QUI NO CONEIX

Cristina Gonzàlez Alsina, sacerdoci al Kursaal

per El Senyor Ramon, 11 de març de 2022 a les 11:32 |
Il·lustració: Maria Picassó.
Per poc que hagueu anat al teatre, segur que la coneixeu: la Cristina és la cap de taquilles del Kursaal i també la responsable del servei educatiu i –ara hi caieu!– tot sovint l’heu vista presentant espectacles i gales de temporada. La seva és una història atrapada en un teatre, potser perquè, com ella mateixa explica, «de petita ja jugava a fer de mestra... i a vendre entrades!». Aquesta noia del Kursaal va néixer el 1978, filla del Fèlix i la Carme, un rellotger i una gravadora amb botiga al carrer de Sant Maurici. Va anar a l’escola Oms i de Prat i després formà part de la primera promoció de l’IES Bages. I sí, l’atreia molt el teatre mentre es mirava més de cent vegades aquell vídeo gravat al Canal 33 de Mar i cel i adoptava per sempre la melena rossa de la Gonyalons. Però, estudiosa i aplicada, mai no va pensar a dedicar-s’hi i continuà els estudis a l’Autònoma per fer Magisteri. En acabat, va començar per fer de monitora al bus de l’Espill i tot seguit vindrien deu anys al parvulari de l’escola Joviat. Però aturem-nos en el seu batxillerat: com amb Sant Pau, la tenim a punt de caure del cavall. A la Cristina, sense cap trajectòria associativa, se li va acudir d’anar el desembre de 1995 a la primera visita que El Galliner organitzava al Kursaal. Aquell dia, enmig de la pols i la venda d’entrades a deu anys vista, sense rumiar-s’ho va omplir un paperet per oferir-se com a col·laboradora i, al cap de quatre dies, ja n’era part indestriable. «Aquell dia vaig conèixer gent de la qual ja mai més m’he separat!». Parlem de 27 anys enrere, com a voluntària al punt d’informació i, canalitzant el seu esperit teatral, amb les accions de carrer d’aquells primers temps. I a poc a poc, amb la Gemma Puig, es va trobar cada dia treballant en la venda d’entrades. El Kursaal es va inaugurar el febrer de 2007 i poc després, amb la gerència de Valentí Oviedo, la Cristina s’incorpora a l’equip tècnic de Manresana d’Equipaments Escènics i esdevé la cap de taquilles, una tasca que combina amb el seu exercici docent. «Feia de mestra i m’agradava molt, però el cor el tenia al Kursaal i quan vaig poder-hi tenir plena dedicació ho vaig tenir clar...». Perquè potser podria tornar a fer mestra, però l’oportunitat d’entrar a la gestió cultural no es repetiria. De manera que va triar el Kursaal i des d’aleshores també incorporà l’encàrrec del servei educatiu («en soc el cap... i els peus!»). Ara mateix, està enllestint els assaigs del Cantagran –dues sessions de 150 cantaires sèniors, cadascuna. I el mes de maig vindran les set sessions previstes del Cantània, amb canalla d’escoles d’arreu de la comarca, gairebé 2.000 criatures passant per l’escenari! Sigui com sigui, la Cristina fa quinze anys que va al Kursaal cada dia, fins a convertir aquell voluntariat en una feina, i se sent afortunada de ser-hi, «amb un equip humà amb una dedicació molt gran i una estructura molt poc jeràrquica, que té per objectiu fer feliç la gent!». El resultat també és creatiu: d’ella són els personatges del Jan i la Júlia i els guions de l’espectacle El meu primer Nadal al Kursaal, que fa més de deu anys que es programen amb èxit creixent i que han tingut dos rebrots en anglès per als Kids&Us. Però... tot és Kursaal i prou? La Cristina aleshores mira de parlar d’algun viatge, la lectura... però el Kursaal passa per davant de tot, de festes i caps de setmana –fa quinze anys que no ha tornat a esquiar per la Llum! És clar que en aquesta dedicació no està sola i aleshores, per posar atenuants a la seva addicció, us parla dels dimecres, quan trenca la disciplina i –la música sempre ha estat terapèutica!– surt a cantar amb la colla dels Encants. I que per molts anys més! 



Participació