Una de les errades més comunes dels que no coneixen gaire Manresa és parlar «d’aquella rambla que teniu...». No ho és, una rambla per analogia a la Rambla de Barcelona –la de les floristes sagarrianes–, és un passeig! O més ben dit: el Passeig. En majúscules. Potser el vial més emblemàtic de la Manresa construïda extramurs, com a mascaró de proa de l’efervescència industrial i comercial de finals del segle XIX.
El passat 6 de juliol es va fer la taula rodona, dins del cicle "Temes del Pou", sobre "Cent anys d’un Passeig per a tothom", a la Sala d'Actes del Centre Cultural el Casino.
Al sud del barri antic, a la plaça Llisach, entre els carrers de les Piques i de na Bastardes, hi ha aquest edifici d’estil neoclàssic tradicional, fet a mitjan segle XIX, el 1848, segons el cadastre. Tot i el seu estat de conservació, manté uns característics relleus a la façana que destaquen des de la plaça, en un entorn que ha millorat gràcies al tractament dels paviments.
per Josep Girabal Guitart i Josep M. Mata-Perelló (Geoparc Mundial UNESCO de la Catalunya Central)
El Geoparc de la Catalunya Central té molts cingles de gran importància, ja que són talls geològics naturals que ens permeten veure les roques que en un país pla tindríem fora del nostre abast. Són un recurs immillorable per al coneixement geològic i un dels grans atractius del nostre paisatge. A la rodalia d’Avinyó n’hi ha uns quants, alguns dels quals són bicolors, amb una part rogenca i una altra de blanquinosa. El més conegut és el del Tomàs, al costat d’una popular font i ben visible del poble estant.
«M’agradaria arribar als 110 anys». Les ganes de viure de la manresana Rita Roca, amb 100 anys acabats de complir, es manifesten des de la primera frase que em diu en rebre’m a casa seva. Quan entro al saló d’estar, la trobo dreta, amb una brusa florejada i els llavis pintats de vermell i els cabells blancs crepats, a punt per explicar-me les vivències d’un segle de vida que s’escampen pels racons del menjador, on romanen llibres de remeis d’herbolaris, diccionaris de francès, plantes que omplen de color la llar i un retrat en record del seu marit, el Cisco.
La nostra ciutat és un referent per a aquells que hi han nascut, encara que, des de fa anys, facin vida en altres latituds. Precisament, deixar-hi de viure convida a obrir el focus i, mirant-se-la des de fora, saber apreciar-ne les virtuts, endevinar-hi potencialitats, però també adonar-se dels retrocessos o les barreres que Manresa, tot i el pas dels anys, és incapaç de trencar.
Montse Torra, professora de llengua i literatura jubilada, ens fa una aportació al recull de bagesismes de Twitter (#bagesisme): la paraula "platera", com a lloc on es deixen els plats perquè s’escorrin, que no és al diccionari normatiu (DIEC), però que el Diccionari Català Valencià Balear (DCVB) recull a Manresa. «A casa l’hem dit sempre», ens diu la Montse. I, efectivament, era molt usual aquí i en canvi no es coneix en comarques veïnes com Osona.
Una classificació de les fonts d’energia les separava segons l’impacte ambiental. Així, de les energies que extrèiem del Sol i del vent en dèiem netes. Aquesta classificació s’ha tornat borrosa. En alguns casos, l’energia eòlica ha passat a ser una energia bruta. Una energia que destrossa el territori directament per uns quants megawatts d’energia amb grans inversions de diners amb finalitats purament crematístiques. Res a veure amb l’emergència climàtica. En nom de les emissions de diòxid de carboni es pot fer malbé el territori.
El número de juny de 1997 de la revista publicava el reportatge central "L’escultura sota mínims", de Joaquim Noguero i Eva Sánchez. S’hi analitzava la falta d’un pla coherent de tractament de les escultures als carrers de Manresa, resultat d’una política sotmesa a l’atzar del dia a dia.
per Josep M. Macià Roldan, gerent i secretari tècnic del Col·legi d’Enginyers Graduats i Enginyers Tècnics Industrials a la Catalunya Central
Empreses més connectades, però també més vulnerables. La ciberseguretat és un eix clau en la indústria 4.0, ja que la connectivitat implica riscos i, per tant, la necessitat de protegir els sistemes industrials davant les amenaces informàtiques.
