Tots tenim un conegut que ha migrat: perquè els negocis li han anat bé, perquè està ampliant estudis, perquè ha volgut cercar nous horitzons o perquè Manresa se li ha fet petita. Moltes vegades la destinació és Barcelona o s’enfila nord enllà. Fins i tot pot prendre una dimensió intercontinental. Però sovint oblidem que Madrid també pot ser una destinació alternativa. Una ciutat que ha atret alguns dels nostres veïns fins al punt que alguns han decidit quedar-s’hi.

El dimecres 6 de setembre al Centre cultural del Casino hi va haver la presentació d’El Pou de la gallina núm. 400 amb un diàleg entre Josep Oliveras i Josep Ramon Mora per tal de parlar sobre els canvis viscuts a la ciutat els darrers trenta-sis anys, d’ençà que va aparèixer el primer Pou. Revisar els encerts i desencerts així com els reptes de la ciutat i les expectatives de futur. La conversa va aconseguir omplir la sala d’actes amb un públic divers i, també, amb una nodrida representació política.

Recomanacions artístiques, musicals i teatrals per començar bé el curs.

Arribar a la publicació de 400 edicions al llarg de 36 anys i mig és motiu d’orgull. L’empresa mensual no és gens fàcil si tenim en compte que l’engranatge que fa possible l’edició del Pou no és professional, no té afany de lucre i persisteix en l’esperit fundacional de ser «una veu independent a Manresa».

El passat 6 de setembre es va fer una taula rodona especial, dins del cicle "Temes del Pou", a la Sala d'Actes del Centre Cultural el Casino, amb un diàleg entre el geògraf Josep Oliveras Samitier i l’exregidor i activista social Josep Ramon Mora Villamate sobre els canvis viscuts per la ciutat, els encerts i desencerts, i els reptes i expectatives de futur.

A Manresa hi ha molts edificis d’estil neoclàssic de postguerra, construïts entre els anys quaranta i cinquanta del segle XX, que han estat poc valorats tot i que han resistit el pas del temps. Es reparteixen entre el centre i la zona del Passeig i rodalies, com aquest del carrer de Jacint Verdaguer fet el 1953, que ha augmentat la presència amb l’enderroc recent dels edificis de la Bonavista. En aquesta zona hi havia moltes indústries, però el desplaçament del centre cap a la part alta del Passeig va propiciar als anys cinquanta la construcció d’edificis d’habitatges burgesos com aquest.

Tenim a la copa un vi que se surt de l’habitual, cosa que ja és prou meritòria. Una versió molt diferent de la nostra varietat insígnia.

Katherina Faundez (Argentina)

Quan alguna part del cuir cabellut, que comença just damunt del nas i abasta tot el crani, es lesiona per un traumatisme obtús, es forma un hematoma. A Manresa, d’això se’n sol dir una "búrnia".

A Manresa i el seu entorn hi ha una bona colla de formacions diverses i amb un repertori ampli. Hi ha cantaires joves, amb una formació musical sòlida, i també gent d’altres edats, amb ganes de passar-ho bé, socialitzar-se i desconnectar dels problemes del dia a dia.

Al "Saps què menges?" sempre insistim que és important consumir les versions no processades o mínimament processades dels aliments, per allò de nodrir el cos i no pas ingerir conservants, colorants i tot un conjunt d'ingredients que tenen poc de saludable.

Aquesta vegada no ens centrarem en cap indret relacionat amb el patrimoni geològic de les nostres contrades; ni tampoc en el patrimoni miner, sinó en una àrea relacionada tant amb el patrimoni geològic com en el patrimoni miner. Concretament, ens els voltants i al bell mig de la població d’Òdena, a la comarca d’Anoia, situada a tocar de la comarca del Bages i del Geoparc de la Catalunya Central.

Tot i que la Biblioteca Nacional d’Espanya, lloc d’on s’ha estret la imatge, afirma que va ser publicada el 1860, creiem que és dos anys anterior. L’autor és el fotògraf gal·lès Charles Clifford, que tenia un estudi a Madrid des de 1850. El personatge va viatjar a Catalunya entre l’estiu i la tardor de 1858, per recórrer els llocs que l’any anterior havien visitat la germana de la reina Isabel II, Maria Luisa Fernanda de Borbón i el seu marit, Antonio de Orleans.

