TEMA DEL MES

Malgrat els canvis, el carrer de Sobrerroca continua bategant

És un dels vials més antics i ja el trobem documentat amb el mateix nom al segle XIII. Els testimonis del pas de sant Ignasi de Loiola hi són molt presents, hi han nascut personatges importants, sovint en cases benestants, amb tines i cellers que aprofitaven el desnivell del carrer. La 67a Innocentada portava el nom de Sobrerroka 13 i abordava el tema de l’ocupació. Ho feia en clau d’humor, però aquest és un dels problemes que pateix el carrer, juntament amb la crisi del comerç, a causa del desplaçament del centre cap a altres indrets de la ciutat.

El carrer Sobrerroca vist des de la torre del portal | Enric Casas
per Jaume Puig, 29 de febrer de 2024 a les 11:27 |
El nom està documentat ja al segle XIV i s’ha mantingut fins a l’actualitat, malgrat que durant la Dictadura de Primo de Ribera hi va haver un intent no reeixit de rebatejar-lo amb el nom del general. És el clar testimoni del passat geològic, com ens explica Josep Maria Mata-Perelló en el seu article. Aurora Carrera és copropietària de la casa on hi havia hagut la granja El Suís, al número 36, de costat amb la casa Oms i de Prat, i ens explica que el soterrani de casa seva es ficava en part a la casa veïna i donava la volta fins als Drets, on hi havia hagut el restaurant El Celler. De fet, tots els baixos d’aquella banda són un laberint de soterranis i passadissos, alguns dels quals arribaven fins al carrer del Balç. I les cases del carrer Sobrerroca són també testimonis excepcionals d’una època en què la vida ciutadana girava a l’entorn d’aquell indret.
 

Saló vuitcentista de la planta noble de la casa Vallès Foto: Enric Casas



 
Aquest carrer havia estat l’artèria més important fins a l’enderrocament de les muralles i va ser el carrer comercial per excel·lència fins a principis del segle XX. Encara ara hi podem trobar la barberia més antiga i uns quants comerços centenaris. Fins i tot l’escriptor i crític de cinema Manuel Quinto té una novel·la que en porta el nom: Sobrerroca (La Magrana, 1995).
 

Reivindicacions del comerç  

El fotògraf Joaquim Vert, vicepresident de l’Associació de Comerciants de Sobrerroca, Plaça Major, Sant Miquel i Voltants, regenta la botiga del número 19 des del 1986, tot i que el negoci el va fundar el seu pare, Joan Vert, el 1932, al carrer Ginjoler. Vert ens explica que des de l’associació fan un seguiment de l’evolució de barri i treballen per mantenir i impulsar els comerços del sector, que s’han anat reduint progressivament, a causa del desplaçament de l’eix comercial cap a altres indrets de la ciutat. Des de l’any 1996, en què hi havia 35 botigues obertes al carrer (vegeu quadre adjunt), la xifra s’havia reduït a 25 l’any 2012 i l’any passat se’n mantenien en actiu 19, “tot i que de moment, aquest any hi ha hagut un saldo positiu d’un nou comerç”, diu Vert.

 
Les causes del tancament dels establiments són diverses i alguna de les botigues històriques plegaran els propers anys, per falta de relleu generacional. Però una de les causes principals, a més de l’augment de les vendes online, és la del preu dels lloguers. “El negoci no dona per pagar els lloguers que els propietaris demanen”. Algunes de les que havien obert darrerament (botiga de núvies) van haver de tancar al cap de pocs mesos, Vert es queixa que les traves hi continuïn sent i cita l’exemple de la possible obertura d’un cafè-teatre, “per al qual es demanen al promotor tres llicències diferents!”.
 
Fa temps que des de l’associació reclamen a l’Ajuntament preus assequibles per a l’aparcament dels clients –concretament un pàrquing subterrani a la plaça del Milcentenari– i la millora de la neteja, i la il·luminació. Vert explica que darrerament s’han adreçat al govern municipal per demanar ajudes directes per a la rehabilitació de pisos i botigues, que es continuï treballant per millorar la seguretat de tot el sector, un aparcament públic a preus assequibles per a comerciants, clients i veïns que vulguin venir al barri, i l’arribada de transport públic a aquesta part del centre històric –acció promesa però no realitzada–, concretament un microbús. L’Ajuntament va fer el dia 31 de gener  una prova amb un microbús elèctric per valorar la possible implantació al Centre Històric, arran del compromís aprovat en el Ple del passat mes de novembre per estudiar-ne la viabilitat, a través d’una proposició que va presentar Junts i que va obtenir el suport de tots els grups municipals excepte Vox.
 

