Aquesta informació es va publicar originalment el 19 de febrer de 2022 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Plaça de Cal Gravat. Foto: Francesc Rubí.
Més enllà del conjunt de places històriques, les que organitzen el rovell de la ciutat, sortosament Manresa també disposa d’un rosari de places que articulen la xarxa dels barris. Espais que poden connectar vials o permetre l’aparcament de vehicles però, també, que faciliten les trobades entre persones. Places més petites o més grans, places que es transformen o que creixen. Algunes són tan conegudes com les més cèntriques, però també n’hi ha d’altres que només coneixen els seus veïns i que són igualment imprescindibles. Com aquesta del Xup, que ben pocs manresans trepitgen: rere el conjunt de botigues i locals socials que veiem des de la carretera de Salelles, hi ha un gran espai obert amb bancs, glorieta i poliesportiu. Fer un tomb per cadascuna d’elles seria un exercici de reconeixement local altament recomanable, perquè cada plaça abriga històries i persones. I per això aquesta vegada, hem demanat a Glòria Ballús, Àngels Fusté, Agnès Torras, Jaume Puig Bou, Joan M. Serra, Montserrat Ayala, Pilar Goñi, Ramon Fontdevila, Pere Fontanals, Jordi Arderiu i Lluís Virós que ens acompanyin en un passeig personalíssim per la plaça Cots, la de Valldaura, la del Vuit de Març, de Mossèn Vidal, de la Democràcia, de Mallorca, de la Pau, del Mercat de la Sagrada Família, de Sant Ignasi, de la Balconada o de Cal Gravat. Totes retratades novament per la càmera de Francesc Rubí. Places que fan la ciutat més viva i acollidora. Places que ens humanitzen. Totes, des del Poble Nou a la Balconada, des de Valldaura a la Mion, ens conviden a fer-hi un tomb.
Plaça de Joan Farrés, al Xup. Foto: Francesc Rubí.
Barri Vic-Remei
La plaça Cots
Foto: Francesc Rubí.
La plaça Cots, situada al barri Vic-Remei, és emblemàtica i plena d’història. Està dedicada al manresà il·lustre Francesc Cots i Argullol (1819-1854), fill del propietari de la fabrica cotonera de Cal Cots, en reconeixement a les obres benèfiques que va fer, especialment la Fundació de la Casa de Caritat –que posteriorment es va convertir en Fundació Cots–, pensada per acollir i educar nois i noies orfes.
En els números 5-7, s’hi ubica l’edifici de Casa Caritat, obra de l’arquitecte Antoni Rovira Trias (1816-1889), inaugurat el 31 d’agost de 1859. D’estil neoclàssic, està format per dos cossos laterals i una església central, que presidia la imatge de la Mare de Déu dels Dolors, de l’escultor manresà Macià Padró Galobart (1801-1871), amb el campanar d'espadanya. L’església, començada el 1879, va ser beneïda el 12 d’octubre de 1881. Un parvulari modernista –que cal rehabilitar–, obra de l’arquitecte Alexandre Soler March (1873-1949), completava el conjunt. El mateix dia de la inauguració, s’hi va instal·lar la Congregació de Germanes Carmelites Vedrunes –que havien arribat a la ciutat el 23 d’octubre de 1854 per fer-se càrrec de l’Asil d’Infants Orfes–, per dedicar-se a l'educació de nois i noies internes i externes, fins al 8 de desembre de 1975 quan van inaugurar el nou complex educatiu al barri de la Parada. Actualment s’hi ubiquen serveis educatius i les oficines municipals i de la Generalitat per a l’Ocupació (CIO i SOC). Des de 1985 està catalogat com a Bé Cultural d'Interès Local. Aquest majestuós edifici està envoltat d’altres que també tenen una singularitat arquitectònica, principalment la casa número 2, que va ser habitada per la família Gomis, propietària de l’empresa Fuerzas Hidroeléctricas del Segre, SA); les números 10 i 11 de famílies benestants, i la número 1 (reconstruïda el 1991).
En el centre, en l’indret on hi havia una font, hi trobem el Monument a la Sardana
, obra de Jaume Soldevila Ribera, inaugurat el 21 d’abril de 1963, amb una ballada de sardanes i l’estrena de la titulada
El Monument de Manresa, de Francesc Juanola, dins els actes de proclamació de Manresa Ciutat Pubilla de la Sardana, amb l’objectiu d’exaltar els valors sardanistes. Representa, de manera abstracta, dues figures de pedra que es donen les mans, com en una sardana, amb un relleu de sant Jordi matant el drac i la inscripció:
Manresa a la Sardana en les dues superfícies corbes. Actualment una font, bancs per seure i uns parterres amb vegetació acompanyen el monument.
