Aquesta informació es va publicar originalment el 2 de febrer de 2022 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Ja fa molts dies que sento el conseller Argimon apel·lar a la responsabilitat ciutadana per posar en pràctica mesures i recomanacions que pretenen frenar una onada més de la covid-19. És totalment lloable. I ho seria més si en una societat tan avançada i de progrés com la nostra el sentit comú fos el més predominant. Malauradament, no és així. De fet, es deixa veure cada cop menys. Si això passa, apel·lar a la responsabilitat dels ciutadans no té gaire sentit. No només el seny brilla per l’absència, sinó que el grup cada cop més minoritari que encara el conserva se sent impotent davant la manca de germanor i de respecte que ens envolta en el que seria l’entorn pandèmic actual. Em centraré en dos exemples perquè cadascú en tregui les seves conclusions.
L’altre dia, a la cua d’un supermercat sentia una conversa entre dues dones que compartien amb humor les seves experiències amb un virus que ja havia passat a ser un membre més de la família. Un detall gens irrellevant em va cridar l’atenció. Una li explicava a l’altra que la seva filla gran s’havia contagiat el desembre passat. Tenia símptomes lleus i, com que li havien tramitat la baixa telemàticament des del seu centre d’atenció primària i no se li exigia cap test de confirmació de la negativitat, havia decidit que, passada la setmana, estaria uns dies més sense anar a treballar. Total, deia la senyora, havia passat els set dies exigits de quarantena sense gaudir de Nadal... Quan al cap d’una setmana des del CAP van trucar a la seva filla per veure si encara estava simptomàtica, segons explicava la seva mare, va dir que sí, per poder estar uns dies més a casa. Malgrat que ja no tenia símptomes, havia sortit al carrer amb normalitat, però havia allargat la baixa. Que ningú s’ofengui si em costa de creure que pugui ser un cas aïllat. No és res de nou que fa molt que vivim en el món de la picaresca, en el del feta la llei, feta la trampa. I sí, afortunadament, també hi ha ciutadans honrats que no només diuen la veritat sinó que, sense tenir cap obligació normativa, superen la responsabilitat recomanada i després de la setmana de la quarantena es fan un test pel seu compte per comprovar si encara són positius i evitar seguir contagiant a tercers.
Va ser justament també el mes de desembre passat quan durant una conversa algú em deia que no pensava vacunar-se perquè no en tenia cap necessitat, ja que la seva família ja ho havia fet. Una resposta com podria ser una altra, perquè la realitat és que ningú està obligat a vacunar-se contra la covid-19 i això s’ha de respectar, agradi més o no tant. Doncs bé, retornant a la conversa no nego que em va posar en safata afegir un comentari al seu teòric i raonat argumentari. Així que li vaig recordar que aquella decisió respectable suposava privar-se de l’hostaleria, de trepitjar un gimnàs o d’accedir a molts espais d’oci en què el passaport covid era obligatori, la resposta va ser contundent: no tenia problema perquè un amic li deixava el seu certificat, el tenia descarregat en el seu telèfon mòbil i entrava a tot arreu sense problemes. No sé si la meva sorpresa va ser major llavors o quan vaig llegir la notícia, poc després, que a internet es movia un autèntic mercat negre de certificats per a aquells que voluntàriament van optar per no vacunar-se i volien accedir als llocs on era obligatori. És possible que la meva capacitat de sorpresa s’hagi tornat tan incommovible que ja no m’immuto per res. Tant és que les autoritats hagin decidit, finalment, suprimir el famós passaport covid. És cert que la seva obligatorietat per frenar la transmissió de la pandèmia amb variants com l’Òmicron —capaces d’infectar també els vacunats— havia perdut el seu sentit. Però tampoc no ens enganyem. Encara que les variants resistents no haguessin aparegut mai, la nostra solidaritat ciutadana ja havia invalidat el certificat molt abans.
Que ni el senyor Argimon ni ningú no en tingui cap dubte: apel·lar a la responsabilitat ciutadana avui dia és tan innocent com utòpic. Potser seria més assenyat començar a girar la truita i, pressuposant una possible irresponsabilitat ciutadana, aplicar mesures més coherents i efectives per contenir tant aquesta onada com les que de ben segur vindran.
