Les recomanacions artístiques, teatrals i cinematogràfiques per viure un febrer lluminós.

Als que us atreu la tecnologia i potser també als que no gaire, us deu haver cridat l’atenció l’anunci recent del Departament d’Energia dels Estats Units, que deia que els investigadors del Laboratori Nacional Lawrence Livermore han aconseguit produir més energia a partir de la fusió que l’energia làser que s’ha utilitzat per conduir-la.

Ricard Tomàs Puig és enginyer per l’Institut Químic de Sarrià i enginyer industrial per la Universitat Ramon Llull. Jubilat des del 2021, va ser director d’Operacions i adjunt a Gerència a Aigües de Manresa S.A, on havia estat director d’Explotació, cap del Servei de Producció i Qualitat i cap de planta de Depuració d’Aigües Residuals. Abans havia treballat com a ajudant tècnic a Egrema i durant deu mesos com enginyer químic a Pirelli. Ha estudiat violí i viola al Conservatori Municipal de Música i de 1985 a 1996 toca a l’Obrador Instrumental de Joventuts Musicals. És un apassionat de l’òpera.

Aquests darrers dies, milers de professionals de la sanitat s’han mobilitzat al carrer per exigir menys càrregues de treball i salaris més dignes. El col·lectiu mèdic encapçalava la vaga, però, al seu costat, i amb encara menys sou, hi havia infermeres, psicòlegs, dentistes... igual de 'precaritzats' i exigits.

L'espectacle explica la història real d'Alan Montoliu, un noi que amb 17 anys es va treure la vida pel ‘bullying’ i la pressió social.

Amb la perspectiva de l’any 2024, Manresa es proposa repetir sis dècades després la capitalitat de la sardana. I així com és evident que en aquest temps la ciutat ha canviat, cal dir que la sardana també. El seu indiscutible interès musical o plàstic ara conviu en un entorn diferent i, fins i tot, han aparegut d’altres formes de ballar-la. Perquè molt subtilment el moviment sardanista ha evolucionat i avui és en una nova dimensió que conserva la vigència i l’atractiu. Una sardana menys multitudinària, és cert, però viva, capaç de concebre les propostes més desencotillades. Una sardana que a Manresa compta amb col·lectius prou bregosos, disposats a ballar-la... i fer-la ballar.

Allà on comença el carrer del Born trobem aquesta modesta casa de veïns feta el 1818 en estil neoclàssic popular. Està ben conservada per una restauració recent.

El passat 1 de febrer es va fer una taula rodona, dins del cicle "Temes del Pou", sobre "Fer recerca a l’estranger", a la Sala d'Actes del Centre Cultural el Casino.

Rokhaya Cisse. Dakar (Senegal)

Els grans àpats es culminen amb un brindis. Quan obrim una ampolla d’escumós els sentits afloren i formen un ambient de joia. Al voltant de la taula es crea un ambient màgic envoltat dels records amb la companyia dels que més estimem.

Les mines d’aigua són una forma més de mineria, ja que com qualsevol altra mina extreuen un recurs geològic del subsol. D’aquestes explotacions poc conegudes en tenim tres exemples a Sant Joan d’Oló, unes captacions construïdes per l’Ajuntament d’Artés a partir de 1935 per subministrar aigua corrent a aquesta vila.

La Dolors Villaplana ens rep al menjador de casa seva, per on entren uns rajos càlids de llum. De seguida s’afanya a ensenyar-nos les vistes que admira des de la finestra, definides per les teulades de la ciutat de Manresa i la muntanya de Montserrat al fons. La capital bagenca és on ha viscut sempre i on va regentar durant molts anys l’establiment Fruits Secs Rius, al carrer del Bruc.

