HISTÒRIES CENTENÀRIES

Salvador Farrés. El cultivador del temps

Salvador Farrés m'espera a peu dret a la porta de casa seva amb una tímida rialla i els braços oberts, amb l’ànim de compartir les seves experiències. La vida li ha mostrat la cara més amable i també la més amarga al llarg dels seus 101 anys. Així i tot, no ha perdut mai el sentit de l'humor.

per Laura Serrat, 26 de setembre de 2022 a les 11:05 |

Foto: Ramon Fontdevila


«Quines batalletes vols que t'expliqui?», pregunta divertit, mentre em convida a passar cap a una sala d'estar lluminosa, coberta de retrats dels seus avantpassats. La casa on viu conté la història de generacions i generacions d'una família dedicada a la terra que distribuïa els seus productes en una de les parades del mercat de la plaça Major de Manresa. Ell va donar continuïtat a la tradició agrícola fins a arribar a la vellesa. «El camp ha estat el meu treball i la meva poesia», indica.

 
L'aire de pagès es conserva en les seves mans robustes, avesades a cultivar el terreny. La duresa que va adquirir amb l’ofici contrasta amb la calidesa del seu rostre, amb una mirada vivaç, malgrat haver conegut el dolor de ben jove. Només era un noi de 17 anys quan va rebre una carta que l'instava a integrar-se a l'exèrcit republicà, juntament amb altres soldats joves que van formar part de la Lleva del Biberó. D'entrada li va semblar una oportunitat per veure món més enllà dels límits territorials que coneixia, però ben aviat es va adonar que havia entrat a la gola del llop. «Quan vaig començar a sentir soroll d'armament i a veure un company repartint glops de conyac vaig entendre que estava a la guerra», remarca. En les batalles hi va perdre els amics i la innocència, però en cap cas l'esperança, «cada vespre m'encomanava a la Moreneta perquè m’ajudés». Afortunadament, va sortir-ne il·lès, però el van capturar i se'l van quedar per fer de soldat dins del bàndol franquista fins a la fi del conflicte, quan el van destinar a Pontevedra per fer el servei militar. 
 
Després de set anys fora de casa, va tornar a l'estimada Manresa per dedicar-se plenament a la pagesia. La feina li permetia sortir de tant en tant a ballar i a festejar amb qui s'acabaria convertint en la seva dona, Dolors Arderiu, amb qui van tenir dues filles, la Isabel i la Josefina, i van assumir el relleu dels pares en el negoci familiar. Principalment, es dedicaven al conreu de vegetals, com ara els porros, els naps, les pastanagues o les xirivies, entre altres aliments que venien lligats amb un cordill en forma de ram. Els colors i les aromes de les verdures fresques acabades de collir van omplir la seva llar durant una pila d'anys en què matinar era el pa de cada dia. «La feina al camp era molt dura, no podies tenir mandra, però la recompensa era veure créixer els fruits», destaca. Les llargues jornades al tros sovint les acabava al seu taller, on s'entretenia a construir tota mena d'objectes de fusta, una afició apresa de forma autodidàctica amb les seves mans hàbils, que també són capaces de pintar.

 
El Salvador s'alça de la butaca per mostrar-me els quadres que decoren el menjador, firmats per ell, on apareixen paisatges oberts i serens. Qui sap si darrere d'aquest pagès empedreït s'amaga un autèntic artista. Ell, però, no s'ho pregunta, simplement agraeix allò que la vida li ha regalat al llarg del temps. La saviesa a l'hora de cultivar la terra l'ha sabut traslladar a l'art de viure. Si relata episodis crus, sempre hi afegeix que va poder admirar un paisatge, conèixer una dona bonica o treure'n algun aprenentatge. Recordar anècdotes del passat és un exercici que li agrada per sentir-se més a prop de la seva filla Isabel, que va morir molt jove i de la seva dona, que va perdre ara fa set anys. Totes dues estan presents en les fotografies d’aquesta casa acollidora, on ara juguen els seus nets i besnets, amb qui pot compartir relats, carícies i l’alegria de viure.



Participació