Jaume Domingo Miró és mestre. Va treballar a l’Escola Flama fins al 1979 i des del 1981 i fins a la jubilació, el 2010, va ser professor a l’Escola Agrària. Durant la Transició, va formar part d’una cèl·lula del PSAN i sindicalment militava a la CNT. El 1984 comença a viure en comunitat a la casa de les Guixeres, que va construir personalment i va reconstruir després de l’incendi del 2017. Vegetarià, partidari de l’ecologia i pacifista, el 1992 comença la cooperació amb països en vies de desenvolupament; ha deixat petjada dels seus projectes i construccions amb energia fotovoltaica a Mèxic, Bolívia, Moçambic, Índia, Benín i Guinea.
El creixement dels pobles i les ciutats es compassa amb les batzegades de la història. L’expansió de la trama urbana obeeix a les necessitats cícliques dels habitants de més espai per viure o acollir fortes onades migratòries i de guanyar terreny per a la construcció de noves infraestructures, equipaments, tallers, centres comercials, fàbriques...
Escriure sobre la natura o sobre les relacions que mantenim els humans amb la natura és el que faig sovint dins d’aquesta secció, "Natura urbana". Darrerament, en català s’ha forjat un nou terme per referir-se a aquest tipus d’escriptura: "liternatura", la fusió dels termes literatura i natura. Els escriptors anglosaxons que es dediquen a aquesta feina fan "Nature Writing" i ens porten molt avantatge. No és un gènere nou en anglès, té una llarga tradició. En canvi, en català cal fer una petita recerca per trobar aquest fil prim de la tradició, que queda dispers entre molts autors i autores sense cap exclusivitat.
La plaça Major ha estat històricament el centre polític de la ciutat i fins fa uns cent anys una part del centre econòmic i comercial. Per això, els seus edificis eren un aparador de la burgesia, a més de tenir una funció comercial i residencial. És el cas d’aquesta casa estratègicament situada, que resol l’encaix de la plaça amb el carrer de Sant Miquel.
El celler Sanmartí de Serrahima, a Sallent, és un autèntic "chateau" envoltat de vinyes formoses. Una visita obligada per als bagencs. Amb una tradició vinícola documentada des de l’any 996 i amb un gran patrimoni històric i familiar.
per Josep M. Mata-Perelló i Josep Girabal i Guitart (Geoparc de la Catalunya Central)
Molt visible des de diferents indrets meridionals de la Catalunya Central, es troba situat a l’actual comarca d’Anoia; tot i que en realitat s’ubica a l’Alta Segarra, a la part més septentrional del terme municipal de Sant Pere Sallavinera.
per Jordi Sardans Farràs i Redacció. Fotos: arxiu Víctor Feliu.
El 25 de maig de 2017 es va engegar la Plataforma en Defensa de les Pensions Públiques i els Drets de la Gent Gran, formada per associacions de veïns, casals, sindicats, coordinadora de jubilats i pensionistes, amb la Marea Pensionista. Junts fan sentir la seva veu en manifestacions, concentracions, assemblees, xerrades per defensar unes pensions dignes i la gent gran davant dels abusos de la banca, però també el jardí de la residència de la Font dels Capellans o una residència pública al Xup.
Presidència d’un dels darrers partits de bàsquet a l’antiga pista del Pujolet, que hi havia en un dels laterals sobre el camp de futbol del Centre d’Esports Manresa. Es tractava d’una grada habilitada enfront de la tribuna.
Les paraules, per si soles, no són res si no hi ha algú al darrere que les doti de sentit. Què seria del verb cuidar, per exemple, sense les persones que el conjuguen de mil formes i n’eixamplen el significat? Elieser Franco, sense saber-ho, és un gran preservador d’aquest concepte.