Glòria Ballús Casòliva
Barri Antic
La meva plaça Valldaura
Foto: Francesc Rubí.
La meva plaça Valldaura no es diu Valldaura, es diu dels Frares, els de la comunitat que viu al convent que hi ha al davant. És lletja i malgirbada, amb un fanal molt gros al mig i un banc de pedra que l’envolta. També té un quiosc on la meva àvia compra el diari els caps de setmana. El conjunt no té cap atractiu, però és l’escenari tradicional de les fotos del dia de la Palma, amb el vestit nou de primavera, sortint de la missa del Ram. És una plaça que s’omple de motxilles, tendes i olles d’intendència el dia que la canalla del barri marxem de campaments i que ens escolta cantar
L’hora dels adeus, quan en tornem. És una plaça per quedar-hi, però no per quedar-s’hi. És el punt de partida dels volts de diumenge a la tarda i el d’arribada, abans que la colla es dispersi per tornar cadascú a casa seva. És una plaça dels anys setanta i vuitanta del segle XX.
Trenta anys més tard, a la plaça ja no hi ha motxilles ni tendes ni olles. Hi ha gent que fa cua per anar buscar el menjar que donen a l’església. Tampoc no hi ha quiosc. Les notícies ja no es llegeixen als diaris sinó al mòbil. N’hi ha que s’escampen amb un obrir i tancar d’ulls: sovint no se sap qui les ha escrit ni si són veritat. Els que malden per ser els primers a compartir-les als seus grups de
whatsapp han d’anar alerta a no entrebancar-se amb les pilones que marquen els límits de la plaça amb el carrer d’Urgell.
El fanal ja no presideix el centre de la plaça i n’han aparegut d’altres de més discrets a un cantó. Van treure el banc de pedra, tan fred i incòmode que era, i la seva absència ha deixat un gran buit, que facilita l’anar i venir de la gent. Finalment, la plaça ha assumit que és un lloc de pas i com menys noses hi hagi pel mig, millor. Res de fotografies amb vestit de dia de la Palma, com a molt alguna
selfie de joves que casualment passen per allà. Perquè, ara, ja no hi queden, a la plaça. Hi esperen l’autobús, arriben o marxen, de Barcelona, cap a Berga... La plaça, sense frares al convent, ha recuperat el seu nom. Torna a ser la plaça de Valldaura, però ja no és la meva.
Àngels Fusté Gamisans
Barri de Valldaura.
Plaça Vuit de Març, plaça de les treballadores
Foto: Francesc Rubí.
La plaça té per nom una data, la del Dia de la Dona Treballadora. Treballadores de la Pirelli eren les de les primeres famílies que la van habitar a principis dels seixanta. Les seves llars eren uns blocs blancs de tres pisos i planta baixa amb jardinet, que per un cantó donaven al carrer Dos de Maig i per l’altre a la plaça, que encara no tenia nom. L’economat de la Pirelli era un edifici gris, situat al carrer del Cós, on ara hi ha les restes d’una pista de petanca i és lloc de trobada dels caminaires de dimarts i divendres. Al costat dels pisos s’hi va fer la pista asfaltada i tancada que encara funciona com a espai de joc de penyes de bàsquet i futbol, i també alguns dies com a pati escolar de Valldaura i FEDAC (Dominiques). La canalla del veïnat i els pares o mares troben estones per jugar amb les patinadores i els futbolistes que l’ocupen al màxim les tardes i vespres de bon temps.
L’arbreda del centre hi és des dels inicis: els tres cedres grandiosos, els plataners que s’havien plantat amb l’ajut dels primers veïns. Alguns encara hi prenen la fresca als estius! Els til·lers que volten tota la plaça fan tanta olor quan són florits que podem dir que s’hi respira tranquil·litat. A continuació dels pisos de la Pirelli, a finals dels noranta es van construir uns blocs de cinc pisos d’alçada de maó vermell, amb balcons de vidre transparent, que tanquen la plaça per l’est. Els van habitar famílies joves que van valorar el sol i la lluminositat de la plaça i tenir-la d’esbarjo a baix mateix. Nostra Llar de l’AV de Valldaura és als baixos d’aquest nou edifici: té bar i espais polivalents per a ball, gimnàstica, cor, biblioteca/tallers, servei de podologia i també és seu electoral i centre de vacunacions, quan cal.
