Pont de la Reforma

Des de l’arribada del ferrocarril el 1859, per accedir amb vehicle a l’estació del Nord s’utilitzava el pont de Sant Francesc i des del centre de Manresa s’hi anava a peu per una passarel·la molt propera al pont actual, acabat el 1942 dins del programa de reconstrucció posterior a la Guerra Civil. Era d’estil funcionalista de postguerra, dissenyat per l’arquitecte municipal Josep Firmat i l’enginyer Jaume Mas, i es va fer amb una tècnica d’enginyeria usada arreu d’Espanya per a la construcció i reconstrucció de ponts, de formigó armat i amb arcades adaptades a la llum del pont.
 
Originàriament, tenia tres arcades de formigó, dues d'equivalents a banda i banda i una de central més gran d'uns 30 m de llum. En total fa 69 m de llargada i 13  d'amplada.  El 1964 es va reformar per canviar-ne la rasant ja que el pont original era pràcticament pla i quedava uns 2 m per sobre del nivell de l’estació. La reforma es va fer amb grans jàsseres de formigó armat i va aprofitar els estreps i les pilones del pont original, recoberts amb pedra per donar una imatge monumental al pont. Les pedres simulen carreus clàssics i s'hi remarca la línia d'imposta. Les pilones tenen trencaaigües de secció semicircular i a la part superior de cadascuna hi ha un gran plafó amb alts relleus de pedra. Els de ponent representen al·legories de la història de Manresa, com el miracle de la Llum, l’aigua de la Séquia, sant Ignasi i la Cova i la batalla del Bruc. Els de llevant són al·legories de l'economia local amb déus grecs: la indústria i el comerç, l'agricultura i les belles arts i l'artesania. Tots són obra de l'escultor Joan Pueyo, excepte un plafó nou de 1964, encarregat a la casa Vilalta sobre un dibuix de Joan Vilanova, que representa la Seu des del passeig del Riu.
 
El catàleg el protegeix parcialment perquè està integrat al paisatge urbà com a punt d'entrada des de l'estació, perquè és un testimoni històric de l’enginyeria i l'estètica de la postguerra, així com de la repressió, perquè el va bastir el Servicio Militar de Puentes y Caminos amb soldats treballadors, presoners i represaliats. Formava part de la urbanització de la plaça de la Reforma, obra emblemàtica del règim dins el programa de reconstrucció posterior a la Guerra Civil, amb la instal·lació de l'obelisc del monument als caídos. El projecte inicial preveia apujar el nivell de la carretera, però no es va dur a terme per no deixar enclotada l'estació i el pont només servia per aparcar i per arribar-hi a peu amb l'ajut d'una escala. El 1964 l'alcalde Soldevila el va cedir a la Diputació de Barcelona, que es va encarregar de les obres de millora.