Ara que és temps d’encendre la llar de foc –que al Bages, per cert, anomenem habitualment el foc a terra–, és un bon moment per parlar d’un altre mot caigut en desús, però que manresans d’una certa edat recorden o encara fan servir.
Un dels apartats del llibre sobre «El parlar de Manresa» fa referència a la fraseologia i conté una dotzena d’expressions de diferents etapes de la història de la ciutat.
Arran del suggeriment del lingüista Jordi Badia Pujol, que va pronunciar el pregó de la Festa Major de l’any passat, l’Ajuntament de Manresa ha impulsat l’edició el llibre «El parlar de Manresa» (editorial Zenobita), que inclou bàsicament els continguts que s’han anat publicant en aquesta secció, a més d’alguns de nous, i es va presentar el dia 30 de setembre al Museu del Barroc, a les set del vespre.
El mes de març passat, el filòleg Carles Riera, en la secció «El parlar de l’Alta Segarra», que publica a la nova Revista Alta Segarra, comentava l’existència de la forma «arramblar» en aquella comarca, una variant de la paraula estàndard, «arrambar».
El diccionari normatiu (DIEC2) defineix el verb acotar com a «atansar una cosa a una altra» o «abaixar el cap, inclinar la part superior del cos endavant, cap a terra».
Una de les peces més representatives de la ciutat és la dels Goig de la Llum, que es canta el 21 de febrer al Carme i que amb el temps ha esdevingut tot un himne per a molts manresans.
De tant en tant, els mitjans de comunicació ens parlen del tràfic il·legal que es fa amb el llentiscle als boscos del país, especialment a la Catalunya central.
Molts dels mots que recollim en aquesta secció són usuals també en altres poblacions del Bages i en més comarques del català central, però no pas a totes.
Ara es parla molt de la perillosa vespa asiàtica i els mitjans de comunicació recullen les campanyes que des de l’administració es duen a terme per combatre-la. I per fer-ho, ens diuen que eliminen els seus ruscs. Però, dels nius que fan les vespres i les abelles a Manresa se’n deia tradicionalment arnes, una variant dialectal de rusc.
Aquest verb té diverses accepcions en la nostra llengua, la majoria genuïnament pràctiques, com ho demostra el fet que els immigrants arribats als anys seixanta i setanta del segle passat l’incorporaven al seu castellà i deien “plegar de trabajar”.
L’amic Joan M. Serra em proposa de parlar del verb punxir, perquè “a l'Alcover-Moll en parla com si fos un verb típic de Mallorca i de Menorca, però al diari El Punt Avui hi va sortir un article parlant-ne com si fos típic del Bages”.
Es descriu com «un tomàquet acostellat, que pot anar de ple a semi buit» i que «es caracteritza per un color vermell sense taques i espatlles de color verd, fins i tot quan és madur».
En el reportatge que vam publicar en aquesta revista l’abril del 2020, parlàvem de l’existència del mot "esquilet", forma no recollida al diccionari normatiu, equivalent a esquilador, que Carles Riera, lingüista i sacerdot moianès havia inclòs en el seu treball "Caracterització de l’idiolecte d’un parlant de Moià". Efectivament, el nom del carrer dels Esquilets, oficialment Sant Joan Baptista de la Salle, és testimoni de l’espai que hi havia hagut per esquilar el bestiar.
Quan alguna part del cuir cabellut, que comença just damunt del nas i abasta tot el crani, es lesiona per un traumatisme obtús, es forma un hematoma. A Manresa, d’això se’n sol dir una "búrnia".
El lingüista Pau Vidal, divulgador i traductor, acaba de publicar el llibre "100 mots curiosos del català" (Cossetània), que conté una selecció de paraules que es poden considerar exòtiques o divertides i que sovint no apareixen en cap diccionari.
La revista El Pou de la gallina del mes de març passat parlava dels 170 anys dels bombers a Manresa i recordava l’antic parc del cos, que hi havia al costat de l’edifici dit de les Mandongueres, el primer mercat cobert a la ciutat, en què hi havia una desena de parades de peix fresc i menuts. Era anomenat així per les activitats que s'hi portaven a terme, com explica l’historiador Francesc Comas.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