Amb més de cinquanta anys de carrera musical a l’esquena, Manel Camp ha tornat a Manresa per compartir el setanta-cinquè aniversari amb els seus conciutadans i els companys de professió.
Fa una dècada dedicàvem el tema central a parlar de dotze anys d’obres a la Seu i en aquest reportatge constatem que d’un temps ençà la basílica i el seu entorn s’han anat obrint a la ciutat. S’escau que fa 700 anys que es va signar el contracte de construcció amb Berenguer de Montagut, que en fa 650 del trasllat dels Cossos Sants, que el dia 18 d’abril tornarà l’orgue restaurat i que el recinte acull concerts multitudinaris i fins i tot rodatges de pel·lícules. De tot plegat en parlem amb dotze persones que viuen el dia a dia de la Seu, que per a molts manresans és una gran desconeguda.
Ferran Costa Duran és il·lustrador, dibuixant, ninotaire i caricaturista. El seu pare va dibuixar "El cosaco verde" d’editorial Bruguera. Com a delineant, aprèn la perspectiva. Treballa amb el seu germà a Gravats Prat. Alumne de l’Acadèmia Josso de Barcelona, a partir del 2002 es dedica de ple a dibuixar. Ha estat secretari de l’entitat Somiatruites i la seva obra excel·leix en la minuciositat de detalls dels seus personatges.
Quan, en la campanya de les últimes eleccions municipals, Podem i els seus "cercles" encara estaven de pujada, la candidatura manresana va incloure la gestió pública de l’aigua en el programa.
El passat 1 de juny es va fer la taula rodona, dins del cicle "Temes del Pou", sobre els "40 anys d’Aigües de Manresa", a la Sala d'Actes del Centre Cultural el Casino.
En la secció que pretén fomentar hàbits saludables a l’hora de menjar, avui portem l’etiqueta d’un producte molt habitual al rebost de la gran majoria de llars. L’etiqueta del producte misteriós i la seva informació nutricional són aquestes:
per Josep Girabal Guitart i Josep M. Mata-Perelló (Geoparc Mundial UNESCO de la Catalunya Central)
Aquesta edificació en pedra seca és un tipus de forn de guix no gaire habitual, sortosament restaurat perfectament i conservat. Formant un sol edifici amb el forn hi ha una barraca, i tot el conjunt està en bona part excavat en un marge, de manera que només té paret exterior al davant, on s’obre la boca del forn i la porta de la barraca annexa.
El pastís Sacher, conegut com Sachertorte, va ser creat l'any 1832 per l’austríac Franz Sacher, que era un jove aprenent d’una pastisseria de Viena. Un dia el príncep Klemens Wenzel von Metternich va encarregar un pastís a la pastisseria on treballava Franz, però just aquell dia, el pastisser estava malalt, així que Franz amb només setze anys va haver de preparar-lo ell sol. En aquell moment el pastís que va elaborar no va tenir èxit, però al cap de dotze anys, a mesura d’anar-lo practicant, va començar a vendre’s arreu d’Europa amb un gran èxit fins a obrir la seva pròpia pastisseria a Viena.
Us presento avui un vi especial dins del catàleg de vins del Pla de Bages. Especial per diversos motius: per com neix, però també pel vi en si mateix i per les seves característiques. Un vi fruit de la col·laboració entre l’Oller del Mas i Thunder Wine Makers.
«Si imaginem la música com un bosc, els grans noms ocuparien les copes dels arbres, mentre que els músics com jo romandrien al sotabosc, allà on neixen els nous estils». Per al cantautor santjoanenc, de 42 anys, la música sempre ha estat un espai de llibertat a què s’entrega durant les nits, quan deixa de ser el mestre d’anglès de primària i es converteix en un artista que toca la guitarra a la llum de la lluna.
