis organitzats per la Fundació Setba moltes de les obres dels artistes han estat premiades els últims tres anys. També la Fundació Casa Dalmases, de Cervera, en col·laboració amb la Fundació Josep Santacreu, va posar a concurs el redisseny dels papers d’embolicar les rajoles de xocolata, i set de les disset varietats van ser  il·lustrades per artistes de L’Art de Viure. Serra comenta que, amb totes les obres seleccionades, es va fer una exposició itinerant. Després de Barcelona, a la Sala Parés, s’ha pogut veure a Manresa, Cervera... i encara volta.
 

Exposició d'artistes de L'Art de Viure al Museu de l'Aigua i el Tèxtil Foto: Ampans

 
També s’han pintat murals en barris de Manresa i, més recentment, a Castellgalí, per encàrrec de l’empresa Thor. Per a la FUB, s’han fet diverses col·laboracions –se’n van il·lustrar els valors i unes làmines commemoratives, arran de la celebració d’un  congrés–, i també per al Baxi Manresa i  la Fundació Barça. Al taller d’art s’hi han dissenyat etiquetes de vi i de cervesa, nadales i llibretes, que ara es poden trobar, entre altres llocs, al nou Viver Artífex de la Plana de l’Om. Segons Inchausti, «tot això és molt motivador, tant per a ells com per a les seves famílies, i veure que el reconeixement no és només nostre, sinó que ve d’empreses que no tenen res veure amb Ampans i sol·liciten la teva feina, reforça extraordinàriament la seva autoestima, i ens demostra, una vegada més, que no hi ha límits: som nosaltres que ens els posem».
 

L’art com a via d’autoconeixement

Entre altres artistes visitants i col·laboradors de L’Art de Viure i Ampans, hi ha el pintor Joaquim Falcó. A més de participar en el programa Parelles artístiques, creant pintures a quatre mans  amb persones d’edat diversa, recorda haver impartit alguna sessió al taller ocupacional d’impressió, i també haver treballat el color amb nens de cinc i sis anys.  De tots ells, Falcó en destaca la creativitat: «Tenen iniciativa i no els has d’empènyer gaire, contràriament al que algú pugui pensar. El fet de tenir-te al costat els dona seguretat, però el ritme el marquen ells i d’idees no els en falten». Observa que «a diferència dels nens d’una classe ordinària, en què els dius que dibuixin el que vulguin i no saben com posar-s’hi, als nois d’Ampans els dones llapis i colors i van sols». Parlant dels nois i noies de L’Art de Viure, Falcó assegura que «tots tenen un estil personalíssim, que no s’assembla gens al de cap altre pintor contemporani ni anterior, i la raó és ben senzilla: no estan contaminats». I en subratlla la llibertat creativa: «Dibuixen i pinten allò que volen i senten, lliures de prejudicis i d’estils preconcebuts, sense condicionants».
 

El pintor Quim Falcó al seu taller


Per a Falcó, art i teràpia van de bracet: «A mi la pintura sempre m’ha servit com a teràpia. Entro al taller i ja soc feliç. Moltes vegades m’ha estalviat d’anar al psicòleg». I afirma: «No pinto per agradar, sinó perquè m’agrada a mi». Falcó no dubta que l’art és també una via d’autoconeixement: «Sens dubte, els estats d’ànim de l’artista es reflecteixen en l’obra. Te n’adones mirant-ho en perspectiva. Quan he fet pintures més fosques de color ha estat coincidint amb moments vitals més crítics». I considera obvi que la manera de pintar defineix el tarannà de l’artista: «Com a persona nerviosa, vital i inquieta que soc, tendeixo a crear d’una manera ràpida,  enèrgica i  personal». Per a ell, «els artistes som una mica xamans: volem guarir sense medicaments, o no és guarir voler infondre felicitat a la gent?».
 

La música com a teràpia

Igual que les arts plàstiques, la música afavoreix el benestar mental, emocional i físic de les persones. Aquest és l’objectiu de la musicoteràpia, aplicable tant a les malalties neurològiques, mentals i cerebrovasculars, com en les discapacitats motrius. La musicoteràpia es desenvolupa en dos àmbits: el clínic –casos d’autisme, discapacitats, trastorns neurològics– i el preventiu –ajuda a millor la qualitat de vida de persones amb problemes emocionals, dificultats davant malalties físiques, vitals o socioeconòmiques. A Catalunya, des de l’any 1982 existeix l’Associació Catalana de Musicoteràpia, que en promou l’ús, la investigació i la divulgació. Si bé la música com a teràpia té un llarg recorregut i una efectivitat provada, a casa nostra continua essent una realitat força desconeguda i poc valorada.
 
