Aquesta informació es va publicar originalment el 28 de gener de 2022 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Escric aquesta columna amb la confiança de pensar que les persones a les quals em referiré no la llegiran mai. Si cregués que els pot arribar no ho faria. Perquè res em doldria tant com que es sentissin ofeses. Parlo dels pares d’una nena de tres anys, morta –presumptament d’accident– el juliol del 2017 en un petit poble de Màlaga. Aquella nit, mentre sopaven amb uns familiars al bar de l’estació del tren, la nena jugava prop d’on ells estaven. De cop i volta es van adonar que havia desaparegut. Set hores després d’engegar el dispositiu de recerca, la trobaven a quatre quilòmetres, al costat de la via, morta d’un cop al cap. Des del primer moment els investigadors van concloure que la mort de la nena era deguda a l’impacte que li devia haver produït el pas d’algun tren mentre caminava al llarg de la via, però els pares no van trobar creïble aquella hipòtesi i apuntaven la possibilitat que hi hagués alguna persona involucrada. El jutge, donant per bona la primera versió, va arxivar el cas. Tres anys i mig després han aconseguit que es reobrís.
Fa uns dies la tele passava unes declaracions d’aquells pares. Va ser precisament la seva forma d’expressar-se el que ara em porta a parlar-ne. Ho transcric de manera literal. Deia la mare: «A día de hoy la palabra justicia la voy a eliminar de mi vocabulario y solamente voy a pedir investigación». I el pare: «Siempre he dicho que el único tren que ha arrollado aquí es el de la injusticia». Escoltant-los em va semblar sentir un d’aquells polítics que tant detesto, repetint una frase escrita per algun assessor, buscant un titular. És evident que no era el cas i que l’únic que movia aquells pobres pares era el dolor per la mort de la seva filla i la ràbia pel que consideraven una falta d’interès en la investigació. M’imagino que d’una manera natural haurien exclamat «Volem justícia!». Però alguna cosa en el seu subconscient els devia dir que davant d’un micròfon no es podien expressar amb senzillesa i van armar com van poder unes frases lapidàries. És l’efecte demolidor d’aquell llenguatge ampul·lós que es fa servir per no dir res i que s’encomana com el virus. El dia menys pensat us vindrà algú dient que té hora per renovar el DNI en seu policial. Està al caure.