Molts ja han plegat
 
Un dels molts establiments desapareguts és la Llibreria Sobrerroca, que va néixer el 1939 al número 16 del carrer i va tancar l'agost de 2008, després de la mort de Maria Sardans. El local va acollir posteriorment la Llibreria Marina, en memòria de la fundadora, i més tard hi van anar passant altres negocis fins que va quedar desocupat. Però el carrer ha acollit al llarg de la història molts altres establiments i serveis. L’oficina de Contribucions estava instal·lada al local on ara hi ha la rellotgeria Lladó i després va passar al xamfrà amb el passatge dels Amics. Al número 38 hi havia hagut fins fa ben poc l’Estanc 3, que va obrir l’any 1940, i també va tancar recentment l’administració de Loteria. Alguns es van traslladar, com ara la Tintoreria Gros, però d’altres han anat desapareixent. És el cas de les granges El Suís i Canigó (ara El Graner), la pastisseria La Lionesa, la carnisseria cavallí, situada en una casa que es va ensorrar, Or Sobrerroca, el forn Massana, Bolsos Victòria, la Drogueria Levi, l’Escola del Pentinat, Cloè, l’escape room El Misteri de la Llum o la Xarcuteria del Bages, entre d’altres.
 

L'antiga llibreria Sobrerroca al costat de la també desapareguda Drogas Levi Foto: Arxiu


Un dels personatges més populars del carrer, ara ja jubilat, és Maurici Rosell, músic i comerciant, conegut com el Maurici de les Olives, que l’any 2005 va rebre d’aquesta revista el premi Oleguer Bisbal al manresà més manresà. Amb la seva dona, regentaven la Xarcuteria del Bages a la casa on va néixer, al número 5, i a la casa on viu ara, al número 25, però també a la parada del mercat de la plaça Major i en altres mercats del país. Fins fa poc “encara baixava a vendre a Barcelona”, explica. Ell i el seu germà Joan van ser alumnes de la primera Escola de Música, situada al primer pis de la casa Herp, al número, 38, damunt de La Lionesa, que després va ser el Via Fora i actualment l’Espai Òmnium. Hi van estudiar deu anys, ell el violí i el seu germà la trompa. Després, el Maurici va tocar molts anys als salons de ball del Passeig, però també a la missa que el dia de Sant Ignasi es feia a cada any a la capella del carrer. Durant la pandèmia, sortia cada dia a les vuit del vespre al seu balcó per tocar el Cant dels Ocells i una peça de propina, com ara la Santa Espina.
 

Maurici Rosell, al balcó de casa seva Foto: Arxiu
 

Històrics que aguanten

La Farmàcia Trapé és l’establiment més antic del carrer i la segona farmàcia més antiga de la ciutat que es manté oberta. Josep Trapé Pujol va ser des del 1980 el titular d’aquesta farmàcia, situada en la confluència del carrer de Sobrerroca amb els Drets i a tocar del portal de la Muralla, fins que es va jubilar, l’any 2022. Des del 1944 ho havia estat el seu pare, Josep Trapé Cornet i entremig, durant vuit anys, la va regentar Josep Balaguer. Ara se n’ha fet càrrec Eva Juan Salmerón. Fundada per Francesc Miralles Verdaguer cap a l’any 1860, havia ocupat gairebé tota la casa. En un dels pisos hi havia el laboratori, en l’altre hi vivia la família i en un altre a part s’hi feien magnèsies i altres preparats perquè generaven polseguera. En el soterrani hi havia hagut una fàbrica de gasoses i sifons.
 

