El Collbaix és una muntanya molt popular entre els habitants de Manresa i de Sant Joan de Vilatorrada, la tenen molt a prop i té unes vistes magnífiques malgrat que no és gaire alta, 544,2 metres.

Des de la finestra de casa seva, observa els blocs elevats de façanes blanques i persianes verdes que configuren el barri. El seu estimat barri. Pel carrer, veu passar dues veïnes que xerren amb bosses de fruita i verdura a les mans i es diu a si mateix que, malgrat el pas dels anys, el Xup encara conserva l’esperit de poble. «Jo he vist créixer aquesta barriada i ella m’ha vist créixer a mi», explica.

El vestíbul de l’Escola d’Art de Manresa és d’aquells espais que, a l’hora de visitar exposicions, els manresans no acostumem a tenir gaire en compte. I val la pena estar al cas, perquè sovint s’hi poden veure mostres prou curioses i interessants com la que, fins al dia 31 d’aquest mes, hi presenta l’il·lustrador Javi Oviedo.

Lluís Grifell i Pons, en les seves "Memòries i aventures d'un temps i un país", escriu: «Quan vam tornar al capvespre portàvem un remitjot de guixes i un altre de cigrons d'aquells tan petits, i uns quants llençols menys». Si voleu saber més detalls de l’aventura, ho podeu consultar a l’entrevista que es va publicar en aquesta revista, el novembre del 2011, a aquest manresà, autor d’altres llibres com ara el "Viatge al país del pèndol" o "El com i el perquè de la II Guerra Mundial".

L’oli d’oliva verge i l’oli d’oliva verge extra (OOVE) són els que predominen a les cuines de casa nostra. L’oli d’oliva, sense especificar que sigui verge, és un oli refinat, una barreja d’oli refinat amb altres olis. Que sigui verge ens assegura que mantingui les propietats beneficioses pel nostre organisme i que durant el procés d’extracció no s’hagin vist alterades per procediments químics.

31 de juliol de 1981, darrer dia de feina abans de les vacances d’estiu, els companys de treball acomiaden Ricard Lladó, el dia de la seva jubilació de Maquinària Industrial SA (MISA). D’esquerra a dreta, Josep Torres, Pere Sinfreu, Ricard Lladó, Isabel Garcia, M. Lluïsa Batlle, Antoni Sanz i Josep M. Pérez, dins l’oficina de comptabilitat.

El número de gener de 1997 de la revista publicava el reportatge "Els ‘lobbies’ manresans regenten poc poder". S’hi analitzaven empreses, institucions, famílies i persones amb un poder de decisió important a la ciutat. El sector de les finances era un dels més poderosos, però el nou director de Caixa Manresa, Adolf Tudo, defensava una actuació cada vegada més transparent.

Si la primera revolució industrial va ser la introducció dels sistemes de producció mecànics amb tracció hidràulica i de vapor –anys 1750 als 1850–, la segona va ser la producció en sèrie, la divisió del treball productiu, l’ús de l’electricitat, la indústria química i l’automobilística –anys 1850 als 1950–. La tercera revolució va ser la incorporació dels ordinadors –la microelectrònica i tecnologies de la informació– per automatitzar processos –anys 1950 als 2000.

Coincidint amb els 500 anys de l’estada d’Ignasi de Loiola a Manresa, del 4 al 6 de febrer es presentarà al Kursaal "Íñigo, l’home rere el sant", una farsa escrita per Carles Claret i dirigida per Jordi Gener. La 65a edició de la Innocentada s’escau en el vintè aniversari de la mort d’Agustí Soler i Mas, iniciador i mantenidor d’aquesta tradició teatral durant els primers 45 anys.

(Resum de l’any en titulars i unes quantes frases fetes)

Jaume Domingo Miró és mestre. Va treballar a l’Escola Flama fins al 1979 i des del 1981 i fins a la jubilació, el 2010, va ser professor a l’Escola Agrària. Durant la Transició, va formar part d’una cèl·lula del PSAN i sindicalment militava a la CNT. El 1984 comença a viure en comunitat a la casa de les Guixeres, que va construir personalment i va reconstruir després de l’incendi del 2017. Vegetarià, partidari de l’ecologia i pacifista, el 1992 comença la cooperació amb països en vies de desenvolupament; ha deixat petjada dels seus projectes i construccions amb energia fotovoltaica a Mèxic, Bolívia, Moçambic, Índia, Benín i Guinea.

