A la segona meitat del segle XIX, sobretot entre 1860 i 1880, es va urbanitzar el primer tram de la carretera de Cardona, una de les dues vies de comunicació més importants de la ciutat, on es va instal•lar una successió d’edificis residencials, industrials i magatzems intercalats, com aquest magatzem del número 79, que Pere Canals va fer construir el 1882, dissenyat pel mestre d’obres Miquel Suaña i Castellet en un estil industrial academicista.
Al contrari del que sembla, el primer tram del Passeig es va urbanitzar al final del segle XIX amb edificis industrials i de lleure, més que no pas residencials, com es veu en aquesta casa del número 36, dissenyada per Ignasi Oms i Ponsa el 1896, amb planta baixa per a magatzems i primer pis per a una entitat.
En el paratge de les Obagues, entre el Cardener i la via del tren, des del segle XVII s’aprofitava l’energia hidràulica per a dos molins, els polvorers i un de fariner popularment dit de les Aubagues, que es convertirà el 1861 en la primera farinera industrial de Manresa.
Al carrer de Vallfonollosa, un dels més antics i on s’ha projectat el nou Arxiu de Manresa, es veu un contrast entre els edificis tradicionals i els d’estil neoclàssic i noucentista que anaven substituint els antics a cavall dels segles XIX i XX, com aquesta casa noucentista del número 9 reformada el 1927.
Les Marcetes és una de les masies més populars de Manresa pel seu bosc d’alzines, amb una font que s’havia convertit en un espai de lleure molt concorregut fins al final del segle passat.
A Manresa hi ha molts edificis d’estil neoclàssic de postguerra, construïts entre els anys quaranta i cinquanta del segle XX, que han estat poc valorats tot i que han resistit el pas del temps. Es reparteixen entre el centre i la zona del Passeig i rodalies, com aquest del carrer de Jacint Verdaguer fet el 1953, que ha augmentat la presència amb l’enderroc recent dels edificis de la Bonavista. En aquesta zona hi havia moltes indústries, però el desplaçament del centre cap a la part alta del Passeig va propiciar als anys cinquanta la construcció d’edificis d’habitatges burgesos com aquest.
El carrer de Carrió, paral·lel al Passeig, combinava instal·lacions industrials amb edificis residencials construïts majoritàriament entre la primeria del segle XX i la Guerra Civil, com aquesta casa de 1925, segons el cadastre. Està feta en estil modernista tardà i amb alguns elements de transició al noucentisme.
La rehabilitació d’aquesta imponent xemeneia i el fet que sigui el reclam publicitari d’una promoció d’habitatges són la millor manera d’afirmar la importància d’un catàleg de patrimoni en una ciutat com la nostra. Aquesta zona de la carretera de Santpedor, ara coneguda per l’estació d’autobusos, va ser fins al darrer terç del segle XX un eixample industrial marcat per la platja de vies de l’estació de Manresa Alta. Al costat, hi havia aquesta fàbrica d’alcohol de 1914, cremada el 1930 i reconstruïda el 1932 en estil industrial tradicional, obra de l’arquitecte Josep Firmat i Serramalera.
La zona de la plaça Clavé, situada dins de les muralles medievals, conté edificis construïts a partir del segle XVII, però la majoria són de la segona meitat del segle XIX, com aquesta casa gran en estil neoclàssic de 1869, segons el cadastre. Al llarg del segle XX, la zona s’ha convertit en centre comercial de la ciutat, a més de ser una àrea residencial burgesa.
La carretera de Vic i els voltants és una zona d'eixample de la primeria del segle XX on hi ha una barreja d'instal·lacions industrials i edificis residencials com aquest conjunt de casa i nau industrial del carrer de Joan Jorba de 1918, segons el cadastre, d’estil neoclàssic i industrial.
La fàbrica, aixecada el 1872, es troba al barri del Guix, davant de la carretera de Berga. És un conjunt d’estil industrial tradicional i en el segle XIX estava en un entorn allunyat del nucli urbà, tot i que actualment és al costat del polígon dels Dolors.
Allà on comença el carrer del Born trobem aquesta modesta casa de veïns feta el 1818 en estil neoclàssic popular. Està ben conservada per una restauració recent.
Al centre de la ciutat, al final del carrer del Born i davant de la plaça Fius i Palà, hi ha un parell d’edificis força vistosos d’estil neoclàssic, com aquest de fa un segle, acabat el 1917, segons el cadastre.
A vegades, els catàlegs de patrimoni serveixen per preservar elements destacats d’un edifici, com és el cas de les façanes de l’històric cinema Olímpia quan es va enderrocar l’interior i es va substituir per un centre comercial. La façana principal és una de les més característiques del carrer Guimerà.
A la part del nucli antic anomenada dels Quatre Cantons, una zona d'eixample de la segona meitat del segle XIX, hi ha cases d'habitatges burgeses com aquesta de 1893, segons el cadastre, d’estil neoclàssic i molt ben restaurada a principi del nostre segle, que fa cantonada entre els carrers de les Barreres i de Sant Francesc, amb la façana principal de cara a la plaça Gispert.