Farmàcia Trapé Foto: Arxiu F. Rubí

 
La barberia que fa xamfrà entre el carrer Sobrerroca i el carrer del Cap del Rec va obrir el 1899 com a “Salón de peluquería de Francisco Vila”, nom del fundador, però va ser reformada el 1910. Hi destaca el mobiliari interior, que conserva les cadires de la primera època, els miralls i les tres butaques de barber, anomenades popularment americanes. Actualment la porta Josep Cabañero, que va rellevar el seu pare, Luís Cabañero. Justament, fa tres mesos, Say Pérez, nascuda a Cuba, però manresana des del 1994, ha obert perruqueria pròpia al costat, al número 3, després de passar per l’Escola del Pentinat del mateix carrer i per altres perruqueries.
 

Barberia Cabañero Foto: Albert Vidal Aranès


La botiga de regals Puigbertran, coneguda tradicionalment com a cal plats i olles i fundada el 1884, és regentada per Dolors Sixto Puigbertran, que explica que és la cinquena generació de la família, però reconeix que és un negoci amb difícil continuïtat, per falta de relleu i per la crisi que viu el comerç tradicional enfront de les vendes online. Els seus rebesavis ja venien als mercats dels pobles, fins que es van instal·lar primer on posteriorment hi va haver l’Escola del Pentinat i després al local actual.
 
Antoni Garriga Giralt, que va succeir Antoni Garriga Prat, és la quarta generació de la casa Garriga, que va fundar Antoni Garriga Coll, l’any 1904 –ara fa 120 anys–, dedicada inicialment a la manyaneria i a la confecció de parallamps. Van començar al número 5, ara 5-7, i van anar ampliant el negoci cap a petites instal·lacions de llum. L’Antoni explica que el seu besavi era molt aficionat a la ràdio, se’n construïa i de fet va estar vinculat a les primeres emissions de Ràdio Manresa, a l’Ateneu. També van treballar en òptica i en el petit museu que té a la rebotiga, on guarda objectes de les diferents èpoques, ens mostra rètols d’Electroòptica Garriga i també objectes curiosos com ara discos enregistrats a la casa. Han treballat en l’enllumenat públic de la ciutat i s’han anat adaptant a les innovacions d’una època molt canviant. El 1988 el negoci va passar a ser societat anònima.
 
Josep Ferrer i Angelina Mora, que havien obert primer a les Escodines, dotze anys abans, van fundar l’any 1960 la botiga de teixits Ferrer Mora. Les grans dimensions de l’espai, que a més té una altra planta subterrània amb arcades, ara utilitzada com a magatzem, permetien que hi hagués molts departaments i la filla dels fundadors, Carme Ferrer Mora, que regenta actualment l’establiment, ens explica que havien arribat a tenir fins a vuit dependentes. Crida l’atenció el taulell on es cobrava el gènere als clients. Quan li preguntem sobre el relleu generacional, la Carme ens diu que és incert, perquè els fills no sembla que s’hi vulguin pas dedicar, “però no se sap mai”.
 
A la Rellotgeria Lladó tenen llicència industrial des del 28 de desembre de 1929, a nom de l’avi, Josep M. Lladó Vives, segons l’actual gerent de l’establiment, Montserrat Lladó Pla, que hi treballa des de fa més de 40 anys. L’avi ja tenia taller al costat al passatge dels Amics, on vivia. El pare de la Montserrat i fill del Josep Maria, era Josep M. Lladó Vilanova, que durant 74 va estar relacionat amb el negoci. Des de fa tres generacions, doncs, es dediquen a la reparació i venda de rellotges. La botiga actual la van inaugurar el 31 de juliol de 1944, quan Contribucions va passar al passatge dels Amics i els van traspassar el local. Pagaven lloguer a la família Jové de Barcelona i ara a una societat. L’aparador de la joieria mostra, des dels inicis, un conjunt de rellotges que marquen l’hora de diferents punts del món, encara que “és obsolet, perquè alguns països ja no existeixen”, remarca la Montserrat. Ara ha baixat la feina, perquè el tema de la rellotgeria ha canviat molt: “Anem fent i esperem la jubilació”, conclou la Montserrat.
 

