Al sud de la ciutat, a la riba dreta del Cardener i al costat del camí de la torre de Santa Caterina s’alça aquesta capella construïda el 1922 per substituir-ne una d’anterior que es va haver d’eliminar per ampliar les vies de l’estació de la Renfe.
La Roca, avui tancada, tot i les notícies de reobertura d’ara fa un any, era la llibreria en actiu més antiga de Catalunya i Espanya i, probablement, la tercera d’Europa.
La casa era del matrimoni entre l’oftalmòleg gironí Wenceslao Marín Simón, que exercia a Barcelona, i la ginecòloga manresana Montserrat Bové Marsal, una de les primeres metgesses catalanes.
A vegades els edificis més modestos, com aquesta nau industrial situada al número 1 de la plaça de Palmira Jaquetti –fins fa ben poc, plaça de Montserrat– que fa cantonada amb el carrer d’Ignasi Balcells –antic carrer Pepet–, tenen una història complexa fruit de l’adaptació constant dels espais fabrils.
La Culla, al sud-est del nucli urbà i a tocar de l’hospital de Sant Joan de Déu, ha estat una de les masies més importants de Manresa tant per la gran quantitat de terreny que explotava, sobretot els segles XVIII i XIX amb la viticultura, com pel seu paper de talaia en la vigilància del camí ral cap a Barcelona, que fins al segle XIX passava pel Pont de Vilomara.
A la plaça de Sant Ignasi, núm. 9, antic principi del carrer Escodines, destaca aquesta obra de l’arquitecte Ignasi Oms i Ponsa, de 1903, en estil modernista.
Ara que s’ha convertit en el pont més utilitzat de Manresa a causa de les obres del de Sant Francesc és un bon moment per recordar-ne l’origen i l’evolució.
La plana de l’Om, d’origen medieval, es va constituir en un espai cèntric d’habitatges benestants i activitat comercial entre el darrer terç del segle XIX i les primeres dècades del XX.
Al llarg del Franquisme, entre les dècades dels quaranta i els vuitanta, Manresa no tenia prou habitatges i això provocava problemes de carestia dels lloguers, sobreocupació i barraquisme. Per això es van construir un seguit de promocions d’habitatges socials a vegades desconnectades del nucli urbà, com aquesta de 1956 dissenyada pels arquitectes Antoni Pineda, Josep Firmat i Josep M. Armengou.
L’establiment és de planta irregular allargada per adaptar-se a la parcel·la i està dividit en dues parts, la que dona al Born i un afegit al carrer Nou.
El carrer de les Barreres forma part de la zona dels quatre cantons, amb un urbanisme força regular, que es va bastir entre els segles XVIII i XIX sobre els horts de l’interior de les muralles.
Entre les dècades de 1860 i 1880 es va urbanitzar la carretera de Cardona, una de les vies de comunicació més importants de la ciutat, que pertanyia a la Diputació. S’hi van instal•lar una successió d’indústries, magatzems i residències, com aquesta del número 77, en la cantonada amb el carrer Dos de maig, que combinava l’ús de taller i habitatge.
A la segona meitat del segle XIX, sobretot entre 1860 i 1880, es va urbanitzar el primer tram de la carretera de Cardona, una de les dues vies de comunicació més importants de la ciutat, on es va instal•lar una successió d’edificis residencials, industrials i magatzems intercalats, com aquest magatzem del número 79, que Pere Canals va fer construir el 1882, dissenyat pel mestre d’obres Miquel Suaña i Castellet en un estil industrial academicista.
Al contrari del que sembla, el primer tram del Passeig es va urbanitzar al final del segle XIX amb edificis industrials i de lleure, més que no pas residencials, com es veu en aquesta casa del número 36, dissenyada per Ignasi Oms i Ponsa el 1896, amb planta baixa per a magatzems i primer pis per a una entitat.
En el paratge de les Obagues, entre el Cardener i la via del tren, des del segle XVII s’aprofitava l’energia hidràulica per a dos molins, els polvorers i un de fariner popularment dit de les Aubagues, que es convertirà el 1861 en la primera farinera industrial de Manresa.
Al carrer de Vallfonollosa, un dels més antics i on s’ha projectat el nou Arxiu de Manresa, es veu un contrast entre els edificis tradicionals i els d’estil neoclàssic i noucentista que anaven substituint els antics a cavall dels segles XIX i XX, com aquesta casa noucentista del número 9 reformada el 1927.
Les Marcetes és una de les masies més populars de Manresa pel seu bosc d’alzines, amb una font que s’havia convertit en un espai de lleure molt concorregut fins al final del segle passat.
A Manresa hi ha molts edificis d’estil neoclàssic de postguerra, construïts entre els anys quaranta i cinquanta del segle XX, que han estat poc valorats tot i que han resistit el pas del temps. Es reparteixen entre el centre i la zona del Passeig i rodalies, com aquest del carrer de Jacint Verdaguer fet el 1953, que ha augmentat la presència amb l’enderroc recent dels edificis de la Bonavista. En aquesta zona hi havia moltes indústries, però el desplaçament del centre cap a la part alta del Passeig va propiciar als anys cinquanta la construcció d’edificis d’habitatges burgesos com aquest.
El carrer de Carrió, paral·lel al Passeig, combinava instal·lacions industrials amb edificis residencials construïts majoritàriament entre la primeria del segle XX i la Guerra Civil, com aquesta casa de 1925, segons el cadastre. Està feta en estil modernista tardà i amb alguns elements de transició al noucentisme.
La rehabilitació d’aquesta imponent xemeneia i el fet que sigui el reclam publicitari d’una promoció d’habitatges són la millor manera d’afirmar la importància d’un catàleg de patrimoni en una ciutat com la nostra. Aquesta zona de la carretera de Santpedor, ara coneguda per l’estació d’autobusos, va ser fins al darrer terç del segle XX un eixample industrial marcat per la platja de vies de l’estació de Manresa Alta. Al costat, hi havia aquesta fàbrica d’alcohol de 1914, cremada el 1930 i reconstruïda el 1932 en estil industrial tradicional, obra de l’arquitecte Josep Firmat i Serramalera.
La zona de la plaça Clavé, situada dins de les muralles medievals, conté edificis construïts a partir del segle XVII, però la majoria són de la segona meitat del segle XIX, com aquesta casa gran en estil neoclàssic de 1869, segons el cadastre. Al llarg del segle XX, la zona s’ha convertit en centre comercial de la ciutat, a més de ser una àrea residencial burgesa.
La carretera de Vic i els voltants és una zona d'eixample de la primeria del segle XX on hi ha una barreja d'instal·lacions industrials i edificis residencials com aquest conjunt de casa i nau industrial del carrer de Joan Jorba de 1918, segons el cadastre, d’estil neoclàssic i industrial.
La fàbrica, aixecada el 1872, es troba al barri del Guix, davant de la carretera de Berga. És un conjunt d’estil industrial tradicional i en el segle XIX estava en un entorn allunyat del nucli urbà, tot i que actualment és al costat del polígon dels Dolors.
Allà on comença el carrer del Born trobem aquesta modesta casa de veïns feta el 1818 en estil neoclàssic popular. Està ben conservada per una restauració recent.
Al centre de la ciutat, al final del carrer del Born i davant de la plaça Fius i Palà, hi ha un parell d’edificis força vistosos d’estil neoclàssic, com aquest de fa un segle, acabat el 1917, segons el cadastre.