El parc infantil amb la caseta, els gronxadors, la casa per enfilar-se pel mini rocòdrom o les xarxes i baixar pel tobogan són l’espai de joc motriu a l’aire lliure, ideal per als petits. Fa uns cinc anys s’ha tancat amb fustes i porta; calia separar-lo de les altres zones que sovint són espais de passeig de tota mena de gossos. El bloc que tanca la plaça per l’oest va com esglaonat del carrer del Cós al de Ramon Llull i té cinc pisos d’alçada, amb balcons vidriats com enganxats als maons vermells. El vam habitar, al 2000, l’última onada de veïnes i veïns. Com diu el Miquel Àngel, d’un dels baixos, «la nostra entranyable plaça és acollidora de la diversitat de gent de totes les edats, de diferents maneres de vestir. S’hi senten músiques i converses en diferents llengües». Tothom gaudeix d’aquest pulmó verd, per on entra el sol i la marinada fresca.
Agnès Torras Casas
Barri del Poble Nou.
Si la plaça de Mossèn Vidal pogués parlar
Foto: Francesc Rubí.
Si la plaça de Mossèn Vidal pogués parlar, podria dir: En els meus inicis estava ubicada en un dels turons manresans, ben avorrida, però l’any 1867 va començar a haver-hi moviment, vaig començar a veure passar gent i van fer uns habitatges al meu voltant, amb pagesos, rajolers, vetaires, paletes... D’aquest entorn en deien el Tossal. El 28 d’agost del 1903 es va col·locar la primera pedra per construir-hi l’església i l’escola. Vaig començar a tenir vida amb els paletes i un sacerdot i posteriorment amb població de diverses edats. Hi vivien unes 42 famílies i 178 veïns. La construcció de l’església va durar dotze anys. El dia 31 d’agost la van inaugurar amb una gran festa. Noves cases, nous carrers, nous habitants... El juliol de 1936, aquell temple va ser profanat i devastat per sindicats i organitzacions polítiques, em feia pena.
Una vegada acabada la guerra, he estat una plaça afortunada, m’he sentit acollida i he servit per a tota classe d’activitats. A part de veure els parroquians que anaven als actes religiosos, en dies laborals sentia els infants que em trepitjaven per anar a l’escola que tenia allà mateix. També el trepig de les rodes dels carros i els cavalls. M’utilitzaven com a camp de futbol i altres activitats de carrer, boles, baldufes, bitlles i altres jocs infantils. Des del meu lloc veia també el tren que en deien dels Catalans. Va ser l’any 1950 que van donar-me el nom de plaça de Mossèn Vidal, l’iniciador de l’església.
Aquí s’hi han fet tota classe d’activitats. Actes d’aniversaris, religiosos, processons, concursos i ballades de sardanes, sortides i arribades d’escoltisme i bicicletes, trobades de gegants, torrades, jocs infantils, bàsquet, concursos de dibuix, havaneres, ball. També em vestien amb un arc i bombetes i senyeres per la Festa Major del barri. Hi he vist durant pocs anys les majorettes, que feien el seu goig... I m’han arreglat el paviment, el jardí i la il·luminació. Ara només hi veig gent i cotxes, i poques activitats s’hi poden fer. Però soc una plaça afortunada i apreciada pels habitants, amb la sort que no hi ha gaires accidents. Ara fins i tot serveixo per ordenar el trànsit de cotxes. He tingut i tinc vida formant part de l’entorn d’aquest Poble Nou de Manresa que crec que m’estima i estimo, i estic a la seva disposició. Fan de mi el que volen, però sempre per complaure els ciutadans. M’agradaria veure-us més feliços com a humans, com ho soc jo sense ser-ho.
Jaume Puig Bou
Barriada Mion.
La plaça de la Democràcia
Foto: Francesc Rubí.
