Aquesta informació es va publicar originalment el 31 de gener de 2022 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Soc de l’Amazònia peruana, d’un petit poble anomenat Moyobamba, conegut com la
ciutat de les Orquídies per les més de 2.200 espècies endèmiques que hi ha. La regió té una gran varietat de microclimes i està envoltada de boscos plens de biodiversitat, moltes cascades, fauna silvestre, palmeres i arbres que produeixen fruits exòtics. La meva arribada a Manresa és tota una història. Fa uns quants anys tenia l’oficina a casa de la meva mare, a la selva peruana, i des d’allà portava el negoci de consultories amb uns amics. En un esmorzar, va aparèixer una noia bonica, de cabells castanys i un gran somriure; era la Nídia, una universitària catalana, que havia vingut a la selva per fer voluntariat amb nens sords. Com altres estudiants, la Nídia va venir a viure amb una família local, com a part de la seva integració dins del programa. I així va ser com, de mica en mica, vam anar sortint per recórrer el territori, vora els rius i les muntanyes, mentre tastàvem plats típics de la regió. És aquesta història la que m’ha dut a Manresa.
Perquè la Nídia és manresana i entre el 2015 i el 2017 vam viure al cor de Catalunya, però vam tornar a l’Amazònia fins fa tres mesos, que hem retornat a Manresa. Ara la meva vida laboral està aturada. Soc fotògraf, dissenyador gràfic,
community manager i desenvolupador de webs (
www.freddyguillen.com). Mentre vivíem a l’Amazònia, hem tingut l’oportunitat d’emprendre un projecte ecoturístic (
www.tarapoto.com), amb l’objectiu de promocionar la selva peruana de manera conscient i aconseguir que el turisme sigui sostenible per a la població local amazònica i l’Amazònia. Estem creant lligams entre turistes i població local, i compartim experiències úniques, amb serveis com l’observació d’aus i la vida silvestre, turisme de natura, turisme rural comunitari i fins i tot turisme vivencial, que comparteix la vida quotidiana amb les comunitats indígenes.
Viure a Catalunya, i en concret a Manresa, m’obre moltes portes i em permet estudiar el català al Centre de Normalització Lingüística Montserrat. Espero que arribi a ser la llengua familiar i que ben aviat hi pugui traduir els continguts de la meva plataforma web amazònica, per promoure l’ecoturisme de la selva peruana entre els catalans i aconseguir que més viatgers d’aquí visitin la zona i experimentin un impacte positiu que no oblidaran mai. Per als que hem viscut lluny, les paraules “visca el Barça” i “visca Catalunya” ens sonen familiars, però fins que no ets a Catalunya no coneixes prou la seva cultura, plena de tradicions, gastronomia, música, les seves diverses expressions artístiques i el seu idioma. Una de les primeres activitats culturals que vaig veure a Manresa va ser la dels castellers, tot un equip humà funcionant gairebé a la perfecció i amb un únic propòsit: tocar el cel. També he pogut vestir-me amb roba vella i córrer sota la llum càlida de les espurnes del Correfoc, i acabar una tarda de festa major aprenent a ballar sardanes, voltat de somriures i mans alçades, al ritme de vents i cordes. Vull remarcar finalment l’amabilitat dels manresans cap als ciutadans que transiten pels seus carrers. Moltes gràcies, Manresa, i visca Catalunya!