Una de les places més populars de la ciutat és la Plana de l’Om i, al mig del costat nord, hi destaca aquest edifici construït el 1890 –segons el cadastre– en estil neoclàssic acadèmic. Respon al model de casa de veïns propi de l'arquitectura burgesa del segle XIX, que substitueix les antigues cases del nucli antic.
Aprofitant el cinquè centenari del pas per Manresa d’Ignasi de Loiola, recuperem un dels edificis que formen part de la Manresa ignasiana. Es va construir al segle XV en estil gòtic, al peu del camí que sortia del pont Vell, i era l’església d'un hospital de leprosos que no s’ha conservat.
Al sud del barri antic, a la plaça Llisach, entre els carrers de les Piques i de na Bastardes, hi ha aquest edifici d’estil neoclàssic tradicional, fet a mitjan segle XIX, el 1848, segons el cadastre. Tot i el seu estat de conservació, manté uns característics relleus a la façana que destaquen des de la plaça, en un entorn que ha millorat gràcies al tractament dels paviments.
La carretera de Cardona és una de les dues vies de sortida més importants de la ciutat i té diversitat d’edificis amb diferents funcions, industrials, magatzems o residencials, com aquest de plurifamiliar que fa xamfrà amb el carrer de Fonollar. Es va edificar el 1927, en un llenguatge entre noucentista i neoclàssic, i destaca a la zona per la bella factura. L’edifici resol la cantonada amb xamfrà de 45 graus i està format de planta baixa, tres pisos habitables i unes golfes sota teulada.
A la cantonada de la baixada de la Seu amb el carrer de Galceran Andreu, en una àrea del barri vell al voltant dels antics jutjats que canviarà profundament en poc temps, destaca aquest edifici construït al final del segle XVIII, modificat el 1901 i reformat el 1911 per l’arquitecte Ignasi Oms i Ponsa.
A la plaça Valldaura, en la confluència entre el carrer d’Urgell i la Muralla de sant Domènec, destaca aquest edifici d’estil modernista tardà, fet el 1917, perquè resol l’encaix de la plaça amb la Muralla d’una manera elegant i original. Com altres edificis de la part baixa del carrer Urgell, es va construir ara fa un segle, en un moment de transformació d’aquest sector després de l’enderrocament de les muralles.
A l’extrem oest de la ciutat, a l’altre costat del Cardener, des de fa més de cent anys s’ha creat una zona industrial a partir de la instal·lació d’una fàbrica de barrets que es va convertir en la factoria Pirelli, que ha crescut al llarg del segle XX i se li ha afegit el polígon del Pont Nou i la gran fàbrica Lemmerz. Es va inaugurar el 1968 amb una façana d’estil racionalista industrial, d’arquitecte desconegut i bastida per l’empresa constructora Grau Sala.
La plaça Major ha estat històricament el centre polític de la ciutat i fins fa uns cent anys una part del centre econòmic i comercial. Per això, els seus edificis eren un aparador de la burgesia, a més de tenir una funció comercial i residencial. És el cas d’aquesta casa estratègicament situada, que resol l’encaix de la plaça amb el carrer de Sant Miquel.
Al barri antic queden algunes cases construïdes damunt dels carrers, com aquesta de la confluència entre la placeta del carrer de Sant Miquel i el carrer d’en Botí, feta el segle XV i modificada el XVIII, d’estil tradicional i amb elements gòtics.
Al sud-est de la ciutat, al barri de Sant Pau, es troba aquest curiós aqüeducte en desús de principi del segle XVIII, que formava part del sistema de regadiu de l’horta de Sant Pau, situada en una vall estreta encarada al sud, amb menys glaçades que a la resta del terme.
Aquesta residència burgesa de 1950, dissenyada en estil acadèmic neoclàssic de postguerra, és una de les referències estètiques del darrer segment del carrer del Bruc, que compta amb un seguit d’habitatges construïts a la mateixa època al darrere de l’antiga estació de Manresa Baixador, de la línia de tren dels Catalans. Fa xamfrà amb el carrer de Sant Fruitós, amb edificis més antics, fets des de l’inici del segle XX al voltant de la fàbrica del Pujolet. Actualment té una funció pública; és la seu de l’administració de la Seguretat Social.
A la pujada de la Seu trobem aquest gran edifici públic, avui en part en desús, d’estil entre renaixentista tardà i barroc primerenc construït entre 1661 i 1685, tot i que a l’escut consta la data de 1871. L’arquitecte original va ser fra Andreu de Tarragona, cap a 1645, i hi van intervenir els mestres d’obres Joan Sancú i Pere Vidal, amb l’escultor Francesc Grau.
La zona entre la carretera de Cardona i la plaça Catalunya, situada al darrere de la via del tren que anava del riu a l’estació de Manresa Alta, es va urbanitzar els anys vint i trenta del segle passat. S’hi van aixecar indústries i residències burgeses, com aquest edifici construït entre 1932 i 1936 a la cantonada dels carrers dels Tres Roures i Martí i Julià, amb un estil de trànsit entre el Noucentisme i el Neoclàssic acadèmic.