Ser conscients d’allò que mengem no és pas cap bestiesa. Depèn de nosaltres nodrir el nostre cos adequadament. De fet, el que mengem avui determinarà el nostre estat de salut de demà. La incògnita d’avui passa per endevinar a què correspon aquesta etiqueta d’un aliment que podem trobar en molts supermercats:
El vocabulari del tèxtil a Manresa i al Bages dona per a molt i és prou conegut el pes d’aquesta indústria en el passat de la ciutat i la comarca. Cal remarcar l’estudi, "Llenguatge i tecnologia dels vetaires manresans", elaborat per Lluís Virós, publicat a la miscel·lània "Aspectes de la llengua catalana al Bages" (1997) i centrat en el vocabulari tradicional de la cinteria, el sector de les vetes de cotó, dels vetaires, de forta implantació aquí.
Diuen que és sentir “xocolata” i salivar. Que si xocolata a la tassa, xocolata de cobertura, xocolata desfeta, xocolata a la pedra, xocolata amb llet, xocolata blanca i xocolata negra. La xocolata és aquella textura dolça que ens permetem a qualsevol hora del dia, sigui a mig matí, després de dinar, a mitja tarda o al vespre.
16/12/2021
Les imatges també poden formar part del discurs del periodisme ambiental. Paisatge de tardor al Pirineu.
Recordo que el conegut periodista i escriptor Ryszard Kapuscinski (1932-2007) va deixar dit, en alguna de les múltiples entrevistes que li van fer, que els seus escrits són la combinació de tres elements. He volgut aplicar o parafrasejar aquest tres elements al periodisme de temes ambientals.
El número de desembre de la revista publicava el reportatge "El cinema fa cent anys a Manresa", elaborat per Francesc Rubí. I és que el la ciutat havia estat la segona de Catalunya a presentar el cinematògraf, el 27 de desembre de 1896, en un teatre Conservatori ple.
13/12/2021
Imatge de la processó de Corpus de 1972, a partir d'una fotografia d'Antoni Quintana Torres.
Un dels pioners del cinema fet a Manresa als anys seixanta, Josep Maria Lliró, vinculat al moviment Art Viu, dona a conèixer un poema que va dedicar-li Josep Junyent, inspirat en la pel·lícula del cineasta, "Corpus Christi" (1967).
per Josep M. Macià Roldan, gerent i secretari tècnic del Col·legi d’Enginyers Tècnics Industrials de Manresa
L’hidrogen és net, invisible, inodor, inòcul i menys pesat que l’aire. A més, ben gestionat és totalment segur i suposa el 70% de la matèria del nostre Univers. Com a font de combustible és entre dues i tres vegades més eficient que els actuals motors de combustió i no emet CO2, ni cap altre gas contaminant (òxids nitrosos, monòxid de carboni, restes d’hidrocarburs, benzopirens, òxids de sofre, òxids de nitrogen...).
Jaume Huch i Camprubí és llicenciat en Filologia Catalana, editor, fotògraf, impressor i traductor, ha estat membre de La Farsa i de la revista “L’Erol”, de l’Àmbit de Recerques del Berguedà. Va col·laborar en el suplement “Idees” de “Regió7”, es va incorporar a Faig i va coordinar la revista “Faig Arts”. El desembre de 1986 va fundar el segell Edicions de L’Albí. Té un màster en relacions internacionals. Dins la Unesco, coordina la revista “Catalonia Culture”. És autor de la novel·la autobiogràfica “Els ulls de la Geganta Vella” i de llibres de poemes com “Queralt endins” o “Rere els vidres”, i ha publicat contes, novel·la i teatre de literatura infantil i juvenil, amb el pseudònim Mitus Stampa.
La terciarització de l’economia comporta que només un 1% de catalans es dediquin a l’agricultura. Les explotacions sovint són rendibles, però la crua realitat és que no hi ha relleus ni –pel que sembla– prou incentius per menar camps, dedicar-se a la ramaderia o viure de posar al mercat matèries primeres, mal pagades i amb competències externes ferotges.
