Aquesta informació es va publicar originalment el 1 de març de 2022 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Llegia fa pocs dies la notícia que el govern municipal va decidir un augment significatiu de l’impost de plusvàlua, que grava les transmissions patrimonials de béns immobles a la ciutat. La raó és que recentment el Tribunal Constitucional –sí, aquest que es dedica sobretot a perseguir l’independentisme, però sembla que també fa altres coses!– va considerar il·legal cobrar-lo si no hi havia un increment de valor remarcable en fer la venda. Això suposava, deien els comptables de l’Ajuntament, deixar d’ingressar 1,2 milions menys per aquest concepte. Amb aquest augment calculen recuperar-ne només uns 400.000 euros. És a dir, encara hi hauria dèficit en aquest àmbit.
Val a dir que no soc pas expert en aquest tipus de temes, ni tampoc vull entrar-hi a fons. L’administració és volgudament complexa i enrevessada per al ciutadà normal i corrent. Amb centenars d’impostos que fan que, per qualsevol cosa, toqui pagar. El que em sembla, però, simptomàtic és que en lloc d’entomar la pèrdua d’un ingrés, de seguida es busca la manera de continuar collant amb més impostos. Ningú no es planteja mai reordenar l’administració municipal i que sigui sostenible? Sí, ja sé que els recursos d’aquest Estat són els que són, que es troben centralitzats i que centrifuguen cap als municipis molta despesa social. Però si l’única idea que hi ha és seguir dins d’aquest model, malament rai! Hi ha mai cap debat per intentar assolir una major autonomia econòmica en l’àmbit municipal? Cal que l’Ajuntament destini recursos a àmbits que no són de la seva estricta competència o bé s’han de tenir tantes regidories obertes, la majoria de les quals amb pressupost insuficient? I en un pla més concret, ara cal gastar uns tres milions per fer un canvi de model de contenidors de brossa de resultats incerts? Per què l’urbanisme va a batzegades i no es defineix una proposta atractiva, global i transversal, en lloc d’anar posant pedaços...
En fi, són preguntes que no veig que públicament gaire gent es faci. Només observo una certa crítica amb veu baixa, en cercles tancats i, mentrestant, qui dia passa, any empeny.
