Ja hem comentat alguna vegada que el parlar de Manresa –i el de la comarca, especialment la part de les poblacions de la vall del Cardener– té alguns trets emparentats amb el nord-occidental. Un exemple és el de la planta coneguda amb el nom científic de
Thymus vulgaris, que floreix a la primavera i que a Manresa i bona part del Bages es coneixia tradicionalment com a
timó. Si busquem en el diccionari normatiu (DIEC) la paraula
timó, veurem que ens remet a
farigola, que és com s’anomena en bona part del català oriental i que ve del llatí vulgar
ferricula, mentre que en català occidental i comarques limítrofes de l'oriental el nom s’agafa del llatí culte
thymus.
De fet, és habitual que les plantes rebin noms diferents en moltes comarques catalanes. I a Manresa i el Bages destaca, com ja hem comentat, el nom del
pipiripip, a més de varietats d’algunes plantes, com ara la
col verda manresana o la
mongeta manresana, i també el
barballó per espígol. Per al biòleg Jordi Badia Guitart, “l’abast d’aquests noms no és només Manresa, sinó el Bages i el Berguedà, si la planta creix a totes dues comarques”. No cal dir que formes com
timó per farigola o
barballó per espígol són cada vegada menys usades per les noves generacions de manresans, per la inevitable influència de la llengua estàndard.