Des de fa 40 anys, Xàldiga organitza el correfoc de la Festa Major, una tradició que es remunta a l’agost de 1982.

Pep Centelles i Portella és enginyer industrial. Cap d’Urbanisme de l’Ajuntament de Manresa del 1980 a 1985, el 1987 fa un màster en economia urbana i regional per la LSE, London School of Economics and Political Science. Economista expert en política energètica, reflexiona sobre la transició energètica a Catalunya amb les renovables al capdavant. Ha treballat en la cooperació per al desenvolupament a l’Amèrica Central i en la generació de llocs de treball als països andins i el Brasil. Políticament ha militat al PSC i ERC, però se n’ha anat dels dos partits enfadat.

Anem a la natura per reafirmar el nostre lloc en l'esquema natural de les coses, per ser rejovenits pel contacte amb forces elementals i per recordar que el bagatge civilitzat amb què ens compliquem la vida potser no és tan important per a la nostra felicitat. Som natura, natura pensant, natura que sent natura que també actua. Natura que reflexiona sobre la natura.

El número de juliol-agost de 1998 de la revista publicava el reportatge central, elaborat per Joan Barbé i Jordi Sardans, que analitzava el moment del Bàsquet Manresa SAE presidit per Valentí Junyent, després de guanyar la lliga ACB.

La invasió russa d’Ucraïna i l’ús per part de Rússia dels subministraments de gas com a eina han provocat una crisis energètica sense precedents a la UE. Aquesta situació ha provocat un augment exponencial dels preus de l'energia als ciutadans europeus.

Jaume Roures i Llop (1950) va ser el dijous 29 de juny a Manresa, a la taula rodona sobre "El cinema (en) català en el mon globalitzat", dins de les activitats de la Universitat Catalana d'Estiu. Ho va fer al costat a Judith Colell, presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català.

Recomanacions musicals, artístiques i cinematogràfiques per gaudir de l'estiu.

En aquest número anirem més enllà del tòpic. Veurem com les mascotes –concretament els gossos– van camí de ser més que els millors amics dels amos. De caràcters de peluts n’hi ha tants com de persones –infinits– i de retorns emocionals cap a aquells qui els cuiden són també innombrables, emotius i sorprenents. Tants, que fins i tot la televisió pública catalana va plantejar, en un documental, que moltes parelles prefereixen l’adopció de gossos a ser pares o mares d’una criatura. El debat està servit.

El passat 5 de juliol es va fer la taula rodona, dins del cicle "Temes del Pou", a la Sala d'Actes del Centre Cultural el Casino, sobre: "Gossos que ajuden persones".

El carrer de Carrió, paral·lel al Passeig, combinava instal·lacions industrials amb edificis residencials construïts majoritàriament entre la primeria del segle XX i la Guerra Civil, com aquesta casa de 1925, segons el cadastre. Està feta en estil modernista tardà i amb alguns elements de transició al noucentisme.

La Mandó és una varietat de futur i pura expressió del paisatge de bosc del Bages. Molt generalitzada a la comarca a finals del segle XIX i principis del XX, va estar a punt de desaparèixer. Ara fa vint anys, Abadal va recuperar aquesta varietat ancestral, ressorgida gràcies al seu potencial per produir vins fins, especiats, racials, amb sensació de tardor, fruita madura, aromes florals i d’arrel.

​Renata Marciniak (Polònia)

Prop del nucli urbà de Collbató, a pocs metres de la carretera que porta a Monistrol, crida l’atenció un llarg mur de pedra en el qual hi ha tres obertures amb arc de mig punt. Es tracta dels antics forns de calç de Cal Rogent, una explotació creada a principis del segle XX per un notable hisendat local, Joan Rogent i Massó, fundador també d’un taller d’orgues i molt actiu en la modernització de l’agricultura.

El lingüista Pau Vidal, divulgador i traductor, acaba de publicar el llibre "100 mots curiosos del català" (Cossetània), que conté una selecció de paraules que es poden considerar exòtiques o divertides i que sovint no apareixen en cap diccionari.