No tothom té habilitats culinàries innates i és que també a la cuina «ningú no neix ensenyat». Ara bé, al "Saps què menges?" sabem que el menjar no processat o mínimament processat és la millor aposta que es pot fer quan es tracta d’alimentar-se per conservar una bona salut. Així que aprendre a cuinar quatre coses senzilles evitant la temptació de comprar productes del supermercat ja a punt per consumir és més que recomanable. El producte que avui analitzem és un exemple de per què posar-se el davantal acostuma a ser l’opció més sensata perquè no ens donin gat per llebre. Revisem-ne l’etiqueta:

L’assagista, poeta i editor manresà Carles-Jordi Guardiola em fa arribar l’observació que la seva mare, nascuda el 1901 filla de les Escodines –com també els seus pares Josep Noguera Manubens i Antònia Puig Martí– feien servir habitualment el mot "relleus" per indicar el que havia quedat dels àpats i es podia –i s'havia– de reaprofitar. El mot no és al diccionari normatiu (DIEC), però sí que el recull el diccionari Alcover-Moll, que descriu com a «deixalles de menjar» i el situa en comarques com la Cerdanya, el Ripollès, Plana de Vic o Pla de Bages.

Enfilem el gener costerut amb les recomanacions musicals, teatrals i cinematogràfiques.

Efectes devastadors de la riuada del 12 d’octubre del 1907 a Manresa, que va tenir conseqüències nefastes per a la fàbrica tèxtil dels Polvorers o de les Obagues, com a totes les indústries de vora del riu Cardener.

Esteve Soler Miralles és dramaturg i director de cinema. Llicenciat en Arts Escèniques i membre de les acadèmies espanyoles del Cinema i de les Arts Escèniques, és autor de 400 contes que són la base de la trilogia de la indignació: "Contra el progrés, l’amor i la democràcia". S’introdueix al cinema a través del vídeo. Ha format part de la junta de Cineclub Manresa i fa de corresponsal als festivals de Canes, Venècia o Nova York. Com a director i guionista de cinema, obté el premi especial del públic 2019 al millor film, en la 12a edició dels Gaudí per "7 raons per fugir". Des d’aquest any és director del festival Clam.

No existeix l’equilibri ecològic. Qualsevol ecosistema sempre està en una mena d’estat dinàmic. Sempre entra energia (del Sol), sempre en surt (en forma de calor), sempre entra matèria (entra de fora, d’altres ecosistemes o es recicla) i sempre en surt.

El Govern invertirà 10 milions d’euros a tot Catalunya per promoure una mobilitat més segura i sostenible en l'àmbit urbà.

Una vegada conclòs l’Any Saramago, parlem amb Joan Morales, estudiós de la figura i l’obra del novel·lista portuguès, sobre el qual acaba de publicar "Entre Barcelona i Saramago".

El número de gener de 1998 de la revista publicava el reportatge central de Joan Barbé i Carles Claret, que analitzava el boom de la construcció a Manresa. Continuava augmentant el parc d’habitatges, per damunt de la demanda real, per causes econòmiques, socials i polítiques.

La Internet de les Coses és una de les grans revolucions tecnològiques que vivim. És clau en la indústria 4.0, en la mesura que la interconnexió de tots els elements que intervenen en la fabricació permetrà prendre decisions en temps real per optimitzar processos i costos.

Dels paisatges, la fesomia, les olors, el clima, les gents, les menges, els racons o els edificis emblemàtics de les grans ciutats del món se n’han escrit, amb més o menys "finezza" literària, rius de tinta. Fàcilment n’ompliríem unes quantes prestatgeries –postades, en diríem molts manresans– de la biblioteca d’Alexandria, la més emblemàtica de l’antiguitat, abans, fins i tot, de l’endinsament en la galàxia Gutenberg

Al centre de la ciutat, al final del carrer del Born i davant de la plaça Fius i Palà, hi ha un parell d’edificis força vistosos d’estil neoclàssic, com aquest de fa un segle, acabat el 1917, segons el cadastre.

«El darrer curs l’acabarem amb la representació d’El Trencanous, la primera obra que vaig fer quan tenia onze anys»