Segons Aura Careta, professora de l’Escola de Música de Callús i musicoterapeuta, «actualment hi ha molta gent formada, però al mercat laboral costa molt trobar un espai on poder-t’hi dedicar exclusivament». Careta tant ha practicat la musicoteràpia a l’escola de música on treballa com amb gent gran, en una residència: «El problema d’aquests llocs és que els recursos són escassos i això fa que hi entris per fer-hi teràpia a través de la música i acabis fent d’animador sociocultural». Explica que, perquè una sessió grupal en un geriàtric sigui efectiva, els grups han de ser reduïts, d’un màxim de deu persones, si el deteriorament no és excessivament sever: «Amb avis amb un deteriorament cognitiu molt avançat, com que el record de la infantesa és l’últim que es perd, mires de connectar-hi amb cançons de quan eren petits. Comences amb cançons infantils o balades del seu temps, i d’allà vas venint cap aquí. En aquest sentit, la música pot arribar on no arriba cap altra teràpia. Activa la memòria remota dels avis, tot estimulant-los les emocions i els records. No es pretén millorar sinó preservar o alentir el procés de deteriorament i ajudar a reconnectar amb els familiars, que de vegades només vol dir que es retrobin en la mirada. Per mitjà de la música, aquests avis, sovint amb la mirada perduda perquè l’ànima ja no hi és i només queda el cos, perden l’agressivitat, l’agitació, es calmen, i això facilita aquell espai de trobada amb els familiars».
 

La musicoterapeuta Aura Careta


En el marc de l’àmbit educatiu, Careta ha tractat amb alumnes autistes, amb trastorns de conducta, dèficit d’atenció, etc. Considera essencial estar amatents a com estan, com se senten en cada moment: «Cal mantenir el cap i les orelles ben pendents. A través de la música t’expliquen com estan. Si el nen necessita cridar, deixo que cridi. Si està més alterat o nerviós, utilitzarem la percussió, i a poc a poc procurarem que el so i el moviment siguin més suaus. El meu límit és el respecte pels instruments». Preguntada sobre el tractament de la hiperactivitat i dels casos de dèficit d’atenció, Careta considera que s’està hiperdiagnosticant: «Hi ha molts factors de l’entorn –entre les quals la dependència abusiva a les pantalles– que al final provoquen aquest dèficit d’atenció, que d’altra banda és molt comú a la majoria de nens, de manera amb la música aprenen de centrar-se i concentrar-se, estar atents al que passa al seu entorn...».
 
En relació amb l’autisme, Careta matisa que n’hi ha molts graus i cada persona és diferent. I assenyala que, fins i tot en els casos més aguts, és possible treballar l’atenció: «Recordo un noi que no parlava, no llegia ni escrivia. Però a base de col·locar-li gomets al teclat del piano podies arribar a comunicar-t’hi a través del so». En supòsits així, Careta subratlla com és d’important combinar les tècniques més actives, en què és la persona qui toca i produeix el so, amb les receptives, on la persona només actua com a receptora. I puntualitza que no es pot parlar d’una música més vàlida que una altra: «A algú a qui li agradi el heavy metal no li posis Vivaldi. És important fer servir les músiques dels usuaris». També aclareix que és un error voler combatre un estat de tristesa amb música alegre.
 
Per a Careta, la feina del musicoterapeuta es debat «entre l’autoexplotació i la vocació». Constata que, institucionalment, està poc valorada i això fa que, laboralment, sigui molt complicat «perquè no existeix una estructura laboral». Amb tot, si alguna cosa es fa, és «gràcies a microprojectes que pengen de subvencions o a iniciatives particulars, amb molt de voluntarisme». I posa com a exemple les propostes de Joel Olivé i Mercè Ridorta, entre d’altres. Tot això passa mentre en l’àmbit de la investigació cada vegada hi ha més interès en el camp de la recerca i el clínic: «Sobretot pel que fa a l’autisme, el deteriorament cognitiu i la muscioteràpia social, que ara potser seria més art i comunitat». El repte és gran i complex, «perquè si bé pots mesurar la quantitat de neurones que s’activen, ¿com mesures la qualitat de vida d’una persona, que per a mi és l’objectiu? És complicat voler posar números a una cosa que és tan poc numèrica».

L’experiència finlandesa

Formada en musicoteràpia a la Universitat de Barcelona i a l’ESMUC, amb Melissa Mercadal, cap del  departament d’Educació i Mediació Artística, Aura Careta va fer una estada a Finlàndia durant els cursos 2014-2015 i 2019-2020. D’aquella experiència en surten aquestes reflexions:
 
«Aquí l’educació musical està molt enfocada a l’intèrpret. L’enfocament és molt estètic.  A Finlàndia, en el camp educatiu, l’educació inclusiva ens porta molts anys d’avantatge. El professor de música disposa de moltes eines i molts recursos per atendre tothom: un noi que no hi veu, un adult amb síndromes o condicions diverses... Aquí, a Catalunya, si fas música amb persones amb autisme o amb mobilitat reduïda, per exemple, es parla de musicoteràpia. I allà, tothom queda integrat dins el grup. La música és la mateixa per a tothom. Als músics finesos se’ls convida a tots els congressos de musicoteràpia, però ells no consideren que facin musicoteràpia». 