El creixement dels pobles i les ciutats es compassa amb les batzegades de la història. L’expansió de la trama urbana obeeix a les necessitats cícliques dels habitants de més espai per viure o acollir fortes onades migratòries i de guanyar terreny per a la construcció de noves infraestructures, equipaments, tallers, centres comercials, fàbriques...

Escriure sobre la natura o sobre les relacions que mantenim els humans amb la natura és el que faig sovint dins d’aquesta secció, "Natura urbana". Darrerament, en català s’ha forjat un nou terme per referir-se a aquest tipus d’escriptura: "liternatura", la fusió dels termes literatura i natura. Els escriptors anglosaxons que es dediquen a aquesta feina fan "Nature Writing" i ens porten molt avantatge. No és un gènere nou en anglès, té una llarga tradició. En canvi, en català cal fer una petita recerca per trobar aquest fil prim de la tradició, que queda dispers entre molts autors i autores sense cap exclusivitat.

Recomanacions de teatre, cinema i música per començar l'any amb bon peu i bona cultura.

La plaça Major ha estat històricament el centre polític de la ciutat i fins fa uns cent anys una part del centre econòmic i comercial. Per això, els seus edificis eren un aparador de la burgesia, a més de tenir una funció comercial i residencial. És el cas d’aquesta casa estratègicament situada, que resol l’encaix de la plaça amb el carrer de Sant Miquel.

A causa de la situació sanitària, queda suspesa la presentació habitual a la Sala d'Actes del Centre Cultural del Casino.

«Aquest país cobreix les seves necessitats bàsiques, però mira amb recel tot allò que ve de fora»

El celler Sanmartí de Serrahima, a Sallent, és un autèntic "chateau" envoltat de vinyes formoses. Una visita obligada per als bagencs. Amb una tradició vinícola documentada des de l’any 996 i amb un gran patrimoni històric i familiar.

Molt visible des de diferents indrets meridionals de la Catalunya Central, es troba situat a l’actual comarca d’Anoia; tot i que en realitat s’ubica a l’Alta Segarra, a la part més septentrional del terme municipal de Sant Pere Sallavinera.

El 25 de maig de 2017 es va engegar la Plataforma en Defensa de les Pensions Públiques i els Drets de la Gent Gran, formada per associacions de veïns, casals, sindicats, coordinadora de jubilats i pensionistes, amb la Marea Pensionista. Junts fan sentir la seva veu en manifestacions, concentracions, assemblees, xerrades per defensar unes pensions dignes i la gent gran davant dels abusos de la banca, però també el jardí de la residència de la Font dels Capellans o una residència pública al Xup.

Presidència d’un dels darrers partits de bàsquet a l’antiga pista del Pujolet, que hi havia en un dels laterals sobre el camp de futbol del Centre d’Esports Manresa. Es tractava d’una grada habilitada enfront de la tribuna.

Les paraules, per si soles, no són res si no hi ha algú al darrere que les doti de sentit. Què seria del verb cuidar, per exemple, sense les persones que el conjuguen de mil formes i n’eixamplen el significat? Elieser Franco, sense saber-ho, és un gran preservador d’aquest concepte.

Ser conscients d’allò que mengem no és pas cap bestiesa. Depèn de nosaltres nodrir el nostre cos adequadament. De fet, el que mengem avui determinarà el nostre estat de salut de demà. La incògnita d’avui passa per endevinar a què correspon aquesta etiqueta d’un aliment que podem trobar en molts supermercats:

El vocabulari del tèxtil a Manresa i al Bages dona per a molt i és prou conegut el pes d’aquesta indústria en el passat de la ciutat i la comarca. Cal remarcar l’estudi, "Llenguatge i tecnologia dels vetaires manresans", elaborat per Lluís Virós, publicat a la miscel·lània "Aspectes de la llengua catalana al Bages" (1997) i centrat en el vocabulari tradicional de la cinteria, el sector de les vetes de cotó, dels vetaires, de forta implantació aquí.

Diuen que és sentir “xocolata” i salivar. Que si xocolata a la tassa, xocolata de cobertura, xocolata desfeta, xocolata a la pedra, xocolata amb llet, xocolata blanca i xocolata negra. La xocolata és aquella textura dolça que ens permetem a qualsevol hora del dia, sigui a mig matí, després de dinar, a mitja tarda o al vespre.

Recordo que el conegut periodista i escriptor Ryszard Kapuscinski (1932-2007) va deixar dit, en alguna de les múltiples entrevistes que li van fer, que els seus escrits són la combinació de tres elements. He volgut aplicar o parafrasejar aquest tres elements al periodisme de temes ambientals.