Fa trenta anys, quan vaig venir a viure a la barriada Mion, l’actual plaça de la Democràcia era un descampat com altres que hi havia al barri abans de l’auge de noves construccions i modificacions urbanes que va patir a principis de segle. Aquest descampat estava situat al costat del camí de Joncadella i a prop de la via de tren que anava a Súria. A una banda de la plaça hi havia l’edifici de la llar d’avis, amb el seu singular pòrtic circular, i les cargoleres de l’antiga guarderia, que aleshores allotjaven algunes aules del col·legi Puigberenguer. A més d’aparcament, aquest descampat servia per fer-hi una monumental foguera per la revetlla de Sant Joan i, anys abans, s’hi havia instal·lat alguna plaça de toros provisional. L’obertura de l’avinguda Universitària i de la ronda de Manresa van obligar a fer un pla d’urbanització d’aquest espai de forma triangular. S’hi va construir una plaça organitzada en quatre nivells, comunicats per rampes o bé escales, per solucionar el desnivell entre el carrer de Callús i la nova avinguda Universitària. La construcció de l’edifici de la residència assistida i de les oficines d’Afers Socials i Famílies, al costat de l’antiga llar d’avis, van acabar de fer el tancament de la plaça per la banda nord-oest.
Com a plaça es pot dir que és un èxit. L’equilibrada distribució entre plaça dura, que serveix a la canalla per jugar a futbol, a l’eixarranca, a atrapar o bé córrer-hi amb patinets, patins o bicicletes; i espais amb terra, amb gronxadors, escales de cordes i tobogans, facilita que a algunes hores del dia, sobretot a finals de la primavera i a l’estiu, la plaça s’ompli de veus infantils. Al voltant d’aquests espais hi ha una regular distribució de bancs i pedrissos, ombrejats per una filera d’arbres, que serveixen perquè pares i mares vigilin els seus infants i, de passada, la facin petar.
La plaça de la Democràcia fa molt servei a l’associació de veïns, que hi organitza actes musicals, espectacles i sopars a principi de juny, per les festes del barri; també hi van els Reis de la barriada a distribuir regals. Des de fa una dotzena d’anys s’hi va instal·lar, els divendres, un mercat setmanal de productes diversos. I m’agradaria que aviat s’hi tornessin a fer els recitals de poesia en diferents llengües de l’activitat A Tota Veu, d’Òmnium Cultural, ara interromputs per la pandèmia.
Joan M. Serra Sala
Barri de la Carretera de Santpedor.
Les botigues de la plaça Mallorca
Foto: Francesc Rubí.
Tanco els ulls i em veig gronxant-me. Els obro i veig l’avi Lluís sortint de la pastisseria de l’Antonio: la pastisseria Mallorca. L’avi els ajudava a repartir els deliciosos croissants i ensaïmades que feien. Encara els recordo perquè, de tant en tant, hi havia premi. Els avis vivien a prop, al carrer Bisbe Torras i Bages, i la plaça Mallorca, per a mi i els meus germans, no era una plaça, era un parc amb el seu gronxador i el seu tobogan. No recordo cap element de joc més, tot i que de ben segur que n’hi havia, cadascun envoltat per una renglera de pedres rectangulars que en marcaven el perímetre. Era molt de parc, això. Això i la sorra. Torno a tancar els ulls. Al costat de la pastisseria, la iaia Maria compra a Cal Pere: la
tocineria Armengol. Segur que havíem anat a comprar amb ella i nosaltres l'esperàvem jugant al parc. Mentre em gronxo, la veig dins, fent-la petar amb veïns del barri. A les botigues com Cal Pere no hi podies anar amb pressa i si hi coincidies amb algú potser en sorties amb alguna tafaneria i tot.
Les botigues del meu record infantil ja no hi són. Sí que n’hi queden d’altres, com la fruiteria coneguda com Ca la Conxita, el forn de pa Llusà i la botiga de joguines Jonis, que ara ven petards. Són la vida de la plaça! Vaig tornar al barri dels avis ara fa setze anys i la plaça va tornar a la meva vida. Ara ja n’hi puc dir plaça amb propietat, perquè no hi queda res que en recordi el seu passat com a parc. Ara és un lloc on seure a l’ombra dels arbres, que són l’únic que perdura del que jo en recordo. Bé, menteixo: també hi ha la bústia de correus, ben groga, situada en un dels accessos laterals. O potser ja no hi és? M’hi hauré de fixar, ara que ho dius. Ara la plaça sembla un lloc on reposar. Hi conviden una llarga renglera de bancs de fusta d’esquena a la carretera de Santpedor i a la parada del bus urbà. Sempre he pensat que és un espai desaprofitat i que es mereixeria ser embellit, però la competència és forta: sobre els Dipòsits Vells, nous infants construeixen records a pocs metres d’allà on jo vaig construir els meus.
