Ara fa un any, l’Arxiu Comarcal del Bages complia 25 anys de la seva última remodelació, constatant que aquella reforma havia esdevingut prematurament insuficient per gestionar el creixent volum documental.

A finals dels anys setanta, enmig de la transició democràtica, Manresa bullia d’iniciatives que volien transformar la ciutat.

Manresa viu un moment de renovació silenciosa en el món de la il·lustració. Si en altres temps noms com Manel Fontdevila i un llarg etcètera han encarnat la projecció del dibuix manresà cap a l’exterior, avui la torxa passa a mans de les noves generacions. Una nova fornada d’il·lustradors i il·lustradores que s’obren camí en un paisatge nou i canviant: des de la il·lustració editorial fins als còmics, passant pel disseny per a videojocs o la dinamització cultural en tallers i llibreries especialitzades. El sector es mou entre les oportunitats digitals i els reptes que planteja la irrupció de la intel·ligència artificial.

Tothom qui té més de cinquanta anys recorda que el 20 de novembre de 1975 va morir el dictador Francisco Franco Bahamonde, caudillo de España por la gracia de Dios. Omnipresent durant quatre dècades, el Generalísimo havia accedit al poder des d’un cop d’estat militar per dirigir els destins d’Espanya. Però aquella tardor es moria després d’una llarga agonia difosa detalladament a tots els mitjans. És clar que 1975 va ser també un temps carregat d’expectatives que a Manresa es vivien intensament. I això malgrat la repressió contra qualsevol mena de dissidència, considerada sempre il•legal i subversiva, o els efectes d’una creixent crisi econòmica.

Diu el Gènesi que amb la llum va començar tot. També la creació de l’Escola d’Educació Especial La Llum va ser la gènesi de l’inici d’Ampans, una associació fundada per deu famílies amb l’objectiu d’oferir assistència, acolliment i suport als nois i noies subdotats que, fins en aquell moment, no gaudien de cap ajuda assistencial.

Dins del terme de Manresa hi ha més d’un centenar de masies disseminades. De fet, l’Ajuntament té elaborat un Catàleg de Masies i Cases Rurals, que en recull prop de dues-centes. Són factors decisius per a la salvaguarda del territori i en aquest reportatge parlem de nou de les més antigues, que són un referent per a la ciutat: la Culla, les Marcetes, el Grau, can Font, l’Oller, les Farreras, cal Balcells, el Suanya i la Morera. Algunes encara mantenen l’activitat agrícola i ramadera original, però d’altres han passat a titularitat municipal, tot i que ofereixen serveis relacionats amb el sector.

Aquest reportatge ofereix una mirada aèria a l’evolució urbana de Manresa, una ciutat que, com tantes altres, ha transformat el seu paisatge en poc més de mig segle. La comparació entre imatges actuals i fotografies del passat proper permet visualitzar aquests canvis amb una immediatesa que cap altra eina pot igualar. Ens fixem especialment en els primers vint-i-cinc anys del segle XXI, un període marcat per la redefinició de l’espai urbà, la irrupció de nous usos del sòl i la reformulació de la relació entre ciutat i natura.

Poder viure de l’art i fer d’una afició una professió és un somni per a molts, però també és un repte ple d’incerteses i sacrificis. Un gran nombre d’escriptors, actors, pintors i músics, entre altres artistes, han de fer front a diferents situacions per aconseguir convertir el seu talent en una forma de guanyar-se la vida. Hi ha ocasions en què la cultura sovint queda en un segon pla i els artistes han d’aprofitar totes les oportunitats que sorgeixen amb la finalitat de poder viure’n i convertir el seu hobby en una professió.

Durant les dècades del 1970 al 2000, Manresa es va convertir en un escenari molt actiu del moviment d’objectors de consciència al servei militar i, posteriorment, d’insubmisos. En l’etapa de l’objecció van empresonar els dos impulsors del moviment a la ciutat: Joan Camisón i Ferran Martínez, i durant la insubmissió van entrar a presó tres persones del Bages (Jordi Pujol, Toni Francitorra i Àngel Parés). Però la repressió no va aconseguir desmobilitzar el moviment, sinó que va generar una xarxa de suport i solidaritat que es va estendre per tota la comarca.