Rellotgeria Lladó Foto: Arxiu F. Rubí

Nous establiments 

Fa vuit anys, Adam Majó, que llavors era comissionat per al Centre Històric de Manresa, demanava en un article d’opinió a elpou.cat que alguns baixos s’omplissin d’activitats no estrictament comercials: “Estaria molt bé que una de les entitats més manresanes i manresanistes de la ciutat, una associació que ha fet capçalera del seu lligam amb el carrer Sobrerroca, deixés caure una poteta i es mostrés als veïns i passejants des d’algun dels aparadors buits i que, parlant-ho bé, segur que els el deixarien en bones condicions. M’estic referint, ja ho heu endevinat, a la revista que teniu a les mans o a la pantalla i a la qual —ara que ja en soc una mica de la família— m’atreveixo a demanar un nou esforç de compromís ciutadà. Amb un localet petit n’hi hauria prou, amb un aparadoret amb les pàgines del darrer exemplar enganxades al vidre —com feien els diaris abans­— ­i amb modestes exposicions temàtiques faríem el fet de sobres. Li podríem dir Espai Oleguer Bisbal”. Doncs bé, el 2022 el seu desig es va fer realitat i la revista El Pou de la gallina va obrir redacció a la planta baixa del número 24 del carrer Sobrerroca.
 

Inauguració de la revista El Pou de la gallina (2022)


L’any 2016, es va inaugurar la nova seu d’Òmnium a Manresa a l’antic Via Fora, situat al número 38 (Casa Herp). Amb el canvi, l’entitat pretenia millorar l’accessibilitat i disposar d’un espai adequat per a la realització d’activitats que fins llavors es feien en altres sales, com ara presentacions de llibres, xerrades o actuacions artístiques de petit format. El trasllat d’Òmnium al centre històric de Manresa també era un punt a favor a l’hora de decidir-se a canviar d’espai.
 

Inauguració de l'Espai Òmnium (2016)

 
El mateix any, la PAHC obria l’Escola Popular de Manresa, l’escoleta, a la casa del número 12. És el quart dels nou edificis que la Plataforma d'Afectades per la Hipoteca i el Capitalisme del Bages ocupa a Manresa i l’any 2021 hi va haver un intent de desallotjament que finalment es va aturar. Hi passen setmanalment prop de vuitanta infants i joves, i es gestiona de manera assembleària. Expliquen que “els acompanyants treballen amb una perspectiva autogestionada, de suport mutu i gens assistencialista”.

 Un carrer amb mil anys d’història 
 
Ha estat històricament un dels principals carrers de Manresa, un dels més nobles de la ciutat i un important eix comercial fins a finals del segle XX. El carrer és un dels més antics de la ciutat ja que es va crear a l'entorn del mercat medieval, cap al segle XI, i n'era el principal accés des dels camins de Berga i Vic, que entraven dins les muralles pel portal de Sobrerroca aixecat al segle XII. Aquest portal va ser des dels orígens de la ciutat fins a la segona meitat del XIX -quan es va enderrocar- el portal principal de la ciutat. Per això era el que s’obria primer i el que tancava més tard “al toc de la campana del lladre” i l’únic que quedava obert en temps de pandèmies.
 
El carrer ja està documentat l'any 1290 amb aquest nom, que es deu a la roca sobre la qual discorre, que forma una balcera sobre el torrent Mirabile (més tard de Sant Ignasi). Sembla que anteriorment també es coneixia un tram amb el nom de carrer Bosseria en relació al gremi de bossers (fabricants de bosses de cuir) que hi tenien els obradors. Però des del segle XIV i fins avui sempre s’ha conegut amb el nom de Sobrerroca amb algunes variacions ortogràfiques i és un dels pocs carrers de la ciutat que ha mantingut el nom durant molts segles, si bé cal dir que durant la Dictadura de Primo de Rivera alguns monàrquics de l’ajuntament van proposar posar el nom del dictador a aquest vial, que era dels més importants de la ciutat tot i que l’intent no va reeixir i es va posar el nom del dictador a un tram de la Muralla.
 
El fet que fos un dels carrers més cèntrics el van convertir al segle XIX en l’indret on les principals famílies burgeses manresans van edificar els seus habitatges, que s’obrissin les botigues més especialitzades com joieries, llibreries, farmàcies, entitats financeres com la Caixa d’Estalvis de Manresa i altres comerços i es convertís en l’espai de passeig i socialització. Per això quan la gent anava a passejar feia “el vol de ciutat” o l’anomenat “el passeig de ratlla a ratlla”, que consistia a passejar des del portal de Sobrerroca pel carrer del mateix nom, plaça Major, Sant Miquel, Plana de l’Om, Born i en arribar al portal de Sant Domènec fer una volta i tornar cap a Sobrerroca tot fent el recorregut invers.
 
