Qui no treballa en tot l’any...

I és que fa cent anys que el filòleg mallorquí Antoni Maria Alcover, de 59 anys, i el jove menorquí Francesc de Borja Moll, de 18, es van embarcar en una aventura que va culminar en l’elaboració d’un tresor lingüístic cabdal per al català, el conegut Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB). Van partir el 26 de juny de 1921 i van tornar a Mallorca amb el vapor Bellver, el 23 de novembre. A l’agost, el viatge transcorria per localitats com la Pobla de Segur, Sort, la Seu d’Urgell, Solsona... i Manresa.

Quinze anys abans, segons escriu en el seu Dietari de l’excursió filològica, mossèn Alcover ja havia visitat la nostra ciutat, acompanyat del Dr. Bernhard Shädel. En el dietari explica que hi van arribar amb tren el dia 1 de setembre i van ser rebuts a l’estació pel metge Oleguer Miró. Després de passar per la fonda Sant Domingo es van trobar a la farmàcia amb el doctor Josep Esteve, que li va presentar tres quaderns plens de paraules, d’acord amb les instruccions que li havia donat Alcover «per tal que trobàssem la feina preparada, en arribar-hi». Altres entrevistats van ser el pare Nonell a la Cova i el bisbe Torras i Bages, que hi era per la Festa Major.

Alguns dels refranys com el de l’encapçalament, que van recollir a la nostra ciutat –i que evidentment també es deien en altres contrades-- fan referència al pas del temps: «De Nadal a Carnestoltes, set setmanes desimboltes», «Qui s’arrauleix, el fred se’l menja». D’altres són més de del sentit de la vida: «Més val talent que pa de forment» o «Casa per jeure, vinya per ton beure i terra tota la que puguis veure». I per acabar un de ben fàcil: «El cavall de Sant Martí va viure fins que va morir». N’hi ha uns quants més i algun dia caldrà fer-ne esment, però serveixi l’article d’avui com a petit homenatge a unes persones que tant van fer, amb els mitjans de què disposaven ara fa just un segle.