Manresa és per definició una ciutat industrial i és una de les primeres ciutats del país que va acollir activitats industrials al començament del segle XIX. A més, tenia una llarga tradició artesanal des de l’Edat Mitjana, fomentada per la riquesa que li donava el regadiu de la Séquia. Del passat artesà gairebé no en queden restes, però quan passegem per la ciutat trobem senyals de la seva història industrial que no són fàcils de veure, amb l’excepció de les catorze grans xemeneies que es conserven com un símbol poderós i visible, que ens recorda el nostre passat industrial.

De sempre, la poliomielitis havia estat una de les malalties infantils més temudes, atès que provocava paràlisi i fins i tot la mort. A primers del segle XX, quan se’n van multiplicar els casos, va ser qualificada d’epidèmia i va començar la recerca d’un vaccí per combatre’n la transmissió. Aquesta vacuna no arribaria fins al 1955, desenvolupada als Estats Units pel doctor Jonas Salk. Les campanyes de vacunació que es van impulsar tot seguit en van reduir exponencialment l’impacte. Però a l’Estat espanyol les autoritats sanitàries van trigar molts anys a importar-la i, encara pitjor, van negar l’epidèmia públicament i van provar de minimitzar la importància dels casos. A Manresa, lamentablement, no s’han conservat les dades de l’afectació, però no ens falten testimonis ni tampoc el record popular de tots aquells nens allitats a la terrassa de l’antic sanatori de Sant Joan de Déu. I el cas és que aquesta història no s’ha acabat: ara, al cap dels anys, les seqüeles de la malaltia encara cuegen i poden accentuar-se.

El pessebrisme sempre ha estat molt arrelat a la nostra ciutat i a tot Catalunya. Els concursos organitzats pels caputxins i una llarga llista de pessebristes van contribuir a fer viva a Manresa una tradició que encara es manté, malgrat que ja no és com quan moltes cases feien un gran pessebre i la gent l’anava a veure. El Grup Pessebrístic fa 25 anys que en fa un de monumental al Casino, amb rècord de visitants, i el Pessebre Vivent del Pont Llarg, que va néixer a la parròquia del barri, el 1987, ha portat des del 2012 molta gent al camí de Joncadella, tot i que enguany no es podrà fer per problemes logístics i de personal. També els centres excursionistes de la comarca porten el seu pessebre cada Nadal als cims del Collbaix i el Pedró dels Quatre Batlles.

Enguany es compleixen cent anys del naixement de Ràdio Club Manresa, el 4 de març de 1924. I noranta de la primera emissió oficial, que correspon al 10 de maig de 1934. Altres fites d'interès són: l’associació a la Cadena SER el 1963, la desaparició de Ràdio Club Manresa i la constitució de Ràdio Manresa SA el 1989, la creació del grup Taelus el 1995, la sortida de Freqüència el 1998 i del Canal Taronja de Televisió, el 2007.

S’equivocaria qui pensi que el món del col·leccionisme forma part d’una altra època. Tots coneixem algú que col·lecciona punts de llibre, imants, xapes de xampany o de cervesa, així com fa anys s’estilava col·leccionar segells, monedes, fòssils o papallones. Els temps canvien, però es manté l’interès per reunir aquells objectes que per a cada col·leccionista responen a una inquietud cultural, emocional o històrica.

A Manresa tenim una Festa Major que ve a ser com un comiat de l’estiu, amb un programa divers, impulsat amb l’associacionisme local. La fórmula, que combina participació ciutadana i col•laboració municipal, ha anat funcionant més o menys durant mig segle, superada la grisor de la dictadura. El resultat és una festa compartida que transforma espais i transgredeix horaris, que barreja la diversitat de ciutadans i ajunta en la mateixa convocatòria tradició i modernitat. Això és, des de la commemoració del trasllat dels Cossos Sants —origen històric de la celebració— fins a les darreres estridències musicals amb voluntat alternativa.

Resseguir la Séquia des del seu naixement, rememorar la vida de les pageses que pujaven a vendre mató a Montserrat, constatar que el Bages és una comarca que té el municipi amb més construccions de pedra seca de tot Catalunya, enfilar-nos a la serra de la Melera per veure tota la comarca i el Pirineu, fer una mirada a les tines dels Manxons, testimoni de la dedicació de les terres a la vinya, per pujar al mirador del Garrigar, o caminar a la vora del Cardener i el torrent Fondo fins al Poal és possible amb rutes d’un màxim de dotze quilòmetres.