Francesc Comas, historiador

Recreació del carrer de Sobrerroca amb el Pou de la Gallina a primer terme (font: Josep M. Gasol, Caja de Ahorros de Manresa 1863-1973) Foto: Dibuix de Joan Vilanova

El patrimoni medieval

Com explicava Lluís Virós a la secció Patrimoni ciutadà d’aquesta revista, la torre del portal de Sobrerroca formava part del sistema defensiu de les muralles de Manresa i és, per tant, un dels pocs elements d’arquitectura militar que conserva la ciutat. El seu estil és l’arquitectura gòtica de defensa.  De tot el conjunt de torres defensives amb què comptaven les muralles de la ciutat, la torre de Sobrerroca és l’única que s’ha conservat dempeus fins als nostres dies. La torre es va construir al segle XII i formava part del segon circuit de muralles que tancaven la ciutat, però fou reforçada al voltant de 1370, juntament amb la resta de torres i murs vells. Aquesta torre anava acompanyada d’una torre bessona, situada a l’altra banda del carrer, unides per una arcada a la part superior, amb la qual formava un portal que protegia l’entrada a la ciutat per aquest sector. Al 1464 s’hi documenta un pont llevadís que devia permetre el pas del fossat. De les seves portes sortia el camí que des de Manresa anava fins a Vic. En arribar el segle XIX, la torre del portal de Sobrerroca havia quedat integrada dins dels habitatges que s’havien construït al voltant, i va ser redescoberta cap al 1970, quan es va enderrocar la casa que l’amagava. És un Bé Cultural d’Interès Nacional.
 

Recreació de la Manresa del segle XIV, als baixos del Museu de Manresa Foto: Enric Casas
 

 

La torre del Portal de Sobrerroca havia quedat amagada dins dels edificis veïns Foto: ACBG
 

L'enderroc de les cases d'aquest sector l'any 1968 va permetre redescobrir la torre. Foto: ACBG
 

La torre del Portal de Sobrerroca, restaurada l'any 2008 Foto: Enric Casas
 

 

 

El Pou de la Gallina i la capella

 

El Pou de la Gallina és un espai patrimonial íntimament relacionat amb l’estada de sant Ignasi de Loiola a Manresa. L’indret és conegut per la llegenda del fet miraculós associat a l’acció del futur sant, que es va divulgar en època de la seva canonització. El miracle compta amb nombroses versions orals i escrites que mantenen una estructura comuna: Una jove manresana anomenada Agnès plorava desconsolada davant del famós pou. La mala sort havia fet que una gallina que duia, propietat de la seva terrible madrastra, s’escapés i saltés dins del pou, ofegant-se. La jove, desesperada per les terribles conseqüències que aquest fet podria provocar, va pregar desesperadament a Sant Ignasi que l’ajudés. Aquest, commogut pels plors de la noia, va fer pujar les aigües del pou a través de l’oració, traient-ne la gallina viva i evitant el possible càstig de la madrastra.

 

El Pou de la Gallina i la capella Foto: Enric Casas

A principis del segle XVIII, amb l’objectiu de commemorar aquest fet, s’erigí una capella en un dels baixos del carrer de Sobrerroca. A dia d’avui, s’hi pot trobar un quadre que recorda aquest miracle.

Cellers i tines


Com s’explicava en el tema central d’abril de 2016 d’aquesta revista, elaborat per Ferran Sardans, si hi ha un carrer que destaca per la presència de tines és aquest. La majoria de les cases construïdes sobre el desnivell de la roca tenen tines o cellers que daten de l'època del carrer del Balç o que es van construir posteriorment. Corresponen a l’origen de les edificacions medievals del carrer, que per la banda de via de Sant Ignasi en aquella època era una zona rural i hi havia masies que feien servir els cellers per emmagatzemar els productes del camp. Ramon Cornet, llicenciat en Belles Arts i estudiós del tema, ha documentat les dels números 18, 26, 28, 30 i 34. Al soterrani d’aquesta darrera, que va ser la casa natal de Manuel Oms i de Prat i és propietat de Lluís Armengol i M. Pilar Tripiana, hi ha un antic celler. Dues obertures al terra permeten veure dues tines de base quadrada, enrajolades. El Lluís i la M. Pilar expliquen que el 1914 les tines van quedar en desús i van ser definitivament tancades i segellades. Durant la Guerra Civil van servir de refugi. Diuen que els bocois que encara hi guardaven van servir d’amagatall. Lluís Armengol, nascut al  carrer de Sobrerroca, explicava a aquesta revista que “des de mig carrer fins a la plaça de l’ajuntament i sota l’asfalt està ple de cellers, tines i pous, com van quedar al descobert arran de les obres que s’hi van fer el 1982”, la majoria dels quals són actualment de propietat privada.
 

