L’amic Iscle Selga, bon col·laborador d’aquesta secció, em diu que a casa seva feien servir la paraula tibossot, “ho aplicàvem a qualsevol cosa, sobretot de menjar, que era més grossa i rabassuda que les altres. Per exemple: ostres, mira quin tibossot de carn que m'ha tocat”.
L’Iscle em diu que també la fa servir quan posa un tronc molt gruixut a la llar de foc. I aquest és el sentit que recull el Diccionari Alcover-Moll per al mot, que defineix com a “tros de soca o rabassot; cap de biga que es destina a llenya“ i que localitza precisament al Bages. L’origen sembla clar que ve de la paraula tibossa, que el diccionari normatiu (DIEC2) defineix com “ branca de l’alzina surera que queda seca a l’arbre, la fusta de la qual es podreix i només en queda el pelagrí, on els ocells solen fer niu”. També la recull del Diccionari General de la Llengua Catalana, segons el qual l’etimologia vindria de tibòs (buscall), derivat de tibar.