Teràpia teatral

 

Teti Canal, actriu, professora i directora teatral


Les arts escèniques també poden ser utilitzades com a mitjà per afavorir l’estat emocional i mental de les persones. Durant vint-i-cinc anys, l’actriu, professora i directora teatral Teti Canal ha impartit tallers de teatre amb usuaris d’Ampans. A diferència d’altres col·lectius, en què domina la vergonya i la inhibició, «aquí preval la naturalitat i la consciència grupal. No els costa sortir de la cuirassa per encarnar el personatge que sigui». Per a Canal, és bàsic entaular un corrent d’empatia mutu, tot tenint present que «al teatre ningú és més que ningú i que cada persona és única». La directora explica com, per mitjà de la pràctica teatral, «treballem el cos, les emocions i la veu, i també l’expressió corporal, la memòria i l’acció-reacció, la paciència i l’espera; esperar el torn, mantenir els silencis...».
 
En opinió de Canal, «el teatre també permet treballar l’empatització, a partir de les situacions de conflicte, i crea una sincronia entre el temps i l’espai, perquè el teatre és l’art del present, de l’ara i aquí». I afegeix que «si el teatre ja és terapèutic per a tothom, per a ells aprendre a viure al moment i en la pell d’un personatge teatral els infon autoestima. Sobretot quan arriba l’aprovació dels aplaudiments. Sobre els seus actors, Canal  destaca que “els encanta disfressar-se, maquillar-se i transformar-se en algú altre, a qui no  costa posar-se a ballar o fer el que calgui». I afegeix: «Per a ells, el teatre és un món de fantasia, de joc, però s’ho agafen molt seriosament».
 

Recital de poesia, dins el festival Tocats de Lletra 2023, a càrrec del club de lectura fàcil del Centre Ocupacional d'Ampans


A l’hora de triar els textos i preparar la dramatúrgia, Canal parla d’adaptacions en què tothom pugui tenir-hi un paper, adient a la seva situació i interès. Observa que, en general, «prefereixen fer comèdia, tot i que també hi ha qui li agradaria veure plorar el públic». Si bé el treball escènic se sol fer en grups reduïts, Canal recorda posades en escena amb seixanta i setanta actors d’edats i patologies molt diverses. Tanmateix, també recorda un projecte no prou reeixit de teatre social. Es tractava d’una proposta dels Serveis Socials consistent a crear un espectacle conjunt entre persones nouvingudes, amb diversitat funcional, i alumnat del batxillerat artístic. Canal remarca que «per fer un teatre inclusiu cal temps». Com a professional amb una llarga trajectòria, també en aquest àmbit, Canal assegura que «és un treball que si t’agrada i t’hi impliques, et satisfà molt. Després de cada sessió perdura encara l’estat de connexió amb ells i acabes creant un vincle d’estimació molt fort».

Els beneficis de la dansa  

Segons Queralt Jorba, «un moviment de dansa tant pot servir per coneixe’t com per evadir-te». Qui això afirma exerceix com a psicòloga i imparteix sessions de dansapsicoteràpia després d’haver cursat el màster en Dansa Moviment Teràpia de la UAB i haver practicat la dansa durant anys. Per les seves mans tant ha passat gent gran com gent jove, persones amb quadres diversos de salut mental, trastorns alimentaris, ansietat i depressió, amb relacions emocionals dificultoses, problemes d’audició, mobilitat reduïda... D’entrada, Jorba afirma que «la racionalitat està sobrevalorada: cal deixar parlar el cos» i, en aquest sentit, explica que «el cos té memòria i acumula ensurts, frustracions, desitjos... I és movent-nos que aprenen a deixar-nos anar i obrir-nos, tot establint un diàleg entre el món interior i l’exterior».
 

Queralt Jorba, psicòloga i dansaterapeuta


Destaca la importància del tacte i del contacte, i manifesta que «cal acordar l’emoció, la raó i fins i tot l’espiritualitat amb el cos, a través del moviment i la dansa, com a forma d’expressió». Explica que «en les sessions no partim de coses abstractes, ja que l’únic que importa és l’ara i l’aquí, i és a partir d’aquest principi que cal deixar fluir els moviments lliurement». A més de la informació que Jorba, com a psicòloga, extreu de l’anàlisi de la gesticulació corporal, remarca que la dansateràpia «ajuda a focalitzar-nos en allò que ens preocupa, ens fa centrar en el que només depèn de nosaltres, fa que superem el prejudici de la vergonya, que fem un treball introspectiu i alhora d’obertura».
 