Tina de la casa Herp Foto: Enric Casas

 

Celler de la casa Oms i de Prat Foto: Arxiu


Segons la Guia d’enoturisme del Pla de Bages, de Lluís Tolosa i Clara Antúnez, el valor històric i patrimonial de les tines del carrer de Sobrerroca és únic, “ja que es troben en perfecte estat, netes de qualsevol residu i revestides de cairons vitrificats ben conservats. Podrien convertir-se en un recurs turístic important, però s'haurà de compaginar aquest interès patrimonial i turístic amb la propietat privada de les cases i els interessos dels comerços d'aquest carrer. La tina del número 18 és excepcional per les seves dimensions, i podria ser la tina de vi més gran del Bages, mentre que les dels números 26 i 28 s’han hagut de tapar per motius de seguretat”.
 

Edificis singulars

A l’edifici situat al número 34, hi va néixer Manuel Oms i de Prat (1834-1907), fundador de la Caixa d’Estalvis de Manresa. Precisament per això, aquesta entitat d’estalvi hi va tenir la seva segona oficina, del 1870 al 1884 (la primera es va obrir a l’edifici on ara hi ha el cafè-restaurant El Graner). L’immoble va ser adquirit fa una trentena d’anys per la família Armengol-Tripiana, que en va impulsar la rehabilitació amb la voluntat de respectar-ne els continguts històrics. Són remarcables les pintures de Francesc Morell que es conserven al saló i també les àmplies vidrieres amb cristall bisellat que donen pas al lluminós menjador orientat a ponent. Als soterranis de la casa, hi trobem un celler medieval, que penetra sota el mateix carrer i que conserva tines d’oli i vi, i un gran pati posterior amb un molí d’oli d’uns 400 anys d’antiguitat.
 

Façana posterior de la casa Oms i de Prat Foto: Enric Casas


La família Vallès va ser una nissaga destacada en la vida pública local durant el segle XIX i començaments del XX. Alguns representants il·lustres van ser Josep Vallès i Ferrer, alcalde de Manresa l’any 1865 i el seu fill, Manuel Ignasi Vallès i Pons, primer president de l’assemblea local de Creu Roja (1898). La casa havia tingut la façana a la travessia dels Drets i els Arcs de Santa Llúcia, i després s’hi accedí pel carrer Sobrerroca. Actualment un dels hereus de la família, Pere Alier Vallès, manté en molt bon estat la planta noble, de prop de 400 metres quadrats, on es pot contemplar un magnífic saló de visites vuitcentista, que conserva la decoració intacta de l’època; el mobiliari, les cortines i els retrats de la família. En la part de la casa que dona als Arcs de Santa Llúcia, hi ha, semisoterrats, el bar musical Gris i el restaurant annex. La família Gutiérrez (Nico Gutiérrez pare i Nico Gutiérrez fill), que regenten altres establiments d’oci a la ciutat, van reobrir el bar fa tres anys i ara fa un any el restaurant contigu, amb el nom de La Santa Brasa.
 

Capella de la casa Vallès Foto: Enric Casas

 

Al soterrani de la casa Vallès, el restaurant La Santa Brasa Foto: Enric Casas


Bulevard de manresans il·lustres

Des del segle XIV trobem registrats diferents personatges manresans amb el cognom Sobrerroca: l’any 1311 vivia a Manresa un Andreu de Sobrerroca i l’any 1345 era conseller de la ciutat un Sobrerroca que residia en el mateix carrer. Però, com recollia Carles Claret en el tema central d’El Pou de la gallina de febrer de 2018, el carrer Sobrerroca es podria considerar un “bulevard de manresans il·lustres”, fet comprovable observant les plaques commemoratives que hi trobem, moltes de les quals, per cert, necessitarien una restauració. Entre els personatges que hi van néixer, destaquen tres alcaldes.
 
