Aquesta informació es va publicar originalment el 23 de febrer de 2022 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Marta Cárdenas al pont Don Luis I, de Porto.
De la comoditat i la confiança a la desconeixença total. Porto em va rebre fa quatre mesos amb un sorprenent sol espaterrant, la força del riu i un idioma xiuxiuejant. Quatre mesos atrapada pels contrastos de la ciutat, on conviuen avingudes d’arquitectura parisenca i carrerons amb façanes enrajolades. Un destí amb essència de ciutat-poble, característica que em trasllada a Manresa i em fa sentir més a prop de casa.
L’experiència Erasmus la vaig viure, a l’inici, amb unes expectatives desmesurades. Ningú t’avisa que comença sent difícil i que, encara que valgui la pena, s’ha d’invertir molta energia per fer-te lloc entre tanta novetat. És cert que et transforma, t’espavila i et remou. T’obliga a reflexionar, a revisar-te, a observar i en el meu cas tot s’ha traduït en una estima molt especial pels espais i les persones testimonis d’aquest procés. Començar a aprendre l’idioma va ser el primer pas per sentir-me part de la ciutat, tot i que el
portunyol (barreja de portuguès i espanyol) s’ha convertit en la meva forma de comunicació diària. A la universitat, on estudio Periodisme, la immersió lingüística ha estat total. Estudiar des d’aquí ha implicat un canvi de perspectiva a nivell acadèmic molt gran. Una preparació més pràctica i més curta, que sol donar espais per al debat i l’opinió. El segon pas va ser provar la tradicional cuina portuguesa, on la carn, el peix i el dolç en són els ingredients protagonistes. La
francesinha ha estat, per descomptat, el descobriment més curiós; una bomba de carn, pa i salsa que no deixa ningú indiferent.
L’energia dels portuencs i la seva hospitalitat és un dels grans al·licients de la ciutat. Tradició compartida de sobretaula i trobades amistoses, acompanyades sempre de cafè. Les primeres impressions, després de quatre mesos a la ciutat, m’han portat a entendre que es tracta d’un país tradicional, de costums i valors familiars, on la religió forma part important de la vida quotidiana. Caminar pel centre històric de Porto és un viatge en el temps, un salt que et retorna als oficis manuals, a les antiguitats, al comerç local, als menús diaris, a la nostàlgia i l’essència de barri. Sens dubte, la millor manera de veure Porto és fer-ho des de dalt, durant la posta de sol –les millors que he vist mai–, travessant el famós
ponte Don Luis I. Un mar de teulades taronges que desemboca al riu Douro, que ressegueix, majestuós, el perfil de la ciutat.
És curiós i em fa especial il·lusió ser jo ara la que m’escrigui a mi mateixa des d’una altra ciutat. Haver recopilat vides, ciutats i països durant els últims mesos per a aquesta secció de la revista m’ha fet estimar casa, Manresa, a un altre nivell. Tot i que també m’ha ensenyat que he viscut i visc el canvi d’una forma molt privilegiada.
Marta Cárdenas és redactora de la revista i fa un Erasmus a la Universitat de Porto (Portugal)
