L’amic Isidre Casals em proposa de parlar del verb
recebre, equivalent a rebre, però especialment usat en el sentit de
fer la recepció d’algú. Em diu que és una paraula que feia servir familiarment en expressions com ara: «quan em van veure des del balcó, em van baixar a recebre», «els gossos van venir corrent a recebre'm, movent la cua, bordant i guinyolant d'alegria» o «la tieta-padrina portava la mona i la canalla la van anar a recebre un tros lluny».
Es tracta de la forma antiga del verb rebre, un arcaisme que en algunes zones del país –i Manresa i el Bages n’és una– encara es fa servir, sobretot entre les generacions de més edat, com sol passar, en casos com sortir a
recebre els Reis. Si la busqueu al diccionari normatiu (DIEC2) no la hi trobareu pas, però sí que la recull el Diccionari Alcover-Moll, que la situa al Pallars o l’Urgell, però també a Olot. El verb també surt esmentat en el llibre
El parlar de la Plana de Vic, de Carme Vilà. I el lingüista Carles Riera, en el llibre sobre
El parlar de l’Alta Segarra, corrobora que
recebre vol dir pròpiament «anar a rebre»; p. e.:
anar a recebre els Reis d’Orient, anar a recebre el bisbe (a l’entrada del poble),
anar a recebre un foraster a la serra....