El 13 d’abril passat, a Manresa es va arribar a 30,3 ºC , una temperatura que no es registra, habitualment, fins a la segona quinzena de maig o a la primera de juny. Cada vegada som més conscients que la meteorologia manresana va de bòlit, igual que la de tot el món. Les plantes germinen o floreixen quan no toca, hi ha arbres de fulla caduca que no els acaba mai de caure la fulla; a l’hivern no fa fred, però de sobte glaça a l’abril. L’estiu habitual de tres mesos, ara se’ns allarga quasi de maig a octubre i se’ns fa interminable, mentre que les secades es fan més intenses i els núvols de pluja no es deixen veure.

Els carrers de Manresa respiren música. El barri antic és un riu d'harmonies que conflueixen, una sintonia que es fon amb l'ambient quotidià. En aquesta ciutat, la música no és només un art, sinó una part intrínseca de la identitat cultural. Des de la promoció del talent local fins a les emblemàtiques actuacions en els seus escenaris o les diferents maneres de formar-se en música, Manresa és una ciutat que ressona amb una forta vitalitat musical.

Una muntanya de sal que creix malgrat la pluja. Sediments marins que emergeixen per formar muntanyes. Estalactites i estalagmites. Coves de barreres d’esculls coral•lins fossilitzats. Plecs de l'escorça terrestre que revelen estrats antics al seu nucli. Jaciments salins i minerals. Finestres al passat de la Terra. Testimonis de quan Manresa i la Catalunya Central estaven submergides en un mar i de la seva transformació a causa de l’enlairament dels Pirineus. El Geoparc Mundial de la Catalunya Central, pioner al país, preserva i divulga una rica col•lecció d'indrets emblemàtics i tresors naturals.

És un dels vials més antics i ja el trobem documentat amb el mateix nom al segle XIII. Els testimonis del pas de sant Ignasi de Loiola hi són molt presents, hi han nascut personatges importants, sovint en cases benestants, amb tines i cellers que aprofitaven el desnivell del carrer. La 67a Innocentada portava el nom de Sobrerroka 13 i abordava el tema de l’ocupació. Ho feia en clau d’humor, però aquest és un dels problemes que pateix el carrer, juntament amb la crisi del comerç, a causa del desplaçament del centre cap a altres indrets de la ciutat.

Avui no ho discuteix ningú: a la ciutat, els arbres són una font de salut i benestar. Parlem dels arbres als parcs, és clar, però també dels dels carrers. Plegats, milloren el clima urbà, la qualitat de l'aire i ens fan la vida un xic més agradable. Manresa en aquest sentit sembla progressar adequadament. Si l’any 1989, Ramon Ferrer Bolasell a Els arbres a Manresa —accèssit al premi Oms i de Prat d’aquell any— xifrava en 6.229 els arbres a la ciutat, avui la xifra s’eleva fins a 33.399. Ferrer, a més, establia una ràtio de 10,29 persones per arbre, a partir dels 64.155 habitants d’aleshores. Avui, arrodonint als 80.000 habitants, tindríem un arbre per cada 2,4 persones. Aquests nous 27.000 arbres guanyats il•lustren la millora al llarg de quatre dècades d’ajuntaments democràtics, però la xifra encara hauria de continuar creixent. Fins al dia que a Manresa no comptem el nombre de persones per arbre sinó el nombre d’arbres per persona.

Manresa i el seu entorn han estat víctimes de diverses catàstrofes importants al llarg del segle XX. En aquest reportatge deixem al marge les pandèmies que ara tenim tan presents, tot i que cal remarcar la importància d’altres epidèmies estudiades per Soler i Cornet; abans del segle XX, el còlera havia provocat a Manresa més de 1.800 defuncions i la tuberculosi causava fins al 10% de la mortalitat a la ciutat les dues primers dècades del segle. La més important, però, va ser la grip de 1918 i 1919. Les catàstrofes es poden classificar pel seu origen, natural o humà. Les primeres, amb l’excepció dels terratrèmols, es relacionen amb el temps i el clima, com les grans nevades, glaçades, ventades, les inundacions o els incendis forestals, i s’estan agreujant en el segle XXI amb el canvi climàtic. Les catàstrofes causades per les persones s’han produït en dos grans àmbits, el laboral i el del transport, i amb l’augment de les regulacions i de la seguretat haurien d’anar a la baixa en l’actualitat.

En una societat cada vegada més necessitada d’estímuls positius, la pràctica artística –en les seves diverses expressions– s’ha convertit en una eina de treball especialment idònia en la preservació de la salut psíquica i social.