Com ja hem esmentat abans, l’edifici situat al número 34 va veure néixer el patrici manresà Manuel Oms i de Prat (1834-1907), alcalde de Manresa durant dos períodes a finals del segle XIX (1874-1877 i  1884-1886) i fundador de la Caixa d’Estalvis de Manresa, entitat de la qual va ser administrador fins que va morir. D’altra banda, Josep Vallès i Ferrer, alcalde de Manresa entre el 1865 i 1867, i primer president de la Caixa de Manresa, va néixer a la casa Vallès. I el seu fill, Manuel Ignasi Vallès i Pons, advocat, va ser regidor regionalista i primer president de l’assemblea local de Creu Roja (1898). I al número 25 trobem la placa que recorda Pere Armengou i Manso (Manresa 1854-1909) va ser alcalde de Manresa per la Lliga. Va ocupar els càrrecs de vicepresident de la Cambra de Comerç i Indústria de Manresa, president de la comissió de la policia local i primer tinent d'alcalde i finalment alcalde de la ciutat, del 1904 al 1909, en que va morir. Finalment, cal destacar l’escenògraf i pintor Josep Mestres Cabanes (1898-1990), que va néixer a la casa del davant de l’edifici que actualment allotja la seva fundació.
 

Fundació i escola de música

L’escenògraf i pintor Josep Mestres Cabanes (1898-1990) va néixer a la casa del davant de l’edifici que actualment allotja la fundació que porta el seu nom i que acull quadres, escenografies, llibres i objectes personals de l’artista, que va cedir a la Fundació la seva filla, Isabel Mestres Lanaspa, propietària de l’edifici. Actualment, per visitar-la, cal posar-se en contacte amb el Museu de Manresa.

L’edifici del número 38, on ara hi ha l’Espai Òmnium, anys enrere el restaurant Via Fora! i més antigament la pastisseria La Lionesa, havia estat residència de la família Herp, nissaga benestant de la ciutat, un dels membres de la qual, l’advocat Josep Herp i Subirà, va ser regidor i tinent d’alcalde en diferents consistoris i va participar en activitats benèfiques i culturals, a finals del segle XIX i començaments del XX. El primer pis, d’una superfície d’uns 230 metres quadrats, va ser restaurat pels actuals propietaris, la família González Maronas, que n’han conservat l’esplèndid teginat del sostre, d’on penjaven els antics llums de gas.
 

Teginat del sostre de l'antiga Escola de Música de la casa Herp Foto: Enric Casas

 

Relíquies  

Al passadís central de la planta noble de la casa Vallès hi ha un altar-capella, on es deia missa en ocasió de les festes i celebracions familiars, amb un retaule dedicat a Sant Manuel, que prové de la torre que la família tenia als afores de la ciutat i custodia un reliquiari amb un fragment d’un dit de sant Ignasi de Loiola. En una de les habitacions es conserva també una Verge de l’Alba que es va col·locar a l’altar de la Seu quan la imatge original es va cremar. Al restaurant
 
Al restaurant de la Santa Brasa, entre d’altres curiositats, s’hi mostra un sarcòfag medieval (s. XIV) recuperat en els mateixos baixos de l’edifici, amb el text: “Ací jau Guillema, muller de Jaume, la qual donà vint sous per al seu aniversari. XIII de les calendes de març de l’any del Senyor MCCCXXII”.
 
Molts veïns del barri recorden haver vist cues de gent per veure, a la planta noble de la casa del número 8-10, el cos momificat d’una Santa Clara Màrtir, coneguda popularment com la santeta, una noia de setze anys, que va morir apedregada, i que la família va portar en el segle XVII de les catacumbes de Roma com a relíquia. Els descendents van fer donació del cos, a finals del segle XX, a la basílica de la Seu, on es guarda en una estança a sobre la capella dels Favets, al Claustre.
 
