M’agrada passejar per Girona, almenys un cop al mes. Prendre un negroni en una terrassa de la plaça de la Independència, endinsar-me en els carrerons del Call, visitar la Catedral, de tant en tant, per gaudir del tapís de la Creació, però també del baldaquí de plata i or, gaudir del silenci del claustre de Sant Pere de Galligants, donar la volta a als arcs llombards de la capella de Sant Nicolau o enfilar la vall de Sant Daniel per intuir el monestir de lluny. Al mes de maig és Temps de Flors i han aconseguit que sigui una fita en les visites de persones d’arreu. Olors i colors sobre una ciutat antiga on hi ha la seu de la universitat, restaurants amb encant, botigues curioses, despatxos de professionals, museus... Un lloc desitjat, perquè algú va preservar-lo, va repensar-lo urbanísticament, va rellançar-lo. Amb intel·ligència i persistència.
En les ciutats mitjanes de França o d’Itàlia, el turisme no és només una font d’ingressos rellevant, sinó una forma de figurar en el mapa del desig. Les destinacions que voldríem veure i viure, perquè contenen tresors que necessitem posseir, o experiències que volem arrabassar. El turisme, encara que sigui criticat per algun sector pseudoesquerranós de Barcelona, és una pràctica civil, especialment quan parlem de turisme cultural. Gaudir de la cultura dignifica els mortals. Quan venen de fora a gaudir de la nostra cultura, llavors la cultura es projecta fora i ens fa formar part de l’imaginari de les persones del món. Per això, promoure el turisme és promoure la identitat exportada, voler ser rellevant més enllà d’un municipi gairebé sempre mancat d’autoestima... Ser, en turisme, és gravar un moment emocional en la ment de les persones. Girona, en la meva ment, té gust de gelat del Rocambolesc del carrer de Santa Clara. Té color de posta sobre l’Onyar. Té olor de rosa de primavera. Ahir a la nit, passejant per Manresa, sentia l’olor de pixum arreu del barri vell, mirava les façanes degradades, esquivava determinada humanitat deambulant pels carrers com en un barri pobre marroquí... Vaig recordar un article amb dades turístiques de la Manresa de 2022. I imaginava amb nostàlgia el que Manresa hauria pogut ser, a nivell turístic. Vaig arribar al Passeig. Una família de francesos! Em va preocupar pensar on anirien a dormir... a quin hotel? Em preocupo massa, vaig pensar. La meva ment va volar a Girona, com un alliberament.
