Mas de la Culla

El topònim es troba ja al segle X, el 1297 ja apareix en la documentació de la Seu i, des de llavors s’ha anat ampliant amb estil popular rural. Les principals reformes s’han fet en les èpoques de més prosperitat com la del segle XIV, que dotà el mas original d’una estructura de palau gòtic, la construcció d’una primera torre defensiva al segle XVI després d’ampliar les seves terres a costa d’altres masos rònecs i l’aixecament de la torre de la façana sud a inicis del segle XIX.
 
És una masia fortificada que consta d'un cos central de planta quadrada, amb estructures afegides de diferents dimensions i dues torres, una al sud i l’altra al nord, que sobresurten en alçada. Les obertures estan disposades a diferents nivells en relació al moment de la seva construcció i en destaca una finestra ogival del segle XV. El cos principal és de planta baixa, dos pisos i golfes. Els murs són de carreus de pedra i les cobertes de teula. En el costat est hi ha dos coberts annexos de planta baixa dedicats a la producció de vi fets al final del segle XIX. Un conté tres tines de gran capacitat i a l’altre hi havia una premsa.
 
El catàleg de patrimoni de Manresa protegeix el mas integralment per la importància històrica i tradicional i pel valor paisatgístic. De fet, com que és un mas fortificat, té la categoria de bé cultural d’interès nacional (BCIN). Des de l’origen era del paborde (el cap dels canonges) de la Seu de Manresa, al voltant dels segles XV i XVI la família que hi vivia, els Culla, van pujar de categoria social i es van emparentar amb la noblesa barcelonina, de manera que algunes famílies burgeses de ciutadans honrats en van ser els propietaris fins al segle XX. El 1880 va servir de monestir per a una comunitat francesa de prop d’Avinyó expulsada per les lleis anticlericals i el 1980 el va adquirir l’Ajuntament per convertir-lo en equipament cultural.