I a la casa Canyelles, un antic edifici senyorial de planta baixa i dos pisos d’alçada, situat al número 30, segons recullen la tradició manresana i els processos de canonització de sant Ignasi de Loiola, durant els primers mesos de la seva estada a Manresa el futur sant va passar algunes nits als baixos d’aquesta casa, després d’allotjar-se a l’hospital de Santa Llúcia. Va ser-hi acollit per una de les seves seguidores manresanes més fidels, Miquela Canyelles. Segons tots els testimonis, el pelegrí dormia a l’espai comprès entre la porta que donava al carrer, l’escala i el cel obert interior. Després de convidar-lo a menjar, el marit de Miquela Canyelles, que es dedicava al negoci de la llana, li va confeccionar un vestit nou, “fet de drap de burell, de manera que el P. Ignasi deixà el sac vil i pudent que portava”, segons versa el testimoni del prevere Francesc Picalqués recollit l’any 1606.
 

Foto: Nació Manresa

 

Relíquia d'un fragment d'un dit de sant Ignasi a la casa Vallès Foto: Enric Casas

Imatge de la Verge al capçal del llit a la casa Vallès Foto: Enric Casas

 

Sarcòfag medieval conservat al restaurant La Santa Brasa Foto: Enric Casas


 Les roques del carrer Sobrerroca
 
Manresa es troba a la zona de contacte d’interferència entre dos tipus de materials geològics, que són els mateixos que configuren quasi tota la comarca. Cap al Sud predominen els materials d'origen marí, de tonalitats grises-blavoses (com els que hi per Castellgalí i Sant Vicenç, però també a l’Estació i a les parts baixes de Manresa). Mentre que cap al Nord de la comarca predominen els materials continentals (fluvials i lacustres) de tonalitats vermelloses, rogenques (com els que hi ha a Artés o a Santpedor, però també a les parts altes de Manresa). Entremig dels uns i dels altres, hi ha uns nivells, que de vegades són marins i prop d’ells n'hi ha de continentals, amb canvis laterals i també verticals. Aquestes són les que el malaurat i desaparegut geòleg bagenc Baldomer Colldeforns va anomenar capes de Calders, però que no va poder publicar mai. 
 
Tot això és el que passa a Manresa perquè hi ha materials marins, grisencs i hi ha materials continentals, i entre unes i altres, les capes de Calders, ja que a Manresa hi ha una síntesi de tota la comarca. Bé, doncs a Manresa hi ha freqüents paleocanals (llocs per on hi havia antics torrents, de fa milions d'anys). Aquí, per on passaven els torrents i torrentets, es van dipositar les graves i les sorres que transportaven aquests cursos d’aigua. Després, aquests materials es van endurir i cimentar, per transformar-se en una roca dura. Més tard, en erosionar-se els materials de les vores dels antics torrents i torrentets, per exemple per l'actual torrent de Sant Ignasi, van quedar com a testimoni del passat geològic, aquelles roques dures, testimoni d’altres torrents. Aquestes roques dures són les que hi ha a la base del carrer Sobrerroca. Precisament, aquesta roca és el testimoni d’antics torrents, de fa uns quants milions d’anys, potser vint o trenta, sempre menys que els materials que els envolten, marins o continentals, de les capes de Calders, que tenen uns 40 o 50 milions, poc més o menys.

Josep M. Mata-Perelló, geòleg


 La novel·la ‘Sobrerroca’ 
 
Introducció recitada ‘a capella’ i en pla fix per la Mundeta, botiguera de pesca salada
 
Mireu: jo, que he tingut parada a plaça davant de l’Ajuntament i ara fa anys que em passo les hores veient i escoltant la gent al taulell de la botiga del carrer Sobrerroca, conec molt bé la família Roca. Oh, i tant si la conec! Es creuen que el nom del carrer li han posat perquè ells hi viuen. Ai, collons! A veure si la gallina que Sant Ignasi va treure del pou s’havia escapat del seu corral! Rància aristocràcia manresana, no et fot! Molt tibats, ells, com si fossin els amos de mig món, però la meva iaia, que al cel sia, una dona que era un veritable llibre d’història, m’ho va explicar tot. Ara van nets i polits, però a mi no m’enganyen gens ni mica!
 
Fragment introductori de la novel·la ‘Sobrerroca’, de Manuel Quinto (La Magrana, 1995), reproduït a Manresa, ruta literària



Participació