Montserrat Ayala Riu
Barri de la Font dels Capellans.
La meva Pau
Foto: Francesc Rubí.
El meu barri és lluny del centre urbà, és el de la Font dels Capellans. Vaig anar a viure-hi als tretze anys i, els primers mesos, la meva mare s’enyorava del centre de la ciutat, de la placeta de Sant Miquel i de la plaça Major on hi havia en aquells anys setanta el centre neuràlgic, amb un mercat que feia goig, on es venien verdures, fruites, cargols –dels de menjar, és clar!– i el Maurici de les Olives animava tothom a comprar els seus productes amb una flaire
brutal, que diria el Marc Ribas. Tot va canviar, arribàvem a un barri que necessitava vida, necessitava que els arbres es fessin grossos, que s’obrissin bars, restaurants i comerços, que vinguessin les entitats i que la mainada comencés a córrer i a jugar pels carrerons i les places, enmig de les torres i els octogonals, que vam batejar com «les places de toros».
I aquí hi entra un factor decisiu que està centrat en una persona, en un amic. En una persona que he estimat i continuo estimant, encara que ens hagi deixat, que és en Josep Rueda. Tot i que van haver-hi d’altres presidents de l’associació de veïns, ell va ser el líder que va fer que el barri de la Font fos el que és ara. Va trucar, es va reunir, es va discutir amb Adigsa mil i una vegades i sempre era per millorar el barri. Més endavant, arribaria el mercat dels dimarts, la sardinada ara reconvertida en botifarrada i les reivindicacions
tradicionals d’en Josep en l’acte d’inici de cada any de les festes de juliol, amb pregoners il·lustres, actes de
varietés i castell de focs. I un barri ben guarnit de llums de Nadal quan arribava el desembre.
Recordo que un dia em va trucar i em va dir: «Pilar, a la plaça central, on fem la Festa Major, li volem posar un nom, amb un escenari que ja quedarà instaurat per tot allò que es faci al barri. Voldria que vinguessis a presentar l’acte d’inauguració». La meva pregunta va ser òbvia: «Com es dirà, aquesta plaça?». I la seva resposta va ser: «Plaça de la Pau. No creus que en falta molta al món?». No us sabria dir quina guerra hi havia en aquell moment, però com que sempre estem enmig de conflictes bèl·lics vaig pensar i continuo pensant que és normal que algú hagi tingut la bona pensada que a una ciutat com Manresa, cruïlla de camins i on convivim més de cent nacionalitats diferents d’arreu del món, hi hagi una plaça que porti aquest nom. La meva, la nostra, plaça de la Pau.
Pilar Goñi Garriga
Barri de la Sagrada Família.
Una plaça que encara no ho és ben bé
Foto: Francesc Rubí.
Per poc que hi rumieu, recordareu que al barri de la Sagrada Família les places hi són comptades: la del Sol, a l’interior de les cases de xocolata, i la de Sant Josep Oriol, a cavall dels carrers Viladordis, Sardana i Sant Magí. Poca cosa més. Una absència que potser explica com va créixer tot aquest sector de la ciutat, sense espais comuns ni gairebé equipaments. Encara avui la seva condició de barri popular és percebuda per la municipalitat com un territori domèstic i, doncs, el seu manteniment justeja. En aquestes circumstàncies, i resultat del cobriment de la via dels catalans, des de finals del segle passat la Sagrada Família guanyà almenys un punt de dignitat: la nova avinguda de Francesc Macià superava l’antiga rasa per connectar-se amb el parc de sant Ignasi, amb un vial ampli i assolellat, estació de tren inclosa. Malauradament així que l’avinguda travessa la carretera del Pont de Vilomara, recupera el nom de carrer de l’arquitecte Montagut i –talment fos l’obra de la Seu– el vial resta inacabat en tot d’espais desiguals. És aleshores que trobem aquesta «plaça del Mercat».