Residents entre Manresa i Plainfield, a l’estat de Nova Jersey, Jorba i la seva parella, el doctor Daniel J. Hayes, són part activa del moviment de cultura i dansa Earthdance, una organització artística que, segons expliquen al seu web, és també un centre de retirs que acull tallers, residències d’artistes i una programació comunitària. Jorba comenta que «de fet, Earthdance és el bressol de l’artdance». Certament aquesta organització i aquesta dinàmica, que combina dansa, somàtica i arts interdisciplinàries, van néixer als anys vuitanta, quan un grup de ballarins i artistes de Boston va establir-se a Plainfield. Segons comenta Jorba, «a l’entorn d’Earthdance s’ha anat creant una comunitat els membres de la qual compartim un mateix estil de vida, basat en l’ecologisme, la sostenibilitat, la justícia social i una certa espiritualitat no religiosa, però de base cristiana, que compartim cada diumenge en un punt de trobada». Pel seu compte i complementàriament a Earthdance, Jorba i Hayes han impulsat un projecte de creixement grupal, Oracle, el lema del qual és: «Deixa les relacions encara més boniques de com les has trobades».

L’artteràpia i l’atenció integral de la persona

Per a Pere Bonet, psiquiatre i assessor de Salut Mental del Ministeri de Salut d’Andorra i del Pacte Nacional de la Salut Mental de la Generalitat, «cal diferenciar entre aquelles intervencions beneficioses per a la persona que es produeixen dins de recursos sanitaris, a partir d’un pla individualitzat, i aquelles altres intervencions que, a través de l’art, poden ajudar a augmentar el benestar de la persona». També distingeix entre intervenció i teràpia, «que implica un acompanyament, amb l’objectiu d’augmentar la capacitat de la persona per afrontar les circumstàncies vitals de cada moment». Adverteix que convé «no caure en el reduccionisme que a tothom li ha d’anar bé dibuixar o estar amb animals, per exemple».
 

El doctor Pere Bonet, psiquiatre


Bonet considera que cadascú ha de fer allò que li vingui més de gust, i dependrà de cada persona si és més convenient  desenvolupar una activitat de manera individualitzada o més grupal. Per a Bonet, no hi ha dubte que «aquest tipus d’intervencions ajuden també a lluitar contra l’estigmatització de les condicions de salut mental de les persones amb discapacitat psicosocial». Bonet defuig la qualificació de discapacitat mental i de persona normal: «Què vol dir normal? Habitual? Nosaltres parlem d’escales de funcionalitat, tot tenint sempre present que darrer una discapacitat hi ha una capacitat».
 
En relació amb la presumpta falta de regulació de l’artteràpia per part de l’administració, Bonet matisa que hi ha escletxes suficients per poder-la practicar: «Si una escola disposa d’un terapeuta ocupacional pot fer art teràpia. A Althaia, des de l’any 1992 hi ha un terapeuta professional que treballa amb artteràpia, una competència professional del tot reconeguda i regulada». També informa que a Catalunya ja s’està regulant l’acompanyament entre iguals. I posa l’accent en la necessitat de tenir en compte col·lectius força desatesos, «com els interns dels centres penitenciaris, els insertors socials dels quals no tenen accés a l’historial clínic, fet que dificulta la rehabilitació del reclús, i més quan es calcula que més d’un quaranta per cent de la població reclusa pateix TDH i els casos de trastorn de personalitat són elevadíssims».
 

Alumnes del taller L'Art de Viure, amb la monitora Núria Pla Foto: Enric Casas


En un moment en què, segons acaba de publicar un estudi de l’OMS, consistent a avaluar l’estat de benestar mental dels adolescents, des de l’any 2018 fins a dia d’avui, en trenta-set països europeus i Canadà, el grau de benestar declina –en el cas sobretot de les adolescents– i s’imposa més que mai la conveniència de comptar amb més recursos psicoterapèutics: «El paradigma actual de la salut mental és l’atenció integral centrada en la persona, tenint en compte tots els àmbits. Això requereix una societat inclusiva i solidària, dins i fora del camp laboral». En aquesta línia, Bonet reclama per a Manresa l’existència d’un mapa de recursos: «No només de recursos socials i educatius. Als terapeutes ens cal conèixer què s’està fent en el món de la cultura i l’art, l’esport, quins programes i quines activitats es fan... Per prescriure activitats psicosanitàries que puguin millorar el benestar de les persones necessitem saber quines intervencions pots oferir-los».
 
La concurrència entre art i teràpia ve de lluny i encara li queda molt de camí per recórrer. Sortosament no tot està per fer i cada vegada són més les iniciatives i els professionals que, a través de les diverses disciplines artístiques, contribueixen a millorar la salut i l’ànim de les persones.


 



Participació