Ens hem acostumat a veure les imatges del passat en blanc i negre, mentre que el color ha esdevingut sinònim de contemporaneïtat. De fet, la fotografia en color no es va popularitzar fins al darrer quart del segle XX. Però és evident que tots els episodis històrics que la fotografia havia permès recollir fins aleshores no havien succeït en una escala de grisos. Ens atrevim a reviure-la? Des d’El Pou de la gallina hem provat de posar-hi color. Som conscients que la tria és parcial i que no tothom aprovarà aquesta intervenció tècnica, però hem gosat seleccionar deu imatges de la ciutat al segle XX, amb les multituds com a fil conductor. Les hem triades i després acolorides mitjançant els nous processos d’intel•ligència artificial, i el resultat és una visió sorprenent de la història de Manresa. Al capdavall es tracta d’unes fotografies que potser ja havíem vist d’altres vegades però que ara se’ns fan singulars, a tot color. Al darrere, hi batega la ciutat al llarg de cinquanta anys, des de la inauguració del Kursaal el 1927 fins a la visita del president Tarradellas, l’any 1978, aleshores que semblava que tot tornava a ser possible.

Quan l’any 1987 la revista es va publicar per primera vegada ja ho va fer amb la voluntat de ser un mitjà d'informació i opinió. Un espai de debat que afavorís la reflexió local amb noves idees i també amb un punt d’humor. Al cap de 400 números podem parlar d’un renovat miracle ignasià: El Pou de la gallina ha sortit puntualment cada mes i, tot i que no sempre hem aconseguit encertar-la —les idees costen, l’humor és fràgil— la voluntat hi ha estat de manera innegable. I Manresa ha anat fent el seu curs fins al punt que, mirant aquell 1987, bé podem dir que la ciutat no és la mateixa. I per repensar aquests anys i posar la mirada en el futur hem demanat deu col•laboracions que ens hi acostin. Us convidem a capbussar-vos-hi malgrat saber que el conjunt sigui per força incomplet, perquè volem afavorir la reflexió a l’entorn de Manresa. Si els primers 400 números del Pou ens hi han acostat una mica, ja ens donaríem per ben pagats.

El creixement de llars amb mascota, especialment gossos, s’està multiplicant en els últims anys i, per fi, moltes persones han entès que, abans de comprar-ne un amb pedigrí, potser és millor adoptar-ne algun —encara que sigui petaner— que pot proporcionar les mateixes o encara més satisfaccions. Però ser propietari d’un quisso, especialment en àmbits urbans, implica unes responsabilitats que no tothom coneix o està disposat a assumir.

Tots tenim un conegut que ha migrat: perquè els negocis li han anat bé, perquè està ampliant estudis, perquè ha volgut cercar nous horitzons o perquè Manresa se li ha fet petita. Moltes vegades la destinació és Barcelona o s’enfila nord enllà. Fins i tot pot prendre una dimensió intercontinental. Però sovint oblidem que Madrid també pot ser una destinació alternativa. Una ciutat que ha atret alguns dels nostres veïns fins al punt que alguns han decidit quedar-s’hi.

A Manresa i el seu entorn hi ha una bona colla de formacions diverses i amb un repertori ampli. Hi ha cantaires joves, amb una formació musical sòlida, i també gent d’altres edats, amb ganes de passar-ho bé, socialitzar-se i desconnectar dels problemes del dia a dia.

Manresa va ser la tercera ciutat del país a tenir registrat un cos de Bombers, ara fa 170 anys. La commemoració coincideix amb l’acord entre el Departament d’Interior i l’Ajuntament perquè la ciutat aculli aviat la seu del Museu dels Bombers de Catalunya. La renovació i millora del parc està projectada i l’augment de personal ha començat a reforçar la Regió d’Emergències Centre després d’anys de retallades: del 2009 al 2019 no es va incorporar cap bomber ni cap bombera al cos. Ara se n’incorporen 250 cada any. La convocatòria d’enguany aplicarà per primera vegada d’una reserva del 40% de places per a dones, que servirà per capgirar situacions com la del parc de Manresa, on no hi cap bombera.

Deu llistes concorren a les eleccions a l’Ajuntament de Manresa del 28 de maig. Marc Aloy, que va pactar amb Junts el 2019, aspira a mantenir l’alcaldia. Però l’embranzida del PSC a escala global i la divisió de l’espai postconvergent poden canviar la composició dels partits de govern.