Un nom més popular que real perquè el nomenclàtor no el recull. Però des de 1983, amb la inauguració de l’edifici del Mercat de la Sagrada Família, el pàrquing gratuït a ponent i el conjunt de botigues que el flanquegen per la banda de sant Cristòfol, n’ha resultat una nova centralitat que té a tocar el temple parroquial i l’escola de la Font. Hi ha forn de pa i hi subsisteix un dels darrers quioscs de la ciutat. També la Caixa i fins estanc i perruqueria, merceria i farmàcia... a més a més d’una rastellera de supermercats. La inauguració fa quinze anys del nou CAP ha rematat la jugada. Sense premeditació, l’espai s’ha anat ocupant per gent que hi passeja o que hi passa, que seu als bancs i descansa. Cada dia de cada dia comença amb les cues per les analítiques, bon punt clareja. Hi podeu veure també les concentracions de jubilats a punt d’anar a caminar o, especialment al matí, l’anar i venir de gent armada amb carrets rodats. Tot això passa a la plaça que no és plaça: un espai esventat si es vol, un no-lloc encara, que sovint es disputa entre cotxes i persones. Un espai que ja ha acollit concerts i fins alguns actes polítics, i que té en els dimarts la seva eclosió, quan allà a la vora es fa el mercat ambulant de la Font dels Capellans. Per tot plegat direm que encara no té un nom formal però sí, segur, la voluntat de ser una plaça: la plaça del mercat de la Sagrada Família.
Ramon Fontdevila Subirana
Barri de les Escodines.
Quan a la plaça de Sant Ignasi hi havia el bar Kung-fu
Foto: Francesc Rubí.
Quan la plaça tenia vetes i fils i algun modelet a la Sedalina, tabac a l'estanc Carrió, una Caixa Manresa amb personal amable o podies anar a la perruqueria, a la pastisseria o fins a sis bars –la Bodega Andaluza, la bodega El Cubillo, el bar de la Masia o el de la Mota o el Valderrama o el Kung-fu– es guanyaven la vida amb solvència entre tapes i vinets, la plaça tenia nom de plaça, però costava entendre-la com a plaça. Era un enclavament, una plaça partida per la meitat per una illa de cases que arribava a tocar la capella del Rapte. Des de la baixada dels Drets no es veia l'altra banda.
L'entrada al carrer de Santa Llúcia per una banda i l'entrada a les Escodines de l'altra, obrien amples espais, però a finals dels setanta i primers dels vuitanta del segle passat –i fins fa ben poc– no s'entenia que no fossin ocupats per cotxes, en circulació o estacionats, sovint en doble filera, mentre que els vianants havíem de caminar per voreres estretes entre els seus morros i les façanes crostoses de cases antigues. Malgrat tot, la plaça era un formigueig de gent. Per anar als bars, sí, però sobretot per anar a la Sala Loiola –després Sala Ciutat– a seguir la programació de Rialles i altres obres, i també a les sessions dobles de cinema, amb algun western tronat i una pel·lícula policíaca. També per anar a les Piscines Municipals durant l'estiu, quan disposava de la petita, la mitjana, la gran i la coberta i pistes de tennis i un bar-restaurant a l'estil –només estil– de complex hoteler paradisíac. Era un temps en què al CN Manresa hi jugava un tal Manel Estiarte i un bon grapat de waterpolistes internacionals.
Els ritmes passen, i de la mateixa manera que he passat de vendre còmics de segona mà fent del desnivell dels laterals de la baixada dels Drets un mostrador a redactar notícies de l'actualitat bagenca, també la plaça ha viscut moltes transformacions urbanístiques i socials, amb fortes crisis incloses; les mateixes que al seu entorn, però més pronunciades. Va desaparèixer l'illa de cases que dividia la plaça, prou més tard la Sala Ciutat i entremig gairebé tot el comerç, o tot, vaja. També el de les Escodines i el de Santa Llúcia o la baixada dels Drets. No em queixo, constato. Però com que no hi ha mal que duri cent anys, confiem que les últimes actuacions urbanístiques, el Camí Ignasià, el futur Museu del Barroc de Catalunya o la UPC a la Fàbrica Nova revitalitzin la zona. O que els propietaris d'immobles inverteixin en rehabilitació, però no voldria posar-me polític ara mateix.
Pere Fontanals Bosch
Barri de la Balconada.
La ‘plaça’ d’Oleguer Miró
Foto: Francesc Rubí.
La plaça de la Balconada està situada al final de tot del carrer Oleguer Miró. Té una forma quadrada, d’una mica més de 2.500 metres quadrats, i girada en forma de rombe sobre l’extrem del carrer. A nivell ornamental i de mobiliari només hi ha bancs i fanals, a més a més d’arbrat. En el seu subsol hi ha l’únic pàrquing soterrat de tot el barri. I en destaca la porxada elevada per quatre graons que serveix d’escenari als actes festius i culturals que es fan a la plaça. El terra té forma d’estrella i amb els quatre pilars que sostenen la teulada d’obra i els arcs, de mig punt, i l’estructura de la teulada fan una porxada bonica, tot i el seu deteriorament evident.
A l’extrem de la plaça oposat al carrer, hi ha un bonic mirador que presideix una de les vistes més majestuoses de Montserrat que hi ha a la nostra ciutat, i també tot el balcó sobre el Cardener. Entre les preciositats que destacaria hi ha la torre de Santa Caterina i els seus entorns, el parc de vies de l’estació de la Renfe o la Seu i la Cova de Sant Ignasi. Forma part de la Balconada nova o de la segona fase de la construcció del barri. Els veïns en parlen com
la plaça, i l’associació de veïns posa com a adreça postal «Plaça d’Oleguer Miró, 23-25». I encara durant molt de temps hi va haver un corrent, encapçalat per l’històric president de l’associació de veïns. Juan Manuel Zornoza. que volia que no hi figurés el nom del patrici manresà.
I és que, de fet, segons el nomenclàtor municipal, aquesta plaça no existeix. Les plaques que hi figuren són les de «carrer d’Oleguer Miró». I la numeració dels blocs és, a un costat, del 28 al 38 i de l’altre del 23 al 33. Per tant, és la continuació de la numeració del lineal del carrer. En tota la Balconada nova no hi consta cap plaça. Més enllà de la rotonda que serveix de nexe d’unió dels grans vials de les balconades nova i vella. I entre les dues només hi consta una plaça, relativament nova, que es troba a l’altre extrem del barri, en la confluència del carrer Josep Guitart amb l’escola i el passeig de Sant Jordi de la Balconada. Bàsicament un parc infantil, i poca cosa més, que porta el nom de plaça de l’Amistat.
Jordi Arderiu Torra
Barri de Cal Gravat.
La plaça més gran de Manresa
Foto: Francesc Rubí.
El barri de Cal Gravat és un dels més nous de la ciutat, es va planificar des de l’Institut Català del Sòl (Incasòl) a partir de 1980, després del fracàs de la urbanització del polígon de Bufalvent i de la construcció de la ronda, i es va completar entre 1984 i 1999. Per tant, es tracta d’un barri residencial dissenyat amb criteris moderns, amb un espai públic generós, arbrat a tots els carrers i edificis de poca alçada. El barri està format pràcticament per habitatges unifamiliars adossats amb jardí, ordenats en carrers, mentre que al centre hi ha dues places, la de Josep Lluís Sert i la de cal Gravat, amb blocs plurifamiliars.
La plaça de Cal Gravat és efectivament la més gran de la ciutat, de forma quadrangular i envoltada de quatre edificis de planta baixa i tres pisos, construïts entre 1995 i 1996. Això li dona un aspecte força unificat perquè tres dels edificis són blocs promoguts pel mateix Incasòl, i l’altre és de la cooperativa Habitatge Entorn, lligada a Comissions Obreres. La plaça té quatre accessos situats a les cantonades, dos per a automòbils i dos per a vianants, que salven els desnivells del terreny amb escalinates enjardinades. L’espai central de la plaça, envoltat de carrer pels quatre cantons, es va dissenyar amb una partició pràcticament en diagonal que separa una zona de parc infantil i una altra dedicada al passeig, amb una generosa part de gespa que simula una muntanyeta. La plaça, però, ha estat tant dels nens que fins i tot aquesta muntanyeta s’ha convertit sovint en un camp de futbol improvisat.
Per la descripció que hem fet, us podeu imaginar l’ambient que es viu normalment a la plaça. D’entrada, hi ha pocs negocis. Al llarg del temps hi han funcionat un o dos forns de pa, un dels qual ha fet de bar, i al llarg de molts anys hi ha hagut un altre bar restaurant. Aquests establiments, normalment tranquils, han ajudat a mantenir un ambient tranquil a la plaça, que serveix de zona d’esbarjo a nens i preadolescents, i de zona de passeig i trobada per a la gent del barri, especialment la de més edat. També ha contribuït a la funció de punt de trobada el fet que hi hagi els locals de l’Associació de Veïns, on sovint s’han organitzat activitats i hi ha hagut una modesta biblioteca activa. En fi, es pot dir que és la gran plaça tranquil·la i tal vegada més desconeguda de Manresa.
Lluís Virós Pujolà
